EN les relacions d'un govern feble i d'un poble rebel arriba un moment on cada acte de les autoritats exaspera les masses, i cada refús a actuar n'excita el menyspreu.
La proposta d'abandonar Petrograd aixecà un huracà; el desmentiment públic de Kerenski que el govern tingués aquesta intenció fou rebuda amb una riallada de befa.
Posat contra la paret per la pressió de la revolució (cridava Rabotchi Put), el govern dels burgesos «provisionals» provava d'alliberar-se amb declaracions falses que mai havia pensat de fugir de Petrograd, i que no volia lliurar la capital.
A Kharkov trenta mil miners s'organitzaren, i adoptaren el preàmbul de la constitució de l'IWW: «La classe obrera i la classe empresarial no tenen res en comú». Dispersats pels cosacs, alguns es trobaren amb un tancament patronal, i la resta declararen una vaga general. El ministre de comerç i indústria Konovalov nomenà el seu ajudant, Orlov, amb plens poders, per resoldre la qüestió. Els miners odiaven Orlov. Però la Cai-i-ka no tan sols donà suport al seu nomenament, sinó que refusà de demanar que els cosacs tornassen a la Conca del Don.
A això seguí la dispersió del soviet a Kaluga. Els bolxevics, que s'havien fet amb la majoria del soviet, alliberaren diversos presos polítics. Amb l'aprovació del comissari governamental, la duma municipal cridà tropes de Minsk, i bombardejà amb artilleria la seu del soviet. Els bolxevics es rendiren, però mentre sortien de l'edifici, els cosacs els atacaren amb el crit, «Això és el que farem amb tots els altres soviets bolxevics, inclosos els de Moscou i Petrograd!». Aquest incident provocà una onada de pànic rabiós per tot Rússia.
A Petrograd acabava el congrés regional dels soviets del nord, presidit pel bolxevic Krilenko. Per una immensa majoria decidí que tot el poder l'havia d'assumir el congrés panrús; i acabà amb una salutació dels bolxevics empresonats, on se'ls cridava a la confiança ja que l'hora de l'alliberament era a la mà. Al mateix temps la primera conferència panrussa de comitès de fàbrica i de taller[1] es declarà emfàticament pels soviets, i continuava eloqüentment,
Després d'alliberar-se políticament del tsarisme, la classe obrera vol veure el règim democràtic triumfant en l'esfera de la seua activitat productiva. Això ho expressa especialment el control obrer sobre la producció industrial, que sorgeix naturalment en l'atmosfera de la descomposició econòmica creada per la política criminal de les classe dominants.
La Unió de Ferroviaris demanava la renúnica de Liverovski, ministre de vies i comunicacions.
En nom de la Cai-ie-ka, Skobeliev insistia que el nakaz es presentàs a la Conferència Aliada, i protesta formalment contra l'enviament de Teresčenko a París. Teresčenko oferí la renúncia.
El general Verkhovski, incapaç d'aconseguir la reorganització de l'exèrcit, tan sols anava a les reunions del govern molt de tant en tant.
El 3 de novembre l'Obščee Delo de Burtzev, eixí amb grans titulars:
Ciutadans! Salvau la
pàtria!
Tot just he sabut que ahir, en una reunió de
la Comissió de Defensa Nacional, el ministre de la guerra, el
general Verkhovski, una de les principals persones responsables de la
caiguda de Kornilov, proposà de signar una pau separada,
independent dels aliats.
Això és una traïció
a Rússia!
Teresčenko
declarà que el govern provisional ni tan sols havia examinat
la proposta de Verkhovski.
«Podríeu pensar»,
deia Teresčenko,
«que som en un manicomi!».
Els membres de la Comissió
quedaren astorats davant les paraules del general.
El general
Alekseev plorava.
No! No és una bogeria! És pitjor.
És una traïció directa a Rússia!
Kerenski,
Teresčenko i
Nekrassov han de respondre'ns immediatament sobre les paraules de
Verkhovsky.
Citizens, alçau-vos!
Venen Rússia!
Salvau-la!
Ço que deia realment Verkhovski era que calia pressionar els aliats a oferir la pau, perquè l'exèrcit rus no podia lluitar més.
Tant a Rússia com a l'exterior la sensació fou tremenda. Verkhovski fou apartat «indefinidament per raons de salut», i abandonà el govern. L'Obščee Delo fou suspès.
El diumenge 4 de novembre fou designat com el Dia del Soviet de Petrograd, amb immenses trobades preparades per tota la ciutat, aparentment per recaptar diners per l'organització i la premsa; realment, per fer una demostració de força. De sobte, s'anuncià que el mateix dia els cosacs farien una Krestni Khod—Processó de la Creu—en honor de la icona del 1812, per la intervenció miraculosa de la qual Napoléon fou expulsat de Moscou. L'atmosfera era elèctrica; una espurna podia prendre la guerra civil. El Soviet de Petrograd publicà un manifest, encapçalat «Germans—Cosacs!».
Vosaltres, cosacs, sou incitats contra nosaltres, obrers i soldats. Aquest pla de Caín el posen en marxa els nostres enemics comuns, els opressors, les classes privilegiades—general, banquers, terratinents, ex-oficials, ex-funcionaris del tsar. Ens odien tots els explotadors, rics, prínceps, nobles, generals, inclosos els vostres generals cosacs. Es disposen en qualsevol moment a destruir el Soviet de Petrograd i esclafar la revolució.
El 4 de novembre qualcú organitza una processó religiosa cosaca. És una qüestió de la lliure consciència de cada individu de prendre o no part en aquesta processó. No hi entram en aquesta qüestió, ni ho impedim a ningú. Amb tot, us advertim, cosacs! Guaitau i vegeu si sota el pretext d'una Krestni Khod, els vostres Kaledin no us instiguen contra els obrers, contra els soldats.
La processó fou ràpidament desconvocada.
En els quarters i en els barris obrers de la ciutat, els bolxevics predicaven, «Tot el poder pels soviets!» i agent de les forces fosques urgien el poble d'alçar-se i massacar els jueus, els botiguers, els dirigents socialistes.
D'una banda la premsa monàrquica, que incitava a la repressió cruenta—de l'altra la gran veu de Lenin que rogia, «Insurrecció! No podem esperar més!».
Fins i tot la premsa burgesa s'agitava. [2] Birjevja Viedomosti (Gaseta de Canvi) anomenava la propaganda bolxevic un atac als «principis més elementals de la societat—la seguretat personal i el respecte a la propietat privada». La crida del Soviet de Petrograd als cosacs per desconvocar la Krestny Khod—la processó religiosa planejada pel 4 de novembre (en el nostre calendari). «Germans—Cosacs!» comenaçava. «El Soviet de Petrograd de Representants d'Obrers i de Soldat es dirigeix a vosaltres».
Però eren els diaris socialistes «moderats» els que eren més hostils.[3] «Els bolxevics són els enemics més perillosos de la revolució», declarava Delo Naroda. El menxevic Dien deia, «el govern hauria de defensar-se i defensar-nos». El diari de Plekhanov, Iedinstvo (Unitat)[4], cridava l'atenció del govern al fet que els obrers de Petrograd s'armaven, i demanava mesures dures contra els bolxevics.
Diàriament el govern semblava fer-se més indefens. Fins i tot l'administració municipal s'ensorrava. Les columnes dels diaris matutins s'omplien amb relats dels robatoris i assassins més audaços, i els criminals eren impunes.
D'altra banda obrers armats patrullaven els carrers a la nit, en lluita contra els malfactors i requisant armes allà on en trobaven.
El primer de novembre el coronel Polkovnikov, comandant militar de Petrograd, publicaren una proclama:
Malgrat els difícils dies pels quals passa el país, les crides irresponsables a manifestacions armades i massacres encara abunden a Petrograd, i de dia en dia els robatoris i el desordre creixen.
Aquest estadi de coses desorganitza la vida dels ciutadans, i amaga el treball sistemàtic del govern i de les institucions municipals.
En plena consciència de la meua responsabilitat i del meu deure pel país, ordén:
1. Tota unitat militar, d'acord amb instruccions especials i en el territori de la seua guarnició, haurà de prestar tot suport a la municipalitat, als comissaris, i a la milícia, en la custòdia de les institucions governamentals.
2. L'organització de patrulles, en cooperació amb la comandància de districte i els representants de la milícia ciutadana, i la presa de mesures per la deteció de criminals i desertors.
3. La detenció de totes les persones que entren en els quarters i inciten a manifestacions armades i massacres, i el llur lliurament als quarters de la comandància segona de la ciutat.
