Aquesta sèrie de substitucions que descobrim en Germain—coneixement científic per comptes de consciència política, objectius polítics per comptes d'anàlisis marxistes objectives; propaganda per agitació; treball en l'avantguarda per comptes de treball en les masses, etcètera—són la base «teòrica» que fonamenta les «greus» crítiques que fa a Camejo quant a la seua concepció del partit bolxevic en aquesta etapa.
Segons Germain, mentre Cannon parla de «revolució proletària», Camejo l'esmenta una sola vegada, i en relació amb el programa:
«El partit cerca dirigir la classe obrera i els seus aliats cap al poder de l'estat com a objectiu fonamental, però no prova de substituir les masses».
Ens agradaria demanar al camarada Germain si n'és o no de la definició que fa el nostre Programa de Transició de «revolució proletària»: la presa del poder per la classe obrera i els seus aliats. I el fet que aital «presa del poder» siga per a Camejo l'«objectiu fonamental» del partit, no us satisfa, camarada Germain?
La primera objecció seriosa que hi fa Germain és que Camejo presenta «la relació entre l'avantguarda, el partit i la classe treballadora... d'una forma unilateral i mecànica. El partit «prova de promoure la lluites de les masses... mitjançant la mobilització de les masses» al voltant de reivindicacions «relacionades amb el seu nivell present de consciència».
Per demostrar que això és un error prova suport en Trockij, amb aquesta citació: «Què pot fer un partit revolucionari en aquesta situació? En primer lloc, oferir una visió honesta i clara de la situació objectiva, de les tasques històriques que emanen d'aquesta situació, independentment de què els treballadors hi siguin o no madurs. Les nostres tasques no depenen de la mentalitat de l'obrer... Nosaltres hem de dir la veritat als treballadors i aleshores aconseguirem els millors elements».
Com sempre, Germain ha tret una citació del seu context. Aquestes frases són una resposta de Trockij a uns companys nord-americans que afirmaven que el programa de transició no era adient a la mentalitat dels obrers del llur país. Aquesta resposta és correctíssima perquè Trockij parla de les «tasques històriques» del programa general històric per tota l'època, és a dir, del programa de transició. No s'hi refereix per res a les tasques concretes que encaraven els camarades nord-americans en aquest moment. I ço que deia Trockij és que nosaltres no ocultam el nostre programa, sinó que, al contrari, en fem propaganda amb totes les nostres forces, tot i que l'obrer promig no ho entenga, per aconseguir elements d'avantguarda («els millors elements»). Això no té res a veure amb la suposició de Germain que aquesta és una norma rectora de l'activitat política de tot el partit en qualsevol moment concret.
Germain repeteix, corregida i augmentada, la confusió que ja abans havia feta entre propaganda i agitació. Camejo mai no diu que s'haja de considerar el grau de consciència de les masses per formular el programa general, històric, del partit. Aquesta seria una posició totalment i absolutament reformista i economicista. Ço que diu Camejo és que cal partir del «present nivell de consciència de les masses» per formular les «reivindicacions» que servesquen per «mobilitzar les masses». Això vol dir que Camejo es refereix a la nostra política concreta, a les consignes que agitam per a l'acció del moviment de masses, no a la propaganda ni al programa. La citació de Trockij és correcta, precisament perquè no es refereix per res a les consignes sinó al programa.
Un programa trotskista que no parle de piquets armats, soviets, insurrecció, govern obrer i camperol, dictadura del proletariat, no en mereix el nom. Però la direcció d'un partit que avance totes aquestes consignes, o algunes d'elles, de forma permanent per totes les etapes i moments de la lluita de classes, mereix l'internament en un asil.
Trockij, en el programa de transició diu exactament el mateix que Camejo, amb l'única diferència que, per comptes de «present» diu «actual»: «cal ajudar les masses, en el procés de lluita quotidiana, a trobar el pont entre les reivindicacions actuals i el programa de la revolució socialista. Aquest pont ha de consistir en un sistema de reivindicacions transitòries, que, a partir de les condicions actuals i de l'actual consciències de les àmplies capes obreres, duguen a una sola i idèntica conclusió: la conquesta del poder pel proletariat». Per a Espanya proposava el mateix: «La participació dels comunistes en aquestes lluites, i bàsicament la seua direcció, n'exigeix, no tan sols una comprensió clara del desenvolupament de la revolució en general, sinó també la capacitat per llençar determinades consignes ardides i combatives, que no es desprenen directament del 'programa' sinó que són dictades per 'les circumstàncies de cada dia i impulsen les masses cap endavant».
L'objectiu d'aquestes consignes és «dirigir les masses cap endavant». En la mateixa conversa de Trockij que cita Germain, aquest proposa: «Tota la qüestió és com mobilitzar les masses per a la lluitar». Exactament el mateix que proposa el camarada Camejo: que aquestes consignes, «relacionades amb el nivell present de consciència (de les masses)» són les que utilitza el partit per mobilitzar les masses.
Què amaga l'atac de Germain a aquesta definició de Camejo? Una típica posició ultraesquerranosa: no fer-se amb una política per les necessitats i consciència presents de les masses, sinó per suposades necessitats i consciència futures: Què és aquest «present nivell de consciència de les masses»?
És sempre el mateix? Pot canviar ràpidament? Si és així, el partit de combat s'ha d'esperar-se fins que aquest s'haja mogut abans d'«adaptar» les seues reivindicacions? O pot preuvere aquests canvis i actuar-hi d'acord? En funció de quins factors s'hi poden preveure aquests canvis? No pot ésser el present nivell de consciència per si sol fins a un cert grau una funció del paper del partit de combat dins el moviment de masses? Però si un dels principals objectius del partit de combat és elevar el nivell de consciència de la classe obrera, com pot ésser «el present nivell de consciència» per si sol un criteri decisiu per determinar quina mena de reivindicacions ha de proposar el partit davant les masses?
Aquestes qüestions impliquen unes respectives respostes, a saber: Germain opina que el nivell de consciència no és sempre el mateix; que pot canviar ràpidament; que el partit de combat no s'ha d'esperar fins que hi haja canviat abans d'adaptar-hi les seues consignes; que el partit pot preveure aquests canvis i que ha d'actuar-hi d'acord, és a dir, ha de llençar consignes adients al nivell de consciència futur; que el present nivell de consciència de les masses és, fins a cert punt, una funció del paper del partit; que un dels objectius principals del partit revolucionari és elevar el nivell de consciència de classe de la classe obrera i que, per tant, el present nivell de consciència no pot ésser un criteri decisiu per determinar quina mena de consignes ha de proposar el partit davant les masses.
Ací s'hi sintetiza una de les diferències més importants entre la majoria i la minoria. Respondre cadascuna d'aquestes afirmacions de Germain, però ens prendrem la llibertat de canviar l'ordre de presentació.
Primera afirmació: «el nivell de consciència de les masses no és sempre el mateix». Hi té tota la raó. Encara més, dins les masses hi ha un desenvolupament desigual de la consciència, la qual cosa fa que en un mateix moment, hi haja sectors amb diferent nivell de consciència.
Segunda afirmació: el nivell de consciència de les masses pot canviar ràpidament. De nou Germain té raó, però no assenyala que això tan sols passa en certs períodes, els de gran activitat dle moviment de masses. En períodes de calma, el moviment de masses canvia la seua consciència molt lentament.
Tercera afirmació: el nivell de consciència immediat («present») de les masses és, en cert grau, funció del paper del partit revolucionari. Fals. El nivell present de consciència és un factor objectiu pel partit revolucionari, i molt més encara pels nostres petits grups. És el factor més dinàmic de la situació objectiva, però no per això deixa d'ésser objeciu. Això no vol dir que és una dada, un fet de la realitat que podem contribuir a modificar el futur, però que en el present és com és, en contraposició al nostre partit, que és un factor subjectiu.
Com tot fet present, és una conseqüència del passat, de la història. Si en aquesta història el nostre partit hi tingué res a veure, aleshores i únicament aleshores, «en un cert grau», la consciència present és «funció del partit». Però si no fòrem ni som un factor objectiu, és a dir si no ens segueixen ni hem educat sectors del moviment de masses abans d'ara, no hi tenim res a veure amb el seu nivell present de consciència.
Malauradament, aquesta és la situació actual. Els obrers argentins són peronistes i sindicalistes; els francesos, estalinistes i socialistes, a més de sindicalistes; els anglesos, laboristes, i els alemanys, sindicalistes i socialdemòcrates. Aquest nivell present no és en «cap grau» funció nostra.
Hemos dicho que el presente nivel de conciencia es una consecuencia histórica. Debemos completar ese concepto: es una consecuencia directa de dos factores combinados: los cambios objetivos del régimen y el desarrollo de las luchas de masas. El papel del partido puede ser importante, y a veces decisivo, pero indirecto, como agitador, organizador y director de esas luchas.
Trockij deia el mateix: «Per a nosaltres, que som una petita minoria, tot és objectiu, fins i tot l'estat d'ànim dels obrers». «La consciència de classe del proletariat és endarrerida, però la consciència no està feta del mateix material que les fàbriques, les mines, els ferrocarrils, sinó que és més variable, i sota els cops de la crisi objectiva, dels milions de sense feina, pot canviar ràpidament».
Hi ha una concepció molt típica de la intel·lectualitat petit-burgesa radicalitzada que consisteix en atribuir-hi a les masses els mateixos sentiments que ella té. Hi ha milers d'intel·lectuals petit-burgesos que «s'estimen» la lluita, i pensen, una mica romànticament, que amb les masses hi passa el mateix. Malauradament no és així, i cada vegada que un d'aquests intel·lectuals va a parlar amb els obrers per incitar-los a la lluita per la simple raó emotiva que «cal lluitar», se'n du una tremenda decepció: els treballadors no l'entenen; creuen que és boig; li donen l'esquena. L'obrer comú, l'explotat en general, no hi sent cap plaer en anar a la lluita. És un ésser humà normal que no té cap interès en perdre una part del seu escàs salari per anar a la vaga, ni en arriscar la seua integritat física per anar a una manifestació, ni en arriscar la vida per prendre les armes contra el capitalisme. Les masses treballadores surten a lluitar perquè el sistema capitalista les enfonsa en la misèria, perquè no els hi deixa cap altra sortida per sobreviure. L'obrer no «s'estima» la vaga, però s'hi arrisca a perdre el salari o la feina perquè si no lluita es mor de gana; no «s'estima» la violència, però s'hi veu obligat a emprar-la per defendre's de la violència dels capitalistes; no «s'estima» les armes, però no s'hi veu obligat a emprar-les quan el capitalisme les empra contra ell.
Aquest és el primer factor que determinar el present nivell de problemes més greus i més sentits que pateixen les masses fins el punt que són disposades a mobilitzar-se per arrabassar al sistema capitalista una solució.
El segon factor és el desenvolupament de la pròpia mobilització de masses. No n'hi ha prou amb l'existència del problema objectiu perquè, automàticament, les masses surten a lluitar. Els treballadors poden patir salaris molt baixos, però la llur atitud davant aquest problema depèn de quina siga la situació de les llurs lluites amb la burgesia en aquest moment. Si el problema dels salaris s'hi dóna immediatament després d'un esclafament feixista del moviment de masses, és probable que no es produesca cap mobilització. Els treballadors seran conscients que són en una situació desfavorable, amb els llurs dirigents morts o empresonats, amb les llurs organitzacions destruïdes, amb tot el pes «de la repressió damunt les espatlles, i no es mobilitzaran fins que no hagen reorganitzat les llurs forces. Si, en canvi, aquesta situació es produeix en l'altre pol del desenvolupament de la lluita, amb les masses en plena ofensiva, en una situació revolucionària, aquestes són capaces d'arribar al límit de la presa del poder, impulsades per la necessitat de solucionar aquest problema objectiu. Això explica que la consigna de «pa» haja sigut una de les que dugueren al poder el proletariat rus.
Així es combinen aquests dos factors objectius: la infàmia de torn del sistema capitalista és qui crea la necessitat de lluitar i fixa l'objectiu immediat d'aquesta lluita de les masses; el grau de desenvolupament del moviment de masses és qui determina que aquesta mobilització esclate o no, l'envergadura que puga tindre, els mètodes que empre, i els seus resultats concrets, que poden ésser des de la reorganització d'un sindicat fins gairebé la presa del poder.
La consciència immediata, present, de les masses que ve determinada per aquests dos factors, és la consciència de la necessitat que pateixen i de les condicions on s'hi troben per fer cara als explotadors.
