L'actual revolució àrab fa part de la revolució colonial que s'ha desenvolupat irresistiblement d'ençà de la darrera guerra mundial. Aquesta revolució, a més, és sols un aspecte de l'accelerat i irremeiable trencament del règim capitalista, i en conseqüència forma part de la revolució proletària que posarà fi al règim capitalista i que iniciarà el nou ordre social socialista.
El text contingut en aquest pamflet té com a objectiu obrir una discussió en el moviment organitzat de la Quarta Internacional de qualques aspectes i problemes fonamentals de la revolució àrab vista en la seua dinàmica proletària i socialista, és a dir, independentment del seu actual estadi democràtico-burgès, del punt de vista de les tasques immediates que cal acomplir i de la seua actual direcció.
Des d'aquest punt de vista, aquest text es concebé per una discussió entre marxistes revolucionaris familiaritzats amb els termes emprats i amb les idees que s'hi desenvolupen. Per tal de fer-lo més clar i més actualitzat, hem cregut útil d'emfasitzar en aquest prefaci els següents punts:
La noció de la nació àrab es basa per damunt de tot en els criteris de llengua i de formació històrica, més que no pas en una unitat geogràfica o econòmica. Donada la diversitat dels límits geogràfics i les peculiaritats històriques del món àrab, l'aspiració de la unitat àrab en el marc d'un estat centralista o d'una federació és per damunt de tot peculiar de les masses revolucionàries àrabs.
Les classes dirigents àrabs són massa heterogènies, massa lligades a interessos locals i regionals, massa marcades per la llur formació particularista i pels llurs diferents lligams amb l'imperialisme, per dissoldre's sense resistència, espontàniament i sota impuls propi, en una unitat àrab organitzada. Les llurs actuals divisions i oposicions són força eloqüents de la incapacitat orgànica de les classes dirigents àrabs per assolir la unitat orgànica àrab sota la llur direcció.
Des d'aquest punt de vista, la unitat de la nació àrab es demostrarà històricament com el resultat exclusiu de la victòria de la revolució àrab sota una direcció proletària en la seua fase socialista. Mentrestant, caldrà fer front a la resistència particularista de les classes dirigents àrabs, que s'aprofiten dels lligams regionals de les masses.
Aquestes consideracions no tenen de cap manera com a propòsit atenuar de cap manera la realitat històrica d'una nació àrab que cerca en l'actualitat la seua unitat orgànica. Cerquen més aviat d'emfasitzar el fet que la consciència nacional àrab, així com l'aspiració per la unitat àrab, són característiques per damunt de tot de les masses àrabs que lluiten contra l'imperialisme i els seus aliats nadius, i que únicament aquestes masses seran capaces d'aconseguir la unitat de la nació àrab.
Com a països subdesenvolupats, les terres àrabs es caracteritzen pel predomini d'una economia agrícola i d'una pagesia que és de lluny la classe més nombrosa de la població.
Com a resultat del fet que la part decisiva de la terra cultivada és o bé en mans feudals (Orient Mitjà) o de colons europeus (el Magreb), i que les petites propietats nadiues, ja individuals o comunitàries, perillen per la competència de les grans propietats explotades d'una forma capitalista i per una mancança d'ajut tècnic i financer de l'estat, la qüestió agrària pren una importància capital en tots aquests països.
Per una solució radical caldria no sols que les terres (en general les millors) dels feudalistes i dels colons es recuperassen, sinó que l'estat també prengués disposicions per ajudar els camperols – com a individus o organitzats en col·lectius – per mantindre la terra, millorar la producció, i recuperar noves terres mitjançant diferents obres públiques. És a dir, seria necessari, a més d'una reforma agrària revolucionària, un estat revolucionari, que no pot ser cap altre que un estat obrer i camperol.
En absència d'aital socilució social, les reformes agràries burgeses no poden tindre cap altre resultat que, en el millor del casos, substituir la classe dels feudalistes nadius o dels colons per un estrat de camperols rics que fàcilment dominarien els camperols desprovists de prou terra i de mitjans tènics i financers adequats per mantindre's en una competitiva economia de mercat.
Aquesta darrera forma d'economia agrícola, que actualment preval arreu dels països àrabs, té com a resultat addicional una utilització irracional de la terra – una situació que, sota les ben desfavorables condicions climàtiques dels països àrabs, aviat acaba amb l'esterilització de la producció damunt grans superfícies de terres.