4. Reprimir qualsevol manifestació o aldarull armat des del seu començament, amb totes les forces armades disponibles.
5. Prestar ajut als comissaris per evitar registres il·legals en habitatges i detencions il·legals.
6. Reportar immediatament tot el que passe en el districte sota càrrec a la direcció del districte militar de Petrograd.
Crid tots els comitès i organitzacions militars a prestar ajut als comandants en l'acompliment de les tasques que se'ls hi ha encomanat.
En el Consell de la República Kerenski declarava que el govern era plenament conscient dels preparatius bolxevics, i que tenia prou força com per fer front a cap manifestació.[5] Acusava Novaia Rus i Raboči Put de fer tots dos la mateixa mena de treball subversiu. «Però deguti a l'absoluta llibertat de premsa», afegia, «el govern no es troba en posició de combatre les mentides impreses».
1.” En declarar que aquests eren dos aspectes de la mateixa propaganda, que tenia com a objectiu la contra-revolució, tan ardentment desitjada per les forces fosques, continuava:
«Sóc un home condemnat, tant hi fa que em passe, i tinc l'audàcia de dir que l'altra part enigmàtica és la provocació increïble creada a la ciutat pels bolxevics!».
El 2 de novembre tan sols havien arribat al Congrés dels Soviets quinze delegats. El dia següent hi havia un centenar, i l'endemà al matí cent setanta-cinc, dels quals cent tres eren bolxevics. Quatre-cents constituïen quòrum, i el Congrés era a tan sols tres dies.
Vaig passar bona part del temps a Smolni. Ja no era fàcil d'entrar-hi. Dobles fileres de sentineles custodiaven les portes exteriors, i una vegada dins la porta frontal hi havia una llarga cua de gent que esperava que la deixassen entrar, quatre cada vegada, per demanar-los la identitat i l'afer. Es lliuraven passis, i el sistema de passis es canviava cada poques hores; ja que els espies contínuament treien el nas...
|
|
«Tant se val», va dir finalment. «Ja em coneixeu. El meu nom és Trockij».
«No teniu cap passi», respongué el soldat obstinat.
«No hi podeu passar. Els noms no volen dir res per mi».
«Però sóc el president del Soviet de Petrograd».
«Bé», li respongué el soldat, «si sou un paio tan important com a mínim hauríeu de tindre un paper petit».
Trockij era ben pacient. «Deixau-me veure el comandant», deia. El soldat vacil·là, remugant quelcom sobre no voler molestar el comandant per cada diable que passàs. Cridà finalment al soldat a càrrec de la guàrdia. Trockij li explicà la qüestió. «El meu nom és Trockij», repetí.
«Trockij?» L'altre soldat bellugà el cap. «He sentit el nom en qualque lloc», digué a la fi. «Supòs que tot és correcte. Podeu entrar, camarada».
En el passadís em vaig trobar Karakhan, membre del Comitè Central bolxevic, qui m'explicà com seria el nou govern.
«Una organització laxa, sensible a la voluntat popular expressada pels soviets, deixant ple joc a les forces locals. En l'actualitat el govern provisional obstrueix l'actuació de la voluntat democràtica local, igual com feia el govern del tsar. La iniciativa de la nova societat haurà de vindre de sota. La forma del govern serà modelada d'acord amb la constitució del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. La nova Cai-i-ka, responsable davant les freqüents trobades del Congrés Panrús dels Soviets, serà el parlament; els diversos ministeris seran encapçalats per collegia—comitès—per comptes de ministres, i seran directament responsables als soviets.
El 30 d'octubre, per citació, vaig pujar a una petita i desmoblada cambra en l'àtic d'Smolni, per parlar amb Trockij. En mig de la cambra seia en una basta cadira davant una taula buida. Em foren necessàries poques qüestions; parlà ràpidament i contínua, durant més d'una hora. El rovell de la seua conversa, en els seus propis mots, el donc ací:
«El govern provisional és absolutament impotent. La burgesia el controla, però aquest control l'emmascara una coalició fictícia de partits oborontsi. Ara, durant la revolució, hom veu revoltes de camperols, cansats d'esperar la terra promesa; i per tot el país, en totes les classes treballadores, és evident el mateix disgust. Aquesta dominació de la burgesia és tan sols possible mitjançant la guerra civil. El mètode de Kornilov és l'única forma amb la qual la burgesia pot mantindre el control. Però és força el que li manca a la burgesia. L'exèrcit és amb nosaltres. Els conciliadors i pacifistes, social-revolucionaris i menxevics, han perdut tota autoritat—perquè la lluita entre els camperols i els terratinents, entre els obrers i els patrons, entre els soldats i els oficials, ha esdevingut més amarga, més irreconciliable que mai. Tan sols amb l'acció concertada de la massa popular, tan sols amb la victòria de la dictadura proletària, pot aconseguir-se la revolució i salvar el poble.
»Els soviets són els representants més perfectes del poble—perfectes en la llur experiència revolucionària, en les llurs idees i objectes. Basats directament en l'exèrcit de les trinxeres, els obrers de les fàbriques, i els camperols dels camps, que són l'espinada de la revolució.
»Hi ha hagut un intent de crear un poder sense els soviets—i tan sols s'ha creat impotència. Es coven esquemes contra-revolucionaris de tota mena en els passadissos del Consell de la República Russa. El partit cadet representa la contra-revolució militant. D'altra banda, els soviets representen la causa del poble. Entre els dos camps no hi ha cap grup d'importància seriosa. És la lutte finale. La contra-revolució burgesa organitza totes les seues forces i espera el moment d'atacar-nos. La nostra resposta serà decisiva. Completarem l'obra amb prou feines començada el març, i avançada durant l'afer Kornilov».
Continuava per parlar de la nova política exterior del govern:
«El nostre primer acte serà cridar a un armistici immediat en tots els fronts, i una conferència de pobles per discutir els termes democràtics de pau. La quantitat de democràcia que aconseguim en l'establiment de la pau depèn de la quantitat de resposta revolucionària que hi haja a Europa. Si cream ací un govern dels soviets, això serà un factor poderós per la pau immediata a Europa; ja que aquest govern es dirigirà directament i immediata a tots els pobles, per damunt dels caps dels governs, per proposar un armistici. En el moment de la conclusió de la pau la pressió de la revolució russa serà en la direcció de ‘cap annexió, cap indemnització, dret d'autodeterminació dels pobles’, i una República Federada d'Europa.—
»A la fi d'aquesta guerra veig Europa recreada, no per diplomàtics, sinó pel proletariat. La República Federada d'Europa—els Estats Units d'Europa—això és que hauria d'ésser. Amb l'autonomia nacional no n'hi ha prou. L'evolució econòmica demana l'abolició de les fronteres nacionals. Si Europa ha de restar dividida en grups nacionals, llavors l'imperialisme recomençarà la seua feina. Tan sols una República Federada d'Europa pot donar pau al món». Somreia—aquell elegant i lleugerament irònic somrís d'ell. «Però sense l'acció de les masses europees, aquests fins no es poden aconseguir—ara».
Ara mentre tothom esperava que els bolxevics apareguessen sobtadament pels carrers un matí i començassen a disparar contra la gent de coll blanc, la insurrecció real seguia el seu curs amb força naturalitat i claredat.
El govern provisional planejava d'enviar la guarnició de Petrograd al front.
La guarnició de Petrograd ascendia a seixanta mil homes, que havien pres un paper prominent en la revolució. Eren ells el qui havien girat la marea en els grans dies de març, creat els Soviets de Representants de Soldats, i foragitat Kornilov a les portes de Petrograd.
Ara una gran part d'ells eren bolxevics. Quan el govern provisional parlava d'evacuar la ciutat, fou la guarnició de Petrograd la que va respondre, «si vosaltres no sou capaços de defensar la capital, conclogueu la pau; si no podeu concloure la pau, anau-vos-en i deixau espai a un govern popular que puga fer totes dues coses».
Era evident que qualsevol intent d'insurrecció depenia de l'atitud de la guarnició de Petrograd. El pla del govern era substituir els regiments de la guarnició amb tropes «fiables»—cosacs, batallons de la mort. Els comitès de l'exèrcit, els socialistes «moderats» i la Cai-i-ka donaven suport al govern. Es duia a terme una agitació àmplia al front i a Petrograd, que insistia en el fet que durant vuit mesos la guarnició de Petrograd havia dut una vida fàcil en els quarters de la capital, mentre que els llurs camarades esgotats de les trinxeren passaven gana i morien.
