La petita impressió diu: Llei i ordre revolucionaris. Una proclama del Regiment de Finlàndia, del desembre del 1917, anunciava remeis desesperats pels “pogroms del vi”. Per la traducció vegeu Apèndix [5]
L'ENDEMÀ al matí, diumenge dia 11, els cossacs entraven a Carkoe Selo, amb el propi Kerenski[1] al damunt d'un cavall blanc i amb el clamor totes les campanes de les esglésies. Des de damunt d'un petit pujol de fora de la ciutat s'hi podien veure les espires daurades i les multicolors cúpules, la grisa i reptant immensitat de la capital difosa al llarg de la temible planura, i més enllà, l'acer del golf de Finlàndia.
No hi va haver cap batalla. Però Kerenski va fer un error fatal. A les set del matí va comunicar-se amb el Segon de Rifles de Carkoe Selo perquè deposassen les armes. Els soldats respongueren que restarien neutrals, però que no es desarmarien. Kerenski els donà deu minuts per obeir. Això enfurismà els soldats; durant vuit mesos s'havien governat per comitè, i això feia pudor a l'antic règim... Uns pocs minuts després l'artilleria cossaca obrí foc contra les casernes, matant vuit homes. Des d'aquell moment ja no hi hauria cap soldat “neutral” a Carkoe.
Petrograd es depertà amb les ràfegues de rifle, i l'atronadora marxa d'homes. Sota l'alt cel fosc un vent fred feia olor de neu. A l'albada l'Hotel Militar i l'Agència de Telègrafs havien sigut preses per grans forces de iunkers, i cruentament recuperades. La Central Telefònica era assetjada per marines, que havien deixat darrera d'ells barricades de barrils, caixes i fulles de llauna en mig de la Morskaia, o que s'havien refugiat a la cantonada de la Gorokhovaja i de la Plaça de Sant Isaac, disparant contra qualsevol cosa que es mogués. Ocasionalment passava un automòbil d'anada o de tornada, onejant la bandera de la creu roja. Els mariners el deixaven passar...
Albert Rhys Williams era la Central Telefònica. Eixí amb l'automòbil de la Creu Roja, que era aparentment ple de ferits. Després de circular per la ciutat, el cotxe prengué un camí tortuós cap a l'escola de iunkers de la Mikhailovski, seu central de la contra-revolució. Un oficial francès, en el pati, semblava al capdavant... D'aquesta forma s'aplegaren municions i subministraments cap a la Central Telefònica. Vintenes d'aquestes preteses ambulàncies actuaren com a correus i trens de munició pels iunkers.
Cinc o sis carros blindats, que pertanyien a la dissolta Divisió Britànica de Carros Blindats, eren en mans llurs. Mentre Louise Bryant caminava per la Plaça de Sant Isaac un rodava des de l'Almirallat, de camí cap a la Central Telefònica. En la cantonada de la Gogolia, just davant d'ella, el motor s'encallà. Alguns mariners emboscats darrera de piles de fusta començaren a disparar. La metralladora de la torreta girà i llençà una salva de bales indiscriminadament cap a les piles de fusta i la gent. En l'arcada on s'estava la senyoreta Bryant hi hagué morts, entre ells dos nens petits. Sobtadament, amb un crit, els mariners saltaren i es llençaren en l'espai foguejat; tancant-se al voltant del monstre, passaren les baionetes pels forats, una vegada i una altra, cridant- El xofer pretenia haver quedat ferit, i el deixaren anar-per còrrer a la Duma i vessar el relat de les atrocitats bolxevics... Entre els morts hi havia un oficial britànic...
Més tard els diaris parlaren d'un altre oficial francès, capturat en carro blindat iunker i enviat a Pere i Pau. L'ambaixada francesa aviat ho negà, però un dels consellers municipals em digué que ell mateix havia procurat l'alliberament de l'oficial...
Fos quina fos la posició oficial de les ambaixades aliades, oficials francesos i britànics individuals eren actius aquells dies, fins al punt d'assessorar en sessions executives del Comitè de Salvament.
Durant tot el dia en cada barri de la ciutat hi hagueren batusses entre iunkers i guàrdies vermells, batalles entre carros blindats, etc. S'hi podien sentir, lluny i a prop, salves, trets aïllats i la conversa corprenedora de les metralladores. Les portes de ferro de les botigues eren corregudes, però la feina hi continuava. Fins i tot les mostres cinematogràfiques, que es feien a les fosques, s'exhibien en locals atapaïts. Els tramvies corrien. Els telèfons funcionaven; quan trucaves a la central s'hi podien sentia clarament els trets per l'aparell... Smolni era tallat, però la Duma i el Comitè de Salvament eren en comunicació constant amb totes les escoles iunker i amb Kerenski a Carkoe.
A les set del matí l'escola iunker Vladimir rebia la visita d'una patrulla de soldats, mariners i guàrdies vermells, que donaren als iunkers vint minuts per deposar les armes. L'ultimàtum fou refusat. Una hora després els iunkers eren llestos per marxar, però els aturà una violenta descàrrega de fusells procedent de la cantonada de la Grebeckaja i la Bols'oj Prospekt. Tropes soviètiques envoltaren l'edifici i obriren foc, dos carros blindats s'hi creuaren amb les metralladores apuntant. Els iunkers trucaren per demanar ajut. Els cossacs respongueren que no gosaven anar-hi, perquè tenien una gran massa de mariners amb dos canons dirigits contra les llurs casernes. La majoria dels iunkers de Mikhailov lluitaven pels carrers...
A dos quarts de dotze arribaren tres peces d'artilleria. Una nova demanda de rendició fou rebuda pels iunkers abatent dos dels delegats soviètics sota la bandera blanca. Ara començà un bombardeig real. S'hi feren grans forats en els murs de l'escola. Els iunkers es defensaren desesperadament; onades de guàrdies vermells disparant, assaltant, queien sota un foc implacable... Kerenski trucà des de Carkoe per refusar tota conversa amb el Comitè Militar Revolucionari.
Frenètics per la derrota i pels munts de morts, les tropes soviètiques obriren un tornado d'acer i flames contra el castigat edifici. Els llurs propis oficials no podien aturar el terrible bombardeig. Un comissari de Smolni anomenat Kirilov provà d'aturar-ho; fou amenaçat de linxament. La sang dels guàrdies vermells anava pujada.
A dos quarts de tres els iunkers alçaren una bandera blanca; es rendirien si se'ls garantia protecció. Se'ls hi va prometre. Amb un tres i no res milers de soldats i guàrdies vermells fluiren per les finestres, portes i forats dels murs. Abans que se'ls pogués aturar cinc iunkers foren apallissats i ferits mortalment. La resta, uns dos-cents, foren duts a Pere i Pau sota escorta, en petits grups per evitar cridar l'atenció. Pel camí una multitud apartà una partida, i matà vuit iunkers més... Més d'un centenar de guàrdies vermells i soldats havien caigut...
Dues hores després la Duma rebé un missatge telefònic segons el qual els vencedors marxaven cap a la Inz'iniernj Zamok-l'Escola d'Enginyers. Una dotzena de membres es posaren immediatament a distribuir entre ells grapats de la darrera proclama del Comitè de Salvament. Uns quants no hi tornarien... Totes les altres escoles es rendiren sense resistència, i els iunkers foren enviats indemnes a Pere i Pau i a Cronstadt...
La Central Telefònica se sostingué fins a la vesprada, quan aparegué un carro blindat bolxevic, i els mariners assaltaren la posició. Cridant, les atemorides telefonistes corrien amunt i avall; els iunkers es treien dels uniformes tota marca distintiva, i un va oferir a Williams qualsevol cosa pel prèstec del seu abric, com a disfressa... “Ens massacraran! Ens massacraran!” cridaven, ja que molts d'ells havien donat la paraula al Palau d'Hivern que no prendrien les armes contra el poble. Williams s'oferí de mediar si Antonov era alliberat. Això es va fer immediatament; Antonov i Williams feren discursos als mariners victoriosos, inflamats per la gran quantitat de morts-i una vegada més els iunkers quedaren lliures... Tots menys uncs pocs, que, pel pànic, provaren de fugir pels terrats, o amagar-se en l'àtic, i que foren trobats i precipitats al carrer.
