Amb
la mort de Ferran August Bebel suara ocorreguda a Passig (cantó
dels Grisons, Suïssa), la socialdemocràcia alemanya
perd el seu patriarca, el seu veritable pare com arreu li deien;
la humanitat un dels seus més preclars fills.
Seria
llarguíssima tasca recordar punt per punt la llarga i
fecunda vida del gran socialista alemany. Ha mort als 73 anys,
puix havia nascut a Colònia l'any 1840. Era fill d'un
modest oficial de l'exèrcit i ja de ben jove hagué
de guanyar-se el pa amb la suor del seu front, d'aquell front
seu, alt, serè, ple de claredats.
Adoptà
l'ofici de torner i entrà en un taller on conegué
la vida miseriosa del treball i on el seu cor generós
s'obrí de bat a bat a l'amor a les classes proletàries
i a les llurs ànsies de redempció. Ben tost no
tingué més que dos pensaments: instruir-se,
perfeccionar-se a si mateix i aixecar la cultura i l'esperit dels
seus companys de treball. Les doctrines redemptores de
Lassalle—el gran precursorel captivaren i se'n féu
son apòstol, actiu, infatigable. Començà
portant la seva activitat a l'organització obrera i el
1868 reuní un congrés d'associacions obreres
alemanyes que s'adherí a la Internacional.
Amb el seu
gran amic Liebknecht, mort el 1900, va fundar el 1869 la
«Demokratisches Wochenblatt» (La Setmana
Democràtica), gran periòdic l'apostolat del qual
fou fecund. En el mateix any fou elegit diputat per Saxònia
al Reichstag (el 1867 ja ho havia estat a la Dieta), i allí
es féu admirar ja per son talent i la seva oratòria
de forma suau, però plena de renovacions. El 1870, durant
la guerra franco-prussiana, s'aixecà de son seient i entre
l'astorament dels patrioters demanà l'immediat cessament
de les hostilitats. Aquell acte causà a Alemanya i a tot
el món culte una emoció enorme, però encara
el produí més quan el 1871, triomfant a Prússia,
pronuncià aquell altre memorable discurs protestant contra
l'annexió a l'Imperi novell de l'Alsàcia i de la
Lorena, arrabassades a França.
Aquell
discurs li valgué concitar contra ell l'odi dels
patrioters i la persecució de la justícia. Fou
portat amb Liebknecht i Hepper davant els tribunals de Leipzig,
acusat d'alta traïció. El capítol de càrrecs
formulat contra ell era horrible... L'acusaven de revolucionari,
de voler aixecar les multituds proletàries contra la
burgesia, de treballar per enderrocar la monarquia i implantar la
República, de conspirar en fi, amb estrangers, per
arruïnar l'Alemanya... Fou condemnat a dos anys de presidi
militar que complí a Houbertsbourg i abans d'extingir la
condemna, a nou mesos més de presó pel delicte de
lesa majestat. Després, durant la seva vida, encara sofrí
més persecucions.
Reelegit
constantment diputat al Reichstag, la seva intervenció en
la vida política alemanya i en els destins de la
Internacional fou des d'aleshores constant i no ha cessat fins
que la mort se l'ha fet seu.
Fa anys era
el líder venerat de la democràcia social alemanya i
el representant de la formidable minoria socialista del
Reichstag.
Malgrat els
seus anys concorria a tots els congressos de la Internacional, on
la seva intervenció era eficaç i on era oït
com a mestre. Amsterdam, Stuttgart, Copenhaguen, Basilea... per
què recordar més noms?
Bebel amb
Kautsky representava la doctrina marxista en tota la seva puresa
i intransigència. Amb igual energia i fermesa combatia el
socialisme d'Estat, preconitzat pel seu primer mestre Lassalle,
com l'anarquisme de Most i Bakunin, l'«àngel rebel»
de la Internacional.
En el
Congrés d'Amsterdam (1904) va fer condemnar definitivament
amb la seva intervenció en el debat la tesi de la
participació dels socialistes en el poder, que, per
aquells temps, s'enduia a una bona part dels socialistes
francesos, que vegeren entrar Millerand, Briand, Viviani i altres
en els governs formats a partir de Waldeck-Rousseau. I amb tot,
Bebel, amb els seus dots de conciliador era el nexe del partit
socialista alemany, fondament dividit entre marxistes
intransigents i revisionistes de Bernstein.
Fa alguns
anys, Bebel, invitat pels socialistes francesos entrà a
França d'on fou expulsat injustament pel Govern, com ho
fou després Jaurès, de Berlín.
Com a
escriptor, l'obra de Bebel fou també formidable. Ja n'hem
dit més amunt alguna cosa. Des de 1891 col·laborava
en el gran quotidià de la Socialdemocràcia alemanya
«Worwaest» i a més deixà una llista
considerable de llibres, l'èxit de tots els quals fou
enorme. Heus aquí els títols d'uns quants: Uns
ere ziele (Les nostres misses), Der Deutsch
Bauwernkrieg (La guerra dels camperols d'Alemanya),
Die Frau under Sozialismus (La dona i el socialisme),
Die Sountagsarbeit (El treball dominical), Charles
Fourier, Die Lage der Arbeiter in den Bäckerein
(La situació de l'obrer forner), etc., etc. De
tots, n'hi ha gran nombre d'edicions. Però la seva obra
més coneguda, que està traduïda a la major
part de les llengues cultes, és La dona en el present i
en el futur. Darrerament s'havia emprès la redacció
de les «Memòries», obra altrament interessant,
que desgraciadament deixa incompleta. S'havien publicat dos
volums i la mort l'ha sorprès sense haver pogut acabar el
tercer.
La vida
gloriosa de Bebel és d'aquelles que deixen perdurable
record i fecunda llavor en la Humanitat; la seva mort ha de
produir dol universal...
|