John Reed

Deu dies que sacsejaren el món

Segon capítol: La tempesta s'apropa

EL setembre el general Kornilov marxà cap a Petrograd per proclamar-se dictador militar de Rússia. Rere ell s'hi revelà sobtadament el puny de ferro de la burgesia, que provava clarament d'esclafar la revolució. Part dels ministres socialistes hi eren implicats; fins i tot Kerenski era sota sospita.[1] Savinkov, cridat a explicar-se davant el comitè central del seu partit, els social-revolucionaris, hi refusà i en fou expulsat. Kornilov fou arrestat pels comitès de soldats. Els generals foren destituïts, els ministres suspesos de les llurs funcions, i el govern caigué. Kerenski provà de formar un nou govern, que inclogués els cadets, partit de la burgesia. El seu partit, els social-revolucionaris, li ordenaran d'excloure'n els cadets. Kerenski refusà d'obeir i amenaçà de renunciar al govern si els socialistes hi insistien. Amb tot, el sentiment popular era tan alt que de moment no gosà d'oposar-s'hi, i un directori temporal de cinc dels antics ministres, amb Kerenski al capdavant, assumí el poder fins que la qüestió fos resolta.

L'afer Kornilov aplegà tots els grups socialistes, «moderats» i revolucionaris, en un impuls apassionat d'autodefensa. No hi haurien més Kornilov. Calia crear un nou govern, responsable davant els elements partidaris de la revolució. Així la Cai-i-ka convidà les organitzacions populars a enviar delegats a una conferència democràtica, que s'havia de trobar a Petrograd el setembre.

A la Cai-i-ka aparegueren immediatament tres fraccions. Els bolxevics demanaven la convocatòria d'un congrés panrús dels soviets, i que prenguessen el poder. Els social-revolucionaris de «centre», dirigits per C'ernov, s'uniren amb els social-revolucionaris d'esquerres, dirigits per Kamkov i Spiridonova, els menxevics internacionalistes de Martov i els menxevics de «centre»,[1] representats per Bogdanov i Skobeliev, en la reivindicació d'un govern socialista pur. Ceretelli, Dan i Lieber, al capdavant dels menxevics de dretes, i els social-revolucionaris de dretes sota Avksentiev i Gotz, insistiren en què les classes propietàries havien d'ésser representades al nou govern.

Gairebé immediatament els bolxevics aconseguiren la majoria del soviet de Petrograd, i els soviets de Moscou, Kiiv, Odessa i d'altres ciutats el seguiren aviat.

Alarmats, els menxevics i els social-revolucionaris que controlaven la Cai-i-ka decidiren que després de tot temien menys el perill de Kornilov que el perill de Lenin. Revisaren el pla de representació de la conferència democràtica,[2] per admetre més delegats de les societats cooperatives i d'altres òrgans conservadors. Fins i tot aquesta assemblea ampliada inicialment votà per un govern de coalició sense els cadets. Tan sols l'amenaça oberta de Kerenski de reunciar, i els crits d'alarma dels socialistes «moderats» que «la república perilla» persuadiren la conferència, per una petita majoria, a declarar-se favorable al principi de coalició amb la burgesia, i a aprovar l'establiment d'una mena de parlament consultiu, sense cap poder legislatiu, anomenat el Consell Provisional de la República Russa. El nou govern era controlat a la pràctica per les classes propietàries, i al Consell de la República ocupaven un nombre desproporcionat d'escons.

El fet és que la Cai-i-ka ja no representava la base dels soviets, i que havia refusat il·legalment de convocar un altre congrés panrús de soviets, que pertocava al setembre. No tenia cap intenció de convocar aquest congrés ni de permetre que se'l convocàs. El seu òrgan oficial, Izviestia (Notícies), començà a deixar entreveure que la funció dels soviets arribava a la fi,[3] i que aviat se'ls podria dissoldre—en aquell moment, també, el nou govern anunciava com a part de la seua política la liquidació de les «organitzacions irresponsables», és a dir, els soviets.

Els bolxevics respongueren amb la convocatòria dels soviets panrussos pel 2 de novembre a Petrograd, i que prendria el govern de Rússia. Al mateix temps abandonaven el Consell de la República Russa, tot afirmant que no participaven en un «govern de traïció al poble».[4]

La retirada dels bolxevics, però, no dugué la tranquil·litat al malaurat consell. Les classes propietàries, ara en una posició de poder, esdevingueren arrogants. Els cadets declararen que el govern no tenia cap dret legal per declarar república a Rússia. Demanaven mesures dures a l'exèrcit i a la flota per destruir els comitès de soldats i mariners, i denunciaven els soviets. A l'altra banda de la cambra els menxevics internacionalistes i els social-revolucionaris d'esquerres defensaven la pau immediata, la terra pels camperols, i el control obrer de la indústria, pràcticament el programa bolxevic.

Vaig sentir el discurs de Martov en resposta als cadets. Recolzat a l'atril com l'home mortalment malalt que era, i amb una veu tan fluixa que amb prou feines se'l sentia, agitava el dit vers els escons de la dreta:

«Ens díeu derrotistes; però els derrotistes reals són els qui volen esperar un moment més propici per concloure la pau, que insisteixen en ajornar la pau, fins que no reste res de l'exèrcit rus, fins que Rússia esdevinga el subjecte de pugna entre els diferents grups imperialistes. Provau d'imposar al poble rus una política dictada pels interessos de la burgesia. Cal elevar la qüestió de la pau sense retard. Veureu aleshores que no ha sigut debades la feina dels qui titllau d'agents alemanys, d'aquells zimmerwaldistes[2] que a tots els països han preparat el desvetllament de la consciència de les masses democràtiques».

Entre aquests dos grups els menxevics i els social-revolucionaris vacil·laven, forçats irresistiblement cap a l'esquerra pre la pressió de la insatisfacció creixent de les masses. L'hostilitat profunda dividia la cambra en grups irreconciliables.

Aquesta era la situació quan l'anunci llargament esperat de la Conferència Aliada de París introduí la qüestió candent de la política exterior.

Teòricament tots els partits socialistes de Rússia eren partidaris de la pau el més aviat possible en termes democràtiques. Ja el maig del 1917, el Soviet de Petrograd, aleshores sota el control dels menxevics i dels social-revolucionaris, havia proclamat les famoses condicions russes de pau. Demanaven que els aliats feren una conferència per discutir els objectius bèl·lics. Aquesta conferència havia sigut promesa per l'agost; després fou ajordnada fins el setembre, després a l'octubre, i ara se la fixava pel 10 de novembre.

El govern provisional suggerí dos representants, el general Alekseev, militar reaccionari, i Terestc'enko, ministre d'afers exteriors. Els soviets triaren Skobeliev per parlar en nom d'ells i elaborar un manifest, les famoses nakaz, instruccions.[5] El govern provisional protestà per Skobeliev i pel seu nakaz; els ambaixadors aliats es queixaren i finalment Bonar Law a la Cambra dels Comuns britànica, en resposta a una qüestió, respongué fredament, «pel que sé, la Conferència de París no discutirà els objectius de la guerra, sinó tan sols els mètodes per continuar-la».

Davant això la premsa conservadora russa gaudia, i els bolxevics cridaven, «guaitau a on els ha dut la tàctica de compromís dels menxevics i dels social-revolucionaris!».

Al llarg de milers de milles de front els milions d'homes dels exèrcits russos s'agitaven com la mar picada, inundaven la capital amb centenars i centenars de delegacions que cridaven «Pau! Pau!».

Vaig creuar el riu cap al Cirque Moderne, a una de les grans trobades populars que tenien lloc per tota la ciutats, més nombroses nit rera nit. L'amfiteatre nu i fosc, il·luminat per cinc petites llums que penjaven d'un cable, era ple des de l'escenari fins al sostre, soldats, mariners, treballadors, treballadores, tots escoltaven com si la vida els hi depengués. Un soldat parlava de la divisió cinc-cents quaranta-vuitena, que qui sap on parava:

«Camarades», cridava, i hi havia una angúnia real en el seu rostre i en les seues formes desesperades. «La gent de dalt sempre ens crida a sacrificar-nos més i més, mentre els qui ho tenen tot resten sense destorb».

«Som en guerra amb Alemanya. Convidaríem als generals alemanys a fer part del nostre estat major? Bé, doncs també som en guerra amb els capitalistes, i amb tot els convidam al nostre govern».

«El soldat diu, mostrau-me per què lluit. És per Constantinoble, o per Rússia lliure? És per la democràcia, o és per l'expoli capitalista? Si podeu demostrar-me que defens la revolució aleshores eixiré a lluitar sense que cap pena capital em force».

«Quan la terra pertanye als camperols, i les fàbriques als obrers, i el poder als soviets, aleshores sabrem que tenim quelcom per lluitar, i hi lluitarem!».

Als quarters, a les fàbriques, a les cantonades, hi havia incomptables soldats oradors i tots clamaven per la fi de la guerra, que declaraven que si el govern no feia un esforç enèrgic per aconseguir la pau, l'exèrcit deixaria les trinxeres i tornaria a casa.

El portantveu de l'Exèrcit Vuitè:

«Som febles, tan sols ens queden uns pocs homes a cada companyia. Ens han de donar menjar i botes i reforços, o aviat hi haurà tan sols trinxeres buides. Pau o subministres, o el govern posa fi a la guerra o dóna suport a l'exèrcit».

Pel quaranta-sisè de l'artilleria siberiana:

«Els oficials no treballaran amb els nostres comitès, ens vendran a l'enemic, aplicaran la pena de mort als nostres agitadors; i el govern contra-revolucionaris els hi dóna suport. Crèiem que la revolució duria la pau. Però ara el govern ens prohibeix fins i tot de parlar-hi, i alhora no ens dóna prou menjar per viure, o prou munició per lluitar-hi».

Des d'Europa arribaven rumors de pau a costa de Rússia...[6]

Les notícies del tractament de les tropes russes a França s'afegien al malcontentament. La Primera Brigada havia provat de substituir els seus oficials amb comitès de soldats, com els llurs camarades de l'interior, i havien refusat d'anar a Salònica, i demanaven ésser retornats a Rússia. Havien sigut rodejats i se'ls havia tallat els subministraments, i després els hi dispararen amb l'artilleria, i molts hi moriren...[7]

El 29 d'octubre vaig anar al saló de marbre blanc i de carmesí del palau Marinskij, on era la seu del Consell de la República, per sentir la declaració de Terestc'enko de la política exterior del govern, esperada amb una ansietat tan terrible per tot un país assedegat de pau i esgotat.

Un jove alt, impecablement vestit, amb un rostre suau i pòmuls alts, llegia suaument el seu discurs acurat i gens compromès.[8] Res... Únicament els mateixos tòpics de l'esclafament del militarisme alemany amb l'ajut dels aliats, dels «interessos d'estat» de Rússia, de la «vergonya» provocada pel nakaz de Skobeliev. Acabava amb una nota clau:

«Rússia és una gran potència. Rússia romandrà una gran potència, passe el que passe. Tots hem de defendre-la, hem de demostrar que som els defensors d'un gran ideals, els fills d'una gran potència».