Cansats, sangonosos, triomfants, els mariners i soldats s'amuntegaren en la sala de conferències, i en trobar tantes noies boniques, es retiraren d'una forma avergonyida i maldestre. Cap noia no fou ferida, ni injuriada. Atemorides, s'agruparen en els racons, i després, en trobar-se segures, van deixar-se anar. “Ugh! Gent bruta i ignorant! Ximples!”- Els mariners i guàrdies vermells se sentien molestos. “Bruts! Porcs!” cridaven les noies, assenyalant indignades abrics i gorres. Havia estat romàntica la llur experiència passant cartutxos i atenent les ferides dels elegants i joves defensors, els iunkers, molts d'ells membres de famílies nobles, lluitant per restaurar el llur benvolgut tsar! Aquestes eren simplement treballadors i camperols comuns, “gent fosca”.-
El comissari del Comitè Militar Revolucionari, el petit Vis'niak, provà de convèncer les noies perquè s'hi quedassen. Fou efusivament educat. “Us han tractat malament”, deia. “El sistema telefònic el controla la Duma Municipal. Us paguen seixanta rubles al mes, i heu de treballar deu hores i més... Des d'ara tot això canviarà. El govern vol posar els telèfons sota el control del Ministeri de Posta i Telègrafs. Els vostres salaris augmentaran immediatament a cent cinquanta ruble, i es reduiran les vostres hores de treball. Com a membres de la classe treballadora hauríeu d'ésser contentes --”
Membres de la classe treballadora, volia dir! Que potser pretenia indicar que hi havia res de comú entre aquests-aquests animals-i nosaltres? Quedar-nos? No, encara que oferissen mil rubles!- Orgulloses i ferides les noies abandonaren el local...
Els empleats de l'edifici, els homes de manteniment i els treballadors s'hi van quedar. Però calia operar els teclats-el telèfon era vital... Tan sols eren disponibles mitja dotzena d'operadors. Es demanaren voluntaris; hi respongueren un centenar, mariners, soldats, obrers. Les sis noies corrien amunt i avall, instruint, ajudant, renyant... Així, a tranques i barranques, però en marxa, els fils començaren lentament a fumejar de nou. La primera cosa era connectar Smolni amb les casernes i les fàbriques; la segona, tallar la Duma i les escoles iunker... Cap al vespre va còrrer la brama per tota la ciutat, i centenars de burgesos foren convocats per cridar, “Ximples! Dimonis! Quant us pensau que durareu? Esperau que arriben els cossacs!”
Ja queia el capvespre. En la gairebé deserta Nevski, agranada per un fort vent, una gentada s'havia aplegat davant de la Catedral de Kazan, per continuar l'inacabable debat; uns pocs treballadors, qualcuns soldats i la resta botiguers, empleats i similars.
“Però Lenin no aconseguirà que Alemanya faça la pau!” cridà un.
Un jove i violent soldat respongué. “I de qui és la culpa? Del vostre maleït Kerenski, brut burgès! A l'infern amb Kerenski! No el volem! Volem Lenin...”
A fora de la Duma un oficial amb una banda blanca al braç arrencava cartells de la paret, renegant amb veu alta. Un deia:
A la Població de Petrograd!
En aquesta hora perillosa, quan la Duma Municipal hauria d'emprar tots els mitjans per calmar la població, per assegurar-li el pa i d'altres necessitats, els social-revolucionaris de dretes i els cadets, oblidant el deure, han convertit la Duma en una trobada contra-revolucionària, provant d'aixecar part de la població contra la resta, per facilitar així la victòria de Kornilov-Kerenski. Per comptes de complir el deure, els social-revolucionaris de dretes i els cadets han transformat la Duma en una arena d'atac polític als soviets de representants d'obrers, de soldats i de camperols, contra el govern revolucionari de la pau, el pa i la llibertat.
Ciutadans de Petrograd, nosaltres, els conselles municipals bolxevics elegits per vosaltres volem que sapigueu que els social-revolucionaris de dretes i els cadets es dediquen a l'acció contra-revolucionària, han oblidat el deure, i condueixen la població a la fam i a la guerra civil. Nosaltres, elegits per 183.000 vots, consideram el nostre deure de cridar l'atenció dels nostres electors d'allò que passa a la Duma, i declarar que ens desentenem de tota responsabilitat per les terribles però inevitables conseqüències...
En la llunyania encara sonaven trets ocasionals, però la ciutat restava quieta, freda, com esgotada pels violents espasmes que l'havien posseïda.
A la Sala Nikolai la sessió de la Duma arribava a la fi. Fins i tot la truculenta Duma semblava una mica commocionada. Un rere l'altre els comissaris reportaven la captura de la Central Telefònica, la lluita als carrers, la presa de l'escola Vladimir... “La Duma”, deia Trupp, “és al costat de la democràcia en la seua lluita contra la violència arbitrària; però en qualsevol cas, guanye qui guanye, la Duma sempre serà contrària a linxaments i tortures...”
Konovski, cadet, un home vell i alt amb un rostre cruel: “Quan les tropes del govern legal arriben a Petrograd, abatran aquests insurgents, i això no serà cap linxament!” Protestes per tota la sala, fins i tot del seu propi partit.
Hi havia dubtes i depressió. La contra-revolució era vençuda. El Comitè Central del Partit Social-Revolucionària havia votat una manca de confiança en els seus oficials; l'esquerra els controlava; Avksentiev havia dimitit. Un correu reportà que el Comitè de Benvinguda enviat a trobar-se amb Kerenski en l'estació de ferrocarrils havia estat arrestat. En els carrers s'hi podia sentir el remor sec d'un canoneig distant, al sud i al sud-oest. Kerenski encara no venia -
Tan sols circulaven tres diaris -Pravda, Dielo Naroda i Novaya Zhizn. Tots ells dedicaven molt d'espai al nou govern de “coalició”. El diari social-revolucionari demanava un gabinet sense cadets ni bolxevics. Gorkij era esperançat; Smolni havia fet concessions. Prenia forma un govern socialista-tots els elements tret de la burgesia. Pel que fa al Pravda, en feia befa:
Ens fan riure aquestes coalicions amb partits polítics els membres més prominents dels quals són petits periodistes de dubtosa reputació; la nostra “coalició” és la del proletariat i l'exèrcit revolucionari amb els camperols pobres -
En les parets hi havia un anunci vanagloriós del Vikzhel, que amenaçava d'anar a la vaga si tots dos bàndols no arribaven a un compromís:
Els vencedors d'aquests avalots, els salvadors de la fallida del nostre país, no seran ni els bolxevics, ni el Comitè de Salvament, ni les tropes de Kerenski - sinó nosaltres, la Unió de Ferroviaris -
Els guàrdies vermells són incapaços de manegar un afer complicat com els ferrocarrils; pel que fa al govern provisional, s'ha demostrat incapaç de mantindre ni tan sols el poder -
Refusam de lliurar els nostres serveis a cap partit que no actuen per l'autoritat d'un govern basat en la confiança de tota la democràcia...
Smolni brogia amb la vitalitat il·limitada de la humanitat inesgotable en acció.
En la seu sindical Lozovski em presentà un delegat dels Ferroviaris de la línia Nikolai, que deia que els homes celebraven enormes reunions, condemnant l'actuació dels llurs dirigents.
“Tot el poder pels soviets!” cridà, amb un colp de puny a la taula. “Els oboronci del Comitè Central fan el joc a Kornilov. Provaren d'enviar una delegació a la Stavka, però els arrestàrem a Minsk... La nostra secció ha demanat un convenció panrussa, i refusaren de convocar-la...”
La mateixa situació que en els soviets d'esdevenia en els comitès d'exèrcit. Una rera l'altra les diverses organitzacions democràtiques, de tot Rússia, s'aturaven i canviaven de parer. Les cooperatives eren desgarrades per lluites internes; les reunions de l'Executiu dels Camperols esclataren en una baralla tempestuosa; fins i tot entre els cossacs hi havia conflicte...
