1968
Publicat originalment com a «Review
Article: Arms and Capital», International Socialism (1st
series), No.34, Autumn 1968;
Transcrit per Andy
Blunden, per marxists.org 2003. Traducció de marxists.org
(setembre del 2006)
Com que l’intervencionisme governamental en l’economia assegurà, durant gairebé dues dècades, el creixement de la producció i el comerç, s’animà la il·lusió que s’havia trobat una via per trencar la susceptibilitat del capitalisme a la crisi i la depressió. Els mitjans fiscals i monetaris emprats eren vistos com a graus de ‘planificació’, que asseguraven la plena ocupació i l’estabilitat social. Amb tot, davant la persistent estagnació econòmica d’Amèrica i l’aplanament de l’expansió de l’Europa Occidental, s’ha instal·lat una nova desil·lusió. Tampoc no es pot sostindre gaire que les dificultats creixents del sistema capitalistes són dificultats de la planificació. Mentre que els keinesians d’esquerres hi responen simplement amb la reivindicació d’un intervencionisme governamental més estès, els keinesians pròpiament dits defensen un ‘capgirament’ de les polítiques keinesianes, és a dir, mesures deflacionàries i un canvi d’èmfasi del sector públic de l’economia cap al privat. El llibre de Kidron[1] entra en aquesta discussió, per bé que des d’un angle completament diferent. Sosté ‘que l’intent de Marx de copsar el funcionament del sistema no és ni ridícul ni sagrat. Reconegut el seu primitivisme, es pot emprar de forma efectiva’.
És des d’un ‘marxisme més actualitzat’, doncs, que Kidron analitza el desenvolupament capitalista occidental recent i especula quant a les perspectives futures. Assenyala primerament allò que és obvi, és a dir, que el capitalisme occidental ‘no es pot entendre si no és en termes de sistema mundial, i particularment en termes de les seues relacions competitives amb el capitalisme d’estat’, i després continua per explicar que la crescuda recent no fou tan provocada per les activitats de ‘planificació’ del govern i de la gran empresa com per l’economia armamentística. Si bé reconeix els èxits capitalistes, creu segur que són d’una natura temporal.
En haver-se’m demanat de comentar el llibre de Kidron, m’he trobat en la curiosa posició d’ésser-hi d’acord amb la majoria de les troballes i de les conclusions que se’n treuen sense, però, compartir els arguments que fonamenten la seua posició. Si bé sóc d’acord amb Kidron que ni la ‘planificació’ ni l’economia armamentística ofereixen solucions a les contradiccions inherents de la producció de capital, i que, en conseqüència, la lluita de classes entre el treball i el capital continuarà a determinar el desenvolupament social, diferesc d’alguns dels arguments teòrics aportats per sostindre aquestes conviccions comunes. Els desacords es basen en el fet que no faig tantes concessions al ‘primitivisme’ de la teoria de Marx.
Em sembla, per començar, que Kidron atorga més crèdit del necessari als apòlegs de la ‘planificació’ capitalista. Per bé que no comparteix el llur entusiasme excessiu i poc fonamentat, hi és d’acord en el fet que, en combinació amb la planificació governamental, ‘la planificació empresarial sistemàtica és alhora molt important i molt recent’. Les empreses sempre han estat ‘planificades’, però, i els governs sempre han servit la societat d’empreses individualment ‘planificades’. És precisament aquesta ‘planificació’ d’empreses individuals el que explica l’anarquia capitalista general. Tot el que es pot assenyalar en aquest sentit és que les empreses individuals són ara més grans i més concentrades i que, en conseqüència, la llur integració amb el govern és més directa que no abans. Però la contradicció entre la racionalitat empresarial i la irracionalitat social resta i exclou allò que es podria designar com a ‘planificació’.
