Tal com afirma el full volant dels Maulets distribuït a Gandia durant la recent commemoració del 25 d'abril de 1707, full que reproduïm a la pàgina 4, el "cambio", l'autoanomenat "cambio" que el PSOE ens proposà amb motiu de les eleccions legislatives del 28 d'octubre passat, aquesta entelèquia no actualitzada, consistent només a jugar amb paraules cada cop més buides de contingut, ha iniciat una nova ofensiva, aquesta sí, curulla de continguts concrets, centrats en dos aspectes capitals per a la política espanyola: enfortiment de totes les forces d'ocupació (militars, policials, electrofeixistes, culturals) als Països Catalans, i alleujament de les conseqüències que la crisi capitalista representa per a l'oligarquia espanyola (en aquest cas, "espanyola" inclou també la catalana, ja que les nostres classes dominants han expressat prou clarament la seva vocació espanyola, ja sigui per boca de les autoritats "autonòmiques" i/o de les institucions del PSOE als Països Catalans, ja sigui directament, per boca dels representants de la patronal), perquè aquesta crisi sigui enfrontada i sufragada "per l'estat", és a dir, perquè entre tots paguem solidàriament ("para que gane el pueblo") els plats trencats de la mala gestió del capital ("nacionalització" de les pèrdues de Rumasa, de les xarxes d'alta tensió, que només provoquen grans despeses a les empreses elèctriques), a part de sofrir-ne les conseqüències i la repressió.

Seria un error de creure que aquesta ofensiva del "cambio" constitueix cap novetat, que els atacs que ens pugui adreçar són qualitativament diferents de qualsevol altre atac provinent dels gestors i responsables de l'estat capitalista espanyol. Seria un error d'especular amb les sigles que oficialment representen els detenidors del govern espanyol actual, i pretendre, a partir d'aquí, de treure conclusions en un sentit o en un altre respecte al que succeïa quan el govern espanyol era en mans d'unes altres sigles. Seria un error de creure que és un fet casual que l'actuació de Fraga Iribarne al front del Ministeri de l'Interior espanyol fos superada en cinisme i perfeccionament per Martín Villa; i que l'actuació d'aquest monstruet feixista fos encara superada amplament pel nou ministre "de la democràcia", el feixista Rosón; i la d'aquest encara pel ministre "de la democràcia i del socialisme" (!!!), Barrionuevo. I seria un error, perquè creure això representaria la possibilitat de l'"esperança" que potser el pròxim no serà tan bèstia, no matarà la gent pel carrer i a les comissaries, no finançarà bandes de feixistes armats o no pentinarà i controlarà la població com si fos una caserna. I això no es produirà. No es pot produir, perquè no és un fet casual que la política repressiva de cada ministre de l'interior sigui més dura que la de l'anterior, al marge de les sigles que cadascun porti a l'esquena. La instauració i la consolidació de la Reforma, pendent encara des de l'endemà de la mort del dictador -i preparada fins i tot des d'abans-, no pot fer ni un pas enrera en l'enduriment de la repressió nacional i social, els dos pilars sobre què reposa l'estat espanyol. De la mateixa manera que probablement Fraga Iribarne no hauria pogut dur a terme algunes de les accions repressives que els seus successors han pogut realitzar (i no pas perquè li'n faltessin ganes o li sobressin escrúpols), el ministre de l'interior que vingui darrera de Barrionuevo no podrà ser menys eficaç que l'actual. Potser no s'inventarà noves formes de control com la de dur la matrícula dels cotxes gravada als vidres (idea que ja prové de l'era Rosón) o qui sap si al cul, potser no ens farà presentar la nòmina i el rebut de la seguretat social quan vulguem llogar un pis, però probablement tindrà més IBM i més aparells de detecció i de control dels ciutadans que no han tingut fins ara.

L'increment de repressió, la defensa cada cop més descarada dels interessos del capital i dels seus gossos d'atura, els poders militar i policial, l'ofensiva espanyolitzadora damunt les nacions oprimides, no representen cap mena de canvi qualitatiu respece al que pogués representar el govern UCD o el que podria representar un govern AP o YZ. Si amb el govern UCD eren els "Pactos de la Moncloa", amb el govern del PSOE és l'acord interconfederal; amb la UCD i amb el PSOE fou la LOAPA; si amb Martín Villa i Rosón fou la llei terrorista -amb el suport de CDC, PSOE, PCE i sucursals, etc.- ara és Barrionuevo. És el progrés inevitable cap a la culminació de l'operació Reforma, que hauria de consistir en la instauració de l'estat franquista reformat. És un increment qualitatiu d'espanyolització -de consolidació de l'estat capitalista- i no hi ha, doncs, cap "cambio", el "cambio" només ha consistit, per ara, a prémer una mica més l'accelerador.

Cal que anem abandonant la idea que hi ha "dretes" i "esquerres" des del seu punt de vista, i cal que ens acostumem a mirar-ho des del nostre punt de vista: de nació colonitzada. Mentre ells fan la seva farsa d'avortament sí o avortament no, com van fer la de divorci sí o divorci no, tot amagant darrera d'aquestes polèmiques estúpudes el que no voldrien que veiéssim mai, distrets en això, hem de comprendre que aquestes "dretes" o "esquerres" són metròpoli. I tant representa la metròpoli el "socialista" Barrionuevo com el "popular" Fraga Iribarne; i tant representen els interessos de la metròpoli als Països Catalans els "socialistes" Lerma, Obiols, Serra o Lluch, com els "nacionalistes" Pujol, Trias Fargas o Roca Junyent.

En aquest context, no és estrany i no ens ha d'estranyar la llarga preparació de la victòria del PSOE, com a recanvi de l'exhaurida UCD, el 28 d'octubre de 1982, ni la victòria del PSOE a les municipals i autonòmiques de 1983; és a dir, la victòria d'Espanya. I de les seves institucions, és clar, "centrals" o "autonòmiques"; és a dir, imperialistes o neocolonials.

La resposta a cada pretès "cambio", la resposta a cada increment de l'activitat opressora, ha de continuar sent la mateixa: l'enfrontament del poble treballador català a l'estat capitalista espanyol i al seu imperialisme. Amb totes les forces i amb totes les armes.

Tornar a l'arxiu de Xavier Romeu