El partit no té res a veure amb aquesta consciència immediata de les masses. Però Germain, en sostindre que el paper del partit és «en cert grau» (no defineix quin és aquest grau) un factor determinant de la consciència immediata de les masses, cau en un típic error ultraesquerranós: confondre el seu propi nivell de consciència, o el del partit, amb el de les masses. És l'altra cara, la «racional» d'aquesta intel·lectualitat romàntica de la qual parlàvem: la que confons no els seus sentiments, sinó el nivell polític amb el de les masses.
Quarta afirmació: el partit pot preveure els canvis en el nivell de consciència de les masses. Això sols és cert en un sentit general i històric.
Nosaltres sabem que el sistema capitalista en decadència, el sistema imperialista, llençarà com més va més misèria i explotació a l'esquena dels treballadors; per tant, els crearà com més va més necessitats, amb la qual cosa els farà ésser com més va més conscients que els llurs problemes tan sols es poden resoldre mitjançant la lluita. Les lluites de les masses es desenvoluparan com més va més profundament i violenta. La llur relació de forces amb la burgesia serà com més va més favorable; les farà com més va més conscients de les llurs pròpies forces i seran com més va més disposades a llençar-se a noves mobilitzacions.
Aquest procés les durà al propi llindà de la política de classe, revolucionària, del poder. Però s'hi detindran i després retrocediran, si no hi ha un partit revolucionari que les faça totalment conscients d'aquesta situació, que les organitze i les guie per continuar endavant.
Però això és en general i per a tota l'etapa històrica. En un sentit concret, immediat, el partit té possibilitats molt limitades de preveure els canvis en la consciència de les masses. No tant pel factor econòmic (les necessitats que els crea el sistema capitalista), car aquest no canvia molt ràpidament, sinó pel desenvolupament de les pròpies lluites. Cada vegada que les masses es llencen al combat, no sabem si triomfaran o seran derrotades i això serà decisiu per conèixer quin serà el nivell de consciència del qual partiran les lluites posteriors. Suposam una vaga general, que es manté dos o tres dies. Pot passar que les masses acaben amb una derrota, amb els llurs dirigents acomiadats i sense haver aconseguit absolutament res. Pot passar que tornen a la feina sense haver aconseguit tots els objectiu, però amb la conquesta d'importants triomfs parcials (un augment de salaris, una reducció de la jornada laboral, etcètera). Pot passar finalment que la vaga duga a una insurrecció que els deixe el poder polític a les mans. Evidentment, el llur nivell de consciència el dia següent de la vaga no serà el mateix en els tres casos. Per esquematitzar-ho, en el primer d'ells, començaran a proposar la necessitat de la llur reorganització per futurs moviments. En el darrer, provaran de reorganitzar la defensa de l'estat obrer i es proposaran de començar la construcció del socialisme.
Com a màxim el partit pot aconseguir de fer diverses hipòtesis, assenyalar-ne la més probable, i preparar-se teòricament per fer cara a aquesta nova situació. Això li serà relativament fàcil en els períodes de calma de la lluita de classes, i molt difícil en els períodes crítics, on les lluites, i els canvis conseqüents en la consciència immediata de les masses, se succeeixen dia rera dia. Tan difícil és la tasca d'aquesta darrera situació, que les hipòtesis del propi partit bolxevic restaven endarrerides respecte la realitat a mesura que s'apropava l'octubre del 1917.
Però aquesta és una feina interna del partit, de preparació teòrica per fer cara a noves situacions. No té res a veure, com veurem després, amb la política envers les masses, perquè tan bon punt la realitat demostre que la nostra hipòtesi més probable no s'hi dóna, ens veurem obligats a improvisar una nova política d'acord amb la nova situació. Ja fa molt temps que els marxistes diem que la realitat és més rica que qualsevol esquema.
Aclarim que continuam a parlar de la consciència immediata de les masses. El partit és capaç de fer previsions generals, en basar-se en les lleis generals de la lluita de classes descobertes pel marxisme i per a períodes determinats de temps. Per exemple: ascens del moviment de masses = tendència a governs kerenskistes; crisi econòmica = divisió de la burgesia, etcètera. El camarada Germain, que es creu capaç de preveure els canvis en la consciència immediata de les masses, s'ha demostrat totalment incapaç de realitzar aquesta altra mena de previsions més senzilles.
Cinquena, sisena i setena afirmacions: un dels objectius principals del partit és elevar el nivell de consciència de la classe obrera; per tant, no ha d'esperar-se a que els canvis en la consciència immediata de les masses es produesquen per adaptar-hi les seues consignes, sinó que (com és capaç de preveure aquests canvis) ha d'actuar-hi d'acord, sense prendre com a criteri decisiu per llençar les seues consignes el present nivell de consciència de les masses.
Aquestes afirmacions es destrueixen totes soles, perquè el partit, com ja hem demostrat, és incapaç de preveure els canvis en la consciència immediata (present) de les masses. Però donam-li a Germain aquest avantatge. Suposam que fos capaç de preveure'ls. Eliminada aquesta dificultat, el silogisme de Germain es desenvolupament netament. El partit té l'objectiu d'elevar la consciència de les masses cap a la consciència política de classe (correcta). Per tant, les seues consignes no han de partir del present nivell de consciència, sinó de ço que el partit preveu que vindrà en el futur (fals, mil vegades fals).
Si Germain parla de futurs nivells de consciència i proposa que les nostres consignes s'hi subjecten, ens demanam perquè no proposa que la nostra única consigna siga la presa del poder, la revolució proletària en el pla mundial.
No veiem la diferència entre proposar una consigna per un futur nivell de consciència que s'hi donarà d'ací a un mes o un any i proposar una consigna per d'ací a 10 o 20 anys. Per què anar amb misèries? Avançam tan sols la presa del poder en el pla mundial. És una consigna per un nivell de consciència futur tan bona com qualsevol altra. I si les masses són disposades a escoltar i mobilitzar-se rera una consigna nostra per un futur proper, no veiem per què no es disposaran a fer-ho amb una consigna per un futur llunyà. En els termes que ho proposa Germain, el problema és quantitatiu, no qualitatiu. I un problema quantitatiu (de quantitat de temps) no pot definir el caràcter d'una consigna. Així que, futur per futur, ens quedam amb el que més ens agrada: la presa del poder en el pla mundial.
En realitat el problema (consignes pel present o consignes pel futur) és qualitatiu. Som a mort a favor d'emprar totes les consignes que sorgesquen del nivell de consciència i les necessitats de cada moment (presents) del moviment de masses; i som a mort en contra d'emprar cap consigna que sorgesca d'un suposat (o previst) nivell de consciència i necessitat futura del moviment de masses.
Se'ns podrà argumentar que quan proposàvem per primera vegada als Estats Units, «Fora les tropes de Vietnam, ara!», el moviment de masses no tenia consciència immediata de la necessitat d'aquesta consigna, no la sentia seua,
Això passa perquè entre la necessitat immediata i la consciència immediata de les masses s'hi dóna la mateixa contradicció i dialèctica que hi ha entre ço objectiu i ço subjectiu: el fet que hi haja una necessitat objectiva, no determina mecànicament que les masses tinguen consciència d'aquesta necessitat. Encara més, la consciència immediata sempre va endarrerida en relació a la necessitat immediata. Precisament per això les nostres consignes agitatives han d'ésser un pont entre aquests dos factors desigualment desenvolupats. D'aquests dos elements ço decisiu és sempre ço objectiu: la necessitat present. Això Germain ni s'ho proposa ja que per ell el factor determinant de les nostres consignes no és aquesta necessitat objectiva immediata, sinó la probable consciència futura.
Si nosaltres aconseguim posar aquest pont, elaborar aquesta consigna adient, que sintetitze la necessitat immediata de les masses amb la llur consciència immediata, haurem aconseguit de convertir-nos «en un cert grau» en un factor determinat del llur nivell de consciència? Això depèn de si les masses o un sector d'elles prenen la nostra consigna. Perquè, tot i que la nostra consigna siga elaborada científicament i siga perfecta, hi ha una munió de raons històriques i objectives immediates que poden impedir les masses de creuar aquest pont que nosaltres hi posam, que és el mateix que mobilitzar-se per la nostra consigna. Això no depèn de nosaltres, més que en el sentit que trobam la consigna adienta. La resta, i ço veritablement determinant, com sempre, és el factor objectiu. Si les masses prenen la nostra consigna i s'hi mobilitzen, efectivament haurem sigut, en un cert grau, factor determinant de la llur consciència. Si no és així, no ho serem.
Trockij no raonava com Germain, sinó com ho fem nosaltres. Veia que, per la desocupació, la necessitat immediata de la classe obrera nord-americana després de la gran crisi era aconseguir feina. «Teòricament», la consigna que hi corresponia havia d'ésser «escala mòbil d'hores de treball». Però Trockij no aplicà aquesta consigna. Considerà, a més de la necessitat immediata, la consciència immediata de la classe obrera, que confiava en Roosevelt i proposà: «...exigim que el senyor Roosevelt, amb el seu grup d'experts, presente aital programa d'obres públiques que tothom que hi puga treball ho puga fer amb salaris decents».
Amb la consigna de demanar-ho a Roosevelt, hem fet un pont entre la necessitat immediata (desocupació) i la consciència immediata (els obrers creuen en Roosevelt), per aconseguir la mobilització de la classe obrera. Si Trockij hagués considerada únicament la necessitat immediata («desocupació») per formular la seua política, aquesta no hauria sigut l'apropiada per mobilitzar la classe obrera, car no considerava quina era la seua consciència immediata (que els obrers confiaven en Roosevelt).
A partir de l'escalada ianqui a Vietnam restà com a necessitat immediata la retirada de les tropes, independentment que això s'adigués o no al nivell de consciència d'aquell moment. El pont que hi havíem de posar no pogia rebaixar aquesta necessitat per adir-se a la consciència immediata més que en la forma o el llenguatge, mai no fins al grau d'ignorar la necessitat que originava la nostra consigna. Tot intent de basar les nostres consignes tan sols en el nivell de consciència de cada moment, que no prengue com a element decisiu la necessitat immediata del moviment de masses i que es mobilitze per superar-la, és aventurerisme, ja que la nostra política és total, abasta una anàlisi, un programa (necessitat i consciència històrica), la propaganda, l'agitació (necessitats i consciència immediata) i té com a objectiu la mobilització permanent de les masses fins a la presa del poder per la classe obrera. És a dir, tot s'hi relaciona íntimament i els factors depenen els uns dels altres, i les consignes per la mobilització de les masses en són el factor decisiu.
Trockij, en criticar aquest costum de donar-se tasques en base a prediccions, ens deia fa més de trenta anys: «Però la nostra tasca no consisteix en fer prediccions mirant el calendari sinó en mobilitzar els obrers al voltant de les consignes que sorgeixen de la situació política. La nostra estratègia és d'acció revolucionària, no d'especulació abstracta».
Tot intent de llençar per a una etapa immediata de la lluita de classes, consignes i reivindicacions per un nivell de consciència que no és el d'aquesta etapa, és un error ultraesquerranós. Més encara quan a banda de consignes i reivindicacions, s'hi elabora tota una estratègia, com passà amb l'entrisme «sui generis». Mentre l'estalinisme tenia una política ultraoportunista i es dedicava a recollir signatures per la pau, Germain i els camarades de la majoria sostenien que hi hauria guerra, que l'estalinisme canviara la seua política i mentalitat obligat per les circumstàncies. N'extragueren l'estratègia d'entrar a l'estalinisme en espera que s'hi donguessen aquests canvis (que mai no es donaren).
El mateix passa amb les nostres consignes. No podem elaborar-les per a una etapa futura de la lluita de classes, ni per la consciència i necessitats que tindran les masses en un futur incert. No podem, en primer lloc, perquè no la coneixem. Però encara que fossem capaços d'endevinar el futur («preveure», que diria Germain) no podem emprar aquestes consignes per un altre motiu molt més important: perquè les consignes tenen un únic objectiu, que és mobilitzar les treballadors. I si les consignes reflecteixen necessitats i nivell de consciència futurs, seran incomprensibles per les masses. Un exemple: si per comptes de la consigna de pau, el partit bolxevic, degut a la guerra imperialista, hagués avançat la de cedir als alemanys, com a Brest-Litovsk, no hagués fet la revolució russa.
