DISSABTE, 10 de novembre...
Ciutadans!
El Comitè Militar Revolucionari declara que no tolera cap violació de l'ordre revolucionari...
Robatoris, furts, assalts i intents d'homicidi seran severament castigats...
Seguint l'exemple de la Comuna de París, el Comitè destruirà sense pietat tot saquejador o instigador de desordres...
La ciutat restava quieta. Ni un assalt, ni un robatori, ni una baralla de beguts. De nit patrulles armades anaven pels carrers callats, i en les cantonades soldats i guàrdies vermells s'amuntegaven al voltant de petits focs, rient i cantant. Durant el dia grans multituds es reunien a les voreres sentint interminables i animats debats entre estudiants i soldats, homes de negocis i treballadors.
Els ciutadans s'aturaven pel carrer.
“Que venen els cossacs?”
“No...”
“Quines són les darreres notícies?”
“No en sé res. On és Kerenski?”
“Diuen que és a tan sols vuit verstes de Petrograd... És cert que els bolxevics han fugit al vaixell de guerra Avrora?”
“Això diuen...”
Tan sols cridaven les parets, i els pocs diaris; denúncies, crides, decrets...
Un enorme cartell duia el manifest histèric del Comitè Executiu dels Soviets de Camperols:
... Ells (els bolxevics) gosen de dir que tenen el suport dels soviets de representants de camperols, i que parlen de part dels soviets dels representants de camperols...
Que tota la Rússia treballadora sàpiga que això és MENTIDA, I QUE TOTS ELS CAMPEROLS TREBALLADORS—en la persona del—COMITÈ EXECUTIU DELS SOVIET PANRÚS DE REPRESENTANTS DE CAMPEROLS—refusa amb indignació tota participació del camperolat organitzat en aquesta violació criminal de les classes treballadores... Des de la Secció de Soldats del Partit Social Revolucionari:
L'intent boig dels bolxevics és a punt del col·lapse. La guarnició es troba dividida... Els ministeris són en vaga i el pa escasseja. Totes les faccions tret d'uns pocs bolxevics han abandonat el Congrés. Els bolxevics són sols...
Cridam a tots els elements sans a agrupar-se al voltant del Comitè de Salvament del País i de la Revolució i a preparar-se seriosament per respondre a la primera crida del Comitè Central...
En un full volant el Consell de la República recitava els seus errors:
En cedir a la força de les baionetes, el Consell de la República s'ha vist obligat a separar-se, i a interrompre temporalment les seues reunions.
Els usurpadors, amb els mots “Llibertat i Socialisme” als llavis, han establert una norma de violència arbitrària. Han arrestat els membres del govern provisional, tancat els diaris, pres les impremptes... Aquest poder s'ha de considerar l'enemic del poble i de la revolució; cal combatre'l, i enderrocar-lo...
El Consell de la República, fins a reemprendre les seues tasques, convida els ciutadans de la República Russa a agrupar-se al voltant dels... comitès locals pel salvament del país i la revolució, que organitzen l'enderrocament dels bolxevics i la creació d'un govern capaç de dirigir el país cap a l'Assemblea Constituent.
Dielo Naroda deia:
Una revolució és l'aixecament de tot el poble... Però què tenim ací? Res més que un grapat de pobres ximples enganyats per Lenin i Trockij... Els llurs decrets i crides simplement caminen cap al museu de les curiositats històriques...
I Narodnoje Slovo(El Mot del Poble—popular-socialista):
“Govern obrer i camperol?” Això és tan sols somniar truites; ningú, ni a Rússia ni als països dels nostres aliats, reconeixeran aquest “govern”—o ni tan sols en els països enemics...
La premsa burgesa havia desaparegut temporalment... Pravada duia un relat de la primera reunió de la nova Cai-i-ka, ara parlament de la República Soviètica Russa. Miliutin, comissari d'agricultura, remarcava que el Comitè Executiu dels Camperols havia convocat un Congrés Panrús de Camperols pel 13 de desembre.
“Però no podem esperar”, deia. “Hem de tindre el suport dels camperols. Propós que convocam el Congrés de Camperols, i fer-ho immediatament...” Els social-revolucionaris d'esquerres hi eren d'acord. S'elaborà una Crida als Camperols de Rússia a correcuita, i s'elegí un comitè de cinc per dur a terme el projecte.
La qüestió de plans detallats per distribuir la terra, i la qüestió del control obrer de la indústria, s'ajornaven fins que els experts que hi treballaven lliurassen un report.
Es llegiren i aprovaren tres decrets [1]: primer, les “Regles Generals per la Premsa” de Lenin, que ordenaven la supressió de tots els diaris que incitaven a la resistència i desobediència al nou govern, els que incitassen a actes criminals, o pervertissen deliberadament les notícies; el Decret de Moratòria dels Lloguers d'Habitatges; i el Decret que establia una milícia obrera. També ordres, una que donava a la Duma Municipal poder per requisar apartament i cases buides, l'altre dirigint la càrrega de camions de mercaderies en les terminals ferroviàries, per accelerar la distribució de necessitats i alliberar els tan necessitats vagons...
