El meu article «Socialisme i anarquisme», on feia un paral·lel entre Pau Iglesias i Anselm Lorenzo, ha tingut el mèrit de suscitar una discussió no pas mancada d'interès.

L'amplitud que el debat ha adquirit m'obliga a insistir. Aquesta polèmica tindrà almenys la vàlua de contrastar si en 1928 ens poden satisfer encara principis i tàctiques que tingueren acceptació deu o quinze anys enrera.

L'estament obrer de Catalunya viu ara un moment de gran transcendència. De l'orientació que emprengui, després d'una llarga pausa forçada, depèn el seu èxit o el seu fracàs. El proletariat català posseeix una experiència abundant que li permet de judicar abans de decidir-se. Què farà? Seguirà els vells camins? Canviarà de rumb?

Aquesta és la incògnita. Els anarquistes, optimistes recalcitrants fins en els moments més desastrosos, creuen que l'estament obrer de Catalunya continuarà obeint llurs directrius. Per què?

En Peiró ens ho explica en la seva rèplica al meu article. «I és que damunt—diu En Peiró—del socialisme marxista, a Catalunya hi ha un problema psicològic i un sentiment autòcton incompresos pels socialistes madrilenys, problema i sentiment que, en certa forma, són incompatibles amb el sentit unitari i centralista del socialisme internacional». L'Aguadé i Miró (estimat i admirat Aguadé, com us recordo des de lluny!...) ha comentat amb molt d'encert les paraules d'En Peiró, interpretant-ne fidelment la significança: «L'article d'En Peiró contestant a En Maurín és un dels articles que més fondament s'encaren amb la psicologia del nostre poble. No explica amb raons lògiques la seva adhesió a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, no s'entreté a fer apologia del principis ni a recolzar el pensament del nostre obrer en un convenciment, resultat d'una labor de proselitisme, sinó que gairebé raona tota la seva mentalitat per condicions ètniques, per idiosincràsia, per motius geogràfics o de medi ambient.

Ningú, entre els teòrics de l'anarquisme, des de Bakunín a Kroptokín, no ha fet mai una defensa de les seves doctrines basant-se, com fa En Peiró, en raons psicològiques, geogràfiques. Ni Anselm Lorenzo, ni Salvochea, ni tampoc Mella, per parlar dels grans anarquistes espanyols.

Segons aquesta manera de veure les coses, la tradició del pimargallisme i el fet accidental d'aver nascut en una de les comarques catalanes, determinen l'orientació del moviment obrer. En Peiró, patriota sense saber-ho, raona més com a català que com a anarquista. Vol conciliar la seva catalanitat amb el seu anarquisme. I en això precisament es contradiu.

* * *

En la història de l'estament obrer de Catalunya, té En Peiró la refutació més flagrant de la seva teoria. Fins a l'aparició de la Internacional, l'estament obrer no era anarquista. Això és una d'aquelles veritats que tothom sap. I tanmateix, les condicions ètniques i geogràfiques de què ens parla En Peiró ja existien. És possible, doncs, un estament obrer català que no sigui anarquista. I això, que pogué esdevenir-se ahir, pot ocórrer igualment demà.

Però no hi ha cap necessitat de raonar així. Podem acostar-nos més a l'època actual. Ningú no pretendrà que, des dels començos de la Internacional a fins del segle passat, el proletariat català fou completament anarquista. La Unió General de Treballadors fou fundada a Barcelona i els socialistes influïren una gran part de l'estament obrer català. Podrà pretendre algú que els socialistes catalans eren menys catalans que els anarquistes?

Les lluites entre anarquistes i socialistes, a Barcelona, foren grans en el darrer quart de segle. La discussió: «Socialisme i anarquisme», en 1928, té antecedents històrics, a casa nostra. Els socialistes haurien pogut prevaler. I si no ho aconseguiren no fou per mancança de catalanitat, sinó perquè el pabloiglesisme va triomfar entre els socialistes i Barcelona fou abandonada. Tothom sap que al Partit Socialista hi havia dues tendències representades per Garcia Quejido i Pau Iglesias, respectivament. Era la qüestió de la preminència de Barcelona o Madrid, la que creava la diferència, Madrid, és a dir, Pau Iglesias, va guanyar. I això és precisament el que jo retreia al cap socialista mort, en l'article que ha originat aquesta polèmica.

A Catalunya hi ha hagut sempre socialistes. Més. En les hores tèrboles del lerrouxisme, els socialistes catalans estigueren sempre a més altura que els anarquistes. I des que començà l'esfondrament del partit radical fins al 1917, els socialistes tingueren a Catalunya més simpaties i més possibilitats que els anarquistes. La província de Tarragona estava totalment influïda per ells. A Barcelona i la seva província tenien nuclis importants. Mataró, on els socialistes han estat sempre més que els anarquistes, n'és un record. A la província de Lleida les forces obreres eren socialitzants. «Justícia Social», de Reus, tingué en aquesta època més influència i més tiratge que «Tierra y Libertad», el setmanari anarquista d'aleshores.

La qüestió geogràfica, ètnica, no fa cap paper en la ideologia de l'estament obrer. Emprant aquesta argumentació, podríem trobar influències de clima, racials, etc. Això és absurd.

