El comunisme i les seues tàctiques

«Communism and its Tactics», publicat originalment de forma seriada a Workers Dreadnought entre el novembre del 1921 i el març del 1922. Fou republicat amb modificacions a la mateixa publicació entre el gener i el març del 1923.

Primera part (Workers Dreadnought, 8 (37), dissabte 26 de novembre del 1921)
Segona part (Workers Dreadnought, 3 de desembre del 1921)
Tercera part (Workers Dreadnought, 10 de desembre del 1921)
Quarta part (Workers Dreadnought, 24 de desembre/21 de gener del 1922)
Cinquena part (Workers Dreadnought, 28 de gener del 1922)
Sisena part (Workers Dreadnought, 4 de febrer del 1922)
Setena part (Workers Dreadnought, 11 de març del 1922)

Primera part

Sota el comunisme tothom satisfarà les seues necessitats materials sense aturador o mesura a partir del magatzem comú, d'acord amb els seus desitjos. Cadascú serà capaç d'obtindre allò que desitge d'aliments, de roba, llibres, música, educació i viatges. L'abundant producció ara possible, i allò que la inventiva constantment facilitarà, eliminaran tota necessitat de racionament o de limitació del consum.

Cada individu, gràcies a la gran producció comuna, restarà segur de necessitats i preocupacions materials.

No hi haurà distincions de classe, ja que aquestes sorgeixen de diferències en possessions materials, educació i estatus social — totes aquestes distincions seran agranades.

No hi haurà ni rics ni pobres. Ja no existiran els diners, i ningú no desitjarà d'acumular béns sense emprar-los, ja que un subministrament continu podrà obtindre's a voluntat. No hi haurà venda, perquè que hi haurà compradors, ja que cadascú serà capaç d'obtindre qualsevol cosa a voluntat, sense pagament.

La possessió de propietat privada, més enllà d'allò que siga d'ús personal real, desapareixerà.

No hi haurà ni senyors ni sirvents, tots en una posició d'igualtat econòmica — cap individu podrà esdevindre el contractador d'un altre.

Tots els infants seran educats fins a l'edat adulta, i tots els adults seran capaços de fer un ús lliure i ininterromput de totes les eines educatives en el llur temps abundant d'oci.

Robatoris, falsificacions, furts, i tots els crims econòmics desapareixeran, amb tot el censurable aparell d'impedir-los, de detectar-los i de castigar-los.

La prostitució s'extingirà; és una transacció comercial, dependent de la necessitat econòmica de la prostituta i de la capacitat del client de pagar.

La unió sexual ja no es basarà en condicions materials, sinó que es contraurà lliurament a partir de l'afecte i de l'atracció mútua.

El neixement d'infants ja no l'impediran motius de pobresa.

Despareguda la preocupació material, i eliminada la cursa per la riquesa, uns altres objectes i ambicions ocuparan el lloc de la lluita personal per una existència material individual; com que tothom es beneficiarà de la feina de tothom, s'honoraran, no als rics, com en l'actualitat, sinó als qui siguen destres i gelosos en el servei comú.

L'emulació en el treball ocuparà el lloc de l'emulació en la riquesa.

Amb la desaparició de l'angoixada lluita per l'existència, que saboteja l'energia i anorrea la iniciativa, un nou vigor, una nova independència es desenvoluparà. La gent tindrà més coratge per desitjar llibertat, i una més gran determinació per posseir-la. Seran més exigents en les demandes vitals, més acurats en la tria d'una vocació. Voldran treballar en allò que els fa gaudir, per tal de disposar de la vida com desitgen. La feina es gaudirà en general com mai abans s'ha fet en la història de la humanitat.

El desig de llibertat es temperarà amb el sentit de responsabilitat envers la comunitat, que forneix seguretat a tothom.

L'opinió pública forneix una obligació més forta i més general que qualsevol codi penal, i l'opinió pública desaprovarà fortament la peresa i el malbaratament.

Per garantir la producció abundant necessària pel comunisme, i per tractar amb la sempre creixent complexitat de la vida i requeriments moderns, calen una producció a gran escala i un esforç co-operatiu. La gent d'avui no seria disposada a tornar a produir tot a mà en tallers domèstics; si ho haguessen de fer, no podrien mantindre la població en comfort i amb un lleure raonable. La gent d'avui no seria disposada a abandonar totes les fàbriques productives, els trens, les estacions de generació elèctrica, etc. El manteniment d'aquestes coses necessita el treball col·lectiu de grans nombres de persones. Tan bon punt grans nombres de persones treballen plegats i subministren productes a grans nombres d'altres persones, una certa mena d'organització del treball i de la distribució es fa inevitable. La mateixa feina no es pot dur a terme sense organització. En cada indústria, o els treballadors implicats en la feina formen i controlen l'organització, o seran sota el domini dels organitzadors. Les diverses indústries s'entrelliguen per interès i utilitat; per tant les organitzacions industrials s'han d'entrelligar.

Quan els salaris hagen desaparegut, quan tot es base en la igualtat econòmica, quan la posició de gestor, director, organitzador, etc., no comporte cap avantatge material, el seu desig serà menys difós i menys lleuger, i el perill d'una acció opressora per la gestió serà en gran mesura anul·lat. Amb tot, la gestió imposada a subordinats contra la llur voluntat no serà tolerada; allà on l'organitzador ha triat els ajudants, els ajudants seran lliures d'anar-se'n o de canviar-lo; allà on els ajudants trien l'organitzador, seran lliures de canviar-lo. La cooperació pel bé comú és necessària, però la llibertat, i no la dominació, és l'objectiu.

Com que la feina cooperativa i la dependència mútua en l'ajut mutu fa necessària una mena d'organització, caldrà triar la millor forma possible d'organització: la prova de la seua vàlua és la seua eficiència i el marge de llibertat i iniciativa que permet a cadascuna de les seues unitats.

L'estructura soviètica de comitès i delegats, construïda a partir de la base de l'assemblea de taller i de poble, representa la millor forma d'organització fins ara evolucionada; sorgeix naturalment quan els obrers es llencen amb els llurs propis recursos en els afers de govern.

L'estructura soviètica serà sens dubte l'estructura organitzativa del comunisme, en qualsevol cas durant un temps. Sempre vivim, però, en un estat fluid, i no hi ha ni feliçment pot haver cap permanència en les institucions humanes; hi ha sempre la possibilitat de quelcom de superior, encara no descobert.

L'enderrocament del capitalisme anterior a l'establiment del comunisme serà resistit pels posseïdors de riquesa. Així el capitalisme tan sols serà enderrocat per la revolució.

La revolució tan sols pot arribar quan les condicions hi siguen madures; però es poden perdre oportunitat: l'aixecament pot no tindre lloc en el moment oportú, o pot fracassar per la mala gestió de les forces proletàries. Es pot aconseguir un e`xit parcial, i si el capitalisme no és completament destruït, pot després restablir-se, com ràpidament ho va fer a Hongria, i gradualment ho fa a Rússia.

Segona part

Com que l'enderrocament del capitalisme serà resistit pels posseïdors de riquesa, tant si això es realitza mitjançant una llei parlamentària o per una revolta sobtada del poble, és absolutament necessari que els comunistes preparen la classe obrera per aquesta resistència. Molta gent encara dubta si la resistència capitalista a l'enderrocament del capitalisme anirà fins a l'extrem d'una guerra civil, tot i que hi ha uns indicis contemporanis abundants que demostren que sí es farà aquesta resistència.

Ací a Gran Bretanya tenim els preparatius dels capitalistes de l'Ulster per una resistència armada a la Llei d'Autonomia d'Asquith. Les amenaces i preparatius de guerra civil pel capitalisme de l'Ulster reben el suport del conservadurisme britànic. És per això que reïx. Com que els terratinents i capitalistes de Gran Bretanya i de l'Ulster han pensat que paga la pena de recòrrer a l'extrem de la guerra civil en la qüestió irlandesa, com d'absolutament segur és que ho farien també per impedir l'establiment del comunisme i del govern proletari!

A Finlàndia, a l'Europa Central, a Rússia, s'ha vist el mateix; quan el capitalisme és en perill el capitalisme recorre a la força de les armes per protegir-se. A Itàlia també, els fascisti, amb els llurs atacs armats contra comunistes, socialistes, sindicalistes i cooperativistes; atacs organitzats pels capitalistes que empren aquestes bandes desordenades com a eines llurs, no són més que una altra prova del mateix fet: quan l'ordre establert és en perill els seus beneficiaris s'armen per protegir-lo; els seus partidaris i oponents arriben als colps, la guerra civil esclata i de moment ja no hi ha pau.

És com hauria d'ésser? És com és. Cal reconèixer-ho i preparar-se per l'inevitable. Una lluita decidida per la supremacia acompanya inevitablement l'enderrocament del capitalisme.

L'experiència mostra que la crisi sorgeix sobtadament: l'antiga relació s'ha fet més i més tensa, i sobtadament les cadenes salten i la tempesta esclata. No diem que una crisi parlamentària no pogués ésser la darrera gota que precipitàs la revolució, però en cap de les revolucions contemporànies no ha estat així. Tenim ara l'experiència de Rússia, Finlàndia, Alemanya (on hi ha hagut una revolució i diversos intents d'ampliar-la), d'Àustria i Hongria per mirar-hi.

Una gran pressió econòmica, encesa per una gran rebel·lió contra les accions i ideologia dels qui han estat en el poder, és el factor que produeix la revolució proletària. El parlament ha d'ésser enderrocat amb el sistema capitalista si la revolució proletària ha de de reixir, hi ha d'haver un clar trencament amb les antigues institucions de govern; la revolució ha de crear un instrument propi.

S'hauria de sacrificar el parlament amb l'enderrocament del capitalisme, fins i tot si fos concebible que una llei parlamentària abolís formalment el sistema capitalista. Els capitalistes resistiran per la força el primer intent de posar en pràctica la llei, i el parlament no és l'òrgan que pogués dur la revolució proletària a l'èxit davant una revolta capitalista, que seria tant de resistència armada com passiva.

Els obrers es veurien obligats a enfrontar-se a aquesta revolta amb totes les forces disponibles; la llur arma més característica és el llur poder industrial, pel desplegament efectiu del qual s'haurien de coordinar industrialment. Tota indústria es dividiria contra ella mateixa; els propietaris i part de la gestió prendrien el costat capitalista, la massa dels obrers el costat de la classe obrera. Com en tots els països on ha aparegut la crisi revolucionària, les forces navals i militars es dividiren d'una forma similar, per bé que els antics ensinistrament i disciplina probablement causàs que una proporció més gran de la tropa de classe obrera donàs suport al costat de la classe patronal que no pas ho faria si fos a la indústria.

Una mica de reflexió d'aquesta situació ha de deixar clar a tothom que pense seriosament en aquest parlament i en els òrgans de govern local; que els consells de comtat i municipi, els consells de guardians, etc., no poden ésser la maquinària de guia i coordinació d'aquesta lluita; que aquesta maquinària no pot prendre cap altra forma que la dels soviets.

Fins i tot en una guerra entre governs capitalistes rivals el parlament esdevé una xifra en la lluita; la maquinària que du a terme la guerra és el gabinet integrat pels caps dels diversos departaments d'estat, tot molt ben controlat pels gestors experts d'aquests departaments. En la banda militar els caps polítics i militars de l'oficina de guerra treballen en contacte amb una màquina integrada per tots els oficials, des del rang més alt al més baix de l'exèrcit, i pels homes sota el llur comandament. En la banda industrial els caps polítics i tècnics dels departament treballen mitjançant una màquina integrada pels propietaris, gestors i obrers de totes les indústries, fàbriques i tallers.

Així serà en la revolució proletària, però en ésser aquesta una lluita entre els obrers i els llurs patrons, els oficials i els gestors seran dirigents proletaris triats pels llurs companys. I el contacte amb les bases serà a través de delegats i reunions massives. Els serveis de les bases no es fonamentaran en obligacions i retribucions, sinó en el consentiment i en l'entusiasme i amb vot de responsabilitat per objectius i polítiques.

L'experiència bèl·lica ens mostrarà que fins i tot el capitalisme trobà que els representants sindicals, i els consells on càrrecs sindicals cooperaven amb la gestió, eren útils per aconseguir una major producció, necessària per reeixir en la guerra.

Alguns poden dir que els soviets podrien ésser abandonats i que es tornaria al parlament després que hagués passat la guerra civil; i que, com esperen que no hi haja cap combat, no els interessen la qüestió dels soviets. Una consideració més profunda els mostraria, però, que fins i tot si fos justificada l'esperança d'evitar una lluita amb el capitalisme, el parlament s'hauria d'anar i els soviets es farien necessaris, si més no per un temps, després de l'enderrocament del capitalisme.

Considerau la posició d'ací a Londres amb el capitalisme abolit; els metros, tramvies i busos, les principals estacions de línia, els molls, els dipòsits, les conduccions de gas, les estacions generadores elèctriques, els forns, les conserveres, les fàbriques tèxtils i d'altres, els escorxadors, carnissers, flequers, fruiters, verdulers i d'altres comerços a l'engròs i al detall i els mercats. Milions de persones esperen que el subministrament diari de llet i de pa els hi arribe, que troben el subministrament diari de queviures a les botigues on compren, els mitjans habituals de transport. Si quelcom d'això s'atura, llavors si més no algunes persones no arribarien a la feina quotidiana, i munts d'altres podrien veure's privats dels béns habituals. Potser els obrers ja han anat a la vaga general; potser les rodes de la indústria i del transport ja s'han dislocat, i tothom ja viu una existència famolenca i incerta.