Dues hores més tard el Comitè Executiu dels Soviets de Camperols trametia per tot Rússia el següent telegrama:
L'organització arbitrària dels bolxevics, que s'anomena “Oficina d'Organització del Congrés Nacional de Camperols” convida a tots els Soviets de Camperols a enviar delegats al Congrés de Petrograd...
El Comitè Executiu dels Soviets de Representants de Camperols declara que considera, ara com abans, que seria perillós de prendre a les províncies en aquest moment les forces necessàries per preparar les eleccions a l'Assemblea Constituent, que és l'única salvació de la classe treballadora i del país. Confirmam la data del Congrés de Camperols, 13 de desembre.
En la Duma tot era excitació, oficials que anaven i venien, el batlle en conferència amb els dirigents del Comitè de Salvament. Un conseller corria amb una còpia de la proclama de Kerenski, llençada per centenars des d'un avió que volava baix per la Nevski, on s'amenaçava amb una terrible venjança a tot aquell que no se sotmetés, i ordenava els soldats de deposar les armes i reunir-se immediatament en el Camp de Mart.
El ministre-president havia pres Carkoe Selo, se'ns deia, i era ja en la camp de Petrograd, a unes cinc milles. Entraria en la ciutat demà—en poques hores. Es deia que les tropes soviètiques en contacte amb els seus cossacs es passaven al govern provisional. C'ernov era al mig, provant d'organitzar les tropes “neutrals” en una força per aturar la guerra civil.
En la ciutat els regiments de la guarnició abandonaven els bolxevics, deien. Smolni ja era abandonat... Tota la maquinària governamental havia deixat de funcionar. Els empleats del Banc Estatal havien refusat de treballar sota els comissaris de Smolni i de lliurar-los moneda. Tots els bancs privats eren tancats. Els ministeris eren en vaga. Fins i tot ara un comitè de la Duma feia ronda per les entitats de negocis, recollint un fons [2] per pagar els salaris dels vaguistes...
Trockij havia anat al Ministeri d'Afers Exteriors i ordenat als oficinistes de traduir el Decret de Pau en llengües forasteres; sis-cents funcionaris li havien llençat la renúncia a la cara... S'liapnikov, comissari de treball, havia ordenat a tots els empleats del seu ministeri de retornar a la feina en vint-i-quatre hores, o perdrien la plaça i els drets de pensió; tan sols els porters havien respós... Algunes de les seccions del Comitè Especial d'Abastiment d'Aliments havien suspès la feina abans de sotmetre's als bolxevics... Malgrat les promeses servils d'alts salaris i millors condicions, els operadors de la Central Telefònica no connectaven les seus bolxevics...
El Partit Social Revolucionari havia votat l'expulsió de tots els membres que havien restat en el Congrés dels Soviets, i tots els qui prenien part en la insurrecció...
Notícies de les províncies. Moghilev s'havia declarat contra els bolxevics. A Kiev els cossacs havien enderrocat els soviets i havien arrestat tots els dirigents insurrectes. El Soviet i la guarnició de Luga, uns 30.000 efectius, havia afirmat la seua lleialtat al Govern Provisional, i cridava a tot Rússia d'aplegar-se al voltant seu. Kaledin havia dispersat tots els soviets i sindicats de la Conca del Don, i les seues forces es movien cap al nord...
Un representant dels ferroviaris deia: “Ahir enviàrem un telegrama per tot Rússia demanant que la guerra entre partits polítics cesse immediatament, i insistint en la formació d'un govern socialista de coalició. Altrament convocaríem una vaga demà a la nit... Al matí hi haurà una reunió de totes les faccions per considerar la qüestió. Els bolxevics semblaven delitosos d'un acord...”
“Si duren fins llavors!” reia l'enginyer municipal, un home fort i colrat...
Quan arribàvem a Smolni—gens abandonat, sinó més ocupat que mai, amb una torrentada d'obrers i de soldats que corrien cap endins i cap enfora, i guàrdia doblada a tot arreu—ens trobàrem amb els reporters dels diaris burgesos i socialistes “moderats”.
“Quedau-vos fora!” cridà un, de Volia Naroda. “Bonc'-Bruevic' ha vingut a l'Oficina de Premsa i ens ha fet sortir! Deia que érem espies!” Tots començaren a parlar a la vegada: “Insults! Ultratge! Llibertat de premsa!”
En l'entrada hi havia grans taules cobertes de plecs de crides, proclames i ordres del Comitè Militar Revolucionari. Treballadors i soldats els carregaven per dur-los als automòbils que s'esperaven.
A la picota!
En aquest tràgic moment pel qual viuen les masses russes, els menxevics i els llurs seguidors i els social-revolucionaris de dretes han traït la classe treballadora. S'han allistat al costat de Kornilov, Kerenski i Savinkov...
Imprimeixen ordres del traïdor Kerenski i creen un pànic en la ciutat, difonent els més ridículs rumors de les victòries mítiques d'aquell renegat...
Ciutadans! No creieu aquests falsos rumors! Cap poder no pot derrotar la revolució popular... El primer ministre Kerenski i els seus seguidors esperen un càstic ràpid i merescut...
