Font: Sylvia Pankhurst, “The
Truth about the Oil War” Dreadnought Publications pamphlet,
27 pages;
Published: by The Dreadnought Publishers, 152 Fleet
Street, London, E.C. 4., Price One Penny.
Les concessions petrolieres són les concessions per les quals els grans capitalistes s’afanyen a especular més avui dia.
Les accions petrolieres es troben entre les més rendibles de totes les accions.
El petroli és el combustible que ofereix la més gran proporció actual d’eficiència global, combinada amb el baix cost, tant per a la manufactura com per al transport.
El petroli és el principal combustible de les armades mundials.
Amb independència de qui posseeix el petroli en temps de pau, en temps de guerra el petroli serà confiscat pels exèrcits i armades que en controlen l’accés i el territori on es troba. El confiscaran per a ús propi, i per impedir el seu ús per altres.
La possessió d’estrets marítims fou sempre fortament contestada degut a la llur importància en temps de guerra. Ara que el petroli és el combustible de les flotes, aquells estrets, els Dardanels i el Bòsfor, han pres una importància enfortida, perquè hi ha riques terres petrolieres a prop.
La Turkish Petroleum Company fou formada abans de la guerra per explotar els camps petroliers mesopotàmics. Originalment era una companyia anglo-alemanya, però els alemanys hi perderen els diners com a resultat de la guerra. En haver estat conquerida Mesopotàmia per l’Exèrcit britànic durant la guerra, i posteriorment retinguda per l’Imperi Britànic, la companyia petroliera capitalista britànica és certa que el Govern de Mesopotàmia posarà els seus interessos per davant de tots els altres, a menys que els turcs foragiten els britànics i recuperen Mesopotàmia.
Amb el suport de la Banque de l’Union Parisienne i de Thalmann & Co, es formà a París un grup capitalista francès per explotar els pous petrolífers de Síria. Durant la guerra mundial els francesos conqueriren Síria dels turcs, i l’han mantinguda des de llavors. Una administració francesa allà salvaguarda actualment els interessos de la companyia petroliera francesa.
Una companyia britànica abans de la guerra aconseguí una concessió petroliera dels turcs a Adrianòpolis, a Tràcia. Els al·liats prengueren Tràcia als turcs i la donaren als grecs com a preu de l’ajut grec en la guerra; i, és clar, segons el costum, es disposà que la companyia britànica no havia d’ésser molestada.
La American Standard Oil Company aconseguí una concessió petroliera a Rodosto, a Tràcia, en el litoral nord de la mar de Màrmara; però aquesta és tan sols una regió petroliera «notablement inferior» - els americans en gran mesura havien fet marrada. Sens dubte que disposaren que els grecs haguessen de respectar la llur concessió, per pobra que siga.
Hi ha una gran regió petroliera als vilaiets armenians de Erzerum, Van i Bitlis, que cobreix una franja de 220 milles; és detinguda pels turcs. Aquest petroli podria competir favorablement en preu amb el petroli mesopotàmic, perquè podria transportar-se molt més fàcilment cap a l’oest fins a la Mediterrània. Es diu que els capitalistes francesos han arrencat una promesa d’aquest camp petrolífer – o quelcom més substancial que una promesa.
Hi ha també uns altres camps petrolífers a Turquia, en els quals els caçadors de concessions tant britànics com americans han posat ulls gelosos, però els turcs pel tractat d’Angora s’han compromès a favor dels francesos.
És per això que el capitalisme britànic donà suport als grecs en l’intent de foragitar els turcs cap a l’est; ja que els grecs, a canvi de l’ajut britànic, haurien mostrat favor als explotadors capitalistes britànics com els turcs el mostren als francesos a canvi de suport francès. És així com el poble oriental empra la cobdícia dels capitalistes occidentals per servir els propis fins.
És per això que quan els britànics es preparaven per combatre els turcs després de la derrota grega, els francesos refusaven d’ajudar-los. És per això que hi haurà imminentment una gran guerra a Turquia.
Rússia és rica en petroli. Abans de la guerra els Estats Units, Mèxico i Rússia oferien nou desenes parts del producció petroliera mundial. Entre el 1901 i el 1905 Rússia produïa 374,5 milions de barrils de petroli, que eren el 38,4% de la producció mundial. Després la producció petroliera russa decaigué: els pous ja esquilmats havien passat evidentment el punt més elevat de la llur productivitat, però hi ha altres fonts i experts diuen que la generació russa podria augmentar enormement més enllà del seu punt més alt.
Amb tot, els experts coincideixen en dir que hi haurà ara una carestia aguda de productes petroliers a Rússia, fins i tot amb l’actual gran reducció dels transports i de la producció industrial, que ha provocat la manca de material rodant i maquinària, i altres causes. La carestia de petroli s’atribueix parcialment a la crema de vuit milions de tones de petroli en el nou camp petrolífer de Grozni durant la guerra civil, i a la «pèrdua pràctica» dels estrats actualment productors dels camps de Bakú, de lluny la regió petroliera russa més rica; aquesta pèrdua s’atribueix a la manca de material i de treball qualificat d’enginyeria. Com hem vist, però, la producció russa ja era en declivi abans de la guerra.