En el pis de dalt el Comitè Militar Revolucionari anava a tota màquina, de forma enèrgica i sense deixar res per després. Entraven homes, frescos i vigorosos; nit i dia i nit i dia es llençaven dins la terrible màquina; i eixien corbats, cecs de fatiga, gastats i bruts, per caure al terra i dormir... El Comitè de Salvament havia estat il·legalitzat. Grans piles de noves proclames[2] cobrien el terra:
- Els conspiradors, que no tenen cap suport entre la guarnició o la classe obrera, comptaven per damunt de tot amb la sorpresa del llur atac. El pla fou descobert a temps pel sots-tinent Blagonravov, gràcies a la vigilància revolucionària d'un soldat de la Guàrdia Vermella, el nom del qual es farà públic. En el centre del complot hi havia el Comitè de Salvament. El coronel Polkovnikov era al capdavant de les forces, i les ordres les signava Goc, ex-membre del govern provisional, deixat en llibertat sota paraula d'honor...
En dur aquests fets a l'atenció de la població de Petrograd, el Comitè Militar Revolucionari ordena la detenció de tots els implicats en la conspiració, que seran jutjats davant el Tribunal Revolucionari...
Des de Moscou arribà notícia que els iunkers i els cossacs havien envoltat el Kremlin i ordenat les tropes soviètiques de deposar les armes. Les forces soviètiques accediren, i mentre abandonaven el Kremlin, foren aturats i abatuts a trets. Petites forces de bolxevics havien sigut expulsades de les oficines de telèfons i telègrafs; els iunkers ara controlaven el centre de la ciutat. - Però al voltant d'ells les tropes soviètiques eren superiors. La lluita als carrers es generalitzava lentament; tots els intents de compromís havien fracassat.... Del cantó del soviet, deu mil soldats de la guarnició i uns pocs guàrdies vermells; del cató del govern, sis mil iunkers, vint-i-cinc centenars de cossacs i dos milers de guàrdies blancs.
El Soviet de Petrograd es reunia, i a la porta del costat ho feia la Cai-i-ka, aprovant decrets i ordres[3]que arribaven en un corrent continu des del Consell de Comissaris del Poble, reunit escales amunt; sobre l'Ordre en les quals s'han de ratificar i publicar les lleis, l'Establiment d'una jornada de vuit hores pels treballadors, i “Base per un Sistema d'Educació Popular”, de Lunac'arski. Tan sols hi havia uns pocs centenars presents en les dues reunions, la majoria d'ells armats. Smolni era gairebé desert, tret dels guàrdies, que eren ocupats en les finestres de les sales, disposant metralladores per controlar els flancs de l'edifici.
En la Cai-i-ka un delegat del Vikzhel parlava: “Refusam de transportar les tropes de cap bàndol... Hem enviat un comitè a Kerenski per dir que si continua la marxa a Petrograd li tallarem les línies de comunicació...”
Va fer la crida habitual d'una conferència de tots els partits socialistes per formar un nou govern...
Kamenev respongué discretament. Els bolxevics serien contents d'assistir a la conferència. El centre de gravetat, però, no queia en la composició d'aquest govern, sinó en la seua acceptació del programa del Congrés dels Soviets.
- La Cai-i-ka havia deliberat sobre la declaració feta pels social-revolucionaris d'esquerres i els social-demòcrates internacionalistes, i havia acceptat la proposta de representació proporcional a la conferència, fins i tot incloent delegats dels comitès d'exèrcit i dels soviets de camperols...
A la gran sala, Trockij relatava els fets del dia.
“Oferírem als iunkers de Vladimir l'oportunitat de rendir-se”, deia. “Volíem resoldre la qüestió sense vessament de sang. Però ara que s'ha vessat sang tan sols hi ha una lluita implacable. Seria infantil pensar que podem guanyar per cap altre mitjà... El moment és decisiu. Tothom ha de cooperar amb el Comitè Militar Revolucionari, reportar on hi ha reserves de fil barbat, benzina, armes.
- Hem guanyat el poder, ara hem de conservar-lo!”
El menxevic Ioffe provà de llegir la declaració del seu partit, però Trockij refusà de permetre “un debat sobre principis”.
“Els nostres debats són ara als carrers”, cridà. “S'ha fet el pas decisiu. Tots nosaltres, i jo en particular, prenem la responsabilitat d'allò que passa...”
Soldats del front, de Gac'ina, explicaven les llurs històries. Un del Batalló de la Mort, Quatre-Cents Vuitanta-Unena Artilleria: “Quan les trinxeres se n'assabenten, cridaran, ‘Aquest és el nostre Govern!’” Un iunker de Peterhof deia que ell i dos més havien refusat de marxar contra els soviets; i quan els seus camarades havien tornat des de la defensa del Palau d'Hivern el nomenaren comissari llur, per anar a Smolni i oferir els llurs serveis a la veritable revolució....
Després Trockij de nou, ferotge, infatigable, ordenant, responent.
“La petita burgesia, per tal de derrotar els obrers, soldats i camperols, s'aliaria amb el mateix diable!” digué en una ocasió. S'havia comentat que hi havia molts casos d'embriaguesa des de feia dos dies. “Res de beure, camarades! Ningú no hauria d'ésser al carrer després de les vuit del vespre, tret dels guàrdies regulars. Tots els llocs sospitosos de tindre reserves de licor s'havien de registrar, i s'havia de destruir el licor.[4] Cap mirament amb els venedors de licor...”
El Comitè Militar Revolucionari demanà per la delegació de la secció de Viborg; després pels membres de Putilov. Entraren ràpidament.
“Per cada revolucionari mort”, deia Trockij, “matarem cinc contra-revolucionaris!”
Cap al centre de nou. La Duma plenament il·luminada i grans multituds que hi entraven. En la sala inferior laments i crits de dol; la gentada anava i venia del plafó del butlletí, on hi havia penjada una llista dels iunkers morts en la lluita del dia - o suposadament morts, ja que la majoria dels morts després tornaren sans i estalvis... Dalt, en la Sala Aleksandr el Comitè de Salvament era en sessió. Les garroteres daurades i vermelles dels oficials eren conspícues, els rostres familiars dels intel·lectuals menxevics i social-revolucionaris, els durs ulls i l'enorme magnificiència de banquers i diplomàtics, funcionaris de l'antic régime, i dones ben vestides...
Les telefonistes testificaven. Noia rera noia pujava a la tribuna vestida a la moda, amb el rostre maquillat i sabates obertes. Noia rera noia, enrogida de plaer davant l'aplaudiment de la gent “amable” de Petrograd, dels oficials, dels rics, dels grans noms de la política - noia rera noia, per narrar els seus patiments a mans del proletariat, i proclamar la seua lleialtat a tot el que era antic, establert i poderós...
La Duma era de nou en sessió a la Sala Nikolai. El batlle deia esperançat que els regiments de Petrograd s’avergonyien de les llurs accions; la propaganda d’obria camí.
|
|
|
La petita impressió diu: Llei i ordre revolucionaris. Una proclama del Regiment de Finlàndia, del desembre del 1917, anunciava remeis desesperats pels “pogroms del vi”. Per la traducció vegeu Apèndix [5] |
|---|
“Els bolxevics”, deia Trupp, “seran vençuts per la força moral, i no per les baionetes...”
De mentres no tot anava bé en el front revolucionari. L'enemic havia portat trens blindats, amb canons muntats. Les forces soviètiques, la majoria simples guàrdies vermells, eren sense oficials i sense cap pla definit. Tan sols se'ls hi havien unit cinc mil soldats regulats; la resta de la guarnició o bé era ocupada reprimint la revolta iunker, guardant la ciutat, o indecisa. A les deu del vespre Lenin s'adreçà a una reunió de delegats dels regiments de la ciutat, que votaren majoritàriament de lluitar. S'elegí un comitè de cinc soldats per servir com a estat major, i en les primeres hores de la matinada els regiments abandonaren les casernes en plena disposició de batalla... De camí cap a casa els vaig veure passar, desfilant al costat del fil regular de veterans, amb les baionetes en perfecta aliniació, a través dels carrers deserts de la ciutat conquerida...
Alhora, en la seu del Vikzhel en la Sadovaja, la conferència de tots els partits socialistes per formar un nou govern seguia el seu curs. Abramovic', dels menxevics de centre, deia que no hi havia d'haver ni vencedors ni vençuts -que tot el que havia passat, passat era. -En això hi eren d'acord tots els partits d'esquerres. Dan, que parlava en nom dels menxevics de dretes, proposà als bolxevics les següents condicions per una treva: la guàrdia vermella es desarmaria, i la guarnició de Petrograd es posaria a les ordres de la Duma; les tropes de Kerenski no dispararien ni un sol tret ni arrestarien ningú; un ministeri de partits socialistes tret dels bolxevics. Per Smolni, Riazanov i Kamenev declararen que un ministeri de coalició de tots els partits era acceptable, però protestaren davant les propostes de Dan. Els social-revolucionaris eren dividits; però el Comitè Executiu dels Soviets de Camperols i els popular-socialistes refusaven de pla l'admissió dels bolxevics... Després d'una forta discussió s'elegí una comissió per elaborar un pla acceptable...
