Els socialistes espanyols han commemorat el tercer aniversari de la mort de Pablo Iglesias. Han aprofitat l’avinentesa per cremar davant la seva tomba oberta fa poc l’encens de llur veneració. El pabloiglesisme rendeix el tribut de ritual a qui va crear-lo. Bé és veritat, tanmateix, que els honors de general i l’apoteosi enlluernador, en determinades ocasions, voregen el sainet.

Entorn de Pablo Iglesias s’ha forjat una llegenda que convé desfer. Hom ha volgut presentar-lo com un creador obrer d’excepcional vàlua, com el forjador del moviment obrer espanyol.

Res no és més lluny de la realitat. Iglesias tenia totes les condicions d’un polític provincià. Era un petit cacic en el seu feude, que mantenia clos completament. Ai de qui s’atrevís a penetrar en el clos! Ai d’aquell que intentés desplaçar-lo! Era atrabiliari, astut, «cuco»—com es diu en termes madrilenys—. Posseïa en un grau elevat el do de la intriga. Sabia maniobrar en els passadissos, creant travetes i movent uns grups contra uns altres. El seu talent és parell al dels polítics burgesos de la seva generació. Romanones, Lerroux, Sánchez Guerra en la burgesia eren ni més ni menys que Pablo Iglesias en el Partit socialista. Mediocritats en un país mediocre.

No va consentir mai que en el partit hi hagués qui pogués estar per damunt seu. El cap vitalici esgrimí totes les armes per tal que ningú no el fes baixar de la tarima.

En el camp socialista espanyol, en l’època de Pablo Iglesias, hi ha hagut tres homes molt superiors a Iglesias i als quals lògicament corresponia la direcció del socialisme espanyol: Jaime Vera, García Quejido i Perezagua.

Vera, l’únic teoritzant d’importància en el si del socialisme peninsular, fou sempre rebutjat per Iglesias. El pensament de Vera no pogué marcar el seu solc profund. Iglesias, desconfiant recelós, sabé aconseguir, acudint a tots els mitjans, que Vera no fos el cervell del Partit, com mereixia. Apel·là al recurs demagògic, migrat, d’oposar l’obrer a l’intel·lectual. La tàctica va obtenir èxit, en un medi proletari incipient, simplista.

En García Quejido hi havia una comprensió política molt superior a la d’Iglesias. García Quejido té el mèrit d'haver estat un dels escassíssims socialistes espanyols que tingueren la intuïció justa de quin era el deure del Partit socialista en relació amb la missió històrica del proletariat. Sabé veure amb exactitud que l’esdevenidor socialista a Espanya anava unit a la conquesta de Barcelona obrera. Però la idea estreta, raquítica, de Pablo Iglesias va imposar-se. Pablo Iglesias triomfà contra el parer de García Quejido.

Perezagua ha estat l’agitador més valuós que ha tingut el socialisme en el nostre país. Quan Pablo Iglesias a Madrid anava del braç amb la petita burgesia, Facund Perezagua, a Biscaia, organitzava els minaires, creava la Federació socialista i llançava el proletariat de Bilbao a una lluita aferrissada contra la burgesia. L’ànima del Partit socialista l’ha constituït sempre el nucli proletari biscaí, que Perezagua animà en el període fort de la seva vida.

Desaparegut Vera, no fou un simple atzar que Quejido i Perezagua, quan es féu l’escissió del Partit socialista, en 1921, votessin per l’adhesió a la III Internacional, mentre que Pablo Iglesias, amb tots els lloctinents de la seva escola, es col·locava en front de la Revolució russa.

Pablo Iglesias no fou mai un cap veritable del proletariat. Preferia cercar el contacte de la petita burgesia més que no dedicar-se a forjar un partit animat per una fe i un impuls proletaris. La primera manifestació d’aquest divorci, d’aquesta refracció, s’evidencià en fixar els quarters generals del Partit a Madrid, deixant Catalunya abandonada al caos anarquista i a la demagògia radical burgesa.