Els posam a la picota. Els abandonam a l'enemistat de tots els treballadors, soldats, mariners i camperols, als quals proven de col·locar les antigues cadenes. Mai no seran capaços de rentar dels cossos la marca de l'odi i menyspreu del poble.
Vergonya i maledicció als traïdors del poble!…
El Comitè Militar Revolucionari s'havia traslladat a uns quarters més grans, la sala 17 del pis de dalt. Hi havia guàrdies vermells a la porta. A dins, l'estret espai davant de la barana era ple de persones ben vestides, externament respectuoses però a dins plenes d'assassinats—burgesos que volien permisos pels automòbils, o passaports per abandonar la ciutat, entre ells molts forasters... Bill Shatov i Peters eren de servei. Suspengueren tota la feina per llegir-nos els darrers butlletins.
El Cent Setanta-Novè Regiment de Reserva ofereix el seu suport unànime. Cinc mil estibadors de la Putilov envien salutacions al nou govern. El Comitè Central de Sindicats—un suport entusiasta. La guarnició i l'esquadró de Reval elegeix comitès militars revolucionaris per cooperar, i despatxar tropes. Els comitès militars revolucionaris controlen Pskov i Minsk. Salutacions dels soviets de Tsaritsin, Rovenski del Don, C'ernogorsk, Sebastopol.... La Divisió Finlandesa, els nous comitès del Cinquè i Dotzè Exèrcits, ofereixen adhesió...
Des de Moscou les notícies són incertes. Tropes del Comitè Militar Revolucionari ocupen els punts estratègics de la ciutat; dues companyies de servei en el Kremlin s'han passat als soviets, però l'arsenal és a mans del coronel Diabcev i dels seus iunkers. El Comitè Revolucionari demanava armes pels treballadors, i Diabcev parlamentà amb els fins a aquest matí, quan sobtadament envià un ultimàtum al comitè, ordenant a les tropes soviètics de rendir-se i al Comitè de dissoldre's. La lluita ha començat...
A Petrograd la Plana Major s'havia sotmès als comissaris de Smolni de seguida. La Centroflot, en refusar, fou assaltada per Dibenko i una companyia de mariners del Cronstadt, i s'ha establert una nova Centroflot, amb el surport dels vaixells de guerra del Bàltic i de la Mar Negra...
Però per sota de tota l'animada confiança hi havia una premonició glaçadora, un sentiment d'incomoditat en l'aire. Els cossacs de Kerenski s'apropaven ràpidament; tenien artilleria. Skripnik, secretari dels comitès de fàbrica i taller, amb el rostre desdibuixat i groc, m'assegurà que eren tot un cos d'exèrcit, però afegia, ferotgment, “Mai no ens prendran vius!” Petrovski reia fatigosament, “demà potser dormirem—per molt de temps...” Lozovsky, amb rostre emaciat i barba roja, deia, “quines probabilitats tenim? Tot sols... Una torba contra soldats ensinistrats!”
Al sud i al sud-oest els soviets havien fugit davant Kerenski, i les guarnicions de Gac'ina, Pavlovsk, Carkoe Selo eren dividides—la meitat votaven restar neutrals, la resta, sense oficials, de retornar a la capitat en el desordre més salvatge.
En les sales penjaven butlletins:
DE KRASNOIE SELO, 10 DE NOVEMBRE, 8 DEL MATÍ.
Comunicació a tots els comandants d'estat major, comandants en cap, comandants, arreu i a tots, tots, tots.
L'ex-ministre Kerenski ha enviat deliberadament un telegrama fals a tothom i a tot arreu en el sentit que les tropes del Petrograd revolucionari han rendit voluntàriament les armes i s'han unit als exèrcits de l'antic govern, el govern de la traïció, i que el Comitè Militar Revolucionari ha ordenat als soldats de retirar-se. Les tropes d'un poble lliure ni es retiren ni es rendeixen.
Les nostres tropes han abandonat Gac'ina per tal d'evitar un vessament de sang entre elles i els confosos germans cossacs, i per tal de prendre una posició més adient, que és en l'actualitat tan forta que si Kerenski i els seus companys d'armes arribassen a decuplicar les forces, encara no hi hauria motiu de preocupació. L'esperit de les nostres tropes és excel·lent.
A Petrograd tot és en calma.
Cap de la Defensa de Petrograd i del Districte de Petrograd,
Tinent coronel Muraviov.
Mentre abandonàvem el Comitè Militar Revolucionari Antonov entrà, amb un paper a la mà, amb l'aspecte d'un cadàver.
“Enviau això”, va dir.
A TOTS ELS SOVIETS DE REPRESENTANTS D'OBRERS I COMITÈS DE FÀBRICA I TALLER DE DISTRICTE
Les bandes kornilovistes de Kerenski amenacen els accessos a la capital. S'han donat totes les ordres necessàries per esclafar implacablement l'intent contra-revolucionari contra el poble i les seues conquestes.
L'Exèrcit i la Guàrdia Vermella de la Revolució necessiten el suport immediat dels obrers.
