Els límits de l’economia mixta. Paul Mattick 1969
A banda dels aspectes irracionals, l’economia mixta pot existir mentre una productivitat creixent genere prou producte social. La producció ha d’ésser prou àmplia com per mantindre la necessària capacitat de benefici per un capital privat en estagnació en declivi relatiu, per garantir el nivell de vida existent, i per permetre una quantitat creixent de producció no profitosa. Com que el deute nacional es pot recuperar, realment és tan sols l’interès que és necessari cobrir bé amb contribucions o bé amb nous prèstecs. I com que la taxa d’inversió privada disminueix, més fons queden a la disposició dels manlleus governamentals. A llarg termini, però, i amb el continu i més ràpid creixement del sector “públic” respecte el “privat”, la producció pel benefici s’ha de contraure. Per impedir aquest desenvolupament, la producció induïda pel govern ha de restar com una part limitada de la producció social total. Si els límits definits no es poden mantindre, el sistema de mercat serà eventualment superat per un sistema de producció controlat políticament, tan allunyat de l’economia mixta com l’economia mixta ho és del capitalisme de laissez-faire.
Una vegada la producció no-profitosa esdevé una part institucionalitzada de l’economia, comença a operar un cercle viciós. La producció induïda pel govern comença perquè l’acumulació de capital privat disminueix. Emprar aquest mètode disminueix l’acumulació de capital privat encara més; de forma que la producció no-profitosa augmenta. Aquesta addició, alhora, disminueix encara més l’expansió del capital privat; etcètera. Mentre el sector privat domine, no hi ha forma de caure en la producció no-profitosa si no és a expenses de la producció de benefici pel capital privat. Els límits de la producció de capital privat són així, finalment, els límits de la producció induïda pel govern. Canviar aquesta situació per anar més enllà de les intervencions estatals cal l’existència de governs capaços i disposats a destruir el domini social del capital privat i a avançar des del control governamental a la propietat governamental.
Quant pot treure un govern de contribucions i prèstecs? Òbviament, no pas tot el producte nacional. Potser un cinquanta per cent? Això s’aproparia a les condicions de temps de guerra: per exemple, durant la segona guerra mundial el govern americà comprà aproximadament la meitat del producte nacional. Sota aquestes condicions, però, la taxa d’inversió era d’un 2,9% del producte nacional brut – una taxa inferior a la dels anys de depressió, amb l’única excepció del 1932, quan la taxa fou d’un 1,5%. A més, continuar indefinidament una economia de guerra destruiria el sistema capitalista. Amb tot, fins a la fi del 1965, la producció malbaratadora real dels Estats Units, és a dir, el pressupost militar, comprenia aproximadament un 10% del producte nacional brut, mentre les despeses governamentals totals corresponen a una quarta part del producte nacional brut. Hi havia, i a hores d’escriure això encara hi ha, un bon tros abans que les condicions de l’economia de temps de pau s’aproximen a l’economia de temps de guerra.
Malgrat que el capital privat pot existir i fins i tot florir quan la despesa governamental és alta en relació al producte nacional, hi ha, és clar, un sostre absolut a la despesa governamental, passat el qual la contribució que la financia reduirà més que no augmentarà la producció social. Quin és aquest sostre o quan s’assolirà no és predictible. Quan l’augment de la producció induïda pel govern és suficient per impedir la formació de capital privat, el guany s’anul·larà per la pèrdua d’aquella producció que el capital privat hauria emprès per a l’expansió. Un augment ulterior en la producció induïda pel govern seria doncs possible tan sols a expenses del consum en el sentit estricte del terme. Aquest procés pot entendre’s per analogia amb l’economia de guerra: la quantitat creixent de producció malbaratadora que té lloc durant la guerra es fa possible amb la restricció del consum i la retallada de noves inversions de capital. Eventualment, però, la producció malbaratadora és a expenses tan sols del consum; ja que cal renovar i estendre l’aparell productiu si la producció malbaratadora ha de crèixer.
Malgrat que contribucions altes no impliquen necessàriament que l’empresa privada s’haja de substituir per la producció governamental, alguns keynesians reconeixen que “una taxa fiscal elevada es relaciona estretament amb el socialisme... Si un govern recapta un cinquanta per cent dels beneficis de les empreses, en contribucions, i degut a l’‘efecte pèrdua’, també se’n du un cinquanta per cent de les pèrdues, és el mateix que si el govern posseís un cinquanta per cent de les empreses... La taxa fiscal elevada es pot anomenar més pròpiament socialisme que no pas dir que n’amenaça”[1] És per aquesta raó que els keynesians “d’orientació socialista” no preveuen que els “remeis” keynesians els apliquen completament els governs capitalistes, sinó que esperen l’ascens de governs socialistes que combinen “les polítiques econòmiques keynesianes amb les mesures socialistes tradicions de propietat pública i reforma social”[2]
Com que els límits de la producció privada de beneficis són també els límits de la producció induïda pel govern, aquesta es fa menys efectiva a mesura que augmenta d’escala. Una economia mixta floreixen pot considerar-se així tan sols un estat temporal, o una condició transitòria entre el laissez-faire i el capitalisme d’estat. Mentre el propi Keynes no era lluny (en teoria) de la idea que el desenvolupament de l’economia mixta podia conduir a una economia completament (no-mixta) controlada per l’estat, els seus deixebles burgesos contemplaven l’economia mixta com un estat permanent. Però l’única resposta a les dificultats que sorgien dins l’economia mixta és una petició d’intervencions estatals més extenses, que ha d’expoliar eventualment l’economia mixta de la seua “permanència”.
