Peiró ens exposa en el seu article del número 12 de L'OPINIÓ tota una sèrie de raons en virtut de les quals el moviment obrer català és «incompatible amb el sentit unitari i centralista del socialisme internacional». «Sabent això—continua dient Peiró—hom sap també per què Catalunya és impermeable al socialisme marxista i hom sap també per què l'anarquisme ha tingut i tindrà ací la més forta expressió de vitalitat».

El pes dels arguments de tots els que han intervingut en la discussió ha fet després, però, rebaixar un poc el to exageradament optimista i confiat d'en Peiró respecte les perspectives i l'esdevenidor de l'anarquisme a Catalunya.

En el seu article del número 25 de L'OPINIÓ dos mesos més tard, diu: «Jo no nego la possibilitat que el socialisme assoleixi algun dia la representació genuïna del proletariat català».

Aquesta afirmació demostra clarament que en el transcurs d'algunes setmanes, a causa del debat, sens dubte, el militant anarquista ha evolucionat considerablement en el sentit d'una major comprensió. I és que aquesta classe de discussions ideològiques tenen un cert valor pedagògic. A mesura que la polèmica es va desenvolupant, Peiró és menys intransigent. Reconeix que ésser català no vol pas dir forçosament ésser anarquista.

Si Peiró arriba a la conclusió que la classe obrera catalana pot en bloc deixar d'ésser anarquista—suposant que avui ho sigui—que l'anarquisme no és una condició sine qua non per a l'existència del proletariat català, resta llavors per estudiar els factors determinants de l'extensió i arrelament de les idees àcreates en els nostres medis i saber si les coses es mantindran eternament immutables.

L'anarquisme ha estat per tot arreu el sarampió del moviment obrer. Una espècie de sarampió romàntic. Aquesta és malaltia que només es passa una vegada, generalment quan s'és jove. Ella mateixa immunitza. L'anarquisme desapareix progressivament en la proporció que els obrers, com a classe, arriben a la major edat. Tan sols en queden restes allí on la classe treballadora, per raons a estudiar, com a Espanya, té que avançar molt encara pel camí de la seva evolució ideològica.

Peiró en l'article «Les idees i el sentit revolucionari» fa una confesió que no pot passar per alt. Segons ell és indiscutible que les masses obreres dels grans centres industrials—París, Berlín, Milà, Moscou, etc.—«estan més instruïdes—pot dir-se que entre elles s'hi desconeix l'analfabetisme»—que la classe treballadora de Catalunya. Jo no arribo pas a la conclusió, com podria fer-ho prenent com a base aquesta constatació d'en Peiró que hi ha una relació directa entre l'analfabetisme i l'anarquisme... Jo sols dic que el nostre medi obrer ha de progressar molt encara ideològicament. I no crec pas que sigui vers una direcció anarquista que això es farà.

* * *

Per què l'anarquisme està de baixa per tot el món? Per què la classe obrera que l'ha assajat el rebutja i el substitueix per altres doctrines proletàries més consistents?

El mateix Peiró ens ofereix la resposta en el seu article primer quan diu: «I encara ha fet més l'anarquisme espanyol. Conscient que en les seves mans tenia la força revolucionària del país, en tenir clar esment que les solucions de cap manera podien ésser anarquistes, posà aquella força a la disposició dels sectors esquerrans».

Què és això sinó la confessió plena de la impotència anarquista? De manera que en l'instint en què es diposa de la força revolucionària, aquesta és oferta als partits burgesos d'esquerra!... Mai un anarquista no ha pogut fer una condenació més definitiva, més categòrica, de la seva doctrina. Sincerament es diu que l'anarquisme no és revolucionari. Si, arribada l'hora de la revolució, té de passar els seus exèrcits als cabdills burgesos, és que es declara impotent del tot. «Els anarquistes—diu encara Peiró—amb tot i tenir molts defectes han estat sempre a l'alçària de les circumstàncies». Veritablement!...

Els anarquistes condemnen la política. No volen saber res d'ella. Però un dia cal tirar tota la llenya al foc, es juga l'esdevenidor del moviment obrer, i llavors els anarquistes, antipolítics com són, s'ofereixen en cos i ànima a l'esquerra burgesa. I no pas una vegada solament. Peiró ens ho diu: «Després... quants oferiments generosos i desinteressats han estat fets a les forces esquerranes!» Desinteressats i tot?

Els anarquistes no arriben a comprendre que la política no és més que l'economia concentrada. Doctrinàriament són incapaços de veure els problemes en síntesis. Els arbres no els deixen veure el bosc.