Que el partit tinga com a objectiu elevar la consciència de les masses vers la consciència política de classe no vol dir que siga capaç de fer-ho tot sol. El camarada Germain és el primer en insistir que les masses sols aprenen a través de les llurs accions. El nostre objectiu és, doncs, mobilitzar les masses perquè, mitjançant aquesta mobilització, adquiresquen consciència política de classe. Fins ací hi som tots d'acord. No hi som en com mobilitzar-les. Germain diu que mobilizam les masses en agitar consignes pel nivell de consciència que tindran més endavant. Nosaltres diem que mobilizam les masses amb l'avançament de consignes per a les necessitats i el nivell de consciència que tenen en el present.
Suposam que hi ha conflictes per salaris, de forma aïllada en el 30 o 40% de les empreses industrials. Quina és la necessitat que tenen les masses en aquest moment? La d'unificar tots aquests conflictes en una vaga general. Quina ha d'ésser la nostra consigna? Vaga general per un augment general dels salaris! Quina seria la consigna que avançaria Germain? Raonaria de la següent forma: com que la vaga general posarà la qüestió del poder, la nostra consigna ha d'ésser: Vaga general per prendre el poder! Però això seria una errada catastròfica. Les masses tenen la necessitat de fer una vaga general per aconseguir més salaris, i en són conscients o ho han d'arribar a ser-ho, però no són conscients que necessiten prendre el poder. La nostra consigna de Vaga general per més salaris! cauria en terreny fèrtil, prendria en tot el moviment de masses, la vaga general seria un fet. La consigna de Germain cauria en el buit; tan sols seria seguida per un petit sector de l'avantguarda; liquidaria la possibilitat d'una vaga general massiva.
Amb tot, som conscients com Germain que la vaga general posa la qüestió del poder. Però la posa quan la vaga ja és un fet. Per poder avançar la presa del poder, primer hem d'aconseguir que es faça la vaga general. Si aconseguim que les masses vagen a la vaga general, que paralitzen el país, que desesperen la burgesia, que aquesta veja en perill tot el seu sistema, que comence a organitzar la repressió, tan sols aleshores les masses seran en condicions de veure clarament que l'única sortida de la vaga general és la presa del poder. Aquesta serà la necessitat més immediata de les masses, en serà l'única sortida. En aquest moment, si el partit manté la consigna de vaga general per més salaris, comet un crim i una traïció. Ha arribat el moment de canviar la consigna! La mobilització de les masses ha arribat al punt que aquestes puguen comprendre la necessitat de prendre el poder. La consigna per a aquesta etapa ha de correspondre's amb la necessitat.. Tot el poder al soviet (o al comitè que dirigeix la vaga)! és la consigna del moment.
Si no aconseguim que les masses vagen a la vaga general, perquè l'hem donat a aquesta vaga un objectiu diferent al que les masses senten i volen (el poder per comptes dels salaris), ens podem passar segles cridant, Vaga general per la presa del poder!, però no aconseguirem res. Pot passar que la vaga general es done malgrat nosaltres, però és segur que les masses no prendran el poder.
Germain ens hi podria respondre amb el següent raonament: si nosaltres abans de la vaga general ja proposàvem que la seua única sortida és la presa del poder, en el moment que les masses encaren aquesta situació ho sabran reconèixer i ens consideraran una bona direcció que va saber preveure els esdeveniments. Aquest és un raonament intel·lectual, fals. Així es mou l'avantguarda, però no les masses. A l'avantguarda, efectivament, cal explicar-li pacientment, en vespres d'una vaga general que aquesta posarà la qüestió del poder i que ha de preparar-se per prendre'l. Tota la nostra propaganda en l'avantguarda ha de tindre aquest únic eix. I l'avantguarda sabrà reconèixer que la nostra previsió fou correcta i entrarà massivament al partit.
Si les masses es comportassen d'aquesta manera, fer la revolució seria molt senzill: ens passam cinc, deu o vint anys agitant la consigna de la presa del poder. Quan tinga lloc la crisi revolucionària (la vaga general, per exemple) que s'hi pot donar encara que nosaltres no existissim perquè és un moment inevitable de la lluita de classes, les masses recordaran la nostra agitació de tants anys, ens reconeixeran com la llur direcció i prendran el poder. Però les masses no es mouen d'aquesta forma: reconeixen com a direcció qui va saber mobilitzar-les amb la consigna precisa per a cadascuna de les lluites que emprengueren. I a qui donà una consigna que no tenia res a veure amb les llurs necessitats, no tan sols el desconeixeran com a direcció, sinó que a més el consideraran com un element aliè al moviment de masses.
Són aleshores dos els motius pels quals el partit ha d'agitar davant les masses la consigna que responga al llur nivell de consciència i a les llurs necessitats presents. El primer motiu és que és l'única forma de mobilitzar les masses, i la mobilització de les masses és l'única forma que aquestes eleven el llur nivell de consciència. És a dir, ço que importa és aconseguir la vaga general, perquè tan sols durant la vaga general les masses seran en condicions d'elevar la llur consciència fins a entendre que cal prendre el poder. El segon motiu per agitar aquestes consignes és que és l'única forma d'ésser reconegut com a direcció i adquirir prestigi, influència i confiança entre les masses. Ço que les masses recorden, i per això tenen bona memòria, és qui fou qui els digué que calia fer un front únic contra el feixisme quan els hi calia fer-ho, qui els proposà de lluitar per salaris quan els hi calia lluitar-hi, qui els proposà (per què no?) retrocedir, quan els hi calia retrocedir per no ésser esclafades.
Tan sols així, amb l'agitació d'aquestes consignes, un partit pot guanyar-se el dret d'ésser direcció. Tan sols així serà reconegut com a direcció abans de la crisi revolucionària. Perquè si no és així, en el moment de la crisi revolucionària no hi haurà ningú amb autoritat, qui siga escoltat per les masses, per avançar l'única consigna, l'única tasca, de la qual el moviment de masses mai no pot arribar a ésser plenament conscient tot sol: la consigna i la tasca de la presa del poder.
Això no és cap novetat. Trockij dugué una llarga lluita contra l'ultraesquerranisme amb aquest mateix eix. Per comptes de llençar la consigna dels soviets a Alemanya, d'armament a Espanya, de control obrer a Alemanya, quan les condicions i el nivell de consciència del moviment de masses no ho proposaven.
Tot el secret de la política trotskista consisteix precisament en mesurar al milímetre les necessitats i el nivell de consciència de les masses en cada moment i descobrir les consignes adients, a ells. La política trotskista és concreta, present, en el pla de les seues consignes; històrica en el pla del seu programa. Això no és més que l'expressió de la vella contradicció entre ço immediat i ço mediat, entre ço concret i ço abstracte, que, en aquest nivell, es manifesta en la contradicció entre les consignes i el programa, entre l'agitació i la propaganda.
Això explica perquè el partit bolxevic canvià de consignes en el breu interval d'uns pocs mesos: Tot el poder pels soviets! Fora els ministres burgesos! Tothom contra Kornilov! Assemblea Constituent!, de nou Tot el poder pels soviets!
Tot l'art i la ciència dels nostres partit i direccions passa per saber detectar els canvis en les necessitats i el nivell de consciència del moviment de masses. Però per detectar aquests canvis en la consciència de les masses ens veiem obligats a emprar dues eines. La primera són les consignes agitatives: «Pel partit, l'agitació és també un mitjà per escoltar les masses, de sondar el llur estat d'ànim i els llurs pensaments i, d'acord amb els resultats, de prendre tal o tal decisió pràctica».
La segona eina és la que ens permet d'avaluar «el resultat» de la nostra agitació i «prendre així una o altra decisió». Aquesta eina és el nostre mètode d'anàlisi i el nostre programa històric, que resumeixen, al llur torn, la lluita històrica i de classe del moviment obrer i la història sencera de la lluita de classes.
Aquesta dialèctica entre ço mediat i ço immediat, ço històric i ço present, ço abstracte i ço concret, se sintetitza i s'unifica, quan el partit revolucionària aconsegueix d'arribar a dirigir el moviment obrer cap a la conquesta del poder. Però per aconseguir aquesta superació de la contradicció, cal passar per diferents etapes de la lluita de classes; etapes que sempre són concretes, immediates i presents, fins que es transformen en històriques, és a dir, fins que la lluita immediata del moviment de masses siga la presa del poder, la gran tasca històrica.
Ço immediat, les lluites concretes del moviment obrer, es transformen en una tasca històrica gràcies al partit. Aquesta síntesi es manifesta quan es produeix la unitat entre el nostre partit i el seu programa, expressions totes dues dels interessos històrics del proletariat, amb la classe obrera, i d'aquesta amb les grans masses. S'hi sintetitzen les contradiccions entre partit i moviment de masses, entre programa i consignes, entre propaganda i agitació, entre tasques del partit i tasques del moviment de masses. En la insurrecció, les masses, la classe obrera i el partit tenen una única tasca, una única consigna, un únic programa, i realitzen una única acció, immediata i històrica alhora: prendre el poder.
La tercera crítica del camarada Germain als sis punts de Camejo és la següent: «Tercer: una altra dimensió essencial del concepte leninista de partit revolucionari és absent en l'«essència» del camarada Camejo: la iniciativa revolucionària». «Una cosa és 'promoure' les lluites de les masses per diferents mitjans, a partir d'ésser bons sindicalistes i amb quadres que són acceptats pels treballadors en el pla local. Prendre la iniciativa d'organitzar i d'ésser capaç de dirigir les lluites anticapitalistes de masses com un partit revolucionari, és quelcom força diferent». «I una de les característiques essencials del centrisme clàssic de l'escola Kautsky-Bauer era precisament aquesta inhabilitat per percebre la necessitat d'una iniciativa revolucionària del partit, per fer que la «relació de forces», les «condicions objectives», l'«estat d'ànim de les masses», sempre decidís tot d'una forma fatalment determinada. El leninisme se separa d'aquesta mena de centrisme precisament per la seua capacitat de comprendre com la iniciativa revolucionària pot modificar la relació de forces».
El desastre de la guerrilla (una «iniciativa revolucionària del partit» per excel·lència) a Amèrica Llatina, fa que el camarada Germain siga molt cautelós i fonedís en la seua definició d'«iniciativa revolucionària». Primer ens diu que hi ha una diferència entre fer sindicalisme i «prendre la iniciativa d'ésser capaç d'organitzar i de dirigir les lluites anticapitalistes de masses». Ningú no pot oposar-se a aquesta afirmació: és evident que el partit ha de prendre la iniciativa, amb tota l'audàcia, per tractar d'«organitzar i dirigir les lluites anticapitalistes de masses», i no limitar-se a fer sindicalisme. D'altra banda, no veiem a què treu cap aquesta disgressió de Germain, si és que no creu que hi ha cap secció de la nostra Internacional que es proposa de fer (o fa) exclusivament sindicalisme. Si creu això, hauria de donar més importància al problema perquè seria una desviació molt greu.
Però després comença a aclarir una mica més el panorama. Diu que el centrisme Kautsky-Bauer proposa que tot ve determinat fatalment per la «relació de forces», les «condicions objectives», l'«estat d'ànim de les masses»; que el leninisme en canvi, s'hi diferencia perquè proposa que la «iniciativa revolucionària (del partit) pot modificar la relació de forces».
La relació de forces mesura, com l'expressió ho indica, la força relativa a cada moment dels dos antagonistes principals de la lluita permanent de classes. Quan diem que som més forts, volem dir, per tant, més forts que la burgesia. En un moment donat el moviment de masses pot ésser a l'ofensiva (en ascens) i la burgesia a la defensiva; o potser a l'inrevés i, fins i tot, poden haver-hi períodes de relativa estabilitat. Però, en línies generals, podem dir que un afluixament per part del moviment de masses es correspon a un avenç de la burgesia. Aquesta relació de forces entre les classes, com ja vam veure, dóna lloc, d'acord amb Trockij, a quatre situacions generals, quatre règims: contrarevolucionari, no-revolucionari, pre-revolucionari i revolucionari.
I si retornam l'afirmació de Germain que «la iniciativa revolucionària del partit» pot «modificar la relació de forces», això vol dir que la iniciativa del partit pot transforma un règim contrarevolucionari en un de no-revolucionari, aquest en un de pre-revolucionari, i aquest en un de revolucionari. En contrast amb la seua tendència manifesta d'aclaparar-nos amb citacions i exemples històrics, Germain no ofereix ni un de sol per il·lustrar aquesta afirmació. No és causal: no n'hi ha cap.