La conseqüència social per tant és l'acceleració de l'empobriment de grans masses de la pagesia, agreujat per l'augment continu de la població.
Per mantindre la terra existent en un estat productiu, i per a incloure-hi altres terres arables, cal un estat capaç de fer aquest esforç en benefici de les masses camperoles.
Així de nou tornam a la imperiosa necessitat d'un estat autènticament popular, el del poder obrer i camperol.
Pel que fa a les formes que pot prendre la revolució agrària, el nostre text insisteix en el benefici que s'hauria de treure del manteniment dels costums comunitaris pre-capitalista en matèria de propietat de la terra en els països àrabs, que en determinats casos facilitaria l'adopció, des d'un bon començament, de mesures de col·lectivització per comptes de parcel·lació individual. Però això no suposa de cap manera obvia la importància capital de donar la terra o un interès vitalici d'ella als qui realment la treballen i aconseguir el llur consentiment democràtic a qualsevol mesura planificada en aquest camp.
Per tal de donar suport a l'esforç agrícola i per resoldre la qüestió de la desocupació de les grans masses dels països àrabs, el desenvolupament industrial d'aquests països subdesenvolupats s'hauria d'accelerar naturalment. La qüestió de la industrialització també es condiciona per la natura del règim social. Sense l'estatalització de la plus-vàlua que les empreses imperialistes i capitalistes, les companyies petrolieres i d'altres, extreuen de les masses àrabs, així com de la renda agrària dels grans propietaris feudals i colonials, la qüestió de la industrialització a gran escala dels països àrabs romandrà naturalment insoluble. I amb tot aquets països posseeixen immensos recursos potencials (petroli, llum solar) que, juntament amb els recursos financers i l'abundància de força de treball constituïda per les llurs poblacions actualment no-productives, podrien resoldre ràpidament la qüestió de la llur industrialització a una gran escala.
La burgesia clàssica dels països àrabs és d'origen i de formació comercials. Ha desenvolupat històricament un tret específic – molt important per la seua atitud envers la qüestió agrària i les seues facultats per una lluita efectiva contra l'imperialisme i especialment contra els feudalistes – el seu paper com a usurera davant els camperols.
És erroni de creure que la pagesia és víctima únicament dels feudalistes. La burgesia comercial de les ciutats explota la pagesia àrab, composada de jornalers i de camperols pobres, d'una forma que, tot i que més subtil, no és menys rapinyaire – i d'ací l'oposició fonamental d'aquestes capes parasitàries de la burgesia a una reforma agrària genuïna.
El proletariat revolucionari dels països àrabs no serà capaç de realitzar adequadament la seua lluita per assolir la revolució si no pren en consideració aquesta natura reaccionària de la burgesia comercial.
És cert, però, que al costat d'aquesta burgesia clàssica, es desenvolupen en graus diverses estrats encara limitats d'una burgesia industrial, que prova de lliurar-se de la tutela, per dirigir el propi desenvolupament, de l'imperialisme i dels feudalistes.
Amb aquests estrats, les aliances temporals per objectius concrets, que no alienen els objectius autònoms i la política del partit de classe del proletariat i dels camperols pobres, són possibles i de fet necessàries. Però aquest partit no ha d'oblidar ni un sol moment que l'objectiu de la burgesia industrial no és l'extermini de l'imperialisme sinó la co-explotació de les masses nadiues, una co-explotació impulsada en el millor dels casos per un capgirament de les actuals relacions entre el capital foraster i el capital nadiu, a favor d'aquest. I a més, que la lluita d'aquesta burgesia contra els feudalistes tampoc no pot anar més enllà de certs límits, ja que els feudalistes conserven diverses relacions econòmiques amb aquesta burgesia, que, a més, per la seua natura (per la seua feblesa), no vol de cap manera donar suport a una lluita decisiva contra l'imperialisme i contra els feudalistes, basada (de forma necessària en aquest cas) en les masses revolucionàries.
El crim de la política passada i present dels partits comunistes consisteix, no en la llur recerca sota certes circumstàncies d'una aliança amb la burgesia colonial, sinó en la llur idealització – que impedeix de definir els límits de la seua acció progressiva i que amaga l'organització i la política autònomes de classe del proletariat.
