Els límits de l'economia mixta. Paul Mattick 1969
Segons Marx, “les contradiccions inherents als moviments de la societat capitalista impressionen al burgès pràctic de la forma més frapant en els canvis del cicle periòdic pel qual passa la indústria moderna, el punt culminant del qual és la crisi universal”[1] Durant el segle XIX, les crisis se succeïen a grans trets a intervals d'uns deu anys. La periodicitat de les crisis, segons Marx, sorgia simplement de la capacitat del capitalisme de superar la sobreproducció de capital mitjançant canvis en les condicions de producció que augmenten la quantitat de plus-vàlua en relació al capital existent. El cicle de crisi definit del segle passat és, però, un fet empíric no directament relacionat amb la teoria marxiana. És cert que Marx provà de connectar la periodicitat definida de les crisis amb el recanvi de capital. Però no insistí en la validesa d'aquesta explicació. En el meu cas, la seua teoria no depén de cap periodicitat particular de les crisis. Tan sols sosté que les crisis tendeixen a sorgir com a expressió d'una sobreproducció temporal del capital i com a mitjà per la represa del procés d'acumulació.
En l'esquema abstracte de valor de Marx, una sobreproducció absoluta o sobreacumulació de capital apareix tan bon punt un engrandiment ulterior del capital total donaria una quantitat de plus-vàlua inferior a la prèviament realitzada. Encara que les condicions que l'esquema de valor del desenvolupament assum no existeixen en el món real de la producció de capital, és amb tot clar que els capitals individuals, i el capitalisme en general, existeixen en situacions que estableixen límits al llur creixement. Si aquests límits són depassats, la crisi s'instal·la; això condueix a activitats que retiren aquestes limitacions amb la reorganització de l'estructura total del capital. Amb tot aquesta reorganització genera condicions que contenen límits específics propis.
En qualsevol moment els límits reals de l'expansió del capital els determinen condicions socials generals, que inclouen el nivell de tecnologia, la grandària del capital ja acumulat, la disponibilitat de treball assalariat, el grau possible d'explotació, l'abast del mercat, relacions polítiques, recursos naturals reconeguts, etc. No és el mercat únicament sinó tota la situació social amb les seues ramificacions la que permet o posa límits a l'acumulació de capital. Com que no és possible calcular quan l'expansió d'un o de tots els capitals assoleix el límit en les condicions socials reals, cal assumir condicions limitants per tal de revelar el significat del procés que hi ha implicat.
L'economia capitalista és una entitat de producció i intercanvi. Cal vendre la gran quantitat de mercaderies produïdes; ja que si les mercaderies no es poden vendre, el capital i la plus-vàlua que contenen no es poden realitzar, i la creixent explotació que els produí podria no ésser capaç d'impedir la reducció dels beneficis. La discrepància entre la creació de plus-vàlua i la seua realització apareix com un atipament del mercat, com una sobreproducció de mercaderies. Vist des de l'angle del desenvolupament productiu més que no pas dels seus resultats, la sobreproducció de mercaderies és una sobreproducció de capital. Per Marx, la sobreproducció de capital sempre implica la sobreproducció de mercaderies, però la distinció entre les dues és encara important. Ja que la sobreproducció de capital i mercaderies, per comptes de conduir a una retallada de la productivitat, tan sols l'accelera, indicant per tant que la discrepància entre la producció de plus-vàlua i la seua realització sorgeix per un declivi de la taxa d'acumulació. Amb una taxa suficient d'expansió de capital no hi hauria sobreproducció, i tan aviat com el procés d'acumulació es reprén, el mercat esdevé una vegada més ço que es considera "normal", malgrat la quantitat encara més gran de mercaderies que ara s'ofereixen a la venda. Ço implicat ací, doncs, no és una sobreproducció de mercaderies en relació a la capacitat absoluta de consum de la societat o a la capacitat relativa de consum del capitalisme, sinó una sobreproducció de mercaderies en relació a la demanda límitada capitalísticament sota les condicions particulars d'estagnació relativa del capital.
La sobreproducció de capital és sempre el “punt final” d'un període d'exitosa formació de capital on l'extensió de la producció va en paral·lel a l'expansió del capital existent. Per impedir l'arribada d'aquest punt, cal alterar les condicions de producció. Aquestes canvien, és clar, en el propi procés d'acumulació. No hi ha, però, cap raó per assumir que les condicions de producció canviaran sempre per acomodar-se a la necessitat d'expansió del capital, menys encara quan les primeres són les condicions socials generals de la producció i les darreres una necessitat particular vinculada únicament a la relació explotadora capital-treball. I encara que és cert que la demanda social, en afectar la distribució de plus-vàlua social a través de l'establiment competitiu d'una taxa mitjana de benefici, posa o retira límits a capitals particulars, aquesta demanda social no representa les realitats de les condicions socials sinó que la determina en gran mesura la mateixa producció de capital.
