Els límits de l’economia mixta. Paul Mattick 1969

XIX

L’IMPERATIU IMPERIALISTA

El model de Marx d’acumulació de capital representa un sistema homogeni tancat en el qual la composició orgànica ascendent del capital resulta en una caiguda de la taxa de benefici i per tant en el declivi de l’expansió del capital sempre que les condicions de producció no permeten una pujada suficient de la taxa d’explotació. Però el capitalisme no és un sistema tancat: és capaç de frenar la composició orgànica ascendent del capital a través de la seua extensió cap enfora i de millorar-ne la rendibilitat a través de la importació de beneficis de l’exterior. És l’expansió de valor del capital centralitzat existent, però, la que determina la grandària i també el caràcter del mercat mundial, i limita la capitalització de les nacions sots-desenvolupades a servir les necessitats específiques de beneficis dels capitals dominants. Donat aquest mercat mundial, ja no és possible per la part sots-desenvolupada del món de fer avançar la pròpia capitalització independentment dels requeriments de beneficis de les nacions capitalistes altament desenvolupades.

El món en general és òbviament curt de capital i de plus-vàlua. La sobreproducció de capital en relació a la seua rendibilitat en una part del món confronta una sots-capitalització en una altra part. Si consideram el capitalisme com un sistema mundial és de fet un sistema miserable de producció social. Per al capitalisme en general, és clar, la composició orgànica del capital no és prou alta com per reduir la taxa de benefici per sota de les seues necessitats d’acumulació. Però degut a la centralització i monopolització del capital, les contradiccions inherents de la producció de capital erigeixen barreres a la seua expansió molt abans que les fronteres abstractes de la teoria de Marx del desenvolupament capitalista troben cap mena d’aproximació a la realitat.

El capitalisme ha deixat d’ésser un sistema de producció socialment progressiu i ha esdevingut – malgrat totes les aparences superficials del contrari – un de regressiu i destructiu. Ha conduït a la divisió del món en uns pocs països altament industrialitzats i un nombre elevat de nacions incapaces d’alçar-se més enllà d’un estadi de misèria creixent. Amb tot, el destins de totes les nacions s’entrelliguen indestriablement; és la situació mundial la que determina finalment el futur de totes i cadascuna de les nacions. Les perspectives de fins i tot les nacions més “pròsperes” s’han de considerar a la llum de les condicions mundials existents; vist des d’aquesta perspectiva, són de fet magres. Ja incapaces d’extreure de la pròpia població treballadora quantitats de plus-vàlua que garantesquen una expansió accelerada de capital privat rendible, les potències capitalistes dominants troben que les fonts de beneficis addicionals en les parts sots-desenvolupades del món també s’assequen. Mantindre l’explotació de les àrees endarrerides en destruirà l’explotabilitat. Però no explotar-les suposa reduir encara més la rendibilitat ja insuficient del capital. Les grans nacions capitalistes provaran així d’augmentar més que no pas relaxar la llur explotació amb l’esperança que la pròpia expansió serà el vehicle, o el generarà com a subproducte, del desenvolupament de les nacions pobres en capital. La política occidental resta en una fe profunda en la capacitat creadora de beneficis de l’acumulació competitiva de capital – una fe sustentada pel període recentment experimentat de “prosperitat” induïda pel govern. És encara competència en l’escala més àmplia – el mercat mundial – a la qual s’orienta l’expansió, encara que a escala mundial i en cada nació separadament, l’economia de mercat sembla irremeiablement perduda.

Les grans companyies de les nacions industrials, les quals dominen les economies capitalistes, ja no poden funcionar en el marc nacional; han esdevingut i han de restar companyies multinacionals. “Qualsevol companyia d’importància que vulga sobreviure ha d’ésser internacional i multinacional”, es diu, “ja que companyies amb operacions d’abast mundial poden trobar més fàcil que les companyies purament nacionals la reducció de despeses amb el moviment de matèries primeres, d’instal·lacions de producció i de distribució, i de mà d’obra en conformitat amb objectius d’optimització”^[1] Grans companyies com Unilever i IBM, per exemple, tenen interessos en gairebé tots els països del món; IBM, específicament, opera en un centenar de nacions i manté quinze plantes manufacturadores en tretze països. “Gairebé 3.000 firmes americanes tenen subsidiàries exteriors i les llurs vendres doblen el que exporten els Estats Units. Aquestes companyies de base americana que operen a escala multinacional condueixen empreses manufactureres a l’exterior, extreuen i processen recursos naturals, forneixen serveis i comercialitzen els béns i serveis resultants a escala internacional.”^[2] El creixement de companyies multinacionals és un fenomen internacional però degut a la posició dominant d’Amèrica a l’economia mundial és més pronunciada als Estats Units. Els llurs interessos en companyies multinacionals es revelen en el valor d’inversions directes a l’exterior. “Augmentaren de 11.700 milions de dòlars el 1950 a 31.100 milions de dòlars el 1962. En la categoria manufacturera tota sola, l’augment fou de 3.800 milions de dòlars a 13.200 milions”. D’ençà de la segona guerra mundial, “cada president, cada congrés i nombrosos dirigents públics i llecs del pensament nacional i internacional han emfasitzat la importància per l’interès nacional del paper de corporacions privades que operen a escala multinacional. Del 1950 fins al 1962, es van rebre 29.000 milions de dòlars en guanys, pagaments d’interessos, quotes de gestió i royalties d’inversions directes a l’exterior. Això contrasta amb els 16.000 milions de dòlars de flux de capital des dels Estats Units per a inversions directes en l’exterior pel mateix període.”^[3]

