VII. L’esdevenidor del feixisme italià
Unes breus consideracions, per posar fi a aquest capítol, sobre les perspectives del feixisme italià, a propòsit de les quals el senyor Cambó ha preferit guardar un prudent silenci.
L’economia italiana travessa una crisi profunda. El dèficit de la balança comercial fou de 7.500.000.000 lires l’any 1928 i de 5.000.000.000 els set primers mesos de 1929. El nombre de fallides augmenta constantment: l’any passat fou d’un miler mensual per terme mitjà. El mes de gener del mateix any les lletres de canvi protestades foren 69.271, i els mes de juny, 72.551.
En aquest estat de crisi general que, amb un interval de prosperitat relativa de la indústria en 1924-1925 com a conseqüència de la inflació, dura des de ja molts anys, un petit grup de capitalistes que es troben al vèrtex de l’aparell econòmic i utilitzen el de l’estat, són els únics que s’aprofiten de la situació i obtenen beneficis elevats en detriment de totes les altres categories socials.
Les causes permanents i, per dir-ho així, orgàniques, de la crisi, són la manca de matèries primeres, a què ja hem al·ludit, la contradicció d’interessos existents entre l’agricultura i la indústria en general d’una part, i entre la indústria lleugera i la indústria pesada d'una altra.
La burgesia italiana, com la dels altres països, ha intentat sortir de la crisi per mitjà de la racionalització, de la rebaixa dels salaris, de la prolongació de la jornada de treball i de la supressió de totes les millores econòmiques i jurídiques conquistades per la classe obrera. Aquesta política, però -com ja hem assenyalat en el primer capítol- pel que es refereix a tots els països, si bé ha augmentat considerablement la capacitat productora de la indústria, ha reduït les possibilitats adquisitives de la classe treballadora, ha determinat un augment enorme de l’exèrcit dels sense-feina i, per consegüent, ha creat una desproporció entre el desenvolupament de l’aparell industrial i les exigències del mercat.
L’única sortida podria trobar-se en una política d’expansió, però el capitalisme italià topa, en aquest camí, amb obstacles seriosos. La lluita aferrissada de les potències imperialistes per la conquista dels mercats fa extremadament difícil no sols l’obtenció d’altres de nous, ans encara la conservació dels que la burgesia italiana ja posseeix. D’altra banda, la revalorització de la lira -una de les «grans reformes» de Mussolini- disminueix les possibilitat de concurrència de la indústria italiana en els mercats exteriors.
Resta un altre camí, el de la política d’expansió agressiva mitjançant l’acció militar. Durant un cert temps el govern feixista s’ha orientat en aquest sentit. Tothom recorda els discursos inflamats del «duce» en favor de la reconstitució de l’imperi romà, de la creació de la «Gran Itàlia». La protecció decidida de l’estat a les indústries de guerra i a les banques lligades directament amb elles, indiquen que fins a un període ben recent, el govern feixista es proposava no apartar-se d’aquest camí. Però aquesta tendència perd cada dia més terreny. El militarisme costa molt car; les despeses en concepte de sosteniment de l’exèrcit i de la policia representen més d’un terç del pressupost (7.000.000.000 de lires). Per altra part, les aventures colonials d'Itàlia han donat resultats més aviat negatius, que no han compensat ni de bon tros els sacrificis realitzats, circumstància que no és la més indicada per afavorir la popularitat de la guerra.
Per tots aquests motius, durant aquests darrers temps s’observa una tendència pronunciada a cercar la solució de la crisi en la intensificació de l’expropiació de les classes mitjanes i de l’explotació del proletariat.
La crisi econòmica repercuteix, ben entès, en la vida política i, assenyaladament, en els rengles del partit feixista. I es comprèn. La política del govern, favorable al gran capital, produeix l’empitjorament de la situació no sols de la classe treballadora, ans encara de la petita burgesia, la qual comença a manifestar sorollosament el seu descontent.
Les contradiccions entre la petita i la gran burgesia, entre els industrials i els agraris, s’exterioritzen a l’interior del partit fins a tal punt, que sovint adopten el caràcter de lluites obertes: crítica de la direcció, revolta contra aquesta, insubordinació a les ordres de dalt. El govern prova d’evitar que la crisi surti a la superfície valent-se de mitjans repressius (rellevament constant de càrrecs, expulsions del partit, etc.) i renovant les seves temptatives per a la constitució d’un bloc de totes les classes privilegiades. Però les contradiccions econòmiques no sols entre la classe capitalista i el proletariat, ans encara a l’interior de la burgesia mateixa, no es poden contenir eternament.