Pels marxistes seriosos, les superstructures (i el partit revolucionari n'és una), venen determinades per les estructures (les classes) i no a l'inrevés. És absolutament impossible que una superstructura modifique, per pròpia «iniciativa», les relacions entre les classes. Hi ha en això també una dialèctica: les superstructures adquireixen un pes colossal en els moments de gran inestabilitat i crisis de l'estructura, per exemple en una situació revolucionària, i únicament en aquests moments. Però que s'arribe a aquesta situació de crisi no depèn gens de les superstructures, sinó de lleis que regeixen la lluita entre les classes.
Ço que possibilita que l'enfrontament entre les classes arribe al punt de la crisi total i absoluta de l'estructura (crisi revolucionària) és que l'existència del capitalisme es regeix per una llei segons la qual tindrà crisis econòmiques com més va més profundes i que el moviment de masses reaccionarà sempre davant les penúries que li provoquen aquestes crisis. Quan arriba la crisi revolucionària, i únicament en aquest moment, les superstructures defineixen la sortida de la crisi: l'estat burgès i els partits burgesos o petit-burgesos amb influència en el moviment de masses, empenyen cap a una sortida reaccionària, burgesa, de la crisi; el partit revolucionari empeny a la sortida revolucionària, obrera. De quin d'aquests dos bàndols guanye la direcció del moviment de masses, en depèn la sortida de la crisi. És a dir, si el partit revolucionari aconsegueix la classe treballadora, aquesta pren fermament la direcció del moviment de masses, i l'àmplia majoria de les masses petit-burgeses hi donen suport o romanen neutrals en la lluita, la crisi es defineix cap a la revolució proletària. Si no l'aconsegueix, i les superstructures burgeses arrosseguen la petita burgesia i aconsegueixen de confondre amplis sectors del moviment de masses i la classe obrera, la sortida de la crisi serà la sortida burgesa, contrarevolucionària.
Però fins i tot en aquest cas, el paper de les superstructures no és determinant de forma directa. La superstructura «partit revolucionari» no pren «la iniciativa» de prendre el poder: prova d'aconseguir el moviment de masses perquè aquest prenga la «iniciativa revolucionària» de prendre les regnes de l'estat. I aquest «aconseguir el moviment de masses per a la iniciativa revolucionària» és, simplement, una tasca política del partit.
En els períodes d'estabilitat de l'estructura, aquesta dialèctica entre el partit i la relació de forces entre les classes s'hi dóna d'una forma qualitativament inferior. Com menor és l'impuls de les lluites de masses, menor és la influència del partit. Quan creixen, també creix la seua influència. El partit tan sols pot accelerar (i dins límits ben precisos) el desenvolupament del moviment de masses, però mai no provocarà un canvi en la relació de forces per la seua pròpia iniciativa. No sorgeix la mateixa relació de forces entre les classes si una vaga triomfa que si és derrotada.
El partit pot jugar un paper en aquesta situació, sempre que siga la direcció de la vaga, o aconseguesca d'ésser-ho en qualque moment del seu desenvolupament. Si el partit du la vaga al triomf, això accelera el desenvolupament del moviment de masses; canvia la relació de forces a favor del moviment obrer. Si la vaga era molt important, fins i tot pot suposar un canvi de règim; per exemple, passar d'una situació no-revolucionària a una de pre-revolucionària. Però, de nou, qui produeix el canvi en la relació de forces no és directament el partit, sinó aquest triomf del moviment de masses. El partit, en dirigir correctament el moviment de masses en aquesta vaga, ha acelerat el canvi d'un règim a un altre, ha ajudat al moviment de masses a canviar la seua relació de forces amb la burgesia; però de cap manera ha canviat aital relació de forces per iniciativa pròpia. Si les masses no haguessen sigut disposades a anar a la vaga, o si aquesta s'hagués perdut (i això pot passar per factors objectius, tot i la nostra direcció), el partit no hauria pogut fer res.
Això són les beceroles del marxisme i ens mostra la realitat històrica i actual. Per això no és casual que Germain no haja pogut avalar amb cap citació les seues famoses «iniciatives revolucionàries», que són capaces de «modificar la relació de forces»?, ni aportar exemples al respecte.
O no és així? Hi ha cap iniciativa revolucionària del partit que haja servit per canviar la relació de forces entre les classes? Podria esmentar-ne cap el camarada Germain? Ho podria ésser la guerrilla de l'Inti Peredo a Bolívia? O potser els llargs anys de «preparació per a la lluita armada» del POR(C)? Potser ho seran les accions dels tupamaros a Uruguai? O les del PRT(C)-ERP a Argentina? Cap d'aquests exemples reforça la concepció germainista. En tots aquests països l'únic que ha canviada la relació de forces foren les mobilitzacions de masses: la vaga general contra el cop de Miranda a Bolívia, les grans vagues generals, com les de la banca i els obrers de la carn a Uruguai, el «cordobazo» a Argentina, etcètera. I en aquests fets de la lluita de classes que realment canviaren la relació de forces, ni el POR(C), ni l'Inti Peredo, ni els tupamaros, ni el PRT(C)-ERP, hi tingueren res a veure. En l'únic que hi tingueren a veure fou en les excuses que donaren al règim per un augment de la repressió que pagà molt car el moviment obrer.
Com tota qüestió teòrica, aquesta no s'esgota en la teoria, sinó que s'hi manifesta, amb molta més claredat, a la política pràctica. Fins ara havíem polemitzat amb Germain quant a si les consignes que empram han de respondre o no les necessitats i consciència immediates de les masses; quant a si aital agitació s'havia de fer en el moviment de masses o en l'avantguarda.
Semblaria que hi som d'acord en el fet que les consignes (o reivindicacions) són l'eina fonamental per desenvolupar la nostra política. Però ara el desacord tendeix a eixamplar-se.
Per Germain, les «iniciatives revolucionàries» són una «dimensió essencial del concepte leninista de partit revolucionari», la qual cosa equival a dir que, per a ésser leninista, el partit ha de tindre com a tasca central prendre «iniciatives revolucionàries», a discreció seua. El paper d'aquestes iniciatives revolucionàries del partit no és gens clar en el paràgraf on Germin fa la crítica de Camejo, però de tota la seua concepció i de la política que hi han aplicat qualques seccions orientades per la majoria, se'n desprén clarament que aquestes iniciatives tenen com a funció donar exemple a les masses i marcar-les el camí per on s'han de mobilitzar. Exemples: el POR(C) pren la «iniciativa» de la lluita armada (o de la seua preparació) perquè les masses bolivianes el seguesquen, per llençar-se a la lluita armada (o per preparar-s'hi)—la Lliga Comunista pren la iniciativa de lluitar físicament contra el feixisme i trenca un acte d'Ordre Nouveau perquè les masses franceses seguesquen el seu exemple i destrossen el feixisme a tot França, etcètera, etcètera. Si els nostres partits no prenen aitals iniciatives, són indignes, segons Germain, del nom de partits leninistes o trotskistes.
Com qualificaria Germain el partit bolxevic rus? No volem ni imaginar-ho! Pensam tan sols que setmanes abans de la revolució d'octubre, Lenin i Trockij discutien si calia prendre el poder en nom dels soviets o del partit. Ni el propi partit bolxevic en el moment culminant de la seua influència en el moviment de masses es podia aventurar a prendre «la iniciativa revolucionària» de prendre el poder! Evidentment aquest partit mancava d'aquesta «dimensió especial» que tant preocupa Germain.
Nosaltres no som contraris a què el partit prenga qualsevol mena d'iniciatives, però ens oposam a aquelles amb les quals pretén de substituir el moviment de masses en tasques que li són pròpies. És a dir, quan pretén fer cara tot sol al règim burgès, o a un sector de classe enemic del proletariat, o a una organització que responga d'aquest sector de classe (com és el cas de les organitzacions feixistes). Som favorables a què el partit faça cara políticament a totes les classes, sectors o organitzacions enemics del moviment de masses, que els denuncie en la seua propaganda, que agite consignes en el moviment de masses per provar de mobilitzar-lo en contra d'ells, però no que hi faça cara físicament tot sol, sense el suport actiu del moviment de masses o d'un sector d'ell.
Això no vol dir que ens haguem de creuar de braços i esperar-nos a convèncer la major part del moviment de masses i les seues organitzacions per llençar les nostres consignes i provar de mobilitzar els sectors que ja s'hi enfronten, objectivament, a la necessitat de fer-ho. Allà és on hi hem de desplegar les nostres iniciatives més grans; però aquestes tenen aquest únic objectiu: crear o descobrir les consignes que duguen a la mobilització i a l'organització revolucionària el moviment de masses o un sector seu. Curiosament, qui són partidaris que el partit prenga iniciatives tot sol són particularment poc imaginatius i audaços en la tasca de realitzar aquestes veritables iniciatives revolucionàries del partit. Fou així com el POR(C) de Bolívia desplegà tota la seua imaginació per inventar un Exèrcit Revolucionari, però manca de la iniciativa i audàcia suficients com per posar les consignes que duien efectivament a l'armament de les masses bolivianes: l'armament de les organitzacions de masses per enfrontar-se als cops d'estat reaccionaris. I a Europa no han tingut cap iniciativa per donar suport i defendre les guerrilles de les colònies portugueses.
Tampoc no proposam que tan sols quan tot o la majoria del moviment de masses prenga les nostres consignes haurà arribat el moment de passar a l'acció. Precisament polemitzam amb Germain perquè considera l'avantguarda com un sector format per individus del moviment de masses; i nosaltres consideram que hi ha en el moviment de masses un desenvolupament desigual que fa que a cada moment de la lluita de classes hi haja un determinat sector a l'avantguarda en relació als altres. Com a regla general, hem de concentrar la nostra feina en aquells sectors on s'albire la possibilitat d'una mobilització. El règim capitalista promou o exigeix permanentment que diferents capes de la classe obrera i els explotats es mobilitzen per defendre's dels atacs dels explotadors. Nosaltres hem d'intervindre de ple en aquests procesos per avançar les consignes que mobilitzen i organitzen aquests sectors de forma permanent. Cada mobilització i triomf d'aquests sectors dle moviment de masses servirà com a envit per mobilitzar i posar dempeus als altres.
No serà com creu Germain que aconseguirem de superar la burocràcia o de donar un exemple permanent al moviment de masses mitjançant l'actual avantguarda o mitjançant el partit. Tan sols ho aconseguirem mitjançant sectors del moviment de masses que impactaran amb les llurs lluites els altres sectors. Tota la ciència dels nostres partits consisteix, precisament, en saber precisar quins són els sectors del moviment de masses que per la seua situació objectiva i el seu nivell actual de consciència són més proclius a la mobilització. Tot el secret d'una política bolxevic radical en aquesta dialèctica. Hagués sigut un crim no prendre com a eix la joventut nord-americana, amb una consigna que expressava la seua necessitat més immediata i el seu nivell de consciència («que tornen les tropes de Vietnam, ara!»), a l'espera que tot el moviment de masses nord-americà fos en condicions de mobilitzar-se. I aquesta fou, veritablement, una excel·lent i exemplar «iniciativa» del SWP! Però no té res a veure amb les «iniciatives revolucionàries».
Tot ens obliga, a França, per exemple, a concentrar-nos en els obrers immigrants amb els llurs dos problemes específics, el nacional i el de fer part del sector més explotat de la classe obrera. Hem de provar de mobilitzar-los davant l'atac dels brots feixistes i del capitalisme francès que vol mantindre'ls en la condició d'obrers i de ciutadans de segona categoria. Però la nostra obligació sorgeix del fet que aquest sector presenta indicis d'ésser disposat a mobilitzar-se, que és un sector desigualment desenvolupat del moviment de masses que pot ésser, durant un període, a l'avantguarda de la classe obrera i les masses franceses. Aquest és el motiu pel qual una de les nostres tasques més urgents a França és cercar les consignes capaces de mobilitzar els obrers immigrants, però de cap manera realitzar nosaltres, el nostre partit, la «iniciativa revolucionària» de lluitar contra el feixisme tot sols, sense que els obrers immigrants participen en aquesta lluita.