Naturalment hi havia quelcom de veritat en l'acusació que els regiments de la guarnició es resistien a canviar la llur relativa comoditat per la duresa d'una campanya d'hivern. Però hi havia altres raons per refusar d'anar-hi. El Soviet de Petrograd temia les intencions del govern, i des del front arribaven centenars de delegats, triats pels soldats comuns, que cridaven, «és cert que ens calen reforços, però hem de saber que Petrograd i la revolució són ben protegits. Mantingueu la rera-guarda, companys, i mantindre el front».
El 25 d'octubre, a porta tancada, el Comitè Central del Soviet de Petrograd discutia la formació d'un comitè militar especial per decidir tota la qüestió. El dia següent una reunió de la Secció de Soldats del Soviet de Petrograd elegia un comitè, que immediatament proclamava un boicot a la premsa burgesa, i condemnava la Cai-i-ka per oposar-se al Congrés dels Soviets. El dia 29, en sessió oberta del Soviet de Petrograd, Trockij proposava que el soviet aprovàs formalment el Comitè Revolucionari Militar. «Devem», deia, «crear la nostra organització especial per marxar a la batalla, i si cal morir». Es decidí d'enviar al front dues delegacions, una del soviet i una de la guarnició, per trobar-se amb els comitès de soldats i l'estat major.
A Pskov, els delegats soviètics foren rebuts pel general Čeremisov, comandant del Front del Nord, amb la breu declaració que ell havia ordenat que la guarnició de Petrograd anàs a les trinxeres, i que això era tot. No es va permetre al comitè de la guarnició d'abandonar Petrograd.
Una delegació de la Secció de Soldats del Soviet de Petrograd demanà que fos admès un representant al consell del Districte de Petrograd. Refusat. El Soviet de Petrograd demanà que no s'emetés cap ordre sense l'aprovació de la Secció de Soldats. Refusat. Als delegats els hi digueren rudament, «tan sols reconeixem la Cai-i-ka. No us reconeixem; si violau cap llei, us arrestarem».
El 30 una reunió de representants de tots els regiments de Petrograd aprovà una resolució: «La guarnició de Petrograd ja no reconeix el govern provisional. El Soviet de Petrograd és el nostre govern. Obeïrem únicament les ordres del Soviet de Petrograd, a través del Comitè Revolucionari Militar». Les unitats militars locals reberen ordres d'esperar instruccions de la Secció de Soldats del Soviet de Petrograd.
L'endemà la Cai-i-ka celebrà la seua pròpia reunió i, integrada principalment per oficials, formà un comitè per cooperar amb l'estat major, i designà comissaris en tots els barris de la ciutat.
Una gran assemblea de soldats a Smolni el dia 3 decidí:
En saludar la creació del Comitè Revolucionari Militar, la guarnició de Petrograd li promet un suport complet en totes les seues accions, unir més estretament el front i la rera-guarda en interès de la revolució.
La guarnició a més declara que amb el proletariat revolucionari garanteix el manteniment de l'ordre revolucionari a Petrograd. Tot intent de provocació per part dels kornilovistes o de la burgesia trobarà una resistència implacable.
Ara, conscient del seu poder, el Comitè Revolucionari Militar ordenà peremptòriament l'estat major de Petrograd a sotmetre's al seu control. A totes les impremptes els hi donava ordres de no publicar cap crida o proclama sense l'autorització del comitè. Comissaris armats visitaren l'arsenal de Kronversk i prengueren gran quantitat d'armes i de munició, aturant un enviament de deu mil baionetes que s'havia d'enviar a Novočerkask, al quarter general de Kalendin.
De sobte, en adonar-se del perill, el govern oferí immunitat si el Comitè es dissolia. Massa tard. A mitja nit del 5 de novembre el propi Kerenski enviava Malevski per oferir al Soviet de Petrograd representació en l'estat major. El Comitè Revolucionari Militar acceptà. Una hora més tard, el general Manikovki, ministre de guerra en funcions, revocà l'oferta.
El dimarts al matí, el 6 de novembre, la ciutat fou presa de l'excitació per l'aparició de cartells que assenyalaven, «El Comitè Revolucionari Militar s'uneix al Soviet de Representants d'Obrers i de Soldats de Petrograd».
A la població de Petrograd. Ciutadans!
La
contra-revolució ha alçat el seu cap criminal. Els
kornilovistes mobilitzen les llurs forces per tal d'esclafar el
Congrés Panrús dels Soviets i trencar l'Assemblea
Constituent. Al mateix temps els pogromistes poden provar de
cridar el poble de Petrograd a aldarulls i vessaments de sang. El
Soviet de Representants d'Obrers i de Soldats de Petrograd pren la
tasca de protegir l'ordre revolucionari a la ciutat contra els
intents contra-revolucionaris i pogromistes.
La
guarnició de Petrograd no permetrà cap violència
ni desordre. Es convida a la població d'arrestar esvalotadors
i agitadors de les Centúries Negres i dur-los als comissaris
soviètics dels quarters més propers. Al primer intent
de les Forces Fosques de crear aldarulls en els carrers de Petrograd,
bé per robatoris o per agressions, els criminals seran
agranats de la faç de la terra!
Ciutadans! Us cridam a
mantindre una tranquilitat i contenció completes. La causa de
l'ordre i de la revolució és en mans fortes.
Llista
dels regiments on hi ha comissaris del Comitè Militar
Revolucionari...
El dia 3 els dirigents dels bolxevics tingueren una altra reunió històrica a porta tancada. Notificat per Zalkind, m'esperava just a fora en el passadís; i Volodarski, quan eixia, em deia què hi passava.
Lenin digué: «El 6 de novembre serà massa aviat. Hem de tindre una base panrussa per l'aixecament; i el 6 no hauran arribat tots els delegats al Congrés. D'altra banda, el 8 de novembre serà massa tard. Llavors el Congrés ja s'haurà organitzat, i és difícil per un òrgan ampli de prendre una acció ràpida i decisiva. Hem d'actuar el 7, el dia que es reuneix el Congrés, de forma que els hi poguem dir, ‘Ací hi ha el poder! Què anau a fer-ne?’».
En una cambra de dalt hi seia un individu prim, de cabells llargs, antic oficial dels exèrcits del tsar, després revolucionari i exiliat, un tal Avseenko, dit Antonov, matemàtic i jugador d'escacs; elaborava plans detallats per la presa de la capital.
Per la seua banda el govern es preparava. Gent de confiança dels regiments més lleials, de divisions ben separades, van ésser destinats a Petrograd. L'artilleria junker fou duta al Palau d'Hivern. Patrulles de cosacs feien aparició als carrers, per primera vegada des dels dies de juliol. Polkovnikov publicava ordre rere ordre, amenaçant de reprimir tota insubordinació amb «la més gran energia». Kiškin, ministre d'instrucció pública, el membre més odiat del govern, fou nomenat comissari especial per mantindre l'ordre a Petrograd; designà com a ajudants dos homes no pas menys impopulars, Rutenburg i Palčinski. Petrograd, Kronstadt i Finlàndia foren declarades en estat de setge—del qual el burgès Novoie Vremja (Nous Temps) remarcava irònicament:
Per què l'estat de setge? El govern ja no és al poder. No té cap autoritat moral i no posseeix l'aparell necessari per emprar la força. En les circumstàncies més favorables tan sols pot negociar amb qui accedesca a parlamentar. La seua autoritat no va més enllà.
El dilluns al matí, el 5, em vaig deixar caure al Palau Marinski, per veure què passava en el Consell de la República Russa. Fort debat sobre la política exterior de Teresčenko. Ressons de l'afer Burtzev-Verkhovski. Tots els diplomàtics eren presents, llevat de l'ambaixador italià, de qui tothom deia que era prostrat pel desastre de Carso.
Quan vaig entrar, el social-revolucionari d'esquerres Karelin llegia en veu alta un editorial del Times de Londres que deia, «El remei pel bolxevisme són bales!». Girant-se als cadets els cridà, «Això és el creieu vosaltres, també!».
Veus de la dreta, «Sí! Sí!».
«Sí, sé que ho creieu», respongué Karelin, calorosament. «Però no teniu coratge per provar-ho!».
Llavors Skobeliev, que semblava un ídol de matinée amb la suau barba rossa i els groguencs cabells ondulats, defensava més aviat en to de disculpes el nakaz soviètic. Teresčenko el seguí, assetjat des de l'esquerra amb crits de «Dimissió! Dimissió!». Insistia que els delegats del govern i del Cai-i-ka a París haurien de tindre un punt de mira comú—el seu. Uns pocs mots sobre la restauració de la disciplina en l'exèrcit, sobre la guerra fins a la victòria. Enrenou, i per damunt de l'oposició obstinada de l'esquerra truculenta, el Consell de la República passà a l'ordre del dia habitual.