Amb independència de si l’estructura mundial del capitalisme ha d’obstaculitzar l’expansió del capital a una escala mundial, cada empresa capitalista, i cada nació capitalista, prova d’expandir el seu propi capital – a expenses d’altres empreses i d’altres nacions si cal. L’eliminació de la competència i centralització internacional del capital, si bé potser no beneficien el món capitalista en general, encara beneficien els capitals en avenç i les nacions més fortes. L’economia canadenca, per exemple, s’ha considerat de fa temps una extensió de l’economia americana. “El 1963, els forasters residents, la majoria americans, controlaven un 60% de les manufacturació canadenca, un 74% de la indústria petroliera i del ges natural i un 57% de la mineria i la fundició... El control en la indústria conservera pujà a un 90%... Qualques observadors econòmics atribueixen la tendència continuada de presa a la internacionalització creixent de l’economia. Per a Canadà, però, la internacionalització suposa majoritàriament una americanització, i això sovint es lamenta”^[4] L’oposició al domini foraster real i potencial de diverses indústries esdevé creixentment més notòria en les nacions europees. Tots dos blocs comercials europeus tendeixen a una distribució continental de recursos de capital i a la retallada d’inversions americanes en la indústria europea; però l’existència d’aquests blocs esperona inversions superiors per part de les companyies americanes per tal de creuar els murs duaners. Encara així, les nacions capitalistes desenvolupades comprenen tan sols una part menor del món. El llur futur depèn no tant d’una competència intensificada entre els propis rengles com de guanyar una base més àmplia d’expansió de capital.

La gran companyia ha de produir per a un mercat internacional en expansió i vendre-hi rendiblement. Si els seus beneficis i producció en el mercat mundial no s’expandeixen, la companyia encararà una estagnació dins el seu mercat nacional; i això augmentarà la necessitat de mantindre l’estabilitat social mitjançant la producció induïda pel govern. En d’altres mots, la producció de capital privat ha d’accentuar-se a l’exterior per aturar-ne el declivi interior. Una part elevada del món s’ha de capitalitzar per tal d’acomodar les necessitats d’expansió de les grans companyies. (Aquesta és la raó per la qual el desenvolupament, o creixement, abans reservat a la teoria marxiana, ha esdevingut ara la qüestió predominant de l’economia burgesa). Però ha d’ésser un desenvolupament adient a l’empresa privada i als seus requeriments d’acumulació, és a dir, un desenvolupament que subordina les nacions en desenvolupament a les normes del mercat mundial capitalista.

El caràcter “mixt” de les economies capitalistes de mercat esborra una distinció anterior entre govern i capital. El govern ja no és merament el braç polític de la classe capitalista. Els seus interessos econòmics són tan entrelligats amb els de la classe capitalista que la política governamental i la política empresarial són la mateixa. La necessitat d’expansió externa de capital per tal d’aturar aquesta contracció interna pren la forma d’un imperialisme agressiu i de competència imperialista. Però aquest imperialisme difereix de l’imperialisme i del colonialisme del capitalisme de laissez-faire perquè el capital competeix per a més que simples fonts de matèries primeres, mercats privilegiats i exportacions de capital; també combat per la pròpia vida com a sistema de propietat privada contra noves formes de producció de capital que ja no se sotmeten a relacions econòmiques de valor i al mecanisme competitiu del mercat.

Per a Keynes, l’imperialisme i la guerra certament afectaven l’economia però no eren una part integral del capitalisme. Per a Marx, canvis estructurals en el capitals, bé nacionals bé internacional, impliquen crisis de competència, imperialisme i guerra. La segona guerra mundial era força òbviament connectada amb el llarg període de depressió que la precedí, i l’actual tendència mundial de suplementar la força econòmica amb mitjans polític-militars testimonia la natura imperialista de la competència moderna del capital. Malgrat que les misèries de la guerra poden no considerar-se com a propietat exclusiva del capitalisme, els llurs orígens i els llurs resultats connecten necessàriament amb el caràcter competitiu de l’expansió internacional del capital.

