Fèlix Cucurull, infatigable investigador de la nostra història, va trobar l’expressió «Països Catalans» en un article de Josep Narcís Roca i Ferreras publicat a «L’Arch de Sant Martí» l’any 1886. Fins fa poc, aquesta era la primera documentació coneguda de l’expressió. L’any passat, però, Joan Fuster publicava un article a «Serra d’Or» (núm. 226, juliol 1978), reproduït en Destinat (sobretot) a valencians (pàg. 159-165) de recent aparició, donant compte d’haver trobat, en la introducció de la Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, de Benvingut Oliver, aparegut deu anys abans. La mateixa expressió, usada almenys dos cops, en aquest cas en castellà: «los países catalanes».

Doncs bé, la mateixa expressió, en aquesta ocasió en francès: «les pays catalans», apareix en dues ocasions a la introducció i al glossari que Alfred Morel-Fatio publica de la seva edició del conte català en vers del segle XIV «L’amant, la femme et le confesseur». Aquest conte, de 904 versos, titulat pel mateix editor, va ser publicat a la revista «Romania», núm. X. 1881, pàg. 497-518.

El conte narra la desgràcia del cavaller Materó, que la dona amada abandona pel seu confessor. Pel que fa a la falsa interpretació deguda a l’arxiver de la biblioteca de Carpentràs, on encara es conserva el manuscrit, que faria pertànyer el confessor a l’orde dels agustins, Morel-Fatio diu: «comme chez nous (...), ce sont les religieux franciscains qui ont éte dans les pays catalans le plus souvent en butte à de telles accusations» (pàg. 499).

Més endavant, a la pàgina 517, referint-se a la forma antiga «cugot» (banyut, marit de la dona adúltera), diu: «c’était unes injure fort usitée dans les pays catalans au moyen age». I, com a prova de la seva afirmació, cita un text mallorquí de començament del segle XIII.

Vet aquí, doncs, una altra documentació anterior a la trobada per Fèlix Cucurull. A ell, humilment i en homenatge, dedico aquest meu petit descobriment.