Per poca curiositat que es tingui per estar una mica al corrent del que pensa la gent del nostre voltant, un dels plaers a què ens podem dedicar aquesta temporada és a la lectura de diaris. Tal com deia no fa gaire un editorial de CANIGÓ, precisament ara travessem un moment en què diverses persones, individualment o representant grups o partits polítics, diuen moltes coses, encara que se’n facin ben poques.

Una de les últimes declaracions que he llegit han estat les del president del «Club Catalònia», Juan Antonio Maragall, que opina que «el separatisme és incomprensible a Espanya», sense més matisacions. És una opinió. Una opinió, però, que mereixeria una anàlisi que ens permetés de veure on són realment les forces separadores i quines són les forces diguem-ne integradores.

També són recents les declaracions, fetes a «Posible» i reproduïdes a «Tele/eXpres», de José Luis Fernández Casado, secretari polític de la Federación Catalana del P.S.O.E., que acusa al Consell de Forces Polítiques de Catalunya, perquè «corren rumores de que lo más molesto para los señores del Consell es la E del P.S.O.E.» (Deixo de banda, per ara, l’exabrupte demagògic segons el qual allò que molesta al Consell «no es la E, sino la O, es decir, la palabra OBRERO»).

Les declaracions del senyor José Luis Fernández són un exemple clar de forces aparentment integradores, però separadores de fet. Perquè el senyor Fernández no s’està de dir que el Consell utilitza el catalanisme per excloure el socialisme. ¿Ignora el senyor Fernández que els partits socialistes del Consell advoquen precisament per la integració de tots els sectors populars que viuen i treballen a Catalunya i als Països Catalans a fi de donar-los accés a una cultura, entesa aquesta en el sentit més ampli –erudita, sí, però també política, econòmica, etc.–, cultura que sistemàticament els ha estat escamotejada? Amb la seva crítica el senyor Fernández fa alguna cosa pitjor que censura i excloure, ell, el catalanisme del Consell: en aquest cas el senyor Fernández aparta, o pretén apartar, els treballadors no catalans que treballen a Catalunya de la fita de qualsevol persona que treballi en una societat justa i democràtica: l’accés i el domini de la cultura de la societat en què viu.

Actituds com la manifestada pel senyor Fernández són freqüents entre membres de grups i partits polítics més o menys legals, més o menys consentits. Aquesta marginació del component estrictament català aplicada a tota manifestació de caràcter més ampli és una característica de moltes institucions no nascudes i arrelades allà on es produeixen. I aquest judici és igualment aplicable al País Valencià, a les Illes i fins i tot a la dita Catalunya Nord. Però no sempre, és clar, els detenidors d’aquestes posicions segregacionistes són grups i partits polítics més o menys legals, més o menys consentits. Al seu article «Sense exclusions ni privilegis», aparegut a CANIGÓ al número del 3 de gener d’enguany, Manuel de Pedrolo demostra de manera incontrovertible que qualsevol ciutadà de parla castellana gaudeix d’uns drets, pel que fa a l’ús de la seva llengua, dels quals no gaudeix un ciutadà, «tan ciutadà com ell –mentre no es demostri el contrari–», de parla no castellana a l’Estat Espanyol.

De la mateixa manera que durant anys va estar vetat el nom d’una persona tan inofensiva com Pau Casals i després va passar a ser «el músico catalán Pablo Casals» i ara ha estat publicada la notícia del retorn de les despulles del «músico español Pau Casals», amb una agilíssima traducció de noms i conceptes segons el moment, la desorientació sobre què som i com ens hem d’anomenar oficialment ha vacil·lat sempre obeint a interessos i conveniències conjunturals però mai a realitats de fet. Ja fóra hora de reivindicar, doncs, que abans de penjar-nos etiquetes amb adjectius més o menys malintencionats ens fos permès de servir-nos del nostre nom i de les nostres institucions reals com a components de ple dret de la nostra cultura.