Marx, per explicar la Revolució de 1848, a França, exposà dues determinants que no havia pensat ningú: la malura de la patata i les males collites de 1845 i 1848, i la crisi general de la indústria i el comerç que tingué lloc a Anglaterra. Això, que aparentment no tenia relació amb la marxa definitva de la política francesa, constituí tanmateix el factor principal de la Revolució. I Marx va provar l'exactitud de la seva tesi.

Així, per comprendre els nostres problemes, cal cercar raons d'ordre econòmic, no de psicologia i de geografia, com vol En Peiró.

* * *

L'anarquisme no té res a veure amb el caràcter català.

Cal unir, per a l'estudi dels fenòmens ocorreguts a Catalunya en els darrers cinquanta anys, l'anarquisme i el lerrouxisme. Ambdós tenen el mateix origen, modalitats semblants i igual destí. L'un i l'altre són la invasió de Catalunya per elements no catalans. El lerrouxisme fou el triomf de la petita burgesia espanyola, a Catalunya. Els andalusos, extremenys, gallecs, etc., arribaren a Barcelona, com fa quatre segles havien anat a Amèrica, i conquistaren la ciutat. Els catalans foren posats en minoria. El lerrouxisme eren els pirates, els invasors, que dominaven amb l'astúcia i amb la força.

L'anarquisme ha estat exactament el mateix, en el camp obrer: el domini de l'organització proletària de Catalunya pels forasters. Vegi En Peiró com arribo a conclusions diametralment oposades a les seves.

L'anarquisme, a Espanya, l'ha produït sobretot el camperol andalús. L'ideal del comú lliure, de l'acord mutu, de la llibertat individual absoluta, correspon a una mentalitat simplista per a la qual els problemes de la vida social ofereixen poca complexitat. L'obrer de la fàbrica, el veritable proletari, sent i pensa d'una altra manera. Comprèn intuïtivament la interdependència i la relació estreta que hi ha entre les diferents activitats de la producció. El proletariat, com a classe, no pot ésser anarquista. No ho és mai. D'anarquista, pot ésser-ne l'artesà, el camperol, per tal com viuen subjectes encara a un règim econòmic anterior al capitalista. On hi ha un gran centre industrial que sigui anarquista? Ho són, per ventura, París, Londres, Berlín, Hamburg, Nova York, Milà, Leningrad, Moscou? Hi ha una llei general que determina que no ho siguin. L'obrer que treballa a la fàbrica, i que s'hi adapta, forçosament acaba per adquirir una comprensió socialista.

Per comprendre la situació obrera d'Espanya, en el seu passat i en el seu present, cal tenir en compte que Catalunya, sobretot la província de Barcelona, és el gran centre industrial del país, on convergeix l'emigració obrera de les altres regions. Els treballadors andalusos, murcians, aragonesos, extremenys que arriben a Barcelona són, en llur gran majoria, obrers no qualificats, peonatge. Quina educació política posseeixen? On han après la lluita de classes? Quins coneixements teòrics tenen?

Aquesta immigració constitueix una massa rebel, amb gran capacitat per a la lluita, certament, però completament impreparada. És una massa fluctuant que pot ésser anarquista primer i nutrir les fileres del lerrouxisme després. Ésser socialista és un problema ardu. El socialisme és una teoria científica. Per ésser-ne un adepte cal una educació que s'obté amb un cop de vareta màgica.

La persistència, la continuïtat en el treball no afavoreix la propaganda anarquista. La mà d'obra no qualificada, el treballador que no té ofici i que, per tant, no pot viure permanentment a la fàbrica, i es trasllada intermitentment d'un treball a l'altre, vetací el recluta possible de l'anarquisme.

Aquesta immigració d'obrers no qualificats ha estat el que principalment ha produït l'anarquisme a Barcelona. L'ascens de l'anarco-sindicalisme a partir de 1917 és degut principalment a l'afluència de peonatge a Barcelona, atret per la prosperitat industrial. Els fenòmens morbosos que posteriorment es produïren són producte d'aquesta circumstància. El proletariat català, que no té res d'anarquista, fou incapaç, davant l'allau, d'assimilar tota la gran massa que arribava. Fou impotent per dominar la invasió. El nombre es va imposar a la qualitat. Els més van dictar la llei. El moviment obrer va passar a ésser dirigit, no precisament pel proletariat, sinó per la part més audaç, més enèrgica dels obrers no qualificats.

Aquesta, i no pas una altra, és l'explicació de tot el que ha ocorregut a Barcelona des de fa deu o dotze anys. Catalunya obrera dominada pel treballador arribat de Múrcia, de Jaen, de Terol... No és una mera casualitat que els «asos» principals de l'anarquisme de Barcelona, els Pestaña, Buenacasa, Picos, Rico, etc., no siguin catalans. Que Salvador Seguí fos desplaçat a principis de 1920, del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya pels grups anarquistes, on la majoria no té res de català, no és tampoc resultat de l'atzar. La immigració anava conquistant el terreny pam a pam, com havien fet els lerrouxistes en el camp republicà.

Altres afirmacions d'En Peiró mereixen capítol a part.

JOAQUIM MAURÍN

P.S.—Els insults d'En Peiró, no els contesto. Hi passo de llarg.