Els exemples de l'Egipte de Nasser i de l'Irac de Kassem són en relació això molt instructius.
En tots dos casos tractam amb una revolució que és democràtico-burgesa des del punt de vista de les tasques immediates que ha de realitzar, dirigida per grups polítics d'oficials nacionals que ideològicament representen ço que es podria denominar la burgesia nacional àrab, és a dir, els estrats burgesos que fins a cert punt s'oposen a l'imperialisme i als feudalistes.
Aquests estrats són en general els de la burgesia industrial en formació. Tant el règim de Nasser com el de Kassem són, des del punt de vista polític, règims bonapartistes, d'un equilibri inestable entre classes, i alhora destinats finalment a reforçar el pes d'una sola classe.
En el cas de Nasser, és ara clar que el seu bonapartisme funciona de forma decisiva a favor de la burgesia industrial egípcia. A més, en la mesura que la lluita de classe es desenvolupa a Egipte i en el món àrab en general, i que el règim de Nasser es mostra incapaç de resoldre les tasques democràtico-burgeses de la revolució àrab – és a dir, la independència real de l'imperialisme (amb una liquidació real de tots els seus efectes econòmics), la unificació de la nació àrab, la revolució agrària, l'emancipació de la dona – el règim de Nasser es gira contra les masses i de nou s'apropa a l'imperialisme.
La veritable cara de la burgesia “nacional” àrab es desemmascarà amb ocasió de la revolució iraquiana.
Aquesta revolució constitueix, en l'actual estadi, el punt més avançat de la revolució social i anti-imperialista àrab. Malgrat el fet que la seua direcció oficial encara es assumida per un grup d'oficials “nacionals” que voldrien mantindre-la en límits “nasseristes” (és a dir, democràtico-burgesos), l'impuls de les masses és infinitament més poderós que en el cas d'Egipte. Això provoca que el caràcter bonapartista del règim de Kassem s'haja de marcar més fortament que en el de Nasser, ja que Kassem no té a la seua disposició una àmplia base social pròpia.
A Irac, degut a la feblesa de la burgesia industrial, l'hostilitat dels feudalistes, i les successives purgues dels elements pro-nasseristes de l'exèrcit, s'ha vist com Kassem gradualment es vincla davant la pressió de les masses revolucionàries, que constitueixen el seu suport real contra l'imperialisme, Nasser i la reacció interior. Fins al grau que la revolució iraquiana aprofundí, amb la creació per part de les masses dels llurs òrgans de poder dual, incloses les milícies, i l'augment de la politització de les creixents organitzacions sindicals, i l'aspecte social de la revolució predominava damunt el seu aspecte inicial nacional i anti-imperialista.
Aquests desenvolupaments són lluny de plaure Nasser, i per tant els seus atacs violents contra la revolució iraquiana i el seu espectacular gir anticomunista i àdhuc antisoviètic. Aquesta atitud, lluny d'ésser accidental o personal, és en realitat característica de la burgesia colonial quan s'enfronta a la lluita de classes interna i als problemes socials de la revolució.
El propi Kruscev, decebut i exasperat amb els atacs anticomunistes i antisoviètics de Nasser, es veié obligat a aplicar una petita sèrie de nocions elementals de política marxista revolucionària pel que fa a la burgesia nacional, però sense treure d'això les darreres conclusions que defineixen una línia coherent. En criticar el “nacionalisme”, és a dir, l'aliança, en els països colonials i dependents, de totes les classes, sota la direcció política de la burgesia, Kruscev diferencia la fase “anticolonial” de la lluita, pròpiament dita, de la fase social durant la qual “els interessos de les diferents classes possiblement poden no coincidir”. [1] “Els intents de cobrir-se amb la bandera del nacionalisme per menysprear els interessos de les diferents capes de la població, i dels obrers, són incoherents”. [1]
En realitat la lluita a vida o mort amb la burgesia nacional és inevitable en tots els casos on la revolució ha d'ésser dirigida de la seua fase nacional-burgesa anti-imperialista fins a la seua conclusió social proletària i socialista. La qüestió és una, i no de persones, sinó de classes.
Des d'aquest punt de vista, no n'hi ha prou amb criticar Nasser en un moment determinat, únicament per pintar-lo de color de rosa en un altre moment, o de besar Kassem, sinó de definir una línia clara de classes envers la burgesia colonial que els règims bonapartistes de tots dos representen.