Per ésser revolucionari—i els anarquistes es pensen ésser-ho—no és suficient emprar un vocabulari extremista. Cal provar-ho. On és la revolució feta pels anarquistes? La burgesia ha fet mantes revolucions. La classe obrera dirigida per l'extremisme socialista ha començat també a prendre el poder. L'anarquisme està incapacitat per la seva pròpia doctrina per a fecondar una revolució fonamental. És per això que es veu obligat a convertir-se en un apèndix de l'extrema esquerra burgesa, com Peiró ens ho diu amb franquesa.

No solament el fet rus ha servit de pedra de toc per a aquilotar la fortalesa intrínseca de doctrines propagades entre la classe treballadora. L'exemple d'Itàlia ha estat també d'una transcendència enorme.

Els treballadors italians, en 1920, es varen apoderar de l'economia nacional. Terres, mines, fàbriques, transports, tot es trobava en mans de la classe obrera. El poder polític, però, no va sofrir cap trontoll. L'estat va continuar essent dirigit per la burgesia. L'intent dels obrers va fracassar. Per no haver pres l'aparell polític varen perdre les conquestes fetes en l'ordre econòmic. Tot va tornar als antics propietaris. I aquests van començar a preparar-se per fer pagar la por que havien passat.

En l'experiència italiana, els anarquistes han pogut veure l'assaig de les seves concepcions purament econòmiques. Allí no hi va haver política. I precisament perquè no va existir, el resultat va ésser el que tots sabem.

A més a més, com exemple vivent, d'aquest pretès apartament polític, d'aquest «economisme» pur, hi ha la C. G. T. de França dirigida per Jouhaux. Es vol una organització més reformista, més col·laboració de classes, que aqueixa Confederació sindical?

La C. G. T. de fet és un puntal de l'Estat francès, com els sindicats feixistes ho són de l'Estat italià. Amb la diferència, però, que la primera segueix encara emprant un llenguatge sindicalista, de lluita de classes, reivindicant la Carta d'Amiens i dient-se l'hereva del sindicalisme de Pelloutier. Jouhaux es creu anarquista.

La gran corrent sindicalista fou a França una reacció contra l'oportunisme del Partit socialista—entrada de Millerand al ministeri i socialisme reformista de Jaurès. Els teòrics del sindicalisme, els Sorel, Largardelle, Berth, etc., sortien en defensa del marxisme revolucionari abandonat pels capitostos de la II Internacional.

A casa nostra, un altre dels factors que va contribuir al creixement de l'anarco-sindicalisme fou, igual que a França, una reacció contra la política que la classe obrera havia seguit. Entre nosaltres aqueixa política es deia lerrouxisme. Qui podrà negat que la immensa majoria, per no dir la totalitat dels obrers de Catalunya que no eren socialistes, va anar darrera de les banderes radicals durant algun temps? I el partit radical era un partit burgès. La demagògia lerrouxista va mantenir en l'engany una gran part de la classe treballadora. Però això no podia durar indefinidament. El proletariat sap per intuïció trobar el seu camí, com les aigües busquen llur equilibri. Els obrers desertaren el lerrouxisme.

Naturalment, la reacció immediata fou: «A baix la política!» «Els polítics ens han enganyat!» Els anarquistes trobaren la terra preparada per a llur propaganda. Varen poder sembrar sense dificultat. Hi havia bona saó. La reacció contra el lerrouxisme d'aquí, històricament és el mateix fenomen que el que va tenir lloc a França a començament del segle. Al nostre país anem sempre amb una mica de retard.

La nostra classe obrera ha tingut lleures suficients per assajar àmpliament les excel·lències de l'anarquisme. Jo no estic tan segur com En Peiró. No m'atreviré a dir: «Serà això o allò forçosament». El que sí asseguro és que tard o d'hora—tot depèn de la seva capacitat d'adaptació a les necessitats històriques—el proletariat català constituirà el seu partit de classe, farà la seva política de classe sense haver d'anar a fer «oferiments desinteressats» a la burgesia. L'anarquisme haurà estat un assaig com ho fou el lerrouxisme. Per arribar al cim, per assolir el triomf, cal marxar de vegades a tort i a través, equivocant-se sovint. Si no es porta la brúixola i no es disposa d'una teoria científica per a fer l'exploració, se segueixen camins equivocats. S'esdevenen daltabaixos. Hi ha catàstrofes com la de Nobile al Pol Nord. Sortosament, hi ha vaixells salvadors... No sé per què l'anarquisme català em sembla una espècie d'excursió Nobile...