Siga com siga, cal reorganitzar-ho tot i construir-ho tot damunt una nova base; producció per l'ús, no pel benefici, i el capitalisme és enderrocament. Sens dubte alguns dels qui gestionaven les grans empreses sota l'antic sistema ja han refusat de fer-se'n càrrec; sens dubte molts altres no són prou de refiar com per ocupar posicions de confiança tan importants; ja han mostrat la llur hostilitat i han emprès el sabotatge. I hi ha gent, milions de famolencs de tota mena, que clamen pel subministrament dels béns que necessiten, cadascú amb peculiaritats pròpies, gustos i repugnàncies, prejudicis raonables i irracionals, i multituds d'ells són disposats a començar el saqueig si els diuen d'esperar o si els neguen allò que eren acostumats a tindre i a allò que pensen que és el llur dret. Tothom, com a obrer i com a consumidor, té noves esperances i desitjos i noves reivindicacions vitals, o és que no ha arribat la revolució obrera? Tothom demana més lleure i una feina més atractiva, més aliments, més roba, més plaers; tan sols els pacients són disposats a esperar, i tothom troba la feina quotidiana, assumint que siga disposat a fer-la com d'antuvi, força dislocava. Tothom, també, demana un nou estatus independent, i una participació en decidir com s'han de fer les coses.

Imaginau un malaurat parlament posat en aquest dilema. Frank Hodges i T. C. Cramp assetjats per una troba de mestresses de Westminster que no poden aconseguir o peix o mantega. Els hi donarà Thorne, a qui han dit que s'ha interromput el subministrament elèctric de tots els suburbis. Podrà Ramsay Macdonald, alguns dels representats del qual marxen a Londres per dir-li que a Leicester no poden aconseguir carbó.

L'única sortida pel parlament seria convocar la formació de soviets industrials!

Pel que fa als consells municipals hem de recordar la petita qüestió del racionament dels aliments, i els grups de mestresses ací i allà que, mitjançant la boira del comitè local d'alimentació i el Ministeri d'Alimentació, es trobaven com a “forasteres” i se'ls prohibia comprar a les botigues on fins ara havien anat, i no podien procurar-se productes enlloc més.

Les úniques persones que podrien tractar la nova situació seria la gent que fa la feina i la gent que empra el producte. Entrelligats tots com són en aquest enfeina rusc de vida atapaïda, els soviets serien l'única solució. Els obrers de la fàbrica en un remolí de disrupció s'aplegarien i parlarien sobre la qüestió; nomenarien un d'ells per respondre al telèfon, un altre per transportar subministraments; uns altres per aplegar reserves; d'altres, d'acord amb la llur capacitat, per ocupar-se de les diverses màquines, uns altres per fer saber als absents que la fàbrica funciona de nou, uns altres com a organitzadors i instructors. Es comunicarien amb els obrers de les altres fàbriques per aconseguir més subministraments i organitzar bescanvis.

Les dones corrents frenèticament a la recerca de subministraments, i amenaçant d'iniciar saquejos i revoltes perquè els llurs infants passen gana, serien convocades per les més assenyades, enumerarien les necessitats i durien les demandes davant els obrers responsables de la producció i el transport.

[Text de la segona edició, publicat a Workers Dreadnought, el 3 de febrer del 1923:] Els qui són acomodats sota l'actual sistema són proclius a oposar-se al comunisme, per conservadurisme i manca d'imaginació, i, com a mínim, per la preocupació que les desorganitzacions del període de transició els puguen destruir el comfort actual. Alguns fins i tot temen que sota el comunisme els obrers emancipats poden revenjar-se contra els qui eren la classe empresarial en la societat capitalista, degradant-los a una posició sotmesa; però el comunisme no té lloc per classes sotmeses. No té distincions ni econòmiques ni socials. Emanciparà la humanitat sencera.

El dur esforç de l'home de negocis i les seues múltiples preocupacions se citen contínuament com a arguments contra tal o tal millora de la situació dels obrers d'avui. Admetem la feixuga càrrega, les aclaparadores obligacions financeres, les inacabables preocupacions estupefaents: el comunisme les eliminarà totes. Emanciparà l'home de negocis dels seus negocis: l'alliberarà de les cadenes de l'esforç inútil fins a una feina i un lleure útils i despreocupats. Amb tot, els capitalistes d'avui s'han mostrat tan disposats com ho eren els senyors feudals del segle XVIII de resistir els processos d'evolució per la força de els armes i de fer la guerra per impedir l'arribada de l'ordre social igualitari.

En el cicle contemporani de guerres civils, la de Finlàndia fou un exemple primerenc d'aquest fet.

La revolució russa del març del 1917 eliminà la dominació tsarista de Finlàndia. El govern provisional de Kerenski s'oposà a la independència de Finlàndia, dissolgué el parlament finès, que havia aprovat una llei que el feia el poder suprem de Finlàndia, i ordenà noves eleccions. En una ocasió apostà hússars per impedir la reunió del parlament dissolt, però a la següent oportunitat tan sols hi havia “els segells de Kerenski” a la porta, i els trencaren fàcilment. Al govern provisional de Kerenski li mancava la força per mantindre Finlàndia dins l'Imperi Rus. El Consell Panrús d'Obrers i de Soldats, que feia sessions de forma simultània a les del govern provisional de Kerenski i esdevenia progressivament el poder real de Rússia, s'havia declarat partidari de la independència finesa. Finlàndia en aquella època era considerat el país més democràtic. El seu parlament tenia una única cambra, tenia àmplia llibertat i una representació proporcional, amb sufragi femení, i amb dones membres del parlament. En les eleccions parlamentàries del 1916 el Partit Socialdemòcrata havia aconseguit una majoria, i s'havia format una coalició. Finlàndia no tenia exèrcit sota el tsar: la vigilància anava a càrrec de tropes russes, i ara Finlàndia era sense exèrcit. Els capitalistes finlandesos havien desitjat de conservar el domini rus i l'exèrcit rus, però aquesta esperança els havia fallat. Durant l'estiu del 1917 s'aprovà la llei de la jornada laboral de vuit hores, i el sufragi universal fou estès a l'àmbit del govern local. Rússia anava cap a la revolució bolxevic, i no hi interferiria. Tan sols hi havia uns pocs grans capitalistes a Finlàndia en les indústries fustera i paperera, i la presa d'unes deu grans companyies hauria nacionalitzat la indústria. Ja els boscos pertanyien a l'estat; la dominació russa havia dificultat el creixement de poderosos interessos finesos. Aparentment no hi havia res per impedir que el país passàs cap al socialisme mitjançant ordenades etapes parlamentàries. Amb tot, el parlament semblava indefens. Les condicions bèl·liques, inclòs el bloqueig britànic, provocaven una manca d'aliments, i, encara que el parlament aprovà una llei per aturar l'especulació en els subministraments alimentaris, la llei no aconseguí de fer efecte. El govern de coalició, mogut avant i enrera pels seus membres socialdemòcrates i capitalistes, restava inactiu.

Els obrers tenien fam: a Helsingfors, la capital, començaren a requisar i distribuir reserves de mantega — esclatà espontàniament una vaga general. Durà dos dies, i fins que s'hi posà fi pels esforços dels dirigents sindicals.

El 17 d'octubre se celebraren noves eleccions. Els socialdemòcrates preveien una clara majoria parlamentària. Contràriament, perderen la curta majoria que tenien, i esdevingueren un partit minoritari. Quan s'anunciaren els resultats electorals, hom trobà que alguns representants dels partits burgesos havien obtingut un nombre més gran de vots que electors censats. Més tard, quan la revolució esclatà, masses de paperetes electorals pels candidats social-demòcrates foren trobades tancades en les oficines de presidents d'oficines electorals.

Les eleccions havien estat falsificades. Amb tot, els socialdemòcrates també havien perdut vots, perquè, malgrat la llur majoria en el govern de coalició, havien estat incapaços de salvaguardar l'alimentació del poble i havien perdut així l'entusiasme de les masses.

El govern de coalició ja no hi era. Els grups burgesos del parlament votaren una resolució que confiava el poder suprem a un triumvirat, però no gosaren de posar-la immediatament a la pràctica. Al mateix temps, obriren negociacions amb el govern provisional rus amb la idea de compartir el poder i d'obtindre ajut militar per abatre el poble.

Llavors caigué el govern provisional rus: els soviets russos s'alçaren al poder. Lenin, que s'havia refugiat durant un temps a Finlàndia, en tornar a Rússia encarregà els camarades finesos d'establir els soviets; però no ho feren; s'oposaven a la revolució.

Els capitalistes finesos aconseguien ara armes d'Alemanya i preparaven un exèrcit.

Hi havia parers enfrontats entre els socialdemòcrates: uns desitjaven una vaga general per garantir un govern democràtic; uns altres no. Les diverses faccions socialdemòcrates volien totes evitar la revolució. Eventualment es declarà una vaga general. S'aconseguí un vot de la majoria democràtica del parlament que seria el propi parlament, i no simplement un bloc governamental, el poder suprem del país. Això no era més que un camuflatge. Els capitalistes continuaven els preparatius de l'exèrcit que havia d'atacar els obrers.

A finals del gener del 1918 els capitalistes donaren el mot d'ordre als seus botxins per començar la massacre contra les organitzacions obreres. Els socialdemòcrates respongueren:

"La burgesia viola i destrueix la democràcia. A les armes!"

Llavors, tardanament, els obrers prengueren les armes i respongueren amb força a la força. Podrien haver estat victoriosos; però els capitalistes es procuraren ajut d'Alemanya. Així el capitalisme mantingué el seu domini i es revenjà fuetejant Finlàndia amb un terror blanc implacable i perllongat, en el qual les vides de molts milers de socialistes i obrers foren sacrificades.

A Hongria el ministre liberal, comte Karolyi, que havia arribat al poder amb la revolució burgesa del novembre del 1918, lliurà el seu càrrec, i convocà el Consell d'Obrers i de Soldats, els soviets d'Hongria, a prendre el poder. Ho va fer perquè Hongria havia quedat en la bancarrota econòmica com a resultat de la guerra europea i del desmembrament al qual els vencedors aliats l'havien sotmesa. Els soviets foren havia deposats per les forces armades del capitalisme foraster.

La cruenta pugna civil que ha tingut lloc a Alemanya d'ençà de la guerra, i la invasió de la Rússia soviètica per les potències aliades, són més exemples que mostren que els capitalistes lluitaran contra la introducció del comunisme. Itàlia forneix un exemple més recent, i en certs sentits encara més colpidor.

A Itàlia els socialistes feien un progrés continuat cap a una majoria parlamentària. Un gran nombre d'òrgans de govern local ja posseïen majories socialistes. Les masses, a través de les llurs organitzacions industrials i polítiques, així com per alguns alçaments locals de masses, manifestaven un fort desig de socialisme. El 1920 els patrons de les indústries metal·lúrgiques provaren de fer locaut als treballadors. Els treballadors s'organitzaren en un moviment de comitès de taller, que s'havien format i organitzat independentment dels sindicats, sense abandonar l'afiliació sindical. Les organitzacions de taller ara ocupaven les fàbriques, les protegien amb filferro espinós, i col·locaven metralladores als terrats. Els obrers d'altres indústries i al camp començaren a prendre accions similars. L'exèrcit simpatitzava amb el moviment, el govern era impotent per intervindre-hi.

El Partit Socialista i els sindicalistes, d'altra banda, o eren oposats a la revolució, o no hi eren preparats. Els comunistes i els anarquistes no es trobaven prou forts com per prendre'n la direcció. El Partit Socialista decidí que la qüestió calia deixar-la als sindicats. Els sindicats persuadiren els obrers de lliurar les fàbriques i d'esdevindre una vegada més obedients al govern capitalista i als llurs patrons.

Els capitalistes no mostraren cap agraïment per l'ajut rebut dels dirigents sindicalistes i socialistes; la llur principal preocupació era prendre mesures per impedir un nou alçament obrer. Els grans capitalistes industrials d'Itàlia, per tant, forniren els fons perquè Mussolini creàs el seu exèrcit feixista, que atacà les organitzacions sindicals, cooperatives, socialistes, comunistes i anarquistes d'Itàlia, destruint oficines i plantes, irrompent reunions, ferint-ne o fins i tot assassinant-ne membres i càrrecs. Els fascisti no s'aturaren amb les organitzacions obreres; recorreren a la violència per influir en les eleccions, i assaltaren els òrgans locals de govern que tenien una composició socialista o, fins i tot, liberal, agredint o fins i tot assassinant els membres i càrrecs que defensaven el progrés. Finalment prengueren les armes cotnra el govern i establiren una dictadura a Itàlia. En cada passa els patrons dels feixistes han estat els capitalistes més grans d'Itàlia, la intenció dels quals ha estat impedir l'emancipació dels obrers i l'establiment del comunisme, l'ordre social igualitari que establirà abundància i seguretat per tothom.