L'ara evident “traïció” de Nasser era inevitable, inherent a la natura de classe de la burgesia colonial enfrontada a l'aprofundiment social de la revolució. La “traïció” de Kassem, que rep ara els favors del Kremlin, no és menys inevitable, en el cas que el Partit Comunista iraquià resulte incapaç de completar la revolució sota la pròpia direcció, recolzat en les masses del país organitzades democràticament en comitès, milícies i sindicats.
Kassem és únicament el super-Kerenskij de la revolució iraquiana, és a dir, el representant d'un règim bonapartista de fragilitat extrema, que prova de mantindre un equilibri precari entre la tendència revolucionària de les masses i les forces conservadores i reaccionàries, encara incapaç de moment de realitzar una ofensiva contra-revolucionària.
Sota la pressió creixent de les masses, Kassem es veu obligat a fer concessions progressives, mentre que es resisteix a l'acabament social de la revolució i prova de mantindre-la en els límits burgesos. Tots els guanys reals de les masses – milícies, organització sindical, promeses d'un nou estatus emancipat de la dona, etc. - són en realitat el resultat de la llur lluita feta contra la resistència de Kassem. La seua oposició a la legalització del Partit Comunista i a la lliure activitat política de les masses és en aquest sentit significativa de les seues limitacions i resistències de classe.
En un estadi posterior, en cas d'una retirada de les masses a causa de la fatiga o de la desorientació, el règim de Kassem provaria d'anular part d'aquests guanys i d'estabilitzar el règim burgès[2].
El més gran perill que ara espera la revolució iraquiana és la política estalinista del PC iraquià. Aquest partit, el més fort de tots els partits comunistes àrabs, dubta en l'actualitat entre la tendència sotmesa a la pressió revolucionària de la seua base i de les masses, i la tendència executiva que és dòcil a les directrius del Kremlin.
La primera cerca instintivament una línia de classe, desconfia de Kassem (i amb bona raó), i prova de basar-se per damunt de tot en l'organització i l'acció autònomes de les masses revolucionàries. És representada, a nivell de direcció, pels quadres nadius del partit, que es formaren en “les cel·les i en els camps” de l'antic règim i que romangueren contínuament en contacte amb les masses[3]. Però la tendència dominant de la direcció la representen els estalinistes durs formats en l'exili, a la URSS i a les democràcies populars, que subordinen la política del partit autònom de classe als interessos canviants de la diplomàcia soviètica. És aquesta tendència la que dóna un suport incondicional a Kassem, que pinta el seu règim amb colors llurents, que crida a la desastrosa política menxevic de la revolució per etapes, segons la qual Irac hauria de passar per tot un període de desenvolupament democràtic-burgès abans de madurar les condicions econòmiques i socials que permeten de visualitzar la possibilitat de la revolució socialista sota la direcció del proletariat.
En el cas que aquesta tendència resulta més poderosa que la pressió revolucionària de les masses, la revolució iraquiana experimentarà inevitablement una derrota, ja en la forma d'un enderrocament del règim actual per una acció concertada i inesperada de forces forasteres i interior, pro-nasseristes per exemple, o bé una estabilització del règim de Kassem de base burgesa.
L'esperança d'un desenvolupament progressiu de la revolució rau tan sols en el dinamisme revolucionari de les masses, que sota certes condicions durien el PC iraquià més enllà dels objectius limitats de la diplomàcia soviètica, i li donarien una orientació revolucionària cap al poder.
Al Kremlin l'interessa la revolució iraquiana únciament en relació amb la seua política exterior, quan es tracta d'utilitzar el trumfo d'Irac per pressionar Nasser i els imperialistes. Per aquesta pressió Nasser evitaria d'integrar-se en l'òrbita imperialisme, mentre que imperialismes com l'anglès, que tenen grans interessos en Irac i en l'Orient Mitjà, mostrarien una major comprensió envers, per exemple, els objectius europeus de la diplomàcia del Kremlin.
En general, el Kremlin en l'actualitat cerca, no desenvolupar la dinàmica social de la revolució àrab i d'ajudar-la a triomfar sota direcció proletària, sinó simplement de guanyar-se els favors de la burgesia colonial i d'apartar-la de la coalició amb l'imperialisme.