L’imperialisme es pot descriure en termes polítics encara que trobe la base material en els requeriments d’acumulació de capital. Les actuals activitats imperialistes troben causa directa en els desplaçaments de les relacions de poder que comportà la segona guerra mundial. A primera vista, aquests desplaçaments tan sols podien conduir a una nova guerra o a l’acceptació d’un món dividit en dos sistemes diferents de producció de capital, amb esferes d’interès separades i dominades per les dues potències militars més fortes, Rússia i els Estats Units. La segona possibilitat semblava, però, “inacceptable” per les potències occidentals, encara que en certa forma constituís les polítiques occidentals de post-guerra. Era menys nociva per a Rússia, confiada en la seua capacitat d’assolir seguretat, i possiblement supremacia, sense la intervenció d’una tercera guerra mundial. A banda d’aquestes “preferències”, però, i malgrat diverses aventures de la “guerra freda” i fins i tot la guerra de Corea, ni l’Est ni l’Oest mostraven cap inclinació real per provocar una guerra major. Per bé que sovint a un “pèl” de la guera, tots dos bàndols s’han retirat sempre fins ara a temps, deixant les coses més o menys com eren.

Les nacions de l’Europa Occidental, ocupades amb la llur recuperació i amb intents futils de defensar les possessions exteriors, ja eren en una posició de realitzar les necessitats “a llarg termini” del capitalisme occidental. Els Estats Units, que emergien de la guerra com la potència més forta, havien de consolidar el món occidental com a precondició per reprendre una política de potència internacional efectiva. Com va resultar el cas, no hi havia cap necessitat realment urgent de tractar l’expansió ulterior russa o de privar Rússia de les despulles de guerra que l’Oest – malgrat certes reserves poc realistes – havia acordat de concedir-hi. Rússia, també, afeblida per la destrucció i l’esforç de guerra, necessitava temps per recuperar-se i consolidar els seus guanys. La incapacitat general d’enfrontar els nous problemes plantejats pel món de post-guerra s’expressaren en l’status quo de la guerra freda.

Tota la resta es basava en l’esperança – bé que el “desenvolupament històric” arribaria en ajut de l’Est, o que la “natura humana” es reafirmaria i restauraria les condicions del capitalisme occidental en el món en general. Tant l’Est com l’Oest han esperat un creixement cumulatiu de les contradiccions internes que somouen cada bloc de poder. El fet que els satèl·lits de Rússia siguen “pobles captius” i per aquesta raó siguen una font contínua de problemes pels llurs nous amos, i la possibilitat que sorgesquen diferències d’interès entre Rússia i Xina impulsaren les expectatives occidentals d’una possible desintegració del bloc de poder de l’Est. Tan aviat com l’expansió del bloc de l’Est fos confrontada, fos quin fos el desenvolupament econòmic i polític que hi continuàs, el món per pura necessitat gravitaria cap al centre de poder més fort. Fossen quins fossen els mèrits d’aquestes expectatives, convertiren la política exterior d’Amèrica en un ajornament continu d’accions polítiques decisives mentre esperava un futur més favorable.

La política de la Rússia estalinista, també, era permeada de l’esperança recurrent que la pau prevaldria malgrat, i degut, la guerra freda. Stalin veia el món capitalista en termes decimonònics: per ell, el desenvolupament capitalista era un procés competitiu marcat per la crisi, que posava nació contra nació, i transformava rivalitats econòmiques en guerra imperialistes. Creia, però, que per un temps, l’Oest no era preparat per fer una nova guerra contra Rússia. L’Europa Occidental era força indefensa i els efectes de la revolució xinesa en tot Àsia col·locaren Amèrica en un desavantatge estratègic malgrat la potència militar i una capacitat productiva superior. Aquesta convicció es feia patent en el desafiament del bloqueig de Berlín, en la política implacable de Rússia envers els seus satèl·lits, en el suport encobert oferit als moviment d’alliberament nacional, i finalment en el test major que forní la guerra de Corea.