Segons Marx, les mercaderies han de tindre un valor tant d’intercanvi com d’ús. En el capitalisme la producció de valors d’ús cessa quan i sempre que no poden funcionar com a valors d’intercanvi. En l’economia mixta, però, la producció material (producció de valors d’ús) continua fins i tot quan no s’hi vincula cap valor d’intercanvi. L’augment de “valors d’ús” en formes generalment inútils acompanya la disminució relativa de valors d’ús capaços de servir de valors d’intercanvi. Això és una reaparició modificada de la discrepància entre la producció material i la de valor elucidada per Marx. Sota condicions de laissez-faire, aquesta discrepància es manifesta en les crisis de sobreproducció; conduïa a depressions perllongades, que restauraven la relació, necessària en el capitalisme, entre la producció material i la de valor. Però en l’economia mixta no hi ha restauració d’aquest “equilibri dinàmic” amb una relació “adient” entre rendibilitat i acumulació; per comptes d’això, una part creixent de la producció social es realitza fora del sistema de beneficis i en aquest punt indica el declivi del sistema.
La rendibilitat del capital existent i relativament estagnant es pot mantindre de totes formes a través d’un augment accelerat de la productivitat del treball, és a dir, a través de l’acomiadament laboral i les innovacions en el capital. Com més creix la producció induïda pel govern, més urgent és la necessitat d’una producció més gran per mantindre la rendibilitat del capital. Amb tot, el creixement continu de la producció i de la productivitat reprodueix la necessitat d’augments encara més enormes de la productivitat damunt d’una base cada vegada més estreta de producció de capital privat. Fins i tot si les innovacions estalviadores de capital encaren la discrepància creixent entre el capital invertit en mitjans de producció i l’invertit en força de treball i, d’aquesta manera, contraresten la caiguda de la taxa de benefici, l’acomiadament persistent del treball amb mesures d’estalvi laboral enfortiran aquesta tendència a la caiguda. Amb tot, el capitalisme no pot anar sense un acomiadament continuat de treball com l’únic mitjà efectiu de fer front a una pressió intensificada damunt de la taxa de benefici, comportada per l’augment de la massa de producció no rendible. Mentre l’augment de la productivitat amb acomiadaments laborals és una via d’escapament per al capitalisme, és una via que acaba en un cul-de-sac.
Qualsevol estat particular del capitalisme és transitori, per bé que pot prevaldre durant un període considerable de temps. És tan sols amb la consideració de les lleis generals del desenvolupament capitalista que els estadis històrics que se’n donen revelen la llur natura transitòria. La qüestió és, doncs, si les lleis generals del desenvolupament capitalista es poden deixar de banda amb mitjans tecnològics i polítics, que atenguen tant a la necessitat de beneficis del capital privat com al “benestar social general” pel simple expedient de la producció no lucrativa, ja que això és exactament el que s’ha esdevingut. Veure aquest procés com una pràctica social permanent i com més va més àmplia és assumir que el capitalisme es pot transformar en un altre sistema on – per dir-ho en termes marxians – ja no és el valor d’intercanvi sinó el valor d’ús qui hi domina.
Segons Marx, unes relacions socials, o relacions de producció, definides es corresponen a les forces productives socials definides que alliberen i que es lliguen a la llur existència. La relació capital-treball determina el desplegament del desenvolupament tecnològic com a acumulació de capital. Tan sols en el marc de la formació de capital la ciència i la tecnologia expandeixen les capacitats de la producció social amb l’augment de la productivitat del treball. El capital és força de treball congelada en la forma de plus-vàlua; s’alimenta i expandeix de treball viu. En la mesura que el desenvolupament tecnològic és una funció de la formació de capital, el capital acumulat és la materialització de temps de treball impagat. La reducció de temps de treball implica la reducció també dels temps de treball impagat. Certament, el temps de treball impagat pot augmentar a expenses dels temps de treball pagat, fins i tot quan el temps de treball total disminueix per l’augment de la productivitat. Com menys temps de treball cal per produir l’equivalent en mercaderies dels ingressos dels treballadors, més del temps de treball total pot prendre la forma de productes apropiats pels capitalistes. Amb tot, la reducció contínua del temps de treball per l’acomiadament de treballadors ha de reduir eventualment el temps de treball impagat total, i allà on no hi ha treball, no hi pot haver treball excedentari – i, en conseqüència, cap acumulació de capital.
Siga quin siga l’abast de l’automatització i la computerització, els mitjans de producció ni s’accionen ni es reprodueixen. Els llurs propietaris, els capitalistes, sota la improbable assumpció que ells mateixos es dedicassen a la producció deixarien d’ésser capitalistes, és a dir, compradors de força de treball amb la intenció d’explotar-la. Si assumim allò que és més probable, que reïsquen en reduir contínuament el nombre d’obrers productius, reduiran també el temps de treball impagat en relació a la massa de capital acumulat. Esdevindrà doncs com més va més difícil continuar el procés d’acumulació, que és únicament l’acumulació de temps de treball impagat transformats en nous mitjans de producció generadors de benefici.
