HA SEGUT necessari que hom proclamara la República, i que hom posara a debat en les Constituents la nova llei estatal, per a que la vella sospita fora confirmada.

Al món de la política – com escrigué Salvador de Madariaga – n'hi ha dos classes de gents: els que aspiren a convèncer més que a vèncer, i aquells que preferixen vèncer a convèncer. Els primers han segut sempre els liberals, el segons seran reaccionaris sempre. D'este simple enunciat hom deriva clarament una conseqüència: la de que els homes i partits per més que es cobrixquen amb el pavelló retòric i estrident, purament decimonònic dels Drets de l'Home no per això seran menys intolerants i reaccionaris que els qui més sincerament comencen per negar tot dret a la llibertat humana.

Avui els postulats de la Revolució francesa són insuficients, als homes d'una afuada sensibilitat ciutadana. No debades la Guerra Gran portà a un primer pla dos nous postulats. Lenin i Wilson situaren en un primer pla, junt als drets polítics de l'individu, els seus drets econòmics i els seus drets espirituals. Car, sense una base econòmica de subsistència, ¿per a què servia la suposada igualtat davant les urnes electorals? ¿I de què serviria atipar-se l'estòmac i intervindre en totes les eleccions, si en estes sols hagueren de resoldre's qüestions alienes a l'íntim sentit racial de l'individu? Els problemes polítics i socials s'han resolt sempre a força d'entusiasme i este sols es desvetlla davant d'un programa autènticament nacional, en el que cadascú dels individus integradors de la Massa pose la seua ànima i la seua sang.

¿Conseguirà en Espanya un Estat uniformista aixecar els pobles que dormen ja llargs segles? Obtindrà quelcom més que una nova ficció – la de la minoria cridadora i bellugadissa, que ha suplit des de la fi de l'Edat Mitjana, l'autèntica indiferència del peninsular per la cosa política? Jo ho dubte.

Des del segle XV, tot el que a la Península no és Castella ha vegetat, i seguirà així mentres hom vullga imposar-li com a pròpies les solucions castellanes. Res hi ha d'estèril com els mestissatges i tota la història moderna nostra no és sinó una gegantina mixtificació de les diverses espiritualitats ibèriques. En els moments crítics que estem vivint, hom va una volta més a fingir la nostra fesomia autèntica?

Ja que més no, almenys que conste la meua protesta

* * *

Dins l'ambient de l'actual Estat espanyol el problema nacionalista minoritari presenta diversos graus d'intensitat i maduresa, que obliga a resoldre'l defugint de moment l'uniformitat autonomista. Catalunya i la Bascònia gran, han assolit suficient maduresa nacional per a tindre dret fins a la separació integral. Si per raons econòmiques o sediments emocionals de convivència rebutgen eixa solució extremada, és just que el seu home rule arribe fins on, amb un criteri purament contractual, marquen les parts interessades.

En çò que fa referència a Galícia, la seua evolució nacionalista intermitja pot donar lloc a una major restricció en l'autogovernament però deixant ja en les seues mans – a banda de les funcions administratives – aquelles funcions culturals per a les que té una minoria més apta que la que puga enviar-hi l'Estat espanyol. Atre tant es pot dir del País Valencià i de Mallorca, territoris on el sentiment autòcton perdura amb tota la seua intensitat, si bé per manca d'una minoria nodrida de gent rectora, este sentiment no ha estat estructurat encara amb un caire de potent nacionalisme.

Jo no sóc federal, sinó nacionalista, per això davant la possible qüestió autonòmica plantejable per qualsevol regió de la nació castellana, crec la única actitud plausible la que reclame dels castellans per als nostres afers: la no intromissió.

* * *

¿Però és que tot açò que dic ho crec factible? No, ni molt menys; jo sóc dels pessimistes. Puix, un símptoma entre molts, basta vore l'actitud dels socialistes – eixos pedants de l'internacionalisme – davant la possible intromissió d'atre Estat, encara que espiritual, en els afers del futur agrupament basco-navarrès, per a que fins les arbitrarietats més paradoxals ens semblen factibles.