Divendres, 9 de novembre...
Novoc’erkask, 8 de novembre.
Davant la revolta dels bolxevics, i del llur intent de deposar el govern provisional i prendre el poder a Petrograd –el govern cossac declara que considera aquests actes criminals i absolutament inadmissibles. En conseqüència, els cossacs prestaran tot el suport al govern provisional, que és un govern de coalició. Degut a aquestes circumstàncies, i fins al retorn del govern provisional al poder, i la restauració de l’ordre a Rússia, a partir del 7 de novembre, prenc tot el poder pel que fa a la regió del Don.
Signat: ATAMAN KALEDIN
President del Govern de les Tropes Cossaques.
Prikaz del ministre-president Kerenski, datat a Gac’ina:
Jo, ministre-president del govern provisional, i comandament suprem de totes les forces armades de la República Russa, declar que sóc al capdavant dels regiments del Front que han restat fidels a la pàtria.
Ordén totes les tropes del Districte Militar de Petrograd, que per error o follia han respós a la crida dels traïdors al país i a la revolució, que tornen al deure sense retard.
Aquesta ordre es llegirà en tots els regiments, batallons i esquadrons.
Signat: Ministre-presicident del
govern provisional i comandant suprem
A. F. KERENSKY.
Telegrama de Kerenski al General en Cap del Front del Nord:
La vila de Gac’ina l’han pres els regiments lleials sense vessament de sang. Destacaments dels mariners del Cronstadt, i dels regiments Semionovski i Ismailovski, lliuraren les armes sense resistència i s’uniren a les tropes governamentals.
Ordén a totes les unitats designades d’avançar tan ràpidament com siga possible. El Comitè Militar Revolucionari ha ordenat retrocedir a les seues tropes...
Gac’ina, a uns trenta quilòmetre al sud-oest, havia caigut durant la nit. Destacament dels dos regiments esmentats –no els mariners– mentre vagaven sense comandament en les rodalies, havien sigut envoltats de fet per cossacs i lliuraren les armes; però no era cert que s’haguessen unit a les tropes governamentals. En aquell mateix moment, multituds d’ells, agitats i avergonyits, es dirigien a Smolni per explicar-se. No pensaven que els cossacs fossen tan a prop... Havien provat de discutir amb els cossacs...
Aparentment la més gran confusió dominava al llarg del front revolucionari. Les guarnicions de totes les petites poblacions del sud s’havien dividit irremeiablement i agrament en dues faccions –o tres: l’alt comandament feia costat a Kerenski, a falta de res més fort, la majoria de la tropa era amb els soviets, i la resta vacil·lava a contra cor.
Prestament el Comitè Militar Revolucionari nomenà per comandar la defensa de Petrograd un ambiciós capità regular de l’exèrcit, Muraviov, el mateix Muraviov que havia organitzat els Batallons de la Mort durant l’estiu, i que una vegada se l’havia sentit aconsellar al govern que «era massa tou amb els bolxevics; cal agranar-los». Un home de ment militar, que admirava el poder i l’audàcia, potser sincerament...
Quan vaig sortir al matí al costat de la porta hi havia enganxades dues ordres del Comitè Militar Revolucionari, que disposava que tots els tallers i magatzems havien d’obrir com de costum, i que totes les cambres i apartaments buits es posarien a disposició del Comitè...
Des de feia trenta-sis hores els bolxevics havien quedat tallats de la Rússia provincial i del món exterior. Els ferroviaris i els telegrafistes refusaren de transmetre comunicats, els carters no acceptaven la llur posta. Tan sols els telegrafistes sense-fil del govern de Tsarkoe Selo emetien butlletins cada mitja hora i manifestos als quatre extrems del cel; els comissaris de Smolni competien amb els comissaris de la Duma Municipal en ràpids trens que creuaven mig planeta; i dos avions, carregats de propaganda, volaven ben alt cap al front...
Però les notícies de la insurecció es difonien per Rússia amb una lleugeresa que depassava qualsevol agència humana. El Soviet d'Helsingfors aprovà resolucions de suport; els bolxevics de Kiev capturaren l'arsenal i l'estació de telègrafs, per ésser just després expulsats per delegats del Congrés de Cossacs, que es reunia precisament allà; a Kazan, un Comitè Militar Revolucionari arrestà la comandància de la guarnició local i al comissari del govern provisional; des de la llunyana Krasnoiarsk, a Sibèria, arribaven notícies que els soviets controlaven les institucions municipals; a Moscou, on la situació era agreujada per una gran vaga de treballadors del cuir d'una banda, i una amenaça de locaut general de l'altra, els soviets havien votat aclaparadorament en favor de l'acció dels bolxevics de Petrograd... Ja hi funcionava un Comitè Militar Revolucionari.
A tot arreu passava el mateix. Els soldats rasos i els treballadors industrials donaven suport als soviets per una gran majoria; els oficials, iunkers i de classe mitjana en general eren del costat del govern—com ho eren els cadets burgesos i els partits socialistes "moderats". En totes aquestes ciutats florien els Comitès de Salvament del País i de la Revolució, que s'armaven per una guerra civil...
L'àmplia Rússia era en un estat de solució. El procés ja havia començat el 1905; la revolució de març simplement l'havia accelerat, i en donar lloc a una mena de predicció del nou ordre, havia finalitzat per perpetuar simplement l'estructura buida de l'antic règim. Ara, però, els bolxevics, en una nit, l'havien dissipat, tal com hom escampa fum. L'antiga Rússia ja no hi era; la societat humana fluïa fosa en la calor primigènia, i del mar brogidor de flames emergia la lluita de classe, forta i implacable—i l'escorça fràgil i lentament refredada de nous planetes...