Malgrat aquesta gran carestia que s’acosta, els plans del govern soviètic rus i dels capitalistes estrangers preveuen una gran exportació de petroli rus.
És difícil, amb les dades disponibles, de pronunciar un judici sobre la matèria; però la política de gran exportació sembla entrar en conflicte amb la preocupació professada pel govern soviètic per al desenvolupament intern de Rússia – una preocupació suposadament tan gran que esdevé l’excusa per abandonar tot vestigi de comunisme i per cridar el capitalisme estranger per accelerar el desenvolupament. L’augment d’exportació de petroli semblaria una política de curta volada i balafiadora. Es dicta sota l’amenaça de guerra?
El govern soviètic fa temps que decidí de lliurar els camps petrolífers de Rússia als capitalistes estrangera que havien fet ja una guerra vigorosa contra Rússia, en gran mesura pel mateix objectiu de fer-se amb aquests camps petrolífers. El govern soviètic inicialment proposà formar una companyia petroliera unificada, amb un 25% de les accions per al govern soviètic, un 25% pers als antics propietaris capitalistes contra-revolucionaris, i un 50% que seria adquirit per tres grans companyies petroliera - la Royal Dutch-Shell Combine, companyia britànica de la qual el 60% de les accions són neerlandeses; la Anglo-Persian Oil Company, una companyia totalment britànica de la qual el govern britànic posseeix la majoria de les accions; i la Standard Oil Company dels Estats Units.
Aquest projecte fou abandonat, en part perquè la Standard Oil i la Royal Dutch-Shell refusà d’entrar en la mateixa combinació.
Durant la Conferència de Gènova, com tothom sap, es reportà que el govern soviètic rus havia accedit a un acord per donar a la Royal Dutch-Shell Combine una concessió per explotar tots els camps petrolífers de Rússia.
Això provocà la ràbia d’Amèrica i França. El govern soviètic i el britànic negaren que s’hagués fet aquest acord; però des de llavors ha transpirat que un acord o es va fer, o es va discutir, pel que al govern soviètic havia de formar una companyia exportadora de petroli, l’agència de la qual s’havia de donar a la Royal Dutch Shell Combine, de forma que tot el petroli exportat de Rússia passaria a través de les mans i seria subjecte del control i els beneficis de la Royal Dutch-Shell Combine. En temps de guerra, és clar, la Royal Dutch-Shell no distribuiria petroli als països oposats a Gran Bretanya.
La Royal Dutch-Shell ha adquirit més propietats petrolieres russes que no cap altra. Ha adquirit la Rothschild Company en Bakú, i les agències distribuïdores Rothschild per tot Rússia. Té companyies subsidiàries en els camps de Grozni i d’Emba (Urals).
En el 1920, l’American Standard Oil Company comprà el control de la Companyia Nobel en Bakú.
L’Anglo-Persian Oil Company des de llavors ha adquirit un bloc considerables de les accions de la Nobel.
El capitalisme britànic no cessa la seua lluita per control l’oferta mundial de petroli.
Els capitalistes britànics i americans topen com a grans competidors en petroli rus, però els capitalistes britànics han aconseguit la major part del botí.
França en l’actualitat té poc paper o no cap en el petroli rus.
Abans de la guerra les accions de les dues grans companyies petrolieres russes, la Neft i la Bakinski, eren negociades lliurament en la Borsa de París; i els banquers francesos, Dreyfus i Company, ajudaven en elevar el capital. Les empreses eren controlades i operades per russos.
Després de la revolució els amos de propietats petrolieres russes fugiren a París, i hi obtingueren avançaments dels bancs francesos en comprometre les possessions petrolieres confiscades. Així moltes accions en petroli rus són ara en mans de bancs francesos.
Els belgues comprometeren també les llurs accions petrolieres de la mateixa manera. Abans de la guerra la companyia petroliera russa Akverdoff fou adquirida pels belgues. La American Standard Oil Company i els banquers francesos seguiren una política unida a Gènova sobre la qüestió del petroli rus, demanant que el govern soviètic retornàs totes les propietats confiscades.
Lloyd George i altres representants del capitalisme britànic, fortament delitosos d’obtindre les màximes oportunitats per al capital britànic de comprar totes les propietats al govern soviètic, declararen que en interès del govern democràtic, s’hauria de permetre Rússia de mantindre la nacionalització de les propietats petrolieres, sempre que pagàs una compensació a qui les havia confiscades. La nacionalització merament per revendre a un postor més alt, o a un interès més poderós, amb prou feines és un procediment comunista o ni tan sols democràtic; però Lloyd George i el govern soviètic eren d’acord en aquesta política. L’honestedat no rep gaire favor en la política internacional, hauria de saber companys treballadors.