Hi destacaven els rengles d'escons bolxevics—buits des del primer dia que abandonaren el Consell, duent-se amb ells tanta vida. Mentre baixava les escales em semblava que malgrat les fortes discussions, cap veu real del món cru de fora podia penetrar aquella sala alta i freda, i que el govern provisional s'havia estavellat—en la mateixa roca de Guerra i pau on s'havia estavellat el govern Miliukov. El porter remugava mentre em posava l'abric, «no sé en què es converteix la pobra Rússia. Tots aquests menxevics i bolxevics i trudovics. Aquesta Ucraïna i aquesta Finlàndia i els imperialistes alemanys i els imperialistes anglesos. Tinc quaranta-cinc anys, i en tota la meua vida no havia sentit mai tantes paraules com en aquest lloc».
En el passadís em vaig trobar el professor Šacki, un individu amb cara de rata i amb una pulcra levita, molt influent en els consells del partit cadet. Li vaig demanar què pensava dela tan anomenada vjstuplennie bolxevic. Encongí els muscles, sorneguer.
«Són un ramat—canaille,» respongué. «No gosaran, o si gosen aviat els faran saltar pels aires. Des del nostre punt de mira no serà dolent, ja que llavors s'ensorraran i no tindran cap poder en l'Assembla Constituent».
»Però, benvolgut senyor meu, permeteu-me que us resume el meu pla per una forma de govern que sotmetré a l'Assemblea Constituent. Veureu, sóc president d'una comissió nomenada per aquest òrgan, en conjunció amb el govern provisional, per elaborar un projecte constitucional. Tindrem una assemblea legislativa de dues cambres, com les que teniu als Estats Units. En la cambra baixa hi haurà els representants territorials; en l'altra, els representants de les professions liberals, dels zemstvos, de les cooperatives—i dels sindicats».
Fora, un vent fred i humid venia de l'oest, i la fredor del fang m'entrava per les sabates. Dues companyies de junkers remuntaven la Morskaya, tot estirats en els seus llargs abrics i cantant una antiga tonada de guerra, com les que els soldats cantaven sota el tsar. En la primera cantonada em vaig adonar que els milicians ciutadans eren muntats, i armats amb revòlvers que duien en pistoleres noves i lluents; un petit grup de gent els mirava en silenci. En la cantonada amb la Nevski vaig comprar un pamflet de Lenin, «Seran els bolxevics capaços de mantindre el poder?», que vaig pagar amb un dels segells que feien servei per petits canvis. Circulaven els tramvies habituals, amb ciutadans i soldats agafats des de fora d'una forma que faria tornar verd d'enveja Theodore P. Shonts. Al llarg de la vorera una filera de desertors en uniforme venien cigarretes i llavors de girasol.
Nevski amunt, al capvespre, multituds es barallaven pels darrers diaris, i grapats de gent provaven d'escatir quelcom del munt de crides[6] i proclames enganxada en qualsevol lloc pla; des de la Cai-i-ka, els soviets de camperols, els partits socialistes «moderats», els comitès de l'exèrcit—amenaçant, demanant, pregant els obrers i els soldats de restar a casa, de donar suport al govern.
Un automòbil blindat anava amunt i avall, amb la sirena posada. En cada cantonada, en cada espai obert, s'agrupaven grups densos; soldats i estudiants que discutien. La nit queia ràpidament, l'enllumenat espars s'encenia, les onades de gent fluïen sense treva. Sempre és així a Petrograd just abans d'un enrenou.
La ciutat era nerviosa, atenta a qualsevol soroll fort. Però encara no hi havia cap signe dels bolxevics; els soldats s'hi estaven als quarters, els obrers a les fàbriques. Anàrem a una projecció cinematogràfica prop de la catedral de Kazan—un fotut film italià de passió i d'intriga. Just al davant hi havia soldats i mariners, que miraven la pantalla amb una meravella infantil, del tot incapaços de comprendre per què hi havia d'haver tantes corredisses violentes i tants homicides.
Des d'allà em vaig afanyar cap a Smolni. En la sala 10 del pis de dalt, el Comitè Revolucionari Militar seia en sessió contínua, sota la presidència d'un noi cap d'estopa de divuit anys, anomenat Lazimir. S'aturava, mentre passava, per encaixar les mans amb força timidesa.
«La Fortalessa de Pere i Pau tot just s'ha passat a nosaltres», deia, amb un gest de complaença. «Fa un minut hem rebut mots d'un regiment que el govern va ordenar de vindre a Petrograd. Els homes sospitaven quelcom, de forma que aturaren el tren a Gačina i ens enviaren una delegació. ‘Què hi ha?’ ens demanaven. ‘Què ens heu de dir? Tot just hem aprovat una resolució, “Tot el poder pels soviets.”’— El Comitè Revolucionari Militar hi respongué, ‘Germans! Us saludam en nom de la revolució. Mantingueu-vos on sou fins a noves instruccions!’».
Havien tallat tots els telèfons: però la comunicació amb les fàbriques i els quarters s'establí mitjançant aparells telefonogràfics militars.
Una corrent contínua de correus i de comissaris anava i venia. Fora de la porta s'hi esperaven una dotzena de voluntaris, prests a dur missatges fins als barris més allunyats de la ciutat. Un d'ells, un home amb cara de gitano, amb uniforme de tinent, em digué en francès, «tothom és prest per moure's en tocar un botó».
Hi passà Podvoiski, el civil prim i barbut, el cervell del qual concebí l'estratègia de la insurrecció; Antonov, sense afaitar, amb el coll brut, aturdit per la manda de son; Krilenko, el soldat rondanxó de cara ampla, sempre somrient, de gestos violents i discurs desordenat; i Dibenko, el gegant mariner barbut de cara plàcida. Aquests eren els homes del moment—i d'altres moments venidors.
A sota, en l'oficina dels comitès de fàbrica i taller hi seria Seratov, signant ordres a l'arsenal governamental per armes—cent cinquanta rifles per cada fàbrica. Els delegats s'hi esperaven en línia, uns quaranta.
En la sala vaig adreçar-me a qualcuns dels dirigents menors dels bolxevics. Un em mostrà un revòlver. «El joc ha començat», deia, i el seu rostre era pàlid. «Tant si ens movem com no l'altra banda que ha de liquidar-nos o deixar-se liquidar».
El Soviet de Petrograd es reunia dia i nit. Quan vaig arribar a la sala gran Trockij tot just acabava.
«Se'ns demana», deia, «de si intentam una vjstuplennie. Puc donar una resposta clara a aquesta qüestió. El Soviet de Petrograd creu que ha arribat a la fi el moment que el poder ha de caure en mans dels soviets. Aquesta transferència del govern es realitzarà a través del Congrés Panrús. Que siga necessària una manifestació armada dependrà dels qui vulguen interferir amb el Congrés Panrús.
»Creiem que el nostre govern, confiat als personal de gabinet provisional, és un govern penós i indefens, que tan sols espera el colp de la granera de la història per deixar pas a un govern realment popular. Però provam d'evitar un conflicte, fins i tot ara, avui. Esperam que el Congrés Panrús pendrà en les seues mans el poder i l'autoritat que resta en la llibertat organitzada del poble. Si, amb tot, el govern vol utilitzar el breu període que li espera de vida—vint-i-quatre, quaranta-vuit, o setanta-dues hores—per atacar-nos, llavors respondrem amb contra-atacs, colp per colp, acer per ferro!»[7]
En mig de la joia anuncià que els social-revolucionaris d'esquerra havien acordat d'enviar representants al Comitè Revolucionari Militar.
Mentre deixava Smolni, a les tres de la matinada, em vaig adonar que s'hi havien muntat dues metralladores, una a cada banda de la porta, i que fortes patrulles de soldats custodiaven les portes i les cantonades properes. Bill Shatov[2] se m'apropà corrent. «Bé», cridava, «Som en marxa! Kerenski ha enviat els junkers per tancar els nostres diaris, Soldat i Raboči Put. Però les nostres tropes arribaven i trencaren els precintes governamentals, i ara enviam destacaments per prendre les oficines dels diaris burgesos!». Exultant, em va tocar l'espatlla, i hi entrà corrent.