A Petrograd hi havia setze ministeris en lluita, dirigits pels ministeris de Treball i Abastiment—els únics dos creats pel govern socialista de coalició d'agost.
Si mai els homes són sols, el "grapat de bolxevics" era sol en aquell fred i gris matí, amb totes les tempestes que els assetjaven.[1] Contra la paret, el Comitè Militar Revolucionari lluitava—per la vida. “De l’audace, encore de l’audace, et toujours de l’audace… A les cinc de la matinada els Guàrdies Vermells entraven en la imprempta del govern municipal, confiscaven milers de còpies de la Crida-Protesta de la Duma, i suprimien l'òrgan oficial municipal—el Viestnik Gorodskovo Samoupravlenija (Butlletí de l'Autogovern Municipal). Tots els diaris burgesos foren arrencats de premses, fins i tot el Golos Soldata, diari de l'antiga Cai-i-ka—que, però, després de canviar el nom a Soldatski Golos, aparengué en una tirada de cent mil còpies, proclamant ràbia i desafiament:
Els homes que començaren el colp de traïció en la nit, que han suprimit els diaris, no mantindran el país en ignorància durant molt de temps. El país sabrà la veritat! Us apreciaran, senyors bolxevics! Ho veurem!—
Mentre baixàvem per la Nevski una mica després del migdia tot el carrer davant de l'edifici de la Duma era ple de gent. Ací i allà hi havia guàrdies vermells i mariners, amb les baionetes calades als rifles, cadascun envoltat d'un centenar d'homes i dones—oficinistes, estudiants, botiguers, c'inovniki—que brandaven punys i els hi llençaven insults i amenaces. En els graons hi havia minyons escolta i oficials, que distribuïen còpies de Soldatski Golos. Un treballador amb cinta vermella al braç i un revòlver a la mà tremolava de ràbia i nerviosisme en mig d'una torba hostil al peu de les escales, demanant que li lliurassen els diaris... Res de semblant, imagin, mai no ha passat en la història. D'una banda un grapat de treballadors i soldats rasos, amb les armes a la mà, representant una insurrecció victoriosa—i perfectament miserables; de l'altra una multitud frenètica integrada per la mena de gent que omple les voreres de la Cinquena Avinguda al migdia, xiulant, insultant, cridant, “Traïdors! Provocadors! Opritc'niki! Les portes eren custodiades per estudiants i oficials amb cintes blanques als braços on hi havia escrit en vermell, “Milícia del Comitè de Seguretat Pública”, i una mitja dotzena de minyons escoltes anaven i venien. Escales amunt tot era commoció. El capità Gomberg baixava les escales. “Van a dissoldre la Duma”, va dir. “El comissari bolxevic és ara amb el batlle”. Quan arribàvem a dalt Riazanov s'afanyava a eixir. Hi havia anat per demanar que la Duma reconegués el Consell de Comissaris del Poble, i el batlle li havia donat un clar refús.
En les oficines hi havia una gran gentada que parlotejava, s'afanyava, cridava, gesticulava—càrrecs governamentals, intel·lectuals, periodistes, corresponsals forasters, oficials francesos i britànics... “L'enginyer municipal els assenyalava triomfant. “Les ambaixades reconeixen ara la Duma com l'únic poder”, explicava. “Per aquests assassins i lladres bolxevics és qüestió tan sols d'hores. Tota Rússia s'aplega al voltant nostre...
En el Saló Aleksandr hi havia una reunió-monstre del Comitè de Salvament. Filipovski a la presidència i Skobeliev de nou a la tribuna, reportant, en mig de grans aplaudiments, noves adhesions al Comitè; el Comitè Executiu dels Soviets de Camperols, l'antiga Cai-i-ka, el Comitè Central de l'Exèrcit, la Centroflot, els delegats dels grups menxevic, social-revolucionari i del Front del Congrés dels Soviets, els comitès centrals dels partits menxevic, social-revolucionari, popular-socialista. El grup “Iedinstvo”, la Unió de Campeols, les Unions de Cooperatives, de Zemstvos, de Municipis, de Posta i Telègrafs, el Vikzhel, el Consell de la República Russa, la Unió de Sindicats, l'Associació de Comerciants i Fabricants...
“...El poder dels soviets no és un poder democràtic, sinó una dictadura—i no la dictadura del proletariat, sinó contra el proletariat. Tots aquells que han sentit o saben com sentir entusiasme revolucionari han d'unir-se ara per la defensa de la revolució...
“El problema del dia no és tan sols fer innocus demagogs irresponsables, sinó combatre contra la contra-revolució... Si són certs els rumors que qualcuns generals de les províncies proven d'aprofitar-se dels esdeveniments per tal de marxar contra Petrograd amb d'altres objectius, això és tan sols una prova més que hem d'establir un govern democràtic de base sòlida. Altrament, els problemes amb la dreta seguiran als problemes des de l'esquerra...
“La guarnició de Petrograd no pot restar indiferent quan ciutadans que compren el Golos Soldata i venedors de diaris que distribueixen la Raboc'aja Gazeta són arrestats pels carrers...
“L'hora de les resolucions ha passat... Que els qui ja no tenen fe en la revolució es retiren... Per establir un poder unit, hem de restaurar de nou el prestigi de la revolució...
“Juram que o la revolució serà salvada—o perirem!”
La sala s'alça, aclamant, amb els ulls lluents. No hi havia ni un sol proletari enlloc a la vista...
Després Weinstein:
“Hem de restar en calma, i no actuar fins que l'opinió pública s'agrupe fermament en suport del Comitè de Salvament—llavors podrem passar de la defensiva a l'acció!”