Les relacions capital-treball són relacions de valor, la qual cosa vol dir que els mitjans de producció no són únicament això sinó també valors de capital, i que la força de treball no és tan sols això sinó que és la font del valor i de la plus-vàlua. Per consumar el procés de producció capitalista la plus-vàlua ha d’ésser suficient per garantir-ne una reproducció ampliada. Com que les relacions de valor són relacions de temps de treball, hauria de restar clar que una reducció del temps de treball que perturbe la relació necessària entre plus-vàlua i capital no és compatible amb la producció capitalista. Amb tot, mentre la reducció del temps social de treball esdevé un detriment a la producció de capital, la reducció dels costos laborals continua com a requeriment necessari per a cada empresa o companyia capitalista individual. La llur rendibilitat augmenta a mesura que els llurs costos laborals disminueixen. És per aquesta raó que l’acomiadament de treball pel capital no es pot aturar dins el procés de formació de capital competitiu, fins i tot quan mina la mateixa estructura de la societat capitalista.
Tot el progrés social es basa en la capacitat de produir més amb menys treball. El capitalisme no n’és l’excepció. El desenvolupament tecnològic sempre acomiada treball, la qual cosa tan sols és una altra forma de dir que la producció augmenta amb l’augment de la productivitat del treball. Una ràpida taxa de formació de capital, però, pot augmentar el nombre absolut de treballadors mentre disminueix aquest nombre en relació al capital creixent. És doncs tan sols sota condicions d’estagnació relativa del capital que l’avenç tecnològic disminueix absolutament el nombre de treballadors.
Malgrat que Marx experimentà la desocupació com a fet social, sostingué que la plena ocupació era tan possible com la desocupació. El nivell d’ocupació depenia de la taxa de formació de capital. De totes formes, la industrialització tractava precisament de substituir treball humà per maquinària. I aquest mateix procés, segons Marx, convertia la productivitat del treball en la “productivitat del capital”. Malgrat que el mitjans de producció representen una suma determinada de valors i poden ésser productius capitalísticament tan sols a través de l’ampliació d’aquesta suma de valors, és la quantitat i la qualitat dels mitjans de producció en la forma física, més que no pas el temps de treball, allò que expressa la capacitat productiva creixent del treball social. Però mentre el valor d’intercanvi és l’objectiu de la producció, les quantitats de temps de treball continuen com a font i mesura de la riquesa capitalista. Encara que el “propi desenvolupament dels mitjans moderns de producció indica fins a quin grau el coneixement general de la societat ha esdevingut una capacitat productiva directa, allò que constitueix la vida de la societat i en determina la transformació, [3] “la contribució particular del capitalisme a aquest estat de coses consisteix en no res més que el seu ús de tots els mitjans tècnics i científics per augmentar el treball excedentari, perquè la seua riquesa, en forma de valor, no és res més que l’apropiació de temps de treball excedentari”[4]
Si no fos per les relacions capitalistes de producció, el creixement de la riquesa social seria una reducció contínua del temps directe de treball, i la riquesa de la societat es “mesuraria no en temps de treball sinó en temps lliure. Segons Marx, “el temps de treball deixa d’ésser la mesura de la riquesa, i el valor d’intercanvi deixa d’ésser la mesura del valor d’ús, tan aviat com el treball en la seua forma directa deixa d’ésser la font de la riquesa”[5] Si bé d’una forma antagonista, la disminució del temps de treball com la font i mesura del valor ja té lloc sota condicions capitalistes. Però ací implica la reducció de la plus-vàlua respecte la massa creixent de capital. I ací és la productivitat del treball, i no la “productivitat del capital”, la que alimenta el benefici capitalista. Certament, el benefici presuposa l’existència de capital. Però els beneficis tan sols poden ésser la diferència entre treball pagat i impagat. Si haguessen de derivar d’una forma misteriosa de la “productivitat del capital”, amb independència del treball que posa primerament aquest capital en moviment, no serien beneficis en el sentit capitalista, ja que no serien el resultat de l’explotació de treball. Seria encara cert que el capital representa la transformació de treball excedentari passat, però ja no seria determinada pel treball viu. Realment, és clar, el capital presuposa treball assalariat de la mateixa forma que el treball assalariat presuposa el capital; són els dos aspectes necessaris de les relacions capitalistes de producció. Allà on no hi ha capital implicat en la producció, no hi ha societat capitalista; i on el capital ja no depèn del treball assalariat, el capitalisme ha deixat d’existir.
Un augment enorme de productivitat fa possible per a la producció privada i per a la producció governamental de créixer una al costat de l’altra. Però la prosperitat resultant és enganyosa; ja que el mecanisme de crèdit que impulsa l’augment de la producció es basa en beneficis futurs, que poden materialitzar-se o no. Aquesta pseudo-prosperitat requereix així un augment continu i accelerat de la productivitat, i la necessitat únicament es fa més enorme a mesura que la “prosperitat” continua. Els mitjans de producció menys productius s’han de substituir contínuament per uns de més productius, i una porció dels beneficis realitzables s’ha d’emprar com a capital addicional amb aquest objectiu.