Aquesta qüestió de les iniciatives revolucionàries per part del partit és perillosa per diverses raons. La primera d'elles és que maleduca el moviment de masses i endarrereix el desenvolupament de les seues mobilitzacions i la seua consciència. Els camarades de la majoria, per exemple, felicitaren el PRT(C)-ERP pel segrest de Sylvester, cònsol anglès a la ciutat de Rosario, a canvi de l'alliberament del qual exigiren (i obtingueren) una sèrie de millores pels treballadors de la refrigeradora Swift. Educà aquesta «iniciativa revolucionària» els treballadors de la Swift? Segons els camarades la majoria, sí; donà l'exemple que mitjançant la lluita armada s'hi podien aconseguir les millores que necessitaven. Segons nosaltres, no, perquè els demostrà que la simple actuació d'un grup de gent benintencionat i audaç podia substituir la llur mobilització activa per defensar els llurs propis interessos i drets. La dura realitat de la lluita de classes desmentí la majoria: poc temps després, les accions de les branques de nou les guanyaren la burocràcia peronista i les condicions de treball tornaren a ésser tan roïnes o pitjors que abans de la «iniciativa revolucionària» de l'ERP.
Podríem dir el mateix de l'acció de la Lliga Comunista contra Ordre Nouveau. I hi podem demostrar quelcom més: que com més èxit relatiu tinguen aquestes «iniciatives» més perjudiquen el desenvolupament del moviment de masses. Si continuam a realitzar accions contra els brots feixistes, i continuam amb èxits tènics, amb quin argument anirem a provar de mobilitzar els obrers immigrants? Quan ho provam de fer, ens respondran: «Per què ens anam a mobilitzar si hi ha aquests bons jans de la Lliga Comunista que ja s'encarregaran de liquidar els feixistes?». Però en la mesura que els obrers immigrants i el moviment de masses francès no es mobilitze contra els brots feixistes, aquests guanyaran més i més envergadura (perquè aquest és un problema de relació de forces entre les classes), i arribarà un moment on tan sols el moviment de masses els podrà derrotar. En aquest moment les nostres iniciatives revolucionàries mostraran la llur cara negativa: per confiar fins aleshores en què el problema del feixisme el pot resoldre la Lliga Comunista, no hi haurà cap sector del moviment de masses políticament preparat per mobilitzar-s'hi en contra.
Les conseqüències no poden menys que ésser nefastes. Afortunadament no hi ha perill més gran que això passe, ja que tan bon punt cresca el feixisme la nostra secció, i amb ella les seues «iniciatives revolucionàries» de fer-li cara tot sol, seran arrossegades pel moviment de masses.
El segon perill d'aquestes «iniciatives revolucionàries» del partit és que ens duguen a l'oblit a l'ignorància de les iniciatives revolucionàries de les pròpies masses i a l'obligació que té el partit i els seus quadres d'intervindre-hi. Nosaltres creiem que el procés on ha entrat Europa, com abans el nostre continent, es caracteritzarà per milers i milers de mobilitzacions de tota mena que efectuaran les masses. Davant aquests milers i milers de mobilitzacions de les masses, els nostres partits tenen pocs quadres per atendre-les, per donar-les una orientació política i una organització adient. Ens cal temps, militants i capacitat dirigent per això.
Per tant, és un crim treure quadres de les mobilitzacions que fan les masses per apartar-los cap a la realització d'accions independents, pròpies, allunyades de les que fan les masses.
La visió que la dimensió essencial del partit en aquesta etapa és la seua pròpia iniciativa revolucionària tendeix a allunyar-nos de la solució de la contradicció més greu a la qual fan cara les nostres seccions: la llur tremenda feblesa davant les iniciatives o mobilitzacions del moviment de masses. Aquesta contradicció amenaça d'agreujar-se, si més no, en una contradicció aguda durant tota una extensa etapa, ja que el nostre creixement i elevació de nivell política aniran acompanyats de iniciatives revolucionàries més grans del moviment de masses en tots dos continents, per no dir en tot el món.
Malauradament, no hem tingut l'oportunitat de conversar amb els camarades de la majoria europea. Però sí ho hem fet amb la nova avantguarda llatino-americana i amb els representants de la majoria del nostre continent. També fa temps que dialogàrem amb els camarades de la direcció de la Swift. En aquestes converses sempre ens cridà l'atenció la profunda diferència de llenguatge dels companys llatino-americans de la majoria, d'una banda, i el dels camarades nord-americans i el nostre, de l'altra. Els primers tenen una dèria pels termes «crear» i «iniciativa revolucionària». Nosaltres, per «descobrir oportunitats» i «desenvolupar amb tota l'audàcia una política per a aquestes oportunitats». Creiem poder dir, molt esquemàticament, que en aquesta diferència de llenguatge s'hi expressa actualment una de les diferències de fons entre la majoria i la minoria. Per a la majoria, cal «crear», mitjançant la «iniciativa revolucionària», ensenyaments, exemples pel moviment de masses. Per a la minoria, el moviment de masses no necessita cap mena d'exemples, ni cap «iniciativa revolucionària» de part nostra, sinó que nosaltres hem de saber «descobrir les mobilitzacions que les pròpies masses fan o les que poden fer, dutes per les llurs necessitats i consciència immediates». A aquestes mobilitzacions presents o per un futur immediat, les anomenam oportunitats, i tota la nostra política s'ha d'orientar a emprar-les mitjançant les nostres consignes, per evitar que s'aturen i per aconseguir-les per a la nostra direcció.
Com ja hem dit, a més de teòrica, aquesta és una qüestió pràctica. Per què trencar-nos el cap per pensar com atacam Ordre Nouveau? Si de veritat Ordre Nouveau ha començat a atacar els algerians i altres nacionalitats oprimides per l'imperialisme francès, hem de començar ara mateix una feina agitativa profunda en les nacionalitats que pateixen preferentment els atacs d'aquests barbamecs feixistes. Tan sols aquesta feina ens permetrà de conèixer la llur mentalitat, les llurs reaccions, i saber si són disposades o no a defendre's d'aquests atacs. Si les nostres consignes no hi agafen, això indicarà que el partit haurà d'abandonar, momentàniament, aquesta tasca. Si passa al contrari, si les nostres consignes són ben rebudes pels obrers algerians, si tenim èxit en organitzar-los, aleshores i sols aleshores, íntimament vinculats als barris algerians atacats pels d'Ordre Nouveau, escarmentarem de forma exemplar aquests feixistes. Les condicions d'aquesta tasca, com per a tota política veritablement revolucionària és, doncs, que responga a una necessitat imperiosa del moviment de masses (defendre's dels atacs feixistes que se succeeixen sense solució de continuïtat) i a la iniciativa del propi moviment (que aquest és mobilitze contra aital perill).
El nostre paper és treballar dins aquestes mobilitzacions ja donades o potencials, avançar les consignes correctes que reflectesquen les necessitats i la consciència d'aquest sector del moviment de masses, organitzar-les, postular-nos com a direcció d'alternativa si hi són al capdavant direccions oportunistes, i dirigir-les si no tenim rivals. (Això darrer pot passar si treballam en els sectors més explotats de la classe obrera i del moviment de masses). No es tracta, doncs, de «crear», sinó de «descobrir» dins el propi moviment de masses, on se'ns obren possibilitats d'imposar les nostres consignes de transició.
El tercer perill d'aquestes «inciatives revolucionàries» és que transforma les relacions del partit amb el moviment de masses, d'objectives en subjectives. Pels camarades de la majoria, les iniciatives serveixen si aixequen simpaties en el moviment de masses. Maitán ha lloat les accions de l'ERP per aquesta raó; el mateix ha fet Frank.
La nostra relació amb el moviment de masses ha d'ésser essencialment orgànica i política, no emotiva i basada en la propaganda. Volem grups del partit en els organismes i en les lluites concretes, objectives, del moviment de masses. Volem que aquests grups partidaris i els llurs militants disputen la direcció dels organismes de masses i de les lluites en nom del partit. És una relació precisa i objectiva: lluites i organismes del moviment obrer i de masses d'una banda; organismes partidaris dins elles, en disputa per la direcció d'aquests organismes i lluites, de l'altra.
Els camarades de la majoria no són conseqüents amb la llur política «d'iniciatives revolucionària». A Argentina, per exemple, no hi ha hagut cap gran diferència entre les «iniciatives» del PRT(C) i les dels grups armats peronistes. En tots dos casos, es feren al marge del moviment de masses, hi configuraven accions «exemplats» d'una avantguarda, s'hi caracteritzaven per provar de resoldre amb la pròpia iniciativa les tasques que únicament poden resoldre les mobilitzacions massives. Amb tot, els qui captaren la major quota de «simpatia» foren les organitzacions armades peronistes i no el PRT(C). Això es demostrà en totes les mobilitzacions del carrer posteriors a l'assumpció del govern peronista de Cámpora; les columnes de FAR i Montoneros (organitzacions armades peronistes) arribaren a mobilitzar fins a 40.000 joves, les de l'ERP no passaren dels 500, les del nostre partit arribaren a un màxim de 4.000. Qui captà més «simpaties»? Indubtablement, en primer lloc, l'esquerra peronista, en base a una claudicació política permanent a la confiança que les masses encara tenen en Perón (és a dir, en base a una «claudicació armada» al peronisme). En segon lloc, el nostre partit, però en base a cap «iniciativa revolucionària», sinó en ésser present en totes i cadascuna de les lluites del moviment de masses i a diferenciar-se amb tota claredat de la política peronista. Finalment, el PRT(C), qui també es diferencià del peronisme, però fou absent de les mobilitzacions perquè era molt ocupat en meditar, organitzar i realitzar les seues «iniciatives revolucionàries».
Les conclusions són òbvies. Els camarades la majoria de s'han de quedar a la meitat del camí: o són amb les «iniciatives revolucionàries» (i, en conseqüència, abandonen el treball polític en el moviment de masses) o són amb la política trotskista. I Europa no en serà una excepció: en la mesura que la crisi econòmica s'agreuge, sorgiran sectors de la petita burgesia desesperats amb «iniciatives revolucionàries» infinitament superiors a les de les nostres seccions. En aquest moment, les nostres seccions hauran fet molt bé si ja han definit la llur atitud. Poden claudicar políticament, i obtindre els èxits i les «simpaties» momentànies que en el seu moment obtingueren les organitzacions armades peronistes d'Argentina—o poden abandonar aquestes famoses «iniciatives revolucionàries» i obtindre els èxits i simpaties, molt més modests però més importants, del nostre partit. Ço que seria lamentable és que acomplissen el mateix trist paper del PRT(C).
Aquesta polèmica que acabam de veure de la «iniciativa revolucionària» s'expressa en una altra, en certa forma tàctica, que hi ha entre la majoria i la minoria al voltant del front únic obrer. Gràcies a l'amable visita de dos membres de la secció francesa al nostre partit, tinguérem l'oportunitat d'escoltar l'exposició més clara de la llur concepció: «Pensam que no tenim força per imposar, com a organització política, tot sols, el front únic als partits reformistes; podem fer la polèmica, i la fem, però no n'hi ha prou. Trockij posà el problema molt bé, quan digué que la correlació de forces era entre una tercera part i una setena part de les forces obreres. Quan no s'hi té ni tan sols una setena part de les forces obreres, la tàctica del front únic no és suficient, no s'hi pot aplicar. Quan s'hi té més d'una tercera part, el partit revolucionari pot assumir les seues responsabilitats». Germain sense tanta claredat, sosté la mateixa concepció. Discrepam d'aquesta forma de fer cara al front únic; és una desviació subjectiva, com la resta de les desviacions de la majoria. Aquesta interpretació és, pel seu contingut, superstructural i subjectiva, aventurera i sectària. Considera que el front únic és essencialment una qüestió de relació entre partits.
Per a la nostra secció francesa, la possibilitat de proposar un front únic als partits reformistes depèn de quina relació numèrica tenim amb ells dins el moviment obrer: si tenim menys d'una setena part, no el podem proposar; si en tenim entre una setena i una tercera part, sí podem; i si tenim més d'un terç no ens cal fer-ho que ja en tenim prou amb nosaltres.
Els camarades de la Lliga Comunista s'equivoquen. En primer lloc, el front únic no és cap principi, ni una estratègia del nostre partit, sinó una tàctica política per a situacions específiques de la lluita de classes. En segon lloc, com qualsevol altra política nostra, ha de respondre a necessitats profundes d'una etapa del moviment de masses, i no a les relacions internes entre els diferents sectors del moviment. Dit d'una altra forma: el front únic és una tàctica que nosaltres aplicam quan la situació de la lluita de classes exigeix objectivament al moviment obrer unificar totes les seues forces per fer cara a la burgesia; depèn de les relacions entre el moviment de masses i els explotadors, no de les relacions entre els diferents partits del moviment de masses. Val a dir que ço que determina la nostra política del front únic és el factor estructural (relacions entre les classes) i no el superstructural (relacions entre els partits obrers).