El representant del Vikzhel anuncià que la seua organització prenia la iniciativa per formar el nou govern, i que els delegats discutien ara la qüestió amb Smolni... Seguí una animada discussió: s'admetrien els bolxevics en el nou govern? Martov defensà la llur admissió; després de tot, deia, representaven un important partit polític. Les opinions eren molt dividides en aquest sentit, els menxevics i social-revolucionaris de dretes, així com els popular-socialistes, les cooperatives i els elements burgesos eren fortament en contra...
“Han traït Rússia”, deia un orador. “Han començat la guerra civil i han obert el front als alemanys. Els bolxevics han d'ésser esclafats implacablement...”
Skobeliev era a favor d'excloure tant els bolxevics com els cadets.
Iniciarem una conversa amb un jove social-revolucionari, que havia abandonat la Conferència Democràtica juntament amb els bolxevics, aquella nit que Ceretelli i els “compromisaris” forçaren la coalició a democràcia de Rússia.
“Hi éreu?” li vaig demanar.
Els ulls li flamejaven. “Sí!” va dir. “Vaig abandonar el Congrés amb el meu partit el dimecres a la nit. No m'he arriscat la vida durant més de vint anys per sotmetre'm ara a la tirania de la Gent Fosca. Els llurs mètods són intolerables. No han comptat amb els camperols... Quan els camperols comencen a actuar, serà qüestió de minuts abans no siguen acabats”.
“Però els camperols—actuaran? No satisfa als camperols el decret de la terra? Què més volen?”
“A, el decret de la terra!” va dir enfurismat. “Sí, i sabeu què és el decret de la terra? És el nostre decret—és el programa social-revolucionari, intacte! El meu partit elaborà aquella política, després de la compilació més acurada dels desitjos dels propis camperols. És un ultratge...”
“Però si és la vostra pròpia política, per què hi sou en contra? Si és el desig dels camperols, per què us hi oposau?”
“No ho enteneu! No veieu que els camperols s'adonaran immediatament que tot és un engany—que aquests usurpadors han robat el programa social-revolucionari?”
Vaig demanar si era cert que Kaledin marxava al nord.
Va assentir i es fregà les mans amb una mena de forta satisfacció. “Sí. Ara veieu que han fet aquests bolxevics. Han alçat la contra-revolució contra nosaltres. La revolució s'ha perdut. La revolució s'ha perdut”.
“Però no defensareu la revolució?”
“És clar que la defensarem—fins a la darrera gota de la nostra sang. Però no cooperarem amb els bolxevics de cap manera...”
“Però si Kaledin arriba a Petrograd, i els bolxevics defensen la ciutat. No us hi unireu?”
“És clar que no. Defensarem també la ciutat, però no donarem suport als bolxevics. Kaledin és enemic de la revolució, però els bolxevics són igualment enemics de la revolució”.
“Què us estimau més—Kaledin o els bolxevics?”
“No és una qüestió a discutir!” esclatà impacient. “Us ho diré, la revolució s'ha perdit. I són els bolxevics els qui tenen la culpa. Però escoltau—per què hauríem de parlar d'aquestes coses? Kerenski ve de camí... Depús-demà passarem a l'ofensiva... Ja Smolni ha enviat delegat convidant-nos a formar un nou govern. Però ara els tenim—són absolutament impotents... No hi cooperarem...”
A fora hi hagué un tret. Corrérem cap a les finestres. Un guàrdia vermell, finalment exasperat per les provocacions de la multitud, hi havia disparat en contra, ferint una noia al braç. Vam poder veure com la pujaven a un taxi, envoltada d'una gentada indignada i els clamor de les veus ens arribaven. Mentre miràvem, sobtadament aparegué un automòbil blindat per la cantonada de la Mikhailovski, amb les metralladores apuntant a banda i banda. Immediatament la multitud arrencà a còrrer, com ho fan les multituds de Petrograd, caiguent i quedant tombats quiets al terra, apilats en les tapes del clavegueram, refugiats darrera dels pals telefònics. El cotxe s'enfilà per les escales de la Duma i un home tregué el cap per la torreta, demanant que li lliurassen els Soldatski Golos. Els minyons escolta giraren cua i s'esmicolaren dins l'edifici. Després d'un instant l'automòbil girà indecís i continuà Nevski amunt, mentre centenars d'homes i de dones s'alçaven i començaven a treure's la pols de la roba...
A dins hi havia una prodigiosa correddissa de gent amb grapats de Soldatski Golos, cercant llocs per amagar-los...
Un periodista corria per la sala, brandant un paper.
“Ací hi ha una proclama de Krasnov!” cridava. Tothom s'hi aplegà al voltant. “Imprimiu-la—imprimiu-la ràpid, i cap als quarters!”
Per ordre del Comandant Suprem se'm nomena comandant de les tropes concentrades al voltant de Petrograd.
Ciutadans, soldats, valents cossacs del Don, de Kuban, de Transbaikal, de l'Amur, del Ienissei, a tots els qui heu restat fidels al jurament us apel; als qui heu jurat de guardar inviolable el vostre compromís de cossac—us crit a salvar Petrograd de l'anarquia, de la fam, de la tirania, i a salvar Rússia de la vergonya indeleble que un grapat d'ignorants, comprats per l'or de Wilhelm, proven de sotmetre-la.
El govern provisional, al qual juràreu fidelitat en els grans dies de març, no ha estat enderrocat, sinó expulsat per la violència de l'edifici on feia les seues reunions. Amb tot, el govern, amb l'ajut dels exèrcits del front, fidels al deure, amb l'ajut del Consell de Cossacs, que ha unit sota el seu comandament tots els cossacs i que, fort amb la moral que regna en les files, i actuant d'acord amb la voluntat del poble rus, ha jurat de servir el país com els seus ancestres el serviren en els Temps Turbulents del 1612, quan els cossacs del Don alliberàren Moscou, amenaçat pels suecs, els polonesos, i els lituans. El vostre govern encara existeix...