En la visió de Kidron, la ‘planificació’ capitalista canvia fins a cert punt el caràcter del sistema capitalista. ‘Els usuaris finals’, escriu, ‘són de vegades tan grans, i els productes que requereixen tan complexos i costosos, que molts d’ells han deixat d’ésser mercaderies en qualsevol sentit real i esdevenen utilitats, o en la terminologia de Marx, on la distinció és clara perquè és crucial en la seua anàlisi, han canviat de valors a valors d’ús’. Però tot el que diu Kidron ací és que una part creixent de la producció ha esdevingut producció-residu que no entra en la circulació capitalista i en el procés de realització de beneficis. Sempre hi ha hagut una producció-residu, és clar, això és, mercaderies que no trobaven compradors en el mercat. Per bé que aquestes mercaderies tenien un valor d’ús potencial, no s’hi podien convertir perquè no prenien la forma presuposada de valor d’intercanvi. Aquesta és una dificultat capitalista, que ara ha pres proporcions gegantines, però que no es pot considerar com un aspecte de la ‘planificació’.
No és la ‘planificació’, però, la que explica l’alta ocupació i l’estabilitat social per Kidron. Tampoc no la troba en les innovacions tècniques i en l’expansió del comerç perquè, segons ell, cap de les dues ‘no pot gaudir d’una existència exògena independent’. Més important encara que tots aquests factors és l’augment de l’ocupació per la transformació de l’economia capitalista en una economia armamentística. La darrera, també, diu, és d’una natura contradictòria, perquè ‘en la mesura que el capital és taxat per sostindre les despeses en armament es veu privat de recursos que altrament li servirien per realitzar noves inversions; en la mesura que la despesa en armaments és despesa en un producte final de ràpida extinció constitueix un afegit net al mercat de productes «finals»’.
No és així, però, i les contradiccions de l’economia armamentística han de cercar-se en un altre lloc. La producció armamentística (i tot el que l’acompanya) no apareix com a productes ‘finals’ en el mercat. Els governs o bé taxen o manlleven recursos privats i indueixen empresaris privats a produir armaments. Els costos i beneficis de la producció, per bé que remunerats pel govern, es paguen amb les pròpies contribucions al govern mitjançant taxes o prèstecs –els quals impliquen simplement una taxació diferida. Vist des del punt de mira de la societat en general, i no des del punt de mira del productor individual d’armes, l’economia armamentística elimina amb el seu creixement una part creixent dels productes ‘finals’ del mercat i per tant disminueix les inversions productives (profitoses). Per comptes de l’acumulació de capital hi ha l’acumulació del deute nacional.
L’absència d’una producció no-profitosa d’armes no augmentaria per ella mateixa, és clar, la taxa d’inversió del capital productor de beneficis de la qual depèn la prosperitat capitalista real. El fet és, però, que una taxa disminuïda d’expansió del capital força els governs a fornir producció pel mercat amb una producció-residu per tal de garantir una alta ocupació i estabilitat social. Però aquesta és una despesa capitalista, que indica la prevalència de condicions amagades de crisi, que tan sols poden superar-se, i aparentment i tan sols per un temps, amb una extensió del mecanisme creditici mitjançant prèstecs governamentals, que troba la seua pròpia limitació en un sector generador de beneficis que decau relativament.
Kidron assum que la producció armamentística no afecta la taxa de benefici perquè cau en la categoria de producció luxosa. Citant P. Sraffa, suggereix que com els béns de luxe no són ni instruments de producció ni articles de subsistència... i així no tenen part en la determinació del sistema, les relacions de preu pels productes de producció i de consum resta inalterada i així també la taxa de beneficis passe el que passe en l’esfera de la producció luxosa. La producció armamentística, escriu Kidron, ‘és la clau, i aparentment permament, que tanca la «tendència de la taxa de benefici a caure»’.
