L'autogestió és un aspecte relativament nou en el pensament teòric i polític, així com en la pràctica revolucionària. A França, per exemple, data essencialment del maig del 1968.
Hom entra en aquesta qüestió més o menys explícitament, amb diverses formes en els innombrables texts de crítica social que han aparegut d'ençà d'aquell històric mes; hom hi entra també en els programes de diversos partits i sindicats, i en la pràctica del propi moviment obrer, on hi ha hagut moltes vagues i mobilitzacions amb consignes i tàctiques que són, més o menys explícitament, autogestionàries.
Certament, la qüestió de l'autogestió es pot lligar amb el concepte més general de la 'democràcia directa' i de la gestió directa de la vida social pels seus productors i ciutadans, i com a tal és una qüestió antiga que ha animat moltes revolucions en el passat.
Però el contingut que hi ha en la idea autogestionària en el procés d'adquisició de militants revolucionaris és quelcom nou, que no és possible de lligar directament amb cap idea o pràctica passada.
Hom pot assumir aquesta afirmació ben simplement, si recorda l'experiència dels soviets en la revolució d'octubre. Els marxistes revolucionaris s'hi refereixen contínuament com a exemple, però de fet la democràcia socialista en aquesta experiència fou limitada, tant en el temps com en l'àmbit.
Els soviets tan sols sobrevisqueren un curt espai de temps – no aconseguiren de constituir-se en un sistema de gestió democràtica de la vida social a tots els nivells, que anàs més enllà de la fàbrica o de la localitat. Tot ço que feren fou jugar el paper d'òrgans de co-gestió, en esferes limitades, al costat dels representants de l'estat i del partit “obrers”, que prengueren el poder real de la classe obrera per delegació.
La mena d'autogestió de la qual parlam ara es correspon a un context històric completament diferent, amb els trets essencials següents:
Les noves necessitats i aspiracions (especialment) de la generació més jove; la incorporació de la ciència al desenvolupament de les forces productives; i el procés continu d'interacció entre aquests dos factors.
Les masses juvenils pateixen els múltiples efectes de l'alienació en la llur vida social en general, més profundament ara que no en el passat. És el llur nivell material i (especialment) cultural, que creix contínuament, qui forma la base d'això. L'evolució de les forces productives (que requereixen un ensinistrament, una educació permanent i el reciclatge de coneixements) ha elevat el nivell cultural de les masses juvenils i obreres, de forma que les darreres adquireixen una cultura tècnica, general i àdhuc política més sofisticada. Com a resultat, s'oposen com més va més a les relacions socials normals d'una societat jeràrquica i capitalista que és opressora, autoritària i dualista en tots els camps.
El mateix fenomen, per raons anàlogues, caracteritza en un grau variable la situació dels anomenats estats “obrers” o “socialistes”, que en realitat són simplement fases intermèdies d'una possible evolució cap al socialisme.
Des d'aquest punt de vista el maig del 1968 de França i la 'Primavera de Praga' són fenòmens simètrics, que han demostrat la mateixa aspiració bàsica de les àmplies masses de joves i treballadors envers la societat democràtica del demà, per un 'socialisme autogestionari'.
Qualsevol tendència política que es declare socialista i que es dirigesca envers el proletariat té el deure d'entendre aquesta nova tendència històrica i d'extreure'n totes les conclusions necessàries.
En comparació amb molts conceptes i pràctiques anteriors, aquestes conclusions seran autènticament 'revolucionàries'.
En la qüestió de les organitzacions i institucions que es reclamen representants del poder dels treballadors per delegació (partits, sindicats, estats “obrers” o “socialistes”), l'autogestió suposa, no que aquests òrgans hagen d'ésser bandejats, sinó que cal transformar-los en òrgans que ajuden la classe obrera i els treballadors en general a gestionar la llur vida social tots sols, directament, i a tots els nivells.
