20. Capítol. Reproducció simple | Índex

CAPÍTOL VINT-I-UNÈ (57)
Acumulació i reproducció ampliada

S'ha mostrat en el Llibre I com funciona l'acumulació per al capitalista individual. Mitjançant la monetarització del capital-mercaderia es monetaritza també el producte excedentari, en el qual s'expressa la plus-vàlua. Aquesta plus-vàlua convertida en diners la reconverteix el capitalista en elements naturals que s'afegeixen al seu capital productiu. En el cicle següent de la producció el capital augmentat ofereix un producte augmentat. Ço que val però per al capital individual ha d'aparèixer també en la producció global anual, exactament com vam veure en la consideració de la reproducció simple, que la precipitació successiva – en capitals individuals – dels components fixos emprats en diners, que s'atresoren, s'expressen també en la reproducció social anual.

Si un capital individual és = 400c + 100v, la plus-vàlua anual = 100, el producte de mercaderia és = 400c + 100v + 100p. Aquestes 600 es converteixen en diners. D'aquests diners es reposen 400c en la forma natural de capital constant, 100v en força de treball, i - en cas que s'acumule la plus-vàlua global – a banda 100p es converteixen en capital constant addicional, mitjançant la substitució per elements naturals de capital productiu. S'assum així: 1. que aquesta suma és suficient sota les condicions tècniques existents ja siga per a l'ampliació del capital constant en funcionament o per a l'establiment d'un nou negoci industrial. Pot també ésser el cas que la conversió de plus-vàlua en diners i l'atresorament d'aquests diners per a un temps molt perllogat siga necessària, abans que tinga lloc aquest procés, i per tant l'acumulació real, que puga introduir-se l'ampliació de la producció. 2. És precondició que de fet ja s'haja introduït anterior producció a escala ampliada; ja que per tal de poder convertir els diners (la plus-vàlua atresorada en diners) en elements de capital prodctiu, s'han de poder comprar aquests elements com a béns en el mercat; no hi ha tampoc cap diferència si no es compren com a mercaderies acabades, sinó que se'n fa una comanda. No és paguen fins que hi són, i en tot cas que s'haja donat la reproducció real a escala ampliada, l'extensió de la producció fins llavors normal. Ha d'existir potencialment, és a dir en els seus elements, ja que requereix tan sols l'impuls d'una comanda, és a dir l'existència d'una compra prèvia de mercaderies i la venda anticipada, per tal que hi haja realment producció. Els diners d'una banda criden a la vida llavors la reproducció ampliada a l'altra, perquè n'existeix la possibilitat sense els diners; ja que els diners no són en ells mateixos cap element de la reproducció real.

Si el capitalista A, per exemple, que durant un any o un gran nombre d'anys ven quantitats de producte-mercaderia produït successivament per ell, converteix també així la part de producte-mercaderia que és portadora de plus-vàlua – el producte excedentari – , o la plus-vàlua produïda successivament per ell l'acumula en diners, i constitueix així un capital monetari potencial nou; potencial per la capacitat i destí de convertir-se en elements de capital productiu. De fet, però, realitza tan sols un simple atresorament, que no és cap element de reproducció real. La seua activitat consisteix així primerament tan sols en retirades successives de diners circulants des de la circulació, i naturalment no s'exclou que els diners circulants, que manté sota clau i forrellat per a ell mateix fesses part – abans de l'entrada en la circulació – d'un altre trestor. Aquest tresor d'A, que és potencialment nou capital monetari, no és cap riquesa social afegida, menys encara quan no s'esmerça en mitjans de consum. Però els diners retirats del cicle, que per tant abans hi eren disponibles, poden haver estat ja abans emmagatzemats com a part d'un tresor o haver estat la forma monetària de salaris, monetaritzat mitjans de producció o altres mercaderies, o haver circulat la part constant de capital o els ingressos d'un capitalista. No és de cap manera riquesa nova, de la mateixa manera que els diners, des del punt de mira considerat de la circulació simple de mercaderies, no existeixen tan sols com a portadors del seu valor, sinó d'un valor decuplicat, perquè circulen deu vegades en un dia, han realitzat deu valors-mercaderia diferents. Les mercaderies existeixen sense, i roman igual com és (o disminueix per desgast) en un recanvi o en deu. Tan sols en la producció d'or – en la mesura que el producte or conté un producte excedentari, portador de plus-vàlua – genera nova riquesa (diners potencials), i tan sols en la mesura que tot el producte or nou entra en circulació, augmenta el material monetari dels capitals monetaris potencials nous.