En qualsevol cas, una crisi és una interrupció del procés d'acumulació. Siguen quines siguen les teories específiques de les crisis que s'han introduït de Marx ençà, aquestes coses es reconeixen generalment - que una taxa d'expansió suficient per impedir l'estagnació i el declivi depén de la rendibilitat del capital; que esdevé creixentment més difícil de mantindre aquesta rendibilitat davant les dimensions del capital ja assolides; que es pot posar fi a l'estagnació econòmica únicament amb una millora de la rendibilitat. Això consitueix el contingut de tota teoria del cicle econòmic.
Totes les crisis han estat precidides d'una expansió de la producció i del crèdit, reforçada especulativament. Això no vol dir, però, que la sobreproducció resulte de l'especulació i de l'extensió del crèdit, ja que “l'extensió del sistema creditici és tan sols la forma que amaga la sobreproducció de capital.”[2] La sobreproducció ja és inherent a l'acumulació competitiva de capital degut al caràcter doble de la producció de valor i a la pulsió unidireccional del valor d'intercanvi. “L'expansió i la contracció del crèdit és un simple símptoma dels canvis periòdics del cicle industrial.”[3] El declivi de la rendibilitat contrau l'estructura de crèdit de la mateixa forma que l'augment de la rendibilitat l'engrandeix. Similarment, si bé és cert que la competència reforça l'expansió de capital amb independència de la rendibilitat del capital total, això és així tan sols perquè la tendència de la taxa de benefici a caure existeix en el procés de producció, independent del mecanisme competitiu.
A banda de les ventades dels robatori colonial, la formació primerenca de capital seguia a un ritme relativament regular degut al curs encara plàcid del desenvolupament tecnològic i a les barreres socials a la creació d'un enorme proletariat industrial. Els aspectes no-capitalistes de l'economia eren encara prou forts com per donar al procés social total de desenvolupament l'aparença general de producció per consum. El mateix endarreriment explica, és clar, els horrors del primer capitalisme i l'avarícia extraordinària de plus-vàlua que trobà expressió en l'empobriment de la població treballadora. També explica el pessimisme dels economistes clàssics sobre el futur capitalista, i la llur pròpia preocupació, inadequada, sobre el problema de la taxa de benefici en declivi.[4] Tan sols amb l'ascens de la indústria moderna, l'obertura del mercat mundial i la preponderància de les relacions capital-treball en la producció, esdevingué la pròpia expansió del capital el principal factor determinant del desenvolupament social. Fins llavors, les necessitats físiques humanes sota unes condicions socials menys complexes donaven al primer desenvolupament capitalista un element d'"ordre" que no li era propi.
Per bé que predeterminat per la divisió del treball en treball necessari i treball excedentari, la demanda social en el primer capitalisme era en gran mesura una demanda de mitjans de consum. D'ací la idea que l'equilibri de mercat de l'oferta i la demanda el determinen els requeriments socials de la producció pel consum. A mesura que el capitalisme esdevenia el sistema dominant de producció i el ritme de l'acumulació augmentava, la “demanda social” es feia en una mesura sempre més gran una demanda de capital. L'oferta i la demanda en el sentit tradicional deixaven de determinar el procés de producció; la producció de capital, com a capital, determinava la grandària i la natura de la demanda de mercat.
La producció de mercaderies crea el seu propi mercat en la mesura que és capaç de convertir plus-vàlua en capital nou. La demanda de mercat és una demanda de béns de consum i de béns de capital. L'acumulació tan sols pot ésser l'acumulació de béns de capital, ja que allò que es consumeix no s'acumula sinó que simplement se'n va. És el creixement del capital en la seua forma física el que permet la realització de la plus-vàlua fora de les relacions d'intercanvi capital-treball. Mentre hi haja una demanda adient i contínua de béns de capital, no hi ha cap raó per la qual les mercaderies que entren en el mercat no s'hagen de vendre.