L'exèrcit actiu considera aquests criminals amb horror i menyspreu. Els llurs actes de vandalisme i pillatge, els llurs crims, la mentalitat alemanya amb la qual contemplen Rússia—colpida però encara no vençuda—els ha alienat tot el poble.
Ciutadans, soldats, valents cossacs de la guarnició de Petrograd; enviau-me els vostres delegats de forma que puga saber qui són els traïdors al país i qui no ho són, de forma que es puga evitar l'efusió de sang innocent.
Gairebé en el mateix moment va còrrer de grup en grup que l'edifici era envoltat de guàrdies vermells. Un oficial va irrompre, amb la banda vermella al braç, demanant pel batlle. Pocs minuts després se n'anà i el vell Schreider sortí de l'oficina, vermell i pàlid per torns.
“Una reunió especial de la Duma!” cridà. “Immediatament!”
En la gran sala s'aturà la feina. “Tots els membres de la Duma per a una reunió especial!”
“Què passa?”
“No ho sé—van a arrestar-nos—van a dissoldre la Duma—arresten els membres a la porta—” feien els preocupats comentaris.
En la Sala Nikolai amb prou feines hi havia lloc ni dempeus. El batlle anuncià que les tropes eren estacionades en totes les portes, prohibint tota eixida i entrada, i que un comissari havia amenaçat d'arrestar i de dispersar la Duma Municipal. Una onada de discursos apassionats de membres, i fins i tot des dels passadissos, hi responia. El govern municipal lliurament elegit no el podia dissoldre cap poder; la persona del batlle i la de tots els membres eren inviolables; els tirans, els provocadors, els agents alemanys no havien d'ésser mai reconeguts; pel que fa a les amenaces de dissoldre'ns, que ho proven—tan sols per damunt dels nostres cadàvers prendran aquesta cambra, on com els senadors romans de l'antiguitat esperarem amb dignitat l'arribada dels gots...
Resolució d'informar les Dumes i Zemstvos de tot Rússia per telègraf. Resolució que era impossible pel batlle o pel president de la Duma d'entrar en relacions de cap mena amb representants del Comitè Militar Revolucionari o amb l'anomenat Consell de Comissaris del Poble. Resolució per adreçar una altra crida a la població de Petrograd per alçar-se en defensa del govern municipal que elegiren. Resolució de restar en sessió permanent...
Mentres, arribà un membre amb la informació que havia trucat a Smolni, i que el Comitè Militar Revolucionari deia que no havia donat ordres d'envoltar la Duma, que les tropes s'havien de retirar...
Mentre baixàvem escales avall Riazanov aparegué per la porta principal, molt agitat.
“Anau a dissoldre la Duma?” vaig demanar.
“Déu meu, no!” va respondre. “Tot és un error. Li vaig dir al batlle aquest matí que deixaríem en pau la Duma...
Fora, en la Nevski, en el creixent ocàs, una llarga i doble filera de ciclistes marxava, amb les armes al muscle. S'aturaren, i la multitud els omplí de qüestions.
“Qui sou? D'on veniu?” demanà un vell gras amb un cigar a la boca.
“Dotzè Exèrcit. Del front. Venim en suport dels soviets contra la fotuda burgesia!”
“A!” hi havia crits furiosos. “Gendarmes bolxevics! Cossacs bolxevics!”
Un petit oficial amb abric de cuir venia corrents escales avall. “La guarnició canvia de parer!” em xiuxiuejà a l'orella. “És el principi de la fi dels bolxevics. Voleu veure el canvi de la marea? Som-hi!” Arrencà a mig trot Mikhailovski amunt, i el seguírem.
“Quin regiment és?”
“Els brunnoviki...” Ací hi havia de fet un problema seriós. Els brunnoviki eren les tropes dels blindats, la clau de la situació; qui controlàs els brunnoviki controlava la ciutat. “Els comissaris del Comitè de Salvament i de la Duma hi ha parlat. Hi ha una reunió per decidir...
“Decidir què? En quin costat lluitaran?”
“O, no. Aquesta no és la forma de fer-ho. Mai no lluitaran contra els bolxevics. Votaran restar neutrals—i llavors els iunkers i els cossacs—”
La porta de la gran Escola d'Hípica de la Mikhailovski s'obrí foscament. Dos centineles provaren d'aturar-nos, però hi entràrem corrents, sords als requeriments indignats. A dins tan sols un únic arc de llum cremava feblement des de dalt, prop del sostre de l'enorme sala, les altes columnes i files de finestres de la qual s'esvaïen en la fosca. Al voltant s'esbrinaven les ombres monstruoses des carros blindats. Hi havia un tot sol en el centre de la sala, sota la llum, i al voltant hi havia aplegats uns dos mil soldats de color bru, gairebé perduts en la immensitat d'aquell edifici imperial. Una dotzena d'homes, oficials, presidents dels Comitès de Soldats i oradors, penjaven del damunt de carro, i des de la torreta central parlava un soldat. Era Khanjunov, que havia sigut president del Congrés Pan-rus de brunnoviki de l'estiu passat. Una figura tranquila i atractiva en abric de cuir amb insígnies de tinent als muscles, defensava eloqüentment la neutralitat.
“És quelcom horrible”, deia, “pels russos de matar germans russos. No ha d'haver-hi cap guerra civil entre soldats que anaren muscle amb muscle contra el tsar, i que venceren l'enemic exterior en batalles que passaran a la història! Què tenim a veure els soldats amb aquestes baralles de partits polítics? No us diré que el govern provisional era un govern democràtic; no volem cap coalició amb la burgesia—no. Però hem de tindre un govern de tota la democràcia, o Rússia es perdrà! Amb aquest govern no caldrà cap guerra civil ni la mort del germà pel germà!”