Amb tot, aquesta política té un aspecte superstructural molt important, que és la forma de presentar el front únic.
Contra la política oportunista, que proposa el front únic únicament a les direccions i no el proposa per a les bases per no tindre-hi frecs; contra la política ultraesquerranosa, que el proposa tan sols a les bases i ignora les direccions; la política trotskista consisteix en proposar el front únic a les bases i a les direccions, amb tres objectius: primer, no trencar amb les bases dels partits reformistes en ignorar les direccions que elles reconeixen; segon, promoure la pressió de les bases en les direccions per obligar aquestes a acceptar el front únic; tercer, esgotar l'experiència de les bases amb les direccions reformistes, per desemmascarar-les en les llurs vacil·lacions i traïcions en les tasques del front únic, i postular-se com a direcció revolucionària d'alternativa.
Però aquest aspecte superstructural, aquesta forma de proposar el front únic, sense la qual no hi ha una veritable polític de front únic, no és més que això: una forma, un aspecte superstructural però no el determinant. Ço decisiu és que hi haja necessitats molt apressants per tot el moviment obrer que ens obliguen a proposar aquesta política.
Precisament perquè el front únic respon a una necessitat objectiva del moviment de masses en una etapa precisa de la lluita de classes, generalment és defensiu. Si durant anys no s'hi proposà el front únic a Europa, no fou per raons numèriques, sinó per una profunda raó objectiva: no hi hagué una ofensiva brutal dels explotadors que provocàs la necessitat d'una política defensiva de tots els explotats. La misèria relativa (o riquesa absoluta) dels treballadors europeus és qui explica que el front únic no s'hi proposàs de forma immediata, agitativa. No ho podia ésser, no ho podrà ésser, mentre objectivament tota la classe obrera no faça cara, no senta, un greu perill que l'afecte de forma immediata: feixisme, reacció, encariment de la vida, desocupació, racisme, etc.
Com fornim la política del front únic? Aquest és un problema molt delicat: com distribuïm els nostres militants, en quins sectors del moviment de masses hi colpejam preferentment i amb quines consignes ho fem és quelcom que es resoldrà correctament d'acord amb l'habilitat de les nostres direccions i partits per avaluar la situació objectiva i les nostres pròpies forces, i la llur capacitat per distribuir-les i armar-les amb consignes correctes. No hi ha una resposta general a aquest problema, perquè totes les situacions són concretes. Com a màxim podem dir que caldrà colpejar en els sectors dle moviment de masses on els problemes objectius es presenten de forma més aguda (si es tracta de problemes econòmics o democràtics parcials, com els problemes nacionals) o damunt els qui hagen demostrat una major sensibilitat i disposició per la mobilització si es tracta de problemes polítics generals (perill de cop reaccionari, per exemple); que en aquests sectors cal abocar-hi la major part i el millor de les nostres forces; i que hem de cercar la consigna específica que reflectesca al seu si el problema general al qual fa cara el moviment de masses en general. Com qualsevol altra política nostra, la seua possibilitat d'èxit depèn de l'objectiu de la lluita de classes i, secundàriament, de la nostra relació numèrica amb la resta de partits obrers.
Per exemple, si nosaltres avançam avui un programa i una consiga en defensa del nivell de vida i de treball de tot el moviment obrer francès, i cridam a la unitat de les dues o tres centrals sindicals amb aquest eix, és molt possible que tingam un èxit parcial o total després d'un cert temps si les condicions objectives ajuden i sabem fornir correctament la nostra política. Si l'ofensiva patronal contra aquest nivell de vida s'accentua més i més, si aquesta estratègia de defensa del nivell de vida i de treball la sabem aplicar tàcticament en les diferents branques, en concentrar-nos on hi ha més possibilitats de què s'hi done una lluita unitària a curt termini, hi haurà possibilitats que aquestes lluites parcials, unitàries, de front únic, tinguen èxit. Si cap d'aquestes lluites triomfa, impactarà en tot el moviment obrer francès, i el durà a una lluita global per frenar l'ofensiva patronal. Aleshores, la nostra política de front únic, haurà triomfat.
A França ja tenim una experiència de ço que significa una concepció incorrecta, subjectiva i superstructural del front únic. El 21 de juny del 1973, l'organització feixista francesa Ordre Nouveau realitzà una manifestació contra els immigrants algerians. La nostra secció, la Lliga Comunista, havia cridat a la realització d'una contramanifestació d'esquerres. En no trobar ressò, la realitzà tota sola, i s'hi produí un violent enfrontament amb els feixistes. El govern francès aprofità aquest fet per il·legalitzar la Lliga i empressonar Alain Krivine i Pierre Rousset, dos dels seus portantveus més destacats. Uns dies més tard, el Comitè per les Llibertats, organització del Partit Socialista, convocà una trobada on assistí tota l'esquerra i unes 15.000 persones. S'hi havia format un front únic de fet de tots els partits d'esquerres, inclòs el PC, contra el govern i a favor de les llibertats democràtiques. Però, tot i que el motiu de l'acte era exigir la revocació del decret d'il·legalització de la Lliga, els nostres companys no hi pogueren parlar.
Una altra hauria sigut la situació si haguessen dut a la pràctica correctament i conseqüent una política de front únic. Si la Lliga Comunista hagués transformada la seua campanya contra els brots feixistes i les tendències reaccionàries del govern en una campanya permanent de front únic adreçada al PC i al PS i mantinguda sistemàticament des de fa un any, l'acte hauria sigut un èxit espectacular de la nostra política de front únic. Tots els participants haurien dit o pensat: «La Lliga tenia raó: calia fer un front únic, i aquest ja s'ha començat a estructurar».
Potser els camarades de la Lliga no hi haurien pogut parlar de totes formes, però davant les maniobres de la direcció del PC per provar d'imperdir-ho, les bases de l'acte s'haurien demanat: per què no els accepten si són els únics que fa més d'un any que insisteixen en la necessitat d'una acció concreta, no un únic acte, contra el curs reaccionari del govern i els brots feixistes?». I aquest sol fet hauria permès que la base del PC començàs a pressionar la seua direcció i fins i tot a qüestionar-la.
Però més important hauria sigut proposar el front únic entre els obrers immigrants. Encara hi som a temps de fer-ho. Juntament amb la nostra feina pacient en aquestes nacionalitats, la política de front únic de totes les tendències per defensar-les dels atacs racistes s'obriria pas, tard o d'hora, si els atacs continuen.
Però si els camarades de la Lliga Comunista continuen a esperar-se a què s'hi done una proporció numèrica determinada per prendre la política de front únic com a tàctica central del partit per a les tasques defensives, tornarà a passar com en l'acte de defensa de la Lliga i a l'Assemblea Popular boliviana: el front únic s'hi donà en els fets i ni la Lliga Comunista ni el POR(C) respectivament, pogueren lluir davant les masses el guardó proletari i revolucionari d'haver-ne sigut els màxims agitadors i organitzadors. Qui s'endugué el prestigi d'haver-ho fet fou l'estalinisme en un cas i la burocràcia de Lechón en l'altre. També pot passar que el front únic no s'hi done i, per tant, la derrota del moviment de masses siga inevitable. Aquesta derrota tindrà com a origen teòrica la concepció superstructuralista i subjectiva del front únic i com a responsables polítics els camarades que no hagen pres com a tasca central l'agitació de la consigna de front únic en el moviment de masses, a més de les direccions oportunistes.
És notable que el furiós atac del camarada Germain a Camejo quant a la seua concepció de partit no siga complementat amb un altre a Mandel, qui oblidà dos dels pilars de la concepció leninista del partit bolxevic: els militants professionals i el centralisme democràtic. Aquests dos oblits de Mandel tenen una explicació. Ja hem vist que per ell la superació de la consciència dels obrers avançats es produeix per una via intel·lectual i efectuada per intel·lectuals: és un procés subjectiu d'aprenentatge de la filosofia, la sociologia, l'economia i la història marxistes. És a dir, del «marxisme com a ciència». Aquest procés, que tan sols es pot assolir individualment, té els seus executors, sempre segons Mandel, en els intel·lectuals, el paper dels quals, com a sector de classe, és dur... als estrats desvetllats i crítics de la classe obrera ço que ells tots sols no poden dur a terme, degut a l'estat fragmentat de la llur consciència: el coneixement científic i la consciència que els possibilitarà reconèixer la veritable cara de l'escandalosament vetllada explotació i de l'opressió disfressada a la qual són sotmesos».
Damunt quines bases objectives s'hi realitza aquest aprenentatge dels «sectors desvetllats i crítics de la classe obrera», és a dir, de l'avantguarda obrera? O dit d'una altra manera, com ha d'organitzar la seua vida l'obrer d'avantguarda per esdevindre militant revolucionari? Mandel ens respon, en un altre dels seus treballs, dient que un dels privilegis polítics dels militants revolucionaris és el de «...dedicar a l'activitat social una fracció de la llur vida molt més gran que la dels altres treballadors».
Ací el camarada Mandel ens diu (en allò que no ens diu) que l'obrer d'avantguarda ha de continuar en la mateixa situació objectiva d'abans, únicament que amb un sacrifici superior. És a dir, que ha d'organitzar-se la vida de la següent forma: compleix l'horari de tots els dies en la fàbrica, després rep a casa un intel·lectual que li explica i li fa estudiar el socialisme marxista i trotskista, i després ha d'anar a visitar els altres obrers, o el sindicat on lluitarà pels seus companys i pel partit. En síntesi: en la transformació d'un obrer d'avantguarda en militant revolucionari, el partit no hi té res a veure; la tasca d'educació del marxisme l'acompleixen els intel·lectuals; la tasca de fer per poder viure l'acompleix el propi obrer en continuar la seua feina a la fàbrica; i si els intel·lectuals fan la llur tasca, i l'obrer la seua, aquest haurà aconseguit el «coneixement científic» i, per tant, la «consciència». Això no és ni marxisme ni teoria leninista de l'organització.
El marxisme és materialista, Lenin també ho era. Per Lenin, la superació de la consciència fragmentada de l'obrer avançat era essencialment un procés material, i no intel·lectual: era donar-li temps lliure a l'obrer perquè aquest es capacitàs en tots els aspectes (tant teòrics com pràctics) com a revolucionari professional. No era una penosa i terrible obligació que s'hi sumava a les ja penoses i terribles obligacions que tenia l'obrer pel simple fet d'ésser obrer. Era una tasca que començava amb donar-li temps lliure a l'obrer avançat perquè deixàs d'ésser obrer fragmentat en la vida real i començàs a ésser revolucionari en la vida també real.
Perquè Lenin era materialista i dialèctica no podia concebre que es pogués superar una consciència derivada d'una situació material (l'alienació del treball fragmentat durant 8, 11 o 14 hores diàries) mitjançant cursos. És a dir, mentre l'obrer dedicàs tantes hores de vida a fer una feina que li era indiferent, dins una cadena de producció el mecanisme de la qual desconeixia, per elaborar un producte el destí del qual no l'importava, la seua consciència havia de reflectir aquestes característiques de la seua activitat, havia d'ésser una consciència fragmentada, parcialitzada. Els cursos que li podia oferir el partit (i no els intel·lectuals com a sector social, camarada Mandel!) podien alleugerir el problema, però no el podien resoldre. L'únic forma de resoldre'l era a partir de la modificació de les seues condicions de vida materials..
La solució marxista fins al moll de l'os que ofereix Lenin a aquest problema és la seua teoria dels revolucionaris professionals. Aquesta teoria és per ell gairebé una obsessió: «I nosaltres no ens hem de preocupar tan sols de què la massa 'pose' reivindicacions concretes, sinó també que la massa d'obrers 'destace', en un nombre més i més gran, aquests revolucionaris professionals. Així hem arribat doncs al problema de les relacions entre l'organització de revolucionaris professionals i el moviment purament obrer». «Tot agitador obrer que tinga cap tant, que 'prometa', no ha de treballar onze hores a la fàbrica. Hem de fer perquè visca del partit». «I sabrem fer-ho precisament perquè les masses que desvetllen espontàniament també en el seu si més i més 'revolucionaris professionals'». «No comprenem que és el nostre deure ajudar tot obrer que es distingesca per la seua capacitat per esdevindre un agitador professional...». «L'obrer revolucionari, si vol preparar-se plenament per la seua feina, ha d'esdevindre també revolucionari professional».