Encara que no és cap riquesa social nova addicional, representa en la forma monetària de plus-vàlua atresorada un capital monetari potencial, per raó de la funció per la qual és acumulat. (Veurem més tard que també pot sorgir nou capital monetari per una altra via, mitjançant la monetarització gradual de plus-vàlua).

Els diners es retiren de la circulació i s'acumulen com a tresor mitjançant la venda de mercaderies sense compra subsegüent. Si aquesta operació es realitzàs amb un abast general, semblaria inexplicable d'on provindrien els compradors, ja que en aquest procés – si fos concebut generalment, i tot capital individual pot trobar-se en procediment d'acumulació – cadascú voldria vendre per atresorar, i ningú comprar.

Si hom col·loqués el procés de circulació entre les diferents parts de la reproducció anual com si tingués lloc en línia recta – seria erroni, ja que amb unes poques excepcions consisteix sempre en moviments mútuament oposats –, llavors hom hauria de començar amb el productor d'or (o argent), que compren sense vendre, i assumir que tots els altres li venen. Llavors li passaria tot el producte excedentari social anual (el portador de la plus-vàlua global), i tots els altres capitalistes es repartirien pro rata entre ells el seu producte excedentari, de natura monetària, la monetarització natural de la seua plus-vàlua; ja que la part del producte del productor d'or, que ha de reposar el seu capital funcional, ja s'ha vinculat i per tant disposat. La plus-vàlua produïda en or del productor d'or seria llavors l'únic fons del qual tots els altres capitalistes retirarien la matèria per a la monetarització del llur producte excedentari anual. La mida en valor hauria d'ésser doncs igual a tota la plus-vàlua anual social, que caldria cristal·litzar primer en forma de tresor. Absurdes com són aquestes assumpcions, no ajudarien gens tampoc per explicar la possibilitat d'un atresorament general simultani, ni farien avançar cap pas addicional la reproducció, excepte des de la banda del productor d'or.

Abans de resoldre aquesta aparent dificultat, cal distingir: acumulació en el departament I (producció de mitjans de producció) i en el departament II (producció de mitjans de consum). Comencem amb I.

1. Acumulació en el departament I

1. Atresorament

És clar que tan els investiments de capital en les nombroses branques industrials en les qual consisteix la classe I, així com els diferents investiments individuals de capital dins de cadascuna d'aquestes branques industrials, segons l'edat, és a dir la durada transcorreguda en funcionament, deixant-ne del tot de banda l'abast, les condicions tècniques, les relacions de mercat, etc., es troben en diferents nivells del procés de transformació successiva de plus-vàlua a capital monetari potencial, ja siga que aquest capital monetari haja de servir ara a l'ampliació del capital en funcionament o a l'investiment de nous negocis industrials – les dues formes d'ampliació de la producció. Una part dels capitalistes converteix així constantment el seu capital monetari potencial, crescut a la mida corresponen, en capital productiu, és a dir compra, amb els diners atresorats mitjançant la monetarització de la plus-vàlua, mitjans de producció, elements addicional de capital constant; mentre que una altra parta encara s'ocupa de l'atresorament del seu capital monetari potencial. Capitalistes que pertanyen a aquestes dues categories es confronten doncs, uns com a compradors, els altres com a venedors, i cadascuns dels dos en aquest rol exclusiu.