Al matí del dia 6 tenia un encàrrec amb el censor, l'oficina del qual era en el ministeri d'afers exteriors. A tot arreu, en tots els murs, hi havia crides histèriques al poble per estar «en calma». Polkovnikov emetia prikaz rere prikaz:
Ordén que totes les unitats i destacaments militars resten en els llurs quarters fins a nova ordre de l'estat major del districte militar. Tots els oficials que actuen sense ordres dels llurs superiors seran sotmesos a un tribunal marcial per amotinament. Prohibesc absolutament cap execució per part dels soldats d'instruccions d'altres organitzacions.
Els diaris matutins anunciaven que el govern havia suprimit els diaris Novaia Rus, Živoie Slovo, Raboči Put i Soldat, i decretat l'arrest dels dirigents del Soviet de Petrograd i dels membres del Comitè Revolucionari Militar.
Mentre creuava la plaça del Palau diverses bateries d'artilleria junker passaven per sota de l'Arc Vermell a pas lleuger, i formaven davant del Palau. El gran edifici vermell de l'estat major era inusualment animat, diversos automòbils blindats s'esperaven a la porta, i vehicles plens d'oficials anaven i venien. El censor era molt excitat, com un nen en un circ. Kerenski, deia, tot just havia anat al Consell de la República per oferir la seua renúncia. Em vaig afanyar fins al Palau Marinski, i hi vaig arribar a la fi d'aquell discurs apassionat i gairebé incoherent de Kerenski, ple d'autojustificacions i de forta denúncia dels seus enemics.
«Citaré ací el passatge més característica de tota una sèrie d'articles publicats a Raboči Put per Ulianov-Lenin, un criminal d'estat que s'amaga i que provam de trobar. Aquest criminal d'estat ha convidat el proletariat i la guarnició de Petrograd a repetir l'experiència del 16 al 18 de juliol, i insisteix en la necessitat immediata d'un aixecament armat. A més, uns altres dirigents bolxevics han fet presència en una sèrie de reunions, i també han fet una crida a la insurrecció immediata. Particularment caldria notar l'activitat de l'actual president del Soviet de Petrograd, Bronstein-Trockij.
»Hauria de cridar-vos l'atenció el fet que les expressions i l'estil de tota una sèrie d'articles de Raboči Put i Soldat s'assemblen absolutament als de Novaia Rus... No hauríem d'ocupar-nos tant amb el moviment de tal o tal partit polític, com de l'explotació de la ignorància política i dels instints criminals d'una part de la població, una mena d'organització l'objectiu de la qual és provocar a Rússia, coste el que coste, un moviment inconscient de destrucció i pillatge; ja que donat l'estat d'opinió de les masses, qualsevol moviment a Petrograd seria seguit de les més terribles massacres, que cobririen amb vergonya eterna el nom de la Rússia lliure.
»— Per la pròpia admissió d'Ulianov-Lenin, la situació de l'extrema esquerra dels socialdemòcrates de Rússia és ben favorables». (Ací Kerenski llegí la següent citació de l'article de Lenin):
Pensau-hi!—Els camarades alemanys tenen tan sols un Liebknecht, sense diaris, sense llibertat de reunió, sense un soviet. S'oposen a la increïble hostilitat de totes les classes socials—i amb tot els camarades alemanys proven d'actuar; mentre nosaltres, que tenim dotzenes de diaris, llibertat de reunió, la majoria dels soviets, nosaltres, els proletaris internacionals més ben situats de tot el món, podem refusar de donar suport als revolucionaris i organitzacions insurreccionals alemanyes?—
Kerenski continuava llavors.
«Els organitzadors de la rebel·lió reconeixen així implícitament que les condicions més idònies per la lliure acció d'un partit polític s'hi donen ara a la Rússia administrada per un govern provisional al capdavant del qual hi ha, en ulls d'aquest partit, ‘un usurpador i un home que s'ha venut a la burgesia, el ministre-president Kerenski’.
»— Els organitzadors de la insurrecció no van en ajut del proletariat alemany, sinó de les classes dirigents alemanys, i obren el front rus als punys de ferro de Wilhelm i dels seus amics. Poc l'importen al govern provisional els motius d'aquesta gent, poc l'importa si actuen conscientment o inconscientment; però, en tot cas, des d'aquesta tribuna, en plena consciència de la meua responsabilitat, qualific aquests actes d'un partit polític rus com actes de traïció a Rússia!
»— Em pos en el punt de mira de la dreta, i propòs immediatament de procedir a una investigació i fer els arrests necessaris». (Protestes des de l'esquerra). «Escoltau-me!» cridà amb una veu poderosa. «En el moment que l'estat és en perill, per una traïció conscient o inconscient, el govern provisional, i jo mateix entre d'altres, preferim que ens maten que trair la vida, l'honor i la independència de Rússia».
En aquest moment li passaren un paper a Kerenski.
«He rebut la proclamació que distribueixen als regiments. Vet ací el contingut». Llig: «‘El Soviet de Representants d'Obrers i de Soldats de Petrograd es troba amenaçat. Ordenam immediatament els regiments a mobilitzar-se en peu de guerra i esperar noves ordres. Tot retard o omissió d'aquest ordre serà considerat un acte de traïció a la revolució. El Comitè Revolucionari Militar. Pel president, Podvoiski. El secretari, Antonov.’
»En realitat aquest és un intent d'aixecar la xurma contra l'ordre existent de coses, trencar la Constituent i obrir el front als regiments del puny de ferro de Wilhelm.
»En dic ‘xurma’ intencionadament, perquè la democràcia conscient i la seua Cai-i-ka, totes les organitzacions de l'exèrcit, tot allò que glorifica la Rússia lliure, el seny, l'honor i la consciència de la gran democràcia russa, protesta contra aquestes coses.
»No he vingut ací amb una pregària, sinó a presentar la meua ferma convicció que el govern provisional, que defensa en aquest moment la nostra nova llibertat—que el nou estat rus, destinat a un futur brillant, trobarà suport unànim llevat dels qui mai no han gosat d'afrontar la veritat.
»— El govern provisional mai no ha violat la llibertat de tots els ciutadans de l'estat d'exercir els llurs drets polítics. Però ara el govern provisional declara: en aquest moment els elements de la nació russa, els grups i partits que han gosat alçar la mà contra la lliure voluntat del poble rus, que al mateix temps amenacen d'obrir el front a Alemanya, han d'ésser liquidats amb decisió!—
»Que la població de Petrograd entenga que es trobarà amb un poder ferm, i potser en el darrer moment, el seny, la consciència i l'honor triomfaran en els cors dels qui encara els posseeixen».
Durant tot aquest discurs, era eixordidor el clam de la sala. Quan el ministre-president havia baixat, pàlid i moll de suor, i se n'anà amb el seu seguici de càrrecs, orador rere orador de l'esquerra i del centre atacaven la dreta, i tothom rogia de ràbia. Fins i tot els social-revolucionaris, a través de Goc:
«La política dels bolxevics és demagoga i criminal en la llur explotació del malcontentament popular. Però hi ha tota una sèrie de demandes populars que no han rebut cap satisfacció fins ara. Les qüestions de la pau, de la terra i de la democratització de l'exèrcit haurien de presentar-se de forma que cap soldat, camperol o obrer pogués tindre el menor dubte que el nostre govern prova, fermament i infal·lible, de resoldre-les».
«Nosaltres els menxevics no voldríem provocar una crisi de govern, som disposats a defendre el govern provisional amb tota la nostra energia, fins a la darrera gota de la nostra sang—tan sols si el govern provisional, en totes aquestes qüestions candents, parlàs els mots clars i precisos esperats pel poble amb tanta impaciència».
Després Martov, furiós:
«Els mots del ministre-president, qui s'ha permès de parlar de ‘xurma’ quan és qüestió del moviment d'importants sectors del proletariat i de l'exèrcit—per bé que dirigits en la direcció errònia—no són més que una incitació a la guerra civil».
L'ordre del dia proposat per l'esquerra fou votat. Equivalia pràcticament a un vot de manca de confiança.
1. La manifestació armada que s'ha preparat
des de fa dies té com a objectiu un coup d’etat,
amenaça de provocar una guerra civil, crea condicions
favorables als pogroms i a la contrarevolució, la
mobilització de les forces contra-revolucionàries, com
les Centúries Negres, que duran inevitablement a la
impossibilitat de convocar la Constituent, provocaran una catàstrofe
militar, la mort de la revolució, la paràlisi de la
vida econòmica del país i la destrucció de
Rússia;
2. Les condicions favorables a aquesta agitació
s'han creat pel retard en l'aprovació de mesures urgents, així
com per les condicions objectives provocades per la guerra i el
desordre general. Cal abans de res promulgar de seguida un decret que
transmeta la terra als Comitès Agraris de camperols, i adoptar
un curs enèrgic d'acció a l'exterior per proposar als
aliats la proclamació de termes de pau i iniciar converses de
pau;
3. Per fer cara a les manifestacions monàrquicas i
als moviments pogromistes, és indispensable per
prendre mesures per suprimir aquests moviments, i en aquest objectiu
crear a Petrograd un Comitè de Seguretat Pública,
integrat per representants de la municipalitat i dels òrgans
de la democràcia revolucionària, que actuen en contacte
amb el govern provisional...