D'aquesta forma, davant èxits efímers a nivell diplomàtic, com l'experiment de Nasser una vegada més demostra clarament, el Kremlin sacrifica els interessos fonamentals de la revolució colonial, que seria capaç de triomfar únicament sota una direcció proletària en lluita inevitable i necessària contra la burgesia nacional.
L'embelliment criminal de la burgesia nacional pel Kremlin i pels partits comunistes a la seua disposició, ja es tracte de Nasser o de Kassem, de Sukarno o de Nehru, o de Fidel Castro [4], i companyia, és en l'actualitat el fre més poderós pel desenvolupament progressiu de la revolució colonial.
Una vegada més, repetim, no és qüestió, en els països colonials i dependents, d'evitar les aliances amb la burgesia nacional en la mesura que realitza una lluita efectiva contra l'imperialisme i els feudalistes. És qüestió de considerar aquestes aliances com a temporals, fer-les per objectius concrets d'acció comuna, de mantindre la completa independència organitzativa i política del partit del proletariat, d'evitar pintar aquesta burgesia de colors llampants, de preparar les masses ideològicament per l'inevitable gir de la burgesia contra ells tan bon punt comencen la lluita en el camp de l'aprofundiment social de la revolució, la seua finalització en el nivell democràtico-burgès i el seu desenvolupament socialista.
El desenvolupament social de la revolució iraquiana aviat farà sorgir una nova qüestió: quina atitud cal prendre envers la unitat àrab sota les condicions actuals.
Quan és qüestió d'estats àrabs amb el mateix règim social, la necessitat imperativa d'una unificació àrab en un estat centralitzat o en una federació ha de tindre prioritat damunt la natura política del règim que du a terme el procés d'unificació. Però quan és qüestió d'estats àrabs amb règims socials que són diferents o que ho passen a ésser, la necessitat imperativa de la unificació s'ha de subordinar a la necessitat de defendre les conquestes socials de la revolució, el seu futur proletari i socialista.
Posam un exemple concret: en el cas de les relacions entre Irac i la RAU, és certament necessari tindre present el fet que la revolució iraquiana constitueix el punt socialment més avançat de la revolució àrab, i que en conseqüència les seues conquestes no poden ésser simplement anul·lades per posar-lo sota el fuet del règim dictatorial i reaccionari de Nasser – i això pretesament en nom dels interessos superiors de la unificació àrab.
Però el Partit Comunista iraquià, ara ferotge defensor de la independència del país, hauria d'haver justificat la subordinació temporal de la unificació a les necessitats imperatives del desenvolupament de la revolució social a Irac per altres arguments força diferents dels que utilitza en l'actualitat [5].
L'única justificació del PC iraquià per la suspensió temporal de la unificació amb la RAU podia ésser en realitat únicament la seua determinació a realitzar la revolució proletària a Irac i a evitar de comprometre aquest procés en sotmetre'l al règim reaccionari de Nasser, que Nasser, en cas d'unificació, el difondria també per tot Irac.
Però per comptes d'aquesta atitud, el PC iraquià, que de cap manera s'adreça a la perspectiva de la revolució proletària, presenta pretext enganyosos que comprometen la seua causa i la causa comunista entre les masses àrabs que esperen ardentment la unificació àrab: l'anomenada necessitat de garantir millor el desenvolupament econòmic (en realitat, capitalista) del país dins els límits de la independència nacional iraquiana, i la natura antidemocràtica del règim de Nasser.
Repetim: aquest argument sols podria ésser vàlid si el PC iraquià establís, com a oposició a la unificació reivindicada per Nasser, la necessitat de completar la victòria de la revolució social – és a dir, proletària – a Irac. Altrament, és Nasser qui és en el cert en considerar implícitament que, com que tots dos règims socials són iguals, és la unificació la que ha de prendre la prioritat damunt la natura més o menys democràtica del règim polític.
Si la revolució iraquiana constitueix en l'actualitat l'estadi més avançat socialment i des del punt de vista de les perspectives proletàries, de la revolució àrab, la revolució algeriana, en l'altre extrem del món àrab, representa una peculiaritat no menys important d'aquella revolució. A Irac, el to fou marcat per la força del moviment revolucionari de les masses i per la presència d'un partit comunista que té una base real i que juga un paper important en el procés revolucionari. A Algèria, la manca d'un moviment proletari i comunista important es combina amb una feblesa igualment extrema de la burgesia i la importància resultants de les masses plebeies: camperols pobres, obrers agrícoles i industrials, petita burgesia empobrida.