A ven per exemple 600 (= 400c + 100v + 100p) a B (que pot representar més d'un comprador). Ha venut 600 en mercaderies per 600 en diners, dels quals 100 suposen plus-vàlua, que retira de la circulació, que atresora com a diners; però aquestes 100 en diners són tan sols la forma monetària del producte excedentari, que era el portador d'un valor de 100. L'atresorament no és en general cap producció,i per tant d'entrada tampoc no és cap increment de la producció. L'acció del capitalista doncs consisteix tan sols en la retirada, mitjançant la venda del producte excedentari, de 100 en diners, arrabassats de la circulació, retenint-los i frenant-los. Aquesta operació no es troba tan sols de la banda d'A, sinó de nombrosos punts de la perifèria de la circulació d'altres A´, A´´, A´´´, capitalistes que treballen tots amb el mateix zel en aquesta mena d'atresorament. Aquests nombrosos punts en els que es retiren diners de la circulació i s'acumulen en nombrosos tresors individuals, o capital monetaris potencials, semblen igualment uns tants altres obstacles a la circulació, perquè immobilitzen diners i els lleven capacitat de circulació per un període més llarg o més curt. Però cal recordar que en la circulació simple de mercaderies, molt abans que es fonamentàs en la producció capitalista de mercaderies, hi havia atresorament; la quantitat de diners disponible en la societat és sempre superior a la part que es troba en circulació activa, per bé que aquesta augmenta o disminueix segons les circumstàncies. Trobam els mateixos tresors i el mateix atresorament, però ara com un moment immanent d'un procés de producció capitalista.

Hom entén el plaer que dins del sistema de crèdit hi ha quan tots aquests capitals potencials mitjançant la concentració en mans de banquers, etc., esdevenen capital disponible, “loanable capital”, capital monetari, i de fet ja no sona a passiu i a música de futur, sinó a actiu i creixent (ací creix en el sentit de creixement).

A acompleix aquest atresorament, però, tan sols en la mesura que – en relació al seu producte excedentari – actua tan sols com a venedor, sense posteriorment aparèixer com a comprador. La seua producció successiva de producte excedentari – el portador de la seua plus-vàlua a monetaritzar – és per tant la precondició del seu atresorament. En el cas present, que considera la circulació tan sols dins de la categoria I, és la forma natural del producte excedentari, com ho és la del producte global, del qual constitueix una part, és a dir la forma natural d'un element de capital constant I, és a dir que pertany a la categoria de mitjans de producció de mitjans de producció. Veurem què se'n fa, és a dir a quina funció serveix, en les mans dels compradors B, B´, B´´ etc.

Ço que cal afirmar ací primerament és: per bé que A retira i atresora diners per a la seua plus-vàlua des de la circulació, hi llença d'altra banda mercaderies, sense retirar-ne altres mercaderies a canvi, per la qual cosa B, B´, B´´ etc. són capaços de llençar-hi diners sense retirar-ne mercaderies. En el cas present, aquestes mercaderies, segons tant la forma natural com la destinació, actuen com a element fix o fluid en el capital constant de B, B´ etc. Sobre això haurem d'esplaiar-nos tan aviat com haguem de tractar amb el comprador del producte excedentari, B, B´ etc...

__________

Remarcam ací a més: com abans, en la consideració de la reproducció simple, trobam ací nou que el recanvi dels diferents components del producte anual, és a dir la llur circulació (que ha d'abastar alhora la reproducció del capital, i de fet la seua reposició en les seues diferents determinacions, constant, variable, fixa, capital monetari, capital-mercaderia) no pressuposa de cap manera la mera compra de mercaderies, i de la venda subsegüent, o de la venda complementada amb la compra subsegüent, de forma que de fet siga tan sols una reposició de mercaderies amb mercaderies, com l'economia política, particularment l'escola del lliure comerç d'ençà dels fisiòcrates i d'Adam Smith, ha assumit. Sabem que el capital fix, una vegada s'ha fet l'investiment, no es renova durant tot el seu temps de funcionament, sinó que continua a actuar en la vella forma, mentre que el seu valor es precipita gradualment en diners. Veiem ara que la renovació periòdica del capital fix IIc (el valor global del qual capital IIc es reposa en elements de valor de I(v+p)) pressuposa d'una banda la mera compra de la part fixa de IIc, que es reconverteix de la forma monetària a la forma natural, i que es correspon a la mera venda de Ip; d'altra banda pressuposa la mera venda per part de IIc, la venda de la part de valor fixa (desgast), que precipita en diners, i que es correspon a la mera compra de Ip. Per tal que es complete normalment aquest recanvi n'és precondició que la mera compra per part de IIc siga d'un abast de valor igual a la mera venda per part de IIc, i similarment que la mera venda de Ip a IIc, part 1, siga igual a la seua mera compra de IIc, part 2. Altrament, la reproducció simple es pertorba; la mera compra ha d'ésser coberta ací mitjançant la mera venda. Igualment s'assum ací que la mera venda de la part atresorada per A, A´, A´´ de Ip es troba en equilibri amb la mera compra de la part de B, B´, B´´ en Ip, convertida del seus tresors a elements de capital productiu addicional.

