Darrerament ha aparegut una quantitat enorme de llibres referits al fet nacional, a part de les múltiples referències a la premsa en general i, no cal dir-ho, a la política. En són una mostra: els Quaderns d'Alliberament i la col·lecció "Alliberament", d'Edicions la Magrana; el primer número de Taula de Canvi duia com a títol genèric Marxisme, estat i qüestió nacional; el número 3 de la mateixa revista recull algunes ponències i comunicacions de les "Jornades de debat sobre els Països Catalans", que, íntegrament, són recollides al llibre Debat sobre els Països Catalans; revistes teòriques no catalanes han dedicat número monogràfics al nacionalisme: "Asalto al centralismo" (Avance/Intervención, juny de 1976), "Autonomías: un siglo de lucha" (abril de 1978, Historia 16); hi ha la publicació d'algunes ponències del "Primer encontre de Ciències Socials dels Països Catalans"; el llibre d'I. Tubella i E. Vinyamata Les nacions de l'Europa capitalista, traduccions de les obres dels clàssics del marxisme: El marxismo y la cuestión nacional (Avance, 1976), els llibres d'Anthony D. Smith, Borokhov, Rodinson, Sergio Salvi, Letamendía. Darrerament, dos llibres teòrics d'autors catalans: Lingüística i qüestió nacional, de Sebastià Serrano, i Per l'alliberament nacional i de classe, de Josep Ferrer. I no parlarem de la quantitat de publicacions que intenten reconstruir la nostra història. I el rescat dels nostres clàssics: El nacionalisme, de Rovira i Virgili; La Nacionalitat Catalana, de Prat de la Riba; Lo Catalanisme, de V. Almirall; Els moviments d'emancipació nacional, d'Andreu Nin; Socialisme i qüestió nacional, que aplega textos de Joan Comorera. Entre molts altres. Etcètera.

Ja sé que aquest preàmbul és llarg. Potser excessiu. He cregut, però, que valia la pena de fer aquesta "demostració de força". Perquè aquest esclat literari és una conseqüència de l'esclat del nacionalisme, o de simple nacionologia, que registrem a casa nostra i que es registra a la majoria de nacions oprimides del nostre Occident.

Com s'ha produït aquest esclat nacionalista? Per què s'ha produït amb una força tan puixant a les nacions oprimides per l'estat espanyol? A l'Estat espanyol, l'articulació de diversos moviments clarament nacionalistes s'inicià a principis de la dècada dels seixantes. L'esclosió s'ha donat després de la mort del general Franco; però durant els darrers anys la lluita de reivindicació nacional i l'organització de les classes populars a l'entorn d'un projecte d'alliberament nacional i de classe -projectes embrionari, si ho voleu, i, sobretot, manipulat per la dreta i absorbit per l'esquerra espanyolista, però projecte ben real- ja es començava a perfilar. D'aquí, per exemple, les grans manifestacions dels 11 de setembre del 1976 i 1977 al Principat de Catalunya, dels 9 d'octubre del 1977 i 1978 (concentració a la plaça de bous de València) al País Valencià; en menor grau, les manifestacions del 30 d'octubre de 1977 i el 30 de desembre de 1978 a la Ciutat de Mallorca; d'aquí, també, la manifestació del 8 de febrer de 1976 a Barcelona, per l'estatut d'autonomia. I d'aquí, és clar, la gran quantitat de literatura sobre la qüestió, a la qual m'he referit al primer paràgraf.

Si filem més prim, fins i tot podríem observar certes fluctuacions en l'índex reivindicatiu des del 1975 fins ara. Primer, va ser l'explosió; era el moment de la ruptura; o el moment en què es parlava de ruptura democràtica. Després va venir l'operació reforma i l'acceptació, per part dels partits que havien estat rupturistes, de la reforma Suárez. Els partits oferien programes d'innegable reivindicació nacional a la campanya del 15-J, i el nostre poble, els votà. Després vingué la Constitució anticatalana. Els nivells de lluita popular de reivindicació nacional han tonar a augmentar. Com a contrapunt constant, la lluita del poble basc: treva als moments en què, teòricament, s'inicia un procés de democratització; represa de la lluita quan la realitat demostra que només es tractava d'un procés de reforma superficial de l'estat franquista.

Les classes populars de les nacions oprimides s'organitzen, malgrat la dreta, malgrat l'intent d'absorció de l'esquerra espanyola. S'organitzen, es manifesten i consumeixen literatura. I també voten: hem vist com la dreta nacionalista ha perdut vots; i com han experimentat un increment les esquerres independentistes.

Aquesta organització no pot ser deixada a mercè de l'espontaneisme i de la improvisació; ni, encara menys, a la de la manipulació de la dreta o els intents amortidors de l'esquerra espanyolista. "Hem de dur a terme sempre la nostra tasca quotidiana, i hem d'estar sempre disposats a tot. Perquè sovint és quasi impossible de preveure com s'alternaran els períodes d'explosions amb els de calma; i, encara que es pogués preveure, no es podria aprofitar la previsió per reconstruir l'organització, perquè en un país autocràtic aquests canvis es produeixen amb una gran rapidesa (...). La mateixa revolució no ha de ser imaginada com un acte únic (...), sinó com una successió ràpida d'explosions més o menys violentes, alternant amb períodes de calma més o menys profunda (Lenin, Què cal fer?). Aquesta necessària reorganització ens ha de servir, ara, per a articular un ampli moviment de reivindicació nacional que constatem, que l'esclat literari que he comentat demostra, per tal de transformar-lo en un autèntic moviment d'alliberament nacional popular, homogeni i compacte. Perquè si aquell esclat literari és una conseqüència de l'esclat nacionalista, incipient i intuïtiu, ha de ser, també, un dels motors del moviment d'alliberament nacional. Amb un partit comunista organitzat, amb una doctrina sòlida, sabent destriar el gra de la palla -no tots els llibres són bons; no tot es resol només llegint llibres-, serà possible de coordinar les classes populars del nostre poble cap a l'alliberament total, en aquests moments en què, tornant a recordar Lenin, "les condicions en què es desenvolupa l'activitat del nostres partit canvien radicalment. Hem conquistat la llibertat de reunió, d'associació i premsa. Naturalment, aquests drets són summament febles, i confiar en les llibertats actuals seria una follia, si no un crim. La lluita decisiva encara ha de ser prioritària" (d'un article publicat a Novaia Gizn pel novembre de 1905).

Abandonar ara seria un suïcidi que no ens podem permetre. Ingressar a la contesa dels desprevinguts seria anar drets al fracàs. Perquè els nostres enemics, tots els nostres enemics, van ben calçats. Cal, doncs, ara més que mai, que ens organitzem. Cal que ens servim del material teòric que tenim a la nostra disposició, que ha comença a formar un bon gruix. Si ens quedés espai, etzibaria encara una nova cita leniniana; però no cal: tots sabem quina és la missió i la importància d'un partit organitzat i homogeni.