Bakú és important, no tan sols perquè és el centre de rics camps petrolífers, sinó perquè és la base del refinat i distribució de petroli, no tan sols del Caucas, sinó del nord de Pèrsia, Turquestan i Sibèria.
Batumi és important perquè és el port del qual el petroli caucàsic, siberià, turquestà i persa és embarcat cap a l’oest. Hi ha un oleoducte de Bakú a Batumi. Aquest oleoducte té una llargada de 560 milles. Té un diàmetre de 8 polsades. Requereix dinou estacions de bombeig, i té una capacitat d’un milió de tones anuals.
Batumi abans de la guerra era a Rússia. Ara pertany a l’Estat de Geòrgia, on hi ha un clam d’autodeterminació que fou concedit per la Rússia soviètica. Geòrgia recentment esdevingué una república soviètica federada amb la Rússia soviètica. L’interès pres en la petita Geòrgia per alguns dels nostres imperialistes s’explica pel fet que Batumi és a Geòrgia. Qui controle Geòrgia controla l’exportació de petroli de Batumi. Geòrgia com a petit estat independent podria ser fàcilment comminat per una potència més forta – diguem els britànics. Geòrgia federada amb la Rússia soviètica seria sota influència de Moscou.
Els turcs ara reclamen Geòrgia, i els turcs reben suport francès.
Tant el nord com el sud de Pèrsia són rics en petroli. La Anglo-Persian Oil Company – una companyia íntegrament britànica, de la qual el govern britànic té la majoria de les accions – monopolitza els camps petrolífers del sud de Pèrsia.
La Anglo-Persian Oil Company fou formada en el 1909 per prendre la concessió detinguda per la Burmah Oil Company i el difunt Lord Strathcona. Aquesta concessió havia estat obtinguda del govern persa per un tal senyor Darcy. La Burrnah Oil Company ja explotava petroli a Birmània, i rebia subsidis del govern britànica. El govern s’assegurava un interès de control en la nova Anglo-Persian Oil Company.
La Anglo-Persian Oil Company també explota petroli al nord de Pèrsia, i hi competeix amb la American Standard Oil Company. El govern persa recentment atorgà a la Standard Oil una concessió en territori que l’Anglo-Persia reivindicava com a propi. La disputa s’ha apedaçat ostensiblement, però els americans no són satisfets.
Els Estats Units foren el primer país en fer ús extensiu del petroli com a combustible. Avui dos terços de la producció petroliera provenen dels Estats Units; però mentre el petroli s’extrau del sòl dels Estats Units a la taxa de 450.000.000 barrils l’any, les reserves de petroli existents en els Estats Units es creuen de tan sols uns 7.000.000.000 barrils de forma que a l’actual taxa de consum d’Amèrica l’oferta nativa de petroli tan sols seria suficient per durar uns vint anys.
Aquesta estimació dels afers s’hauria de prendre amb certa reserva. Amèrica és un continent enorme, i és probable que s’hi descobresquen noves reserves petrolieres. Sospitam que el capitalisme americà anuncia i explota la situació per tal d’estimular l’interès popular en el petroli i garantir l’ajut governamental per fer-se amb reserves petrolieres exteriors per a l’explotació del capitalisme americà, i augmentar-ne així la riquesa. Sospitam que experts britànics en petroli no s’han estat de promoure la idea que hi ha una oferta limitada de petroli en el món, i que la nació que no se n’assegure el subministrament es trobarà a mercè dels seus veïns, les flotes alimentades de petroli dels quals fàcilment superaran les seues pròpies naus.
Siga com siga, el capitalisme britànic, i el govern britànic mateix, han ajudat vigorosament a consumir l’oferta de petroli dels Estats Units, i l’empresa ha estat, de passada, altament profitosa per als capitalistes.
El negoci de garantir petroli dels Estats Units a companyies britàniques s’ha realitzat de manera sòlida.
Una petita companyia mare-perla anomenada Shell Transport, comerciava en mars llunyanes. Ajudada per sir Marcus Samuel i per capital dels Rothschild, la Shell Transport contractà petroli i aviat aconseguí concessions a Romania, Rússia, les Índies Oriental Neerlandeses i Egipte.
El 1911 es formà la Mexican Eagle Company amb el grup Pearson, amb lord Conway al capdavant, per desenvolupar el petroli de Mèxic. La companya adquirí un interès en els rics camps petrolífers de Tampico en el Golf de Mèxic, un centre de gran importància ja que, per la construcció del Canal de Panamà la meitat de les línies mundials passaren a través de la Mar del Carib. Capitalistes americans objectaren aquesta concessió, ja que consideraven Mèxic com a esfera especial d’expansió llur. Reivindicacions rivals al govern en Mèxic que han combatut per aquesta petita república durant els recents anys han estat subsidiats per interessos petroliers rivals – els britànics i els americans – i la lluita encara continua.