Molts britànics s'aferren a la convicció que aquestes manifestacions de capitalisme militant són d'improbable aparició ací. Amb tot hi ha un munt d'indicis en el sentit contrari. És notori que certes organitzacions finançades pels grans capitalistes han emprat constantment esvalotadors violents per combatre agitacions reformistes. Les sufragistes, els socialistes, i els contraris a la guerra han hagut d'esforçar-se de valent contra aquests esvalotadors. Els alemanys, austríacs i d'altres en patiren durant l'agitació “internam-los tots” del temps de guerra. L'incident de Curragh, on oficials de l'exèrcit britànic anunciaren que farien costat l'Ulster per impedir l'aplicació de la llei d'autonomia irlandesa, mostrà que a Gran Bretanya, com a tot arreu, la classe en el poder no s'aturarà amb mers esvalotadors, sinó que passarà a la guerra civil en defensa dels seus privilegis. Els terribles pogroms de l'Ulster, que foren organitzats i aprovats pels rics i poderosos, per bé que duts a terme per subordinats llogats i pobres i ignorants torbes, són una altra prova que el capitalista britànic, com qualsevol altre, és ben disposat a deixar de banda la legalitat, si la llei cesàs de protegir la seua posició privilegiada.

Tercera part

A Rússia tot això s'havia fet, i en amplis districtes, sota l’esperó de la necessitat sense un pensament o organització preliminars.

En aquest país els obrers no poden deixar les coses a l'atzar. El capitalisme és altament organitzat ací i derrotarà la revolució obrera una vegada i una altra, si els obrers no s'organitzen eficientment. A més, a Londres i en les vastes cadenes de ciutats que formen els nostres districtes industrials som tan estretament amuntegats damunt el sòl, tan absolutament dependents d'alimentats portats des de fora, i del servei col·lectiu de tota la comunitat industrial, que si la producció i la distribució no s'organitzen bé ràpidament moriríem de fam.

Ens resultarà dur si no hem creat la maquinària abans que toque l'hora de la revolució.

La maquinària dels soviets ha de continuar òbviament, i ho fa en la mesura que té èxit, per necessitat. Cada taller té les seues reunions i elegeix els seus delegats al comitè de fàbrica. La fàbrica tindrà ocasionalment també les seues reunions massives de tots els obrers. Cada fàbrica s'unirà a les fàbriques de la mateixa indústria del districte a través dels seus comitès de delegats, i alhora es coordinarà amb cada fàbrica de la mateixa indústria del país. Aquests són els òrgans que es reuniran i discutiran allò que preocupa a la indústria, però per afers que preocupen al districte on els obrers viuen o treballen aniran a reunions massives o enviaran delegats a comitès des de totes les indústries del districte. Les mestresses de casa tindran també reunions pròpies, aniran a reunions massives o enviaran delegats a les indústries productores quan s'hagen d'arribar a acord entre elles.

Tot això es farà purament amb una gestió dels afers de forma que es poguen satisfer, en la mesura que siga possible, les necessitats de tots, i que aquestes siguen explicades i enteses als qui han de cobrir-les.

Però no hi hauria d'haver obligacions; alguns poden dir: “El que decidesca la majoria ja em va bé”. Uns altres diran: “M'agradaria tindre-hi veu”. Com a norma general, quan les coses afecten un grup de gent que treballen plegats requeresquen una decisió, tothom del grup s'hi unirà i donarà la seua opinió, i en general la cosa es decidirà per acord mutu.

La dictadura del proletariat

La dictadura del proletariat és una frase molt mal usada; quan hi siga el comunisme no hi haurà proletariat, tal com entenem ara el terme, i cap dictadura.

La dictadura, en la mesura que siga genuïna i defensable, és la repressió pels soviets d'obrers del capitalisme i de l'intent de restablir-lo. Això hauria d'ésser un estat temporal de guerra. Aquest període tindrà lloc inevitablement, creiem, perquè no creiem que els posseïdors de riquesa se sotmeten a l'enderrocament del capitalisme sense resistència. Contràriament, creiem que els propietaris lluitaran per preservar el capitalisme amb tots els mitjans a l'abast.

Mentre els capitalistes lluiten obertament contra els obrers que han pres el poder, lluitant contra ells obertament i secretament en batallons armats, en bandes guerrilleres, amb emboscades, assassinats, bombes, sabotatge, espies; llavors el proletariat ha de mantindre un servei militar i una dictadura vigilants. La situació a Irlanda abans de la treva és similar a allò que podria esperar a una dictadura proletària.

Una vegada, però, que la guerra ha acabada, una vegada que el capitalista i els seus aliats han abandonat tot intent seriós de restablir el capitalisme, llavors fora la dictadura; fora l'obligació.

Obligacions de tota mena són repugnants a l'ideal comunista. Ningú pot fer un esclau salarial d'un altre; ningú no pot acumular béns per ell mateix que no necessite ni puga emprar; però l'única forma d'impedir aquestes pràctica no és fent-les punibles; és creant una societat on a ningú li cal esdevindre un esclau salarial, i ningú no es preocupe de veure's cobert d'un tresor privat de béns quan tot el que necessita ja se li subministran, quan ho necessita, del magatzem comú.

L'educació obligatòria pels infants ha estat una protecció pels infants en aquesta societat capitalista on els pares són pobres i prou empesos a desitjar els ingressos dels llurs infants o a no patir la càrrega del llur manteniment, però quan les coses que produeix la natura i la humanitat siguen lliures en abundància d'acord amb la demanda, quins pares negaran l'educació als llurs infants; quins infants s'hi sotmetrien amb la porta de l'escola oberta de bat a bat?

[Text de la segona edició, elaborat a partir de la segona part de la primera edició i publicat a Workers Dreadnought, el 10 de febrer del 1923:] Les lluites nacionalistes, per bé que en gran mesura econòmiques i lligades amb el poder l'imperi, que assegura a les grans empreses el seu control dels mercats, són menys vitals pels defensors del capitalisme que la contesa directa per l'enderrocament del propi sistema.

Quan l'ordre establert és en perill els seus beneficiaris s'armen per protegir-lo; els seus partidaris i oponents arriben als colps, la guerra civil esclata i, de moment ja no hi ha pau.

És com hauria d'ésser? És com és. Cal reconèixer-ho i preparar-se per l'inevitable. Una lluita decidida per la supremacia acompanya inevitablement l'enderrocament del capitalisme.

Una gran pressió econòmica, i una gran rebel·lió espiritual contra les accions i la ideologia dels qui han estat en el poder, són els factors que produeixen la revolució proletària.

El parlament ha d'ésser enderrocat, com a part del sistema capitalista, que cal destruir tot d'una, si la revolució proletària ha de reeixir. Hi ha d'haver un clar trencament amb els antics mètodes per cobrir les necessitats de la comunitat i amb les antigues institucions de govern; la revolució ha de crear un instrument propi.

Fins i tot en una guerra entre governs capitalistes rivals el parlament esdevé una xifra més. En temps de guerra el gabinet ignora més que mai al parlament i assum la responsabilitat de conduir la guerra, anunciant que “no és d'interès públic” que al parlament s'explique massa la situació. El gabinet, recordam, l'integren els caps dels diversos departaments d'estat, tot molt ben controlat pels gestors experts d'aquests departaments. En la banda militar els caps polítics i militars de l'oficina de guerra treballen en contacte amb una màquina integrada per tots els oficials, des del rang més alt al més baix de l'exèrcit, i pels homes sota el llur comandament. En la banda industrial els caps polítics i tècnics dels departament treballen mitjançant una màquina integrada pels propietaris, gestors i obrers de totes les indústries, fàbriques i tallers. Es diu que grans sectors de la indústria es posen sota control governamental, però en realitat són lliurats a la gestió dels grans magnats industrials. Els membres del parlament, com a tals, no tenen res més a fer que llençar discursos. En realitat no compten per res.

La revolució proletària és la lluita per l'enderrocament del sistema que permet que la gestió privada pel benefici privat monopolitze els subministraments per les necessitats de la comunitat. Encara més, per tant, que en el cas de guerra entre els estats capitalistes la lluita ha d'assumir un caràcter utilitari pràctic i cal dur-la a terme amb una maquinària pràctica i utilitària. Com que la lluita per l'enderrocament del capitalisme és una lluita per l'emancipació de les masses del domini de les classes propietàries, els oficials i els gestors seran naturalment dirigents proletaris triats pels llurs companys. El contacte amb les bases serà a través de delegats i reunions massives. Els serveis de les bases no es fonamentaran en obligacions i retribucions, sinó en el consentiment i en l'entusiasme i amb vot de responsabilitat per objectius i polítiques.

Durant la gran guerra mundial del 1914-19, fins i tot el capitalisme trobà que els representants sindicals, i els consells on càrrecs sindicals cooperaven amb la gestió, eren útils per aconseguir una major producció i mantindre la disciplina. Per bé que es formaren comitès obrers per protegir els interessos dels obrers, en molts casos, degut a què els obrers donaven suport a la guerra, els comitès augmentaren la producció i reduiren enormement la feina del personal gestor dels patrons. Als patrons no els hi agradava el moviment de comitès obrers i el temien. Amb tot, sota la gran pressió de les comandes bèl·liques, encoratjaren l'elecció de representants de planta entre les confeccionades de munició, les quals eren, en gran part, nou vingudes en la indústria, i eren conduïdes als sindicats, com a condició per la llur ocupació, a través d'un acord entre els sindicats d'enginyeries i el govern. Comitès de patrons i de representants sindicals es formaven també fora de la fàbrica, en l'esforç per garantir un augment de la producció, a partir de la cooperació i bona voluntat dels homes i dones que feien la feina real. Aquests comitès, per bé que actuaven sota els auspicis governamentals, tenien molt menys poder per influir en la producció que els consells dels propis obrers de les mateixes fàbriques.

Els comitès obrers de les fàbriques i tallers formen la base del sistema de consells o soviets d'obrers, que gestionaran les indústries sota el comunisme.

De vegades se sosté que, tot i que els soviets sorgirien com a instrument necessari de la lluita, si la caiguda del capitalisme s'acompanyàs d'una guerra civil, amb tot es podria tornar al govern parlamentari, i els soviets es dissoldrien després de passada la crisi. Per tant, els qui defensen aquesta idea, i també esperen que el capitalisme es puga abolir sense una lluita seriosa, refusen d'interessar-se en la qüestió dels soviets.

Amb tot, fins i tot assumint que fos possible passar del capitalisme al comunisme sense combat, la desaparició del parlament és inevitable, mentre que el caràcter complex de la indústria moderna, les necessitats variades del poble d'avui dia, i la confusió de la transició faria dels soviets un mitjà necessari de coordinació, si més no per un temps després de l'enderrocament del capitalisme.

Considerau la situació que sorgiria a Londres, o en qualsevol gran ciutat, si es posàs fi sobtadament al capitalisme. Considerau l'enorme població amuntegada en un àrea relativament petita, l'elaborada xarxa de metros, tramvies i busos, les principals estacions de línia, els molls, les canonades, les conduccions de gas, les estacions generadores elèctriques, les granges, forns i restaurants, les conserveres, les fàbriques tèxtils, mobiliàries i d'altres, els escorxadors, carnisseries, fruiteries i verduleries i els tractants de carbó, els mercats i els comerciants a l'engròs i al detall de tota mena. Tots ells encararien la fi del sistema que els mantenia en l'estat acostumat; però milions de persones encara necessitarien que els duguessen a la porta el subministrament diari de llei i pa o que hi fos esperant-los a la botiga més propera; encara necessitarien el subministrament acostumat d'aliments, combustible i mitjans de transport. Si hi ha una aturada en el subministrament dels béns de primera necessitat, algunes persones si més no ja no es presentarien per fer la part que els pertoca en la tasca quotidiana; les necessitats de masses d'altres quedarien així sense cobrir. Potser en l'enderrocament del capitalisme els obrers ja són en mig d'una vaga general o, per altres causes, les rodes de la indústria ja s'han dislocat, i tothom ja viu una existència famolenca i incerta.

De mentre, la gent, milions de famolencs de tota mena, clamaran per què els atenguen les necessitats; tots amb les llurs peculiaritats, gustos i repugnàncies, prejudicis raonables i irracionals; multituds d'ells seran disposades a començar el saqueig si els mantenen massa temps a l'espera o els neguen allò que creuen que és dret llur.

Tothom, com a obrer i com a consumidor, té noves esperances i desitjos i noves reivindicacions vitals, o és que no ha arribat la revolució obrera? Tothom demana més roba, més plaer, més lleure i una feina més atractiva. Tan sols els pacients són disposats a esperar. Tothom, també, demana un nou estatus independent, i una participació en decidir com s'han de fer les coses. Molta gent, a més, troba la feina acostumada força dislocada — fins i tot suposant que s'acontenten de continuar-la fent com abans.

El parlament és estructuralment inadequat per tractar amb aquesta situació; fins i tot un parlament de càrrecs sindicats trobaria les dificultats insolubles. Es veuria obligat a cridar als obrers organitzats allà on treballassen. Si els soviets no existissen, cridaria als sindicats existents perquè els ajudassen en l'establiment d'aquesta maquinària essencial. Encara que els senyors Ramsay MacDonald, J. H. Thomas i Will Thorne són representants laboristes, la llur posició seria ben poc envejable davant una crisi on no hi hagués cap altra maquinària disponible que la del parlament, si l'estructura de l'empresa privada s'ensorràs sobtadament. Imaginau el senyor Thoner assetjat per les mestresses de West Ham, que han vist tallats el subministraments d'aliments i de combustible; i el senyor Ramsay MacDonald rebent missatges sense-fil de Gal·les per dir-li que els seus electors miners passen gana perquè el sistema de transport s'ha dislocat. Els membres del Partit Laborista podrien intentar de tractar aquestes coses com a representants dels llurs sindicats, no com a representants dels llurs electors. El senyor Ramsay MacDonald no podria fer res. Tan sols podria cridar el senyor Thomas.