Són els quadres sorgits d'aquestes masses i que es basen en elles els qui dirigeixen l'actual revolució sota la bandera del FLN.
Malgrat les consignes encara essencialment nacional-democràtiques d'aquesta bandera, la força revolucionària del moviment de masses plebeu d'Algèria demostra ésser enorme i impressionant. La lluita armada del poble algerià ha sigut ara invenciblement mantinguda durant gairebé cinc anys contra la massa de les forces militars d'una de les principals potències imperialistes del nostre segle, que prova amb un salvatgisme inaudit de mantindre sota el jou Algèria, el país clau del seu imperi colonial africà.
Mai no havia sigut la desproporció entre els mitjans emprats per l'imperialisme i un petit país colonial tan aclaparadors; mai no s'havia provat a una escala tan gran d'exterminar físicament les grans masses d'un poble oprimit, per tal d'afeblir la seua voluntat indomable de lluitar. L'atroç guerra colonial d'Algèria, que ha avançat fins ara en mig d'una vergonyosa passivitat per part de les masses proletàries de França i dels anomenats països capitalistes civilitzats, serà escrita en la història com l'empresa més sanguinària i infame de l'imperialisme abans d'abandonar l'escenari.
Precisament pel fet que sota aquestes condicions desfavorables la revolució algeriana, pràcticament sola, continua el combat, fent-se més sòlida i profunda, n'hi hauria prou per justificar no únicament l'immens respecte que el proletariat d'Europa hauria de sentir pels seus germans heroics algerians, del suport pel llur combat justificat contra l'imperialisme, sinó també respecte per l'organització que començà la revolució i que es formà en la pròpia lluita, el FLN.
Aquesta organització, en realitat un front unit de diverses tendències d'opinió algeriana de la lluita anti-imperialista, no és certament un partit revolucionari homogeni, i no pot evolucionar amb la seua estructura actual cap a un partit així. Però n'estic segur que inclou totes les forces revolucionàries vàlides del poble algerià, de les quals demà sorgiran els quadres de la tendència marxista revolucionària que sabrà com guiar la revolució algeriana fins a la victòria completa.
La feblesa que caracteritza i els perills que esperen a l'actual direcció de la revolució algeriana no s'haurien ni de cobrir ni de minimitzar. La manca d'una doctrina precisa, d'una programa clar i precís, pot dur els quadres amb les millors intencions de la revolució a esdevindre servidors objectius d'una causa burgesa, pro-imperialista i anti-democràtica, seguint l'exemple de la direcció burguibista de la revolució tunisiana, o la del rei del Marroc de la revolució marroquina.
La manca d'una doctrina social i política clara i radical que es corresponga als interessos reals dels camperols i dels obrers que constitueixen la nació algeriana en lluita, suposa practicar una política que és en darrera anàlisi burgesa, amb un futur que seria inevitablement “burguibista”.
El FLN seria incapaç d'evitar aital evolució a menys que començàs tot just ara una tendència coherent en la qual hauria de lluitar perserveradament per dotar-se d'un programa polític i social radical i precís i d'una estructura organitzativa més definida i estricta que la unesca ideològicament i organitzativament a la seua base militant, especialment als combatents i a les masses algerianes de l'interior, i el llur control efectiu i permanent.
És clar que no és qüestió de fer-se il·lusions de transformar el FLN en la seua estructura i integritat actuals en un partit proletari i socialista. Però ço que pot i s'ha de contemplar és la transformació en una formació política de transició mitjançant l'elaboració d'un programa i d'una estructura determinades que el lligue a la base i que assegure el control de la base damunt ell.
El programa ha d'incloure una reforma agrària radical, l'estatalització de les principals empreses i mitjans de producció, l'emancipació de la dona, la federació del Magreb i la seua confederació sota determinades condicions amb la resta de la nació àrab de l'Orient Mitjà, d'Egipte, de Sudan, i Líbia, l'estructura democràtica del poder popular (assemblea constituent; comitès populars, que ja administren les parts del país que han sigut alliberades o que són sota contral de fet).