ORDENAM ALS SOVIETS I COMITÈS DE FÀBRICA I TALLER DE BARRI:
1. Mobilitzar el nombre més gran possible d'obrers per cavar trinxeres, aixecar barricades i reforçar els filats.
2. Allà on siga necessari per aquest objectiu d'aturar la feina en les fàbriques això es farà immediatament.
3. S'ha d'aplegar tot el filat corrent i barbelat disponible, i també tots els estris per l'excavació de trinxeres i l'aixecament de barricades.
4. S'han de prendre totes les armes disponibles.
5. CAL OBSERVAR LA DISCIPLINA MÉS ESTRICTA, I TOTHOM HA D'ÉSSER DISPOSAT A DONAR SUPORT A L'EXÈRCIT DE LA REVOLUCIÓ PER TOTS ELS MITJANS.
President del Soviet de Representants d'Obres i de Soldats de Petrograd,
Comissari del Poble LEON TROCKIJ.
President del Comitè Militar Revolucionari,
Comandant en Cap PODVOISKI.
Mentre sortíem a un dia fosc i ombrívol, per tot arreu de l'horitzó gris bufaven xiulets de fàbriques, un soroll dur i nerviós, ple d'auspicis. Desenes de milers de treballadors hi vessaven, homes i dones; per desenes de milers els barris deixaven anar hordes grises i miserables. El Petrograd vermell era en perill! Cossacs! Al sud i al sud-oest vessaven els castigats carrers cap a la Porta Moskovski, homes, dones i infants, amb rifles, pics, pales, rotllos de filferro, cartutxeres damunt les robes de feina... Aquesta erupció immensa i espontània d'una ciutat no s'havia vist mai! Rodaven com un torrent, companyies de soldats s'hi sumaven, canons, camions, vagons—el proletariat revolucionari defensia amb l'alè la capital de la República Obrera i Camperola!
Davant de la porta de Smolni hi havia un automòbil. Un home prim amb ulleres gruixudes que engrandien uns ulls ribetejats de vermell, amb un discurs que li era un esforç dolorós, restava dempeus contra un guarda-fangs, amb les mans en les butxaques d'un gastat raglan. Un gran mariner barbut, amb els ulls clars de la juventut, vigilava incansablement al voltant, jugant absent amb un enorme revòlver d'acer blau, que mai no abandonava la seua mà. Eren Antonov i Dibenko.
Alguns soldats provaven de lligar dues bicicletes militars al camió. El xofer protestava violentament; ratllarien la pintura, deia. Cert, era un bolxevic, i l'automòbil havia sigut requisat a un burgès; cert, les bicicletes eren per l'ús dels ordenances. Però l'orgull professional del xofer es revoltava... Així que les bicicletes foren abandonades...
Els comissaris del poble de guerra i de marina anaven a inspeccionar el front revolucionari—fos el que fos. Podríem anar amb ells? Certament no. L'automòbil tan sols té cinc places—els dos comissaris, els dos ordenances i el xofer. Amb tot, un meu conegut rus, al qual anomenaré Trusis'ka, entrà calmadament i s'asseié, sense cap argument el pogués desallotjar...
No veig cap raó per dubtar del relat del viatge de Trusis'ka. Mentre anaven per l'Avinguda Suvorovski algú esmentà el menjar. Podrien passar tres o quatre dies fora, en un país indistintament ben provisionat. Aturaren el cotxe. Diners? El comissari de guerra es regirà les butxaques—no tenia ni un copec. El comissari de marina tampoc. Ni el xofer. Trusis'ka comprà les provisions...
Mentre giraven cap a la Nevski punxà una roda.
“Què farem?” demanà Antonov.
“Demanar un altre vehicle!” suggerí Dibenko, brandant el revòlver. Antonov es posà en mig del carrer i va fer senyes a un vehicle que passava, conduït per un soldat.
“Vull aquest vehicle”, digué Antonov.
“No l'aconseguiràs”, respongué el soldat.
“Saps qui soc?” Antonov mostrà un paper on hi havia escrit que l'havien nomenat comandant en cap de tots els exèrcits de la República Russa, i que tothom l'havia d'obeir sense qüestió.
“Tant me fa si ets el diable en persona”, va dir el soldat, escalfat. “Aquest vehicle pertany al Primer Regiment de Metralladores, i hi duem munició, i no pots aconseguir-lo...”
La dificultat, però, es resolgué amb l'aparició d'un antic taxi atrotinat, que onejava la bandera italiana. (En temps de turbulències els cotxes privats es registraven a nom de consultats forasters per ésser lliures de requises). De l'interior fou desallotjat un gras ciutadà amb un car abric de pell, i la partida continuà el camí.
Arribats a Narvskaia Zastava, a unes deu milles de distància, Antonov demanà pel comandant de la Guàrdia Vermella. El conduiren a l'extrem del poble, on uns centenars de treballadors havien cavat trinxeres i esperaven els cossacs.
“Tot correcte, camarada?” demanà Antonov.
“Tot perfecte, camarada”, respongué el comandant.
“Les tropes tenen un excel·lent esperit... Tan sols una cosa—no tenen munició...”
“A Smolni hi ha dos milions de bales”, li digué Antonov. “Us donaré una ordre”. Regirà les butxaques. “Algú té un tros de paper?”
Dibenko no en tenia—ni tampos els correus. Trusis'ka va haver d'oferir la llibreta...