En el 1912-13 la Mexican Eagle aconseguí importants concessions dels governs de Costa Rica, Colòmbia, Veneçuela i Equador. Aquestes concessions haurien estat encara més importants en relació a suplir petroli als vaixells que passen pel Canal de Panamà. De nou, els Estats Units protestaren, declarant que aquestes concessions infringien la Doctrina Monroe. Els governs dels estats petits que havien atorgat les concessions les retiraren per por del poder dels Estats Units.
La British-Shell Transport entrà ara en l’arena. Obtingué primer concessions en la colònia britànica de Trinidad, després a Veneçuela i Colòmbia. Aquesta vegada els Estats Units no protestaren. No s’havien adonat encara a Amèrica que la Shell Transport Company, també, treballava en conjunció amb el govern britànic. La Shell Transport cobria les seues activitats amb la creació d’una sèrie de companyies subsidiàries. Una d’aquestes és la Burlington Investment Company, una companyia subsidiària de la qual és la Colon Development Company, un consorci britànic, però format en conjunció amb l’American Carib Syndicate.
La Shell Transport no s’aturà a obtindre concessions en els petits estats d’Amèrica Central. Dugué a terme operacions dins dels mateixos Estats Units. El govern dels Estats Units, a diferència del britànica, havia preservat les «portes obertes» en relació al petroli dins de les seues fronteres. La Shell Transport, o qualsevol altre, americà o foraster, podia comprar terra als Estats Units, i si hi havia petroli, o dipòsits minerals, sota la superfície, podia posseir aquella riquesa amb la terra que havia comprat.
L’opinió pública americana es preocupava especialment en aquesta ocasió amb la difusió dels grans trusts. Competidors de l’Standard Oil Trust rebien doncs la benvinguda en molts sectors.
La Shell Transport i la Royal Dutch Oil Company, amb la qual s’havia combinat la Shell el 1907, aviat aconseguiren concessions a Califòrnia, Oklahoma i Texas.
Tot això havia estat dissenyat pel Petroleum Committee, el nomenament del qual havia aconseguit lord Fisher. La Royal Dutch Oil Company havia tingut la seua base original d’operacions a les Índies Orientals Neerlandeses. Des del 1907 la Royal Dutch i la Shell Transport acordaren atorgar-se mútuament un 40% de les accions en totes les llurs noves empreses subsidiàries, i s’arribà a una entesa entre elles en totes les qüestions de mercats, preus, enviaments, etc.
Quan esclatà la guerra, la Royal Dutch, com el seu soci en la Combine, la Shell Transport, col·locaren els seus recursos a disposició dels aliats i reberen a canvi la protecció del govern britànica i, incidentalment, de la seua flota. Aquesta entesa es diu que s’ha enfortit i cimentat encara més d’ençà de la guerra. El govern holandès, encara que inicialment considerat com a pro-alemany, ha entrat probablement també dins de l’òrbita d’influència britànica, així com Bèlgica és en l’òrbita de la influència francesa.
Durant la guerra els Estats Units fornien el 80% del petroli de combustible emprat pels aliats. Els capitalistes petroliers d’Amèrica feren enormes sumes de diners, i foren aclamats pels llurs serveis a allò que s’anomenava la causa de la llibertat humana.
Després de la guerra els reis del petroli americà, observant que els llurs camps petrolífers havien passat el pic més alt de capacitat productiva, començaren a fer prospeccions a l’exterior. L’octubre del 1919, un dels prospectors de l’Standard Oil arribà a Jerusalment, tan sols per ésser arrestat pel general britànica amb la comandància de la ciutat. El president Wilson protestà en nom dels Catorze Punts que hi hauria d’haver «igualtat de tractament», especialment en països com Palestina realment «mandatats» als britànics per la Societat de Nacions, per a la protecció i benestar dels pobres nadius, com es pretenia.
El Foreign Office britànic, amb sornegueria, replicà que no hi havia cap discriminació contra els seus nobles aliats, els capitalistes americans, ja que, de fet, el Foreign Office havia prohibit les prospeccions a tots.
La mateixa resposta saludà la petició del president Wilson per «obrir la porta» als prospectors de petroli a Mesopotàmia. A Amèrica Central es descobrí que bancs britànics s’havien fet amb un interès controlador en certes companyies petrolieres que s’havien cregut americanes, i en totes direccions la demanda d’Amèrica de petroli es trobava la porta tancada.
Alguns patriotes britànics, excessivament ignorants, es vanten amb els pensament que Gran Bretanya és una nació de comerç lliure, i que per tant pel bé de la humanitat l’Imperi Britànic hauria d’ésser tan enorme que el sol mai no s’hi posàs. Vet ací una il·lustració de la fatuïtat d’aquestes fantasies.
El 10 de març del 1920, el Senat dels Estats Units sol·licità un report sobre «les mesures preses per governs estrangers per excloure americans de camps petrolífers».