Això sonava raonable—la gran sala feia ressonar els aplaudiments i ovacions.
Pujà un soldat, amb el rostre blanc i preocupat, “camarades!” cridava, “vinc del front romanès, per dir-vos urgentment a tots: ens cal pau! Pau ja! Qualsevol que ens puga donar la pau, siguen els bolxevics o aquest nou govern, a aquest el seguirem. Pau! En el front ja no podem lluitar més. No podem lluitar ni alemanys ni russos—” Amb això salta avall, i una mena de so agònic i confús s'aixecà de la massa aplegada, que esclatà en quelcom similar a la fúria quan el següent orador, un menxevic oboronetz, provà de dir que calia continuar la guerra fins a la victòria dels aliats.
“Parles com Kerenski!” cridà una veu dura.
Un delegat de la Duma defensava la neutralitat. L'escoltaren, remugaren incòmodes, sense sentir-lo un d'ells. Mai no he vist homes esforçar-se tan per entendre, per decidir. No es movien mai, miraven amb una mena de terrible intenció a l'orador, amb les celles plegades per l'esforç de pensar, amb la suor que els queia pel front; grans gegants amb els ulls innocents i clars d'infants i amb els rostres de guerrers èpics...
Ara parlava un bolxevic, un dels llurs propis homes, violentament, ple d'odi. No els agradava pas més que l'altre. No era del llur parer. De moment eren elevats del funcionament ordinari dels pensaments comuns, pensant en termes de Rússia, de socialisme, del món, com si depengués d'ells si la revolució havia de viure o morir...
Orador rera orador, debatent en mig d'un tens silenci, rugits d'aprovació o d'irritació: havíem de sortir o no? Khanjunov tornà, persuasiu i empàtic. Però no era un oficial, i un oboronotz, per molt que parlàs de pau? Després un treballador de Vasili Ostrov, però que saludaren amb un “i tu, un treballador, ens donaràs la pau?” Prop nostre alguns homes, molts d'ells oficials, formaven una mena de claca per ovacionar els defensors de la neutralitat. Continuaven cridant “Khanjunov! Khanjunov!” i xiulaven insultantment quan els bolxevics provaven de parlar.
Sobtadament els homes del comitè i els oficials que hi havia a dalt del carro començaren a discutir quelcom acaloradament i amb molta gesticulació. L'audiència cridà que volia saber què passava, i tota la gran massa protestà i s'agità. Un soldat, retingut per un dels oficials, es va despenjar i alçà la ma.
“Camarades!” cridà, “el camarada Krilenko és ací i vol parlar-nos”. Un esclat d'ovacions, xiulets, crits de “Prosim! Prosim! Dolbi! Endavant! Endavant! Fora!” en mig dels quals el comissari del poble pels afers militars pujà pel costat del carro, ajudat per mans des de dalt i des de baix, empès i arrossegat d'avall en amunt. Alçant-se, quedà dempeus un instant, i després caminà fora del radiador, posà les mans als melucs i mirà al voltant somrient, i es veia la seva figura menuda, cama-curta, sense gorra i sense insígnies en l'uniforme.
La claca prop meu mantenia una cridòria temible, “Khanjunov! Volem Khanjunov! Fora! Calla! Fora el traïdor!” Tota la gent rogia. Llavors començà a moure's, com un allau que descarregava damunt nostre, d'homes de fronts negres que s'obrien pas a través nostre.
“Qui pertorba la nostra reunió?” cridaven. “Qui xiula?” La claca, sobtadament s'alçà, i se n'anà volant—tampoc no s'aplegà de nou...
“Camarades soldats!” començà Krilenko, amb una veu marcada per la fatiga. “No puc parlar-vos bé; ho sent, però no he dormit gens en quatre nits...
“No cal que us diga que sóc un soldat. No cal que us diga que vull la pau. Ço que he de dir és que el partit bolxevic, triomfant en la revolució d'obrers i de soldats, amb l'ajut vostre i de la resta dels valents camarades que teniu i de tota la resta de valents camarades que han enderrocat per sempre el poder de la burgesia assedegada de sang, prometé d'oferir la pau a tots els pobles, i això ja s'ha fet—avui!” Tempestuós aplaudiment.
“Us han demant de restar neutrals—restar neutrals mentre els iunkers i els batallons de la mort, que mai no són neutrals, ens abaten pels carrers i retornen Petrograd a Kerenski—o potser a una altra colla. Kaledin marxa des del Don. Kerenski ve del front. Kornilov aixeca els tekhintsi per repetir el seu intent d'agost. Tots aquests menxevics i social-revolucionaris que us criden ara a evitar la guerra civil—com és que han retingut el poder si no és per la guerra civil, aquella guerra civil que ha durat sempre des del passat juliol, i on constantment han estat del costat de la burgesia, com fan ara?
“Com us puc persuadir, si ja us heu fet a la idea? La qüestió és ben senzilla. D'una banda hi ha Kerenski, Kalendin, Kornilov, els menxevics, els social-revolucionaris, els cadets, les dumes, els oficials... Ens diuen que els llurs objectius són bons. De l'altra banda hi ha els obres, els soldats i mariners, els camperols pobres. El govern és a les vostres mans. Sou els amos. La gran Rússia us pertany. La tornareu?”
Mentre parlava, es mantenia dempeus per una esforç ben evident de voluntat, i mentre seguia el sentiment profundament sincers dels mots penetrava a través de la veu cansada. Al final vacil·lava, gairebé queia; un centenar de mans se li atansaren per ajudar-lo a baixar, i els grans espais buits de la sala retornaven el soroll que li queia al damunt.