Davant de la tendència actual d’automatització, s’escateix de forma més general que la creixent discrepància entre treball i capital condueix a un punt de desenvolupament en el qual seria impossible més expansió progressiva de capital mitjançant l’explotació del treball. Aquest creixent convenciment implica una acceptació inconscient de la teoria de l’acumulació de Marx, ni que siga perquè la idea es vestesca de termes no-marxians. Per comptes de deduir el col·lapse eventual del capitalisme a partir de la creixent “productivitat del treball”, que és únicament una altra expressió de l’acumulació de capital, els “marxistes” invertits la dedueixen de la creixent “productivitat del capital” i de la seua tendència a eliminar treball. En qualsevol cas, el sistema de producció de capital per l’explotació del treball arriba a la fi. Com que la productivitat creixent del treball implica una productivitat creixent del capital, la fi del capitalisme a través de l’automatització equival a la fi del capitalisme per manca de plus-vàlua.
Amb independència de la teoria, però, la fi del capitalisme no és encara a la vista. Encara es produeix plus-vàlua en una mesura suficient com per garantir la rendibilitat del capital dins les condicions d’una taxa d’expansió de capital en declivi; i l’automatització, considerada en relació al capitalisme mundial, és encara no pas més que una excepció exòtica d’una tecnologia més aviat estagnada. En opinió de Marx, el desenvolupament tecnològic es veu limitat per les condicions de la producció de capital; la plena realització de les seues potencialitats és impossible sense la destrucció de les relacions capitalistes de producció. En un cert punt del seu desenvolupament el capital esdevé un obstacle a un desplegament ulterior de les forces socials de producció i canvi d’un sistema de producció progressiu a un de regressiu. La classe obrera revolucionària és ara l’única capaç d’enderrocar la barrera a un desenvolupament ulterior. En posar fi al sistema capitalista obre el camí de l’avenç social i tecnològic que pot eventualment abolir el treball humà indesitjat i desagradable. En opinió de Marx, les relacions explotadores de classe del capitalisme el fan un sistema econòmicament limitat i un obstacle al desenvolupament tecnològic.
En aquest darrer aspecte, també, Marx sembla haver-se equivocat degut a l’anomenada segona revolució industrial, caracteritzada per l’energia atòmica i l’automatització. Curiosament, però, aquest nou triomf damunt els galdosos pronòstics de Marx rarament se celebra com una solució als problemes socials actuals. Més aviat se’l veu com un portador de noves i potser insolubles dificultats. La sospita d’una possible incompatibilitat entre la nova tecnologia i les relacions socio-econòmiques existents recorre la creixent literatura sobre automatització. Si bé la majoria de dificultats que ha vist el sistema capitalista han estat superades, el problema d’una desocupació permanent i a gran escala sembla ésser la darrera i la més important de totes les contradiccions capitalistes.
No hi ha manca de dades pel que fa a l’automatització. Estatístiques canviants apareixen per tot arreu, tant en la premsa diària com en publicacions científiques. Aquestes estatístiques indiquen simplement un augment de la productivitat, de la producció i de la rendibilitat a través de la reducció de la força de treball. L’impacte de l’automatització difereix en les diferents indústries. És particularment notable en el tèxtil, la mineria de carbó, el petroli, l’acer, la química, els ferrocarrils i els automòbils, però afecta tota la producció a gran escala en una mesura creixent, així com les activitats comercials i organitzatives i fins a cert punt fins i tot l’agricultura. Elimina feines de “coll blanc” i de “coll blau”; en l’actualitat més de les darreres que de les primeres, per bé que això pot canviar amb el temps.
Amb tot, l’automatització és encara en la infantesa i el nombre existent de desocupats no es pot resseguir a partir dels acomiadaments laborals que provoca. Clarament hi ha treballadors que perden la feina per l’automatització; però la incapacitat de trobar una altra ocupació pot ésser el resultat d’una taxa en declivi de la formació de capital. Després de tot hi havia setze milions de desocupats a Amèrica durant la gran depressió. La substitució de treball per la maquinària ha estat contínua i no ha impedit un creixement continu de la força de treball. Es tem, però, que l’automatització és tan diferent en grau respecte el desenvolupament tecnològic previ com per constituir una diferència qualitativa. El problema social que planteja es pensa que seria únic i insoluble a través de l’analogia amb condicions passades.