Pel que fa als consells municipals, serien únicament menys incapaços de tractar la situació que el propi parlament. Recordam les dislocacions en la qüestió comparativament simple del racionament de guerra dels aliments, i els grups de mestresses ací i allà que, mitjançant la boira del comitè local d'alimentació i el Ministeri d'Alimentació, es trobaven com a “forasteres” i se'ls prohibia comprar a les botigues on fins ara havien anat, i no podien procurar-se productes enlloc més. Com podria el Ministeri d'Alimentació a Westminster ésser familiaritzat amb els llocs de compra de les dones de Poplar? Com esdevindrien els membres del Parlament, dels consells municipals, sobtadament experts en els viaranys d'una multitud d'indústries de les quals fins ara no en sabien res de res?

Les úniques persones que podrien tractar amb el gran canvi i les seues noves exigències serien les persones, entrelligades com són, que participen realment en l'elaboració i transport de cada producte i la gent que l'empra. Els soviets, construïts d'acord amb les necessitats de cadascuna de les indústries, serien l'única solució del nou problema.

Si la fàbriques hagués estat llençada a un remolí de disrupció, llavors els obrers de la fàbrica s'aplegarien per posar-hi ordre: cadascú en l'emergència respondria a la necessitat realitzant la tasca per la qual ha estat equipat per l'ensinistrament i per la qual calen obrers, però alguns serien apartats de les tasques acostumades per omplir les posicions que han quedat vacants, per aconseguir reserves i descobrir deficiències, per fer saber als absents que la feina ha començat de nou. Aquests obrers escollits per la nova feina serien triats per l'aptitud en la mesura que la puguen discernir ells mateixos i els llurs companys. Cada fàbrica, cada centre de treball, hauria de fer front a les seues dificultats, relativament petites, i així amb un esforç cooperatiu d'incomptables unitats enfeinades les grans tasques de la comunitat, altrament aclaparadores, serien realitzades. Gradualment tot el mecanisme industrial es transformaria.

Si les mestresses de casa tinguessen els llurs soviets quan arribàs el gran canvi, no es trobarien afanyant-se frenèticament pels carrers a la recerca de subministraments i amenaçant d'irrompre en les botigues i magatzems perquè els llurs infants passen gana. Si, però, foren desorganitzades com ara, i per tant aterroritzades i alienades, seria necessari per algú que restàs en calma de convocar-les per enumerar les llurs necessitats i transmetre-les no a un òrgan d'advocats, periodistes i persones de tota mena de Westminster, sinó als obrers responsables de la producció, distribució i transport, per tal que tothom fos abastit.

Quarta part

Hem vist que els soviets són destinats alhora a fornir la maquinària organitzativa de la societat comunista i a actuar com l'instrument de la dictadura proletària durant el període de transició en el qual, si bé el capitalisme ha estat enderrocat, els propietaris desposseïts encara no s'han fet a acceptar el nou ordre. Els soviets poden també dirigir la lluita per l'enderrocament real del capitalisme, per bé que a Rússia el poder fou realment pres pel Partit Bolxevic; després el lliuraren als soviets.

Consideram l'estructura essencial del soviet, la seua caràcterística particular, en la qual rau la seua especial adaptació a funcionar com la maquinària administrativa de la comunitat comunista.

El Soviet es construeix d'acord amb les divisions de producció i distribució; no substitueix simplement el parlament i els actuals òrgans de govern local, sinó també els capitalistes, personal gestor i empleats d'avui dia amb totes les llurs ramificacions. Les unitats funcionals dels soviets són els grups de tot grau, inclosos els implicats en la gestió de la fàbrica, el moll, la mina, la granja, el magatzem, l'oficina, el centre de distribució, l'escola, l'hospital, la imprempta, la bugaderia, el restaurant i els obrers domèstics de la llar comunal, del carrer o del bloc d'habitatges.

L'estructura teòrica generalment acceptada de la comunitat soviètica és la següent:

Coordinació industrial

El comitè de taller: comprén tots els obrers de la planta.

El comitè de fàbrica: comprén delegats dels comitès de taller.

El comitè de districte: comprén delegats dels comitès de fàbrica o de sots-districte dels obrers industrials, i dels comitès de districte dels treballadors distribuïdors implicats en la distribució de productes industrials.

El comitè nacional: integrat per delegats dels comitès de districte.

Coordinació inter-industrial

Comitès de districte i de sots-districte: delegats de comitès d'indústries (incloses fàbriques, molls, granges, bugaderies, restaurants, centres de distribució, escoles, treballadors domèstics, parcs, teatres, etc., amb representació de treballadors de totes les branques de l'activitat social) de districte o sots-districte.

Comitè nacional: integrat per delegats de comitès de districte de totes les indústries i treballs d'activitat social.

Així hi ha una maquinària dual: 1. Per l'organització i coordinació de cada indústria i activitat social; 2. per la vinculació de totes les indústries i activitats socials.

La xarxa de comitès de delegats que constitueix el marc dels soviets i lliga els nombrosos grups productius i també els productors individuals, no s'hauria de veure com una maquinària rígida, amotllada a ferro, sinó com un mitjà convenient de realitzar una feina necessària, un mètode pràctica d'interorganització que dóna a tothom l'oportunitat de tindre veu en la gestió social. Els membres d'una comunitat depenen els uns dels altres. La planta filadora de cotó l'opera una sèrie de grups d'obrers que practiques diversos oficis. Els obrers de la planta filadora depenen en l'execució de la feina dels cultivadors de cotó, dels ferroviaris, dels mariners i dels estibadors, que els forneixen amb la matèria primera del llur ram. Depenen dels fabricants de màquines, miners, electricistes i d'altres per la maquinària de filar i l'energia per moure-la, i del teixidor, l'emblanquidor, el tenyidor, l'impressor, el tallador i el confeccionador per completar la feina que han començat. Per tal que els filadors puguen fer la feina depenen també dels constructors, decoradors, fabricants de mobles, productors d'aliments, confeccionadors i d'innombrables altres les feines dels quals són necessàries per mantindre'ls en salut i eficiència.

En l'actualitat és el patró qui dirigeix i el comerciant qui coordina i distribueix la producció social. Quan el capitalisme és destruït, cal descobrir un altre mitjà de direcció, coordinació i distribució si els processos productius no han de caure en un caos. Els soviets subministraran el mitjà necessari de coordinació i direcció; però han d'esdevindre un mitjà de conveniència, no d'obligació; altrament no hi pot haver un comunisme genuí.

A Rússia la constitució de soviets s'ha aplicat tan sols molt parcialment, i no ha estat teòricament d'una estructura regular, i és encara sotmesa constantment a grans modificacions.

Els soviets russos no s'havien creat prèviament com a preparació de la revolució del març del 1917: sortiren a la llum en temps de crisi. Havien aparegut en la revolució del 1905, però havien mort a la seua caiguda. El març del 1917 la revolució tan sols creà soviets en uns pocs centres, i tot i que el llur nombre cresqué i fou ampliat per la revolució bolxevic de novembre, encara ara la xarxa de soviets és incompleta. Kamenev, reportant sobre aquesta qüestió en el setè Congrés Panrús dels Soviets del 1920, afirmà que fins i tot allà on existien soviets les llurs assemblees generals eren sovint rares, i se celebraven freqüentment únicament per sentir uns pocs discursos i es dissolien sense arribar a fer cap feina real.

Amb tot, el govern soviètic ha afirmat que el nombre dels soviets que funcionen realment ha crescut continuadament; amb tot admet francament que els soviets no ha pres ni activament ni responsablement la part que deurien en la creació i gestió de la nova comunitat. La “nova política econòmica” russa de reversió al capitalisme colpeja a l'arrel de la idea soviètica i destrueix l'estatus funcional dels soviets.

Les dificultats especials de Rússia per aplicar el sistema soviètic eren inherents a l'estadi endarrerit del país que tan sols havia progressat parcialment del feudalisme al capitalisme. En la indústria el petit productor domèstic encara es responsable del 60% de la producció industrial de Rússia. En l'agricultura els camperols encara no s'han divorciat de la terra com és el cas d'Anglaterra, on fa temps que tenim una classe completament sense terres de treballadors rurals. A Rússia l'ideal del treballador agrícola era produir per ell mateix en la seua pròpia possessió i vendre els seus productes, no treballar en cooperació amb d'altres. Els camperols russos, que depassen enormement en nombre la resta de la població, eren tots unànims en les llurs reivindicacions. Els qui no tenien terra eren decidits a aconseguir-ne un tros per ells mateixos, i els qui tenien un tros petit de terra en volien més. Per bé que el llur individualisme era temperat per l'antic costum de redividir periòdicament la terra i d'altres tradicions rurals, els camperols eren una influència contra el comunisme. Amb tot, el llur antic consell local, el mir, una supervivència del període del comunisme primitiu, els havia preparat en certa forma pels soviets.

En les escampades comunitats rurals el caràcter ocupacional del soviet queda aparentment submergit en part pel caràcter territorial; amb tot, tots els oficis subsidiaris dels pobles assisteixen a la gran indústria de l'agricultura. Lligams d'interès comú i de dependència mútua, que són la sang vital del soviet, són clarament aparents entre els treballadors agrícoles i els diversos artesans del poble. La difuminació del caràcter ocupacional del soviet rural no l'aparta de la seua funció d'una unitat administrativa en harmonia amb les condicions reals del país. D'altra banda, el fet que els soviets urbans no poguessen subministrar-li els productes industrials que necessitava, per l'afebliment del lligam d'utilitat mútua, fent la utilitat merament unidireccional, eliminava l'impuls natural dels soviets rurals a lligar-se per raons utilitàries amb els soviets urbans. La producció per productors individuals que competeixen entre ells crea fonts de conflicte que són antagònics al soviet. El soviet més fort i més útil ha d'ésser sempre aquell format pels qui treballen plegats i que se n'adonen a cada volta que depenen els uns dels altres. La necessitat del soviet es fa més pronunciada i la seua feina més variada com més treball es du a terme en comú i més estretament es relacionen les vides de la gent. La humanitat és gregària; el grau de gregarisme en els éssers humans és dependent en part de les condicions materials i en part de les inclinacions (que són sens dubte en gran mesura, si no totalment, el lent producte del gran ambient). A mesura que la humanitat s'assegura un domini més complet damunt la matèria, la tria individual de com passar la vida es fa més àmplia i més lliure; la ciència capacitarà més i més el desig de decidir el grau de concentració industrial. La nostra civilització potser ha assolit gairebé el límit de la tendència d'aplegar nombres més i més grans d'obrers, realitzant una petita operació mecànica com a assistents de la maquinària. Potser el futur ens reserva un desenvolupament completament oposat. Això no afectaria el fet que el soviet ha de trobar el seu terreny més adient en una societat basada en l'ajut mutu i la dependència mútua.

En els centres industrials on es podria haver esperat un arrelament de la base ocupacional dels soviets, l'estructura dels soviets russos era irregular des d'un punt de mira teòric. Els soviets, per comptes de formar-se íntegrament de treballadors de les diverses indústries i activitats de la comunitat, eren integrats també per delegats de partits polítics, grups polítics formats per forasters a Rússia, consells professionals, sindicats i societats cooperatives. El Pravda del 18 d'abril del 1918 publicava les següents regulacions per les eleccions al Soviet de Moscou:—

“Regulacions per la representació.

“Els establiments que ocupen de 200 a 500 treballadors, un representant; els qui ocupen més de 500, que envien un representant per cada 500 homes. Els establiments que ocupen menys de 200 treballadors, que s'unesquen amb l'objectiu de triar una representació amb altres petits establiments.
“Els soviets de barri envien dos delegats, elegits en sessió plenària.
“Els sindicats amb una militància no superior de 2.000 envien un delegat; els qui no superen els 5.000, dos delegats; per damunt de 5.000, un per cada 5.000 treballadors, però no pas més de deu delegats per cada sindicat.
“El Consell de Professions de Moscou envia cinc delegats.
“Els partits polítics envien 30 delegats al soviet: les places es distribueixen als partit en proporció a la llur militància, sempre que els partits incloguen quatre reprensentats dels establiments industrials i obrers organitzats.
“Representants dels següents partits socialistes de nacions no-russes, amb un representant per partit, que són:—
(a) “Bund” (Jueu).
(b) Partit Socialista Polonès (Esquerres).
(c) Partits Socialdemòcrates Polonès i Lituà.
(d) Partit Socialdemòcrata Letó.
(e) Partit Socialdemòcrata Jueu”.

La intenció en donar representació a aquests diversos interessos era, és clar, desarmar el llur antagonisme envers el poder soviètic i, per contra, garantir-ne la cooperació; però el caràcter essencialment administratiu dels soviets fou per tant sacrificat. Constituïts així han de discutir inevitablement antagonismes polítics més que no pas la producció i distribució d'utilitats i comoditats socials.

Els sindicats, consells econòmics i societats cooperatives que han estat un tret de la Rússia soviètica (les dues primeres representades en els soviets) no tenen lloc, perquè no tenen cap raó d'existència, sota un sistema soviètic eficient, on serien absorbides pels soviets ocupacionals i s'hi fusionarien indistingiblement.