Ningú no quedà satisfet. Els reaccionaris volien una política imperialista «forta»; els partits democràtics volien una garantia que el govern pressionaria per la pau. Reproduesc un editorial de Raboc'i i Soldat (Obrer i Soldat), òrgan del Soviet bolxevic de Petrograd:

La resposta del govern a les trinxeres

El més taciturn dels nostres ministres, el senyor Teretsc'enko, ha dit realment a les trinxeres això:

1. Som en estreta unió amb els nostres aliats. (No amb els pobles, sinó amb els governs).

2. No té cap sentit la democràcia per discutir la possibilitat o impossibilitat d'una campanya d'hivern. Això ho decidiran els governs dels nostres aliats.

3. L'ofensiva del primer de juliol fou beneficiosa i un afer ben reeixi. (No n'esmentà les conseqüències).

4. No és cert que els nostres aliats no es preocupen de nosaltres. El ministre posseix declaracions molt importants. (Declaracions? Què hi ha dels fets? Què hi ha del comportament de la flota britànica?[9]

El parlament del rei britànic amb el contra-revolucionari exiliat general Gurko? El ministre no esmentà res d'això).

5. El nakaz d'Skobeliev és roí; als aliats no els hi agrada i als diplomàtics russos no els hi agrada. En la Conferència Aliada tots hem de «parlar un mateix llenguatge».

I això és tot? Això és tot. Quina és l'eixida? La solució és, fe en els aliats i en Teretsc'enko. Quan arribarà la pau? Quan els aliats ho permeten.

És així com el govern respongué a les trinxeres quant a la pau!

Ara en el segon pla de la política russa començaven a formar-se els perfils d'un poder sinistre, els cosacs. Novaja Z'izn (Vida nova), el diari de Gorkij, cridava l'atenció a les llurs activitats:

Als inicis de la revolució els cosacs refusaren de dispara contra el poble. Quan Kornilov marxà cap a Petrograd refusaren de seguir-lo. De la lleialtat passiva a la revolució els cosacs han passat a una ofensiva política activa (contra ella). Del segon pla de la revolució han avançat sobtadament al primer pla de l'escenari.

Kaledin, ataman dels cosacs del Don, havia sigut destituït pel govern provisional per la seua complicitat en l'afer Kornilov. Refusà de ple a renunciar, i rodejat per tres immensos exèrcits cosacs acampava a Novotc'ekarsk, des d'on feia complots i amenaces. Tan gran era el seu poder que el govern es veié forçat a ignorar la seua subordinació. I més encara, es veié obligat formalment a reconèixer el Consell de la Unió d'Exèrcits Cosacs, i a declarar il·legal la nounata Secció Cosaca dels Soviets.

A principis d'octubre una delegació cosaca acudia a Kerenski, per insistir de forma arrogant que els càrrecs contra Kaledin fossen retirats, i per retreure al ministre-president per cedir davant els soviets. Kerenski hi fou d'acord amb deixar Kaledin sol, i després es diu que va declarar, «als ulls dels dirigents soviètics sóc un dèspota i un tirà. Pel que fa al govern provisional, no tan sols no depén dels soviets, sinó que lamenta que n'hi haja».

Alhora una altra missió cosaca acudia a l'ambaixador britànic, que els tractava de representants dels «poble cosac lliure».

Al Don s'havia establert una mena de República Cosaca. Kuban s'havia declarat estat cosac independent. Els soviets de Rostov del Don i de Ekaterinburg foren dissolts pels cosacs armats, i la seu del Sindicat de Miners del Carbó de Kharkov havia sigut atacada. En totes les seues manifestacions el moviment cosac era anti-socialista i militarista. Els seus dirigents eren nobles i grans terratinents, com Kaledin, Kornilov, els generals Dutov, Karaulov i Badiz'e, i recolzava en els poderosos comerciants i banquers de Moscou.

La vella Rússia es descomposava ràpidament. A Ucraïna, Finlàndia, Polònia, Rússia Blanca, els moviments nacionalistes s'enfortien i adquirien solidesa. Els governs locals, control·lats per les classes propietàries, demanaven l'autonomia i refusaven d'obeir les ordres de Petrograd. A Helsingfors el senat finès refusà de fer un prèstec al govern provisional, declarà l'autonomia de Finlàndia, i demanà la retirada de les tropes russes. La rada burgesa de Kiiv estengué les fronteres d'Ucraïna fins a incloure totes les terres agrícoles riques del sud de Rússia, fins als Urals, i començà la formació d'un exèrcit nacional. El primer ministre Vinnitc'enko cercava una pau separada amb Alemanya, i el govern provisional era indefens. Sibèria, el Caucas, demanaven Assemblees Constituents separades. En tots aquests països hi havia una forta lluita entre les autoritats i els soviets locals de representants d'obrers i de soldats.

Les condicions eren més caòtiques de dia en dia. Centenars de milers de soldats desertaven del front i començaven a moure's en grans onades desorientades per tot el país. Els camperols de les governacions de Tambov i de Tver, cansats d'esperar-se per la terra, exasperats per les mesures repressives del govern, cremaven les cases senyorials i massacraven els terratinents. Vagues i locauts immensos convulsionaven Moscou, Odessa i les mines de carbó del Don. El transport quedà paral·litzat; l'exèrcit passava gana i en les grans ciutats no hi havia pa.

El govern, atrapat entre els fraccions democràtica i reaccionària, no podia fer-hi res: quan era forçat a actuar sempre donava suport als interessos de les classes propietàries. Els cosacs foren enviats a restaurar l'ordre entre els camperols, a trencar les vagues. A Tas'kent, les autoritats governamentals dissolgueren el soviet. A Petrograd el Consell Econòmic, establert per reconstruir la sacsejada vida econòmica del país, arribà a un atzucac entre les forces oposades del capital i del treball, i fou dissolt per Kerenski. Els militars de l'antic règim, recolzats en els cadets, demanaren l'adopció de mesures dures per restaurar la disciplina a l'exèrcit i a la flota. Debades l'almirall Verderevskij, el venerable ministre de Marina, i el general Verkhovksij, ministre de la guerra, insistien en què tan sols una nova disciplina voluntària i democràtica, basada en la cooperació amb els comitès de soldats i de mariners, podia salvar l'exèrcit i la flota. Les llurs recomanacions foren ignorades.

Els reaccionaris semblaven decidits a provocar una fúria popular. El judici de Kornilov s'apropava. La premsa burgesa el defensava més i més obertament, el presentava com el «gran patriota rus». El diari de Burtzev, Obs'tc'ee Delo (Causa Comuna) demanava una dictadura de Kornilov, Kaledin i Kerenski!

Vaig tindre una xerrada amb Burtzev un dia en la galeria de premsa del Consell de la República. Una petita figura rebregada amb un rostre arrugat, ulls miops darrera unes gruixudes ulleres, el cabell desordenat i una barba marcada de gris.

«Anotau els meus mots, jove! Ço que necessita Rússia és un home fort. Ens hauríem d'oblidar de la revolució ara i concentrar-nos en els alemanys. Matussers, matussers, per derrotar Kornilov, i rere els matusses hi ha els agents alemanys. Kornilov hauria d'haver triomfat».

En l'extrema dreta, els òrgans dels amb prou feines coberts monàquics, la Narodnij Tribun (el Tribú del Poble) de Puris'kevic', la Novaja Rus (Nova Rússia), i Z'ivoje Slovo (Paraula Viva), defensaven obertament l'extermini de la democràcia revolucionària.

El 23 d'octubre tingué lloc una batalla naval amb un esquadró alemany al Golf de Riga. Sota el pretext que Petrograd era en perill, el govern provisional elaborà plans per evacuar la capital. Primer s'havien d'anar les grans fàbriques de municions, per distribuir-les àmpliament per tot Rússia; i després el propi govern s'havia de traslladar a Moscou. Immediatament els bolxevics començaren a cridar que el govern abandonava la capital vermella per tal d'afeblir la revolució. Riga havia sigut venuda als alemanys; ara es traïa Petrograd!

La premsa burgesa en gaudia. «A Moscou», deia el diari Cadet Rjetc' (Discurs), «el govern pot continuar la seua feina en una atmosfera tranquila, sense la interferència dels anarquistes». Rodzianko, dirigent de la dreta del partit cadet, declarava a Utro Rossii (l'Albada de Rússia) que la presa de Petrograd pels alemanys seria una benedicció, perquès destruiria els soviets i es lliuraria de la revolucionària Flota Bàltica:

Petrograd és en perill (escrivia). Em dic a mi mateix, «que Déu se n'ocupe de Petrograd». Temen que si es perd Petrograd les organitzacions revolucionàries centrals seran destruïdes. A això hi responc que gaudiré si totes aquestes organitzacions són destruïdes; ja que no duran res sinó el desastre damunt Rússia.

Amb la presa de Petrograd la Flota Bàltica també serà destruïda. Però no hi haurà res a lamentar; la majora dels vaixells de guerra són completament desmoralitzats...

Davant la tempesta de rebuig popular el pla d'evacuació fou abandonat.

Mentres el Congrés dels Soviets es teixia per tot Rússia com un núvol de tempesta, il·luminat pels llampecs. S'hi oposava no tan sols el govern sinó tots els socialistes «moderats». El Comitè Central de l'Exèrcit i de l'Armada, els comitès centrals de diversos sindicats, els soviets de camperols, i de fet la majoria de tota la Cai-i-ka, no estalviaren esforços per evitar la trobada. Izviestia i Golos Soldata (Veu del Soldat), diaris fundats pel Soviet de Petrograd però ara a mans de la Cai-i-ka, l'assetjaven ferotgement, com feia tota l'artilleria de la premsa del partit social-revolucionari, Delo Naroda (Causa Popular) i Volia Naroda (Voluntat Popular).

S'hi enviaren delegats per tot el país, els missatges es difonien per cable als comitès encarregats dels soviets locals, dels comitès de l'exèrcit, que els instruïen d'aturar o ajornar les eleccions al Congrés. Resolucions públiques solemnes contra el Congrés, declaracions que la democràcia s'oposava a una trobada quan era tan propera la data de l'Assemblea Constituent, protestes dels representants del Front, de la Unió de Zemstvos, de la Unió de Camperols, de la Unió d'Exèrcits Cosacs, de la Unió d'Oficials, dels Cavallers de Sant Jordi, dels Batallons de la mort[3]. El Consell de la República Russa era tot un cor de desaprovació. Tota la maquinària establerta per la revolució russa de març era en marxa per bloquejar el Congrés dels Soviets.