Aquest «oblit» del camarada Mandel de la transformació pel partit dels obrers en militants professionals d'avantguarda no es limita al pla teòric. Hi ha una estatística molt aclaridora al respecte, que va unida a una polícia subjacent, encara no formulada, entre els camarades de la majoria i el SWP i el nostre partit. L'estatística és la següent: de tots els militants professionals que té la nostra Internacional, entre el 70 i el 80% com a mínim, pertanyen a la minoria. A més, si prenem les direccions de les dues seccions numèricament més fortes de la IV Internacional—la francesa i el nostre partit argentí—veurem que la proporció de camarades que viuen o han viscut d'una professió liberal a la Lliga Comunista és de 20 o 30 a 1, en relació als camarades del PST; és a dir que, si prenem els cent dirigents més importants de la direcció francesa i de la direcció del PST, per cada 20 o 30 doctors i professors en la secció francesa, hi ha un en el nostre partit argentí. Concretament, en el nostre Comitè Central de 120 membres, hi ha tan sols 3 membres amb professions liberals, quan hi ha gairebé 100 professionals del partit, dels quals un 80% han sigut dirigents del moviment obrer. En el Comitè Executiu, la màxima direcció del nostre partit, si exceptuam quatre companys, és en la seua totalitat formada per militants professionals que han sigut importants dirigents del moviment obrer. Finalment, hi ha una tradició en el nostre partit, que el vertiginós creixement actual ens impedeix aplicar al peu de la lletra, que estipula que ningú pot arribar a la direcció sense haver acomplert dos anys d'activitat destacada com a militants professional al si del moviment obrer. Si comparam altres seccions de la majoria amb l'SWP, hi ha relacions i situacions semblants.
Hi ha un darrer aspecte del problema dels militants professionals: han d'ésser la base del manteniment del partit. Això és així perquè l'activitat revolucionari exigeix una atenció i un aprenentatge totals, no parcials. Un militant revolucionari cabal, un quadre de direcció del partit, d'una zona o d'un front important, és qui pot resoldre pels propis mitjans els problemes polítics (no els «científics») que li pose qualsevol situació de la lluita de classes. Ha de saber analitzar una situació, formular les consignes precises que responen a ella, proposar les formes d'organització convenients, distribuir les forces del partit en general o en la seua zona o front, definir els sectors fonamentals de treball, orientar els eixos de la propaganda en l'avantguarda, fer cursos de formació marxista elementals, captar pel partit i organitzar convenientment dins el partit els nous sectors que ingressen. Seria absurd exigir-li a un sol quadre partidari que siga la màxima expressió en totes aquestes tasques, ja que la feina de direcció és una feina d'equip, on es combinen les capacitats i experiències desigualment desenvolupades dels qui l'integren. Però un quadre de direcció ha d'ésser capaç de donar una primera resposta, ni que siga elemental, a aquestes tasques.
És absolutament impossible que l'especialització com a revolucionari cabal, marxista, es puga obtindre de cap altra forma que no siga amb la presa d'aquesta activitat com a professió a dreta llei. Per això cal ésser un militant professional, un revolucionari «full-time». I aquests militants professionals són, insistim, la base fonamental on recolza el partit. Per això és més imperdonable que el camarada Mandel s'haja «oblidat» d'ells.
En la seua definició de partit leninista de combat, Mandel comet un altre oblit no menys perillós: el centralisme democràtic, que és una forma organitzativa que constitueix l'essència del partit bolxevic. Significa que, juntament amb una vida democràtica interna, la nostra organització necessita una direcció centralitzada dota de poder executiu, i una estricta disciplina interna.
La necessitat de disciplina estricta i centralitzada es deu a dues raons objectives que ens imposa la lluita de classes. La primera és que el nostre màxim objectiu partidista és dirigir o postular-nos per dirigir les lluites de les masses de forma permanent fins a la presa del poder i, després, fins a la construcció del socialisme. I aquesta lluita mortal tan sols la podem dur a terme com un exèrcit fèrriament organitzat; no ens podem permetre el luxe d'oferir a l'enemic la menor desconcentració o manca de coordinació de les nostres forces. La segona raó és l'existència de partits contrarevolucionari i aparells burocràtic al si del moviment obrer, que també fan part de l'enemic. A l'organització de l'enemic no hi podem oposar un desordre ni tan sols en nom de la democràcia. Davant un atac feixista aun local, no anam a consultar telefònicament a tot el partit per veure què fem. En una assemblea on la burocràcia prova de dividir-nos, no anam a dibuixar posicions diferents, tot i que dins el partit la discussió no s'haja acabada.
La necessitat de vida interna democràtica té a veure amb la relació objectiva que el partit té amb el moviment de masses i amb la dialèctica d'aquesta relació. En primer lloc, el partit necessitat democràcia perquè l'elaboració de la seua línia política és col·lectiva. No és obra d'uns individus particularment intel·ligents o preparats, sinó del xoc de les opinions de tots aquells que composen el partit; de tots aquests militants que expressen al sector del moviment de masses on hi desenvolupen la seua activitat. Però una vegada elaborada, aquesta línia ha d'ésser confrontada a la realitat, cosa que es fa a través de l'activitat militant de cadascun dels equips i individus i del partit en general. Aquesta activitat pràctica és l'única que ens indica els aspectes correctes i incorrectes de la línia votada, i la discussió democràtica d'aquest balanç és la que permet les rectificacions necessàries de la política.
En síntesi, la democràcia és la que estableix la relació del subjecte (partit revolucionari) amb el seu objecte (moviment de masses) i, per tant, l'única garantia d'una elaboració objectiva (científica) de la línia política i de la seua confrontació objectiva (científica) amb la realitat de la lluita de classes. Però la fórmula «centralisme democràtic» es descomposa en dos pols que, en els llurs límits, són antagònics: el més absolut centralisme suposa que la direcció resol tots els problemes, des de teoria i caracteritzacions fins als més ímfims detalls tàctics, passant per la línia política general. Quan això passa, la democràcia desapareix. Alhora, la més absoluta democràcia suposa que tots aquests problemes es resolen a través de discussions que tan sols poden desenvolupar-se en un estadi deliberatiu permanent de tot el partit; i això és dir que desapareix el centralisme. La proporció amb la qual tots dos elements es combinen a cada moment, no es pot fixar d'antuvi; no constitueix ni una recepta ni una fórmula aritmètica. Ningú no pot dir, per exemple: en tot moment el partit ha d'ésser un 50% centralista i un 50% democràtic o quelcom semblants. Els nostres partits són una realitat viva, un procés de construcció permanent; per això el centralisme democràtic és una fórmula algebraica. La combinació específica de l'element centralista i el democràtic és diferent a cada moment de la seua construcció i cal precisar-la a cada moment.
Però, com fer per trobar sempre aquesta justa proporció? Actualment hi ha a la nostra Internacional una discussió pendent amb els camarades Frank i Krivine. Opinen que cal enfortir en el nostre partit mundial el pol centralista de la fórmula; nosaltres, que cal enfortir el pol democràtic. Donarem una primera passa en aquesta discussió».
Una de les grans virtuts d'aquesta fórmula és, precisament, que siga algebraica. És a dir, que deixe lliurades a les circumstàncies de la lluita de classes i del desenvolupament del partit la seua precisió «quantitativa», «aritmètica». Per aconseguir aquesta precisió cal tindre present, com un dels elements essencials el prestigi polític adquirit per la direcció del partit davant la base. Esquemàticament, podem dir que, com més prestigi més centralització.
Diem això perquè com més grans siguen els encerts polítics de la direcció, més gran hi serà la confiança de la base; i com més gran siga la confiança, més fortes seran la disciplina i la centralització. A l'inrevés, menors encerts provoquen desconfiança, i aquesta desconfiança atempta, ho vulguem o no, contra la disciplina i la centralització. En darrera instància, la fórmula del centralisme democràtic és una expressió política-moral-organitzativa, i no únicament moral-organitzativa. No és una fórmula allunyada de la lluita de classes i del desenvolupament del partit, sinó íntimament lligada a ells. No es confon amb aquests dos factors, perquè fins en els pitjors moment de la direcció, hem d'esforçar-nos conscientment per mantindre el màxim possible de centralisme, així com en els millors moments hem de vigilar atentament que continue a haver-hi democràcia. Però, tot i que no es confonga amb les anades i tornades de la lluita de classes i del procés de construcció del partit, la precisió de la fórmula centralista és, insistim, fortament influïda per ells.
Nosaltres construïm la més formidable arma organitzativa revolucionària que haja coneguda la història: un partit mundial bolxevic. Precisament per això, la tasca és tan difícil i porta tant de temps. En aquest procés de construcció del partit s'imposa, per aquesta etapa, enfortir el pol democràtic i no el centralista, precisament perquè les nostres direccions, tant nacionals com internacionals, encara no ha guanyat un gran prestigi polític davant les bases de les nostres seccions pels llurs èxits en la direcció del moviment de masses. Sols aquest prestigi podria enfortir el pol centralista i disciplinari; mentre, ha de primar l'aspecte democràtic.
Això no vol dir que abandonam tot centralisme i tota disciplina; continuam a ésser centralistes i democràtics, però donam predomini al factor democràtic. La lluita actual entre dues tendències, constituïdes en fraccions, clarament delimitades, assenyalen que aquesta anàlisi nostra s'ajusta a la realitat i a les necessitats de la IV Internacional. Provar d'imposar actualment un fort centralisme, en haver-hi dues fraccions que discrepen en aspectes fonamentals de la política que cal seguir, implicaria fatalment el trencament de la Internacional, qualsevol que fos la fracció que aconseguís la direcció en el proper congrés.
L'atac més original de Germain és el que fa quan diu que la definició de Camejo del partit revolucionari li atribueix a aquest les mateixes característiques dels partits socialdemòcrates de la primera pre-guerra. Recordam que, per a Camejo, el partit revolucionari «prova de promoure lluites de masses, en donar-les confiança en la pròpia força quan les mobilitza al voltant de reivindicacions transitòries, democràtiques o immediatament relacionades amb el llur present nivell de consciència i promou qualsevol forma de lluita que siga apropada, amb l'ús de tàctiques que van des de marxes pacífiques fins a la lluita armada (inclosa la guerra de guerrilles)». Aquestes serien doncs per a Germain les característiques d'un partit socialdemòcrata.
Amb tot, Mandel, el mestre de Germain, assegura que ço que caracteritzava la socialdemocràcia de la pre-guerra era, d'una banda, que feia «...activitats electorals i parlamentàries, i de l'altra, una lluita per reformes immediates de natura econòmica i sindicalista». Hi són d'acord els camarades Mandel i Germain en què les «reformes immediates» i les «activitats electorals i parlamentàries» són oposades a les «lluites de masses» i la mobilització «al voltant de reivindicacions de transició, democràtiques i immediates»? Quin d'aquests tipus d'activitat realitzava realment la socialdemocràcia? Seria desitjable unocráticas e inmediatas"? ¿Cuál de estos tipos de actividad realizaba realmente la socialdemocracia? Sería deseable una prompta trobada entre Mandel i Germain perquè es posessen d'acord en aquesta qüestió. Tot i que no els hi serà fàcil, ja que les llurs discrepàncies no hi acaben: Mandel a la seua «Teoria leninista de l'organització» afirma que la política actual de l'estalinisme és similar a la de la socialdemocràcia; Germain, com ja hem vist, afirma que la definició de Camejo també coincideix amb ço que fou la socialdemocràcia. Per la propietat transitiva, si Germain és igual a Mandel, la definició de Camejo és igual a estalinisme. Conclusió per a Mandel-Germain, els partits estalinistes contemporanis... «són construïts al voltant d'un programa revolucionari; proven de promoure la lluita de masses, en donar-li confiança en les pròpies forces, quan les mobilitza al voltant de reivindicacions transitòries, democràtiques o immediatament relacionades amb el seu present nivell de consciència; el partit promou qualsevol forma de lluita apropiada, i empra tàctiques que van des de les marxes pacífiques fins a la lluita armada, (inclosa la guerra de guerrilles); cerca de dirigir la classe obrera i els seus aliats cap al poder de l'estat com a objectiu fonamental, però no prova de substituir ell mateix les masses. Cada partit nacional és part d'un únic partit internacional del proletariat mundial».