La burgesia pot estar agraïda molt de temps a l’abuelo per aquest mancament capital. Iglesias consumà així la impotència posterior del proletariat espanyol, deixant-lo dividit i allunyat de tota activitat transcendent.

Seguí una marxa idèntica a la de la mateixa burgesia. Tota la dinàmica de la política socialista des de la Restauració ha gravitat entorn d’una Espanya dual: la industrial i l'agrària, en rivalitat constant.

El proletariat podia haver passat per damunt d’aquestes característiques específicament capitalistes, amb la qual cosa la seva força hauria estat d’importància decisiva en determinats moments. Però Iglesias féu tots els possibles per tal que la divisió adquirís un traç indeleble. I, en efecte, restaren dos partits enfrontats, en disputa i discòrdia incessants: anarquistes aquí i socialistes allí.

La relativa estabilitat de la política capitalista s’ha basat juntament en l’anul·lació del proletariat, produïda per aquesta escissió, la responsabilitat de la qual recau gairebé íntegra damunt Pablo Iglesias. Per comptes d’acostar-se a Barcelona per conquerir-la, fugí d’ella, deixant-la al caprici de l'atzar. Per raó històrica d’evolució ideològica del proletariat, Barcelona, Catalunya, haurien estat socialistes si el Partit socialista ho volgués, si en Iglesias bategués un impuls d’anhels proletaris.

L’anarquisme català és un fenomen de romanticisme social, d’endarreriment en la formació doctrinal del proletariat. La seva desaparició és obra d’una difusió àmplia de les idees marxistes. A més a més, Barcelona no ha estat mai anarquista. La prova evident d’això fou el pas de la gran massa obrera al lerrouxisme, a començaments del segle, després de trenta anys d’anarquització.

Si el Partit socialista ho hagués intentat, Barcelona i Catalunya, és a dir, els grans focus industrials, haurien estat socialistes. Això és tan clar com un teorema. Aquest esdeveniment hauria alterat per complet la relació de forces socials, i destruït el sistema de balanceig de la política burgesa, seguit des de la Restauració fins ara. El proletariat hauria jugat el paper que a tots els països d’Europa ha dut a terme.

Això, naturalment, no convenia a la burgesia. Pablo Iglesias, per incomprensió teòrica, i per la seva propensió a preferir la influència de masses més pròximes ideològicament a la petita burgesia que al proletariat autèntic, treballà, inconscientment, sense dubte, contra els interessos de la seva classe.

Les seves simpaties i proclivitat envers la petita burgesia foren coronades encara per la Conjunció republicano-socialista. El partit socialista s’allunyava del proletariat per crèixer en forces que no tenien res d’obreres, perdent, com és natural, el seu caràcter de partit de classe.

La trajectòria política d’Iglesias ha estat dreta, com una espasa: vers la transformació del P. S. en un partit de la burgesia liberal.

* * *

Hom pot escriure la història heroica del proletariat espanyol, les seves lluites difícils, els seus sacrificis, sense que calgui mencionar Pablo Iglesias. I això és el judici més contundent que pugui ésser formulat sobre una persona. Un lluitador obrer que no està al costat de la classe obrera en les hores greus, pot ésser considerat com un veritable militant de la causa? El militar que durant la batalla roman emboscat en la reraguarda, és mereixedor no tan sols del menyspreu, sinó de l'enjudiciament per traïció, per covardia.

Els esdeveniments culminants en els anals del moviment obrer espanyol són: Monjuic, la vaga general de 1902, la setmana de juliol de 1909, l’agost de 1917 i el període 1919-1921.

A finals de segle, el proletariat de Barcelona era perseguit aferrissadament. Els anarquistes, revolucionaris, abnegats, heroics, escrivien amb llur sang pàgines inesborrables en els soterranis de Montjuic. On era Pablo Iglesias llavors? Què féu el Partit dirigit per ell per tal de solidaritzar-se amb les víctimes torturades? El silenci és complicitat quan el deure no permet de callar.