És interessant d'assenyalar que els menxevics i els social-revolucionaris s'afegiren tots a aquesta resolució. Quan Kerenski ho veié, però, convocà Avksentiev al Palau d'Hivern per explicar-se. Si expressava una manca de confiança en el govern provisional, demanava Avksentiev de formar un nou govern. Dan, Goc i Avksentiev, els dirigents dels «compromisaris», realitzaven el llur darrer compromís. Explicaren a Kerenski que això no suposava una crítica al govern!
En la cantonada de la Morskaja amb la Nevski, escamots de soldats amb les baionetes calades aturaven tots els automòbils privats, feien girar cua als ocupants, i els ordenaven d'anar cap al Palau d'Hivern. Una gran multitud s'hi havia aplegat per veure'ls. Ningú no sabia si els soldats pertanyien al govern o al Comitè Revolucionari Militar. Just davant de la Catedral de Kazan passava la mateixa cosa, i els vehicles eren dirigits de nou Nevski amunt. Cinc o sis mariners amb rifles hi arribaren, reien excitats, i encetaren conversa amb dos dels soldats. En les bandes de les gorres dels mariners s'hi llegia Avrora i Zaria Svobodi,—els noms dels destacats creuers bolxevics de la Flota del Bàltic. Un d'ells deia, «ve el Kronstadt!»— Era com si, el 1792, en els carrers de París, qualcú hagués dit: «venen els marsellesos!». Ja que en el Kronstadt hi havia vint-i-cinc mariners, bolxevics convençuts i que no temien la mort.
Raboči i Soldat tot just havia eixit, i tota la portada l'ocupava una enorme proclama:
SOLDATS! OBRERS! CIUTADANS!
Els enemics del poble passaren anit a la ofensiva. Els kornilovistes de l'estat major proven de reclutar en els suburbis batallons de junkers i voluntaris. Els junkers de Oranienbaum i els voluntaris de Carskoje Selo refusaren d'eixir. S'hi contempla un atac d'alta traïció contra el Soviet de Petrograd. La campanya dels contra-revolucionaris es dirigeix contra el Congrés Panrús dels Soviets, en la vespra de la seua obertura, contra l'Assemblea Constituent, contra el poble. El Soviet de Petrograd protegeix la revolució. El Comitè Revolucionari Militar dirigeix el rebuig a l'atac dels conspiradors. La guarnició sencera i el proletariat de Petrograd es disposen a inflingir a l'enemic del poble un colp escruixidor.
El Comitè Revolucionari Militar decreta:
1.
Tots els comitès de regiment, de divisió i de vaixell
de guerra, conjuntament amb els comissaris soviètics, i totes
les organitzacions revolucionàries, es trobaran en sessió
contínua, per concentrar a les llurs mans tota la informació
sobre els plans dels conspiradors.
2. Cap soldat abandonarà
la seua divisió sense el permís del Comitè.
3.
L'enviament a Smolni tot seguit de dos delegats de cada unitat
militar i cinc de cada soviet de guàrdia.
4. Tots els
membres del Soviet de Petrograd i tots els delegats del Congrés
Panrús són convidats immediatament a Smolni per una
reunió extraordinària.
La contra-revolució
ha alçat el seu cap criminal.
Un gran perill amenaça
totes les conquestes i esperances dels soldats i obrers.
Però
les forces de la revolució depassen de lluny les dels seus
enemics.
La causa del poble és en mans fortes. Els
conspiradors seran esclafats.
Cap vacil·lació ni
dubte! Fermesa, disposició, disciplina, determinació!
Visca la revolució!
El Comitè Revolucionari Militar
El Soviet de Petrograd es reunia contínuament a Smolni, un centre de tempesta, delegats que queien dormits al terra i que s'aixecaven de nou per prendre part en el debat, Trockij, Kamenev, Volodarski parlaven sis, vuit, dotze hores diàries.
Vaig baixar fins la sala 18 del primer pis on els delegats bolxevics celebraven una votació, una veu aspra recitava contínuament, l'orador era amagat per la multitud: «Els compromisaris diuen que són aïllats. No hi presteu atenció. Una vegada comence o s'hauran d'arrossegar fins a nosaltres, o es perdran».
Sostenia un tros de paper. «Els arrosseguem! Tot just arriba un missatge dels menxevics i dels social-revolucionaris! Diuen que condemnen la nostra acció, però que si el govern ens ataca no s'oposaran a la causa del proletariat!». Crits exultants.
Mentre queia la nit la sala s'havia omplert de soldats i treballadors, una impressionant massa atapeïda xerrava en mig d’una boira blava de fum. L’antiga Cai-i-ka havia decidit finalment de rebre els delegats d’aquell nou Congrés que havia de suposar-ne la ruina—i potser la ruina de l’ordre revolucionari que havia construït. En aquesta reunió, però, tan sols podien votar els membres de la Cai-i-ka.
Era després de mitjanit quan Gotz prengué la presidència i Dan s’alçà per parlar, en un tens silenci que em semblava gairebé amenaçador.
«Les hores que vivim prenen els colors més tràgics», digué. «L’enemic és a les portes de Petrograd, les forces de la democràcia proven d’organitzar la resistència, i amb tot aguardam un vessament de sang en els carrers de la capital, i la fam amenaça de destruir, no tan sols el nostre govern homogeni, sinó la pròpia revolució.
»Les masses són malaltes i esgotades. No els interessa la revolució. Si els bolxevics comencen res, això serà la fi de la revolució—» (Crits, «Això és mentida!») «Els contrarevolucionari s’esperen amb els bolxevics per començar rebomboris i massacres. Si hi ha cap vijstuplennie, no hi haurà cap Assemblea Constituent». (Crits, «Mentida! Vergonya!»).
»És inadmissible que en la zona d’operacions militar la guarnició de Petrograd no se sotmeta a les ordres de l’estat major. Heu d’obeir les ordres de l’estat majori i de la Cai-i-ka que vàreu elegir. Tot el poder pels soviets—això significa la mort! Assaltadors i lladres esperen el moment per saquejar i cremar. Quan criden consignes davant vostre com ‘entreu en les cases, prengueu les sabates i la roba de la burgesia—’» (Tumult. Crits. «No n’hi ha cap consigna com aquesta! Mentida! Mentida!») «Bé, potser comença de forma diferent, però acaba d’aquesta manera!
»La Cai-i-ka té plens poders per actuar, i cal obeir-la. No ens fan por les baionetes. La Cai-i-ka defensarà la revolució amb el cos». (Cries, «Un cos mort ja fa temps!»).
Continuava un brogit immens, en la qual amb prou feines s’hi podia sentir la seua veu cridant, mentre s’enfilava a l’estrada, «Els qui defenseu això cometeu un crim!».
Veu: «Vau cometre un crim fa temps, quan vau prendre el poder i el retornàreu a la burgesia!».
Gotz, dringava la campaneta de president: «Silenci, o us faré fora!».
Veu: «Prova-ho!» (Riallades i xiulets).
«Ara, pel que fa a la nostra política per la pau». (Rialles). «Malauradament Rússia ja no pot suportar la continuació de la guerra. Hi haurà pau, però no pau permanent—no una pau democràtica. Avui, en el Consell de la República, per tal d’evitar un vessament de sang, hem emès un ordre del dia que demana el lliurament de la terra als Comitès Agraris i unes negociacions de pau immediates!» (Rialles, i crits, «Massa tard!»).
Llavors, pels bolxevics, Trockij pujà a la tribuna, acompanyat d’una onada d’aplaudiments eixordidors que esclatava en una ovació dempeus. El rostre prim i marcat era positivament mefistofèlic en l’expressió d’ironia maliciosa.
«La tàctica de Dan demostra que les masses—les grans, dropes i indiferents masses—són absolutament amb ell!» (hilaritat titànica). Es va girar cap al president, dramàticament. «Quan parlàvem de lliurar la terra als camperols, hi èreu en contra. Diguérem als camperols, ‘si no us la donen, preneu-la!’ i els camperols seguiren el nostre consell. I ara defensau el que férem fa sis mesos.