Si Germain hagués dit tot això clarament, el nostre moviment hauria esclat unànimament en sorolloses riallades, i hauria entès que la descripció de Camejo és, efectivament, la d'un partit revolucionari, trotskista, oposada directament a la dels partits estalinistes i reformistes. Per evitar-ho, Germain provà de confondre els joves camarades quan assegurà que la descripció de Camejo coincidia amb ço que feien i deien els socialdemòcrates de la pre-guerra (als qui els joves camarades no conegueren directament com coneixen els estalinistes). Però la maniobra li eixí malament en oblidar (com li passa molt sovint) que el seu mestre Mandel havia afirmat que l'estalinisme té actualment la mateixa política que tenia la socialdemocràcia. Nosaltres no hem fet més que unir una afirmació del deixeble a una afirmació del mestre i així hem deixat al descobert tota la falsedat del seu atac a Camejo.
Camejo diu: «El partit es construeix al voltant d'un programa revolucionari». Germain respon: «Un programa del partit revolucionari? Després de tot, no fou el programa d'Erfurt de la socialdemocràcia corregit i acceptat pel propi Engels?».
Concretament, Germain no creu que el partit revolucionari es caracteritze essencialment pel programa revolucionari; no creu que aquesta siga la primera característica d'un partit revolucionari. Amb tot, Trockij diu, categòricament, el mateix que Camejo: «No s'hi poden formular els interessos de classe de cap altra forma que mitjançant un programa, com tampoc no s'hi pot defendre un programa de cap altra forma que amb la creació d'un partit».
No sabem si Germain és favorable o contrari a aquesta afirmació, però si sabem que en el menyspreu que sent pel programa revolucionari com a base pel manteniment del partit hi ha un típic error idealista: creure que el programa és sempre el mateix, per damunt de les etapes de la lluita de classes. Per això fa la seua analogia amb el programa d'Erfurt. Però no la du fins a la fi.
Ço que passa és que el programa no és per damunt de les etapes, canvia amb elles i se supera al ritme de les lluites de la classe obrera i dels canvis de la situació objectiva. El programa d'Erfurt fou revolucionari per a una etapa del capitalisme i de la lluita de classes; començà a deixar d'ésser-ho després i acabà superat per un altre, que lògicament impsoava la nova etapa. N'hi ha prou amb dir que aquest programa no definia l'imperialisme.
Passà el mateix amb els programes mínims dels partits socialdemòcrates: foren útils, «revolucionaris» per l'època de l'organització política i sindical de la classe obrera. Aquesta organització s'hi donà durant la primera fase de l'època imperialista, que permeté la millora del nivell de vida de la classe obrera en els països metropolitants. En aquest moment, i al voltant de la tasca de l'organització política de classe, els programes socialistes foren útils i «revolucionaris» però tan sols en aquest moment i en aquest sentit.
Els grans dirigents i intel·lectuals que dugueren a terme aquesta tasca progressiva, els Bebel, Kautsky, Jaurés, patiren el mateix procés que els programes socialistes: de progressius a centristes, i de centristes a oportunistes. Programes i dirigents seguiren una pendent que reflectia la supervivència, pel pes de la inèrcia i per l'existència d'una aristocràcia obrera agent de l'imperialisme, d'un programa i unes direccions que havien deixat d'ésser progressives i revolucionàries una vegada s'havia aconseguida l'organització política independent de la classe obrera.
Des de la seua concepció idealista i estàtica del programa, Germain hi contraposa, com quelcom molt més important, «les perspectives i les lluites revolucionàries». Aquesta oposició és incomprensible: no hi pot haver un programa revolucionari que no siga precisament la síntesi de les tasques que posen, en una determinada època de la lluita de classes, les perspectives i les lluites revolucionàries d'aquesta època. Quan aquestes lluites i aquestes perspectives no són contemplades en un programa, aital programa ha deixat d'ésser revolucionari, o mai no ho fou (com el de Bernstein).
En aquesta època de transició del capitalisme al socialisme i de decadència del sistema mundial capitalista, hi ha un únic programa que posa les tasques generals de la classe obrera i el moviment de masses, que sorgeixen de les «perspectives i lluites revolucionàries»: el nostre programa de transició. Diga el que diga Germain, aquest programa és la base de tot partit revolucionari contemporani: sense ell no hi pot haver partit revolucionari.
Camejo diu que «cada partit nacional és part d'un únic partit internacional del proletariat mundial». Germain respon: «La necessitat d'ésser part d'un partit internacional del proletariat mundial. No fou la socialdemocràcia alemanya el principal suport de la Segona Internacional?».
Què vol dir Germain amb això? Que la condició que posa Camejo és falsa perquè la socialdemocràcia alemanya fou el suport de la II Internacional? Això l'únic que demostra és que hi hagué una II Internacional el partit més fort de la qual, que tingué un paper dirigent, fou l'alemany, però no demostra que Camejo s'equivoque. O potser Germain ens fa una analogia, car concebeix la II Internacional com un «partit internacional del proletariat mundial» del qual n'eren «part» els partits socialdemòcrates nacionals?
Aquesta darrera és l'única explicació racional. Podem dir que el silogisme és el següent: hi hagué un «partit internacional del proletariat mundial», que fou la II Internacional; la socialdemocràcia alemanya hi feia part i era el suport d'aital partit mundial; la socialdemocràcia alemanya no era revolucionària sinó oportunista: per tant, l'exigència de Camejo que un partit revolucionari faça part d'un partit internacional del proletariat mundial no és tan important, ja que la socialdemocràcia alemanya la complí i no per això es transformà en partit revolucionari.
Lamentablement, aquest silogisme falla per la base. Fins ara, tot el moviment trotskista pensà, seguint Trockij, que la II Internacional fou una «suma de partits nacionals» i mai un «partit internacional del proletariat mundial» del qual en són «part» les seccions nacionals, com interpreta Germain. Ço concret, i Camejo torna a tindre raó! és que actualment el fet de fer part d'un «únic partit internacional del proletariat mundial» és un requisit indispensable perquè qualsevol partit nacional siga realment un partit leninista de combat. I l'únic «partit mundial» que hi ha, l'únic que se'n pot anomenar així perquè no és cap federació de partits nacionals, és la nostra IV Internacional.
Tota aquesta discussió de les característiques i el paper dels nostres partits ens obliga a ratificar les sis característiques que dóna Camejo i que no repetirem, i a ampliar-les amb aquestes quatre, essencials, dels partits leninistes-trotskistes, que són les següents:
Primera: El partit empra una anàlisi marxista-científica de les relacions entre totes les classes i la llur probable dinàmica abans de donar-se una línia per una etapa, amb la seua estratègia i les seues tàctiques, la seua propaganda i la seua agitació, el seu programa i les seues consignes. Aquesta anàlisi s'ha de sintetitzar en definicions precises del caràcter de l'etapa a la qual s'hi refereix. El partit rebutja l'anàlisi obrerista que considera fonamentalment les relacions internes del moviment de masses per definir les etapes. També rebutja l'anàlisi economicista que pretén extreure les característiques de l'etapa essencialment dels processos que s'hi donen dins l'economia burgesa. I finalment, rebutja la manca d'anàlisi que prové d'invertir el procés, per fixar primer l'estratègia o per definir-se d'acord amb ço que pensa o vol l'avantguarda, i per imaginar-se després una pseudo-anàlisi per justificar aital estratègia.
Per fer l'anàlisi marxista el partit empra l'eina conceptual més perfeccionada pel marxisme, la llei del desenvolupament desigual i combinat.
Segona: La política del partit s'adreça a tot el moviment de masses, amb tot els seus sectors, per bé que reflecteix els interessos de la classe obrera i promou aquesta com a capdavantera de la revolució. La seua activitat se centra en el moviment de masses i no en l'avantguarda. El seu objectiu és mobilitzar les masses i no l'avantguarda. (Camejo assenyala aquesta característica, però no subratlla prou que el partit pretén elevar la classe obrera al paper de capdavantera de la revolució).
Aquesta política del partit té una teoria-programa, el de la revolució permanent, que se sintetitza en una frase: l'objectiu del partit és mobilitzar la classe obrera i les masses de forma permanent fins a la societat socialista. I té un programa i un mètode, el programa de transició, que també se sintetitza en una frase: el partit ha de llençar aquelles consignes que mobilitzen les masses contra els explotadors a partir de les llurs necessitats i consciència immediates i elevar aquestes consignes a mesura que la pròpia mobilització eleve la consciència de les masses i els hi cree noves necessitats, fins a culminar en la consigna i la lluita per la presa del poder.
Tercera: L'objectiu del partit dins el moviment obrer i de masses és transformar els elements d'avantguarda en militants professionals, com a única forma de convertir-los en revolucionaris trotskistes cabals i totals, ja que la feina alientant els impedeix aconseguir aquest nivell.
Aquest objectiu envers l'avantguarda respon a un altre objectiu molt més general: el partit ha de tindre com a columna vertebral militants professionals, ja que fer la revolució ha d'ésser i és una activitat total, i no un hobby, una activitat benèfica o intel·lectual.
No hi ha partit leninista-trotskista amb diletants, amateurs, membres de les professions liberals, sinó amb militants professionals, la major part dels quals haja sorgit del moviment de masses, principalment del moviment obrer.
Quarta: La construcció de cada partit és part de la construcció del partit mundial de la revolució socialista. Tots dos, partit nacional i partit mundial es construeixen sota les normes del centralisme democràtic. És obligatòria la més estricta disciplina dins el partit, en primer lloc per la seua aspiració de dirigir les masses en la lluita contra els explotadors li exigeix actuar com un sol home, sense la menor vacil·lació; en segon lloc, per la ferotge lluita que ha de desenvolupar contra els aparells burocràtics, que també fa del centralisme una necessitat. Però aquesta centralització ha d'anar unida a les més grans garanties democràtiques, perquè l'elaboració democràtica de la línia política és l'única garantia que expresse les necessitats i el nivell de consciència del moviment de masses, i perquè la discussió democràtica dels resultats de la seua aplicació és l'única garantia per a ésser ratificada totament o parcial amb la mateixa objectivitat.
La centralització ha d'anar unida també a les més grans garanties morals i de lleialtat militant. També es vincula al prestigi polític que haja aconseguit la direcció que aplica el centralisme, ja que aquest no és un jurament o compromís merament moral, sinó una conseqüència política. Per això, com menys prestigi de la direcció més grans són les garanties democràtiques, dins aquesta fórmula que caldrà omplir de continguts diferents d'acord amb les etapes de construcció del partit leninista-trotskista nacional o mundial, i de solidificació de les seues direccions.
Aquestes deu característiques del partit leninista-trotskista se sintetitzen en una de sola: la relació entre la mobilització de les masses i la classe obrera amb el partit revolucionari. Moviment obrer i de masses d'una banda, partit de l'altra, són els dos pols essencials del moviment revolucionari. Són els dos pols en els quals es dividí l'esquerra europea de principis de segle: Rosa Luxemburg i Trockij opinaren que la mobilització de les masses era omnipotent; Lenin no arribà a creure que el partit ho fos, però part dels seus deixebles, sí. El mèrit de Lenin fou comprendre que amb un sol pol, el de la mobilització de la classe obrera i de les masses no n'hi havia prou, millor dit, era del tot i absolutament insuficient si no hi havia l'altre pol, el partit.
Quan el reflux del moviment obrer dels països industrialment desenvolupats i el «boom» econòmic de la postguerra dificultaren fins el límit la feina revolucionària en el moviment de masses, sorgiren tendències seguidistes a les organitzacions burocràtiques del moviment, que proposaren que havíem d'abandonar per un llarg període la tasca de construir el partit revolucionari. En aquell moment hi lluitarem en contra, per reivindicar la necessitat de continuar la tasca central de construir el partit leninista-trotskista.
Actualment, en els primers passos de l'ascens revolucionari més gran que ha conegut la històrica, sorgeixen concepcions petit-burgeses, subjectives, que tendeixen a proposar que el paper fonamental és el de l'avantguarda, l'organització armada, l'heroïsme dels disposats a la lluita. Contra aquestes concepcions subjectives de la revolució cal tornar a reafirmar que el factor decisiu és la mobilització de les masses, i que aquestes mobilitzacions s'hi donen per profundes necessitats objectives, independentment de la nostra voluntat. Però també reafirmam que hi ha una relació dialèctica, dinàmica entre el moviment de masses i el partit revolucionari que condiciona tota la nostra política. Aquesta relació determina el factor decisiu, la mobilització de les masses, és insuficient tota sola, necessita imperiosament d'un partit revolucionari que dirigesca aquestes mobilitzacions. Per això, abans com ara, mantenim l'única estratègia que roma encara que canvien les condicions de la lluita de classes: la de mobilitzar les masses i la de construir el partit bolxevic, leninista-trotskista.