Andreu Nin

Les dictadures dels nostres dies

Capítol tercer: El feixisme italià

I. Remarques preliminars


El fet que aquest llibre sigui una rèplica al del senyor Cambó ens obliga a seguir aquest en el seu mètode d’exposició i a examinar, per consegüent, els problemes objecte d’aquest estudi en un ordre de successió subordinat a un pla defectuós. En la segona part de Les Dictadures aquest defecte és tan evident i la necessitat de plantejar problemes que el senyor Cambó deixa de costat tan imperiosa, que, com podrà remarcar el lector, ens veiem obligats a apartar-nos del mètode de subordinació gairebé absoluta al del nostre preopinant seguit fins ara.

El senyor Cambó en el capítol vuitè de la seva obra emprèn l’estudi de les dictadures que, a parer seu, «presenten essencials característiques dignes d’ésser considerades particularment: la de Rússia, la d'Itàlia i la de Turquia» (p. 99).

Insistim sobre l’absurditat que representa considerar el feixisme italià com un fenomen idèntic a la dictadura proletària a Rússia, aleshores que, pel seu contingut social, n’és senzillament l'antípoda: I això és el que té un valor efectiu, i no l’analogia -discutible d’altra banda- de les formes exteriors.

Pel que fa a Turquia considerem que el règim d’aquest país, no pels seus orígens ni per les seves formes, ni pels seus procediments, no té res de comú amb el fenomen que estudiem. Cal reconèixer que el senyor Cambó ha comprès tota la immensa importància de la revolució turca. Però, fidel al seu objectivisme, no n’endevina les veritables causes d’ordre econòmic i social i, entre elles, assenyaladament, la necessitat de la burgesia de rompre el jou de l’imperialisme per tal de garantir el desenvolupament de les forces productores del país. L’europeïtzació, per a Turquia, és sinònim d’evolució burgesa, i, per consegüent, un fenomen progressiu en comparació amb el sistema semifeudal que l’imperialisme sostenia, en profit propi, com el sosté a tots els països colonials i dependents. I aquest serà també infal·liblement el camí d’Egipte, el qual, segons el senyor Cambó, cerca el progrés «dins una tradició més que mil·lenària» (p.108).

Si en un llibre consagrat a les dictadures es podia prescindir de l’exemple de Turquia, que no té res de típic en el sentit que ens interessa, calia, al contrari, dedicar molta més atenció a la forma més característica de la dictadura burgesa sense careta, el feixisme italià, per una banda, i, per l’altra a la URSS, com el primer país on s’ha realitzat en gran escala un assaig de dictadura proletària la vitalitat de la qual ha quedat palesada per la seva existència de més de dotze anys.

D’acord amb aquestes consideracions prescindibles de Turquia, l’estudi del règim de la qual tindria un lloc apropiat en un treball dedicat als moviments d’emancipació nacional, i consagrarem molt més espai del que hi consagra el senyor Cambó a aquests dos exemples típics de dictadura burgesa i de dictadura proletària.


II: Es pot parlar de revolució feixista?.