Segons Marx, un “equilibri” de mercat en termes de preus implica un “equilibri” en termes de valors i presuposa la completa realització de la plus-vàlua. Per un determinat període de temps, el treball social total es compta tan sols quan la part no-consumible de la plus-vàlua es converteix de mercaderies a capital nou. Tan sols llavors el procés de circulació és en “harmonia” amb el procés de producció. Sense aquesta acumulació, els preus cauran no tan sols per l'augment de productivitat del treball sinó també perquè l'oferta de mercaderies superarà la demanda. D'altra banda, si la demanda de capital supera l'oferta, els preus pujaran malgrat l'augment de productivitat del treball. Els preus pujara o cauran amb variacions en la productivitat del treball i de l'oferta i la demanda. Aquestes darreres variacions, però, depenen de la taxa d'expansió de capital; i aquesta taxa depén al seu torn de la productivitat (rendibilitat) del treball en relació a la quantitat existent de capital. En altres mots, els canvis de preus degut a les relacions d'oferta i demanda deriven de les relacions de valor i plus-vàlua que determinen la taxa d'acumulació.
Siguen quins siguen els moviments de preu que acompanyen el procés d'acumulació i les fluctuacions particulars en temps de crisi, mai tendeixen a una equació de l'oferta i la demanda que adapte la producció social al consum social. Els canvis de preu sempre es relacionen amb l'expansió o contracció de l'acumulació de capital. Una taxa baixa d'expansió de capital apareixerà com un mercat excessiu de mercaderies i deprimirà preus. Una taxa alta d'acumulació revertirà la situació del mercat i elevarà els preus de les mercaderies.
Hi pot haver producció de treball excedentari sense acumulació de capital. En aquest cas, la “plus-vàlua” no comprendrà més que el fons de consum de la població no-treballadora. Però la producció de capital exclou aquest estat de reproducció simple. Forçats per la competència, els capitalistes individuals han d'acumular, ni que siga per preservar el capital que ja els és propi. El capital s'empra en el procés de producció com un ítem de cost de producció, i es recupera en el procés de circulació com a part del preu de les mercaderies. Generalment, qualsevol capital particular que no augmente la seua productivitat amb l'expansió desapareixerà, ja que el capital tan sols pot realitzar la seua plus-vàlua en el mercat, i el mercat anivella preus d'acord amb la productivitat canviant del treball.
Un empresari pot invertir en equipament de capital nou i més productiu fins i tot quan el seu benefici sobre la producció actual fa d'això una empresa qüestionable, perquè la inversió addicional pot prometre una capacitat competitiva més gran i li permet d'engrandir el seu mercat a expenses d'altres capitalistes. Totes les inversions addicionals són tants altres intents de participar d'una demanda de mercat esperadament més gran, o aconseguir una porció més gran d'una demanda existent estable, o fins i tot en davallada, a expenses d'altres empreses.
Un mercat més gran presuposa una producció més gran, fins i tot encara que una producció més gran no puga trobar una demanda adient de mercat. En l'intent de salvaguardar el capital augmentant-lo, els capitalistes acceleren el procés d'acumulació. No hi ha cap certesa que l'expansió de producció estendrà el mercat en igual mesura. Amb tot, aquesta mateixa acceleració és una extensió del mercat en el sentit que augmenta la demanda de mitjans de producció. Si, en conseqüència, la demanda de mercat augmenta generalment i afecta totes les esferes i branques de la producció, s'hi segueix un període de “prosperitat” i semblarà un “equilibri” de l'oferta i la demanda. Sota l'assumpció que l'acumulació de capital té aquest efecte, l'única raó possible per la qual s'hauria d'aturar sobtadament és una manca de plus-vàlua; i aquesta manca ha d'haver sorgit dins i malgrat el procés d'acumulació.
En realitat, és clar, sembla que siga al contrari; aparentment, la plus-vàlua és irrealitzable degut a una abundància de valors d'ús (mercaderies). I al capitalista individual és de fet la manca de demanda la que li obstaculitza la venda de mercaderies i la que l'indueix a no augmentar la producció amb inversions addicionals. Però aquesta dependència aparent de l'acumulació respecte la demanda de mercat revela simplement les reaccions dels capitalistes individuals a l'escassedat de plus-vàlua, o treball excedentari, és a dir a la insuficiència del valor d'ús dels treballadors (la llur capacitat laboral) que recau als capitalistes a canvi del valor d'intercanvi dels treballadors (salaris), o, el que és el mateix, a la disminució de l'explotabilitat del treball en relació als requeriments de beneficis d'una acumulació progressiva de capital.