Un dels reis britànics del petroli, sir E. Mackay Edgar, respongué a aquest repte en el «Times», exultant de com el govern capitalista britànic ha robat una marxa als americans:
«Al ritme de molts milions de lliures anuals, Amèrica, d’ací a no gaire, haurà de comprar de companyies britàniques i pagar en dòlars, en proporció creixent, el petroli sense el qual no pot passar i que ja no pot fornir de la pròpia reserva. Estim que, si l’actual corba de consum, especialment de productes d’alta qualitat, es manté, els americans, en deu anys, es trobaran amb la necessitat d’importar 500 milions de barrils de petroli cada any a 2 dòlars el barril – una xifra baixa – i això suposa un pagament anual de 1.000.000.000 per any, la major part dels quals, si no tots, faran camí cap a butxaques britàniques... Amb l’excepció de Mèxic i, en menor mesura, d’Amèrica Central, el món exterior es troba segur rere la barricada contra una invasió americana per la força. Poden haver petites expedicions isolades, però mai un atac massiu. La posició britànica és impenetrable».
El 17 de maig del 1920 el Senat dels Estats Units rebé el report que havia sol·licitat, que afirmava que l’Imperi Britànica restringia als americans l’explotació de petroli dins dels seus territoris:
“1. Prohibint als estrangers i als residents forasters de posseir o operar propietats petrolíferes a les illes, colònies i protectorats britànics.
“2. Amb la participació directa en la possessió i control de propietats petrolieres.
“3. Amb disposicions per impedir les companyies petrolieres britàniques de vendre les llurs propietats a companyies de propietat i control estrangers.
“4. Amb ordres del Consell que prohibeixen la transferència d’accions en companyies petrolieres britàniques a altres que no siguen súbdits o nacionals britànics.
“S’han establert ja monopolis britànics en el Regne Unit, Pèrsia, Índia i molts altres països...»
El govern dels Estats Units era ara decidit a prendre represàlies.
El 28 d’abril aconseguí autorització del Senat per al Secretari Naval d’apartar «reserves» de terra petrolífera en qualsevol estat, de manera que aquesta terra no fos cedida ni venuda sense el seu consentiment.
El ressentiment dels Estats Units per haver estat maniobrats en el joc del petroli creixerà fins que duga a la guerra.
Mentre el govern britànic posseeix obertament la meitat de les accions en la Burmah Oil Company i l’Anglo Persian Oil Company, nega, però, que tinga cap interès financer o control en la molt més gran Royal Dutch-Shell Combine, malgrat que la Shell i l’Anglo-Persian tenen un acord pel qual la Shell comercialitza el producte de l’Anglo-Persian. El govern britànic nega fins i tot que tinga cap control sobre la política comercial de l’Anglo-Persian Oil Company, de la que deté la majoria d’acció. Aquestes protestes són tractades amb befa a França i Amèrica, els dos països que més ressenten la política d’apropiació petroliera britànica.
De fet, la pretensió del govern que no interfereix en la política petroliera és grollerament absurda, perquè tots els governs sota el capitalisme obeeixen els dictats dels grans capitalistes sobre el petroli, com en altres matèries importants. Els homes que controlen les grans companyies petrolieres es troben en contacte estret amb el govern. Els governs sovint pretenen que no interfereixen en qüestions comercials, però els diplomàtics del ministeri d’exteriors de tots els governs són a disposició dels llurs grans capitalistes nacionals, i quan els diplomàtics no aconsegueixen l’objectiu desitjat, els exèrcits i les flotes entren en joc pels mateixos interessos capitalistes.
Abans de la guerra els alemanys descobriren petroli en la vall alta del riu Tigris, que irriga Mesopotàmia i flueix cap al sud fins al Golf Pèrsic. Els alemanys havien obtingut dels turcs una concessió per construir un ferrocarril fins a Bagdad (aquell ferrocarril de Berlín a Bagdad sobre el que va haver-hi tanta fricció!). Per aquest ferrocarril es pretenia transportar el petroli del Tigris.
Els britànics objectaren als alemanys que desenvolupaven aquest petroli. La baralla fou apedaçada de moment amb la concessió dels camps petrolífers a una companyia anomenada Turkish Petroleum Oil Company, el capital de la qual havia d’ésser aportat en part per l’Anglo-Persian Oil Company, en part per la Royal Dutch, i en part pels alemanys. Els alemanys, de fet, detenien tan sols un 25% de les accions, i després de la guerra aquestes foren atorgades als francesos per l’acord de San Remo.
La gelosia d’aconseguir el control de Mesopotàmia i el seu petroli, i aquest ferrocarril cap a l’est, eren part de la gran rivalitat que conduí a la guerra. Els britànics, pel mètode del puny de ferro, aconseguiren el control d’aquesta important ruta comercial amb Mesopotàmia i el seu petroli.
