E. Sylvia Pankhurst
Article («The Future Society») publicat a One Big Union Bulletin, el 2 d'agost del 1923.
Els mots socialisme i comunisme tenen el mateix significat. Indiquen la condició social on la riquesa de la comunitat: la terra i els mitjans de producció, distribució i transport són posseïts en comú i on la producció és per l'ús no pel benefici.
Com que el socialisme és un ideal pel qual treballam, és natural que hi haja certes diferències d'opinió quant a la societat futura. Com que vivim sota el capitalisme és natural que la idea de socialisme de molta gent prenga color de les experiències vitals de l'actual sistema. No ens ha de sorprendre que hi haja qui reconega que el sistema actual és dolent però li manque imaginació per adonar-se de la possibilitat d'abolir totes les institucions de la societat capitalista. Amb tot no hi pot haver cap avantatge real en establir un estadi intermig cap al socialisme. Una combinació de socialisme i capitalisme produiria tota mena d'injustícies, dificultats i pèrdues. Els qui en patirien les anomalies lluitarien contínuament pel retorn cap a l'antic sistema.
El socialisme ple i complet inclou l'abolició total dels diners, de la compra-venda, i del sistema salarial.
Suposa que la comunitat ha de posar-se com a tasca fornir totes les coses que la gent necessitat i desitja i no pas més de les que pot emprar, i aportar-les quan i com la gent les necessite.
Qualsevol sistema on es manté la compra-venda suposa l'ús de grans sectors de la població en feines improductives. Deixa que la feina productiva la faça tan sols una part de la gent mentre que l'altra dedica les energies a la venda al detall, a la banca, a la publicitat i a totes les branques del comerç que, de fet, ocupen més de dos terços de la població actual.
Amb el sistema monetari és inevitable el sistema salarial. Si les coses necessàries i desitjades tan sols es poden adquirir amb un pagament els qui fan la feina han de cobrar per tal de guanyar-se la vida. El sistema salarial inclou institucions com ara les pensions de vellesa, les assegurances per malaltia i desocupació i les pensions de viduïtat, o la Llei de la Pobresa, i probablement més que la Llei de la Pobresa. Això implica arrabassar grans quantitats de gent al treball productiu perquè facen treball purament administratiu. Es fabrica així un esforç inútil, i la càrrega dels no-productors mantinguts pels obrers productius augmenta.
A més es mantenen condicions socials que són ben poc harmòniques amb la fraternitat comunista. El sistema salarial fa precària la vida de l'obrer. El pagament de salaris implica el poder d'un funcionari o funcionaris d'acomiadar l'obrer.
Mentre el sistema monetari continue, cada empresa productiva ha de funcionar per pagaments. Per tant tendirà a contractar el nombre més baix d'obrers possibles, per tal de gastar menys en salaris. També tendirà a acomiada l'obrer menys eficient que, una vegada perduda la feina serà encara menys eficient. Així tendeix a acumular-se una classe desocupada.
L'existència d'un sistema salariat du de forma gairebé inevitable a salaris desiguals; hores extraordinàries, bonificacions, pagues superiors per feines que demanen una qualificació especial. Les distincions de classe són simplement diferències d'educació, benestar material i ambient.
La compra i la venda pel govern obre la porta a la corrupció pública. Per impedir-ho es creen càrrecs ben remunerats de forma que els qui els ocupen tinguen molt a perdre per fer que les corrupteles els hi siguen cares.