“Dimoni! No tinc llapis!” cridà Antonov. “Qui té un llapis?” No cal dir que Trusis'ka tenia l'únic llapis del grup...
Els qui havíem quedat enrera vam fer cap a l'estació de Carkoe Selo. Nevski amunt, mentre passàvem, marxaven guàrdies vermells, tots armats, alguns amb baionetes i d'altres sense. L'ocàs primerenc de l'hivern queia. Amb els caps en alt queien en la fredor del fang, formant línies irregulars de quatre, sense música, sense tambors. Una bandera vermella cruament retolada en or, “Pau! Terra!” flotava damunt d'ells. Eren molt joves. L'expressió de la cara era la de qui sabia que anaven a morir... Mig temerosos, mig altius, les multituds de les voreres els veien passar, en un silenci ple d'odi...
Aquest passi fou emés per recomanació de Trockij tres dies després de la revolució bolxevics. Em dóna el dret de viatjar lliurement al front del nord—i una nota afegida al darrera estén el permís a tots els fronts. Cal notar la denominació de Soviet de Petersburg, per comptes de Petrograd; era moda entre els internacionalistes conseqüents d'abolir tots els noms que mancaven de “patriotisme”; però alhora, no restaurarien el “Sant”…
(Traducció)
Comitè Executiu
Soviet de Representants d'Obrers i de Soldats de Petrograd
Secció Militar
28 d'octubre de 1917
N. 1435
CERTIFICAT
El present certificat s'atorga al representant de la socialdemocràcia americana, el camarada internacionalista JOHN REED. El Comitè Militar Revolucionari del Soviet de Representants d'Obrers i de Soldats de Petersburg li dóna el dret de viatjar lliurement per tot el front del nord, amb l'objectiu de reportar als nostres camarades internacionalistes americans preocupats pels esdeveniments de Rússia.
Pel president
Pel secretari
En l'estació de ferrocarrils ningú no sabia on era Kerenski, o on parava el front. Els trens no anaven més enllà, però, de Carkoe...
El nostre cotxe era ple de gent del camp que tornava a casa després de la feina, carregats amb fulls i diaris vespertins. La conversa era tota sobre l'aixecament bolxevic. A banda d'això, però, hom no s'hauria adonat mai que la guerra civil dividia la poderosa Rússia en dos, i que el tren es dirigia cap a zona de batalla. Per la finestra podíem veure, en una foscor que s'accelerava, masses de soldats per la carretera enfangada que es dirigien cap a la ciutat, brandant les armes en discussió. Un tren de càrrega, ple de tropa i il·luminat per enormes fogueres, era aturat en una via lateral. Això era tot. Darrera, al llarg de l'horitzó pla, el resplendor de les llums de la ciutat s'esvaïa en la nit. Un tramvia s'arrossegava distant per un suburbi remot...
L'estació de Carkoe Selo era tranquila, però grapats de soldats hi eren apostats ací i allà, parlant amb veu baixa, i mirant intranquils la via buida en direcció a Gac'ina. Vaig demanar alguns de quin costat eren. “Bé”, deia un, “no sabem exactament l'entrellat de la qüestió... No hi ha dubte que Kerenski és un provocador, però no consideram propi de russos disparar contra russos”.
En l'oficina del cap d'estació hi havia un gran i jovial soldat ras barbut, que duia la banda vermella al braç com a membre de comitè de regiment. Les nostres credencials de Smolni convocaren un respecte immediat. Era clarament pels soviets, però amoinat.
“Els guàrdies vermells eren ací fa dues hores, però se'n tornaren a anar. Un comissari arribà aquest matí, però tornà a Petrograd quan els cossacs arribaren”.
“Els cossacs han estat ací?”
Va assentir, preocupadament. “Hi ha hagut una batalla. Els cossacs arribaren el matí ben d'hora. Capturaren dos-cents o tres-cents dels nostres homes, i mataren uns vint-i-cinc”.
“On són els cossacs?”
“Bé, no anaren més enllà. No sé on són aran exactament. Cap allà...” Mogué la mà vagament en direcció a l'oest.
Sopàrem—un excel·lent sopar, millor i més barat que el que es podia aconseguir a Petrograd—en el restaurant de l'estació. A prop seia un oficial francès que tot just havia arribat a peu des de Gac'ina. Tot era tranquil allà, deia. Kerenski controlava la població “A, aquests russos”, continuava, “són originals! Quina guerra civil! Tot tret de la lluita!”
Sortírem cap a la població. Just a la porta de l'estació hi havia dos soldats amb les baionetes calades als rifles. Eren envoltats d'un centenar d'homes de negocis, funcionaris governamentals i estudiants, que els atacaven amb retrets i insults apassionats. Els soldats eren incòmodes i ferits, com infants injustament renyats.
Un jove alt amb expressió superba, vestit amb uniforme d'estudiant, dirigia l'atac.
“Us n'adonau, supòs”, deia insolentment, “que en prendre les armes contra els vostres germans us convertiu en eines d'assassins i de traïdors?”