En seguiment de la política deliberada dels imperialistes britànics d’aconseguir el domini mundial a través del petroli, es dedicaren a adquirir el control del petroli en els dominis francesos. L’acord de San Remo, encara professava ésser la cimentació de la cordial Entente, era part d’aquesta política.
L’acord de San Remo, per part dels governs britànic i francès, fou conclòs l’abril del 1920, entre sir Jiohn Cadman, el president de l’executiva de British Petroleum, i M. Philippe Berthelot, pel govern francès. Aquest acord tractava del petroli a Mesopotàmia, Galítzia, Romania, Àsia Menor, Rússia, les colònies franceses, i les colònies de la Corona Britànica.
Pel que fa a Mesopotàmia, els francesos havien de rebre tan sols el 25% de les accions, detingudes pels alemanys, de la Turkish Petroleum Company, amb el 50% detingut per l’Anglo-Persian Company, i el 25% per la Royal Dutch-Shell. S’havia de permetre al govern francès de comprar el 25% del producte a preu de mercat, i la companyia havia de romandre sota control britànic permanent. A canvi, el govern francès ha de disposar la construcció, quan la companyia ho desitge, de dos oleoductes cap a la Mediterrània, a través d’esferes d’influència francesa, sense carregar cap royalty o permís pel petroli transportat, per tant donar facilitats en els punts terminals per a l’erecció de dipòsits, ferrocarrils, refineries, molls de càrrega, etc. El material necessari per a la construcció haurà d’ésser lliure d’impostos i càrregues d’importació. L’exèrcit francès d’ocupació ha de garantir la seguretat de les instal·lacions.
En les colònies franceses l’acord de San Remo obliga el govern francès a donar facilitats a les companyies franco-britàniques per a l’adquisició de concessions petrolieres, a condició que aquests grups continguen si més un 67% de capital francès. Els britànics acordaren donar «avantatges similars» en les colònies de la Corona Britànica, «en la mesura que ho permeten les regulacions existents». Les regulacions existents, però, barren a qui no siga súbdit britànic a detindre concessions petrolieres en territori britànic, i també limiten la quantitat d’accions que poden detindre estrangers. Es prescriu, per exemple, a Trinidad, que no més del 25% del capital i dels drets de vot poden ésser detinguts per estrangers, i que el president, director executiu i la majoria dels altres directors, han d’ésser britànics. L’acord és doncs molt desavantatjós per als francesos. L’estipulació francesa aplica tan sols al capital investit en l’empresa. El resultat – derivat d’una diplomàcia i manipulació hàbils pels magnats britànics del petroli – és que els camps petrolífers recentment descoberts a possessions franceses, a Algèria, Marroc i Madagascar han estat lliurats a l’explotació del grup Royal Dutch-Shell. L’imperialisme capitalista britànic no és gaire preocupat quant a la nacionalitat de la majoria dels petits accionistes, en la mesura que ha disposat que els directors de la companyia i dels grans consorcis que garanteixen la majoria en les reunions accionarials siguen sota el seu control. La majoria de les accions de la Royal Dutch es diu realment que són en mans franceses, però la combinació és clarament sota control britànic.
Aquest acord amb la Royal Dutch s’aplica no tan sols a les colònies franceses sinó a tots els països on França puga tindre interessos petroliers. L’acord de San Remo s’aplicà doncs a Romania i a Rússia, on els governs francès i britànic acordaren de donar suport als nacionals respectius. Com aquest acord en relació a Rússia fou trencat pels representants del govern britànic en la Conferència de Gènova ja ho hem vist.
Francis Delaisi, en el seu llibre sobre «Petroli», declara que l’acord de lliurar l’explotació de petroli francès a la Royal Dutch fou arrencat «al govern francès amb una promesa de lord Curzon segons la qual els francesos tindrien Síria. L’emir Feisul refusava llavors l’avanç dels francesos a Síria, i l’emir Feisul rebia el suport d’armes i diners britànics. Quan aquests foren retirats, en haver cimentat l’acord petrolier, el general francès Gonraud féu la seua entrada triomfal a Damasc, que fou aclamada pels diaris francesos i britànics.
Els grecs han estat utilitzats pel govern britànic com un peó contra els turcs, així com Feisul fou utilitzat contra els francesos. En el darrer cas, el govern és influït per la rivalitat amb França. Els interessos francesos en els camps petrolífers romanesos són si més no iguals als britànics; però a Romania, també, la Royal Dutch tindrà el control. Encara que es formaran companyies franco-britàniques, el llur negoci serà únicament trobar capital.
Els accionistes francesos s’enriquiran amb la prosperitat de companyies britàniques; però el poder serà en mans britànics. Els grans de França es ressentiran amargament d’aquesta posició.
El capitalisme britànic aconseguí el millor dels francesos en l’acord de San Remo, però era obvi que els americans protestarien contra ell perquè els deixaria fora de tot territori sota control francès. L’acord fou mantingut en secret al principi, però és clar finalment es va conèixer, i és clar que el capitalisme dels Estats Units protestà.