Khanjunov provà de parlar de nou, però “Votam! Votam! Votam!” cridaven. A la fi, accedint, llegí la resolució: que els brunnoviki retiraven el representant del Comitè Militar Revolucionari, i declaraven la neutralitat en la present guerra civil. Tots aquells a favor havien d'anar a la dreta; els qui s'oposassen, a l'esquerra. Hi hagué un moment de dubte, una espera callada, i llavors la multitud comença a alçar-se més i més ràpidament, marxant uns damunt els altres, a l'esquerra, centenars de grans soldats en una massa sòlida s'afanyaven a través del terra brut tènuament il·luminat... Prop nostre uns cinquanta homes restaren convençuts, fermament a favor, i fins i tot mentre l'alt sostre s'agitava sota la força del victoriós rugit, giraren cua i abandonaren ràpidament l'edifici—i, alguns d'ells, la revolució...
Imaginau aquesta lluita repetida en totes les casernes de la ciutat, del districte, de tot el front, de tot Rússia. Imaginau els Krilenkos castigats per la son, fitant els regiments, afanyant-se de lloc a lloc, discutint, amenaçant, instruint. I després imaginau el mateix en tots els locals de cada sindicat, en les fàbriques, en els pobles, en els vaixells de guerra de les allunyades flotes russes; pensau en els centenars de milers de russos que contemplaven els oradors per tot l'enorme país, treballadors, camperols, soldats, mariners, que provaven tan durament d'entendre i de triar, pensant tan intensament—i decidint de forma tan unànime a la fi. Així era la revolució russa...
A Smolni el nou Consell de Comissaris del Poble no vagarejava. Ja el primer decret era a la imprempta, per fer-lo circular per milers pels carrers de la ciutat aquella nit, i embalat en paquets per cada tren que anàs al sud i a l'est:
En el nom del govern de la República russa, triat pel Congrés Panrús de Soviets de Representants d'Obrers i de Soldats, amb la participació de representants camperols, el Consell de Comissaris del Poble decreta:
1. Les eleccions per l'Assemblea Constituent tindran lloc en la data determinada—12 de novembre.
2. Totes les comissions electorals, òrgans d'autogovern local, soviets de representants d'obrers, de soldats i de camperols, i les organitzacions de soldats en el front haurien de fer tot el possible per assegurar eleccions lliures i regulars en la data determinada.
En nom del govern de la República Russa, el president del Consell de Comissaris del Poble,
Vladimir Ulianov—Lenin.
En l'edifici muncipal la Duma era en plena explosió. Un membre del Consell de la República parlava quan entràrem. El Consell, deia, no es considerava dissolt de cap manera, sinó simplement incapaç de continuar la feina fins que es garantís un nou lloc de reunions. De mentres, el Comitè d'Ancians havia decidit d'entrar en masse al Comitè de Salvament... Aquest, puc remarcar en parèntesi, és el darrer moment que la història esmenta el Consell de la República Russa...
Llavors seguí la cadena habitual de delegats dels ministeris, del Vikzhel, del Sindicat de Posta i Telègrafs, que per centèssima vegada reiteraven la determinació de no treballar pels usurpadors bolxevics. Un iunker que havia estat en el Palau d'Hivern féu un relat ben acolorit de l'heroïsme propi i dels seus camarades, i de la degraciada conducta dels guàrdies vermells—tot plegat cregut devotament. Qualcú llegí en veu alta un report del diari social-revolucionari Narod, que afirmava que els danys fets en el Palau d'Hivern era d'uns cinc cents milions de rubles, i descrivia amb gran detall el saqueig i la destrucció.
De tant en tant arribaven correus des de la central telefònica amb notícies. Els quatre ministres socialistes havien sigut alliberats de la presó. Krilenko havia anat a Pere i Pau per dir a l'almirall Verderevski que el ministeri de Marina era vacant, i el pregava, pel bé de Rússia, de prendre el càrrec sota l'autoritat del Consell de Comissaris del Poble; i el vell mariner havia consentit... Kerenski avançava cap al nord des de Gac'ina, les guarnicions bolxevics queien davant seu. Smolni havia emès un altre decret, que ampliava els poders de les dumes municipals per tractar amb els abastiments alimentaris.
Aquesta darrera mostra d'insolència provocà un esclat de fúria. Ell, Lenin, l'usurpador, el tirà, els comissaris del qual havien pres el garatge municipal, entrat en els magatzems municipals, interferien amb els comitès d'abastiment i amb la distribució d'aliments—presumia de definir els límits del poder del govern municipal lliure, independent i autònom! Un membre, que brandia el puny, proposà de tallar el subministre alimentari de la ciutat si els bolxevics gosaven d'inteferir amb els comitès d'abastiment... Un altre, representant del Comitè Especial d'Abastiment, reportava que la situació alimentària era molt greu, i demanava que s'enviassen emissaris per afanyar l'arribada de trens de queviures.
Diedonenko anuncià dramàticament que la guarnició vacil·lava. El regiment Semionovski ja havia decidit de sotmetre's a les ordres dels Partit Social Revolucionari; les tripulacions dels torpediners del Neva eren agitades. Set membres foren seguidament nomenats per continuar la propaganda...
Llavors el vell batlle pujà a la tribuna: “Camarades i ciutadans! He sabut que els presoners de Pere i Pau són en perill. Catorze iunkers de l'escola Pavlovsk han sigut despullats i torturats pels guardes bolxevics. Un s'ha tornat boig. Amenacen de linxar els ministres!” Hi hagué un remolí d'indignació i horror, que tan sols es va fer més violent quan una dona menuda i rabassuda vestida de gris demanà la paraula, i alçà una veu dura i metàl·lica. Aquesta era Vera Slutskaia, veterana revolucionària i membre bolxevic de la Duma.