D'altra banda hi havia la voluntat informe del proletariat, els treballadors, els soldats rasos i els camperols pobres. Nombrosos soviets locals ja era bolxevics; després hi havia les organitzacions dels obrers industrials, els Fabritc'no-Zavodskije Comitieti Comitès de Fàbriques i Tallers; i les organitzacions insurgents de l'Exèrcit i de l'Armada. En certs llocs la gent, en negar-los l'elecció regular dels llurs delegats soviètics, feren trobades clandestines i triaren d'entre ells els qui havien d'anar a Petrograd. En uns altres esclafaven els antics comitès obstruccionistes i en formaven de nous. Una revolta soterrada i creixent trencava la crosta que lentament s'havia endurit a la superfície dels focs revolucionaris que durant aquests mesos s'havien adormit. Tan sols un moviment espontani de masses podria dur cap al Congrés Panrús dels Soviets.

Dia rera dia els oradors bolxevics feien ronda en quarters i fàbriques, per denunciar violentament «aquest govern de guerra civil». Un diumenge anàrem, en un tramvia de vapor atapaït que creuava oceans de fang, entre fàbriques inhòspites i immenses esglèsies, fins a Obukhovskij Zavod, una planta governamental de municions del Schlüsselburg Prospekt.

La trobada tingué lloc entre murs nus de maons d'un gran edifici sense acabar, deu mil homes i dones vestits de fosc amuntegats al voltant d'una plataforma coberta de vermell, la gent s'aixecava damunt pilons de llenya i maons, enfilats dalt de fosques vigues, atents i d'expressió atronadora. A través del cel rúfol adés i ara hi esclatava el sol, que inundava d'una llum rogenca a través dels fenestrals el munt de rostres senzills que ens miraven.

Lunac'arskij, de figura prima d'aspecte d'estudiant amb el rostre sensible d'un artista, explicava per què els soviets havien de prendre el poder. Res més no podia garantir la revolució contra els seus enemics, que enfonsaven deliberadament el país, enfonsaven l'exèrcit, i creaven una oportunitat a un nou Kornilov.

Un soldat del front romanès, prim, tràgic i ferotge, cridà, «Camarades! Passem gana al front i ens castiga el fred. Morim sense cap raó. Deman als camarades americans de comunicar a Amèria que els russos mai no abandonaran la llur revolució mentre visquen. Resistirem el setge amb totes les forces fins que els pobles del món s'alcen i ens ajuden! Digueu als obrers americans que s'alcen i lluiten per la revolució social!».

Després anava Petrovskij, de parlar lent, implacable: «Ara és temps de fets, no de mots. La situació econòmica és roïnda, però ens hi hem d'acostumar. Provem de matar-nos de gana i de fred. Proven de provocar-nos. Però que sàpiguen que si van massa lluny, que si gosen de posar les mans en les organitzacions del proletariat els agranarem com l'escuma de la faç de la terra!».

La premsa bolxevic s'expandí sobtadament. A banda dels dos diaris del partit, Raboc'i Put i Soldat, hi aparegué un nou diari pels camperols, Derevenskaja Bjednota (Els pobres del poble), que fluïa amb una edició diària de mig milió; i el 17 d'octubre, Raboc'i i Soldat. El seu article editorial resumia el punt de mira bolxevic:

La campanya del quart any suposarà l'anihilació de l'exèrcit i del país. Hi ha perill per la seguretat de Petrograd. Els contra-revolucionaris frueixen davant les malaurances del poble. Els camperols duts a la desesperació esclaten en rebel·lió oberta; els terratinents i les autoritats governamental els massacren amb expedicions punitives; fàbriques i mines tanquen, els treballadors són amenaçats de fam. La burgesia i els seus generals volen restaurar una disciplina cega en l'exèrcit. Recolzats en la burgesia, els kornilovistes es preparen obertament per evitar la convocatòria de l'Assemblea Constituent.

El govern Kerenski va contra el poble. Destruirà el país. Aquest diari és del poble i pel poble, les classes pobres, obrers, soldats i camperols. El poble tan sols es pot salvar amb l'assoliment de la revolució, i per aquest objectiu tot el poder ha d'ésser a mans dels soviets.

Aquest diari defensa el següent: Tot el poder pels soviets, tant a les capitals com a les províncies.

Treva immediata en tots els fronts. Una pau honesta entre els pobles.

Els latifundis, sense compensacions, als camperols.

Control obrer damunt la producció industrial.

Una Assemblea Constituent elegida lleialment i honesta.

És interessant de reproduir un passatge del mateix diari, l'òrgan dels bolxevics tan coneguts pel món com a agents alemanys:

El kàiser alemany, cobert de la sang de milions de morts, vol dirigir el seu exèrcit contra Petrograd. Cridam als obrers, soldats i camperols alemanys, qui volen la pau no pas menys que nosaltres, a alçar-se contra aquesta condemnada guerra!

Això tan sols hi pot fer un govern revolucionari, que parle realment pels obrers, soldats i camperols de Rússia, i que s'adrece directament per damunt dels caps dels diplomàtics a les tropes alemanyes, omple les trinxeres alemanyes amb proclames en llengua alemanya. Els nostres aviadors difondran aquestes proclames per tot Alemanya.

En el Consell de la República el golf entre els dos bàndols de la cambra s'aprofundia de dia en dia.

«Les classes propietàries», cridava Karelin, pels social-revolucionaris d'esquerres, «volen explotar la maquinària revolució de l'estat per lligar Rússia al carro de guerra dels aliats! Els partits revolucionaris són absolutament contraris a aquesta política».

El vell Nikolaj C'aikovskij, representant dels social-populistes, parlava contra el lliurament de la terra als camperols, i prenia el partit dels cadets: «Hem d'enfortir immediatament la disciplina en l'exèrcit. D'ençà del principi de la guerra no he deixat d'insistir en què és un crim emprendre reformes socials i econòmiques en temps de guerra. Cometem aquest crim, i amb tot no sóc enemic d'aquestes reformes, car sóc socialista».

Crits des de l'esquerra, «No et creiem!» Forts aplaudiments de la dreta.

Adz'emov, pels cadets, declarava que no hi havia cap necessitat d'explicar l'exèrcit per què lluitava, ja que tot soldat havia d'adonar-se que la primera tasca era fer fora l'enemic del territori rus.

El propi Kerenskij eixí dues vegades per cridar apassionadament per la unitat nacional, en una ocasió amb llàgrimes als ulls a la fi. L'assemblea se l'escoltà fredament i l'interrompé amb remarques iròniques.

L'Institut Smolnij, seu central de la Caj-i-ka i del Soviet de Petrograd, es trobava a unes milles del centre de la ciutat, al costat de l'ample Neva. Hi vaig anar en un tramvia, que es movia passa de cargol sorollosament pels grisos i fangosos carrers, i plenes de gent. A la fi de la línia s'aixecava les gràcils cúpules blaves del Convent d'Smolnij, ornades d'or; i al costat d'ella els grans quarters que feien façana amb l'Institut Smolnij, de dues-centes iardes de llarg i de tres pisos d'alçada, amb els braços imperials gravats en pedra que restaven encara insolents en l'entrada.

Sota l'antic règim una famosa escola conventual per les noies de la noblesa russa, sota el patrocini de la pròpia tsarina, l'Institut havia sigut pres per les organitzacions revolucionàries d'obrers i soldats. Dins hi havia més d'un centenar de grans sales, blanques i nues, encara assenyalades per plaques que deien «Aula de Senyores-4», «Despatx de Professors»; però per damunt d'aquestes hi havia rètols improvisats, prova de la vitalitat del nou ordre: «Comitè Central del Soviet de Petrograd» i «Caj-i-ka» i «Oficina d'Afers Exteriors»; «Unió de Soldats Socialistes», «Comitè Central dels Sindicats Panrussos», «Comitès de Fàbrica i Taller», «Comitè Central de l'Exèrcit»; i les oficines centrals i seus dels partits polítics.

Les llargs i buits corredors, il·luminats per estranys llums elèctrics, s'omplien de les ombres atrafegades de soldats i obrers, qualcuns d'ells sota el pes d'enormes feixos de diaris, proclames, propaganda impressa de tota mena. El soroll de les pesades botes es convertia en un tro profund i incessant damunt el terra de fusta. Hi havia rètols per tot arreu: «Camarades! Pel bé de la vostra salut, manteniu-ho net!» Hi havia grans taules al començament de les escales a cada pis, plenes de pamflets i de literatura en venda dels diferents partits polítics.

Camarades, Pel bé de la vostra salut, mantingueu la netedat

L'ampli refectori de sostre baix que hi havia abaix era encara un menjador. Per dos rubles vaig comprar un tiquet que em permetia de sopar, i vaig posar-me a la cua amb milers d'altres, esperant fins arribar a les llargues taules de servei, on vint homes i dones carregaven immenses olles de brou de col, trossos de carn i piles de kasha, rebanades de pa negra. Vaig pagar cinc copecs per un tè servit en una tassa de llauna. D'una cistella hom agafava una greixosa cullera de fusta. Els bancs de les taules de fusta eren plens de proletaris afamats, que devoraven el menjar, xerraven i omplien la sala d'acudits grollers.

A dalt hi havia un altre menjador, reservat per la Cai-i-ka tot i que hi anava tothom. Allà hom hi podia tindre pa ben untat de mantega i gots inacabables de tè.

En l'ala sud del segon pis hi havia la gran sala de reunions, l'antic sala de dansa de l'Institut. Una sala blanca i alta il·luminada amb canelobres de vidre blanc que sostenia centenars d'ornades bombetes elèctriques, i dividida per dues fileres de gruixudes columnes; al final hi havia un entaulat, flanquejat de dos fanals alts i embrancats, i un marc daurat al darrera, d'on s'hi havia retirat el retrat imperial. En ocasions festives s'hi havien assegut brillants uniformes militars i eclesiàstics, en honor de les grans duqueses.

Tot just creuada la sala, a fora hi havia l'oficina del Comitè de Credencials pel Congrés dels Soviets. M'hi vaig plantar per veure arribar els nous delegats, soldats fornits amb barbes, treballadors amb brusa negra, uns pocs camperols de cabells llargs. La noia encarregada, membre del grup Iedinstvo [4]] de Plekhanov, hi somreia amb menyspreu. «Són gent molt diferent dels delegats del primer Siezd (Congrés)», assenyalava. «Mirau quina fila fan de grollers i ignorants! La gent negra». Era cert; les profunditats de Rússia s'havien agitat, i allò que hi era al fons ara surava. El Comitè de Credencials, nomenat per l'antiga Cai-i-ka, impugnava delegat per delegat, damunt la base que els havien elegit il·legalment. Karakhan, membre del Comitè Central Bolxevic, es limitava a somriure. «Tant se val», deia, «quan arribe el moment ja veurem com preneu seient».

Raboc'i i Soldat deia:

S'hi crida l'atenció als delegats del nou Congrés Panrús dels intents de certs membres del Comitè Organitzador de sabotejar el Congrés, en afirmar que no tindrà lloc, i que els delegats farien millor d'abandonar Petrograd. No en feu cap d'aquestes mentides. S'apropen dies grans...