Els sindicats industrials no poden tindre cap raó d'existència si els soviets realitzen eficientment la funció que els pertoca com la maquinària administrativa de la comunitat comunista, ja que els soviets cobririen les mateixes àrees que els sindicats industrials. Els sindicats industrials existiran tan sols mentre que hi haja o conflicte entre els treballadors i els soviets (que són teòricament els òrgans dels treballadors), o en cas que els soviets no administren la indústria o no ho facen eficientment. La mateixa existència del sindicat industrial, si és que no és com a simple club social, denota un antagonisme entre els membres del sindicat i els qui administren la indústria; a menys que, d'altra banda, els soviets no administren la indústria i es formen sindicats amb aquest objectiu. A Rússia, de fet, l'existència continuada de sindicats industrials es deu al fet que hi ha antagonisme entre els obrers i els qui administren la indústria. En una comunitat soviètica teòricament correcta els treballadors, mitjançant els soviets, que els hi són indistingibles, haurien d'administrar. Això no s'ha aconseguit a Rússia.

Les cooperatives no tenen lloc en una comunitat soviètica genuïna. Si són organitzacions purament distributives, haurien d'ésser les branques distributives dels soviets industrials. Si són òrgans de compra i venda, són supervivències del capitalisme i han de desaparèixer sota el comunisme. Si són associacions de productors tan sols poden diferir dels soviets industrials en la mesura que obtenen pagament en metàl·lic o en espècie del llur producte per comptes de distribuir-lo lliurement. En la mesura que obtenen pagament o practiquen el bescanvi, no tenen lloc en una comunitat soviètica.

Els curiosos pedaços superposats que han constituït fins ara el sistema soviètic rus no haurien d'ésser de cap manera copiats servilment. Els mateixos russos ho han emfasitzat. Amb tot, les tàctiques recents que han induït a adoptar a la Tercera Internacional no indiquen que tinguen una clara percepció que una comunitat industrial altament organitzada pot construir el nou ordre comunista a partir del fonament teòricament correcte dels soviets ocupacionals.

[Text de la segona edició, publicat a Workers Dreadnought, el 24 de febrer del 1923:]

Els soviets

La funció dels consells obrers, o soviets, és administrar i coordinar la producció, el transport i la distribució.

Les unitats funcionals dels soviets són els grups d'obrers de tots els graus, inclosos els qui fan feina organitzativa o de gestió, en la fàbrica mecànica, tèxtil o de botes, els molls, la mina, la granja, el magatzem, el centre distributiu, la imprempta, la bugaderia, el restaurant, i els obrers domèstics, bé implicats en l'hotel o la casa comunal o els habitatges individuals — mentre els habitatges individuals continuen a existir.

L'estructura soviètica

L'estructura teòrica generalment acceptada dels soviets és la següent:

Coordinació industrial

El Consell de Taller, que comprén tots els obrers de la planta.
El Consell de Fàbrica, que comprén els delegats del Consell de Taller.
El Consell de Sots-districte, que comprén tots els delegats dels consells del districte.
El Consell de Districte, que comprén delegats dels consells de sots-districte.

Organització inter-industrial

El Consell Nacional, que comprén delegats dels consells de districte.
Consells inter-industrials de sots-districte, que comprenen delegats dels consells de sots-districte de cada indústria.
Consells inter-industrials de districte, que comprenen delegats dels consells inter-industrials de sots-districte.
Consell Nacional Inter-industrial, que comprenen delegats dels consells inter-industrials de districte o, en part, dels consells industrials de districte, en part dels consells nacionals d'indústria, i en part de delegats elegits per reunions massives de sots-districte o de consells de taller.

Així hi ha una maquinària dual:

1. Per l'organització i coordinació de cada indústria i servei.

2. Per la vinculació de totes les indústries i serveis.

L'organització soviètica s'ha de comprovar i jutjar per la seua eficàcia en el subministrament de les necessitats del poble i en fer que la pròpia feina siga saludable i joiosa pels qui en prenen part.

The Workshop Councils, the councils of actual producers, must preserve complete autonomy and power of initiative, sense of responsibility and pride in the adequacy of their work. Their business and their object would be to serve the community by supplying what the people need and desire, as and when it is required.

Parlam de consells de taller, però sota un estat normal de comunisme els consells tan sols es reuniran quan calga considerar i elaborar noves disposicions, plans i idees. En altres moments els membres dels consells obrers s'aplicaran a les tasques respectives. La funció gestora gairebé deixarà d'existir en una comunitat on tots els obrers en una empresa són cooperadors educats i voluntaris en un pla comú, però aquesta feina gestora o directiva si cal serà feta pels qui hagen triat els llurs companys, no com un gestor en el sentit actual, sinó com a capdavanter en destresa, mestre i guia.

Els consells d'indústria de sots-districte, de districte i nacional, i els diversos consells inter-industria, també es reuniran que hi haja noves disposicions a fer, i per consultes i reports periòdics. La llur funció serà establir una maquinària coordinada, oficines, comunicacions telefòniques, etc., entre les fonts de matèries primeres i els tallers d'una banda, i els consumidors del producte dels tallers de l'altra. Les oficines nacionals seran responsables de la importació i distribució cap als principals magatzems de subministres de les àrees més grans, les oficines de sots-districte seran les agències a les quals els tallers presentaran les llurs comandes.

No serà feina dels consells nacional, de districte i de sots-districte, comandar i dirigir els consells de taller. Els darrers seran senyors del llur ofici, i completament competents per exercir-lo. No caldrà ni s'acceptarà dictat dels anomenats “consells superiors”. No hi haurà conflicte d'interès de classe; tothom treballarà envers una fi comuna. Els consells de coordinació, però — ja que com a vincles de coordinació funcionaran els consells de districte, sots-districte i nacional — recolliran i distribuiran informació entre els districtes. Les noves descobertes es notificaran a les llurs oficines. Preservaran dades tècniques per referència quan les requeresca qualsevol dels tallers. Estimaran i procuraran els subministraments de matèries primeres i productes acabats requerits.

En considerar l'organització soviètica sota el comunisme, s'ha de tindre sempre present que les classes socials hauran desaparegut, que els interessos econòmics del poble seran idèntics, i que per tant el xoc d'interessos que manté els membres dels actuals òrgans legislatius i administratius interminablement barallant-se i fent discursos ja no hi serà.

Sota el comunisme les discussions que sorgiran en els soviets seran sobre l'eficàcia de tal o tal procés tècnic, o de si tal o tal innovació proposada augmentarà o millorarà la producció — una fi desitjada per tothom.

Els membres d'una comunitat depenen els uns dels altres. La planta filadora de cotó l'opera una sèrie de grups d'obrers que practiques diversos oficis. Els obrers de la planta filadora depenen en l'execució de la feina dels cultivadors de cotó, dels ferroviaris, dels mariners i dels estibadors, que els forneixen amb la matèria primera del llur ram. Depenen dels fabricants de màquines, miners, electricistes i d'altres per la maquinària de filar i l'energia per moure-la, i del teixidor, l'emblanquidor, el tenyidor, l'impressor, el tallador i el confeccionador per completar la feina que han començat. Per tal que els filadors puguen fer la feina depenen també dels constructors, decoradors, fabricants de mobles, productors d'aliments, confeccionadors i d'innombrables altres.

Els soviets proporcionaran una eficàcia que és impossible en una indústria que, d'una banda, es manté únicament amb el propòsit de fer diners, amb la competència com l'únic obstacle al subministrament de béns inferiors i al desig de treure'n benefici com incentiu constant; i que, d'altra banda, duen a terme treballadors assalariats que treballen únicament per guanyar el salari, i als quals una pobra formació, baixos salaris i llargues hores de feina no els permeten ni de posseïr una salut completa ni una educació adient. La voluntat de treballar, en els obrers, el sentit de mutualitat entre el productor i aquells pels qui es produeixen els béns, que el capitalista cerca vanament de trobar avui en els consells de Whitley, en la participació en els beneficis, en abonaments, etc., serà quelcom natural sota el comunisme i els soviets.

Cinquena part

Zinov'ev, en el Segon Congrés de la Tercera Internacional a Moscou, introduí una tesi que declarava que no es garia cap intent de formar soviets abans de l'esclat de la crisi revolucionària. Se sostenia que, com aquests òrgans serien impotents, o gairebé, la llur formació podria dur el concepte dels soviets al menyspreu proletari. La tesi fou adoptada pel Congrés, sense dicussió, i per tant esdevingué axioma de la Tercera Internacional.

La qüestió de si el simple terme manllevat de soviet s'hauria de reservar a la crisi revolucionària real és de poca importància, però, ja que si no s'ha emprat prèviament, probablement no serà adoptat com a consigna de la revolució.

La qüestió d'ajornar la creació de l'organització real fins l'hora d'una crisi revolucionària és, d'altra banda, fonamental.

La idea expressada i insistida en aquesta tesi de Zinov'ev era que el soviet ha d'ésser un gran moviment de masses, que s'aplega en l'excitació elèctrica de la crisi; la correcció de la seua estructura, la seua real sovietud (per encunyar un adjectiu) es considera d'importància secundària. Un creixement progressiu, que s'embranca gradualment fins l'hora de la crisi; una organització forta i ben assajada no és contemplada per la Tesi. La necessitat d'una estructura acuradament concebuda s'ignora. Tan sols es recomanada una propaganda pels soviets.

La revolució dual russa fou un afer d'esclats espontanis, amb cap organització adient al darrera. Els sindicats, sempre de feble creixement, eren esclafats pel tsarisme a l'esclat de la gran guerra del 1914. Els partits polítics revolucionàries poden cridar a la revolució; no la podien dur a terme; l'acomplí l'acció dels elements revolucionaris de l'exèrcit i de l'armada, en els tallers, en els ferrocarrils, i en el camp. Que aquests revolucionaris en el lloc de producció fossen en general desorganitzats era una discapacitat, no un avantatge. A Rússia el govern primer del tsar, després de Kerenski, s'ensorrà prestament sota l'assalt popular. La discapacitat que sorgia de l'estat desorganitzat dels obrers no se sentia amb tot el seu pes fins després que s'hagués establert el govern soviètic. Llavors hom se n'adonà que, per bé que se suposava que els soviets havien pres el poder, l'estructura soviètica encara s'havia de crear i posar-la en funcionament. L'estructura és encara incompleta: amb prou feines ha funcionat. L'administració correspon en gran mesura als departaments governamentals, que treballen sovint sense la cooperació activa i atenta, i de vegades fins i tot amb l'hostilitat dels grups de treballadors que haurien de prendre una participació responsable en l'administració. A aquesta causa cal atribuir gran part de la derrota de la Rússia soviètica en el front econòmic.

Seria una follia monstruosa pels obrers d'altres països, especialment en països altament industrialitzats on el capitalisme és vell, imitar la manca de preparació de Rússia. A Gran Bretanya tenim un capitalisme infinitament més fort per capgirar: tenim oportunitats més grans per crear l'organització necessària per combatre'l.

Aquesta organització ha d'ésser capaç tant d'atacar i destruir el capitalisme en la lluita final, i per tant de substituir la maquinària administrativa del capitalisme. A més s'ha d'animar per la voluntat envers aquestes conquestes.

En l'actualitat no tenim aquesta organització en aquest país.

Els nostres sindicats no tenen ni la voluntat ni la capacitat per l'objectiu. Som més a prop del sindicalisme industrial en la mineria i el transport i en el camp, però fins i tot allà tenim diversos sindicats competidos en cada indústria. En les indústria tèxtil, metal·lúrgica, alimentària, fustera, de confecció i de construcció tenim una multiplicitat d'organitzacions poc coordinades. A més, la gran massa dels obrers es divideix en dues seccions: els qualificats i els no-qualificats: organitzats en sindicats ben separats i dividits per barreres infranquejables que han estat gelosament erigides i mantingudes pels obrers qualificats.

L'estructura dels sindicats és antiquada i fructífera en endarreriments. És altament antidemocràtica, amb sindicats que tenen membres de primera i de segona classe, els primers, amb deu o més anys de permanència, són els únics elegibles per càrrecs; alguns elegeixen la llur executiva per vuit anys o per un altre termini llarg; algunes no celebren cap congrés general de representants de branca. Els membres de base dels sindicats tenen poca veu o no gens en decidir les grans qüestions polítiques. L'executiva determina habitualment la política a seguir en conferències nacionals amb altres òrgans. Les normes, que són registrades en el Registre General del Govern capitalista, no es poden canviar sense un llarg i dur esforç. Sota circumstàncies normals calen molts anys per canviar-les apreciablement. Les regles i estructura dels sindicats suposarien un obstacle a qualsevol intent seriós que es pogués fer per refondre els sindicats per tal que poguessen funcionar amb una certa eficàcia en l'atac al capitalisme i en l'administració de la indústria després de l'enderrocament del capitalisme.

Les normes i estructura són fins i tot un obstacle seriós en la lluita quotidiana per pal·liar el capitalisme, i és per això que existeixen els sindicats.

Els càrrecs sindicals que, gairebé fins al darrer home, desitgen el manteniment del sistema capitalista, temen, per damunt de tot, qualsevol atac seriós en contracta, són ajudats i protegits en el llur conservadurisme per les normes sindicals.

Els càrrecs reaccionaris tenen, però, un suport i protecció més forts en les masses endarrerides, que depassen en nombre enormement els obrers conscienciats dels sindicats. És tan sols en les etapes avançades de la revolució que les grans masses discerniran el salt que els separa dels llurs dirigents reaccionaris. Aquesta és una de les raons per les quals cal una altra organització. Aquesta organtizació ha de revelar a les masses el veritable caràcter dels llurs dirigents, i oferir-los una política alternativa.