Durant tota la nit la comissió maldà, i a l'endemà i a la nit següent. Una vegada abans, el 9 de novembre, hi havia hagut una iniciativa similar de conciliació, dirigida per Martov i Gorkij; però amb l'aproximació de Kerenski i l'activitat del Comitè de Salvament, la dreta dels menxevics, els social-revolucionaris i els popular-socialistes abandonaren sobtadament. Ara eren atemorits per l'esclafament de la rebel·lió iunker -
El diumenge 12 fou un dia de suspens. Els ulls de tot Rússia eren fixats en la plana grisa davant les portes de Petrograd, on tota la força disponible de l'antic ordre s'enfrontava al poder desorganitzat del nou i desconegut. A Moscou s'havia declarat una treva; tots dos costats parlamentaven, esperant el resultat de la capital. Ara els delegats del Congrés dels Soviets, afanyats en trens expressos cap als racons més llunyans d'Àsia, arribaven a casa, transportant la creu ferotge. En amples onades les notícies del miracle es difonien pel rostre de la terra, i ciutats, viles i pobles llunyans s'agitaven i es trencaven al llur pas, soviets i comitès militars revolucionaris contra dumes, zemstvos i comissaris governamentals - guàrdies vermells contra blancs - lluites al carrer i discursos apassionats... El resultat esperava mot de Petrograd...
Smolni era gairebé buit, però la Duma era atapaïda i sorollosa. L'antic batlle, amb la seua digna manera, protestava contra la Crida dels consellers bolxevics.
“La Duma no és un centre de contra-revolució”, deia, calorosament. “La Duma no pren part en la lluita present entre partits. Però en un moment on no hi ha poder legal en el país, l'únic centre d'ordre és l'auto-govern municipal. La població pacífica reconeix aquest fet; les ambaixades forasteres reconeixen tan sols els documents signats pel batlle de la ciutat. La ment d'un europeu no admet cap altra situació, ja que l'auto-govern municipal és l'únic òrgan capaç de protegir els interessos dels ciutadans. La ciutat és obligada a mostrar hospitalitat a totes les organitzacions que desitgen de beneficiar-se d'aquesta hospitalitat, i per tant la Duma no pot impedir la distribució de cap diari dins l'edifici de la Duma. El nostre àmbit de treball creix, i hem de donar plena llibertat d'acció, i els nostres drets els han de respectar tots dos bàndols...
“Som perfectament neutrals. Quan la Central Telefònica fou ocupada pels iunkers el coronel Polkovnikov ordenà la desconnexió dels telèfons de Smolni, però hi vaig protestar, i els telèfons seguiren en funcionament....”
Davant d'això hi hagué una riallada irònica de les files bolxevics, i imprecacions de la dreta.
“I amb tot”, continuava Schreider, “ens miren com a contra-revolucionaris i ens denuncien a la població. Ens priven dels nostres mitjans de transport en prendre'ns els darrers automòbils. No serà culpa nostra si hi ha fam a la ciutat. Les protestes no serveixen de res...”
Kobozev, membre bolxevic del Consell Municipal, dubtava que el Comitè Militar Revolucionari hagués requisat els automòbils municipals. Fins i tot admetent-ho, ho hauria fet probablement un individu sense autorització, com a mesura d'emergència.
“El batlle”, continuava, “ens diu quye no hem de fer reunions polítiques fora de la Duma. Però tots els menxevics i social-revolucionaris no diuen ací més que propaganda de partit, i a la porta distribueixen els llurs diaris il·legals, Iskri (Espurnes), Soldacki Golos i Raboc'aja Gazeta, que inciten a la insurrecció. Que passaria si els bolxevics començàssem també a distribuir ací les nostres publicacions? Però no serà el cas, perquè respectam la Duma. No hem atacat l'auto-govern municipal, i no ho farem. Però heu adreçat una crida a la població, i tenim dret de fer el mateix...
El seguiren Shingariov, cadet, que deia que no podia haver un llenguatge comú entre els qui podien ésser cridats pel fiscal general com a testimonis, i els qui havien d'ésser jutjats pel càrrec de traïció... Proposà de nou que tots els membres bolxevics fossen expulsats de la Duma. Això era complicat, però, ja que no hi havia càrrecs personals contra els membres, i eren actius en l'administració municipal.
Llavors dos menxevics internacionalistes declararen que la Crida dels consellers bolxevics era una incitació directa a la massacre. “Si tot el que siga contra els bolxevics és contra-revolucionari”, deia Pinkevic', “llavors no sé quina diferència hi ha entre revolució i anarquia... Els bolxevics depenen de les passions de les masses desenfrenades; no tenim res més que la força moral. Protestarem contra les massacres i la violència de tots dos bàndols, ja que la nostra tasca és trobar una eixida pacífica”.
“La nota enganxada pels carrers sota el títol ‘A la picota’, que crida la gent a destruir els menxevics i els social-revolucionaris”, deia Nazariev, “és un crim que els bolxevics no us podreu rentar. Els horrors d'ahir no són més que un prefaci d'allò que preparau amb aquesta proclama... Sempre he provat de reconciliar-vos amb els altres partits, però ara no sent per vosaltres res més que menyspreu!”
Els consellers bolxevics eren dempeus, cridant enfurismats, assejats per veus dures i plenes d'odi i per braços que s'agitaven...
Fora de la sala vaig córrer cap a l'enginyer municipal, el menxevic Gomberg i tres o quatre reporters. Tots eren ben animats.
“Guaita!” deien. “Els covards ens tenen por. No gosen d'arrestar la Duma! El llur Comitè Militar Revolucionari no gosa d'enviar un comissari a aquest edifici. Ep, avui en la cantonada de la Sadovaja, he vist un guàrdia vermell provar d'aturar un noi que venia el Soldacki Golos... El noi simplement se n'ha rigut, i una multitud de gent volia linxar el bandit. Tan sols queden unes hores més, ara. Fins i tot si Kerenski no vingués no tenen els homes per dirigir un govern. Absurd! Crec que fins i tot lluiten entre ells a Smolni!”
Un amic meu social-revolucionari em va dur a banda. “Sé on s'amaga el Comitè de Salvament”, deia. “Vols anar-hi i parlar amb ells?”
Ja enfosquia. La ciutat de nou es disposava a tancar botigues, els llums s'encenien, i pels carrers grans multituds de gent anaven i venien, discutint...
En el número 86 de la Nevski entràrem per un passatge a un pati, envoltat d'alts edificis d'apartaments. A la port de l'apartament 229 el meu amic va picar d'una forma peculiar. Hi hagué soroll de cadenes; una porta interior s'entreobrí; llavors la porta de davant s'obrí amb un crec i hi aparegué el rostre d'una dona. Després d'un moment d'observació ens conduí fins a una senyora de mitjana edat i d'aspecte plàcid que de seguida cridà, “Kiril, tot és correcte!” En el menjador, un samovar fumejava damunt la taula i hi havia plats plens de pa i de peix cru, un home amb uniforme emergí rera les cortines de la finestra, i un altre, vestit de treballador, d'un armari. Eren encantats de trobar-se amb un reporter americà. Amb un cert gust tots dos deien que certament els afusellarien si els bolxevics els enxampaven. No em donarien els noms, però tots dos eren social-revolucionaris...
“Per què”, vaig demanar, “publicau mentides en els vostres diaris?”
Sense ofendre's, l'oficial respongué, “sí, ho sé; però què podem fer?” S'arronsà de muscles. “Heu d'admetre que ens és necessari crear un cert marc mental en la gent...”
L'altre home interrompé. “Això és simplement una aventura per part dels bolxevics. No tenen intel·lectuals. - Els ministeris no treballaran... Rússia no és una ciutat, sinó tot un país... En adonar-se que tan sols poden durar uns pocs dies, hem decidit d'anar en ajut de la força més forta que se'ls hi oposa - Kerensky - i ajudar a restaurar l'ordre”.