Era evident que no s'hi arribaria a un quòrum el 2 de novembre, de forma que l'obertura del Congrés s'ajornà al 7. Però ara tot el país s'agitava; i els menxevics i social-revolucionaris, en adonar-se que els derrotaven, canviaren sobtadament la tàctica i començaren a cablejar frenèticament a les llurs organitzacions provincials perquè elegissen tants delegats socialistes «moderats» com els fos possible. Al mateix temps el Comitè Executiu dels Soviets de Camperols publicà una convocatòria d'emergència d'un Congrés Camperol, que s'hauria de reunir el 13 de desembre i oposar-se a qualsevol actuació que poguessen prendre obrers i soldats...

Què farien els bolxevics? Corrien rumors per la ciutat que hi hauria una «manifestació» armada, una vistuplennie—una sortida d'obrers i soldats. La premsa burgesa i reaccionària profesitzava la insurrecció, i urgia el govern d'arrestar el Soviet de Petrograd, o, si més no, d'evitar la reunió del Congrés. Fulls com Novaia Rus defensaven una massacre general de bolxevics.

El diari de Gorkij, Novaia Z'izn, coincidia amb els bolxevics en què els reaccionaris provaven de destruir la revolució, i que si calia els havien de resistir amb la força de les armes; però tots els partits de la democràcia revolucionària havien de fer un front unit.

En la mesura que la democràcia no ha organitzat les seues forces principals, en la mesura que la resistència a la seua influència és encara forta, no se'n treu res de passar a l'atac. Però si els elements hostils crides a la força, llavors de la democràcia revolucionària hauria d'entrar a la batalla per prendre el poder, i comptaria amb els estrats més profunds del poble...

Gorkij assenyalava que tant els diaris reaccionaris com governamentals incitaven els bolxevics a la violència. Una insurrecció, però, prepararia el camí d'un nou Kornilov. Demanava als bolxevics que negassen els rumors. Potressov, en el Dien (Dia) menxevic, publicava una història sensacional, acompanyada d'un mapa, que afirmava revelar el pla de secret de campanya dels bolxevics.

Com per art de màgia, les parets es cobriren d'advertiments, proclamacions, [10] crides, dels Comitès Centrals de les faccions «moderades» i conservadores i de la Cai-i-ka, que condemnaven qualsevol «manifestació» i imploraven obrers i soldats de no sentir als agitadors. Per exemple, aquesta de la Secció Militar del Partit Socialista Revolucionari:

De nou corren rumors per la ciutat d'un projecte de vistuplennie. Quina és la font d'aquests rumors? Quina organització autoritza aquests agitadors a cridar a la insurrecció? Els bolxevics, a una qüestió que se'ls hi adreça en la Cai-i-ka, negaven que hi tinguessen res a veure. Però aquests rumors comporten un gran perill. Pot passar fàcilment que, sense considerar l'estat d'opinió de la majoria d'obrers, soldats i camperols, caps calents individuals convoquen part dels obrers i soldats als carrers, i els inciten a una insurrecció. En aquesta època plena de pors per la qual passa la Rússia revolucionària, qualsevol insurecció es transformaria fàcilment en una guerra civil, i en podria resultar la destrucció de totes les organitzacions del proletariat, construïdes amb tant de treball. Els conspiradors contra-revolucionaris planegen d'aprofitar-se d'aquesta insurrecció per destruir la revolució, obrir el front a Wilhelm, i impedir l'Assemblea Constituent... Mantingueu-vos ferms en els vostres llocs! No eixiu!

El 28 d'octubre, en els corredors d'Smolnij, parlava amb Kamenev, un home petit amb una barba escassa i rogenca i gestos gals. No era gens convençut que hi arribassen prous delegats. «Si hi ha un Congrés», deia, «representarà el sentiment majoritari del poble. Si la majoria és bolxevics, com crec que serà, demanarem que es lliure el poder als soviets, i el govern provisional haurà de renunciar».

Volodarskij, un jove alt i pàlid, amb ulleres i no gaire bona color, era molt més clar. «Els Lieber-Dans i els altres compromisaris sabotegen el Congrés. Si aconsegueixen d'impedir-ne la reunió, bé, llavors som prou realistes com per no dependre'n!».

Sota data del 29 d'octubre trob entrat en el meu bloc els següents extractes arreplegats dels diaris del dia:

Moghilev (Quarter General de l'Exèrcit). Concentració dels regiments lleials de la Guàrdia, la Divisió Salvatge, cosacs i batallons de la mort.

Els junkers de les Escoles Oficials de Pavlovsk, Carkoje Selo i Peterhof reben ordres del govern per preparar-se a entrar a Petrograd. Els junkers d'Oranienbaum arriben a la ciutat.

Part de la Divisió Cuirassada de la guarnició de Petrograd estacionada en el Palau d'Hivern.

Per ordres signades per Trockij, diversos milers de rifles són lliurats per la Fàbrica Governamental d'Armes de Sestroreck als delegats dels treballadors de Petrograd.

En una reunió de la Milícia Ciutadana del Barri de Baix Liteini, s'aprova una resolució que demana tot el poder pels soviets.

Aquesta és tan sols una mostra dels confosos fets d'aquells dies emfebrits, on tothom sabia que quelcom havia de passar, però ningú no sabia què.

En una reunió del Soviet de Petrograd a Smolnij, la nit del 30 d'octubre, Trockij titllava les afirmacions de la premsa burgesa que el Soviet contemplava la insurrecció armada com «un intent dels reaccionaris de desacreditar i sabotejar el Congrés dels Soviets. El Soviet de Petrograd», declarava, «no ha ordenat cap vistuplennie. Si cal ho farem, i rebrem el suport de la guarnició de Petrograd. Ells (el govern) preparen una contra-revolució; i hi respondrem amb una ofensiva que serà implacable i decisiva».

És cert que el Soviet de Petrograd no havia ordenat cap manifestació, però el Comitè Central del partit bolxevic considerava la qüestió de la insurrecció. Tota la nit del 23 la passaren reunits. Hi eren presents tots els intel·lectuals del partit, els dirigents i els delegats dels obrers i la guarnició de Petrograd. Dels intel·lectuals tan sols Lenin i Trockij eren per la insurrecció. Fins i tot els militars s'hi oposaven. S'hi votà. La insurrecció fou refusada!

Llavors s'alçà un treballador de base, amb el rostre convulsionat de ràbia. «Parl pel proletariat de Petrograd», digué amb duresa. «Som per la insurrecció. Feu el que vulgueu, però us dic ara que si permeteu que els soviets siguen destruïts, passarem per damunt vostre! Qualques soldats se li uniren. I després d'això quan votaren de nou, la insurrecció guanyà...[11]

Amb tot, l'ala dretana dels bolxevics, dirigida per Riazanov, Kamenev i Zinov'ev, continuava a fer campanya contra un aixecament armat. El matí del 31 d'octubre aparegué a Raboc'i Put el primer posicionament de Lenin amb la «Lletra als Camarades», una de les peces més audaces de propaganda política que mai ha vist el món. En ella Lenin presentava seriosament els arguments a favor de la insurrecció, a partir del text de les objeccions de Kamenev i Riazonov.

«O hem d'abandonar la nostra consigna 'tot el poder pels soviets'», escrivia, «o hem de fer una insurrecció. No hi ha tercera via».

Aquella mateixa tarda Paul Miliukov, dirigent dels Cadets, va fer un discurs brillant i dur[12] en el Consell de la República, acusant el nakaz d'Skobeliev, de pro-alemany, declarant que la «democràcia revolucionària» destruïa Rússia, befant-se de Teresc'enko, i declarant obertament que preferia la diplomàcia alemanya a la russa. Els bancs de l'esquerra eren un rugir tumultuós.

Per la seua part el govern no podia ignorar la importància de l'èxit de la propaganda bolxevic. El 29 de la comissió conjunta del govern i del Consell de la República s'afanyà a redactar dues lleis, una per donar la terra temporalment als camperols, i l'altra per impulsar una política exterior enèrgica de pau. El dia següent Kerenski suspenia la pena capital en l'exèrcit. La mateixa vesprada s'obria amb gran cerimònia la primera sessió de la nova «Comissió per l'Enfortiment del Règim Republicà i de Lluita contra l'Anarquia i la Contra-revolució», de la qual la història no ens mostra el més mínim rastre posterior. El matí següent amb dos altres corresponsals vaig entrevistar Kerenski[13]--la darrera vegada que rebia periodistes.

«El poble rus», deia amargament, «pateix de fatiga econòmica i de decepció dels aliats! El món pensa que la revolució russa s'acaba. Que no s'equivoque. La revolució russa tot just comença». Uns mots més profètics, potser, que no es pensava.

Tempestuós fou la reunió durant tota la nit del Soviet de Petrograd el 30 d'octubre, en la qual hi era present. Els intel·lectuals socialistes «moderats», els oficials, els membres del Comitès Militars, la Cai-i-ka, hi tenien la força. Contra ells s'alçaren treballadors, camperols i soldats de base, apassionats i senzills.

Un camperol relatà els desordres de Tver, segons ell provocats per l'arrest dels Comitès Agraris. «Aquest Kerenski no és res més que un escut pels pomies'c'iki (propietaris)», cridava. «Saben que en l'Assemblea Constituent els arrabassarem la terra i per això proven de destruir l'Assemblea Constituent!».

Un mecànic de la Putilov descrivia com els superintendents tancaven els departament d'un en un sota el pretext que no hi havia combustible o matèries primeres. El Comitè de Fàbriques i Tallers, declarava, havia descobert enormes subministraments amagats.

«És una provocatzia» deia, «Volen matar-nos de gana, o dur-nos a la violència!».

Entre els soldats un va començar, «Camarades! Us port salutacions del lloc on els homes caven la pròpia tomba i n'hi diuen trinxeres!».

Llavors s'alçà un jove soldat esprimatxat, amb uns ulls brillants i rebut amb un rugit de benvinguda. Era C'udnovskij, donat per mort en els combats del juliol, i ara alçat d'entre els morts.

«Les masses de soldats ja no confien en els oficials. Fins i tot els Comitès Militars, que refusaren de convocar una reunió del nostre soviet, ens traïren. Les masses de soldats volen que l'Assemblea Constituent tinga lloc exactament per quan se la convocà, i que els qui gosen d'ajornar-la siguen castigats—i no tan sols amb càstics platònics, ja que l'exèrcit també té armes».

Parlà de la campanya electoral per la Constituent que ara recorria el Cinquè Exèrcit. «Els oficials, i especialment els menxevics i els social-revolucionaris, proven deliberadament d'aixafar els bolxevics. Els nostres diaris no poden circular en les trinxeres. Els nostres oradors són arrestats».

«Per què no parlau de la manca de pa?» cridava un altre soldat.

«L'home no viurà tan sols de pa», respongué durament C'udnovkij.