En 1902, Pablo Iglesias féu més. El Partit socialista s’oposà decididament a la vaga general del proletariat de Barcelona, explosió formidable que anunciava futures tempestes. La gran burgesia i l’Estat tingueren en Iglesias un aliat formidable, que apel·là a tot per tal de desacreditar l'esforç magnífic del proletariat barceloní. En assabentar-se que les Trade Unions angleses havien votat una quantitat per ajudar els vaguistes, Iglesias s’apressà a fer el trist paper de trenca-vagues intentant de dissuadir les Trade Unions de llur propòsit. Un agent patronal no hauria procedit altrament.

Les jornades de 1909 a Barcelona, transcorregueren entre l’absència completa dels socialistes. Barcelona va encendre’s al roig viu. El Madrid socialista, davant el volcà en erupció era una tromba d’aigua. Per principi, per tradició, Iglesias ha estat sempre a l’altra banda de la barricada, quan la classe obrera de Barcelona s’ha alçat protestària i tumultuosa.

En 1917, la defecció socialista fou escandalosa. El mateix que en els anys posteriors, quan el moviment obrer nacional es jugava en lluites acarnissades l’esdevenidor per molt de temps. Quan hom és un soldat al servei de la classe obrera, hom mor en el camp de batalla amb el fusell apuntant l’enemic, com Jaurès, com Liebknecht, com Rosa Luxemburg, com Zapata, com Matteotti, com Ferrer, com Salvador Seguí. Pablo Iglesias arribà als setanta-cinc anys sense haver conegut la presó sinó molt breument en la seva jovenesa. La seva mort va causar més impressió a la pròpia burgesia que entre els obrers. És natural. Estava més a prop d'aquella que dels treballadors.

El sembrador morí. Però resta la collita. Meravellosa, certament! Si el socialisme no fos altra cosa que la política seguida pels Largo, Besteiro, Saborit, Cordero i demés deixebles de Pablo Iglesias, hi hauria motiu per a ésser pessimista. A Espanya no hi ha avui enemics pitjors del socialisme que els socialistes oficials. La classe obrera, en veure tanta baixesa, tant de servilisme, s’aparta fastiguejada. La Unió General de Treballadors tenia 218.000 afiliats en 1923. En el Congrés de setembre de 1928, les xifres oficials donaven 135.000. La baixa és enorme. I els socialistes no podran queixar-se de manca de llibertat per realitzar llurs propagandes.

Agafo a l’atzar un número de «El Socialista». El del 27 de novembre. I llegeixo que s’han celebrat els següents actes de propaganda: conferència de Largo Caballero a Saragossa, mítings a Antequera i Alhaurín, conferències de Pastor i Antonio Ruiz a Saragossa, Congrés de les societats obreres de Burgos, míting a Leganés, conferència de Sánchez Rivera a Vallecas, míting a Chamartín de la Rosa, conferència de Gracia a Redondela, a Ribadavia, a Valladolid, conferència a Sueca, Congrés del Sindicat Nacional Ferroviari a Barcelona, diverses reunions sindicals a Madrid...

Mai el Partit socialista no havia tingut tanta llibertat per a les seves propagandes com ara. Durant ço que havem convingut a anomenar el vell règim, trobaven la concurrència d’anarquistes, sindicalistes i comunistes, i en certa mesura la dels mateixos republicans. En canvi, actualment, tot va de la millor manera possible. Com en l’adagi espanyol: «ancha es Castilla». Ningú no els disputa el terreny. Marge complet. Monopoli absolut—monopoli d’Estat, és clar—. Els agitadors i propagandistes socialistes recorren Espanya de nord a sud, d’est a oest, predicant les excel·lències del pabloiglesisme.

La col·laboració dels socialistes a la situació política imperant és prou sabuda, i evidenciada perquè calgui insistir-hi. La present actitud del Partit socialista és l’evolució, lògica, natural, del pabloiglesisme.

És més: no podia donar-se una altra conclusió.