“Tot això està molt bé”, vaig dir. "Però llavors per què us aliau amb els cadets?”
El fals treballador somrigué francament. “Per dir-vos la veritat, en aquest moment les masses populars segueixen els bolxevics. No tenim seguidors - ara. No podem mobilitzar ni un grapat de soldats. No hi ha armes disponibles... Els bolxevics tenen raó fins a cert punt, hi ha en aquest moment a Rússia tan sols dos partits amb una certa força - els bolxevics i els reaccionaris, que s'amaguen tots sota els faldons dels cadets. Els cadets es pensen que ens utilitzen; però en realitat som nosaltres els qui utilitzam els cadets. Quan esclafam els bolxevics ens girarem contra els cadets...”
“Admetran als bolxevics en el nou govern?”
Es gratà el cap. “Això és un problema”, va admetre. “És clar que si no els admeten, probablement faran tot això una altra vegada. En tot cas, tindran una oportunitat per controlar l'equilibri de poder en la Constituent - això, si hi ha una Constituent”.
“I llavors, a més”, deia l'oficial, “hi ha la qüestió d'admetre els cadets en el nou govern - i per les mateixes raons. Ja sabeu que els cadets no volen realment l'Assemblea Constituent - no si es pot destruir ja els bolxevics”. Mogué el cap. “No és fàcil per nosaltres els russos, la política. Vosaltres els americans naixeu polítics; heu tingut política tota la vida. Però per nosaltres - bé, tan sols fa un any, ja sabeu!”
“Què pensau de Kerenski?” vaig demanar.
“O, Kerenski és culpable de les faltes del govern provisional”, respongué l'altre. “El mateix Kerenski ens forçà a acceptar una coalició amb la burgesia. Si hagués dimitit, com havia amenaçat, això hauria suposat un nou govern de crisi tan sols setze setmanes abans de l'Assembla Constituent, i ho volíem evitar”.
“Però el que va passar no suposava el mateix de totes formes?”
“Sí, però com ho havíem de saber? Ens entabanaren - els Kerenski i els Avksentiev. Goc és una mica més radical. Jo sóc amb C'ernov, que és un revolucionari real... Ep, avui mateix Lenin deixà anar que no objectaria l'entrada de C'ernov al govern.
“Volíem lliurar-nos també el govern Kerenski, però pensàvem que seria millor esperar la Constituent... Al principi d'aquest afer jo era amb els bolxevics, però el Comitè Central del meu partit votà unànimament contra ells - i què podia fer? Era qüestió de disciplina de partit...
“En una setmana el govern bolxevic es farà bocins; tan sols que els social-revolucionaris poguessen mantindre al marge i esperar, el govern els hi cauria a les mans. Però si esperen una setmana el país serà tan desorganitzat que els imperialistes alemanys seran victoriosos. És per això que començàrem la nostra revolta amb tan sols dos regiments de soldats que prometien de donar-nos suport - i se'ns giraren en contra... Això deixava tan sols els iunkers...”
“I què hi ha dels cossacs?”
L'oficial sospirà. “No es van moure. Al principi deien que eixirien si tenien el suport d'infanteria. Deien a més que tenien els homes amb Kerenski, i que feien el llur paper... Després, també, deien que els cossacs sempre eren acusats d'ésser els enemics hereditaris de la democràcia... I finalment, ‘la promesa bolxevic és que no ens prendran la terra. No tenim cap perill. Restam neutrals’”.
Durant aquesta xerrameca la gent entrava i sortia constantment - la majoria d'ells, oficials, amb les insígnes arrencades. Els podíem veure en la sala, i sentir les llurs veus baixes i vehements. Ocasionalment, a través de les portières mig obertes, copsàvem una ullada d'una porta oberta a un bany, on un oficial de constitució sòlida en uniforme de coronel seia en la tassa, escriguent quelcom en un bloc que tenia damunt les cames. Vaig reconèixer el coronel Polkovnikov, ex-comandant de Petrograd, per l'arrest del qual el Comitè Militar Revolucionari hauria pagat una fortuna.
“El nostre programa?” va dir l'oficial. “És aquest. La terra ha de tornar als comitès agraris. Els treballadors han de tindre plena representació en el control de la indústria. Un programa enèrgic de pau, però no un ultimàtum al món com l'emés pels bolxevics. Els bolxevics no poden mantindre les promeses fetes a les masses, ni tan sols en el propi país. No els deixarem... Robaren el nostre programa agrari per tal d'aconseguir el suport dels camperols. Això és deshonest. Haurien d'haver esperat l'Assemblea Constituent -”
“No té cap importància l'Assemblea Constituent!” esclatà l'oficial. “Si els bolxevics volen establir un estat socialista, no podem treballar amb ells en cap cas! Kerenski va fer el gran error. Deixà que els bolxevics sabessen que anava a fer en anunciar en el Consell de la República que havia ordenat la llur detenció...
“Però”, vaig dir, “què voleu fer ara?”
Els dos homes es miraren l'un a l'altre. “Ho veureu en uns pocs dies. Si hi ha prou tropes del front del nostre costat, no ens comprometrem amb els bolxevics. Si no, potser ens hi veurem forçats...”
A fora de nou en la Nevski pujàrem en un tramvia en marxa ple de gom a gom, amb les plataformes vinclades pel pes i fregant el terra, i que s'arrossegava amb una lentitud agonitzant per les llargues milles fins a Smolni.
Mes'kovski, un petit home, polit i fràgil, baixava de la sala, amb aspecte preocupat. Les vagues en els ministeris, ens digué, tenien efecte. Per exemple, el Consell de Comissaris del Poble havia promés de publicar els tractats secrets; però Neratov, el funcionari encarregat, havia desaparegut, i s'havia endut els documents. Suposaven que els amagaven en l'ambaixada britànica...
El pitjor de tot, però, era la vaga en els bancs. “Sense diners”, deia Menz'inski, “som indefensos. Els salaris dels ferroviaris, dels empleats de posta i telègrafs, s'han de pagar... Els bancs són tancats; i la clau de la situació, el Banc Estatal, és també tancat. Tots els oficinistes bancaris de Rússia han estat subornats per deixar de treballar...
“Però Lenin ha emés un ordre per dinamitar les voltes del Banc Estatal, i hi ha un decret tot just publicat, que ordena els bancs privats d'obri demà, o els obrirem nosaltres!”
El Soviet de Petrograd anava a tota màquina, vessant d'homes armats, amb Trockij reportant:
“Els cossacs tornen a Krasnoe Selo”. (Ovació forta i exultant). “Però la batalla tan sols comença. A Pulkovo hi ha una forta lluita. Totes les forces disponibles s'hi han d'afanyar...
“Des de Moscou, males notícies. El Kremlin és en mans dels iunkers, i els obrers tenen tan sols unes poques armes. El resultat depén de Petrograd.
“En el front, els decrets de pau i terra provoquen gran entusiasme. Kerenski inunda les trinxeres amb relats de Petrograd en flames, i de dones i infants cruelment massacrats pels bolxevics. Però ningú no el creu...
“Els creuers Oleg, Avrora i Respublica es troben ancorats al Neva, els canons apunten als accessos a la ciutat...”
“Per què no sou fora amb els guàrdies vermells?” cridà una veu ronca.
“Hi vaig ara!” respongué Trockij, i abandonà la plataforma. El seu rostre era una mica més pàlid que l'habitual, passà pel lateral de la sala, envoltat d'animats amics, i s'afanyà cap a l'automòbil que l'esperava.
Kamenev parlava ara, descriguent l'acta de la conferència de reconciliació. Les condicions d'armistici proposades pels menxevics, deia, havien sigut refusades sense més. Fins i tot les seccions de la Unió de Ferroviaris havien votat contra aquesta proposta...
“Ara que hem aconseguit el poder i agranam tot Rússia”, declarava, “tot el que ens demanen són tres cosetes: 1. retre el poder. 2. fer que els soldats continuen la guerra. 3. fer que els camperols obliden la terra...”
Lenin aparegué un moment, per respondre les acusacions dels social-revolucionaris:
“Ens acusen de robar-los el programa agrari... Si això és així, ens hi plegam. És prou bo per nosaltres...”