Li seguí un oficial, delegat del Soviet de Vitebsk, un oboronetz menxevic. «No és qüestió de qui té el poder. El problema no és el govern, sinó la guerra, i la guerra cal guanyar-la abans de cap canvi». A això, xiulades i riallades iròniques. «Aquests agitadors bolxevics són demagogs!». La sala retronà amb riallades. «Oblidau per un moment la lluita de classes». Però no continuà. Una veu el tallà, «Això és el que voldries».

Petrograd presentava un espectacle curiós aquells dies. En les fàbriques les sales del comitè eren plenes de fileres de rifles, correus anaven i venien, la Guàrdia Vermella[5]s'intruïa. En tots els quarters hi havia reunions cada nit, i durant tot el dia interminables discussions enceses. Pels carrers la multitud s'amuntegava quan queia el vespre i oscil·lava en lentes i volubles onades amunt i avall de Nevskij, barallant-se pels diaris. Els atracaments augmentaren tant que era perillós caminar pels carrerons. A la Sadovaja una vesprada vaig veure una munió de centenars de persones que colpejaren i trepitjaren fins a la mort a un soldat enxampat mentre robava. Individus misteriosos circulaven entre les dones tremoloses que feien llargues i fredes hores de cua per pa i llet, i xiuxiuejaven que els jueus havien acaparat els subministres d'aliments, i que mentre la gent passava gana, els membres del Soviet vivien luxosament.

A Smolnij hi havia guardes estrictes a la porta i en l'entrada exterior, que demanaven el passi a tothom. Les sales de comitès brogien dia i nit, centenars de soldats i obrers dormien a terra, allà on trobaven espai. A dalt en el gran saló milers de persones assistien les sorolloses sessions del Soviet de Petrograd.

Els clubs de joc funcionaven a ple de l'alba al vespre, amb rius de xampany i jugades de vint mil rubles. Al centre de la ciutat durant la nit anaven i venien prostitutes enjoiades i amb pels cares i els cafès eren plens.

Agents monàrquics, espies alemanys, contrabandistes feien plans.

I en mig de la pluja i de l'enrenou, la gran ciutat bategava sota un cel gris i s'afanyava més i més cap a—què?

Notes

   [1] La revolta de Kornilov la tracta amb detall el meu proper volum, «De Kornilov a Brest-Litovsk». La responsabilitat de Kerenski per la situació que donà pas a l'intent de Kornilov s'ha demostrat ara ben clarament. Molts defensors de Kerenski diuen que sabia dels plans de Kornilov, i que amb una jugada el va fer eixir prematurament, i llavors l'esclafà. Fins i tot el senyor A. J. Sack, en el seu llibre «El naixement de la democràcia russa», diu

«Diverses coses són gairebé segures. La primera és que Kerenski sabia del moviment de diversos destacaments des del front cap a Petrograd, i és possible que com a primer ministre i ministre de la guerra, en adonar-se del creixent perill bolxevic, els cridàs en ajut».

L'únic forat d'aquest argument és que no hi havia cap «perill bolxevic» llavors, quan els bolxevics eren encara una minoria impotent en els soviets, i els llurs dirigents eren a la presó o amagats.

 [2] Conferència democràtica Quan la Conferència Democràtica fou proposada per primera vegada a Kerenski, suggerí una assemblea de tots els elements de la nació, «les forces vives», com ell en deia—incloent-hi banquers, fabricants, terratinents i representants del partit cadet. El Soviet refusà, i elaborà la taula següent de representació, que Kerenski acceptà:

Aquesta proporció fou alterada dues o tres vegades. La disposició final de delegats fou:

 [3] El 28 de setembre del 1917, Izviestia, òrgan de la Cai-i-ka, publicà un article que deia, en parlar del darrer ministeri provisional:

«A la fi s'ha format un govern realment democràtic, nascut de la voluntat de totes les classes del poble rus, la primera forma bruta del futur règim parlamentari liberal. Davant nostre hi ha l'Assemblea Constituent, que resoldrà totes les qüestions del dret fonamental, i la composició de la qual serà essencialment democràtica. La funció dels soviets s'acaba, i s'apropa el temps que hauran de retirar-se, amb la resta de la maquinària revolucionària, de l'escenari d'un poble lliure i victoriós, les armes del qual seran d'ara endavant les pacífiques de l'acció política».

L'article editorial d'Izviestia del 23 d'octubre es titulava «La crisi de les organitzacions soviètiques». Començava per dir que els viatgers comunicaven un descens de l'activitat dels soviets locals arreu. «Això és natural», deia l'autor. «Ja que la gent s'interessa en òrgans legislatius més permanents—les dumes municipals i els zemstvos».

«En els importants centres de Petrograd i Moscou, on els soviets són més ben organitzats, no prengueren tots els elements democràtics. La majoria d'intel·lectuals no participaren, ni tampoc molts obrers; part dels obrers perquè eren políticament retardataris, uns altres perquè el centre de gravetat per ells era a la fàbrica. No podem negar que aquestes organitzacions són fermament unides a les masses, les necessitats quotidianes de les quals serveixen millor que ningú.

»Que les administracions democràtiques locals s'organitzen enèrgicament és de gran importància. Les dumes municipals són elegides per sufragi universal, i en qüestions purament locals tenen més autoritat que els soviets. Ni un sol demòcrata hi veuria res de dolent.

»Les eleccions municipals es realitzen d'una forma millor i més democràtica que les eleccions als soviets. Totes les classes es troben representades en els municipis. I tan bon punt els governs locals comencen a organitzar la vida en els municipis, el paper dels soviets locals s'acabarà naturalment.

»Hi ha dos factors en la caiguda d'interès en els soviets. El primer el podem atribuir a la davallada de l'interès polític de les masses; el segon, a l'esforç creixent dels organismes governamentals provincials i locals per organitzar la construcció de la nova Rússia. Com més la tendència vaja en aquesta darrera direcció, més aviat desapareix la importància dels soviets.

»Se'ns diu que som els 'enterradors' de la nostra pròpia organització. En realitat, som els treballadors més esforçats en la construcció de la nova Rússia.

»Quan l'autocràcia i tot el règim burocràtic caigué, establirem els soviets com a barracons on tota la democràcia podria trobar un refugi temporal. Ara, per comptes de barracons, construïm l'edifici permanent d'un nou sistema, i naturalment la gent gradualment abandonarà els barracons per un allotjament més comfortable.

 [4] Discurs de Trockij al Consell de la República Russa «L'objectiu de la Conferència Democràtica, que fou convocada per la Cai-i-ka, era fer fora l'irresponsable personal governamental que generà un Kornilov, i establir un govern responsable que fos capaç de posar fi a la guerra, i assegurar la convocatòria de l'Assemblea Constituent al seu moment. Mentres, rera l'esquena de la Conferència Democràtica, amb arteries, amb tractes entre el ciutadà Kerenski, els cadets i els dirigents dels partits menxevic i social-revolucionari, vam rebre el resultat oposat a l'objectiu oficialment anunciat. Es creà un poder al voltant del qual i dins el qual tenim Kornilovs declarats i secrets que juguen papers destacats. La irresponsabilitat del govern es proclama oficialment, quan s'anuncia que el Consell de la República Russa ha d'ésser un òrgan consultiu i no legislatiu. En el vuitè mes de la revolució, el govern irresponsable es crea un refugi en aquesta reedició de la Duma de Bieligen.

»Les classes propietàries han entrat en aquest Consell Provisional en una proporció que mostra clarament, per les eleccions de tot el país, que molts d'ells no hi tenen cap dret. Malgrat això, el partit cadet, que fins ahir volia que el govern provisional fos responsable davant la Duma estatal, aquest mateix partit cadet assegurava la independència de l'assemblea de les classes propietàries, on sens dubte tindria una posició tan favorable com la que té en aquest Consell, i no seran capaços de restar sense responsabilitat davant l'Assemblea Constituent.

»Si les classes propietàries es preparassen realment per l'Assemblea Constituent en sis setmanes, no hi podria haver cap raó per establir la irresponsabilitat del govern en aquest moment. Tota la veritat és que la burgesia, que dirigeix les polítiques del govern provisional, té com a objectiu trencar l'Assemblea Constituent. En l'actualitat aquesta és el principal objectiu de les classes propietàries, que controlen tota la nostra política nacional, exterior i interior. En els departaments d'indústria, d'agricultura i de subministraments la política de les classes propietàries, conjuntament amb el govern, augmenta la desorganització natural produïda per la guerra. Les classes propietàries són les que provoquen la revolta camperola! Les classes propietàries són les que provoquen la guerra civil, i mantenen obertament el domini amb la mà descarnada de la fam, amb la qual volen enderrocar la revolució i posar fi a l'Assemblea Constituent!

»No pas menys criminal és també la política internacional de la burgesia i del seu govern. Després de quaranta mesos de guerra, el capital es troba amenaçat d'un perill mortal. En resposta a això sorgeix un pla per traslladar el govern a Moscou. La idea d'abandonar la capital no indigna la burgesia. Just al contrari. S'accepta com una part natural de la política general dissenyada per promoure una conspiració contra-revolucionària. Per comptes de reconèixer que la salvació del país rau en arribar a la pau, per comptes de llençar obertament la idea de la pau immediata a tots els pobles esgotats, per damunt dels caps de diplomàtics i imperialistes, i fer impossible la continuació de la guerra, el govern provisional, per ordre dels cadets, els contra-revolucionaris i els imperialistes al·liats, sense sentit, sense objectiu i sense pla, continuen a arrossegar-nos en una guerra assassina, que sentencia a una mort inútil més centenars de milers de soldats i mariners, i es prepara per abandonar Petrograd, i ofegar la revolució. En un moment on els soldats i mariners bolxevics moren amb altres soldats i mariners com a resultat dels errors i dels crims d'uns altres, l'anomenat Comandant Suprem (Kerenski) continua la repressió contra la premsa bolxevic. Els partits dirigents actuen com a còmplices voluntaris d'aquestes polítiques.

»Nosaltres, la facció dels socialdemòcrates bolxevics, anunciem que amb aquest govern de traïció al poble no tenim res en comú. No tenim res en comú amb l'actuació d'aquests assassins del poble que s'amaga rera cortines oficials. Refusam tan directament com indirectament d'amagar un dia més d'aquesta actuació. Mentre les tropes de Wilhelm amenacen Petrograd, el govern de Kerenski i Kornilov es prepara per fugir de Petrograd i convertir Moscou en una base de la contra-revolució!

»Advertime els obrers i soldats de Moscou que es posen en guàrdia. En deixar aquest Consell, cridam a la humanitat i a la intel·ligència dels obrers, camperols i soldats de tot Rússia. Petrograd és en perill! La revolució és en perill! El govern ha augmentat el perill, les classes dirigents l'intensifiquen. Tan sols el propi poble pot salvar-se i salvar el país.

»Cridam al poble. Visca la pau immediata, honesta i democràtica! Tot el poder pels soviets! Tota la terra pel poble! Visca l'Assemblea Constituent!

 [5]«Nakaz» a Skobeliev

Resum

(Aprovat per la Cai-i-ka i lliurat a Skobeliev com a instrucció pels representants de la democràcia revolucionària russa en la Conferència de París).