En la mesura que l'equilibri es restaura perquè el comprador apareix seguidament i pel mateix import de valor com a venedor, i a l'inrevés, i es dóna un reflux de diners cap a la banda que els havia avançat en la compra, la que primer havia vengut i que ara compra de nou. L'equilibri real, en relació a la pròpia substitució de mercaderies, a la substitució de diferents parts del producte anual, és però condicionada a l'igual import de valor de les mercaderies mútuament reposades.

En la mesura, però, que es donen merament substitucions unilaterals, una quantitat de meres compres, d'una banda, i una quantitat de meres vendes, de l'altra – i hem vist que la substitució normal del producte anual damunt de fonaments capitalistes condiciona aquestes metamorfosis unilaterals –, l'equilibri es dóna tan sols sota l'assumpció que l'import de valor de les compres unilaterals i l'import de valor de les vendes unilaterals es cobreixen. El fet que la producció de mercaderies és la forma general de la producció capitalista implica ja el paper que els diners juguen, no tan sols com a mitjà de circulació, sinó com a capital monetari en ells mateixos, i genera certes condicions de bescanvi normal peculiars d'aquest mode de producció, i per tant del decurs normal de la reproducció, siga a escala simple, o escala ampliada, que igualment canvien a tantes altres condicions de decurs anormal, possibilitats de crisis, ja que l'equilibri – en la forma espontània d'aquesta producció – és en ell mateix un accident.

Hem vist també que en el bescanvi de Iv per un import de valor corresponent de IIc i de fet per a IIc hi ha finalment una reposició de mercaderies II per un mateix import de valor de mercaderies I, que per tant de la banda del capitalista global II ací la venda de les pròpies mercaderies es seguidament complementada per la compra de mercaderies I pel mateix import de valor. Aquesta substitució té lloc; però no té lloc un bescanvi entre els capitalistes I i II en aquest recanvi de mercaderies mútues. IIc ven les seues mercaderies a la classe treballadora d'I, aquesta li apareix unilateralment com a compradora de mercaderies, i la confronta unilateralment com a venedors de mercaderies; amb els diners obtinguts, apareix unilateralment com a comprador de mercaderies al capitalista global I, elo qual li apareix per l'import de Iv unilateralment com a venedor de mercaderies. Tan sols és mitjançant aquesta venda de mercaderies que I reprodueix finalment el seu capital variable de nou en forma de capital monetari. Si el capital d'I apareix unilateralment davant de II com a venedor de mercaderies fins a un import de Iv, confronta la seu classe treballadora com a comprador de mercaderies en l'adquisició de la força de treball; i apareix la classe treballadora I als capitalistes II unilateralment com a compradora de mercaderies (concretament com a compradora de mitjans de vida), i als capitalistes I apareix unilateralment com a venedora de mercaderies, concretament com a venedora de la seua força de treball.

L'oferta continuada de força de treball per part de la classe treballadora en I, la reconversió d'una part del capital-mercaderia I en forma monetària de capital variable, la reposició d'una part del capital-mercaderia II amb elements naturals del capital constant IIc – totes aquestes assumpcions necessàries es condicionen mútuament, però es mitjancen per un procés força complicat, inclosos tres processos de circulació mútuament independents però que es barregen els uns amb els altres. La complicació d'aquest procés ofereix ella mateixa tantes altres ocasions de cursar anormalment.