Per aquesta època, però, la situació ja havia canviat degut a la recuperació parcial de l’Europa Occidental, la retirada de la marea revolucionària de post-guerra a Àsia i, finalment però no menorment, el caràcter alterat del propi capitalisme occidental. La situació de la post-guerra immediata bé podia suggerir la repetició de les mateixes condicions que emergiren de la primera guerra mundial – una crisi semi-permanent per certs països i un afuament general de la competència internacional. Els acords de Postdam prometeren realitzar allò que el Tractat de Versalles del 1919 no havia fet, i la destrucció del capitalisme alemany havia d’afeblir tota l’Europa Occidental i produir noves friccions econòmiques i polítiques dins el capitalisme occidental. Però quelcom de diferent d’esdevingué. Malgrat que els interessos nacionals encara dominaven les polítiques de tots els països capitalistes, aviat s’adonaren que tan sols una política de poder internacional podia salvaguardar aquests interessos nacionals, i que això requeria una col·laboració tant econòmica com política. Això implicava que la política econòmica restava sota la responsabilitat dels governs, la transformació permanent del capitalisme en un capitalisme manipulat pel govern, i l’emergència d’un cert grau de cooperació internacional que afectava tot el capitalisme occidental.

El compromís coreà indicava clarament que malgrat que l’Oest no era encara ni disposat ni preparat per llençar una altra guerra mundial, era decidit a no cedir més terreny al bloc de l’Est. El 1954, el compromís coreà es repetia en el compromís del Sud-est Asiàtic. L’“esperit de pau [?]” del Sud-est Asiàtic restà purament espiritual, però, encara que el “moviment d’alliberament” entrà en una aturada temporal. Pel que fa a la resta els russos pressionaven per a una “solució general” de les diferències Est-Oest en la direcció d’esferes clarament demarcades i respectades de competència econòmica mútua i lliure per tothom en les parts encara no repartides del món. La disposició de Rússia al compromís traïa la port del règim post-estalinista a la guerra i la seua preocupació real per la resistència de les nacions satèl·lits així com per les condicions de la pròpia Rússia. La prevenció de la guerra, s’adonaven els nous dirigents russos, requeria més que el principi del dictum de Churchill, “pau per terror mutu”. Demanava no tan sols que Rússia i els Estats Units arribaren a acords, sinó que controlassen mútuament les activitats d’altres nacions que puguessen conduir-los inadvertidament cap a una guerra general.

La tendència aparent cap a la solució pacífica dels antagonismes imperialistes a les portes de la Conferència de Ginebra quedaren en no res. El món és simplement somogut per massa problemes i interessos particularistes, i ni Rússia ni els Estats Units tenen el grau de control damunt d’altres nacions que pugués garantir la pau sota tota circumstància. Com que el canvi i el desenvolupament continuen incansablement i afecten les fortunes de les grans potències, el propi possible desig de pau resta com una inclinació temporal. L’erosió del colonialisme occidental conduí a nombrosos moviments nacional-revolucionaris que no podien controlar ni l’Oest ni l’Est. Xina, en qualsevol cas, no es podia subjugar el domini rus – les relacions entre Xina i Rússia enganyaren la propaganda de l’Oest que dibuixà Xina com una “colònia” de Rússia.

L’erosió inacabable de la influència occidental en les àrees sots-desenvolupades s’ha d’aturar. Amb tot, fora de la repressió militar, això es pot fer únicament si s’ajuda a un desenvolupament perjudicial per les economies del món occidental. En la visió americana, la fi del domini colonial occidental creà un “buit de poder” en certes regions del món, que l’Est omplirà si l’Oest no ho fa. Què s’hi entén per “buit” es refereix al fet que les regions fins ara controlades s’han alliberat: la possessió de l’“autodeterminació nacional” per part de les antigues colònies les deixa exposades a una “agressió comunista” interna i externa; de forma que l’Oest ha d’entrar-hi en joc i garantir-ne la “independència”. En altres mots, l’“autodeterminació nacional” no pot incloure una tria lliure de sistemes socials i aliats, per bé que pot incloure preferències en relació a les potències occidentals “protectores”. La pose d’Amèrica com a poder “anti-colonial” en aquest sentit especial no era una política deliberada d’afeblir els seus aliats occidentals – per bé que de fet ho va fer – sinó que s’adoptà en la convicció que enfortiria el “món lliure” en general. Per beneficiar el “món lliures”, se suposava que les potències colonials sacrificarien interessos polític-administratius especials, i que s’induirien els moviments nacional-revolucionaris a restar en els límits del capitalisme occidental. Que qualsevol polític en interès de “tot” el capitalisme occidental beneficia especialment Amèrica no era, al capdavall, culpa dels Estats Units sinó que és merament una conseqüència del desenvolupament internacional del capital.