Així la trobada rogia, dirigent rere dirigent explicava, exhortava, discutia, soldat rere soldat, treballador rere treballador, alçant-se per parlar segons la raó i el cor... L'audiència fluïa, canviava i es renovava contínuament. De tant en tant arribaven homes, cridant pels membres de tal o tal destacament, per anar al front; uns altres, rellevats, ferits o arribats a Smolni per armes i equipament, hi entraven...
Eren gairebé les tres de la matinada quan, mentre abandonàvem la sala, Holtzman, del Comitè Militar Revolucionari, corria amb un rostre transfigurat.
“Tot va bé!” cridava, prenent-me de les mans. “Telegrama del front. Kerenski, esclafat! Guaitau!”
Sostenia un full de paper, amb un text escrit a corre-cuita amb llapis, i llavors, en veure que no el podíem llegir, ens declamà en veu alta:
Pulkovo. Estat major. 2.10 de la matinada.
La nit del 30 al 31 d'octubre passarà a la història. L'intent de Kerenski de dirigir tropes contra-revolucionària contra la capital de la revolució ha estat decididament rebutjat. Kerensky es retira, nosaltres avançam. Els soldats, mariners i obrers de Petrograd han mostrat que poden aplicar i apliquen amb les armes a la mà la voluntat i l'autoritat de la democràcia. La burgesia provà d'aïllar l'exèrcit revolucionari. Kerenski provà de trencar-lo per la força dels cossacs. Tots dos plans reberen una penosa derrota.
La gran idea de la dominació de la democràcia obrera i camperola tancà els rengles de l'exèrcit i n'enfortí la voluntat. Tot el país d'ara endavant es convencerà que el poder dels soviets no és quelcom efímer, sinó un fet invencible... El rebuig de Kerenski és el rebuig dels terratinents, de la burgesia i dels kornilovistes en general. El rebuig de Kerenski és la confirmació del dret del poble a una vida lliure i pacífica, a la terra, al pa i al poder. El destacament de Pulkovo amb el seu colp valerós ha enfortit la causa de la revolució obrera i camperola. No hi ha retorn al passat. Davant nostre hi ha lluites, obstacles i sacrificis. Però la carretera és oberta i la victòria és certa.
La Rússia revolucionària i el poder soviètic poden enorgullir-se del llur destacament de Pulkovo, que actua sota el comandament del coronel Walden. Memòria eterna als caiguts! Glòria als guerrers de la revolució, els soldats i els oficials que són fidels al poble!
Visa la Rússia revolucionària, popular i socialista!
En nom del Consell,
L. TROCKIJ, comissari del poble...
De camí cap a casa per la Plaça Znamenski, vam trobar una multitud inhabitual davant de l'Estació Nikolai. Diversos milers de mariners s'amuntegaven, armats amb rifles.
En els graons, un membre del Vikz'el negociava amb ells.
“Camarades, no podem dur-vos a Moscou. Som neutrals. No portam tropes de cap bàndol. No podem dur-vos a Moscou, on ja hi ha una terrible guerra civil...”
Tota la plaça l'escridassà; els mariners començaren a pujar. Sobtadament una altra porta era del tot oberta; en ella hi havia dos o tres homes de frens, un carboner i així.
“Per ací, camarades!” cridà un. “Us durem a Moscou - o a Vladivostok, si voleu! Visca la revolució!”
[1]Avanç de Kerenski El 9 de novembre Kerenski i els seus cossacs arribaren a Gac'ina, on la guarnició, irremeiablement dividida en dues faccions, es rendí immediatament. Els membres del Soviet de Gac'ina foren arrestats, i al principi amenaçats amb la mort; després els alliberaren per bon comportament.
Els cossacs de la guàrdia d'avançada, pràcticament sense oposició, ocuparen Pavlovsk, Aleksandrovsk i d'altres estacions, i arribaren als afores de Carkoe Selo l'endemà al matí - 10 de novembre. Al principi la guarnició es dividí en tres grups - els oficials, lleials a Kerenski; parts dels soldats i dels suboficials, que es declararen “neutrals”; i la majoria de la tropa, que eren pels bolxevics. Els soldats bolxevics, que no tenien ni dirigents ni organització, fugiren cap a la capital. El soviet local també es retirà cap al poble de Pulkovo.
De Pulkovo sis membres del Soviet de Carkoe Selo anaren amb un automòbil - carregat de proclames - a Gac'ina, per fer propaganda entre els cossacs. Passaren la major part del dia anant pels voltants de Gac'ina d'una caserna cossaca a l'altra, demanant, discutint i explicant. Cap al vespre uns oficials descobriren la llur presència i els arrestaren per dur-los davant el general Krasnov, que digué, “lluitareu contra Kornilov; ara us oposau a Kerenski. Us faré afusellar a tots!”
Després de llegir en veu alta l'ordre que el nomenava comandant en cap del Districte de Petrograd, Krasnov demanà si eren bolxevics. Respongueren afirmativament - a la qual cosa Krasnov se n'anà; poc temps després arribà un oficial i els alliberà, dient que eren ordres del general Krasnov...
De mentres, continuaven a arribar delegacions de Petrograd; de la Duma, del Comitè de Salvament, i, la darrera de totes, del Vikz'el. La Unió de Ferroviaris insisití en arribar a un acord per aturar la guerra civil, i demanà que Kerenski tractàs amb els bolxevics, i que aturàs l'avanç cap a Petrograd. En cas de refús, la Vikz'el amenaçava amb una vaga general per la mitjanit de l'11 de novembre.
Kerenski demanà que se'l permetés de discutir la qüestió amb els ministres socialistes i amb el Comitè de Salvament. Era clarament indecís.
L'11, avançades cossaques arribaven a Krasnoe Selo, d'on el soviet local i les forces heterogènies del Comitè Militar Revolucionari es retiraren precipitadament, alguns d'ells rendint-se... Aquella nit també tocaren Pulkovo, on trobaren la primera resistència real...
Desertors cossacs començaren a escolar-se a Petrograd, declarant que Kerenski els havia enganyat, que havia difós pel front proclames que deien que Petrograd cremava, que els bolxevics havien convidat els alemanys a vindre-hi, i que assassinaven dones i infants i saquejaven indiscriminadament...
El Comitè Militar Revolucionari envià immediatament unes dotzenes d'“agitadors”, amb milers de crides impreses, per informar els cossacs de la situació real...
[2] Proclames del Comitè Militar Revolucionari
“A tots els soviets de representants d'obrers, de soldats i de camperols.
“El Congrés Panrús de Soviets de Representants d'Obrers, de Soldats i de Camperols encarrega els soviets locals de prendre immediatament les mesures més enèrgiques per oposar-se a tota perturbació contra-revolucionària anti-semita, i tot pogrom de qualsevol natura. L'honor de la revolució dels obrers, dels camperols i dels soldats no pot tolerar cap desordre...
“La Guàrdia Vermella de Petrograd, la guarnició revolucionària i els mariners han mantingut un ordre complet a la capital.
“Obrers, soldats i camperols, arreu hauríeu de seguir l'exemple dels treballadors i soldats de Petrograd.
“Camarades soldats i cossacs, en vosaltres cau el deure de matindre el veritable ordre revolucionari.
“Tota la Rússia revolucionària i el món sencer tenen els ulls posats en vosaltres...”
“El Congrés Panrús de Soviets declara:
“L'abolició de la pena capital en el front, que fou reintroduïda per Kerenski.
“El restabliment de la completa llibertat de propaganda en el país. Tots els soldats i oficials revolucionaris arrestats ara pels denominats ‘crims’ polítics seran alliberats immediatament”.
“L'ex-primer ministre Kerenski, enderrocat pel poble, refusa de sotmetre's al Congrés dels Soviets i prova de lluitar contra el govern legal elegit pel Congrés Panrús - el Consell de Comissaris del Poble. El front ha refusat d'ajudar Kerenski. Moscou s'ha arrenglerat amb el nou govern. En moltes ciutats (Minsk, Moghilev, Kharkov) el poder és en mans dels soviets. Cap destacament d'infanteria no consent de marxar contra el govern obrer i camperol que, d'acord amb la ferma voluntat de l'exèrcit i del poble, ha començat negociacions de pau i ha donat la terra als camperols...