Aital control ha d'incloure la transferència a la pròpia Algèria dels principals òrgans del govern revolucionari i la llur adhesió a les files de combatents i a les masses de l'interior, alhora que manté i desenvolupa delegacions i serveis diversos a l'exterior.
Únicament aquestes mesures polítiques i organitzatives poden contrarestar efectivament la corrupció burocràtica de la direcció, lluitar contra la tendència a les formacions “burguibistes” - és a dir, pro-burgeses i pro-imperialistes – en la direcció, augmentar la flexibilitat de l'organització de la revolució, aprofundir el seu lligam estret amb les masses, i inspirar-les energies renovades.
I ço que és més, en la mesura que la revolució algeriana aclareix el seu aspecte social i democràtic, no pot evitar de trobar-se amb un ressò de simpatia creixent entre les masses populars dels altres països àrabs, i fins i tot dels països europeus, França inclosa, i els seus soldats, obrers i camperols amb uniforme.
L'empresa reaccionària i bàrbara de l'imperialisme apareixeria als ulls de les masses com més infame encara mentre lluita contra una revolució cada vegada més profunda del poble algerià.
Fins i tot el curs de la guerra, des del punt de vista estrictament militar, es modificaria amb aitals mesures, ja que la principal força dels combatents algerians en l'estadi actual consisteix en la llur mobilitat i en el contacte estret amb la població. Però qualsevol qui parle de mobilitat i d'estreta fusió amb les masse parla en realitat de l'aprofundiment social i política de la revolució, de fer conscients els combatents individuals de la llur missió i les masses, conscients dels objectius de la lluita i més i més implicades en el seu assoliment victoriós.
La possible generalització de la guerra revolucionària per tot el Magreb seria, a més, enormement facilitada amb aquesta orientació.
Naturalment és qüestió ací de suggeriments per una programa, una tàctica, una organització, els detalls més precisos de les quals els han d'elaborar la tendència marxista revolucionària de la gran revolució algeriana.
La Quarta Internacional considera el seu deure actual contribuir incondicionalment i sense reserves a aquesta revolució així com a la revolució colonial en general.
Conscients del terrible endarreriment del moviment obrer dels països avançats en relació amb la revolució colonial, s'adona que, per tal d'aplegar i fusionar les dues branques de la revolució mundial, no n'hi ha prou amb la propaganda política. Calen actes de solidaritat pràctica real amb les masses colonials en lluita, ara en l'avantguarda de l'assalt revolucionari contra l'imperialisme i el capitalisme.
MICHEL PABLO
juny del 1959
[1] Afirmacions de Kruscev del 17 de març del 1959.
[2] Després d'haver-se escrit aquest prefaci i que fos enviat a la imprempta, Kassem començà una prova de força amb el PC iraquià i les masses revolucionàries.
Ara prova de suprimir les milícies una vegada més, i procedeix a purgues i fins i tot detencions dels elements revolucionaris. Kassem al seu torn pren la via anticomunista de Nasser.
“Paradoxalment, el principal suport del general Kassem en la lluita actual pel poder”, escriu l'ex-ministre britànic Anthony Nutting el 28 de juny al Herald Tribune de Nova York “és que els comunistes l'elevaren a una posició de la qual no el poder arrencar ara”.
[3] Per aquesta tendència, “ço que importa és la transformació radical i immediata de l'estructura social i econòmica” d'Irac. “És la que demana la nacionalització de les empreses, el repartiment de la terra, l'enforcament dels traïdors, la purga de l'exèrcit i de l'administració. És aquesta tendència la que preocupa el general Kassem. I és probable que siga contra ella que el govern prepara – a l'ombra – les armes” (Estudi d'E. Sablier a Le Monde del 28 de maig del 1959).
[4] Fidel Castro en l'actualitat és el darrer “heroi” descobert pels partits comunistes d'Amèrica Llatina, al règim del quals atribueixen les conquestes revolucionàries de les masses cubanes. Fidel Castro, però, és tan sols el representant bonapartista de la burgesia, que és sota la pressió de les masses i forçat a fer-les importants concessions, contra les quals els seus companys burgesos ja s'alcen, com s'ha vist clarament amb l'oposició que ha trobat dins el seu propi govern contra la – força tímida – reforma agrària.
[5] Així com, pel que això respecta, els altres partits comunista àrabs, començant amb el de Sçiria, dirigit per Bagdasche.