“Però, germà”, responia el soldat sincerament, “no enteneu. Hi ha dues classes, no ho veieu, el proletariat i la burgesia. Nosaltres——”
“O, conec aquesta xerrameca!” interrompé l'estudiant bruscament. “Un grapat de camperols ignorants com vosaltres sentiu qualcú bramant unes poques consignes. No sabeu què volen dir. Tan sols les repetiu com una colla de lloros”. La multitud reia. “Jo sóc un estudiant marxià. I us diré que no és pel socialisme que lluitau. És simplement per una clara anarquia pro-alemanya!”
“O, sí, ja sé”, respongué el soldat, amb la suor que li gotejava de la cella. “Sou un home educat, això és fàcil de veure, i jo sóc tan sols un home senzill. Però em sembla——”
“Supòs”, interrompé l'altre menyspreatiu, “que creieu que Lenin és un amic real del proletariat?”
“Sí, ho sé”, respongué el soldat, patin.
“Bé, amic meu, sabeu que Lenin fou enviat a través d'Alemanya en cotxe tancat? Sabeu que Lenin rebé diners dels alemanys?”
“Bé, no sé massa d'això”, respongué el soldat fermament, “però em sembla què diu allò que vull sentir, i tot el que volen els homes senzills com jo. Ara bé, hi ha dues classes, la burgesia i el proletariat——”
“Sou ximple! Per què, amic meu, vaig passar dos anys a Schlüsselburg per activitats revolucionaris, quan vosaltres encara disparàveu contra revolucionaris i cantàveu ‘Déu Salve el Tsar!’ El meu nom és Vasili Georgevic' Panjin. No heu sentit mai parlar de jo?”
“Sent dir que mai”, respongué el soldat amb humilitat. “Però jo no sóc un home educat. Probablement sóc un gran heroi”.
“Ho sóc”, deia l'estudiant amb convicció. “I sóc oposat als bolxevics, que destrueixen Rússia, la nostra revolució lliure. Ara com us ho explicau?”
El soldat es gratà el cap. “No m'ho puc explicar gens”, deia, fent ganyotes amb el dolor dels seus processos intel·lectuals. “Per jo sembla perfectament senzill—però jo no sóc ben educat. Sembla com si hi haguessen tan sols dues classes, el proletariat i la burgesia——”
“Continuau de nou amb la vostra ximple fórmula!” cridà l'estudiant.
“——tan sols dues classes”, continuà el soldat, encaparrat.
"I qui no és un bàndol és en l'altre...”
Continuàrem pel carrer, on els llums eren pocs i separats, i on rarament passava gent. Un silenci amenaçador penjava damunt l'indret—com una mena de purgatori entre el cel i l'infern, una terra de ningú política. Tan sols les barberies eren totes il·luminades i atapaïdes, i una línia formava a les portes dels banys públics; ja que era la nit de dissabte, quan tot Rússia es banya i perfuma. No tinc el més mínim dubte que tropes soviètiques i cossaques es barrejaven en els llocs on es realitzaven aquestes cerimònies.
Com més ens apropàvem al Parc Imperial, més deserts eren els carrers. Un sacerdot espantat ens assenyalà la seu del soviet i va arrencar a còrrer. Era en l'ala d'un dels palaus gran-ducals, davant del parc. Les finestres eren fosques, la porta tancada. Un soldat, relaxat amb les mans al cinyell, ens mirà de cap avall amb una fosca sospita. “El soviet se n'anà fa dos dies”, deia. “On?” Un arronsament de muscles. “Nie znayu. No ho sé”.
Una mica més enllà hi havia un gran edifici, molt il·luminat. De dins arribava el soroll de martellades. Mentre dubtàvem, se'ns atansaren un soldat i un mariner, desfeinats. Els vaig mostrar el meu passi de Smolni. “Sou dels soviets?” vaig demanar. No respongueren, però es miraren espantats.
“Què hi ha a dins?”demanà el mariner, assenyalant l'edifici.
“No ho sé”.
Tímidament el soldat allargà la mà i obrí la porta. A dins de la gran sala penjaven teles, hi havia fileres de cadires, i s'hi construïa un escenari.
Una dona menuda amb un martell a la mà i la boca plena de claus sortí. “Què voleu?” demanà.
“Hi ha actuació anit?” digué el mariner, nerviosament.
“Hi haurà representacions privades el diumenge a la nit”, respongué severament. “Aneu-vos-en”.
Provàrem d'iniciar conversa amb el soldat i el mariner, però semblaven espantats i infeliços, i s'esvaïren en la fosca.
Marxàrem cap als palaus imperials, al llarg del mur dels enormes i foscos jardins, dels fantàstics pabellons i ponts ornamentals que penjaven incertament en la nit, i amb el suau ressò de les aigües de les fonts. En un indret, on un ridícul cigne de ferro brrollava incessantment per la boca aigua d'una gruta artificial, ens adonarem sobtadament que ens observaven, i alçàrem la vista per topar-nos amb la mirada ombrívola i malfiada de mitja dotzena d'enormes soldats armats, que ens observaven capficats des d'un terrassa plantada d'herba. Vaig pujar-hi fins a ells. “Qui sou?” vaig demanar.
“Som la guàrdia”, respongué un. Tots semblaven molt tristos, i sens dubte ho eren, després de setmanes i setmanes de discussions i de debats que duraven dies i nits.