Amagada en l'esfera de la producció, aquesta situació no es contradiu amb una sobrecàrrega del mercat de mercaderies. Cal tindre sempre en ment que la producció capitalista és pel benefici i el capital. La producció de mercaderies com a valors d'ús concrets és simplement el mitjà de producció de capital com a valor d'intercanvi abstracte. Cal recordar també que, respecte a la rendibilitat, la caiguda de l'element de valor d'intercanvi de la producció de mercaderies s'immunitza amb un augment de la productivitat de la producció de valors d'ús. Similarment, la caiguda en la rendibilitat que una determinada quantitat de capital experimenta troba compensació en el creixement del capital total. D'aquesta manera, un augment de la quantitat de treball impagat - expressat com una massa més gran de mercaderies - deixa de banda la tendència a la baixa de la taxa de benefici. Així, la sobrecàrrega real del mercat de mercaderies ha d'ésser causa pel fet que el treball no és prou productiu com per satisfer les necessitats de benefici de l'acumulació de capital. Com que nos'ha produït prou, el capital no pot expandir-se a una taxa que permete la plena realització d'allò que ha estatproduït. L'escassedat relativa de treball excedentari en el procés de producció apareix com una abundància absoluta de mercaderies en el procés de circulació i com a sobreproducció de capital. Això ho fa evident el fet que els períodes de sobreproducció acaben sempre amb un augment, i no una disminució, de la producció i dels mitjans de producció, la qual cosa és possible per la millora de les condicions d'explotació.
Tot i que l'expansió de capital depén de la realització de la plus-vàlua en la circulació i esporàdicament s'atura per limitacions de mercat, l'acumulació de capital no és un problema de realització. També ho és, és clar, però el problema de realització deriva del fet que la producció de capital és un procés d'expansió de valor. Fins i tot assumint la inexistència del problema de realització, Marx veia el procés d'acumulació com a històricament limitat perquè destruïa la seua pròpia font d'existència i secret de desenvolupament a través de la caiguda de la taxa de benefici en el curs de l'elevació de la composició orgànica del capital.
Aquest procés, certament, es pot també descriure en la forma menys abstracta de realització de plus-vàlua. Els resultats serien els mateixos, però. L'esfera de la circulació creix amb el creixement del capital. Però l'expansió del capital és també una procés de concentració i centralització de capital. Això limita l'extensió espaial de la producció de capital, ja que els capitalistes esdevenen creixentment incapaços i indisposats a capitalitzar la producció mundial. La dificultat creixent de mantindre una taxa de benefici suficient per l'expansió del capital existent disminueix el desig d'estendre capital cap a regions no- o sub-desenvolupades. Per comptes d'això, aquestes regions són mantingudes en gran mesura com a bases de matèries primeres barates a canvi de mercaderies produïdes en els territoris capitalísticament desenvolupats.
L'acumulació implicava l'extensió constant de la producció capitalista mitjançant la transformació de sistemes més primitius de producció en producció de mercaderies. Aquesta és una forma d'aturar la pujada de la composició orgànica del capital i d'estabilitzar la taxa de benefici. Però l'acumulació també comporta centralització i concentració que fan davallar la formació de nou capital, i disminueixen així els efectes “beneficiosos” que el capital nou pot tindre en la taxa mitjana de benefici. Segons Marx, “el concepte de capital conté la tendència a crear el mercat mundial” [4] però el desenvolupament capitalista obstaculitza simultàniament el desenvolupament capitalista de la producció mundial per la seua tendència immanent de monopolitzar el procés d'acumulació de capital.
Això no és dir que el capitalisme és responsable de l'existència de països sots-desenvolupats. Però és dir que una plena industrialització de la producció mundial no es pot realitzar a través de l'acumulació de capital privat. El creixement i monopolització de la riquesa privada complica i distorsiona la formació de riquesa social. Certament, no hi ha res en el sistema capitalista que l'impedesca de cercar beneficis per tot el globus, i no hi ha lloc on el capital no entraria si hi fos rendible. Amb tot, la concentració de riquesa basada en la propietat privada divideix el món en regions riques en capital i pobres, de la mateixa forma que polaritza cada nació particular en capitalistes i treballadors assalariats.