En evaluar l’impacte de l’automatització damunt l’economia americana, Donald N. Michael, per exemple, cerca un pronòstic de les possibles conseqüències socials en les properes dues dècades.[6] El seu estudi es basa en una sèrie d’assumpcions, totes les quals impliquen que les tendències restaran en gran mesura com són ara i com han estat durant els darrers deu anys. Michael empra el terme “cibernització” per referir-se simultàniament a l’“automatització” i a les “computadores”, que habitualment van plegats en l’aplicació de la cibernètica als processos de producció. Deixarem a banda totes les meravelloses capacitats existents i potencials de la cibernització, i indicarem simplement què considera Michael, entre d’altres, com a avantatges de la cibernització. Els avantatges tant per les firmes comercials com pels governs són nitídament “estimular la producció i retallar despeses”, conduint a l’èxit en la competència privada i nacional. Els altres avantatges que Michael esmenta, com la “reducció de la magnitud de les tasques de gestió de les relacions humanes; una racionalització més gran de les activitats de gestió; un alliberament de la gestió de les petites distraccions; una llibertat superior en l’emplaçament d’instal·lacions”, etc., són tots aspectes, o expressions diferents, de l’abaratiment de la producció. Expressat de la forma gentil de Michael: “Si els criteris són la comprensió i els beneficis, hi ha fortes raons per les quals els governs i les empreses haurien de voler, i de fet voldran, expandir la cibernització tan ràpidament com puguen” [7]
Els avantatges de la cibernització els anul·larà, però, el problema de la desocupació, que eventualment afectarà totes les ocupacions – les poc qualificades més que les qualificades, i en conseqüència els obrers negres més que els obrers blancs. L’actual desplaçament de la producció a les indústries de serveis arribarà a la fi. “Si la gent costa més que les màquines – bé en diners o per l’esforç de gestió implicat – hi haurà un fort incentiu per substituir-les d’una forma o altra en la majoria d’activitats de serveis allà on realitzen tasques rutinàries i predefinides” [8] A mesura que la tecnologia permet menys gent de fer més feina, molts dels llocs de treball de gestió intermèdia de classe mitjana també despareixeran.
Hi ha, és clar, respostes al dilema projectat, com el reciclatge i la formació laboral i l’escurçament de les hores de treball amb la mateixa paga, o fins i tot reduccions de preu que conduesquen a una demanda més elevada dels consumidors. Però com que tots els treballadors són afectats per la cibernització, Michael creu que aquestes propostes no resoldran el problema. El seu propi consell és un ampli programa d’obres públiques, ja que “malgrat que la proporció de treballadors necessaris per qualsevol tasca particular es reduirà amb l’ús de la cibernització, el nombre total de tasques que caldrà fer podria igualar o excedir el nombre absolut de gent disponible per a fer-les” [9] Creu, però, que aquesta política aniria en contra de l’esperit capitalista. Podria ésser, doncs, en detriment de la pròpia lliure empresa encoratjar la cibernització.
Mentre les conseqüències de la cibernització poden fer perillar el sistema de lliure empresa, la mateixa continuïtat d’aquest sistema obliga a augmentar l’automatització. Michael veu el dilema: la perspectiva és tan desfavorable amb cibernització com roïna sense.
Un control governamental més fort i la planificació nacional són, en la seua opinió, únicament solucions parcials. La ideologia i els objectius han de canviar, i la necessària centralització de l’autoritat “semblaria implicar una elit governadora i una acceptació popular d’aquesta elit”. Si l’evolució de nous patrons comportamentuals no complementen el futur cibernitzat, sentiments de frustració i inutilitat “poden bé provocar una guerra de desesperació – ostensiblement contra un enemic extern però, de fet, una guerra per fer el món segur pels éssers humans amb la destrucció de la majoria de la base tecnològica sofisticada de la societat”[10] Òbviament, però, seria més probablement una guerra on la tecnologia sofisticada serviria per destruir la majoria de la humanitat.
Amb tot, tant el desenvolupament tecnològic com la formació de capital corresponen a relacions socials subjacents i poden alterar-se amb elk canvi d’aquestes relacions. Si bé l’automatització enforteix el capital, el desenvolupament es també limitat per les relacions capital-treball existents. Aquest és un fenomen familiar: la monopolització és un instrument tant d’expansió de capital com de contracció; la cerca de beneficis redueix la rendibilitat del capital. Qualsevol pronòstic del procés de cibernització, primer de tot, ha de fer-se la qüestió de com de lluny pot dur aquest procés la societat existent. Ço que és tècnicament factible pot no ésser-ho econòmicament; i ço que pot ésser factible econòmicament pot no ésser-ho socialment.
Mentre Michael s’adreça a l’automatització des del punt de mira de la tecnologia, els economistes habitualment ho fan des del punt de mira econòmic. S. Kuznets, per exemple, creu necessari distingir entre canvi tecnològic potencial i real. Malgrat que el “concepte de canvi tecnològic potencial és difícil de definir precisament, i ja no diguem de mesurar”, escriu, “és extremadament útil ja que assenyala el fet que del gran flux de canvi tecnològic ofert, com si diguéssem a la societat, tan sols una part s’incorpora a l’estructura productiva, principalment per limitacions de capital i de capacitat emprenedora”[11] Kuznets creu, però, que les properes tres dècades presenciaran una acceleració de la taxa de canvi tecnològic, principalment degut a una acceleració del ritme de la recerca científica. Sembla cert, diu, “que el desenvolupament d’aplicacions no-militars de la física nuclear i de l’electrònica en l’automatització i les comunicacions tindran un impacte immens en el sistema de producció”[12] Tot plegat donarà moment a la demanda de fons de capital i Kuznets no creu improbable que la nova tecnologia – en qualsevol cas, inicialment – requerirà una quantitat de capital que tan sols serà aportada a expenses del producte nacional. En altres mots, la instal·lació de la nova tecnologia pot requerir una part elevada de la producció total per a nou capital material d’equipaments i deixarà una part corresponentment menor per a l’ús i consum immediats.