Això vol dir que hem de començar ara a preparar els treballadors per a aquesta tasca; hem de començar ja ara a ajudar-los a construir el llur propi poder (per parcial que siga encara) en les fàbriques, en els serveis, en les escoles; hem d'ajudar-los a participar activament en la formulació de les llurs demandes i en l'organització de les llurs lluites, hem d'ajudar-los a aprendre com transformar els inevitables moments principals de les crisis revolucionàries nacionals que poden sorgir en qualsevol país capitalista avançat (després d'ocupació de fàbriques, oficines i escoles i intents inicials de començar a gestionar-los i a fer-los produir) en situació que poden desencadenar una autèntica lluita pel poder complet.
Qualsevol formació política que afirme ésser una avantguarda ha d'emprar aquesta mena de concepte del seu paper com a base de la seua pròpia re-educació, en ampliar el marc de la seua democràcia interna, i especialment mitjançant la 'revolució' de les formes amb les quals funciona amb les masses i de les seues relacions amb les formes autònomes del propi moviment de masses.
Hem de respectar aquestes formes autònomes; hem d'ajudar-les a difondre-hi lliurement en les línies de la llur pròpia experiència cap a una posició més avançada ideològicament; hem de deixar d'intentar de domesticar-les en 'benefici' del 'partit revolucionari'; hem d'evitar d'establir fraccions del partit en els sindicats, o en els moviments de joves, de dones i de minories ètniques, ja que els objectius de les fraccions del partit són estrets i sectaris, destrueixen la pròpia autonomia que tots aquests moviments necessiten en les llurs relacions amb els partits i amb el futur estat “obrer”. Tot plegat suposa que hem d'animar les organitzacions política a repensar el llur paper en el marc del projecte revolucionari per un 'socialisme autogestionari'.
Les pròpies direccions sindicals han de reconsiderar el llur paper i associar-se més orgànicament amb la base en la formulació de reivindicacions i en la marxa de la lluita. És aquesta la rellevància del moviment dels delegats d'empresa, que treballen estretament amb l'assemblea de treballadors i amb els representants sindicals, que ha sorgit en formes diverses en experiència italianes, franceses i britàniques i que és d'importància capital per la renovació del sindicalisme.
Després de la victòria de la revolució socialista i l'establiment d'un estat obrer, la tasca de l'avantguarda és fer front al perill crucial de la ràpida burocratització del poder i l'aparició d'una capa burocràtica omnipotent que és capaç dels pitjors errors i crims.
Part de nosaltres ens hem vist forçats a valorar les raons profondes d'aquest fenomen. Aquesta ha sigut una de les vies (entre d'altres) per arribar al nostre concepte actual d'autogestió. El fenomen de la burocratització no es pot atribuir únicament a factors 'objectius' (per exemple, una baix nivell econòmic o cultural, o les fronteres nacionals d'una revolució socialista). Cal afegir-hi un factor subjectiu: que, com a conseqüència de la manca d'una experiència històrica suficient de ço que passa després de la presa de poder, hi ha hagut una tendència sistemàtica a afavorir la delegació de la gestió social a l'estat, als partits i als sindicats que es reclamen socialistes i proletaris però que no poden identificar-se necessàriament amb els treballadors i ciutadans.
És per tant necessari (i des del principi) per la classe obrera i els treballadors en general de construir el llur propi poder, i han de fer-se capaços de gestionar tota la vida social tots sols, directament.
D'ací la importància dels 'consells de treballadors' (i no tan sols “consells obrers”) en fàbriques i en serveis, i d'òrgans de gestió directa en escoles, universitats, consells locals, regionals, i de tota la nació.
És clar que som conscients que l'autogestió és un procés històric, que no es pot crear 'perfectament' tot d'una. Però ço que importa és establir aquesta via particular des del principi; i això tan sols pot passar si l'anomenada avantguarda té prou preparació ideològica, la qual cosa suposa que ha de revisar radicalment no tan sols el seu 'model' socialista sinó també el concepte del seu propi paper.