El capitalisme trobà més rendible restringir el desenvolupament industrial a la seua pròpia part del món. Una vegada s'assolí i es consolidà aquesta posició monopolista, no se la podia abandonar sense pertorbar seriosament tot el canemàs del capitalisme occidental. Preservar les nacions no-industrials com a mercats de les llurs indústria manufactureres era doncs la política comercial de totes les nacions desenvolupades, i era políticament efectuada en els països sota el llur control. La pròpia natura, s'afirmava, destinava certs països a ésser productors de mercaderies industrials i d'altres a ésser productors de productes primaris. Més que un “fet natural”, aquesta divisió era també una conveniència econòmica, tal com ho elucidava la teoria dels costos comparatius, és a dir la nació que era més “econòmic” produir productes primars en països de producció primària i més “econòmic” produir mercaderies industrials en nacions industrials. D'aquesta forma, suposadament, tothom guanyava amb la “divisió internacional del treball”, és a dir, amb la divisió del món en nacions industrials i no-industrials. Realment, però, l'intercanvi entre aquests països fou sempre avantatjós pels desenvolupats i desavantatjós pels sots-desenvolupats.
Aquesta és una forma amb la qual el capital obstaculitza concretament el desplegament de les forces de producció. Però mentre aquest procediment accelera l'expansió del capital monopolitzat durant un temps, més tard esdevé una causa addicional d'estagnació del capital. I això és així perquè en relació als requeriments d'acumulació més elevats dels capitals concentrats existents, menys i menys plus-vàlua es pot extreure dels territoris sots-desenvolupats amb estagnació productiva. Pel que fa a ells, aquests territoris no poden capitalitzar la producció en competència amb els capitals ja altament monopolitzats; i l'aparició de nous capitals independents és possible tan sols en un aïllament relatiu del mercat mundial capitalista.
Dissenyat i construït amb vistes cap a un mercat mundial en expansió, la capacitat productiva de les nacions avançades capitalísticament depassa l'abast dels llurs mercats nacionals. Com que això és més o menys cert per tots els països industrials, la llur producció combinada depassa l'abast del mercat mundial, si no és que una formació ràpida i general de capital expandeix el mercat mundial tan ràpidament com fa la producció. Encara que això és rarament el cas, no és impossible. El model de Marx d'acumulació de capital assum que això és possible i per tant restringeix la tendència a la caiguda de la taxa de benefici a esdeveniments de l'esfera de la producció. En realitat, és clar, l'eixamplament de la diferència en productivitat entre les regions desenvolupades capitalísticament i els sots-desenvolupades afecta la realització de la plus-vàlua a través de l'empobriment creixent de les segons. En animar únicament l'explotació de la producció de béns primaris, en transferir els beneficis fets en aquestes àrees a les nacions industrialment avançades, i en imposar termes comercials que afavoreixen els països capitalistes desenvolupats, les nacions avançades redueixen la capacitat de l'àrea sots-desenvolupada de comprar béns manufacturats. Com més pobres esdevenen les nacions sots-desenvolupades, menys mercat ofereixen pels productes dels països industrialment avançats, i menys capaces són de capitalitzar-se i augmentar així la demanda general. Aquesta manca de demanda és de fet una manca de plus-vàlua en territoris incapaços de comprar. Ço que apareix com un problema de realització en sistemes capitalistes avançats és un problema de producció en nacions menys desenvolupades. L'efecte total, però, és una reducció de la plus-vàlua, que obstaculitza l'avenç del procés general d'acumulació.
Ja hom mire la producció de plus-vàlua, o la seua realització, vistes des de la posició del capital total, el problema real del capitalisme és una escassedat, i no una abundància, de plus-vàlua. Tan sols si es mira una nació capitalista particular aïllada, o separant el món capitalista desenvolupat del món en general, una manca real de plus-vàlua apareix com una sobreproducció de mercaderies. Similarment, és tan sols des del punt de mira dels productors individual de qualsevol nació capitalista que una escassedat real de plus-vàlua produïda socialment apareix com una demanda de mercat en declivi. Però en el món en general i en cada nació separadament, hi ha sobreproducció únicament perquè el nivell d'explotació és insuficient. Per aquesta raó, la sobreproducció se supera amb un augment de l'explotació - suposat, és clar, que l'augment és prou gran com per expandir i estendre capital i augmentar així la demanda de mercat.
1. Capital, Vol. I, p. 26.
2. Engels to Marx, Briefe über des Kapital, Berlin, 1954, p. 74.
3. Capital, Vol. I., p. 695.
4. Per exemple, Adam Smith pensava que l'acumulació de capital davallava la taxa general de benefici en el mateix sentit que l'expansió competitiva de negocis particulars davallava el benefici d'aquests negocis; i David Ricardo sostenia que la taxa general de benefici tendia a davallar degut a que l'acumulació de capital, si bé elevava la productivitat de la indústria, disminuïa la productivitat de l'agricultura a través de la inferioritat creixent dels recursos naturals.
4. K. Marx, Grundrisse, p. 311.