Sempre ha estat així en el passat sota condicions de formació de capital. I fins i tot encara que els requeriments materials de formació de capital poden ésser més formidables per a la segona revolució industrial que no ho foren per a la primera, bé poden ésser assolibles al capdavall. Més quan la nova tecnologia pot demanar, eventualment, una quantitat inferior de capital per generar un producte més gran que no pas la tecnologia “convencional”. Però les noves inversions de capital s’han de finançar. La qüestió és doncs “si el patró d’estalvi en el sector privat [de l’economia] suggereix una proporcions d’estalvi que es corresponguen a la demanda prospectiva de capital”. La preocupació és únicament amb el sector privat, ja que “el sector governamental no tindrà probablement estalvis nets en una perspectiva a llarg termini. De fet, pot veure’s forçat a dependre dels estalvis del sector privat”[13] Degut a una caiguda real de la propensió a estalviar del sector privat, Kuznets creu que la “pressió prèviament experimentada de la demanda de béns per damunt de l’oferta d’estalvis persistirà”. Suggereix, amb precaució, que “durant la dècada del 1948-1957 una combinació de demanda d’alt nivell pels béns de consum i un alt nivell continuat de recaptacions governamentals per a consum corrent poden haver mantingut els estalvis privats i la formació de capital per sota de la proporció requerida per augmentar la productivitat prou com per anul·lar pressions inflacionàries”. Front a aquest rerefons, i a vistes d’un creixement esperat de la població no-productiva, de despeses governamentals més elevades, i de nivells contínuament alts de consum, Kuznets tem que l’oferta d’estalvis voluntaris no serà l’adient per a la demanda. Per aquesta raó les pressions inflacionàries [14] bé poden continuar, amb el resultat que part dels estalvis necessaris per a la formació de capital i el consum governamental s’extreuran a través d’aquest mercanisme particular”[15] Si bé una manca de capital inversor pot obstaculitzar la cibernització, la mateixa manca és també la seua raison d’etre. L’elevació esperada de la rendibilitat se suposa que conduirà a augments en la producció i en l’ocupació prou alts com per compensar el treball acomiadat per les millores tecnològiques. Aquesta és la idea darrera de l’argument de tot avenç tecnològic, tard o d’hora, crea noves i addicionals oportunitats de feina. S’il·lustra habitualment en referència a determinades empreses i situacions particulars. Per exemple, R. Calder assenyala que “a França la companyia Renault, sota control estatal, fou capaç d’emprendre, després de la guerra, l’automatització més intensa de qualsevol fàbrica automobilística d’Europa”, a conseqüència de la qual cosa “tres vegades més treballadors hi són ocupats ara respecte els que ho eren abans de la introducció de l’automatització”. Calder pensa que això és “un bon exemple de les repercussions de la tecnologia moderna”[16]
Per a la companyia Renault això és cert sens dubte, en qualsevol cas de moment. I bé pot ésser cert per moltes o fins i tot totes les empreses d’una economia de l’Europa Occidental en expansió, que ha experimentat el mateix procés de creixement que – per una sèrie de raons – va tindre lloc a Amèrica abans. Mentre la taxa de formació de capital en els darrers deu anys fou superior a l’Europa Occidental respecte d’Amèrica, no hi ha cap raó per assumir que això continuarà així. Òbviament, els efectes de l’automatització seran diferents sota condicions de ràpida expansió de capital que sota condicions d’estagnació de capital. La situació americana actual, doncs, pot bé ésser tan “un exemple de les repercussions de la tecnologia moderna” com l’experiència de Calder amb la companyia Renault, o fins i tot amb tota l’Europa Occidental.
Des del punt de mira del capital individual, un augment de la productivitat a través de l’automatització és sens dubte bo, si això permet aquest capital d’ampliar els seus mercats amb l’eliminació dels competidors menys eficients. El capital individual no és conscient, i no pot conscienciar-se, de la pèrdua de benefici per la pèrdua de treball social excedentari; les seues úniques consideracions són els costos de producció i els ingressos en vendes. Tant se val quines siguen les conseqüències socials de l’automatització, el capital privat sempre provarà d’augmentar la productivitat per guanyar beneficis extres o simplement per mantindre una determinada rendibilitat. Una taxa d’estalvis en declivi no aturarà el procés de cibernització en companyies amb prou reserves com per finançar innovacions tecnològiques. Com que l’automatització accelera l’obsolescència, les empreses més petites, incapaces d’introduir prou ràpidament maquinària automàtica, cauran pel camí. L’automatització accentua així el procés de concentració inherent a la competència del capital.
La concentració de capital demana, i permet, noves extensions de l’automatització. Lluny d’una taxa sempre creixent d’expansió de capital, la desocupació ha de crèixer. Aquesta taxa accelerada d’expansió és altament improbable; de forma que l’augment de rendibilitat que l’automatització comporta bé pot queda anul·lada per l’augment simultani en despeses governamentals necessàries per encarar les conseqüències socials de la cibernització. Certament, l’automatització també abaratiria els productes que recauen en el govern i en aquest sentit alleugen la càrrega del capital privat. Això, però, pot quedar superat amb una extensió de les demandes governamentals damunt del sector privat de l’economia – que, per ell mateix, accelerarien més que no obstaculitzarien el procés d’automatització.