El tractat de pau s'ha de basar en el principi de «cap annexió, cap indemnització i dret d'autodeterminació dels pobles».

Problemes territorials

(1) Evacuació de les tropes alemanyes de la Rússia envaïda. Ple dret d'autodeterminació a Polònia, Lituània i Livònia.

(2) Autonomia per l'Armènia turca, i finalment completa autodeterminació tan bon punt s'establescan governs locals.

(3) La qüestió d'Alsàcia-Lorena s'ha de resoldre amb un plebiscit, després de la retirada de totes les tropes forasteres.

(4) Restauració de Bèlgica. Compensació pels danys amb un fons internacional.

(5) Restauració de Sèrbia i Montenegro, i ajuts d'un fons internacional d'assistència. Sèrbia ha de tindre una eixida a l'Adriàtic. Bòsnia i Herzegovina han d'ésser autònomes.

(6) Les províncies disputades dels Balcans han de tindre una autonomia provisional, seguida d'un plebiscit.

(7) Restauració de Romania, però forçada a concedir una autodeterminació completa a Dobrudja. Cal forçar Romania a executar els articles del Tractat de Berlin quant als jueus, i reconèixer-los com a ciutadans romanesos.

(8) Autonomia provisional per la Italia Irridenta, seguida d'un plebiscit per determinar-ne la dependència estatal.

(9) Retorn de les colònies alemanyes.

(10) Restauració de Grècia i Pèrsia.

Llibertat de les mars

Tots els estrets d'accés a mars continentals, així com els canals de Suez i de Panamà, han d'ésser neutralitzats. Llibertat de comerç marítim. Abolició del dret de pirateria. Prohibició del torpedinatge de vaixells comercials.

Indemnitzacions

Tots els combatents han de renunciar a les reivindicacions d'indemnitzacions, tan directes com indirectes, així com, per exemple, a càrregues pel manteniment de presoners. Les indemnitzacions i contribucions recollides durant la guerra s'han de retornar.

Acords econòmics

Els tractats comercials no han de fer part dels acords de pau. Cada país ha d'ésser independent en les seues relacions comercials, i no ha d'ésser obligada, o impedida, de concloure un tractat econòmic pel Tractat de Pau. Amb tot, totes les nacions haurien d'adherir-se, pel Tractat de Pau, a no practicar un bloqueig econòmic després de la guerra, ni a formar acords tarifaris separats. El dret de la nació més afavorida s'ha de concedir a tots els països sense distinció.

Garanties de pau

Cal concloure la pau en la Conferència de Pau amb delegats elegits per les institucions representatives nacionals de cada país. Els acords de pau els han de confirmar aquests parlaments.

Cal abolir la diplomàcia secreta; tots les parts s'han de comprometre a no concloure cap tractat secret. Aitals tractats es declaren en contradicció al dret internacional, i nuls. Tots els tractats, fins que no siguen confirmats pels parlaments de les diferents nacions, s'han de considerar nuls.

Desarmament gradual tant terrestre com marítim, i establiment d'un sistema de milícies. La «Societat de Nacions» proposada pel president Wilson pot esdevindre un ajut valuós al dret internacional, sempre que (a), totes les nacions siguen obligades a participar-hi amb igualtat de drets, i (b), es democratize la política internacional.

Vies cap a la pau

Els aliats han d'anunciar immediatament que volen obrir negociacions de pau tan bon punt les potències enemigues declaren el llur consentiment a la renúncia de tota annexió forçosa.

Els aliats han de comprometre's a no començar cap negociació de pau, ni a concloure'n cap, llevat d'en una Conferència general amb la participació de delegats de tots els països neutrals.

Cal eliminar tots els obstacles a la Conferència Socialista d'Estocolm, i cal donar immediatament passaports a tots els delegats dels partits i organitzacions que vulguen participar.

(El Comitè Executiu dels Soviets de Camperols també publicà un nakaz, que varia poc de l'anterior).

 [6] Pau a expenses de Rússia Les revelacions de Ribot de l'oferta de pau d'Àustria a França; l'anomenada «Conferència de Pau» de Berna, Suïssa, durant l'estiu del 1917, on participaren delegats de tots els països bel·ligerants, que representaven els grans interessos financers en tots aquests països, i l'intent de negociacions d'un agent anglès amb un dignatari de l'església búlgara; tots ells assenyalaven el fet que hi havia fortes currents en tots dos bàndols, favorables de preparar una pau a expenses de Rússia. En el meu proper llibre, «De Kornilov a Brest-Litovsk», prov de tractar aquesta qüestió més profundament, i publicar-hi diversos documents secrets descoberts en el Ministeri d'Afers Exteriors de Petrograd.

 [7] Soldats russos a França

Report oficial del govern provisional.

«D'ençà que les notícies de la revolució russa arribaren a París, començaren aparèixer diaris russos de tendències contraposades; i aquests diaris, així com els individus, circulaven lliurement entre les masses de soldats i iniciaren una propaganda bolxevic, sovint amb la difusió de notícies falses que apareixien en els diaris francesos. En absència de tota notícia oficial, i de detalls precisos, aquesta campanya provocà un malcontentament entre els soldats. El resultat dou un desig de tornar a Rússia, i un odi envers els oficials.

»Finalment tot plegat es convertí en una rebel·lió. En una de les reunions, els soldats publicaren una crida a refusar de cavar, ja que havien decidit de no lluitar més. Es decidí d'aïllar els rebels, i el general Zankievic' ordenà tots els soldats lleials al Govern Provisional d'abandonar el camp de Courtine, i de dur amb ells tota la munició. El 25 de juny l'ordre fou executada; hi restaren al camp tan sols els solsats que digueren que es sotmetrien «condicionalment» al Govern Provisional. Els soldats en el camp de Courtine reberen diverses vegades la visita del Comandant en Cap dels Exèrcits Russos de l'exterior, de Rapp, el comissari del ministeri de guerra, i de diversos antics exiliats distingits que volien influir-los, però aquests intents foren debades, i finalment el comissari Rapp insistí en què els rebels havien de deposar les armes i, com a signe de submissió, marxar en bon ordre a un lloc anomenat Clairvaux. L'ordre fou obeïda tan sols parcialment; de primer eixiren 500 homes, dels quals 22 foren arrestats; 24 hores més tard els seguiren uns 6.000. Hi restaren 2.000.

»Es decidí d'augmentar la pressió; els hi disminuiren les racions, els hi suspengueren la paga, i els camins cap a la vila de Courtine eren custodiats per soldats francesos. El general Zankievic', en haver descobert que una brigada d'artilleria russa passava per França, decidí de formar un destacament mixt d'infanteria i artilleria per reduir els rebels. Enviaren una delegació als rebels; la delegació retornà unes hores més tard, convençuda de la inutilitat de les negociacions. L'1 de setembre el general Zankievic' envià un ultimàtum als rebels on els hi demanava que deposassen les armes, i els amenaçava que, en cas de refús, obriria foc amb l'artilleria si l'ordre no era obeïda abans del 3 de setembre a les 10.

»En no complir-se l'ordre, s'obrí un foc lleuger d'artilleria en el lloc i l'hora acordats. S'hi llençaren divuit projectils, i s'advertí als rebels que el bombardeig es faria més intens. La nit del 3 de setembre 160 homes es rendiren. El 4 de setembre recomençà el bombardeig, i a les 11, després del llençament de 36 projectils, els rebels aixecaren dues banderes blanques i començaren a deixar el campament desarmats. Al vespre 8.300 homes s'havien rendit. 150 soldats que restaven en el camp obriren foc amb metralladores aquella nit. El 5 de setembre, per posar fi a l'afer, s'hi llençà un fort atac contra el campament, i els nostres soldats l'ocuparen de mica en mica. Els rebels mantingueren un fort foc amb les metralladores. El 6 de setembre, a les 9, el campament ja s'havia ocupat completament. Després del desarmament dels rebels, s'arrestaren 81».

Així deia el report. De documents secrets descoberts en el Ministeri d'Afers Exteriors, però, sabem que el relat no és del tot acurat. El primer problema sorgí quan els soldats provaren de formar comitès, com feien els llurs camarades a Rússia. Demanaren el retorn a Rússia, cosa que fou refusada; i llavors, en considerar-los una influència perillosa a França, els destinaren a Salònica. Refusaren d'anar-hi, i esclatà la batalla. Es descobrí que els havien deixat en el campament sense oficials uns dos mesos, i se'ls havia tractat malament, abans que es tornassen rebels. Tots els intents d'esbrinar el nom de la «brigada d'artilleria russa» que els hi havia disparat foren inútils; els telegrames descoberts en el ministeri deixaven entendre que s'hi havia emprat l'artilleria francesa.

Després de la rendició, més de dos-cents amotinats foren abatuts a sang freda.

 [8] Discurs de Teresc'enko

(Resum)

«Les qüestions de política exterior es vinculen estretament a les de la defensa nacional. I així, si en qüestions de defensa nacional pensau que cal fer sessions en secret, també en la nostra política exterior de vegades hem d'observar el mateix secret.

»La diplomàcia alemanya prova d'influir l'opinió pública. Per tant les declaracions dels dirigents de les grans organitzacions democràtiques que parlen fortament d'un congrés revolucionari, i de la impossibilitat d'una altra campanya d'hivern, són perilloses. Totes aquestes declaracions costen vides humanes.

»Voldria parlar simplement de lògica governamental, sense tocar les qüestions de l'honor i la dignitat de l'estat. Des del punt de mira de la lògica, la política exterior de Rússia hauria de basar-se en una comprensió real dels interessos de Rússia. Aquests interessos suposen que és impossible pel nostre país de restar sol, i que l'actual arrenglerament de forces on ens trobam (els aliats) és satisfactori. Tota la humanitat desitja la pau, però a Rússia ningú no permetrà una pau humiliant que violaria els interessos d'estat de la nostra pàtria!»

L'orador assenyalava que una pau així retardaria anys, si no segles, el triomf dels principis democràtics en el món, i causaria inevitablement noves guerres.

«Tots recordau els dies de maig, quan la fraternització en el nostre front amenaçà la fi de la guerra per la simple suspensió de les operacions militars, i dugué el país a una vergonyosa pau separada, i quins esforços van caldre per fer que les masses de soldats en el front entenguessen que no era d'aquesta manera que l'estat rus havia d'acabar la guerra i garantir els seus interessos».

Parlà de l'efecte miraculós de l'ofensiva de juliol, de quina força donà a la paraula dels ambaixadors russos de l'exterior, i de la desesperació que provocaren a Alemanya les victòries russes. I també, de la desil·lusió en els països aliats que seguí a la derrota russa.

«Quant al govern rus, s'adherí estrictament a la fórmula de maig, 'cap annexió i cap indemnització punitiva'. Consideram essencial no tan sols proclarmar l'autodeterminació dels pobles, sinó també renunciar als objectius imperialistes.