Els americans ja s’adonaven de la discriminació que l’acord petrolier franco-britànic els provocava en moltes direccions. Per exemple, durant la guerra el govern britànic, a través de l’Armada, segrestà els bucs petroliers de la companyia subsidiària alemany de la U.S. Standard Oil Company. Tan bon punt es conclogué l’armistici, la Standard Oil Company demanà que li lliurassen aquests bucs, prometent de posar-los a disposició de companyies petrolieres franceses. El govern britànic es resistí a la demanda, els francesos donaren als americans poc suport. Passà un any en negociacions, durant les quals la Standard Oil perdia els beneficis que podria haver fet. Aquestes no són qüestions trivials per a un caçador de dividends.
La Standard Oil Company, l’1 d’abril del 1920, formà una companyia subsidiària franco-americana, que comprà un edifici magnífic a París per diversos milions de lliures, i féu importants contractes petroliers. L’acord de San Remo fou signat el 24 d’abril, i ben poc després el govern francès refusà de reconèixer els contractes entre aquesta nova companyia subsidiària de la U. S. Standard Oil i els seus clients francesos. L’ambaixador dels Estats Units protestà. El comissari del govern francès, M. Laurent Eynac, respongué ambíguament. Llavors el text de l’acord de San Remo es va conèixer; es publicà, primer extra-oficialment, després oficialment, en «Le Temps».
El govern dels Estats Units adreçà una nota de protesta a França i Gran Bretanya, demanant portes obertes – o, en altres mots, cap discriminació contra concessions petrolieres per raons de nacionalitat. Per castigar els francesos, els Estats Units refusaren d’ajudar en fer flotar el préstec internacional, amb el qual el govern francès realitzaria tot d’una els diners que se suposava que havien d’arribar, en un futur un poc llunyà, com a indemnitzacions alemanyes.
Amb tot, l’acord de San Remo romangué, però els Estats Units és un factor poderós que no es pot ignorar completament. Lord Curzon, el secretari d’exteriors britànic, i sir John Cadman protestaren, i encara protesten, que Gran Bretanya també creu en les portes obertes. Aquesta protesta, és clar, no va satisfer els ianquis, i fou necessari permetre a Standard Oil de reprendre una concessió petroliera a Palestina, que havia posseït abans de la guerra.
La U.S. Standard Oil Company ara girà l’atenció als rics camps petrolífers de Djambi, a les Índies Orientals Neerlandeses, una qüestió de molta més importància comercial immediata que Palestina i Mesopotàmia. La Royal Dutch-Shell Combine, ja establerta a les Índies Orientals Neerlandeses, s’hi determinà com a monopolista.
El 19 d’abril del 1921, l’ambaixador dels Estats Units a Den Haague, lliurà una nota al govern neerlandès, protestant que tots els drets en l’àrea es donaven a la Royal Dutch-Shell Combine, i expressant la preocupació del govern dels Estats Units «que un monopoli de tanta importància en el desenvolupament de petroli s’haja d’investir en una companyia en la qual capital estranger, i no pas americà, és tan enormement interessat».
La protesta no serví de res. La influència del govern britànic, i la dels accionistes neerlandesos, era massa forta. A final de l’abril del 1921, els Estats Generals neerlandesos aprovaren el decret que concedia l’explotació dels camps petrolífers de Djambi a la companyia petroliera Batavia, una companyia subsidiària de la Royal Dutch
El govern neerlandès, ara un feble subsidiari en l’òrbita del poder imperial britànic, no gosà de refusar el tracte.
L’holandès corrent no sabia res del fet que aquesta concessió a la companyia petroliera Batavia seria una de les causes de la propera guerra. Així el poble és impotent per controlar els seus destins mitjançat el govern parlamentari en un estat capitalista.
Després de les Índies Orientals Neerlandeses arribà el conflicte entre la U. S. Standard Oil Company i l’Anglo-Persian Oil Company quant al petroli del nord de Pèrsia. Sir John Cadman era als Estats Units en aquella època. Recordau que fou ell qui signà l’acord de San Remo per al govern britànic, que és assessor tècnic de l’Anglo-Persian Oil Company, en la qual l’Almirallat britànic posseeix la meitat de les accions, que fou director de l’Executiu Petrolier de Sa Majestat, que és certament en qualsevol Comitè Petrolier que el govern ara gestione, i que és també president de l’Executiva Petroliera Inter-Aliada. Sir John Cadman s’esforçà a apedaçar una pau petroliera amb els americans. Encara que el govern pretén que no té política petroliera, sir John Cadman féu un acord per a l’explotació igual del nord de Pèrsia per l’Anglo-Persian Oil Company i la Standard Oil Company. La pau, però, és tan sols una pau apedaçada. La disputa petroliera continua, i és una de les grans forces que condueixen a una altra guerra.