Els sindicats els integren masses de treballadors que no es fan membres dels sindicats amb l'objectiu de canviar el sistema social, sinó merament de pal·liar-lo. Darrera homes i dones s'han vist forçats a entrar en els sindicats, perquè els sindicats s'han fet prou forts com per assegurar-se que els qui refusen d'unir-s'hi tinguen dificultats per aconseguir feina. Amb aquesta afiliació, els sindicats són naturalment òrgans tímids i conservadors, disposats a oposar-se a canvis dràstics i gens preparats per prendre cap iniciativa rotunda.

Creiem que aquests sindicats no poden mai precipitar deliberadament una revolució. En aquest sentit, la teoria té el suport de l'experiència. A Rússia la revolució no la feren uns sindicats que amb prou feines existien. Després de la primera revolució el Consell Central dels Soviets treballà per formar sindicats. Alguns dels sindicats que havia format s'oposaren després al manteniment del poder per part dels soviets, treballaren contra totes les tendències envers el comunisme, i donaren el llur suport a la reivindicació d'una república burgesa, amb el capitalisme restablert en el poder.

A Alemanya, els sindicats, lluny de dirigir els diversos aixecaments proletaris, no hi prengueren cap paper oficial tret d'oposar-s'hi.

Per administrar en el lloc del capitalisme, així com per enderrocar-lo, els obrers s'haurien d'organitzar amb tota, i més que tota, l'eficiència i coherència del capitalisme. En aquest país, el propi capitalisme, tot i que tremendament millor equipat que a Rússia sota el tsarisme, encara manca de coordinació. Com a mitjà de cobrir les necessitats del poble, pateix d'una banda de la competència i superposició d'interessos privats; i, d'altra banda, de mancances en districtes on els petits mitjans del poble no fan rendible subministrar-los-hi eficientment. Cada dia el capitalisme britànica remedia alguns dels seus defectes organitzatius, si més no alguns dels deguts a les seues pròpies rivalitats capitalistes internes.

Des de la banca, on hem arribat gairebé a un únic consorci, fins als salons de te, on Lyon absorbeix competidor rere competidor, la coordinació i eliminació de la competència avança constantment. La formació de consorcis no s'ha desenvolupat tant a Gran Bretanya com a Alemanya, on la combinació del poderós capitalista Stinness lliga la mineria de carbó i de metall, la fundició, i la manufactura, transport i comercialització de tota mena de béns metàl·lics; l'explotació forestal, el treball de la fusta, l'elaboració de paper, la imprempta i l'edició; tramvies, trens i línies marítimes, i la provisió de places hoteleres; la producció i el subministrament d'electricitat en totes les seues branques, i una colla d'altres activitats.

L'organització capitalista britànica es tancarà més estretament sota la pressió de la competència que s'aixeca contra ella per tot el món: a les pròpies colònies dominis britànics, a Amèrica, en el creixent industrialisme de Polònia, Itàlia i d'altres països europeus, per damunt de tot a Alemanya, el capitalisme de la qual, encara més d'ençà de la guerra que l'havia d'esclafar, és el rival més esforçat de Gran Bretanya.

Hauríem de saludar la consorcialització de la indústria, en la mesura que és una coordinació per raons de conveniència i utilitat en produir i distribuir allò que necessita la població. Hauríem de saludar-la també perquè forneix els mitjans de vincular els obrers en una organització de lluita més entrelligada; una organització que pot fer el pas de desplaçar el capitalista i que, en fer-ho, podrà dur a terme la producció i la distribució.

Aquesta organització pot construir-se amb l'organització dels obrers en els centres coordinats de producció i distribució segons les pròpies línies del consorci. Els sindicats no s'organitzen així.

Per bé que la consorcització no s'ha desenvolupat molt bé a Gran Bretanya, els empradors britànics de treball són molt més ben organitzats que els treballadors britànics. Les associacions patronals i les sessions empresarials vinculen els patrons de totes les indústries, i la classe empresarial mostra un gran molt més gran de solidaritat que la classe treballadora quan sorgeix una disputa econòmica. En aquest país el sindicalisme mai no ha assolit la vaga general: fins i tot s'ha arronsat d'intentar cap vaga de solidaritat a gran escala. En aquest sentit el sindicalisme britànic es troba darrera del de la majoria de països europeus. Tan ideològicament com estructuralment es troba netament superat pels seus contemporanis continentals. De fet, és tan sols la dimensió de la seua afiliació la que fa que el moviment sindical britànic es proclame com el més fort del món. Com a òrgan d'acció guanyaria força si es pogués esporgar implacablement dels seus membres més endarrerits.

La consorcització i la coordinació de la indústria sota el capitalisme ha provocat durant molts anys una discussió perpètua en el moviment obrer sobre el sindicalisme industrial que caldria introduir; però el resultat en millores reals de l'estructura sindical ha estat sorprenentment petit.

Aquella ràpid creixement de temps de guerra, l'organització de representants de taller, coordinà en pocs mesos els obrers de les fàbriques de munició i dels molls amb una perfecció eficient a la qual els sindicats mai njo s'havien apropat, i va fer del moviment de representants una força coherent d'acció com no ho havien estat mai els sindicats. Aquest desenvolupament mostra que la tasca d'organitzar els obrers d'acord amb l'organització capitalista, on han fracassat fins ara els sindicats, pot realizar-se amb la construcció d'una nova base, sense els impediments de la tramolla de l'antiga maquinària i dels prejudicis i interessos creats dels antics càrrecs.

Potser s'objectarà que com que l'organització de representants de taller s'encongí a la fi de la guerra i ha desaparegut gairebé completament, hi ha elements de permanència en els sindicats que els representants de taller no posseïen. Això és cert. Els sindicats restaren en possessió dels fons acumulats, i afegeixen a aquests fons de setmana en setmana ja que els obrers continuaven pagant les quotes sindicals setmana en setmana; per bé que els sindicats funcionaven tan sols com a societats benèfiques, mentre els obrers de base feien, a través dels comitès de taller i dels representants electes, la feina per les quals s'havien creat els sindicats. Els sindicats restaren en possessió dels fons i de les donacions. Quan l'esclat en la producció passà i la desocupació madurà en el país, els obrers gens preparats per salvaguarda la llur situació en el taller foren contents de caure de nou damunt els beneficis del sindicat.

[Text de la segona edició, publicat a Workers Dreadnought, el 3 de març del 1923:]

Els qui han estudiat en una escola d'arts i oficis que haja tingut prou fortuna com perquè se li confiàs una peça de treball destinat a l'ús real s'adonaran una mica de com serà la indústria sota el comunisme. Recordaran amb plaer el fervor religiós amb el qual els estudis ens llençaven a la feina, l'emulació amistosa en eficiència, la determinació general per aconseguir el resultat més fi possible en el treball col·lectiu. Tothom era imbuït del pensament que no era simple exercici, sinó un objecte necessitat i desitjat. Les parts més fines i més difícils de l'obra les feines els mestres i els estudiants més dotats, les tasques més fàcils i més mecàniques eren realitzades voluntàriament pels qui eren menys avançats, els quals, amb tot, sentien que el torn d'executar quelcom ambiciós els arribaria amb l'adquisició de més destresa. En les tasques posades simplement per l'ensinistrament, els estudiants ja havien après que el llur propi estadi de progrés determinava la mena d'exercicis que els mestres els hi posarien, i ara dedicats a aquesta empresa conjunta, per la qual tots havien posat el nivell més alt possible d'eficiència, s'adonaven que pel bé de tota l'obra a ningú no se li hauria d'encarregar una part que fos fora de la seua destesa. Cada estudiant, però, fins i tot el més maldestre, creia fermament en la seua pròpia capacitat de progrés — altrament hauria deixat aquesta mena d'estudi i hauria passat a quelcom de diferent. A més, cada estudiant era encoratjat a dissenyar, a inventar, a aprendre, a fer coses que eren de moment fora del rang de les seues capacitats. Cadascú passava una part considerable del seu temps en fer quelcom de pròpia elecció, quelcom que havia d'ésser la seua pròpia creació i l'expressió de les seues pròpies idees. Això darrer era el mèrit de l'escola; el seu demèrit és que els seus estudiants rarament prenien part o entraven en contacte amb l'obra constructiva que cal posar en ús. L'adquisició d'eficiència tècnica s'endarrereix sens dubte per això, i moltes de les qualitats necessàries pels assoliments superiors també es perden.

En la indústria comercial el benefici per l'empresari i el salari pel treballador es col·loquen, tant per l'empresari com pel treballador, per damunt del domini de l'ofici i de la producció objectes útils i bells. Els darrers tan sols es poden considerar com a necessaris si condueixen als anteriors. L'eficiència mecànica s'adquireix en la pràctica de la indústria amb una rapidesa poc comuna en les escoles. Noies i nois que han treballats durant uns mesos en la ceràmica aprenen a pintar més acuradament en tasses de te i soperes que no ho fan estudiants que han estudiat durant el mateix temps en les escoles d'art damunt el paper pulcrament presentat damunt els escriptoris, i emprant, i emprant els més fins pinzells de sable i aquareles.

Però els nois i noies de totes tret d'unes poques branques de la indústria aviat assoleixen la fi del llur progrés. Les llurs facultats creatives s'estupiditzen o directament s'adormen, perquè se'ls manté en la producció d'uns pocs objectes estereotipats.

Tan sols en rars casos la indústria comercial deixa pas a les facultats creatives. Per tant, en la indústria comercial no hi ha gairebé art creatiu. La ceràmica de Wedgewood pottery no e´s més que una còpia morta d'una bella art que abans era viva. Les produccions de la famosa fàbrica de porcellana de Copenhagen, per bé que tenyides de comercialisme, encara tenen quelcom d'art viu i desenvolupat en elles, perquè als obrers se'ls encoratja de fer dissenys propis sense obligar-los a produir dissenys contínuament per tal de guanyar-se la vida. Aquests obres mostren interès i plaer en la feina que, en una mesura enlairada, obtindrà tota la indústria sota el comunisme.

Els gremis d'oficis del passat eren fins a un cert punt viciats per la producció per benefici, però donaven als membres oportunitats per gaudir de la feina i un desenvolupament de l'ofici que la indústria moderna nega absolutament a la gran majoria.

Els soviets sota el comunisme duran a la indústria tots els millors trets de l'escola i els uniran en una feina pràctica. Quan s'elimine la generació de beneficis, els joves estudiants seran capaço d'adquirir experiència tècnica en el taller real sense perdre les oportunitats d'estudis i experimentació que forneix l'escola: la indústria tindrà els seus propis departaments escolars.

Avui dia els contraris al comunisme es giren cap a Rússia per trobar proves contra el comunisme i demostrar el fracàs dels soviets. No es pot afirmar massa emfàticament que la revolució russa no ha reeixit en establir el comunisme, i que la constitució soviètica tan sols s'hi ha aplicat molt parcialment. A més, els soviets russos no s'han constituït regularment, ja que inclouen representants de partits polítics, representants de grups polítics de forasters que viuen a Rússia, representants de sindicals, consells d'ofici i societats cooperatives, així com representants dels tallers.

El Pravda del 18 d'abril del 1918 publicava les següents regulacions per les eleccions al Soviet de Moscou:—

“Regulacions per la representació.
“Els establiments que ocupen de 200 a 500 treballadors, un representant; els qui ocupen més de 500, que envien un representant per cada 500 homes. Els establiments que ocupen menys de 200 treballadors, que s'unesquen amb l'objectiu de triar una representació amb altres petits establiments.
“Els soviets de barri envien dos delegats, elegits en sessió plenària.
“Els sindicats amb una militància no superior de 2.000 envien un delegat; els qui no superen els 5.000, dos delegats; per damunt de 5.000, un per cada 5.000 treballadors, però no pas més de deu delegats per cada sindicat.
“El Consell de Professions de Moscou envia cinc delegats.
“Els partits polítics envien 30 delegats al soviet: les places es distribueixen als partit en proporció a la llur militància, sempre que els partits incloguen quatre reprensentats dels establiments industrials i obrers organitzats.
“Representants dels següents partits socialistes de nacions no-russes, amb un representant per partit, que són:—
(a) “Bund” (Jueu).
(b) Partit Socialista Polonès (Esquerres).
(c) Partits Socialdemòcrates Polonès i Lituà.
(d) Partit Socialdemòcrata Letó.
(e) Partit Socialdemòcrata Jueu”.

Els soviets russos sortiren a la llum en la crisi revolucionària del març del 1917. No s'havien creat prèviament com a preparació de la revolució. Havien aparegut en la revolució del 1905, però havien mort a la seua caiguda.

El març del 1917 la revolució tan sols creà soviets en uns pocs centres. El nombre cresqué i fou ampliat per la revolució bolxevic de novembre; però cinc anys després el govern soviètic admetia que la xarxa de soviets necessària per cobrir Rússia no era completa. Kamenev, reportant sobre aquesta qüestió en el setè Congrés Panrús dels Soviets del 1920, afirmà que fins i tot allà on existien soviets les llurs assemblees generals eren sovint rares, i se celebraven freqüentment únicament per sentir uns pocs discursos i es dissolien sense arribar a fer cap feina real. Els soviets no foren mai capaços de tractar les necessitats productives.

L'anomenada “nova política econòmica” fou inaugurada pel govern soviètic del 1921; una política que és realment una reversió cap al capitalisme, és clar, colpí inevitablement l'arrel de la idea soviètica. Ha manllevat als soviets de la llur funció essencial — l'administració de la indústria — i els ha transformat en òrgans polítics i en gran mesura impotents.