Des d’un punt de mira marxià, pe`ro, és la tendència de la taxa de benefici a caure la que és la clau de l’extensió i les limitacions de l’economia armamentística. En certa forma, és evident que els béns luxosos no afecten la taxa de benefici, ja que constitueixen part dels beneficis realitzats en el mercat. Els beneficis que recauen en el capital es poden consumir completament (inclosos els béns luxosos), o poden reinvertir-se parcialment en capital addicional. Quan no hi ha reinversió –i tota la resta és igual– la composició orgànica del capital no augmentarà i la taxa de benefici no caurà. Un capital no-acumulatiu, però, és un capitalisme en crisi, ja que és tan sols per l’expansió del capital que la demanda del mercat arriba a un nivell que permet la realització dels beneficis fets en la producció. La reproducció simple, on tota la plus-vàlua la consumeixen directament els capitalistes, no és producció capitalista. Per bé que possible com a excepció, com a condició permanent assenyalaria la fi de la producció de capital, és a dir, l’engrandiment del capital total per damunt del capital inicialment donat en cada cicle de producció. Si tots els beneficis no consumits pels capitalistes anassen a la producció armamentística, el capital deixaria d’acumular-se i el sistema de producció deixaria d’ésser producció capitalista. És per aquesta raó que la producció armamentística troba els seus límits en la taxa d’acumulació, mentre que la darrera troba els seus propis límits en la taxa de benefici.
Per garantir unes taxes de benefici adequades es requereix un ràpid augment de la plus-vàlua relativa mitjançant innovacions tècniques que han d’augmentar, alhora, el valor total del capital i la seua composició orgànica. Mentre la producció creix en l’economia armamentística, la producció de beneficis en relació a la producció total decau més ràpidament que abans, la qual cosa demana un augment encara més ràpid de plus-vàlua relativa. Mentre la productivitat del treball es puga augmentar prou com per mantindre la taxa requerida de benefici i la producció armamentística, la darrera és de fet la causa de l’alta ocupació i de l’estabilitat social. Però el procés és condemnat. Per assumir la despesa de la producció armamentística, l’explotabilitat del treball ha d’augmentar contínuament. Això suposa una composició orgànica del capital superior i un declivi en la força de treball explotable en relació al capital creixent. Per mantindre un estat d’alta ocupació indefinidament, la producció armamentística ha de crèixer més ràpidament que la producció total. Però això implica el lent deteriorament de l’expansió privada del capital que tan sols es pot atura si s’atura l’extensió de l’economia armamentística.
Kidron, també, troba l’economia armamentística vulnerable, però per raons diferents de les que se segueixen de l’anàlisi de Marx de l’acumulació de capital. Cerca la seua força present i la possible feblesa futura en la competència, particularment, en l’augment competitiu de la producció armamentística. Mentre que la competència pot explicar moltes coses, segons Marx, en ella mateixa necessita una explicació. Aquesta es troba en l’anàlisi del valor de la producció del capital. Però Kidron no penetra en aquest nivell bàsic d’investigació.
La producció armamentística Kidron la veu com a ‘estabilitzadora’. Té un ‘efecte dominó’, ja que una vegada iniciada en un país, diu, ‘prolifera inexorablement a través del sistema, obligant les altres grans economies a entrar en una cursa armamentística competitiva, i a posar-se així en l’esfera estabilitzadora d’operacions’. Sota aquestes condicions, i per altres raons que seran ignorades, l’alta ocupació i l’estabilitat esdevenen arreu dependents de la producció armamentística. La resposta general a aquesta necessitat, escriu Kidron, ‘constitueix un sistema els elements dels quals són alhora interdependents i independents els uns dels altres, sostinguts per una força mútua –en breu, un sistema capitalista tradicional’. Per bé que Kidron afirma que cap pressupot armamentística ‘s’ha adoptat mai enlloc com a mitjà d’assegurar un ambient internacional adient per l’estabilitat’, en la seua opinió ha tingut de totes formes aquest efecte.