»Alemanya prova contínuament de fer la pau. L'únic discurs a Alemanya és el de la pau; sap que no pot guanyar.

»Refús els retrets destinats al govern que afirmen que la política exterior russa no parla prou clarament dels objectius de la guerra.

»Si sorgeix la qüestió de quins són els objectius que persegueixen els aliats, és indispensable abans demanar-se quins són els objectius acordats per les potències centrals.

»Sovint se sent el desig que publicam els detalls dels tractats que lliguen els aliats, però la gent s'oblida que, fins ara, no coneixem els tractats que lliguen els poders centrals».

Alemanya, deia, vol evidentment separar Rússia d'occident per una sèrie de febles estats-tampó.

«Aquesta tendència de fer mal als interessos vitals de Rússia cal aturar-la.

»I permetrà tranquilament la democràcia russa, que ha inscrit en la seua bandera els drets de les nacions de disposar de si mateixes, que continue l'opressió damunt els pobles més civilitzats (a Àustria-Hongria)?

»Els qui temen que els aliats provaran d'aprofitar-se de la nostra difícil situació per augmentar la nostra part en la càrrega de la guerra, i de resoldre les qüestions de la pau a costa nostra, s'equivoquen completament. El nostre enemic mira Rússia com un mercat pels seus productes. La fi de la guerra ens deixarà en una condició feble, i amb la nostra frontera oberta a la inundació de productes alemanys que poden fàcilment fer endarrerir anys el nostre desenvolupament industrial. Cal prendre mesures per protegir-nos contra això.

»Ho dic obertament i franca: la combinació de forces que ens uneix als aliats és favorable als interessos de Rússia. És per tant important que les nostres idees sobre les qüestions de la guerra i de la pau siguen d'acord amb les idees dels aliats tan clarament i precisa com siga possible. Per evitar qualsevol malentès, he de dir francament que Rússia ha de presentar-se ala Conferència de París amb un punt de mira».

No va voler comentar el nakaz a Skobeliev, però es referí al Manifest del Comitè Neerlandès-Escandinau, que acabava de publicar-se a Estocolm. Aquest manifest defensava l'autonomia de Lituània i de Livònia; «però això és clarament impossible», deia Teresc'enko, «ja que Rússia ha de tindre en el Bàltic ports lliures durant tot l'any».

»En aquesta qüestió els problemes de política exterior es relacionen estretament amb els de política interior, ja que si bé existeix un fort sentiment d'unitat de tota la gran Rússia, hom no hauria de deixar passar per alt les repetides manifestacions, a tot arreu, d'un desig dels pobles de separar-se del govern central. Aitals separacions són contràries als interessos de Rússia, i els delegats russos no poden alimentar-les».

 [9] La Flota Britànica. En l'època de la batalla naval del golf de Riga, no tan sols els bolxevics, sinó també els ministres del govern provisional, consideraren que la flota britànica havia abandonat deliberadament el Bàltic, com a indicatiu de l'atitud tan sovint expressada públicament per la premsa britànica, i semi-públicament pels representants britànics a Rússia que «Rússia és acabada! No té sentit preocupar-se per Rússia!».

Vegeu l'entrevista amb Kerenski (apèndix 13).

El general Gurko era ex-cap de l'estat major dels exèrcits russos sota el tsar. Era una figura prominent en la corrupta cort imperial. Després de la revolució, fou una de les poques persones exiliades per la seua trajectòria política i personal. La derrota naval russa en el golf de Riga coincidí amb la recepció pública a Londres, pel rei George, del general Gurko, un home qui el govern provisional rus considerava tan perillosament pro-alemany com reaccionari!

 [10] Crides contra la insurrecció

Als obrers i soldats

«Camarades! Les forces obscurantistes proven de forma creixent de cridar Petrograd i altres ciutats a DESORDRES I POGROMS. A les forces obscurantistes els hi cal el desordre, ja que els hi dóna una oportunitat d'esclafar el moviment revolucionari en sang. Sota el pretext d'establir l'ordre, i de protegir els habitants, desitgen establir el domini de Kornilov, que el poble revolucionari aconseguí de reprimir no fa gaire. Ai del poble si aquestes intencions es realitzen! La contra-revolució triomfant destruirà els soviets i els comitès militars, dispersarà l'Assemblea Constituent, aturarà el lliurament de la terra als comitès agraris, posarà fi a totes les esperances del poble en una pau ràpida, i omplirà totes les presons amb soldats i obrers revolucionaris.

»En els llurs càlculs, els contra-revolucionaris i els dirigents de les Centúries Negres compten amb el malcontentament profund de la part no-il·lustrada del poble per la desorganització en el subministrament d'aliments, per la continuació de la guerra, i per les dificultats generals de la vida. Desitgen transformar tota manifestació de soldats i obrers en un pogrom, que atemorirà la població pacífica i la llençarà als braços dels restauradors de la llei i de l'ordre.

»Sota aquestes condicions qualsevol intent d'organitzar una manifestació en aquests dies, tot i que siga per l'objectiu més lloable, seria un crim. Tots els obrers i soldats conscients que són disgustats per la política del govern tan sols es danyarien a si mateixos i a la revolució si emprenen manifestacions.

»PER TANT LA Cai-i-ka DEMANA A TOTS ELS OBRERS DE NO OBEIR CAP CRIDA A MANIFESTAR-SE.

»OBRERS I SOLDATS! NO CAIGUEU EN LES PROVOCACIONS! RECORDAU EL VOSTRE DEURE PEL PAÍS I PER LA REVOLUCIÓ! NO TRENCAU LA UNITAT DEL FRONT REVOLUCIONARI AMB MANIFESTACIONS CONDEMNADES AL FRACÀS!».

El Comitè Central Executiu del Soviets de Representants d'Obrers i de Soldats (Cai-i-ka)

Partit Obrer Socialdemòcrata Rus EL PERILL ÉS A PROP!
A tots els obrers i soldats
(Llegiu-lo i passau-lo a d'altres)

Camarades obrers i soldats!

«El nostre país perilla. Per aquest perill la nostra llibertat i la nostra revolució passen per dies difícils. L'enemic és a les portes de Petrograd. La desorganització creix d'hora en hora. Es fa més i més difícil d'aconseguir pa a Petrograd. Tots, des del més petit al més gran, hem de redoblar els esforços, hem de dedicar-nos a arreglar les coses de forma adient. Hem de salvar el nostre país, és a dir la llibertat. Més armes i provisions per l'exèrcit! Pa per les grans ciutats. Ordre i organització en el camp.

»I en aquestes terribles dies crítics proliferen els rumors que preparen en una manifestació EN UN LLOC, que QUALCÚ crida els soldats i obrers a destruir la pau i l'ordre revolucionari. Raboc'i Put, el diari dels bolxevics, llença oli a les flames: ensabona, prova d'agradar a la gent no-il·lustrada, tempta l'obrer i el soldat, els crida contra el govern, els promet munts de coses bones. L'home confiat i ignorant els creu, però no tenen raó. I des de l'altra banda venen també rumors que les forces obscurantistes, els amics del tsar, els espies alemanys, es freguen les mans. Es disposen a unir-se als bolxevics, i amb ells a dur els desordres fins a la guerra civil.

»Els bolxevics i els soldats ignorants i els obrers seduïts per ells criden insensatament: 'Fora el govern! Tot el poder pels soviets!'. I els servidors obscurantistes del tsar i els espies d'en Wilhelm segueixen: 'Mort als jueus, mort als botiguers, assaltam els mercats, devastam les parades, robam les botigues, robam els cellers! Feriu, cremau, robau!».

»I després començarà una terrible confusió, una guerra entre una part del poble i l'altra. Tot es desorganitzarà encara més, i potser es vesarà més sang en els carrers de la capital. I després, què?

»Després, el camí de Petrograd serà obert a Wilhelm. Llavors no arribarà pa a Petrograd, els infants es moriran de gana. Llavors l'exèrcit en el front restarà sense suport, els nostres germans de les trinxeres seran lliurats al foc de l'enemic. Llavors Rússia perdrà tot el prestigi en els altres països, els nostres diners perdran el valor; tot plegat farà la vida impossible. Llavors l'esperada Assemblea Constituent serà ajornada, serà impossible de convocar-la a temps. I llavors, 'Mort a la revolució, Mort a la nostra llibertat'.

»És això el que voleu, obrers i soldats? No! Si no ho voleu, llavors anau, anau a la gent ignorant seduïda pels traïdors, i digueu-los tota la veritat que us hem dit!

»Feu saber a tots que TOTHOM QUI EN AQUESTS TERRIBLES DIES US CRIDE A EIXIR AL CARRER CONTRA EL GOVERN, O ÉS UN SERVIDOR SECRET DEL TSAR, UN PROVOCADOR, O UN COL·LABORADOR INCONSCIENT DELS ENEMICS DEL POBLE, O UN ESPIA PAGAT PER WILHELM!

»Tot obrer revolucionari conscient, tot camperol conscient, tot soldat revolucionari, tots els qui entenen el mal que provocaria al poble una manifestació o una revolta contra el govern, ha d'unir-se i no permetre els enemics del poble la destrucció de la nostra llibertat».

El Comitè Electoral de Petrograd dels menxevics-oboronci.

 [11]Lletra de Lenin als Camarades Aquesta sèrie d'articles aparegueren a Raboc'i Put diversos dies seguits, a finals d'octubre i principis de novembre del 1917. Hi doncs tan sols uns fragments de dues declaracions:

1. Kamenev i Riazanov diuen que no tenim la majoria del poble, i que sense majoria la insurrecció és inútil.

«Resposta: la gent capaç de dir coses així són farsaris, pedants o simplement no volen veure la situació real a la cara. En les darreres eleccions vam rebre en tot el país més d'un cinquanta per cent de tots els vots.

»El més important a Rússia avui és la revolució camperola. A la governació de Tambov hi ha hagut un veritable aixecament agrari amb uns meravellosos resultats polítics. Fins i tot Dielo Naroda s'ha espantat fins el punt que afirma que la terra ha de lliurar-se als camperols, i no tan sols els social-revolucionaris del Consell de la República, sinó també el propi govern, s'ha vist similarment afectat. Un altre resultat valuós fou el transport del pa que havien acaparat els pomies'c'iki a les estacions del ferrocarril d'aquella província. Russkaya Volia va haver d'admetre que les estacions eren plenes de pa després de l'aixecament camperol.

»No som prou forts com per prendre el govern, i la burgesia no és prou forta com per impedir l'Assemblea Constituent.

»Resposta: això no és més que timidesa, expressada per un pessimisme pel que fa als obrers i soldats, i un optimisme pel que fa al fracàs de la burgesia. Si els junkers i cossacs diuen que lluitaran, els creieu; si ho diuen els obrers i els soldats, en dubtau. Quina és la diferència entre aquests dubtes i arrenglerar-se políticament amb la burgesia?