La introducció de la nova política econòmica arribà com el clímax d'un cicle regressiu. En el cim de l'onada revolucionària havia arribat la crida, parcialment resposta, de la gestió de la indústria per part dels consells de taller: després, amb la retirada de la marea i amb el creixement de tendències reaccionàries en els òrgans que posseïen autoritat coercitiva, els consells de taller foren bandejats. S'establiren comitès de gestió, que consistien en representants de comitès de fàbrica, sindicats, i del Consell d'Economia Nacional, un òrgan creat conjuntament pels sindicats i els soviets. Després hi seguí la gestió per una única persona, i els consells de taller perderen tot dret d'interferir en la gestió de les fàbriques, tret d'indirectament, a través de la llur participació menor en l'elecció de càrrecs i comitès de gestió. Així en reduir les funcions dels consells de taller, es facilità el retorn a la propietat i gestió privada d'empreses industrials.

Els soviets russos no administren la producció, la distribució i el transport. Simplement elegeixen una part dels qui participen en l'administració de certes indústries.

El consell de taller, la base damunt la qual se suposava teòricament construir l'estructura soviètica; el soviet local, sovint a Rússia un òrgan diversament mixt, no tenen més que una poca autonomia. Són dominats pels consells de delegats d'àrea àmplies, o pels representants que són dotats amb una mesura creixent d'autoritat coercitiva com més s'allunyen del taller.

Sisena part

Com hem vist el principal objectiu dels soviets és administrar les necessitats del poble, en roba, habitatge, educació, lleure, transport, etc. Els obrers que són responsables d'aquests serveis es vinculen en els llurs soviets pels objectius de la llur feina. L'estructura soviètica és eficient perquès forma en les línies necessàries per la feina; també perquè dóna a cada treballador una responsabilitat en l'esforç comú, i encoratja per tant l'impuls cooperatiu. Fins i tot sota el capitalisme els mèrits del consell de taller, que és la llavor del soviet, han estat descoberts no tan sols pels obrers, sinó pel propi capitalista. Durant la guerra, quan floresqué el moviment de representants de taller, els empresaris iniciaren realment la formació de consells de taller i l'elecció de representants obrers.

Els empresaris ho feren, no simplement per aturar els elements rebels, sinó més aviat perquè en la gran tensió del temps de guerra i amb una immensa entrada de nous obrers, l'organització del consell de taller minimitzaria la despesa de gestió, reduiria el nombre de supervisors de pagament necessaris, i la dificultat per mantindre la disciplina, i augmentaria el rendiment en produir un esperit de voluntarisme entre els obrers que responien a les crides patriòtiques de produir més.

El senyor Charles Reynold, de la gran empresa de motors del mateix nom, va fer recentment una xerrada sobre comitès de taller i el control de la indústria: descrivia com el comitè de treballadors de la seua empresa fa reunions mensuals amb la gestió per discutir salaris i condicions de treball, i de totes les qüestions de gestió. Declarà que la informació financera confidencial presentada als directors es comunica al comitè de treballador, i el resultat és la creació d'un sentit de responsabilitat, una comprensió des del punt de vista de la gestió, i l'acceptació de canvis amb relativament poca fricció.

Des del punt de mira de la guerra de classes aquesta informació no ens gratifica, i presumiblement el pla és part d'una disposició de participació en els beneficis. És amb tot testimoni del valor del consell de taller des del punt de mira de l'eficàcia administrativa, per bé que sota el capitalisme el consell de taller no té, és clar, cap poder real i tan sols una participació marginal en la responsabilitat. La de Reynold no és més que una de les moltes companyies capitalistes que s'esforcen, per interessos d'eficiència, per assegurar la cooperació dels llurs treballadors, per bé que les condicions capitalistes impedeixen una cooperació genuïna des de totes dues bandes. El creixement de whitleïsme mostra que els capitalistes britànics intel·ligents comencen a entendre que homes i dones tan sols donen el millor quan se'ls dóna plena voluntat, amb el sentiment que són entitats responsables. Aquesta veritat s'oblida massa sovint entre els qui abans la predicaven quan arriben a posicions oficials, siga a Rússia, o a Gran Bretanya.

La tendència del temps dóna suport a la idea que el govern soviètic va cometre una seriosa errada quan decidí (i posà en pràctica la seua decisió) que el “control obrer de la indústria” és tan sols una consigna útil per assegurar-se l'enderrocament del capitalista, i que cal descartar-la una vegada els obrers s'han lliurat del capitalista, a favor de la gestió per un individu o comitè nomenat per una autoritat centralitzada.

Un exam acurat i net de l'intent rus d'establir el comunisme revelarà un dia, més clar que en el present, el pes relatiu de les causes que conduiren a la seua fallida. Que ha fallit de moment, i que tan sols una poderosa nova empenta pot aturar la present regressió de Rússia és quelcom que ens veiem obligats a admetre.

Aquest exam net fornirà proves de fins quin punt la fallida russa s'ha degut a la resistència capitalista al comunisme; fins quin punt a la manca de preparació de la població; fins quin punt als errors dels comunistes, i especialment als errors del govern soviètic.

La qüestió del control obrer de la indústria anirà en gran mesura relacionada.

Vist des del punt de mira de l'eficàcia com a força de combat, és notori que mai no s'efectuaren protestes tan àgils, sòlides i existoses en aquest país com les del moviment de representants de taller de temps de guerra. Un cor de bases que es queixen de la ineficàcia, inactivitat i manca de solidaritat de classe mostrada pels dirigents sindicals reaccionaris constantment puja i baixa. Durant el locaut de Dublín del 1912, durant la vaga ferroviària del 1919 i la vaga de carbó del 1921, s'inflà amb indignació, però tan sols els obrers organitzats en comitès de planta han emprès una acció a gran escala fora de les propostes dels càrrecs sindicals. Això no és antinatural: fins que tant els obrers individuals com els obrers de cada companyia individual no senten que uns altres actuaran amb ells, s'arronsen d'emprendre una acció que, sense suport, els durà a una represàlia.

Recapitulam: els soviets o els consells ocupacionals dels obrers, formaran la maquinària administrativa per cobrir les necessitats del poble en la societat comunista; també faran la revolució en prendre el control de totes les indústries i serveis de la comunitat.

Per bé que a Rússia la revolució fou realitzada per soviets que sorgiren espontàniament en alguns llocs i per aixecaments massius desorganitzats, això fou tan sols possible perquè el govern de Rússia s'havia ensorrat, el capitalisme era feble i d'abast limitat, i tot el país era en un estat de desordre caòtic.

Ací a Gran Bretanya la maquinària dels soviets cal preparar-la d'entrada. En totes les indústries i serveis, els obrers revolucionaris, que hi treballen habitualment i en saben l'entrellat, han de preparar-se per prendre i mantindre el control.

Els sindicats no forneixen aquesta maquinària: no són competents ni per prendre ni controlar ni administrar la indústria. No són estructuralment adients per administrar la indústria perquè les llurs organitzacions no uneixen tots els obrers d'una indústria, i no són eficientment coordinats. Les llurs branques es construeixen d'acord amb el districte on resideix l'obrer, i no d'acord amb on treballa.

Els sindicats s'oposen, a més, a l'acció revolucionària: el llur objectiu és garantir pal·liatius al sistema capitalista, no abolir-lo.

L'experiència britànica ha mostrat que el sistema de consells obrers és eficaç tant com a motor per combatre l'empresari, com a mitjà d'administrar la indústria. L'experiència també ha mostrat que sota condicions favorables es poden construir amb una rapidesa considerable.

L'experiència en aquells països europeus on els obrers i les llurs organitzacions s'han provat en la lluita revolucionària, ha mostrat que el consell obrer és sempre l'òrgan de la lluita obrera. Els sindicats, en haver intentat sense èxit d'impedir la contesa, en cada cas llençaren el pes de la llur influència cap al costat de preservar l'ordre establert, i s'oposaren a tot esforç dels obrers i dels llurs consells per superar la classe empresarial.

La prova donada per J. H. Thomas en el seu cas de libel contra el Partit Comunista i els seus càrrecs revela l'atitud que adoptaran en el cas de qualsevol lluita pel poder proletari en aquest país. J. H. Thomas no s'ha de considerar una excepció: els càrrecs sindicals britànics adoptaran la mateixa atitus. Uns denunciaran els obrers revolucionaris des de les tribunes, proclamant obertament la llur fidelitat a la corona, al govern i a la classe patronal; d'altres simplement deixaran fer als revolucionaris i votaran en les conferències sindicals contra la participació dels sindicals en la lluita revolucionària. Si no aconsellen als membres del sindicat de donar un ajut real al govern en la repressió contra els revolucionaris, si més no aconsellaran als seus membres d'ajudar a la causa del restabliment del pertorbat ordre capitalista restant tranquilament a la feina —sirvents obedients de l'empresari capitalista, o del govern capitalista.

Aquest és el paper que els sindicats i els llurs càrrecs han jugat en cadascun dels molts aixecaments proletaris recents d'altres països: aquest és el paper que jugaran ací J. H. Thomas i els seus col·legues. J. H. Thomas difereix tan sols en grau dels seus col·legues que pertanyen a l'escola reformista. El moviment sindicat britànic i els seus càrrecs pertanyen a la mateixa escola que els sindicats i càrrecs sindicals d'Europa i Amèrica.

Els sindicats tenen una estructura massa fluixa i descoordinada per fer la revolució: hi són ideològicament oposats: per tant la combatran.

Els consells obrers, coordinats industrialment i nacional segons la producció i distribució, són els òrgans estructuralment adients per donar als obrers el màxim poder en el control de la indústria. Si aquest poder s'ha d'emprar per enderrocar el sistema actual, els consells, que plegats formaran un “gran sindicat” de comitès obrers de totes les indústries, s'haurien de construir, d'entrada, amb l'objectiu de prendre el control.

A Alemanya, on els mètodes necessaris per dur a terme la lluita proletària es forgen durant la lluita, la Unió d'Obrers Revolucionaris, la AAU, és una força de combat amb la qual comptar. El seu creixement s'ha accelerat amb el fet que els sindicats reaccionaris han expulsat els llurs membres revolucionaris.

[Text de la segona edició, publicat el 10 de març del 1923, elaborat a partir del text de la cinquena part de la primera edició:]

C. Zinov'ev, en el Segon Congrés de la Tercera Internacional a Moscou, introduí una tesi que declarava que no es garia cap intent de formar soviets abans de l'esclat de la crisi revolucionària. Se sostenia que, com aquests òrgans serien impotents, o gairebé, la llur formació podria dur el concepte dels soviets al menyspreu proletari. La tesi fou adoptada pel Congrés, sense dicussió, i per tant esdevingué axioma de la Tercera Internacional.

Aquesta decisió era d'una importància de llarg abast: volia dir que la Tercera Internacional ja donava suport a la formació de consells de taller; i a la constitució i una organització basada en la funció dels consells de taller, que cobrís tots els obrers i totes les indústries amb l'objectiu revolucionari de prendre i gestionar la indústria. En la seua formació la Tercera Internacional havia confiat molt en el moviment britànic de representants de taller, crescut en temps de guerra, en creure que, per la força de les denúncies del govern i de la premsa, seria una força genuïnament revolucionària. Ara que la Tercera Internacional ha girat la cara als soviets pre-revolucionaris, hauria de cercar l'enfonsament dels moviments de consells de taller de tots els països. Aquesta era una part lògica del canvi polític de la Tercera Internacional, que s'ha desviat netament de l'intent de crear noves organitzacions revolucionàries per acceptar l'existència dels sindicats d'ofici.

La qüestió d'ajornar la creació de l'organització real fins l'hora d'una crisi revolucionària és, d'altra banda, fonamental.

Setena part

La gran tasca de la revolució comunista és ideològica. El comunisme implica la creació d'una atitud mental completament nova envers totes les relacions socials, i el desenvolupament d'una plèade de nous costums i impulsos. En desfer-nos de la nostra butxaca i de les nostres preocupacions i càlculs financers, en eliminar la dependència dels sense-propietats dels propietaris, canviarem la completa configuració de la vida. El comunisme ens crearà una gran fraternitat, una gran confiança, que sorgeix d'una gran seguretat, un entusiasme abundant pel treball col·lectiu, perquè aquest treball ens beneficiarà a tots, i tots en compartirem la responsabilitat.

El comunisme necessita la creació d'una gran iniciativa que animarà tot el poble.

Sota el capitalisme les masses són un ramat d'ovelles conduïdes pels llurs propietaris. Sota el comunisme, al contrari, seran cooperants lliures, produïnt, inventant, estudiant, no per la força de la llei, o la pobresa, o l'incentiu del guany individual, sinó per una tria deliberada amb un ànim prest a l'assoliment. El comunisme fornirà les condicions materials i espirituals que faran possible el treball cooperatiu. Tan sols amb un servei volenterós i una iniciativa intel·ligent es pot desenvolupament el veritable comunisme.

L'establiment de la vida comunista comporta un trencament complet, tant a la pràctica com en les idees, amb el capitalisme i la seua maquinària. El sistema parlamentari és la maquinària característica de l'estat capitalista; ha crescut amb gran similitud en tots els països que han construït un capitalisme propi. En els països on un capitalisme aliè domina la població nadiua, el sistema parlamentari dels forasters dominants estén els tentacles del llur poder al país sotmés. Envia els seus oficials a ultramar per governar els nadius, completament renunciant a la seua pretesa dependència del consentiment dels governats i el seu proclamat caràcter representatiu.