»No crec que l’ordre de Kerenski de suspendre la pena capital en l’exèrcit la dictaren els seus ideals. Crec que a Kerenski el convencé la guarnició de Petrograd, que refusà d’obeir-lo.
»Avui a Dan l’acusen d’haver fet un discurs en el Consell de la República que demostraria que és un bolxevic secret. Arribarà el temps que Dan dirà que la flor de la revolució participà en l’aixecament del 16 i 18 de juliol. En la resolució de Dan d’avui davant el Consell de la República no hi havia cap esment de la disciplina forçosa en l’exèrcit, encara que això ho defensa la propaganda del seu partit.
»No. La història dels darrers sis mesos mostra que les masses han abandonat als menxevics. Els menxevics i els social-revolucionaris venceren als cadets, i llavors que prengueren el poder, el lliuraren als cadets.
»Dan us diu que no teniu dret a fer una insurrecció. La insurrecció és el dret de tot revolucionari. Quan les masses bandejades es revolten, és el llur dret».
Després Lieber, de rostre llarg i llengua cruel, fou saludat amb remucs i rialles.
«Engels i Marx digueren que el proletariat no tenia dret a prendre el poder fins que no hi fos preparat. En una revolució burgesa com aquesta, la presa del poder per les masses significa la fi tràgica de la revolució. Trockij, com a teòric socialdemòcrata, s’oposa a allò que ara defensa». (Crits, «Prou! Que baixe!»).
Martov, interromput constantment: «Els internacionalistes no s’oposen a la transmissió del poder a la democràcia, però desaproven els mètodes dels bolxevics. No és el moment de prendre el poder».
De nou Dan eixí a escena, protestant violentament contra l’acció del Comitè Revolucionari Militar, que havia enviat un comissari a prendre l’oficina d’Izvestia i a censurar la publicació. Hi seguí la protesta més salvatge. Martov provà de parlar, però no el podien sentir. Delegats de l’exèrcit i de la flota del Bàltic s’alçaren per tota la sala cridant que el soviet era el llur govern.
En mig de la confusió més salvatge Ehrlich oferí una resolució que cridava els obrers i els soldats a restar en calma i a no respondre a les provocacions per què s’hi manifestassen, i, en reconèixer la necessitat de crear immediatament un Comitè de Seguretat Pública, demanava el govern provisional d’aprovar de seguida decrets que transferissen la terra als camperols i començassen negociacions de pau.
Llavors saltà Volodarskij, que cridava agrament que la Cai-i-ka, en les vespres del Congrés no tenia dret d’assumir les funcions del Congrés. La Cai-i-ka era pràcticament morta, deia, i la resolució era simplement un truc per revifar un poder que s’esvaïa.
«Pel que fa a nosaltres, bolxevics, no votarem aquesta resolució!» Amb la qual cosa tots els bolxevics deixaren la sala i la resolució fou aprovada.
Cap a les quatre de la matinada em vaig trobar Zorin en la sala exterior, amb un rifle carregat al muscle.
«Ens movem!», deia, calmadament però satisfet. «Hem agafat el ministre auxiliar de justícia i el ministre de religions. Ara són al celler. Un regiment marxa per capturar la central telefònica, un altre la companyia de telègrafs, un altre el banc estatal. La guàrdia vermella ha eixit».
En les escales d’Smolny, en la foscor, fórem els primers en veure la Guàrdia Vermella—un grapat de nois amb roba de treballadors, que duien pistoles i baionetes, i parlaven entre ells nerviosament.
Més enllà de les teulades, cap a l’oest, arribava el so de foc espars de rifle, allà on els junkers provaven d’obrir els ponts del Neva per impedir els obrers fabrils i soldats del barri de Viborg d’unir-se a les forces soviètiques en el centre de la ciutat; i els mariners del Cronstadt se’ls hi apropaven en contra.
Darrera nostre, el gran Smolny, que brillava pels llums, brogia com un rusc gegantí.
[1]Resolució dels Comitès de Fàbrica i de Taller
Control obrer
1. Vegeu la referència en el Capítol II
2. L’organització de control obrer és una manifestació de la mateixa activitat sana en l’esfera de la producció industrial que la que fan les organitzacions del partit en l’esfera de la política, els sindicats en l’ocupació, les cooperatives en el domini del consum, i els clubs literaris en l’esfera de la cultura.
3. La classe treballadora té molt més interès en el funcionament adient i ininterromput de les fàbriques, etc., que la classe capitalista. El control obrer és la millor seguretat en aquest respecte pels interessos de la societat moderna, de tot el poble, que la voluntat arbitrària dels propietaris, tan sols guiats pel desig egoïsta de beneficis materials o privilegis polítics. Per tant, el control obrer el demana el proletariat no tan sols en interès propi, sinó en interès de tot el país, i hauria de rebre el suport de la pagesia revolucionària així com de l’exèrcit revolucionari.
4. Considerant l’atitud hostil de la majoria de la classe capitalista a la revolució, l’experiència mostra que una distribució adient de matèries primeres i de combustible, així com la gestió més eficient de les fàbriques, és impossible sense un control obrer.
5. Tan sols el control obrer sobre les empreses capitalistes, que cultiven l’atitud conscient de l’obrer vers el treball, i en fan clar el significat social, poden crear condicions favorables pel desenvolupament d’una ferma autodisciplina en el treball, i el desenvolupament de tota la productivitat possible del treball.
6. La transformació immediata de la indústria d’una base bèl·lica a una de pacífica, i la redistribució del treball per tot el país, així com entre les diferents fàbriques, pot realitzar-se sense grans perturbacions únicament a través de l’autogovern democràtic dels propis treballadors... D’ací que la realització del control obrer siga una precondició indispensable a la desmobilització de la indústria.
7. D’acord amb la consigna proclamada pel Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (Bolxevic), el control obrer a escala nacional, per tal d’aconseguir resultats, s’ha d’estendre a totes les empreses capitalistes, i no organitzar-se accidentalment, sense sistema; cal planificar-lo, i no separar-lo de la vida industrial del país en general.
8. La vida econòmica del país—agricultura, indústria, comerç i transport—cal sotmetre-la a un pla unificat, construït de manera que satisfaga els requeriments individuals i socials de les àmplies masses populars; cal que l’aproven els llurs representants electes, i que el duguen a terme sota la direcció d’aquests representants mitjançant organitzacions nacionals i locals.
9. Aquella part del pla que tracta del treball agrari s’ha de realitzar sota la supervisió de les organitzacions de pagesos i treballadors agrícoles; les que es relacionen amb la indústria, el comerç i el transport operat per assalariats, mitjançant el control obrer; els òrgans naturals del control obrer dins la planta industrial seran els comitès de fàbrica i taller i similars; i en el mercat laboral, els sindicats.
10. Els acords salarials col·lectius disposats pels sindicats per la majoria de treballadors en qualsevol branca del treball, seran vinculants per tots els propietaris de plantes que empren aquesta mena de treball en el districte.
11. Les oficines d’ocupació es posaran sota el control i gestió dels sindicats, com a organitzacions de classe que actuen dins els límits de tot el pla industrial, i d’acord amb ell.
12. Els sindicats hauran de tindre el dret, per pròpia iniciativa, d’iniciar accions legals contra tots els patrons que violen els contractes laborals o la legislació laboral, i per tant en favor de qualsevol obrer individual de qualsevol branca laboral.
13. En totes les qüestions relacionades amb el control obrer sobre la producció, distribució i ocupació, els sindicats han de conversar amb els obrers dels establiments individuals a través dels llurs comitès de fàbrica i taller.
14. Les qüestions d’ocupació i acomiadament, vacances, escales salarials, refús de treballar, grau de productivitat i destresa, raons per anul·lar acords, disputes amb l’administració, i problemes similars de la vida interna de la fàbrica, es resoldran exclusivament d’acord amb el parer del comitè de fàbrica o taller, que té el dret d’excloure de la participació en la discussió qualsevol membre de l’administració de la fàbrica.
15. El comitè de fàbrica o taller forma una comissió per controlar el subministrament de la fàbrica amb matèries primeres, combustible, comandes, força de treball i personal tècnic (inclòs equipament), i tota la resta de subministraments i dispositius, i també d’assegurar l’adhesió de la fàbrica al pla industrial general. L’administració de la fàbrica és obligada a retre als òrgans de control obrer, per assistir-los i informar-los, totes les dades relacionades amb el negoci; fer possible la verificació d’aquestes dades, i lliurar els llibres de la companyia en demanda del comitè de fàbrica i taller.