“Advertim públicament que si els cossacs no aturen Kerenski, que els ha enganyat i que els dirigeix contra Petrograd, les forces revolucionàries s'alçaren amb tota potència per la defensa de les precioses conquestes de la revolució - pau i terra.
“Ciutadans de Petrograd! Kerenski fugí de la ciutat, abandonat l'autoritat a Kis'kin, que volia retre la capital als alemanys; Ruthenburg, de la Nanda Negra, que sabotejà el subministrament alimentari municipal; i Palc'inski, odiat per tota la democràcia. Kerenski ha fugit, abandonant-vos als alemanys, a la fam, a les cruentes massacres. El poble revoltat ha arrestat els ministres de Kerenski, i heu vist com l'ordre i el subministrament de Petrograd millorà de seguida. Kerenski, a petició dels propietaris aristòcrates, els capitalistes, especuladors, marxa contra vosaltres amb l'objectiu de retornar la terra als terratinents, i continuar l'odiosa i ruïnosa guerra.
“Ciutadans de Petrograd! Sabem que la gran majoria de vosaltres sou a favor de l'autoritat revolucionària del poble, contra els kornilovistes liderats per Kerenski. Que no us enganyen les declaracions mentideres dels impotents conspiradors burgesos, que seran implacablement esclafats.
“Obrers, soldats, camperols! Us cridam a una dedicació i disciplina revolucionàries.
“Milions de camperols i soldats són amb vosaltres.
“La victòria de la revolució popular és segura!”
[3] Actes del Consell de Comissaris del Poble En aquest llibre oferesc tan sols els decrets que són en la meua opinió pertinents per explicar la conquesta bolxevic del poder. La resta pertanyen a un relat detallat de l'estructura de l'estat soviètic, per la qual no tinc lloc en aquesta obra. Això es tractarà abastament en el segon volum, ara en preparació, “De Kornilov a Brest-Litovsk.”
Dels habitatges
1. Els auto-governs municipals independents tenen el dret de segrestar tots els habitatges desocupats o inhabitats.
2. Els municipis poden, d'acord amb les lleis i disposicions que ells establesquen, instal·lar en tots els allotjaments disponibles ciutadans que no tinguen lloc on viure, o que visquen en allotjaments congestionats o insalubres.
3. Els municipis poden establir un servei d'inspecció d'habitatges, organitzar-lo i definir-ne els poders.
4. Els municipis poden publicar ordres per la institució de comitès d'habitatges, definir-ne l'organització, els poders i donar-los autoritat jurídica.
5. Els municipis poden crear tribunals d'habitatges, definir-ne els poders i l'autoritat.
6. Aquest decret es promulga per telègraf.
Comissari
del Poble d'Interior,
A. I. RIJKOV.
De la seguretat social
El proletariat rus ha inscrit en les seues banderes la promesa d'una assegurança social completa dels obrers assalariats, així com pels pobres urbans i rurals. El govern del tsar, els propietaris i els capitalistes, així com el govern de coalició i conciliació, fracassà en la realització dels desitjos dels obrers en relació a la seguretat social.
El govern obrer i camperol, que depén del suport dels soviets de representants d'obrers, de soldats i de camperols, anuncia a la classe treballadora de Rússia i als pobres urbans i rurals, que prepararà immediatament lleis de seguretat social basades en les fórmules proposades per les organitzacions sindicals:
1. Assegurança per tots els obrers assalariats sense excepció, així com per tots els pobres urbans i rurals.
2. Assegurança que cobresca totes les categories de pèrdua de capacitat laboral, com ara malaltia, invalideses, edat avançada, maternitat, viduïtat, orfanesa, i desocupació.
3. Totes les despeses de l'assegurança es carregaran als patrons.
4. Compensació de, com a mínim, el salari complet en tota pèrdua de capacitat laboral i desocupació.
5. Complet auto-govern obrer de totes les institucions de la Seguretat.
En nom del govern de la República Russa,
El
Comissari del Poble de Treball,
Aleksandr S'liapnikov
De l’educació popular
Ciutadans de Rússia!
Amb la insurrecció del 7 de novembre les masses treballadores han aconseguir per primera vegada el poder real.
El Congrés Panrús dels Soviets ha transferit temporalment aquest poder tant al seu Comitè Executiu com al Consell de Comissaris del Poble.
Per la voluntat del poble revolucionari, he estat nomenat comissari del poble d'educació.
L'obra de guiar en general l'educació popular, en la mesura que reste en el govern central, es confia, fins a la reunió de l'Assemblea Constituent, a una Comissió d'Educació Popular, de la qual és president i executiu el Comissari del Poble.
Damunt quines proposicions fonamentals restarà aquesta comissió estatal? Com es determinarà la seua esfera de competència?
La línia general de l'activitat educativa: Tot poder genuïnament democràtic ha de convertir en el seu primer objectiu, en el domini educatiu, en un país on campen l'analfabetisme i la ignorància, la lluita contra aquesta foscor. Ha d'aconseguir en el període més breu l'alfabetització universal, mitjançant l'organització d'una xarxa d'escoles que responguen a les demandes de la pedagogia moderna; ha d'introduir la instrucció universal, obligatòria i lliure per tothom i establir alhora una sèrie d'instituts i seminaris de mestres que fornesquen en el període més breu un poderós exèrcit de mestres populars tan necessaris per la instrucció universal de la població de la nostra inacabable Rússia.
Descentralització: La Comissió Estatal d'Educació Popular no és de cap manera un poder central que governe les institucions d'instrucció i educació. Al contrari, tota la feina escolar s'hauria de transferir als òrgans d'auto-govern local. La feina independent dels treballadors, soldats i camperols, en establir per iniciativa pròpia organitzacions culturals i educatives, ha de rebre plena autonomia, tant pel centre estatal com pels centres municipals.
La feina de la Comissió Estatal serveix de lligam i col·laboració en l'organització de recursos materials i suport moral per les institucions municipals i privades, particularment per aquelles amb un caràcter de classe establertes pels treballadors.
El Comitè Estatal d'Educació Popular: Tota una sèrie d'invaluables projectes de llei foren elaborats des del començament de la revolució pel Comitè Estatal d'Educació Popular, un òrgan tolerablement democràtic pel que fa a la composició, i ric en experts. La Comissió Estatal desitja sincerament la col·laboració d'aquest Comitè.
S'ha adreçat a l'oficina del Comitè, amb la petició de convocar de seguida una sessió extraordinària del Comitè per l'assoliment del programa següent:
1. La revisió de regles de representació en el Comitè, en el sentit d'una més gran democratització.
2. La revisió dels drets del Comitè en el sentit d'ampliar-los, i de convertir el Comitè es un institut estatal fonamental per l'elaboració de projectes de llei destinats a reorganitzar la instrucció i educació públiques a Rússia d'acord amb principis democràtics.
3. La revisió, conjuntament amb la nova Comissió Estatal, de les lleis ja creades pel Comitè, una revisió necessària pel fet que en editar-les el Comitè havia de considerar l'esperit burgès dels ministeris anteriors, que les obstruïnes fins i tot en aquesta forma restringida.
Després d'aquesta revisió aquestes lleis entraren en vigor sense cap ratificació burocràtica, en l'ordre revolucionari.
Els pedagogs i els científics: La Comissió Estatal dóna la benvinguda als pedagogs en l'obra brillant i honorable d'educar el poble - els amos del país.
Cap mesura en el domini de l'educació popular s'hauria d'adoptar a través de cap poder sense la deliberació atenta dels qui representen els pedagogs.
D'altra banda, no es pot arribar de cap manera a una decisió exclusivament a través de la cooperació d'especialistes. Això es refereix igualment a reformes en els instituts d'educació general.
La cooperació dels pedagogs amb les forces socials - així és com treballarà la Comissió tant en la seua pròpia constitució, en el Comitè Estatal, i en totes les seues activitats.
Com a primera tasca la Comissió considera la millora de la situació dels mestres i, primer que res, de tots aquells que són ben pobres malgrat ésser els que fan la contribució gairebé més important a l'obra de la cultura - els mestres d'escola elemental. Les llurs justes demandes s'han de satisfer de seguida i a tota costa. El proletariat de les escoles ha demanat debades un augment de salari fins a cent rubles mensuals. Seria una desgràcia mantindre més temps en la pobresa els mestres de la immensa majoria del poble rus.