“Sou tropes de Kerenski o dels soviets?”
Hi hagué silenci per un moment, mentre es miraven incòmodament els uns als altres. Després, “som neutrals”, va dir.
Passàrem per l'arc de l'enome Palau d'Ekaterina, per entrar en el propi recinte del palau, demanant per la seu central. Un centinel·la apostat a la porta d'una ala blanca i curvada del palau va dir que el comandant era a dins.
En una graciosa i blanca cambra georgiana, dividida en parts desiguals per una llar de foc doble, un grup d'oficials parlaven nerviosament. Eren pàlids i capficats, i evidentment no havien dormit. A un, un home ja gran amb barba blanca, amb l'uniforme ple de condecoracions, a qui ens havien assenyalat com el coronel, li van mostrar els nostres papers bolxevics.
Semblava sorprès. “Com heu arribat ací sense que us matassen?” va demanar educadament. “Hi ha molt de perill ara pels carrers. L'apassionament polític va ben alt a Carkoe Selo. Hi hagué una batalla aquest matí, i hi haurà una altra demà al matí. Kerenski ha d'entrar en la localitat a les vuit en punt”.
“On són els cossacs?”
“Una milla en aquella direcció”. I mogué el braç per indicar-la.
“I defendreu la ciutat contra ells?”
“O, de ben segur que no”. Somrigué. “Controlam la ciutat per Kerenski”. Els nostres cors s'encongiren, perquè els nostres passis afirmaven que érem revolucionaris fins a la medula. El coronel s'aclarí la gola. “Pel que fa a aquests passis vostres”, continuava. “La vostra vida correrà perill si us capturen. Per tant, si voleu veure la batalla, us donaré una ordre perquè us preparen cambres en l'hotel d'oficials, i si voleu tornar a les set del matí, us donaré passis nous”.
“Així que sou amb Kerenski?” vam dir.
“Bé, no exactament amb Kerenski”. El coronel vacil·là. “Ja veieu que la majoria dels soldats de la guarnició són bolxevics i que avui, després de la batalla, tots se n'anaven en direcció a Petrograd, duguent-se l'artilleria amb ells. Podríeu dir que cap dels soldats són amb Kerenski, però n'hi ha que no volen lluitar de cap manera. Els oficials s'han passat gairebé tots a les forces de Kerenski, o simplement se n'han anat. Som—ehem—en una posició dificilíssima, com veieu...”
No creiem que hi hagués d'haver cap batalla... El coronel envià cortésment el seu ordenança perquè ens escortàs fins a l'estació de tren. Era del sud, fill d'immigrants francesos de Bessaràbia. “A”, continuava dient, “no és el perill de les dureses ço que em preocupa, sinó haver passat tant de temps, tres anys, lluny de la mare...”
Mirant per fora de la finestra del tren mentre acceleràvem per la freda fosca cap a Petrograd, m'arribaven flaixos de grups de soldats que gesticulaven a la llum dles focs, i munts de tancs aturats en filera en les cruïlles, amb els xofers agafats per fora de les torretes i cridant-se els uns als altres...
Durant tota l'agitada nit vagaven bandes desorientades de soldats i guàrdies vermells, topant en la confusió, i els comissaris del Comitè Militar Revolucionari s'afanyaven d'un grup a l'altre, provant d'organitzar una defensa...
De nou a la ciutat torbes excitades es movien en onades amunt i avall de la Nevski. Hi havia quelcom en l'aire. Des de l'estació de tren de Varsòvia es podien sentir canonades remotes. En les escoles iunker hi havia una activitat febril. Els membres de la Duma anaven de caserna en caserna, discutint i demanant, narrant històries paoroses de violència bolxevic—massacre dels iunkers en el Palau d'Hivern, violació de les soldats, el tret contra una noia davant de la Duma, l'assassinat del príncep Tumanov... En la Sala Aleksandr de l'edifici de la Duma el Comitè de Salvament era en sessió especial; comissaris anaven i venien, corrents... Tots els periodistes expulsats de Smolni eren allà, amb bons ànims. No creien el nostre report de les condicions a Carkoe. Per què, tothom sabia que Carkoe era en mans de Kerenski, i que els cossacs eren ara a Pulkovo. Elegien un comitè per trobar-se amb Kerenski en l'estació de trens l'endemà al matí...
Un em confià, amb el més estricte secret, que la contrarevolució començaria a mitjanit. Me mostrà dues proclames, una signada per Goc i Polkovnikov, que ordenava els alumnes iunker, els soldats convalescents dels hospitals, i els Cavallers de Sant Jordi de mobilitzar-se en peu de guerra i esperar ordres del Comitè de Salvament; l'altra, del propi Comitè de Salvament, deia el següent:
A la població de Petrograd!
Camarades, obrers, soldats i ciutadans del Petrograd revolucionari!
Els bolxevics, mentre criden a la pau en el front, inciten a la guerra civil en la reraguarda.
No cavau les llurs crides provocadores!
No cavau trinxeres!
Fora les barricades traïdores!
Abaixau els braços!
Soldats, tornau a les casernes!
