I. És cert que les dictadures s’instauren fàcilment?
«En examinar el problema de les dictadures contemporànies -diu el nostre preopinant- un dels fets que més criden l’atenció és el de la facilitat amb què perduren. Aquest és un fet nou, perquè les dictadures centro- i sud-americanes i les dictadures que havíem tingut a Espanya s’instauraven generalment després de lluites sagnants i vivien enmig d'un seguit de conspiracions que no els deixaven un moment de pau» (p. 119).
És veritablement sorprenent l’aplom amb què el senyor Cambó llança les seves afirmacions, sense prendre’s el treball de comprovar si es troben confirmades pels fets. La història ens presenta exemples múltiples i contradictoris en aquest sentit: dictadures que s’instauren fàcilment, però que tenen una existència difícil i agitada, dictadures que s’implanten després d’un període de lluites sagnants però que perduren sense entrebancs considerables, dictadures que triomfen i governen sense topar amb oposicions perilloses, etcètera. I aquests exemples es troben no sols en la nostra època, sinó també en les anteriors. Per això és evidentment arbitrari formular una mena de llei general com ho fa el senyor Cambó.
Ens fóra fàcil demostrar-ho acudint -si les limitacions que hem hagut d’imposar-nos no ens ho impedissin- als exemples que la història ens ofereix en abundància. Reduïm-nos a deixar establert, pel que fa a les èpoques passades, que el segle XIX ofereix a Espanya no pocs exemples de «cuarteladas» triomfants amb relativa facilitat (Pavía, dictadures de Serrano i Zabala, etc.); i s’explica, puix que les masses de la població es mostraven generalment absents de la lluita. El mateix podem dir pel que fa a l’Amèrica llatina. A Mèxic per exemple, durant el segle passat, de 72 governs 12 tingueren un origen legal i les dictadures s’instauren amb relativa facilitat.[59] I la dictadura típica, la de Porfirio Díaz, per la qual sent el senyor Cambó una tendresa assenyalada, no constitueix una excepció; triomfà sense esforç i durà més de trenta anys sense commocions, fins a la revolució de 1910 que derrocà el dictador.
Naturalment, parlem d’una manera relativa, puix ben sovint les dictadures que s’instauren fàcilment en realitat han estat precedides de lluites violentes de classes, sense les quals els cops d’estat no tindrien explicació. Porfirio Díaz triomfà sense esforç, però la seva victòria no féu més que coronar un llarg període de combats entre els grans terratinents i la població indígena, la decepció i la passivitat subsegüent de la qual com a conseqüència dels resultats negatius de la seva revolta, obren el camí a la dictadura. La d’Espanya fou el coronament d’un llarg període de lluita aferrissada i violenta entre la classe obrera i la burgesia: el «pronunciamiento» del 13 de setembre de 1923 no hauria triomfat sense la desfeta preliminar del proletariat, determinada pels seus errors de tàctica i les «operacions quirúrgiques» de Martínez Anido. El mateix pot dir-se d’Itàlia. La «marxa sobre Roma» fou precedida de grans combats entre el capitalisme i la classe treballadora, de les «expedicions punitives» dels feixistes, d’una lluita violentíssima durant la qual la classe obrera vessà la sang a dolls. I a Rússia? El partit bolxevic, en efecte, assaltà el poder amb una facilitat relativa, però ultra que la victòria hauria estat impossible sense una lluita revolucionària de dotzenes d’anys, que costà sacrificis immensos al proletariat, les temptatives contrarevolucionàries a l’interior, la intervenció estrangera, una guerra civil sagnant de prop de quatre anys, no parlen pas en favor de la tesi del senyor Cambó, segons la qual, en els nostres temps, les dictadures s’instauren i perduren amb facilitat.
59. Luis Araquistain, La Revolución Mejicana, p. 69.