La visió global d’Amèrica, que jutja les necessitats del món per les necessitats del capitalisme americà, inclou, és clar, nombrosos interessos especials més estrets. La competència americana tendeix, o en qualsevol cas intenta, de foragitar les entitats de capital més febles sempre que siga possible; així hi ha un grau de veritat en l’afirmació que a través de l’oposició al colonialisme d’altres nacions, Amèrica impulsa simplement el seu propi. La política exterior americana no és, però, exclusivament determinada per aquests estrets interessos especials; hi ha també el factor de la seua justificada por que la disminució contínua del “món lliure” arribarà a afectar la mateixa economia americana i a accelerar-ne la destrucció de la natura d’emprea privada. No hi ha gaire diferència, doncs, si les possessions exteriors que cal protegir, i els mercats exterior que s’han de mantindre oberts, són de gran o petita importància; el punt és impedir, i si és possible “fer retrocedir” qualsevol moviment social o nacional que prove, o puga provar, de restringir o abolir el capitalisme d’empresa privada.

Fins recentment, els moviments nacional-revolucionaris han tendit a gravitar cap a Rússia per trobar-hi protecció i suport. Ara és Xina la que, per la seua mateixa existència, amenaça d’eliminar el tremolós peu del capitalisme occidental a Àsia amb la crida de nous moviments nacional-revolucionaris que puguen previndre l’explotació present i futura de nacions asiàtiques per part del capital occidental. És més el “bolxevisme” de Xina que el seu nacionalisme allò que agita tan enormement Amèrica, encara que és la combinació dels dos la que resulta mortal per l’empresa privada.

Força independentment del significat d’aquests termes, la defensa mundial de la “llibertat” i de la “democràcia” expressa el xovinisme d’Amèrica a l’interior i el seu imperialisme a l’exterior. Lligada amb complaençà al reialme de la pròpia existència, la classe dirigent d’Amèrica no pot tolerar un sistema social en expansió diferent del propi. No és cap consolació que es puguen fer negocis amb sistemes capitalistes d’estat no pas menys que amb sistemes d’empresa privada, ja que en absència de capital privat a l’exterior veuen l’indici de la pròpia possible obsolescència a l’interior. L’odi de classe dirigent pels sistemes capitalistes d’estat que, correctament des del llur punt de mira, igualen amb el “comunisme”, és genuí: l’expressió purament ideològica d’aquest odi no altera el fet que deriva de les mateixes avantatges materials que recauen en els privilegiats dins el sistema d’empresa privada. No és un odi buit i supersticiós, sinó més aviat una reacció de la classe capitalista a tot canvi social que pugui anar en detriment del capital privat.

La competència i els antagonismes nacionals condueixen a guerres entre nacions capitalistes. En cert sentit, la guerra entre sistemes de capitalisme d’estat i d’empresa privada és també una forma de competència internacional del capital. Però amb aquesta diferència: que implica no tan sols interessos econòmics de grups de capital organitzats nacionalment sinó també la defensa, o destrucció, d’estructures socials diferents. Un element de “guerra civil” entra en les rivalitats imperialistes, encara que aquesta mena de “guerra civil” es duga a terme no dins de nacions sinó entre. “L’anti-comunisme” vol dir oposició a tots i cadascun dels moviments i aspiracions que amenacen bé l’existència bé el futur del capital privat.

Mantindre el món obert a l’explotació capitalista ha estat la política general d’Amèrica del 1945 ençà. Sorgeix directament dels requeriments d’expansió del capital privat i, tret de l’abolició del sistema de mercat, no pot canvir. Poden perdre’s interessos particulars, com per exemple les inversions i negocis de Cuba, i poden preservar-se interessos similars, com amb l’ocupació de la República Dominicana i l’enderrocament de governs a Guatemala i Iran. Però la política general ha de dirigir-se a estendre el paper d’Amèrica en l’economia mundial. Això cal cercar-ho per impedir l’ascens de sistemes de capitalisme d’estat en regions marcades per a l’explotació capitalista.

Sovint es nega l’imperatiu imperialista de l’expansió del capital; el colonialisme europeu s’ha acabat, es diu, l’imperialisme ja no paga la pena. De fet, sembla passat el temps quan uns pocs regiments podien controlar centenars de milions de persones, i els ingressos del domini colonial es redueixen mentre les despeses de l’imperi pugen. La “càrrega de l’home blanc” ha esdevingut una càrrega real per comptes d’una benedicció. Malgrat que individus i companyies encara s’enriqueixen enormement, des d’un punt de mira general el colonialisme paga menys i menys; així que, en part, el mateix principi de rendibilitat suggereix una nova estratègia de domini imperial. L’imperialisme indirecte sembla més prometedor que el colonialisme del segle XIX. Davant dels moviments nacional-revolucionaris, el control indirecte pot ésser superior per dirigir el control de la mateixa forma que el sistema salarial resultà superior al treball esclau. Així com el monopoli dels mitjans de producció és abastament suficient en ell mateix per controlar la classe obrera, amb el control monopolista del destí de l’economia mundial pot haver-hi prou per determinar el comportament de les nacions que hi són sotmeses. En qualsevol cas, és clar, la força política-militar resta disposada per garantir el funcionament dels mètodes indirectes de control; i mentre els darrers facen la feina creen la il·lusió d’un consens general.