El parlament ha estat en gran mesura la societat cooperativa dels terratinents i capitalistes a través del qual han controlat el proletariat a casa i mantingut el poder a l'exterior.

Els grans terratinents utilitzaven originalment la força i la violència al·legals per apoderar-se de terres. A la darrera meitat del segle XV, com a senyors feudals, feren fora els camperols, que tenien el mateix dret feudal a la terra que ells, de les llurs possessions. Els senyors feudals usurparen les terres que es posseïen i utilitzaven en comú. Aquestes coses les feren contra llei i costum, i sense esperar l'obtenció de l'aprovació o ajut del parlament.

Més tard, però, els senyors feudals trobaren convenient de donar sanció parlamentària al llur robatori als camperols, i d'aprovar legislació per completar la llur usurpació de la terra. Asseguts en parlament, els senyors procediren doncs a abolir la llur tinença merament feudal de la terra, i en crear el dret modern de propietat privada de la terra, se'n feren els propietaris absoluts.

Abans que haguessen legalitzat l'expropiació dels camperols, els senyors del parlament aprovaren una legislació per forçar els camperols que foragitaven de la terra a esdevindre els llurs esclaus salarials. Des del regnat de Henry VII, començà la legislació per la coerció dels desposseïts. Tots sabem que per pidolar, o per vagar sense mitjans de subsistència, les persones sense-terra eren fuetejades i colpejades, els hi tallaven les orelles, i a un tercer arrest els executaven. Una llei d'Edward VI condemnà els sense-feina a ésser esclau de qualsevol qui el denunciàs. Se'l podia vendre, llegar o llogar com a esclau. Qualsevol podia fer esclaus als seus fills. Als vagabunds, com els deien als desposseïts, els podien fer esclaus parroquials, condemnats a treballar pels seus habitants. Tan sols en el regnat d'Anne, quan ja s'havia desenvolupat un proletariat industrial suficient per les necessitats dels grangers i manufacturers, s'aboliren aquests estatuts. Ja des del 1349, el Parlament, en l'Estatut dels Treballadors, fixava salaris màxims per impedir que el proletariat s'afirmàs en inconveniència de les classes empresarials. La legislació de salari màxim fou mantinguda des de llavors mentre hi hagué qualsevol tendència seriosa cap a una escassedat laboral que pogués donar als obrers una poderosa palanca per forçar a l'alça els salaris.

El parlament ha restat com la societat cooperativa dels empresaris per arrossegar els obrers, malgrat totes les ampliacions de llibertats que han tingut lloc. Davant d'una escassedat seriosa de treball en la nostra època, durant la gran guerra europea del 1914-19, el Parlament aprovà la llei de municions, per impedir que els obrers se n'aprofitassen de la situació.

Ni en aquest període actual de gran desocupació, ni en cap altre moment de la història, el parlament ha fixat salaris màxims per protegir els obrers quan els empresaris s'han aprofitat de l'excedent de força de treball per baixar els salaris dels empleats per sota del nivell de subsistència. Els nivells salarials fixats pels consells salarials agrícoles durant la guerra eren, en realitat, un mètode per assolir amb mitjans súbtils l'objectiu que la llei de municions aconseguí en altres indústries: és a dir un obstacle al poder negociador del treball durant un període d'escassedat de força de treball sense precedents.

Des de les primeres lleis contra l'associació industrial dels treballadors (mantingudes pel poder coercitiu de l'estat mentre les classes dirigents les consideraren necessàries) fins a les nostres modernes D.O.R.A. i E.P.A. i la maquinària de trencament de vagues emprada pel govern en les darreres vagues ferroviàries i mineres, el govern parlamentari mai no ha deixat de protegir les possessions dels terratinents i dels capitalistes, i d'emprar qualsevol mesura coercitiva necessària per proporcionar a terratinents i capitalistes obrers disciplinats.

El parlament i els seus accessoris han estat reformats per les classes dirigents en servei propi. Els tribunals són baluarts de tradició i privilegi, i el nomenament a l'estrat judicial el fa foscament i arbitrària el govern.

En cas de disputa, els jutges inamobibles nomenats pel govern interpreten la llei feta pel parlament. El fiscal llogat pel govern — que pot ésser fins i tot membre del govern, s'alia amb el jutge nomenat pel govern contra l'acusat. Tota la força de la policia governamental ajuda l'acusació. En judicis polítics, les absolucions són remarcablement rares. Els jutges, reclutats de les classes privilegiades, decideixen gairebé invariablement contra la causa popular.

Els òrgans de govern local no tenen cap poder per legislar o iniciativa legislativa: simplement administren les lleis del parlament sota la supervisió atenalladora dels departaments governamentals, que fan normes que interpreten les lleis del parlament. Amb sanció parlamentària o sense, els departaments governamentals determinen què gastaran les autoritats locals, en limitar el llur poder per recaptar taxes i contreure prèstecs, i prohibint-los de comerciar, excepte per permís especial del govern.

Pel que fa al propi parlament, els seus poders se'ls ha annexionat gairebé tots el govern.

El rei, que se suposa que obeeix el govern, decideix quan es reunirà el parlament. El govern decideix quins temes es debatran al parlament, i de què legislarà. El govern fa els esborranys legislatius. Si una mesura s'esmena en una forma que disgusta al govern, el govern retira la mesura, i o l'abandona directament, o la reintrodueix d'una altra forma. El parlament no pot avançar cap mesura si el govern no ho desitja.

El portaveu i el president del comitè, nomenats pel govern, controlen el debat i interpreten les normes de procediment. La disciplina parlamentària és extraordinàriament estricta. Ningú no pot parlar fins que el crida el portaveu o el president del comitè, i el portaveu, o el president, poden aturar qualsevol discurs, i fins i tot impedir que es faça una qüestió, amb la justificació que siga fora d'ordre o “no és de l'interès públic” que se'n done resposta. No hi ha apel·lació al dictat de la presidència, que apliquen els funcionaris de Cambra, que de seguida expulsen qualsevol membre que no obeesca la presidència.

El govern ha de tindre una majoria en la Cambra dels Comuns, o no pot restat en el poder. Aquesta majoria l'integren desferres de partit que no tenen cap opció de tornar al Parlament si no és amb l'ajut de la maquinària i els fons del partit. No votaran contra el govern, perquè en fer-ho incurririen en l'ostracisme dels dirigents del partit i, en conseqüència, del partit; aquesta ostracisme suposaria inevitablement la pèrdua dels llurs escons parlamentaris en la propera elecció. L'home de partit que desobeeix el seu partit o ha de retirar-se de la política, o esdevindre candidat del partit oponent (si l'accepta, que pot no ésser el cas). Han passat molts anys d'ençà que un govern fou foragitat per un vot parlamentari hostil dels seus partidaris. Fins i tot els seus oponents polítics són capaços d'arronsar-se abans de derrotar un govern en una qüestió crítica, la qual cosa suposaria la seua dimissió, que en la majoria de casos implica una elecció general. Una elecció general és de totes les coses la que més detesta el membre mitjà del parlament. Suposa per ell una campanya electoral d'esforç tremend, on es veu obligat a parlar en un nombre extraordinària de mítings, a banda d'arreplegar votants i acudint a gent d'influència. A més, pot perdre el seu escó, i patir així la derrota de moltes de les seues ambicions, així com la pèrdua d'un ingrés de quatre-cents lliures l'any. El membre del parlament disposat a prendre una línia independent al seu partit en cap qüestió d'importància és extraordinàriament rar. Aviat l'eliminen del parlament.

El primer ministre és triat pel sobirà entre els dirigents més prominents del partit que aconsegueix la majoria dels escons parlamentaris en l'elecció general. Persones d'influència poderosa, és clar, fan arribar opinions al sobirà, i la direcció del partit i els peixos grossos rivals també hi diuen quelcom. Quines enteses i garanties privades es realitzen no ho sap la gent. El sobirà nomena la resta del gabinet a consell del primer ministre, que és influït, és clar, pels poderosos personatges que aporten fons al partit, que controlen els diaris del partit, i que són poderosos en la banca i en d'altres cercles capaços de sabotejar les activitats governamentals. Els estires-i-arronses i la intriga que envolten l'elaboració dels gabinets tan sols han sigut lleugerament revelades en les memòries d'alguns dels pocs privilegiats que hi han estat darrera el teló.

Les polítiques dels departaments governamentals se suposa que les controla en termes generals el gabinet al complet, i amb un detall més exhaustiu el ministre al capdavant de cada departament, nomenat pel primer ministre. Els departaments són grans i tracten una feina àmplia; el gabinet de desferres de partit i aventurers polítics sap poc dels departaments. El ministre responsable, que habitualment no resta en un departament concret més d'un any o dos com a màxim, i sovint no pas d'uns mesos, rarament aprén gaire de la seua feina; els funcionaris permanents són els senyors reals del detall administratiu, i la llur política és en grans termes la de l'opinió capitalista dominant en el moment. Extravagància malbaratadora en la despesa departamental, i parsimònia implacable envers el poble, les grans masses sense càrrecs ni privilegis, que són tractades com a esgotadors pidolaires, són les característiques principals de l'administració pels departaments governamentals.

Els membres del parlament saben poc de les fetes dels departaments governamentals. Els debats, celebrats dues o tres vegades l'any, i les qüestions, a les quals es donen repostes breus i en les quals no es permet cap discussió, són les úniques oportunitats amb les quals els membres poden adquirir informació. Els ministres encarregats de departaments reporten una o dues vegades l'any allò que trien del que han fet els llurs departaments.

Els membres del parlament poden presentar mocions per reduir la quantitat de coses que el parlament ha de votar pel departament en qüestió, com a protesta contra quelcom que els displau, o com a qüestió política formal. Aquestes mocion són habitualment derrotades o retirades. Si, amb tot s'aprova una moció així, el govern pot dimitir si la qüestió implicada és important. Generalment, en aquests rars casos, el govern repeteix la votació un altre dia i, en aplegar els seus partidaris, derrota la moció. Potser com a resultat de l'incident el ministre del departament criticat es trasllada a un altre departament. El seu cntic càrrec el pren un la política del qual difereix molt poc de la seua pròpia.

La Cambra dels Comuns no té cap mesura efectiva per aturar les accions del gabinet: sap ben poc de què tracta el gabinet ara; se li dóna més informació a la premsa sobre qüestions d'estat que als membres ordinaris del parlament.

La Cambra dels Lords, amb els seus membres hereditaris, pot entrebancar i aigualir les accions del govern més efectivament que no pas la Cambra dels Comuns, encara que el seu poder és específicament limitat. Els seus membres no depenen de la maquinària del partit per garantir la llur eleccions. Els llurs escons parlamentaris són vitalicis: ningú no els pot desallotjar. Els lords més grans, si més no, probablement ja no cerquen el favor de dirigents de partit i de membres del govern per ajudar-se en les fortunes personals. Amb tot, potser, menys oberts a la corrupció personal que les ambicioses desferres polítiques de la Cambra dels Comuns, els membres de la Cambra dels Lords s'arrengleren, es clar, amb més certesa com un home contra l'emancipació del proletariat i en defensa del sistema actual.

En tot això els electors són estranys remots. No tenen cap control damunt els membres de la Cambra dels Comuns que se suposa que els representen. Han de decidir quin candidat votar a partir del programa general del partit que promou la candidatura ja que, si surt, el membre no tindrà cap poder tret d'a través del seu partit. Cap element del programa de partit és vinculant, cap promesa del candidat o del seu partit no és de refiar. El programa s'anuncia durant l'elecció en discursos i manifestos vagament redactats, i cadascun dels seus punts seran probablement descartats. Fins a la propera elecció el votant no tindrà cap altra oportunitat d'expressar el seu judici de les accions del candidat que aconseguí l'escó en la seua circumscripció local, o del govern en el poder. El membre, de mentres, ha estat probablement tan sols una xifra al parlament; el govern no ha fet res que plagués a l'elector; però el partit opositor, en la vaga barreja de consignes que anomena el seu programa, no ofereix res que prometa una satisfacció. La circumscripció és enorme: els electors no tenen un coneixement personal de cap candidat. L'elecció es decideix per qüestions com quina maquinària de partit ha traçat més sistemàticament els votants absents i ha fet les millors disposicions per dur-los a les urnes, quin partit té més automòbils per dedicar al transport de votants en viatges gratuïts a les urnes, quin partit rep el suport del diari local que té una circulació més gran en el districte.

Fins i tot si fos possible de democratitzar la maquinària del parlament, el seu caràcter inherentment anti-comunista restaria. El rei seria substituït per un president, o tota resta del càrrec seria abolida. La Cambra dels Lords desapareixeria, o es transformaria en un senat. El primer ministre podria ésser triat per un vot majoritari del parlament, o elegit per referèndum popular. El gabinet podria ésser elegit per referèndum, o esdevindre un comitè executiu elegit pel parlament. Les accions del parlament podrien aturar-se per referèndum.

Amb tot, el parlament encara seria una institució no-comunista. Sota el comunisme no hi hauria cap maquinària de legislació i coerció. La feina dels soviets serà organitzar la producció i el subministrament dels serveis comuns; no poden tindre cap altra funció duradora.

El comunisme i les seues tàctiques

Table of Contents

Primera part

Segona part

Tercera part

La dictadura del proletariat

Quarta part

Coordinació industrial

Coordinació inter-industrial

Els soviets

L'estructura soviètica

Coordinació industrial

Organització inter-industrial

Cinquena part

Sisena part

Setena part