16. Qualsevol acte il·legal per part de l’administració que siga descobert pels comitès de fàbrica i taller, o qualsevol sospita d’actes il·legals, que no es puguen investigar o remeiar pels treballadors tots sols, seran referits a l’organització central de districte dels comitès de fàbrica i taller encarregada d’aquella branca particular del treball implicada, que discutirà la matèria amb les institucions encarregades de l’execució del pla industrial general, i trobarà mitjans per tractar la matèria, fins a l’extrem de confiscar la fàbrica.
17. La unió dels comitès de fàbrica i de taller de diferents empreses es realitzarà en base als diferents sectors, per tal de facilitar el control de tota la branca de la indústria, i per acomplir el pla industrial general; i així crear un pla efectiu de distribució entre les diferents fàbriques de comandes, matèries primeres, combustible, força tècnica i de treball; i per tant facilitat la cooperació amb els sindicats, que s’organitzen en sectors.
18. El consells urbans centrals de sindicats i comitès de fàbrica i taller representen el proletariat en les institucions provincials i locals corresponents, formades per elaborar i realitzar el pla industrial general, i per organitzar les relacions econòmiques entre les ciutats i els pobles (obrers i camperols). També posseeixen autoritat final en la gestió dels comitès de fàbrica i taller i dels sindicats, en la mesura que el control obrer del districte hi siga afectat, i hauran d’emetre regulacions obligatòries quant a la disciplina obrera en la rutina de producció—regulació que, però, caldrà que aproven per votació els propis obrers.
[2]La premsa burgesia sobre els bolxevics. Russkaja Volia, 28 d’octubre. «El moment decisiu s’apropa... És decisiu pels bolxevics. O bé ens donaran... una segona edició dels fets dels 16 i 18 de juliol, o hauran d’admetre que els llurs plans i intencions, amb la política impertinent de voler separar-se de qualsevol cosa conscientment nacional, han sigut definitivament derrotats...
»Quines són les oportunitats d’èxit dels bolxevics?
»És difícil de respondre aquesta qüestió, ja que el llur principal suport... és la ignorància de les masses populars. Hi especulen, hi treballen amb una demagògia que res no pot aturar...
»El govern ha de jugar la seua part en aquest afer. Amb el suport moral del Consell de la República, el govern ha de prendre una atitud clarament definida vers els bolxevics...
»I si els bolxevics provoquen una insurrecció contra el poder legal, i faciliten així la invasió alemanya, cal tractar-los com a amotinats i traïdors...».
Birževja Viedomosti, 28 d’octubre. «Ara que els bolxevics s’han separat de la resta de la democràcia, la lluita contra ells és molt més simple—i no és raonable d’esperar, per tal de lluitar contra el bolxevisme, a que facen una manifestació. El govern no hauria ni tan sols de permetre la manifestació...
»Les crides dels bolxevics a la insurrecció i l’anarquia són actes punibles pels tribunals criminals, i en els països més lliures els llurs autors rebrien severes sentències. Ja que els bolxevics no menen una lluita política contra el govern, o fins i tot pel poder; és propaganda d’anarquia, de massacres i de guerra civil. Aquesta propaganda cal extirpar-la de socarrel; seria estrany d’esperar per tal de començar a actuar contra una agitació pels pogroms, que n’hi haguessen hagut...».
Novoje Vremja, 1 de novembre. «Per què el govern es preocupa tan sols del 2 de novembre (data de la convocatòria del Congrés dels Soviets), i no del 12 de setembre, o del 3 d’octubre?
»No és la primera vegada que Rússia crema i cau en runes, i que el fum d’una conflagració terrible espabila els ulls dels nostres aliats...
»D’ençà que arribà al poder, hi ha hagut una sola ordre emesa pel govern amb el propòsit d’aturar l’anarquia, o ha provat ningú d’aturar la conflagració russa?
»Hi havia altres coses a fer...
»El govern girà l’atenció a un problema més immediat. Esclafà una insurrecció (l’intent de Kornilov) per la qual tothom es demana ara, ‘Existí mai?».
[3]La premsa socialista moderada sobre els bolxevics. Delo Naroda, 28 d’octubre (social-revolucionari). «El crim més temible dels bolxevics contra la revolució és que imputen exclusivament a les males intencions del govern revolucionari totes les calamitats que les masses pateixen tan cruelment; quan de fet aquestes calamitats sorigeixen de causes objectives.
»Fan promeses daurades a les masses quan saben per endavant que no poden complir-ne cap; duen les masses a una via morta, els enganyen quant a la font de tots els llurs problemes...
»Els bolxevics són els enemics més perillosos de la revolució...».
Dien, 30 d’octubre (menxevic). «És això realment ‘la llibertat de premsa’? Cada dia Novaja Rus i Raboči Put inciten obertament a la insurrecció. Cada dia aquests dos diaris cometen en les llurs columnes crims reals. Cada dia criden als pogroms… És això ‘la llibertat de premsa’?etc.
»El govern hauria de defensar-se i defensar-nos. Tenim el dret a insistir que la maquinària governamental no reste passiva mentre l’amenaça de rebomboris sagnants arrisca la vida dels seus ciutadans...».
[4]Jedinstvo, el diari de Plekhanov, suspengué la publicació unes poques setmanes després que els bolxevics prenguessen el poder. Contràriament al report popular, Jedinstvo no fou suprimit pel govern soviètic; un anunci en el darrer número admetia que era incapaç de continuar perquè hi ha massa pocs subscriptors...
[5] Eren els bolxevics conspiradors? El diari francès Entente de Petrograd, el 15 de novembre, publicava un article del que segueix una part:
«El govern de Kerenski discuteix i vacil·la. El govern de Lenin i Trockij ataca i actua.
»A aquest darrer li diuen govern de conspiradors, però és erroni. Govern d’usurpadors, sí, com tots els governs revolucionaris que triomfen per damunt dels llurs adversaris. Conspiradors—no!
»No! No conspiraren. Al contrari, obertament, audaçment, sense mots mentiders, sense dissimular les intencions, multiplicaren l’agitació, intensificaren la propaganda en les fàbriques, els quarters, en el front, en el país, a tot arreu, fins i tot fixant d’antuvi la data de la presa d’armes, la data de la captura del poder...
«Ells—conspiradors? Mai...».
[6]Crida contra la insurrecció del Comitè Militar Central, etc. «Per damunt de tot insistim en l’execució inflexible de la voluntat organitzada de la majoria del poble, expressada pel govern provisional d’acord amb el Consell de la República i la Cai-i-ka, com a òrgan de poder popular...
»Qualsevol manifestació per deposar aquest poder amb violència, en un moment que una crisi governamental crearia infal·liblement desorganització, la ruina del país, i la guerra civil, serà considerat per l’exèrcit un acte contra-revolucionari, i se’l reprimiria per la força de les armes...
»Els interessos de grups i classes privats s’haurien de sotmetre a un interès únic—el d’augmentar la producció industrial, i la distribució de les béns de primera necessitat amb justícia...
»Tots els qui siguen capaços de sabotatge, desorganització, o desordre, tots els desertors, tots els tebis, tots els assaltadors, hauria d’ésser forçats a fer un servei auxiliar en la reraguarda...
»Convidam el govern provisional a formar amb aquests violadors de la voluntat popular, aquests enemics de la revolució, destacament laborals per treballar en la reraguarda, en el front, en les trinxeres sota foc enemic...».
[7]Fets de la nit del 6 de novembre Cap al vespre bandes de guardes vermells començaren a ocupar les impremptes de la premsa burgesa, on imprimien Raboči Put, Soldat, i diverses proclames a centenars de milers. La milícia urbana rebé l’ordre de dispersar aquests llocs, però hi trobà barricades, i homes armats que defenien les oficines. Els soldats que foren ordenats d’atacar les impremptes hi refusaren.
Pels volts de mitjanit, un coronel amb una companyia de junkers arribà al club «Free Mind», amb una ordre d’arrest contra l’editor de Raboči Put. Immediatament una enorme gentada s’aplegà fora al carrer i amençaren de linxar els junkers. El coronel davant això pregà que l’arrestassen a ell i als junkers i que els duguessen a presó de Pere i Pau per seguretat. Aquesta demanda fou atorgada.
A la 1 de la matinada un destacament de soldats i mariners d’Smolny ocuparen la Companyia de Telègrafs. A les 1.35 l’Oficina Postal fou ocupada. Cap al matí l’Hotel Militar era pres, i a les 5 en punt la Central Telefònica. A l’alba el banc estatal era rodejat. A les 10 del matí un cordó de tropes fou dirigit al Palau d’Hivern.