“Això és una mentida i una provocació!” va dir, aliena a la torrentada d'insults. “El govern obrer i camperol ha abolit la pena de mort, no pot permetre aquests fets. Demanam que s'investigue aquesta història, immediatament; si hi ha cap veritat, el govern prendrà mesures enèrgiques!”
Una comissió integrada de membres de tots els partits fou nomenada immediatament, i amb el batlle, enviada a Pere i Pau per investigar. Mentre els seguíem, la Duma nomenava una altra comissió per trobar-se amb Kerenski—per impedir un vessament de sang quan entràs a la capital...
Era mitjanit quan mostràrem el passi als guàrdies de la porta de la fortalessa, i continuàrem endavant sota la feble il·luminació d'escassos llums elèctrics junt a la paret de l'església on jeien les tombes dels tsars, sota les cúpules daurades, i on, durant mesos, continuaren a tocar Bozhe Tsaria Khrani cada migdia... El lloc era desert;
|
Al
representant de l' American Socialist press, JOHN REED, per
visitar tots els llocs de confinament en les ciutats de Petrograd
i Cronstadt, amb l'objectiu d'investigar en general la situació
dels presos, i per una profunda informació social amb
l'objectiu d'aturar l'onada de mentides dels diaris contra la
democràcia. |
A l'esquerra s'hi distingia el baix i fosc perfil del Bastió Trubetskoi, aquella tomba vivent en la qual tants màrtirs de la llibertat havien perdut la vida o la raó en els dies del tsar, i on el govern provisional havia tancat al seu torn els ministres del tsar, i ara els bolxevics hi havien tancat els ministres del govern provisional.
Un amigable mariner ens conduí a l'oficina del comandant, en una petita casa propi de la Ceca. Mitja dotzena de guàrdies vermells, mariners i soldats seien al voltant d'una sala calorosa plena de fum, on un samovar vaporejava alegrement. Ens donaren la benvinguda amb gran cordialitat, oferint-nos te. El comandant no hi era; escortava una comissió de “sabotaz'niki” (sabotejadors) de la Duma Municipal, que insistien que tots els iunkers eren assassinats. Això els semblava divertir molt. A una banda de la sala seia un home calb i de mirada desesperada, en frac i amb un ric abric de pell, que es tocava el bigoti i ho mirava tot com una rata arraconada. Tot just l'havien arrestat. Qualcú digué, mirant-lo descuradament, que era ministre o una cosa semblant... L'home petit no semblava sentir-lo; evidentment era aterrat, per bé que els ocupants de sala no hi mostraven cap mena d'animositat.
Vaig apropar-m'hi i l'hi vaig parlar en francès. “Comte Tolstoi”, em va respondre, arquejant-se rígidament. “No entenc per què m'han arrestat. Creuava el Pont Troitsky de camí cap a casa quan dos d'aquestes—d'aquestes—persones em detingueren. Era comissari del govern provisional agregat a la plana major, però de cap manera membre del govern—”
“Deixau-lo anar”, deia un mariner. “És inofensiu...”
“No”, respongué el soldat que havia dut el presoner. “Hem de demanar-ho al comandant”.
“O, el comandant!” se'n rigué el mariner. “Per què has fet una revolució? Per continuar obeint els oficials?”
Un prapors'c'ik del regiment Pavlovski ens explicava com arrencà la insurrecció. “El polk (regiment) era de servei en la Plana Major la nit del 6. Uns dels meus camarades i jo érem de guàrdia permanent; Ivan Pavlovic' i un altre home—no en record el nom—bé, s'amagaren rere les cortines de les finestres de la sala on la Plana Major es reunia, i hi sentiren moltes coses. Per exemple, sentiren ordres de portar els iunkers de Gac'ina a Petrograd de nit, i un ordre dels cossacs per disposar-se a marxar al matí... Els punts principals de la ciutat s'havien d'ocupar abans de l'albada. Després hi havia la qüestió d'obrir els ponts. Però quan començaren a parlar d'envoltar Smolni, llavors Ivan Pavlovic' no ho va poder suportar més. En aquell moment hi havia moltes anades i vingudes, de forma que se'n va fer escàpol i arribà a la sala de guàrdia, deixant l'altre camarada per aplegar tot el que pogués.
“Ja sospitava que quelcom passava. Automòbils plens d'oficials arribaven de forma contínua, i tots els ministres hi eren a dins. Ivan Pavlovic' em digué el que havia sentit. Eren les dues i mitja de la matinada. El secretari del comitè del regiment hi era, de forma que li diguérem i li demanàrem què fer.
“‘Arrestau tothom que passe!’ digué. Així començàrem a fer-ho. En una hora teníem alguns oficials i un parell de ministre, que enviàrem a Smolni directament. Però el Comitè Militar Revolucionari no era preparat; no sabien què fer; i ben aviat retornà l'ordre de deixar anar tothom i no arrestar ningú més. Bé, corrérem a Smolni, i crec que parlàrem durant una hora abans que finalment van veure que hi havia guerra. Era les cinc de la matinada quan tornàrem a la Plana Major, i llavors la majoria se n'havien anat. Però aplegàrem uns quants, i la guarnició ja era tota en marxa...”