Amb tot, continua Kidron, la producció armamentística genera no tan sols estabilitat sinó també inestabilitat. ‘La flexibilitat del pressupost armamentística com a estabilitzador dins de cada economia nacional’, escriu, ‘s’arrisca per la seua mediació entre economies’. Per bé que fins ara, en la seua opinió, ‘el pes de l’economia armamentística ha estat del costat de l’estabilitat, carregant i recarregant les causes més immediates de l’alta ocupació i del benestar’, aquesta situació és susceptible de canvi. Com que l’augment de les armes d’una nació convida a mesures dissuassòries en d’altres nacions, l’escalada armamentística consegüent pot depassar el punt que garanteix l’estabilitat. També la necessitat de competir ‘en potencial destructiu així com en formes més tradicionals’, pot induir a una reducció desestabilitzadora de la producció armamentística. Com que els recursos de la producció nacional són limitats, la cursa armamentística condueix a un creixement desigual de les diferents nacions, produint així un balanç internacional constantment canviant de poder militar i econòmic que accelera la inestabilitat creixent del món. A més, l’especialització creixent de la tecnologia militar elimina alguns dels trets estabilitzadors. Moreover, the growing specialisation of military technology deprives it of some of its stabiising features. Es posa un sostre a la producció armamentística en favor de polítiques recessives i dels avantatges capitalistes que en deriven. Kidron ja percep una ‘tendència a la baixa en la despesa armamentística occidental –en proporció a la despesa governamental’, una caiguda que implica el retorn de la inestabilitat.
Segons Kidron, és la competència –general, així com la relacionada amb la producció armamentística– la que, si bé al principi comporta una mena d’estabilitat nacional i internacional, la destrueix en un estadi posterior del desenvolupament. L’antic mecanisme de crisis com a ‘mecanisme d’equilibri’ ha sigut superat mitjançant la producció armamentística amb un nou ‘mecanisme d’equilibri’ que és també un mecanisme de crisi. I això és, és clar, cert però no es pot deduir del simple fet de la competència capitalista, que tan sols externalitza les contradiccions immanents, però amagades, de la producció de capital.
En haver tractat d’aquesta manera amb experiències recents, Kidron s’adreça als problemes que presenten. Se n’adona, primer, d’una pujada continuada de preus. Per bé que s’alcen per raons diferents en moments diferents, la llur explicació, diu, ‘exigeix considerar-hi més que una simple pressió de la demanda’. Creu que els factors addicionals ‘són bàsicament institucionals’, perquè les grans companyies controlen els llurs propis preus. A banda d’això, els obrers, amb o sense la connivència de les grans empreses, serien capaços d’elevar els llurs salaris i sovint ‘molt més enllà dels augments de productivitat de l’economia en general’. Això ha sigut possible, en part, perquè en els sectors dinàmics de l’economia ‘òrgans com més va més petits d’obres són capaços d’aplegar una influència com més va més gran com a fixadors de salaris’. Salaris alts i beneficis alts van així de la mà i fan els preus més elevats. Si això fos així, no hi hauria cap problema. Des d’un punt de mira capitalista, però, uns preus més alts tan sols tenen sentit si alteren la distribució de renda entre el treball i el capital. Els preus no pugen perquè els salaris siguen alts, sinó per tal de davallar-los.
Si bé Kidron concedeix a l’economia armamentística una estabilitat econòmica, no veu clarament la seua connexió amb la pujada de preus. El fet, però, que els impostos no afecten els beneficis hauria d’indicar que les despeses de la producció armamentística són en part compensades mitjançant augments de preus i d’aquesta forma distribuïdes per tota la societat. L’augment de preus ha de depassar l’augment dels salaris, ja que si aquest no fos el cas, els beneficis disminuirien i, en aquest sentit, la producció armamentística. L’augment d’aquesta requereix uns preus en constant augment malgrat l’augment de la productivitat del treball, que pot mantindre i fins i tot engrandir beneficis i salaris. Amb tot, siguen quins siguen els salaris, han d’ésser una quantitat inferior en relació a la producció social total.