El principi director del capitalisme: la matèria del qual és fet és la competència, la pugna per treure profit del proïsme, i de fer-se més ric que el proïsme. Aquesta pugna, que és inherent en totes les ramificacions de la societat, troba expressió final en la disputa dels grans imperis pel domini mundial. L’Imperi Britànic, França i els Estats Units: aquests són els grans competidors d’avui, i encara que les nacions orientals, actualment, tan sols malden per alliberar-se del domini occidental, poden sorgir com a candidates eventuals per al domini mundial.
Els governs aliats declararen que la darrera guerra fou el resultat de l’esforç d’Alemanya de controlar el món. Els governants de l’Imperi Alemany eren tan delitosos pel domini mundial com ho són els governants de l’Imperi Britànic; però els governants de l’Imperi Britànic eren, i són, molt més a prop d’esdevindre governants mundials. L’Imperi Alemany era tan sols un candidat pel control mundial que havia fet un progrés remarcable, considerant que era un nouvingut en la cursa.
La disputa pel domini mundial s’ha fet més aguda d’ençà que Alemanya fou eliminada de la lluita. S’ha intensificat la port de cadascú que, no pas ell, sinó un altre dels rivals puga esdevindre la potència dominant, ara que els tres grans competidors, enriquits per la guerra i les despulles arrencades d’Alemanya i dels seus aliats, han augmentat l’enorme diferència en riquesa i poder entre ells i la resta del món. La disputa pel domini mundial, com les disputes menors del capitalisme, no poden tindre una solució permanent. Disputes sempre noves sorgiran, i han de sorgir, mentre romanga el capitalisme. El capitalisme sempre és en guerra; les parts que el componen sempre contendeixen l’una amb l’altra.
La crisi actual en l’Est pot resultar en l’annexió per l’Imperi Britànic dels Estrets, com s’annexionà Egipte i altres parts de l’Imperi. D’altra banda, pot conduir a una disputa que fragmente la combinació britànic. Aquest pot resultar com una més de les «petites guerres d’Anglaterra» per estendre els límits de l’Imperi; però els altres grans rivals observen amb gelosa vigilància el moment que l’Imperi Britànic haja d’ésser atacat i, si els seus rivals poden plantejar-s’ho, destruït, i la seua riquesa dividida entre els altres combatents. Si l’Imperi Britànic pren els Estrets, o bé ha de combatre els seus poderosos rivals per conservar els Estrets, o ha de comprar la gelosia dels seus rivals acordant-los la garantia d’una adquisició igual de riquesa i poder, amb un altre robatori de Turquia, o d’una altra nació que siga incapaç de resistir.
Així la disputa continuarà, sempre més ferotge, mentre el capitalisme continua. La ciència col·loca mitjans sempre més terribles de guerra a disposició dels grans combatents, els pocs homes rics darrera dels governs de les grans potències, que llencen les poblacions senceres de les nacions a la pugna pel llur enriquiment.
És inútil imaginar-se que un canvi de partits, un canvi de mètode diplomàtic, aturarà la gegantina contesa. La Societat de Nacions mateixa o bé romandrà un zero a l’esquerra o s’utilitzarà com a instrument en les mans de qualsevol poder que aconseguesca de dominar-la.
Els grans capitalistes i generals ho entenen així: la contesa mundial se’ls presenta clarament en la ment. Preparen sistemàticament i sense compunció per la lluita, disposant les guerres en les quals les vides de milions seran sacrificades amb la mateixa fredor que els ministres de gabinet manipulen una elecció general o que les llurs dones organitzen bazars. Creuen que la lluita és inevitable, i amb aquest fatalisme, despullant-se de tot sentit de responsabilitat, posen merament tota l’atenció que poden en situar-se en el costat guanyador.
«La guerres mai no acaben», diu el partidari del capitalisme; però els qui som comunistes pensam diferent. Saben que les guerres cessaran, però tan sols amb l’enderrocament del sistema capitalista. Sabem, a més, que amb l’enderrocament del sistema capitalista la coerció de nació per nació, de classe per classe, amb les quals el govern de la societat actual es manté, també desapareixerà. Sabem que cap mesura parcial serà suficient, i que tota la maquinària del capitalisme ha d’ésser agranada si hom vol eliminar-ne els mals. Comunisme i capitalisme no poden viure plegats. No hi ha esperança en eliminar merament el gran capitalista, ja que el petit capitalista creix contínuament amb prosperitat fins a esdevindre gran capitalista.
Tan sols el comunisme complet pot salvar-nos del capitalisme, ja que el comunisme no pot existir com a mesura parcial. Hi ha d’haver:
Propietat comuna de la terra, dels mitjans de producció, distribució i comunicació, i gestió per consells dels qui fan la feina real.
Diners, baratada, i tota forma de pagament, i compra i venda, i salaris han d’ésser abolits: el racionament de tota mena tan sols es pot tolerar en cas d’escassedat. Que cadascú done segons la seua capacitat, i utilitze segons les seues necessitats.