El que es pot afirmar ja des d’ara d’una manera ben categòrica és que si els progressors en el terreny de l’estabilització capitalista no van acompanyats del millorament de la situació de la petita burgesia, el feixisme tindrà contra seu aquesta darrera, fet d’una importància cabdal, puix, com sabem, la base del feixisme ha estat fins ara la petita burgesia urbana i rural.
Al camp, aquests darrers temps, el malcontent ha pres formes amenaçadores: a Sulmona i a l’Emilia hi ha hagut veritables insurreccions de pagesos. A Faenza s’entaulà un combat que durà més de quatre hores. Pel que fal als obrers, els quals han mantingut invariablement llur actitud decididament adversa al feixisme, el malcontent va adquirint també un caràcter inquietant per al govern: les manifestacions turbulentes dels sense-partit a Gènova i a diverses localitats del Vèneto, els incidents sorollosos a mantes fàbriques, assenyaladament a la «Fiat», de Torí, han constituït símptomes no menys amenaçadors. Assenyalem, finalment, dos fets en molta de manera significatius i no menys plens de perills per al feixisme: durant aquests últims mesos s’han donat casos repetits de negativa dels membres de la milícia a intervenir contra els moviments de protesta, i la joventut feixista de les fàbriques s’ha solidaritzat més d’una vegada amb els obrers en lluita amb el patronat.
Fóra un error considerar totes aquestes circumstàncies com a símptomes d’una caiguda imminent del règim feixista. El capitalisme disposa encara de vastes possibilitats de maniobra per anar sortejant les dificultats econòmiques, i el règim feixista es recolza en una sòlida organització de partit i en un aparell puixant de repressió.
En definitiva, però, la crisi econòmica no podrà ésser resolta pel govern feixista ni per cap govern burgès, perquè no hi ha cap força humana capaç d’esborrar les contradiccions existents i perquè no és més que una manifestació de la crisi general del capitalisme. Tot permet afirmar que la crisi no sols no serà superada, ans encara que, amb possibles intervals de revifament temporal, anirà agreujant-se.
Per tal d’atenuar les seves conseqüències, el feixisme, per bé que tingui com a base la petita burgesia, no podrà orientar-se més que en el sentit d’accentuar la seva política favorable als interessos del gran capital, puix la petita burgesia no ha realitzat ni podrà realitzar mai una política econòmica pròpia. Això empitjorarà la situació d’aquesta classe, tindrà una repercussió profuna en les files mateixes del partit feixista, sotraquejant-ne la base, i estimularà el desenvolupament del moviment revolucionari.
És impossible fixar actualment un terme de durada al feixisme i determinar concretament quin serà el desenllaç immediat de la crisi. Aquest dependrà estrictament de la correlació de forces existents en el moment crític i del grau d'organització i d’iniciativa de les forces susceptibles de jugar un rol decisiu. L’únic que podem fer, basant-nos en les dades precises que coneixem avui, és assenyalar la tendència general dels esdeveniments.
La burgesia italiana continuarà suportant l’experiment feixista en la mesura en què aquest la garanteixi contra el perill d’una revolució proletària. El dia en què dubti de la possibilitat d’aquesta garantia, la sort del feixisme serà decidida. En aquest moment crític el retorn d’Itàlia a un règim constitucional i parlamentari no està descomptat. Ben al contrari, la burgesia cercarà en ell el mitjà de conservar la seva dominació, de salvar el sistema capitalista enlluernant amb el mirall de la democràcia les masses petit-burgeses, el pes específic de les quals té una importància tan immensa a Itàlia. El que no estem en condicions de poder afirmar ara és si podrà aconseguir els seus propòsits. Si en aquest moment el proletariat revolucionari ha reeixit a organitzar-se sòlidament, si compta amb un partit ben disciplinat i centralitzat, si ha estès la seva influència a la majoria de la població explotada i mostra la iniciativa indispensable per entrar en acció en l’instant precís, l’experiment de democràcia burgesa farà fallida i la crisi italiana trobarà el camí de la seva veritable solució: l’enderrocament de la burgesia i la instauració de la dictadura del proletariat. Si, al contrari, la classe obrera es troba afeblida o la seva avantguarda no es manifesta a l’alçària de la seva missió, l’experiment democràtic burgès pot reeixir temporalment i mantenir-se fins al moment, inevitable, en què diran l’última paraula els únics que històricament estan cridats a dir-la: les masses explotades de les ciutats i els camps.