Això es pot fer amb mètodes bé inflacionaris o deflacionaris. Però si la producció armamentística ha de crèixer, tan sols ho pot fer amb mètodes inflacionaris. El mètode deflacionari i la reducció de la producció armamentística, assenyala Kidron, van acompanyats. Encara així, els preus continuen a pujar per tal de garantir la rendibilitat amenaçada del capital. Això no és, com assum Kidron, perquè les rigideses nacionals i internacionals impedeixen el ‘mecanisme d’equilibri’ d’expansió i contracció de continuar el seu curs, sinó perquè la rendibilitat del capital és amenaçada ara per una expansió i alhora per una contracció de la producció. Mentre que l’augment de la producció armamentística fa perillar l’acumulació de capital, la seua reducció no genera necessàriament una taxa d’acumulació suficient per garantir l’estabilitat social. En qualsevol cas, l’única via oberta per tractar el dilema és reduir els salaris. Si això no es pot realitzar mitjançant el mercat i les relacions de preu amb mesures monetàries i fiscals, els governs burgesos ho provaran mitjançant el control salarial.
Kidron no creu que el control salarial indique l’‘elaboració immanent d’un biaix de classes en termes de política econòmica’. La transició cap al control salarial, diu, fou en molts països ‘forçada per una ofensiva salarial particularment determinada’, mentre que en d’altres ‘arribà després que el treball refusàs d’assumir l’estrabada de la balança de pagaments’. Assenyala, però, que aquestes firmacions obreres són limitades per l’‘assimetria del poder de classes’. Una vegada els esdeveniments forcen l’aparició una mena d’estructura planificada, escriu, ‘el treball més que no pas el capital esdevé el membre receptor de les estrabades’. Els sindicats poden ésser pressionats a acceptar controls salaris amb l’‘amenaça d’una desocupació severa –no com a producte de circumstàncies cegues sinó com a conseqüència d’una política’. En d’altres paraules, si la ‘planificació’ pot produir una alta ocupació, pot produir també desocupació, fins i tot quan s’hi va recòrrer, inicialment, per tal d’arribar a la plena ocupació mitjançant la producció armamentística, que ara, al seu torn, deixa pas a la ‘depressió planificada’ per ensenyar els obrers a respectar la rendibilitat del capital. Tota la ‘planificació’, doncs, i l’economia armamentística alhora, no alteraren la necessitat capitalista de regular primer la relació entre els beneficis i els salaris abans de ‘regular’ qualsevol cosa més.
But here, according to Kidron, capitalism is bound to fail. Because ‘planning’ has ‘come increasingly to depend on wages policy,’ it is ‘flawed from the start.’ Wage policies cannot work because they presuppose ‘a consensus about the distribution of income,’ and that ‘consent remains as elusive as ever.’ Price policies, incorporating both profits and wages, ‘presuppose a class-less society.’ Short of such, income policy merely implies wage control. And while unions and political parties may consent to wage control and labour regulation, the workers themselves might not.
Mentre les organitzacions obreres de masses traslladen l’èmfasi ‘de confrontament de la societat pel bé dels llurs membres cap al confrontament dels llurs membres pel bé de la societat’, el llur probable fracàs pot ésser contrarestat amb el creixement d’organitzacions de base semi-autònomes i la llur implicació creixent en l’acció obrera directa. Això pot desenvolupar-se en noves formes independents d’organització, mentre que les tradicionals s’integren en el sistema capitalista, i les llurs activitats dins la creixent inestabilitat social i econòmica bé poden prendre connotacions revolucionàries. Si bé som en gran mesura en desacord amb l’anàlisi de Kidron del capitalisme modern, compartesc plenament els seus pronòstics en relació a les activitats obreres.
1. Michael Kidron, Western Capitalism Since the War, Weidenfeld & Nicolson, 36s.