La diada nacional d'enguany, que els catalans del Principat celebrem l'11 de setembre, se'ns presenta amb un conjunt de condicionaments històrics i conjunturals, de perspectives polítiques a curt i fins potser a mitjà termini força negatives, que no ens permeten, com alguns voldrien, un onze de setembre de joia i de triomf. Ben al contrari, ens veiem en la necessitat de rebutjar qualsevol d'aquests propòsits, provinents del reformisme espanyolista, tant de dretes com d'esquerres, arrelat al nostre país, i ens el cal emmarcar dins la línia secular de lluita reivindicativa. I això no solament perquè el triomf només el podrem celebrar quan l'hàgim aconseguit plenament amb la independència nacional, sinó perquè aquest 1979, comparant-lo amb els anys anteriors, no ens ha dut cap solució als nombrosos i gravíssims problemes que pateix el nostre poble. I, en alguns casos, de vital importància per a la vida dels Països Catalans, la situació fins i tot ha empitjorat més encara.

En efecte, la crisi econòmica continua la seva caiguda en picat cap a unes pregoneses el fons de les quals encara no ens és possible d'albirar. Al desballestament global, enguany hem d'afegir el retrocés en un àmbit tan mitificat fins ara, i tan important pel que fa a la mà d'obra, inversions i ingressos de divises, com és el turístic. En conseqüència, l'atur obrer persisteix en una escalada sense aturador, que ni el govern, ni els sindicats estatals, ni, és clar, la mateixa normativa legal -Constitució, estatuts, lleis sectorials, etc.- no poden solucionar, i, pel que sembla, ni tan sols ho volen solucionar.

L'aprovació del "Plan Energético Nacional" -amb el vot afirmatiu de tots els "nostres representants" a les Corts espanyoles- introdueix definitvament l'energia nuclear. Aquest fet ens posa no solament davant un greu perill per a l'equilibri ecològic i la nostra salut, sinó que sotmet l'economia i la sobirania nacional dels Països Catalans a l'implacable jou de l'imperialisme ianqui i europeu i a la supervisió complaguda, dòcil i interessada del seu escolanet i intermediari, l'estat espanyol.

Les llibertats i la seguretat ciutadanes també han fet un pas enrere: avui continuen empresonats o perseguits per la justícia espanyola una munió de lluitadors catalans, sense possibilitat de gaudir dels seus drets individuals, ni tan sols d'exercir la simple defensa lliure i democràtica davant d'uns tribunals lliures i democràtics contra unes acusacions ridícules i tendencioses, mancades totalment de proves, si no és que siguin proves del més autèntic patriotisme.

I com a punt culminant del calendari polític per a la construcció -nova i enèsima temptativa durant els darrers cinc-cents anys- d'un estat espanyol fort, unitari i conservador, la dinàmica dels interessos i partits dominants (UCD i satèl·lits), seguida fidelment pels partits burgesos i revisionistes del consens, ens ha dut a l'actual procés estatutari.

Si el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses encara no han iniciat el seu camí, tot i que n'estan fent els preparatius, al Principat la cosa està en plena efervescència, dissimulada eficaçment i públicament per l'ensopiment estival i la despolitització creixent del poble. Si al País Valencià i a les Illes s'aconseguirà, en el millor dels casos, una autonomia força inferior a la del Principat, en aquest, l'estatut, acabat d'aprovar per la ponència constitucional al moment que escrivim aquestes línies, ens arriba amb un contingut de frustració, de fracàs i, més ben dit, de derrota. I això perquè no assoleix els mínims indispensables per a la reconstrucció nacional de Catalunya -que vol dir necessàriament la dels Països Catalans-, ni permet d'abordar des d'una visió nacional la greu problemàtica que ens envolta. Aquest estatut per a Catalunya és un mer estatut regionalista i antipopular, immers plenament en la dinàmica unitarista espanyola amb un poder central omnipotent i omnipresent, que aquest estatut ratifica, fortifica i magnífica. "Els poders de la Generalitat emanen de la Constitució, del present Estatut i del poble", diu l'article 1, 3. I nosaltres no podem deixar de comentar: de la Constitució espanyola, del present Estatut, decidit i aprovat per les Corts espanyoles, i, finalment, del poble, el qual, per exemple, en el referèndum per decidir sobre aquest estatut, moment que hauria de ser un dels culminants en l'expressió de la seva sobirania, només podrà decidir si accepta o no... I en aquest context, si no accepta aquestes escorrialles, li ho prendran tot.

Enfront d'aquest estatut que ens nega competència en el camp laboral, el sanitari i de la Seguretat Social; que ens sotmet a una doble imposició fiscal -autonomia de peatge-; que supedita la planificació econòmica, la política industrial, agrària, etc. de la Generalitat als interessos generals de l'estat espanyol i, que, per tant, no permet d'encetar unes vies catalanes de solució de la crisi i l'atur; que, negant-nos el control dels recursos naturals i energètics, ens imposa un vassallatge dels més perillosos a l'imperialisme de les multinacionals; que accepta, perpetua, consolida i institucionalitza una pluralitat cultural al nostre país (disposició addicional sobre la cultura lingüística que desvirtua la pretesa competència exclusiva de l'article 9, 4), imposa el bilingüisme i la cooficialitat de les llengües catalana i espanyola, i, per tant, impossibilita a la pràctica una escola catalana; que en el camp de la televisió només ens cedeix un canal -el tercer!-; que ens nega el poder judicial; que ens regala una paròdia de policia autonòmica, limitada de facultats i que, a més, serà sotmesa a una direcció i comandament formats, segons l'article 13, per "caps i oficials de les forces armades i de les forces i cossos de seguretat de l'estat"... En fi, enfront d'aquest estatut que ens nega fins les engrunes d'una sobirania nacional i popular, que no té en compte la realitat nacional dels Països Catalans, i que manté l'eina més vàlida per al centralisme, que és la província, no ens queda cap més alternativa que proclamar el nostre rebuig a tota aquesta farsa i continuar la nostra lluita per la plenitud d'aquestes competències que ara se'ns neguen o es manipulen descaradament. Només així encetarem el camí que ens ha de dur a la plenitud de les nostres llibertats, la nacional i la de la classe treballadora.