Malgrat que, per ara, el capitalisme occidental ha fet ben poc per promoure la industrialització en les parts sots-desenvolupades del món, no s’oposa a aquest desenvolupament sempre que podia resultar rendible. No prefeix l’explotació de la pròpia població treballadora a la d’altres nacions; ben al contrari. Hi existeix, doncs, una contradicció aparent entre la necessitat de mantindre el món obert per a la lliure empresa i el refús de la lliure empresa per fer valdre les seues oportunitats. Però aquesta contradicció simplement reflecteix la contradicció de la pròpia producció capital No és diferent de la contradicció que esclata obertament amb qualsevol crisi capitalista – és a dir, que la producció entra en una aturada malgrat el fet que les necessitats de enormes masses de la població són lluny de satisfer-se. La producció s’enlenteix no perquè n’hi haja massa sinó perquè no és rendible. Amb tot, no entrarà en les ments dels capitalistes que la llur incapacitat d’augmentar la producció és raó suficient per abdicar a favor d’un sistema social diferent capaç de coordinar la producció social amb les necessitats socials reals. Ni els hi entrarà a la ment que com que no han industrialitzat el món i sóm, aparentment, incapaços de fer-ho, haurien de deixar el món a uns altres que presumiblement ho poden fer amb l’ús de principis de producció social diferents dels del capital privat. De la mateixa forma que defensen el llur control en cada país particular amb independència de la pròpia actuació, el defensaran en el món en general.

Com que no hi ha cap oportunitat de trencar el monopoli del capital de les ja fa temps establertes potències capitalistes mitjançant la competència de mercat, la industrialització de les nacions sots-desenvolupades ha d’avançar en oposició a les relacions del mercat mundial capitalista, en base a una organització nacional, i no de lliure empresa. Aquesta possibilitat, però, s’obre únicament als països més grans, com Rússia i Xina, on és possible un cert grau d’“auto-suficiència”. En la majoria de països sots-desenvolupats la “independència nacional” no altera la dependència envers les nacions capitalistes desenvolupades, si no és que sorgeixen oportunitats per arrenglerar les economies amb els sistemes de capitalisme d’estat a gran escala. Ja “integrats” en el mercat mundial capitalista, i incapaços d’una existència autosostinguda, resten, com a països anomenats del “tercer món”, objectes de l’explotació exterior i de la competència imperialista.

Els esforços nacional-revolucionaris d’aquests països es dissipen en lluites internes de poder – per comptes d’utilitzar-se en una reorganització real de les estructures socio-econòmiques. Aconsegueixen un cert control polític sense perdre la dependència econòmica envers les potències imperialistes. “Fins i tot les direccions militantment socialistes”, s’ha assenyalat, tenen molta cura de no arriscar la supervivència econòmica amb la nacionalització de l’empresa forastera, si no és que volen matar la gallina dels ous d’or... El curs habitual dels governs socialistes ha estat la mena de tàctica adoptada a Ghana, on el nivell de contribucions empresarials fou endurit, s’insistiren en augments salarials d’un 20%, més un augment de la inversió local d’un 60% dels beneficis nets, contribucions a banda. Com que això deixava les companyies mineres encara amb nivells de dividends d’un 45%, la perspectiva no els terroritzava. Les companyies ara s’abstenen de qualsevol suggeriment d’interferència directa en l’economia nacional, i indigenitzen ràpidament els quadres. Però el caràcter ‘colonial’ de l’economia resta”^[5]

La continuació del domini econòmic indirecte de les nacions menys desenvolupades per part del capital occidental no ofereix, però, cap solució per a les necessitats reals d’àmplies masses de les llurs poblacions, ni resoldrà el problema bàsic de beneficis per al capital occidental. Tot el que pot fer és sostindre per més temps l’economia mundial capitalista en desintegració. Això requerirà la repressió brutal de tot resentiment provocat per la misèria social creixent i sense pal·liatius. És ben segur predir que si més no en la part sots-desenvolupada del món la misèria existent conduirà a noves rebel·lions contra les potències exterior dominants i els llurs col·laboradors nadius bé pertanyen a les classes dirigents tradicionals o a noves classes dirigents generades pels moviments anti-colonials.