Res d’això no passarà si les condicions socials del futur proper desencoratgen tant el creixement de l’automatització i el del “sector públic” de l’economia – en altres mots, si la societat, en general, “congela” les condicions socials existents. Però això requereix un control centralitzat damunt tota l’economia que el govern no posseeix. Si tingués aquest control, ja no presidiria una economia de lliure empresa. A banda de les dificultats internes d’un estat estacionari, les relacions externes de la nació impedeixen el manteniment de l’status quo econòmic. Ja que l’automatització, es diu, ha de superar els avantatges salarials de l’exterior amb l’enfortiment de la productivitat domèstica. I les nacions capitalistes han de competir no tan sols en l’esfera econòmica sinó també en la militar, i la producció d’armaments ja depèn en gran mesura de la tecnologia automàtica.
Amb tot, moltes empreses que voldrien poden no ésser capaces de fer-ho sense deixar d’existir. Es poden estendre subsidis a aquestes empreses com les que s’han atorgat a sectors agrícoles. Això no és menys probable, o diferent en principi, que sostindre els desocupats fora de la producció corrent. D’aquesta forma, part de l’empresa privada (en la seua forma tecnològicament endarrerida) pot esdevindre part del “sector públic” de l’economia, com ja ha estat el cas de sectors de la gran empresa. Si no és que els privilegis dels darrers, com contractes governamentals, exempcions fiscals i càrregues extraordinàries de depreciació són retallades, el minvant sector rendible de l’economia haurà d’abandonar una porció encara més elevada de la producció al sector públic. Aquest curs assolirà la seua fi “lògica” en la destrucció de la rendibilitat de l’empresa privada per les demandes del govern.
El curs real dels esdeveniments, però, determinat com era per la interacció d’interessos diversos i contraris, rarament és, si mai, “lògic”. Pot ésser alhora lògicament i econòmicament possible de tindre una indústria altament cibernitzada amb, diguem, la meitat de la població treballadora desocupada; amb tot, a la pràctica, això és força improbable. Sorgirien moviments socials per canviar aquesta situació. Similarment, l’accentuació de la concentració de capital mitjançant l’automatització duria molt probablement les forces polítiques en joc a cercar la detenció d’aquest desenvolupament. Quan la teoria entra en conflicte amb les necessitats reals, les atituds fetitxistes envers el sistema de producció i la seua tecnologia perden tirada, i la gent provarà de canviar l’estructura social més que no pas d’acomodar-s’hi indefinidament. A la fi, la qüestió del grau de cibernització es resoldrà amb accions polítiques.
Fins i tot per raons purament econòmiques, la cibernització troba un límit allà on comença a contradir la rendibilitat del capital. El seu ple desenvolupament seria un procés ben llarg en qualsevol cas, ja que requereix la renovació de la majoria d’equipament productiu existent. Llençar la massa de capital basada en la vella tecnologia és llençar el treball congelat de generacions. Crear el capital d’una tecnologia radicalment nova també requereix la feina de generacions. La cibernització tan sols es pot aplicar pas a pas, amb independència de la natura de la societat. Però en el capitalisme és doblement obstaculitzada perquè únicament se la pot aplicar en la mesura que salvaguarde i promoga el creixement del capital existent.
Prenent en consideració els desenvolupaments passats i jutjant les condicions presents de forma realista, el futur de la cibernització no sembla del tot prometedor tret, potser, de certes indústries, particularment les implicades en la producció d’armaments. De fet, s’ha dit que “aquestes màquines miraculoses en les quals la cibernètica podria desenvolupar tots els seus recursos semblen únicament utilitzables com a enginys de mort”[17]
Un mètode de tractar l’augment de productivitat produït per la cibernització seria retallar el nombre d’hores de treball i fornir la gent de més temps de lleure. Gairebé uniformement, però, aquest mètode es qüestiona o refusa totalment, no perquè contradiu el mecanisme capitalista, sinó perquè la societat “no ha desenvolupat un lleure enriquidor”. L’avorriment es considera un problema molt seriós i fins i tot perillós perquè “resta encara cert que l’home feliç és molt sovint qui no té prou temps per preocupar-se de si ho és o no”.[18] Tota mena de crims i delinqüències s’atribueixen a l’augment del lleure, que, doncs, cal que “organitzen” les autoritats competents abans de poder concedir-lo. Aquesta xerrameca ximple i insincera es pot menystindre de seguida. La classe ociosa sempre ha trobat el lleure de les classes inferiors perjudicial i perillós pel propi lleure. Si miram a les meravelles de la primera revolució industrial, Delacroix reflexionava sobre “la pobra gent extorquida, que no trobarà felicitat en la desaparició del treball. Mirau aquests desqueferats condemnats a arrossegar la càrrega dels dies i sense saber què fer-ne del temps, que les màquines encara allarguen més.[19] Amb tot, lleure és precisament ço que la majoria de gent necessita més i menys té – un lleure sense misèria, s’entén; ja que el lleure dels famolencs no és descans, sinó una activitat incansable destinada a servar la vida. Sense més lleure no hi haurà millora de la condició humana.