2. El capital constant addicional

El producte excedentari, portador de la plus-vàlua, no costa res als seus apropiadors, els capitalistes I. No han d'avançar de cap manera diners per aconseguir-lo. L'avançament (avance) ja era en els fisiòcrates la forma general de valor, realitzable en elements de capital productiu. Ço que avancen doncs no és més que el seu capital constant i variable. El treballadors no tan sols els manté amb el seu treball el capital constant; no els reposa tan sols el valor de capital variable mitjançant la part de valor corresponent de nova generació en forma de mercaderia; mitjançant el seu treball excedentari els ofereix a més plus-vàlua en forma de producte excedentari. Mitjançant la venda successiva d'aquest producte excedentari es constitueix el tresor, capital monetari potencial addicional. En el cas ací considerat aquest producte excedentari consisteix d'entrada en mitjans de producció de mitjans de producció. És en les mans de B, B´, B´´ etc. (I) que aquest producte excedentari funciona com a capital constant addicional; però ja ho és virtualiter abans de la venda, ja en les mans dels atresoradors A, A´, A´´ (I). Quan consideram merament l'abast de valor de la reproducció per part d'I, ens trobam encara dins dels límits de la reproducció simple, ja que no hi ha cap capital addicional posat en moviment per crear virtualiter capital constant addicional (el producte excedentari), ni tampoc cap treball excedentari superior al que s'esmerça com a fonament de la reproducció simple. La diferència ací rau tan sols en la forma del treball excedentari emprat, la natura concreta de la manera particular d'utilitzar-lo. S'esmerça en mitjans de producció per a Ic per comptes de IIc, en mitjans de producció per a mitjans de producció per comptes de mitjans de producció per a mitjans de consum. En la reproducció simple s'assumia que tota la plus-vàlua I s'esmerçava com a ingressos, i per tant en mercaderies II; consistia doncs tan sols en els mitjans de producció per reposar el capital constant IIc en la seua forma natural. Així doncs, per efectuar la transició de la reproducció simple a l'ampliada, la producció en el departament I ha d'ésser en situació de confeccionar menys elements de capital constant per a II, però més per a I. Aquesta transició, que no es realitzaria sense dificultats, es facilitaria pel fet que una sèrie de productes d'I poden servir com a mitjans de producció en tots dos departaments.

Se segueix doncs que – merament considerat des de l'abast de valor – dins de la reproducció simple es produeix el substrat material de la reproducció ampliada. És simplement treball excedentari de la classe treballadora I esmerçat directament en la producció de mitjans de producció, en la creació de capital addicional virtual I. La formació de capital monetari addicional virtual per part de A, A´, A´´ (I) – mitjançant la venda successiva de producte excedentari, que es forma sense cap esmerçament monetari capitalista – és donc ací la mera forma monetària dels mitjans de producció I produïts addicionalment.

La producció del capital addicional virtual s'expressa doncs en el nostre cas (ja que veurem que es pot formar d'una manera completament diferent) no de cap altra forma que com un fenomen del mateix procés de producció, producció en una forma determinada, d'elements de capital productiu.

La producció a escala superior de capital monetari virtual addicional – des de nombrosos punts de la perifèria de la circulació – no és doncs més que un resultat i expressió de la producció multilateral de capital productiu addicional virtual, l'aparició del qual no requereix cap esmerçament monetari addicional per part dels capitalistes industrials.

La transformació successiva d'aquesta capital productiu addicional virtual en capital monetari virtual (tresor) per part de A, A´, A´´ etc. (I), mitjançant les vendes successives del llur producte excedentari – per tant mitjançant la venda repetida i unilateral de mercaderies sense compra complementària – es condiciona a la retirada repetida de diners de la circulació i al corresponent atresorament. Aquest atresorament – excepte en el cas que el productor d'or siga el comprador – no implica de cap manera una riquesa addicional en metalls nobles, sinó tan sols la funció alterada de diners fins llavors circulants. Abans funcionaven com a mitjans de circulació, ara funcionen com a tresor, com virtualment nou capital monetari en formació. La formació de capital monetari addicional i la quantitat de metall noble trobat en un país no es troben mútuament en cap relació causal.