El colonialisme d’antuvi ha acabat, és cert. Però l’ha substituït un sistema de neocolonialisme, on nacions que són nominalment independents continuen sota l’explotació de capital exterior. En aquest escenari, la pugna entre els sistemes de capitalisme d’estat i d’empresa privada per augmentar la participació en la producció i comerç mundials afecta necessàriament el futur de les nacions encara “no compromeses” del “tercer món”. Si aquestes nacions es transformassen en sistemes de capitalisme d’estat, impedirien una penetració ulterior del capital privat en les llurs economies i adquiririen un cert control de les relacions comercials que restringiria o, fins i tot, impediria l’explotació per part de les nacions capitalistes. Això obstaculitzaria l’expansió del capital privat i engrandiria el “món socialista”, menant a una transformació general més ràpida del capitalisme des de la seua forma de propietat privada a la seua forma d’organització estatal. L’imperialisme no és doncs únicament un instrument d’explotació i ampliació; per a l’Oest, és l’únic instrument amb el qual salvaguardar el futur del capital privat.

Com l’antic colonialisme, el neocolonialisme es practica no en interès de la nació imperialista com a nació, sinó en interès de la classe dirigent, i pel benefici especial del segment poderós d’aquella classe que opera internacional i co-determina la política exterior. “Quina és la vàlua real del llur domini indià per la nació i el poble britànic”, es demanava Marx una vegada; ja que “directament, és a dir en la forma de tribut, d’excedent de rebuts indians per damunt de despeses indianes, res de res no arriba al Tresor Britànic... En aquest cas, és evident que l’avantatge que Gran Bretanya treu de l’Imperi Indià s’ha de limitar als profits i beneficis que van a parar a súbdits britànics individuals... Per tot plegat cal fer una gran inversió. Les despeses militars i navals pagades de les butxaques del poble d’Anglaterra a comptes d’Índia han estat augmentant constantment amb l’extensió del domini indià... Afegiu-hi la carrera d’una inacabable conquesta i agressió perpètua en la qual s’impliquen els anglesos per la posssessió d’Índia, i bé pot dubtar-se si, en general, aquest domini no amenaça de costar gairebé tant com s’esperaria que donàs”^[6] El fet que les despeses sovint esdevinguessen molt més grans que els ingressos fou una raó per a substituir la subjugació directa pel neocolonialisme.

Malgrat que els ingressos del colonialisme van a parar a individus mentre les despeses les afronten tots els contribuents, la diferència entre despeses i ingressos troba un límit en les limitacions de la subsidització a través de contribucions. Fins que aquests límits no són assolits, el fet que les entrades de l’explotació colonial puguen ésser inferiors a la despesa nacional implicada, lluny de desencoratjar les activitats colonials, les farà brollar a l’espera d’una reversió final del desequilibri. No és únicament salvaguardar els ingressos d’interessos especials, per exemple, que el govern americà accepta les despeses molt més superiors d’àmplies intervencions exteriors. Les paga a l’espera d’augmentar-ne els primers. Això podria ésser, i molt probablement ho és, una tasca inútil, de forma que tot l’esforç imperialisme no acomplís res més que salvaguardar els ingressos d’interessos especials, i això sí ho fes. Però la rendibilitat de resultats tan negatius no allibera les nacions capitalistes de la necessitat compulsiva d’operar a escala internacional.

Fins i tot una Amèrica aïllacionista i no-imperialista es veuria forçada a subsidiar els seus grups dominants de capital mitjançant compres governamentals, ni que fos per evitar les condicions de depressió d’estagnació de capital. Aquests subsidis han de sortir de la producció total; els “ingressos” de capital subsidiat inclouen les “despeses” socials de producció malbaratadora. Aquest és precisament el dilema que el capitalisme prova de superar mitjançant l’expansió externa. L’imperialisme projecta el dilema nacional a l’escena internacional. Però hi ha una diferència. Si la producció malbaratadora en forma de despeses per a objectius imperialistes resultàs en la creació de condicions per a una expansió accelerada de capital privat, els “ingressos” futurs bé poden excedir els “costos” presents. En aquest cas la producció malbaratadora hauria resultat un instrument de producció de capital, la despesa necessària d’un augment de l’explotació, com ha estat cert per a tota activitat imperialista prèvia. Mentre la producció malbaratadora a escala nacional augmenta simplement les dificultats d’expansió de capital de la qual n’és expressió, la producció malbaratadora mitjançant la guerra comportaria canvis estructurals de l’economia mundial i desplaçaments de les relacions de poder polític fins a un nou període d’expansió de capital per a les potències capitalistes victorioses.