Un guàrdia vermell de Vasili Ostrov descrigué amb gran detall què havia passat en el seu districte en el gran dia de l'aixecament. “No teníem cap metralladora”, deia, rient, “i no podíem aconseguir-ne cap de Smolni. El camarada Zalking, que era membre de l'Uprava (Oficina Central) de la Duma de Districte, ens recordà de seguida que hi havia en la sala de l'Uprava una metralladora capturada als alemanys. De forma que ell, un altre camarada i jo hi anàrem. Els menxevics i els social-revolucionaris tenien una reunió. Bé, obrírem la porta i entràrem directament, mentre seien al voltant de la taula—ells, dotze o quinze, nosaltres tres. Quan ens vam veure deixaren de parlar i simplement miraven. Caminàrem a través de sala, desmuntàrem la metralladora; el camarada Zalkind agafà una part, jo l'altre, ens les posàrem al muscle i ens n'anàrem—i ningú no digué un mot!”
“Sabeu com es capturà el Palau d'Hivern?” demanà un tercer home, un mariner. “Cap a les onze trobàrem que no hi havia més iunkers al costat del Neva. Així que trencàrem les portes i ens colàrem per les diferents escales una rera l'altra, o en petits grapats. Quan arribàrem al capdamunt de les escales els iunkers ens detingueren i ens prengueren les armes. Encara venien els nostres companys, de mica en mic, fins que tinguérem la majoria. Llavors ens giràrem i prenguérem les armes als iunkers...”
Just llavors entrà el comandant—un jove oficial subaltern d'aspecte agradable, amb el braç enguixat, i profundes bosses de cansament sota els ulls. Posà l'ull primer en el presoner, que tot d'una començà a explicar-se.
“O, sí”, interrompé l'altre. “Éreu un del comitè que refusà de retre la Plana Major la vesprada de dimecres. Amb tot, no et volem, ciutadà. Disculpes—” Obrí la porta i estengué el braç per assenyalar al comte Tolstoi el camí de sortida. Alguns dels altres, especialment els guàrdies vermells, remugaren protestes, i el mariner remarcà triomfantment, “Vot! Vés! No us ho havia dit?”
Dols soldats ara atreien la seua atenció. Havien sigut elegits com a comitè de la guarnició de la fortalessa per protestar. Els presos, deien, rebien els mateixos aliments que els guardes, quan no hi havia ni tan sols prou per impedir que un homes sentís gana. “Per què els contra-revolucionaris han d'ésser tractats tan bé?”
“Som revolucionaris, camarades, no bandits”, respongué el comandant. Se'ns girà a nosaltres. Explicàrem que hi havia rumors que els iunkers eren torturats, i que les vides dels ministres eren amenaçades. Podríem veure potser els presos, per tal de provar al món—?”
“No”, digué el jove soldat, irritat. “No vaig a perturbar de nou els presos. Ja m'he vist obligat a desperar-los—eren segurs que anàvem a massacrar-los... La majoria dels iunkers han sigut alliberats de totes formes, i la resta se n'anirà demà”. S'allunyà abruptament.
“Podríem parlar amb la comissió de la Duma, doncs?”
El comandant, que es preparava una tassa de te, va fer que sí amb el cap. “Encara són a l'edifici”, va dir sense parar atenció.
De fet eren just a fora de la porta, en la feble llum d'una làmpada d'oli, agrupats al voltant del batlle i parlant excitadament.
“Senyor batlle”, vaig dir, “som corresponsals americans. Us plauria de comunicar-nos oficialment el resultat de les vostres investigacions?”
Se'ns girà amb una dignitat venerable.
“No són certs els reports”, va dir lentament. “Tret dels incidents que tingueren lloc mentre els ministres eren conduïts ací, se'ls ha tractat amb tota consideració. Pel que fa als iunkers, ningú no ha rebut el més lleuger dany...”
Nevski amunt, en la fosca buida de després de mitjanit, una columna interminable de soldats desfilava en silenci—per combatre Kerenski. En els foscos carrers laterals automòbils sense llums anaven i venien, i hi havia una activitat furtiva al 6 de la Fontanka, seu central del Soviet de Camperols, en un cert apartament d'un gran edifici de la Nevsky, i en la Injinierny Zamok (Escola d'Enginyers); la Duma era il·luminada...
En l'Institut Smolni el Comitè Militar Revolucionari brillava com el foc, manegat com una dinamo sobrecarregada...
[1] Crides i denúncies Crida a tots els ciutadans i a les organitzacions militars del Partit Social Revolucionari.
“L'intent absurd dels bolxevics a les portes d'una completa fallida. La guarnició els és desafecta... Els ministres vagaregen, el pa manca. Totes les faccions tret d'un grapat de bolxevics han abandonat el Congrés dels Soviets. Els bolxevics són sols! Abusos de tota mena, actes de vandalisme i pillatge, el bombardeig del Palau d'Hivern, detencions arbitràries—tots aquests crims comesos pels bolxevics han aixecat contra ells el resentiment de la majoria dels mariners i soldats. La Centroflot refusa de sotmetre's a les ordres dels bolxevics...
“Cridam a tots els elements sans a aplegar-se al voltant del Comitè de Salvament del País i de la Revolució; a prendre mesures serioses per disposar-se, a la primera crida del Comitè Central del partit, a actuar contra els contra-revolucionaris, que sens dubte provaran d'aprofitar-se d'aquestes agitacions provocades per l'aventura bolxevic, i d'observar estretament l'enemic extern, que també voldria aprofitar-se d'aquest moment oportú on el front s'afebleix...”
La Secció Militar del Comitè Central del Partit Social Revolucionari.
De Pravda:
“Què
és Kerenski?
“Un usurpador, el lloc del qual és
a la presó de Pere i Pau, amb Kornilov i Kis'kin.
“Un
criminal i un traïdor als obrers, soldats i camperols, que hi
creien.
“Kerenski? Un assassí de soldats!
“Kerenski? Un botxí de camperols!
“Kerenski?
Un escanyador de treballadors!
“Així és el
segon Kerenski que ara vol massacrar la llibertat!”