Però una democràcia real no es pot aturar en la simple alfabetització, en la instrucció elemental universal. S'ha d'esforçar en organitzar una escola secular uniforme de diversos graus. L'ideal és, educació igual, i si és possible superior, per tots els ciutadans. Mentre aquesta idea no s'haja realitzat per tothom, la transició natural a través dels graus educatius fins a la universitat - una transició a un estatge superior - ha de dependre completament de l'aptitud de l'alumne, i no dels recursos de la seua família.
El problema d'una organització genuïnament democràtica de la instrucció és especialment difícil en un país empobrit per una llarga i criminal guerra imperialista; però els obrers que han pres el poder han de recordar que l'educació els servirà com el més gran instrument en la lluita per una situació millor i per un creixement espiritual. Per necessari que siga retallar d'altres articles del pressupost públic, les despeses en educació han d'ésser altes. Un gran pressupost educatiu és l'orgull i glòria d'una nació. Els pobles lliures i emancipats de Rússia no ho oblidaran.
La lluita contra l'analfabetisme i la ignorància no es pot limitar a un profund establiment d'educació escolar per infants i joves. Els adults, també, seran ansiosos de salvar-se de la posició rebaixadora d'un home que no sap llegir i escriure. L'escola d'adults ha d'ocupar un lloc destacat en el pla general de la instrucció pòpular.
Instrucció i educació: Hom ha d'insistir en la diferència entre instrucció i educació.
Instrucció és la transmissió de coneixement disponible des del mestre a l'alumne. Educació és un procés creatiu. La personalitat de l'individu “s'educa” durant tota la vida, es forma, s'enriqueix en contingut, s'enforteix i es perfecciona.
Les masses treballadores del poble - els obrers, els camperols, els soldats - són assedegades d'instrucció elemental i avançada. Però també són assedegats d'educació. Ni el govern ni els intel·lectuals de cap altre poder exterior a ells els hi pot donar. L'escola, el llibre, el teatre, el museu, etc., poden ací tan sols ajudar. Tenen idees pròpies, formades per la posició social, tan diferents de la posició de les classes dirigents i intel·lectuals que fins ara han creat cultura. Tenen idees pròpies, emocions pròpies, formes pròpies d'adreçar-se als problemes personals i socials. El treballador urbà, d'acord amb la seua pròpia manera, el treballador rural d'acord amb la seua, construiran cadascú una cosmovisió clara permeada de les idea de classe dels treballadors. No hi ha fenomen més superb o bell que aquell del qual els nostres descendents més propers seran tan testimonis com participants: la construcció pel treball col·lectiu de la seua pròpia ànima general, rica i lliure.
La instrucció serà certament un element important però no decisiu. Allò que més importa ací és la crítica, la creativitat de les pròpies masses; ja que la ciència i l'art tenen tan sols en alguns aspectes una importància humana general. Pateixen canvis radicals amb cada sotrac durador de classe.
Per tot Rússia, particularment entre els treballadors urbans, però també entre els camperols, s'ha alçat una onada poderosa de moviment educatiu i cultural; organitzacions d'obrers i de soldats d'aquesta mena es multipliquen ràpidament. Per trobar-les, donar-los suport, netejar el camí que tenen al davant és la primera tasca d'un govern revolucionari i popular en el domini de l'educació democràtica.
L'Assemblea Constituent començarà aviat sens dubte la seua feina. Ella únicament pot establir permanentment l'ordre de la vida nacional i social del nostre país, i alhora el caràcter general de l'organització de l'educació popular.
Ara bé, però, amb el pas del poder als soviets, el caràcter realment democràtic de l'Assemblea Constituent és garantit. La línia que seguirà la Comissió Estatal, amb el suport del Comitè Estatal, amb prou feines patirà cap modificació sota la influència de l'Assemblea Constituent. Sense predeterminar-la, el nou govern popular es considera amb el dret d'efectuar en aquest domini una sèrie de mesures que volen enriquir i il·lustrar tan aviat com siga possible la vida espiritual del país.
El ministeri: La feina actual ha de fer-se interinament a través del Ministeri d'Educació Popular. De totes les alteracions necessàries en composició i organització, s'encarregarà la Comissió Estatal, elegida pel Comitè Executiu dels Soviets i el Comitè Estatal. És clar que l'ordre de l'autoritat estatal en el domini de l'educació popular l'establirà l'Assemblea Constituent. Fins llavors, el ministeri ha de jugar el paper d'aparell executiu tant pel Comitè Estatal com per la Comissió Estatal d'Educació Popular.
El compromís de la seguretat del país rau en la cooperació de totes les forces vitals i genuïnament democràtiques.
Creiem que l'esforç enèrgic del poble treballador i dels intel·lectuals il·lustrats honestos conduirà el país fora de la dolorosa crisi i, a través d'una completa democràcia, al reialme del socialisme i de la fraternitat de les nacions.
Comissari
del Poble d'Educació,
A. V. Lunac'arskij
De l'ordre amb el qual s'han de ratificar i publicar les lleis.
1. Fins a la convocatòria de l'Assemblea Constituent, l'adopció i publicació de lleis es durà a terme per l'ordre decretat per l'actual Govern Obrer i Camperol Provisional, elegit pel Congrés Panrús de Representants d'Obrers, de Camperols i de Soldats.
2. Cada proposta la presenta a consideració del govern el ministeri respectiu, signada pel comissari del poble autoritzat corresponent; o la presenta la secció legislativa vinculada al govern, signada pel cap de secció.
3. Després de la seua ratificació pel govern, el decret en la seua forma final, en el nom de la República Russa, el signa el president del Consell de Comissaris del Poble o, en nom seu, pel Comissari del Poble que la presentà a consideració del govern, i es publica.
4. La data de publicació en l'oficial “Gaceta del Govern Obrer i Camperol Provisional”, és la data d'entrada en vigor.
5. En el dret s'hi pot consignar una data, diferent de la data de publicació, en la qual entrarà en vigor; o pot promulgar-se per telègraf; en el qual cas s'ha de considerar en tota localitat com entrada en vigor a partir de la publicació del telegrama.
6. S'aboleix la promulgació d'actes legislatius del govern a través del senat estatal. La secció legislativa vinculada al Consell de Comissaris del Poble emet periòdicament una col·lecció de regulacions i ordres del govern que posseeixen força de llei.
7. El Comitè Central Executiu dels Soviets de Representants d'Obrers, de Camperols i de Soldats (Cai-i-ka) té tothora el dret de cancelar, alterar o anul·lar qualsevol decret governamental.
En
el nom de la República Russa, el President del Consell de
Comissaris del Poble,
V. Uljanov-Lenin
[4] El problema del licor
Ordre emesa pel Comitè Militar Revolucionari
1. Fins a nova ordre es prohibeix la producció d'alcohol i begudes alcohòliques.
2. S'ordena a tots els productors d'alcohol i de begudes alcohòliques d'informar no més tard del dia 27 del lloc exacte dels llurs magatzems.
3. Tots els infractors d'aquesta ordre seran jutjats per un Tribunal Militar Revolucionari.
El Comitè Militar Revolucionari
[5]Ordre n. 2
Del Comitè del Regiment de Reserva de la Guàrdia Finlandesa a tots els Comitès d'Habitatge i als ciutadans de Vasili Ostrov.
La burgesia ha triat un mètode ben sinistre de lluita contra el proletariat; ha establert en diverses parts de la ciutat enormes dipòsits de vi, i distribueix licor entre els soldats, provant d'aquesta manera de sembrar insatisfacció en els rengles de l'exèrcit revolucionari.
S'ordena per tant a tots els comitès d'habitatge que a les 3 en punt, l'hora establerta per penjar aquesta ordre, notificaran en persona i secretament al president del Comitè del Regiment de la Guàrdia Finlandesa la quantitat de vi en les llurs dependències.
Els qui violen aquesta ordre seran arrestats i jutjats per un tribunal implacable, se'ls confiscarà la propietat, i la reserva de vi descoberta serà VOLADA AMB DINAMITA 2 hores després d'aquest adveriment, perquè mesures més lleus, com ha mostrat l'experiència, no comporten els resultats desitjats.
RECORDAU,
NO HI HAURÀ
CAP MÉS ADVERTIMENT ABANS DE LES
EXPLOSIONS.
Comitè Regimental del Regiment de Guàrdia Finlandesa