Tota aquesta qüestió no pot sorgir sota les condicions vigents. Ajudats per circumstàncies especials, un o altre grup laboral pot reeixir a retallar el temps de treball sense disminució d’ingressos. Però això és una excepció a la norma. Ja que retallar les hores en general i mantindre els fulls salarials derrotaria la intenció del capitalista amb la introducció del canvi tecnològic i faria de l’automatització un afer absurd. La fi de l’automatització és precisament reduir costos salarials en relació als costos generals dels “factors de producció” i recuperar els costos superiors en capital amb una productivitat més elevada. Es pot argumentar, és clar, que ja no hi ha cap necessitat per una extensió de la formació de capital i que la mera substitució i modernització de l’aparell productiu existent és suficient per satisfer totes les necessitats socials. Qualsevol augment de productivitat podria traduir-se doncs immediatament en salaris més alts, menys hores, o totes dues coses. Si bé això pot ésser cert, no és possible dins el sistema capitalista, i els qui proposen seriosament aquesta solució s’han de preparar per canviar el sistema.
La “solució” capitalista al problema de l’automatització es troba no en uns salaris més elevats i una setmana laboral més breu per a la població treballadora sinó en una rendibilitat més alta i un capital més gros. Cada emprenedor, o companyia, empra el mínim de treball en relació al capital invertit; cadascú, és clar, prova d’augmentar aquest mínim amb una inversions corresponentment més elevades. Els interessa – econòmicament parlant – no una força de treball més grossa o més petita sinó que la força de treball resulte més rendible. No els preocupa, ni els pot preocupar, la força de treball nacional; els desocupats són responsabilitat del govern, malgrat que tan sols els pot sostindre amb fonts extrets de tota la societat.
Com que la producció en la societat capitalista l’assoleixen nombroses empreses que operen i competeixen independentment, cadascuna d’acord amb els dictats de la rendibilitat, no hi ha forma per a la força de treball total de compartir la feina disponible. Hi haurà sobrecàrrega de feina per uns, desocupació per uns altres. Els patrons no retallaran hores de treball sense retallar salaris; i els treballadors més afortunats insistiran en treballar prou hores com per mantindre l’estil acostumat de vida. Per comptes de menys hores, hi haurà una desocupació creixent. El capitalista ha d’atendre les seues víctimes prou bé com per garantir-se la quiescència; però el sistema suportarà aquesta pèrdua tan sols i l’augment de la productivitat del treball la compensa. Quan la pròpia productivitat creixent done lloc a una desocupació permanent a gran escala, ja no beneficiarà el capitalisme: els beneficis que cree es perdran de nou pel cost de mantindre la població no-productiva. El capital haurà de deixar de funcionar com a capital.
Aquesta és la tendència general d’un ràpid desenvolupament tecnològic sota condicions de producció de capital. Realment, com que aquest desenvolupament no es pot encaixar en les relacions capitalistes de producció, restarà com a mera tendència. Serà constantment contrarestat per les reaccions socials que desencadena. De totes formes, la tendència assegura la continuació de condicions socials de crisi. La producció de capital en l’economia mixta enfronta així un doble dilema: el seu futur l’amenaça igualment el ràpid creixement del seu sector públic com la seua tecnologia d’estalvi de treball. Com més automatització hi ha, més gran és la necessitat de tractar-ne les conseqüències socials amb un augment de la despesa pública. Com més gasta el govern més urgent esdevé la necessitat de més automatització. El 1964, el Congrés americà establí una Comissió Nacional de Tecnologia, Automatització i Progrés Econòmic per tractar la taxa creixent de canvi tècnic i les seues conseqüències. La Comissió trobà el problema encara “manegable”, si el canvi tecnològic s’acompanyava de “vigoroses polítiques fiscals” que animen el creixement econòmic i l’ocupació governamental dels incapaços de trobar feina.[20] Amb tot – aquestes “vigoroses polítiques fiscals” són tan detrimentals al sistema d’empresa privada com ho són les conseqüències socials de l’automatització sota condicions d’estagnació relativa del capital.
1. A. P. Lerner, Everybody’s Business, p. 125.
2. J. Strachey, Contemporary Capitalism, p. 294.
3. Grundrisse p. 594.
4. Ibid., p. 595.
5. Ibid., p. 593.
6. D. N. Michael, Cybernation: The Silent Conquest, Santa Barbara, 1962.
7. Ibid., p. 13.
8. Ibid p. 16.
9. Ibid., p. 26.
10. Ibid., p. 46.
11. S. Kuznets, Capital in the American Economy, p. 442.
12. Ibid., p. 443.
13. Ibid., p. 453.
14. Ibid., p. 457.
15. Ibid., p. 460.
16. R. Calder, Europe’s Needs and Resources, p. 789.
17. P. de Latie, Thinking by Machine, Boston, 1957, p. 284.
18. R. Theobald, The Challenge of Abundance, New York, 1962, p. 86
19. L. Delacroix, The Journal of Eugene Delacroix, New York, 1961, p. 512.
20. The New York Times, January 24, 1966.