La Democràcia sorgí com a lògica conseqüència de l'abús de poder exercit per l'aristocràcia que monopolitzava escandalosament el govern dels pobles. El poble, la «plebs», era considerat com a «cosa» amb la qual es jugava impunement servint d'escambell a la concupiscència de les oligarquies regnants. Era lògica i era humà que algun dia el poble es redimís de l'estat de postergació en què es trobava i reclamés el seu dret indiscutible a intervenir directament en l'orientació i els destins de les col·lectivitats de què formava part essencialíssima i primordial.

La gloriosa Revolució Francesa proclamà la igualtat de tots els homes, en drets i en deures; desterrà del poder l'aristocràcia (fundada en la fictícia noblesa de sang i del diner), i entronitzà la classe mitjana. La integral realització de l'ideal democràtic quedà incompleta, com hi quedarà mentre no desapareguin les castes arbitràries que separen els homes. Per això jo crec que la veritable fórmula de resolució pràctica de la democràcia sols es troba en el socialisme.

Vindrà fatalment la conquesta del poder pel «quart estat», i amb la immediata instauració del col·lectivisme socialista la desaparició de les castes i l'adveniment d'un estat en què tots els homes, «iguals en drets i en deures», intervindran en el govern i regisme de la comunitat. Sols llavors la Democràcia serà realitat.

Ara bé, nosaltres, els demòcrates, hem de preparar i fertilitzar el camp on ha de viure i desenrotllar-se la humanitat que vindrà. Com? Capacitant, educant la massa anònima que ha de constituir el «poble» veritable de demà. En l'Escola, doncs, és on hem de trobar la solució redemptora. Heus aquí per què estableixo una relació íntima, inseparable entre ella i la Democràcia.

Els individualistes, amb Spencer al davant, es revolten contra la doctrina democràtica. «Estant composta d'imbècils la majoria—diu Ibsen en L'enemic del poble—, la minoria és la que ha de governar». «La humanitat sencera no és res—afegeix la poderosa mentalitat de Ganivet—mentre no hi ha un ull que la vegi i un cervell que la tradueixi en idees, que són les formes de representació subjectiva».

Efectivament, la Democràcia porta en si errors i defectes inevitables. Mes, així i tot, nosaltres l'admetem amb totes les seves deficiències, perquè hi trobem l'única solució humana i equitativa. Ara bé, ¿és susceptible de modificació l'actual concepte de la Democràcia? Evidentment.

Hem de fer que desaparegui aquella vella creença tan generalitzada de la democràcia de «brusa i espardenyes», de la intervenció, en el governament de tots els ciutadans, cultes i incultes sense excepció, concepte ben comprensible i lògic, fins avui després del secular monopoli exercit per les classes «privilegiades», ineptes i ignorants també. El mateix Ganivet quan combat despietadament la democràcia confessa que aquesta sorgí per odi al despotisme, «odi circumstancialment justificat per quatre imbècils, als quals la casualitat posà al cap quan havien de quedar a la cua».

Jo hi crec, en la fecunditat de l'obra de les col·lectivitats, obrant, emperò, a l'impuls irresistible de la iniciativa individual. Creem, doncs, aquesta col·lectivitat per tal que, capacitada, conscient i mestra i senyora d'ella mateixa, honori i enalteixi els homes preeminents i deixi els seus destins a llur sàvia direcció.

Sols en la Democràcia sana i robusta de pensament, pot sòlidament assentar-se el govern de les minories.

Unes justes paraules del professor de La Sorbona A. Aulard glossaran a meravella les anteriors apreciacions: «Una Democràcia, si vol viure, ha de governar-se per l'“élite” dels seus membres».