»Kornilov demostrà que els soviets eren realment un poder. D'acord amb Kerenski i el Consell de la República, si la burgesia no és prou forta com per trencar els soviets, tampoc la burgesia no és prou forta per trencar la Constituent. Però això és erroni. La burgesia trencarà la Constituent amb el sabotatge, amb locauts, amb el lliurament de Petrograd, amb l'obertura del front als alemanys. Això ja s'ha fet en el cas de Riga.

»3. Els soviets han de continuar com un revòlver en el cap del govern per forçar la convocatòria de l'Assemblea Constituent, i per reprimir qualsevol nou intent kornilovista.

»Resposta: Refusar la insurrecció és refusar 'Tot el poder pels soviets'. De setembre ençà el partit bolxevic ha discutit la qüestió de la insurrecció. Refusar l'aixecament suposa confiar les nostres esperances en la fe de la bona burgesia, que ha 'promès' convocar l'Assemblea Constituent. Quan els soviets tinguen tot el poder, la convocatòria de la Constituent serà garantida, i el seu èxit assegurat.

»Refusar la insurrecció suposar rendir-se a 'Lieber-Dan'. O bé hem d'abandonar 'Tot el poder pels soviets' o hem de fer una insurrecció; no hi ha tercera via.

»4. La burgesia no pot abandonar Petrograd, per bé que els Rodzianko ho vulguen, perquè no és la burgesia qui lluita, sinó els nostres heroics soldats i mariners.

»Resposta: això no impedí que dos almiralls fugissen de la batalla de Munsund. L'estat major no ha canviat; l'integren kornilovistes. Si l'estat major, amb Kerenski al capdavant, vol lliurar Petrograd, tan sols hi pot fer per segones o terceres. Pot fer acords amb els alemanys o els britànics; obrir els fronts. Pot sabotejar el subministrament d'aliments a l'exèrcit. A totes aquestes portes ha trucat.

»No tenim cap dret d'esperar fins que la burgesia ofegue la revolució. Rodzianko és un home d'acció, que ha servit fidelment i sincera la burgesia durant anys. La meitat dels Lieber-Dan són per un compromís covard; l'altra meitat són simples fatalistes.

»5. Ens enfortim de dia en dia. Serem capaços d'entrar en l'Assemblea Constituent com una oposició forta. Llavors per què ens ho hauríem de jugar tot a una carta?

»Resposta: aquest és l'argument d'un saberut sense experiència pràctica, que llegeix que es convoca l'Assemblea Constituent i accepta confiadament la via legal i constitucional. Fins i tot els vots de l'Assemblea Constituent no allunyaran la fam, o derrotaran Wilhelm. La qüestió de la fam i de la rendició de Petrograd no la pot decidir l'espera de l'Assemblea Constituent. La fam no s'espera. La revolució camperola no s'espera. Els almiralls que fugen no es van esperar.

»Els cecs se sorprenen que els afamats, traïts pel almiralls i generals, no es prenen interès en el vot.

»6. Si els kornilovistes fan un intent, els hi hauríem de mostrar la nostra força. Però per què ens hauríem d'arriscar a intentar-ho nosaltres mateixos?

»Resposta: la història no es repeteix. 'Potser Kornilov ho intentarà un dia!' Quina base seriosa per l'acció proletària! Però suposau que Kornilov s'espera a la fam per obrir els fronts, què passarà llavors? Aquesta atitud suposa construir la tàctica d'un partit revolucionari damunt un dels antics errors de la burgesia.

»Oblidam-ho tot llevat que no hi ha cap altra via que la dictadura del proletariat o la dictadura de Kornilov.

»Esperam, camarades, un miracle!».

 [12] El discurs de Miliukov (Resum) «Tothom admet, segons sembla, que la defensa del país és la nostra tasca principal i que, per garantir-la, hem de tindre disciplina en l'exèrcit i ordre a la reraguarda. Per aconseguir-ho, hi ha d'haver un poder capaç d'actuar, no tan sols per la persuasió, sinó també per la força. La llavor de tots els nostres mals prové del punt de mira, original, veritablement rus, quant a política exterior, que passa pel punt de mira internacionalista.

»El noble Lenin tan sols imita el noble Kerojevski quan sosté que de Rússia vindrà el nou ordre que resuscitarà l'envellit occident, i que substituirà l'antiga bandera del socialisme doctrinari per la nova acció directa de les masses afamades i que impulsarà la humanitat endavant i la durà a abatre les portes del paradís social.

»Aquests homes creien sincerament que la descomposició de Rússia comportaria la descomposició de tot el règim capitalista. A partir d'aquest punt de mira, són capaços de cometre la traïció inconscient, en temps de guerra, de dir tranquilament als soldats que abandonen les trinxeres, i per comptes de lluitar contra l'enemic exterior, creen una guerra civil interna i ataquen els propietaris i capitalistes».

Ací Miliukov fou interromput per crits furiosos de l'esquerra, que demanaven quin socialista havia aconsellat aital acció.

»Martov diu que tan sols la pressió revolucionària del proletariat pot condemnar i conquerir la mala voluntat de les colles imperialistes i abatre la dictadura d'aquestes colles. No amb un acord entre els governs per una limitació dels armaments, sinó pel desarmament d'aquests governs i la democratització radical del sistema militar».

Atacà Martov fortament, i llavors es girà als menxevics i als social-revolucionaris, als quals acusava d'entrar en el govern com a ministres amb l'objectiu proclamat de dur a terme la lluita de classe!

»Els socialistes d'Alemanya i dels països aliats contemplaven aquests cavallers amb un menyspreu ben poc amagat, però decidiren que era cosa de Rússia, i ens enviaren qualcuns apòstols de la conflagració universal.

»La fórmula de la nostra democràcia és ben simple; res de política exterior, res de diplomàcia, una pau democràtica immediata, una declaració als aliats que diga 'no volem res, no tenim res per lluitar!'. I llavors els nostres adversaris faran la mateixa declaració, i s'assolirà la fraternitat dels pobles!».

Miliukov es referí al Manifest de Zimmerwald, i declarà que fins i tot Kerenski no havia sigut capaç d'escapar de la influència d'«aquell infeliç document que per sempre us incriminarà». Llavors atacà Skobeliev, la posició del qual en les assembles exterors, on apareixeria com a delegat rus, per bé que oposada a la política exterior del seu govern, seria tan estranya que la gent diria «què porta aquest cavaller, i de què hi parlarem?». Pel que fa al nakaz, Miliukov deia que ell era pacifista; que creia en la creació d'un Comitè Internacional d'Arbitratge, i en la necessitat d'una limitació dels armaments, i del control parlamentari de la diplomàcia secreta, la qual cosa no volia dir l'abolició de la diplomàcia secreta.

Pel que fa a les idees socialistes del nakaz, que denominava «idees d'Estocolm»—pau sense victòria, dret d'autodeterminació dels pobles, i renúncia a la guerra econòmica:

»Els èxits alemanys són directament proporcionals als èxits dels qui es denominen la democràcia revolucionària. No vull dir 'als èxits de la revolució', ja que crec que les derrotes de la democràcia revolucionària són victòries per la revolució.

»La influència dels dirigents soviètics en l'exterior no és de poca importància. Hom havia de sentir tan sols el discurs del ministre d'afers exteriors per convèncer que, en aquesta sala, la influència de la democràcia revolucionària en la política exterior és tan forta, que el ministre no gosa de parlar cara a a cara amb ella sobre l'honor i la dignitat de Rússia!

»Podem veure, en el nakaz dels soviets, que les idees del Manifest d'Estocolm s'han elaborat en dues direccions—la de l'utopisme i la dels interessos alemanys.

Interromputs pels crits furiosos de l'esquerra, i censurat pel president, Miliukov insistí que la proposta de pau aprovada per les assemblees populars, i no pels diplomàtics, i la proposta d'emprendre negociacions de pau tan bon punt l'enemic hagués renunciat a les annexions, eren pro-alemanyes. Fa poc Kuhlman deia que una declaració personal tan sols vincula a qui la fa. «De totes formes, imitarem els alemanys abans d'imitar el soviet de representants d'obrers i de soldats».

Les seccions que tractaven de la independència de Lituània i de Livònia eren símptomes de l'agitació nacionalista en diferents parts de Rússia, amb el suport, deia Miliukov, de diners alemanys. En mig de les protestes de l'esquerra, comparava els articles del nakaz sobre l'Alsàcia-Lorena, Romania i Sèrbia, amb les que tractaven les nacionalitats d'Alemanya i d'Àustria. El nakaz assumia el punt de mira alemany i austríac, deia Miliukov.

En passar al discurs de Teresc'enko, l'acusà amb menyspreu de tèmer de dir el que pensava, i fins i tot de tèmer de pensar en termes de la grandesa de Rússia. Els Dardanels haurien de pertànyer a Rússia.

»Díeu contínuament que el soldat no sap per què lluita, i que quan ho sàpiga, lluitarà. És cert que el soldat no sap per què lluita, però ara heu dit que no té cap raó per lluitar, que no tenim interessos nacionals, i que lluitam per fins aliens».

En tribut als aliats qui, deia, amb l'ajut d'Amèrica, «salvaran aviat la causa de la humanitat» acabava:

«Visca la llum de la humanitat, les democràcies avançades d'occident, que durant molt de temps han fet el camí en el qual tot just començam a entrar, i amb passes poc fermes i vacil·lants! Visca els nostres valents aliats!».

 [13] Entrevista amb Kerenski L'home d'Associated Press el reptà. «Senyor Kerenski», començà, «a Anglaterra i a França la gent se sent decebuda amb la revolució».

«Sí, ho sé», l'interrompé Kerenski enigmàticament. «Fora la revolució ja no està de moda!».

«Quina és la vostra explicació de per què els russos han deixat de lluitar?».

«És una qüestió ximple de demanar». Kerenski s'havia molestat. «Rússia entrà en la guerra la primera de tots els aliats, i durant molt de temps en dugué el major pes. Les seues pèrdues han sigut inconcebiblement més grans que les de totes les altres nacions juntes. Rússia té ara el dret de demanar als aliats que duguen més pes». S'aturà per un moment i mirà el seu interlocutor. «Demanau per què els russos han deixat de lluitar, i els russos demanen on és la flota russa—amb vaixells de guerra alemanys en el golf de Riga?». De nou s'aturà sobtadament, i sobtadament esclatà. «La revolució russa no ha fracassat i l'exèrcit revolucionari no ha fracassat. No és la revolució la que provocà la desorganització en l'exèrcit—aquella desorganització la realitzà fa anys l'antic règim. Per què no lluiten els russos? Us ho diré. Perquè les masses populars són econòmicament exhaustes, i perquè s'han desil·lusionat amb els aliats!».

L'entrevista de la qual això n'és un fragment fou cablejada als Estats Units, i en pocs dies retornada pel Departament d'Estat americà, amb la petició que s'«alteràs». Kerenski refusà de fer-ho, però ho va fer el seu secretari, el doctor David Soskive, i així, purgada de tota referència ofensiva als aliats, fou lliurada a la premsa del món.