UNA DE LES TARES més grosses dels partits polítics que fins ara s'han fet càrrec de l'administració de l'Estat espanyol, ha segut l'absoluta manca d'una cultura política que els permetrà emancipar-nos dels llocs comuns, que com a un detritus dels principis fecondants de les grans revolucions europees – l'anglesa, la francesa, la russa – han esterilitzat tota feconda actuació.

I esta manca de discerniment i preparació es fa encara més patent en les delegacions provincianes que els dessusdits partits tenen en València.

Un greu mal este del provincianisme; part de la nostra gent, aquella d'una més fina cultura i sensibilitat, es sent xuclada per la irresistible atracció envers el mirall de la capitalitat, mentres la vida autòctona i la seua direcció queden en mans dels mediocres o dels arribistes immigrants d'altres bandes.

¿Com resoldre esta crisi d'homes, entusiasmes i austeritats en la nostra terra? Donant contingut espiritual, d'acendrat patriotisme, als organismes administratius i culturals del país.

La labor és dura i de resultats lents, però cal intentar-la.

I que les dificultats seran màximes ens ho demostra eixa intervenció còmica – si no fóra lamentable – de certs regidors de nostre Ajuntament no fa moltes setmanes, quan se discutia l'oportunitat d'un Estatut per a l'Estat Valencià.

N'hi ha una gran massa de gent que no sap encara situar-se en el pla d'un partit governamental i que té enquistades al cap unes quantes idees polítiques primàries, amb les que juga a cabdillet polític pels cafès, pels cercles recreatius dels pobles i fins pels consistoris i parlaments. No sent molt difícil trobar esta classe d'analfabetisme polític en gents farcides de títols universitaris dels que fan una exhibició desproporcionada als resultats que d'ells obtenen

* * *

Concretant: entre els homes vells de la política – i lo vellíssim en este cas, pot començar als vint anys –, els d'una major elasticitat intel·lectual sembla que no han pogut passar de l'etapa federal. Per a ells la reforma de l'Estat espanyol deuria reduir-se a fabricar unes provincias més grans que les ara existents i on ells pogueren gaudir d'una major llibertat per certes maniobres de política pràctica. Puix açò del caciquisme té més ramificacions de les que ham supost de primer antuvi.

Esta classe de gent no comprén que la creació d'un Estat Valencià que no anara acompanyada d'una absoluta renovació en els procediments polítics i en l'organització cultural seria tan estèril com ho ha segut el centralisme que encara patim.

Per als federals històrics i per als nous de trinca, pareix no existir este fet transcendental del ressorgiment nacional de les petites nacionalitats en Europa – Polònia, Txecoslovàquia, Flandes, Irlanda i – en la Península – Catalunya, Bascònia, Galícia, València. No han pogut encara adonar-se'n de que la sola manera d'interessar tot un poble en l'exaltació de les pròpies valors és buscar les realitats d'este poble, en lloc d'obrar sobre d'ell amb l'estupefacient de la retòrica cursilona i polsosa.

València, sàpien-ho d'una volta tota els que tantes molèsties desinteressades es prenen pel seu bé, té una claríssima unitat espiritual i econòmica, que ha fet que totes les terres costeres, des del Cénia al Segura, hagen convixcut sempre plenes de cordialitat i estretament unides. I eixa unitat ens l'ha donada la llengua que tots parlem i la cultura per ella inspirada, tan dinàmica i potenta que fins les minories de llengua castellana que amb nosatres vixqueren des de l'Edat Mitjana es senten hui encara tan valencians com nosatres, tot i parlar un patués que pareix ironia apel·lar castellà.

El País Valencià té una economia que es basta a si mateixa i no té per què demanar a atres economies veïnes a ella supeditades que vinguen a integrar el nostre Estat. Ja vindran sense que les cridem, com ho va fer en el segle passat eixe extrem occidental de la província de València, i no segurament per un incontrolat impuls de germanor.

Som els valencians de sempre els que hem bastit des del segle XIV l'esplèndida realitat actual de la nostra terra, els que hem d'arreglar les nostres coses. Una vegada més, hauré de recomanar als meus compatriotes que procuren vacunar-se contra eixe virus colonial que els fa restar bocabadats davant de qualsevol novetat forastera i que els durà fins al masoquisme de servir d'escambell al primer arribat metec.