Si la guerra comença a Petrograd—és la mort de la revolució!
En nom de la llibertat, de la terra i de la pau, uniu-vos al voltant del Comitè de Salvament del País i la Revolució!
Mentre abandonàvem la Duma una companyia de guàrdies vermells, de rostre endurit i desesperats, arribaven marxant en el fosc i desert carrer amb una dotzena de presoners—membres de la secció local del Consell de Cossacs, agafats mentre planejaven la contrarevolució a les llurs casernes...
Un soldat, acompanyat per un noi petit amb un pal encolat, enganxava grans notícies flamejants:
En virtut de la present, la ciutat de Petrograd i els seus suburbis es declaren en estat de setge. Totes les assemblees i reunions dels carrers, i generalment en l'aire lliure, es prohibeixen fins a nova ordre.
N. Podvoisky, president del Comitè Militar Revolucionari
Mentre anàvem a casa l'aire era ple d'un soroll confús—botzines d'automòbils, crits, trets remorts. La ciutat s'agitava incòmoda, desvetllada.
En les primeres hores de la matinada una companyia de iunkers, disfressats de soldats del Regiment Semionovski, es presentaren en la Central Telefònica just abans de l'hora del canvi de guàrdia. Tenien el mot de pas bolxevic, i prengueren càrrec sense aixecar sospites. Uns pocs minuts després aparegué Antonov, que feia una ronda d'inspecció. El capturaren i el tancaren en una petita cambra. Quan arribà el relleu el reberen amb una descàrrega de rifles, i uns quants foren morts.
La contra-revolució havia començat...
[1] Dos decrets
En la seriosa i decisiva hora de la revolució i els dies que la segueixen immediatament, el Comitè Revolucionari Provisional es veu obligat a adoptar una sèrie de mesures contra la premsa contra-revolucionària de tota tendència.
Immediatament des de totes bandes hi ha crits que la nova autoritat socialista viola d'aquesta forma els principis essencials del seu propi programa amb un atac contra la llibertat de premsa.
El govern obrer i camperol crida l'atenció de la població al det que en el nostre país, darrera d'aquesta coberta liberal, s'amaga l'oportunitat de les classes més riques d'apoderar-se de la part del lleó de tota la premsa, i mitjançant això d'enverinar la ment popular i introduir confusió en la consciència de les masses.
Tothom sap que la premsa burgesa és una de les armes més poderoses de la burgesia. Especialment en aquest moment crític, quan la nova autoritat d'obrers i camperols és en procés de consolidar-se, és impossible deixar-la en mans de l'enemic, en un moment on no és menys perillosa que les bombes i metralladores. És per això que s'han adoptat mesures temporals i extraordinàries amb l'objectiu d'aturar el flux de fems i calúmnia en la qual la premsa groga i verda seria contenta d'ofegar la jove victòria del poble.
Tan aviat com es consolide el nou ordre, totes les mesures administratives contra la premsa se suspendran; se li donarà plena llibertat dins els límits de la responsabilitat davant la llei, d'acord amb les regulacions més àmplies i més progressives...
Tinguent en ment, però, el fet que qualsevol restricció de la llibertat de premsa, fins i tot en moments crítics, és admissible tan sols per les cadenes de la necessitat, el Consell de Comissaris del Poble decreta el següent:
1. Les següents classes de diaris seran subjectes de tancament: (a) els qui inciten a la resistència i desobediència obertes al govern d'obrers i de camperols; (b) els qui creen confusió en pervertir òbviament i deliberadament les notícies; (c) els qui inciten a actes de caràcter criminal punibles per la llei.
2. El tancament temporal o permanent de qualsevol òrgan de premsa es realitzarà tan sols en virtut d'una resolució del Consell de Comissaris del Poble.
3. El present decret és de natura temporal, i serà revocat per un ukaz especial quan es restablesquen les condicions de vida pública.
President del Consell de Comissaris del Poble,
Vladimir Ulianov (Lenin).
1. Tots els soviets de representants d'obrers i de soldats formaran una milícia obrera.
2. Aquesta milícia obrera serà íntegrament a les ordres dels soviets de representants d'obrers i de soldats.
3. Les autoritats militars i civils han de retre tota assistència en l'armament dels obrers i en l'aportació d'equipament tècnic, fins al punt de requisar armes que pertanyen al Departament de Guerra del govern.
4. Aquest decret es promulgarà per telègraf. Petrograd, 10 de novembre del 1917.
Comissari
del Poble d'Interior
A. I. Rijkov.
Aquest decret encoratjava la formació de companyies de guàrdies vermells per tot Rússia, que esdevingueren l'arma més valuosa del govern soviètic en la imminent guerra civil.
[2] El fons de vaga El fons pels funcionaris governamentals i empleats de banca en vaga fou subscrit per bancs i cases de negocis de Petrograd i d'altres ciutats, i tambér per companyies forasteres que feien negoci a Rússia. Tothom qui consentia en fer vaga contra els bolxevics rebia el salari sencer, i en certs casos augmentat. En adonar-se els contribuïdors del fons de vaga que els bolxevics eren fermament en el poder, refusaren de pagar els beneficis als vaguistes, la qual cosa finalment trencà la vaga.