Aquestes nocions cíniques recolzen en la il·lusió que el capitalisme en general, i l’americà en particular, no tenen límits històrics. Però encara que reconeguen la tendència envers la dissolució progressiva del sistema de mercat, els capitalistes tan sols poden actuar com si la tendència no existís, o com si es pugués aturar i revertir. Determinades de fet per aquesta tendència, les llurs activitats esdevenen creixentment imperialistes, per tal de contindre i, si és possible, destruir sistemes socio-econòmics diferents dels propis. Com més mixtes esdevenen les llurs economies, més urgent esdevé la necessitat de detindre la difusió de la “nacionalització” i la “socialització” dins l’economia mundial, no tan sols per guanyar més control damunt seu sinó també per limitar la producció induïda pel govern en els llurs propis països. És per aquesta raó que l’economia mixta resta orientada a la guerra i a la mobilització bèl·lica; de fet, l’economia mixta no és res més que l’economia capitalista com a economia de guerra semi-permanent. Ço que durant la depressió semblava en principi una possible solució als problemes econòmics del sistema de mercat, ara es mostra com una causa afegida d’imperialisme capitalista.

Les conseqüències de la guerra, però, es vinculen a les forces de producció. Aquestes forces fan ara possible la destrucció de la majoria del món i de la seua població, la qual cosa sembla descartar la utilització de guerra amb l’objectiu de l’acumulació de capital. Poc després de la segona guerra mundial, era encara possible contemplar la guerra com una “nova indústria” capaç de resoldre problemes capitalistes, inclosos els dels beneficis pecuniaris. “La destrucció de l’economia europeua”, es deia, “ha resolt el problema de demanda efectiva per a l’economia americana. Durant la depressió no en teníem enlloc. La gran mancança era l’absència de demanda efectiva. Darrerament, aquestes demandes s’han creat per pura necessitat, i... som a l’albada de la més gran era industrial que aquest país haja tingut”.^[7] Aquesta mena d’optimisme no pot dominar davant de la destructivitat de la guerra moderna que bé pot incloure l’ús d’armes atòmiques.

No és possible, però, actuar racionalment en un món irracional. El reconeixement que la guerra ja no pot resoldre els problemes que assetgen el món capitalista no canvia un patró de comportament que pot, en qualsevol moment, conduir a una guerra. Cap capitalista no desitjava les pèrdues d’una depressió, però la competència incansable pel capital conduí de totes formes a crisis i depressions; en altres mots, el comportament “normal” provocava l’“anormalitat” de la crisi. No és diferent en relació a la guerra. La cerca incansable de guanyar o retindre domini polític i econòmic és el resultat i la suma total de tot el comportament asocial que caracteritza la vida social sota el capitalisme. El reconeixement que la guerra pot ésser suïcida, que no és de cap manera unànim, no afecta la deriva envers una nova guerra mundial. Els qui fan decisions polítiques no són pas menys atrapats en aquest cul-de-sac que les masses emasculades i indiferents. Simplement amb la realització de les decisions “correctes”, tal com les determinen les necessitats específiques de les llurs nacions i la seguretat de les llurs estructures socials, poden destruir-se ells mateixos i una gran part del món. La política exterior en el món de post-guerra no ha estat essencialment res més que preparatius de guerra, i tan sols la perspectiva bèl·lica feia possible el grau de col·laboració que manifestaven les aliances occidentals. A banda d’això, no hi ha hagut cap “política” de debò, tan sols aquella impenetrable amalgama d’accions i reaccions contradictòries amb les quals incomptats interessos especials proven d’afirmar-s’hi i defensar-s’hi. La política de post-guerra d’Amèrica consisteix en la doctrina Truman, el Pla Marshall, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, la guerra de Corea, la declaració de Caracas, el tractat de defensa col·lectiva del Sud-est Asiàtic, el tractat mutu amb Taiwan, el Pacte de Baghdad i la doctrina Eisenhower – una política exterior que es fa coherent amb la realitat o l’expectativa de guerra.

La defensa del capitalisme occidental s’expressa general en termes polític-ideològics. “L’agressió comunista” no es combat per fer-hi diners – en qualsevol cas, no immediatament – sinó per defensar la “lliberat” fins i tot on no existeix – “llibertat” presumiblement entesa en termes d’institucions democràtiques com les que dominen als Estats Units i a l’Europa Occidental. El resultat de la segona guerra mundial assegurà un interès de ràpid desenvolupament en les nacions del Sud-est Asiàtic. El col·lapse de la Xina nacionalista tan sols li donà una urgència més gran. “Degut a la seua ideologia”, deia un polític americà, “la Xina comunista és un model, per dir-jo així, de totalitarisme domèstic, en complet contrast amb la mena de desenvolupament que creiem que hauria d’impulsar el veritable benestar d’aquests països”. Per bé que “no desitgem una posició econòmica preferent en aquesta àrea... la nostra política desitja enfrontar la potència comunista agressiva central i els seus satèl·lits impedint-ne l’expansió com a primer i essencial pas envers qualsevol relació que puga evolucionar més tard” ^[8] Cal contindre la Xina; és a dir, cal evitar que les nacions d’Àsia i del Sud-est Asiàtic deixen el camp occidental.