Se'n segueix a més: com més gran és el capital productiu ja en funcionament en un país (inclosa la força de treball que hi incorpora, generadora de producte excedentari), com més desenvolupada és la força productiva del treball i per tant també dels mitjans tècnics més ràpida és l'ampliació de la producció de mitjans de producció – com més gran doncs és també la quantitat de producte excedentari tan segons el seu valor com segons la quantitat de valors d'ús, en el qual s'expressa – més gran és

1. el capital productiu addicional virtual en la forma de producte excedentari en les mans d'A, A´, A´´ etc. I

2. la quantitat de producte excedentari convertit en diners, i per tant de capital monetari addiciona virtual en les mans d'A, A´, A´´. Així doncs, quan Fullarton, per exemple, no vol saber res de la sobreproducció en el sentit habitual, sinó de sobreproducció de capital, particularment de capital monetari, mostra de nou com absolutament poc entenen fins i tot els millors economistes burgesos del mecanisme del llur sistema.

Si el producte excedentari, produït i apropiat directament pels capitalistes A, A´, A´´ (I), és la base real de l'acumulació de capital, és a dir de la reproducció ampliada, per bé que no funcione realment en aquesta propietat en les mans de B, B´, B´´ etc. (I) – és contràriament en l'estadi de crisàlida monetària – com a tresor i capital monetari virtual en procés gradual de formació – absolutament improductiu, recorre paral·lelament al procés de producció d'aquesta manera, però ho fa des de fora. És un pes mort (dead weight) de la producció capitalista. La pruïja d'utilitzar aquesta plus-vàlua atresorada com a capital monetari virtual amb vista a utilitzar-la per treure'n profit o ingressos, troba en el sistema de crèdit i en els “papers” l'objectiu d'aquest esforç. El capital monetari rep així d'una altra forma l'enorme influència del curs i del desenvolupament poderós del sistema de producció capitalista.

El producte excedentari convertir en capital monetari virtual serà més gran en termes de massa, com més gran siga la suma global del capital ja en funcionament, provocat per aquest funcionament. Amb l'augment absolut de l'abast del capital monetari virtual reproduït anualment, n'és però també més fàcil la segmentació, de forma que s'investeix més ràpidament en un negoci particular, bé en les mans del mateix capitalista, o en la d'altres (per exemple, membres de la família, en particions d'herències, etc.). La segmentació de capital monetari vol dir ací que se separa del tot del capital inicial, per tal d'investir-se com a nou capital monetari en un nou negoci independent.

Si els venedors de producte excedentari A, A´, A´´ etc. (I) l'han obtingut com a resultat directe del procés de producció, fora de qualsevol acte addicional de circulació tret de l'avançament del capital constant i variable també requerit en la reproducció simple, i si a més els ofereix la base real de la reproducció a escala ampliada, i de fet fabriquen virtualment capital addicional, es comporten per contra B, B´, B´´ etc. (I) de manera diferent. 1. Fins que no els arriba a les mans el producte excedentari de A, A´, A´´ etc. no funciona realment com a capital constant addicional (l'altre element del capital productiu, la força de treball addicional, i per tant el capital variable addicional, el deixem momentàniament fora de consideració); 2. per tal que els arribe a les mans, es requereix un acte de circulació, han de comprar el producte excedentari.

Ad 1. s'hi ha de remarcar que una gran part del producte excedentari (capital constant addicional virtual), produït per A, A´, A´´ (I), es produeix de fet enguany, però no és fins a l'any vinent o encara després que pot funcionar realment en les mans de B, B´, B´´ (I) com a capital industrial; ad 2. es qüestiona d'on prové el diner necessari per al procés de circulació?

Com que els productes produïts per B, B´, B´´ etc. (I) entren de nou in natura en el llur procés, s'entén per això mateix que pro tanto una part del llur propi producte excedentari es transfereix directament (sense intervenció de la circulació) al capital productiu i hi entra com a element addicional de capital constant. Pro tanto no són però gens monetaritzadors del producte excedentari de A, A´ etc. (I). Deixant això de banda, d'on vénen els diners? Sabem que han format el llur tresor com A, A´ etc., mitjançant la venda dels productes excedentaris respectius, i ara han assolit l'objectiu d'acumular-ho com a tresor, quan ha de funcionar únicament com a capital monetari virtual i efectivament com a capital monetari addicional. Però així giram tan sols en cercles. La qüestió és sempre encara d'on provenen els diners, que B´s (I) ha retirat i acumulat abans de la circulació?

Sabem, però, ja de la consideració de la reproducció simple, que ha d'haver-hi una certa massa monetària en les mans dels capitalistes I i II, per bescanviar el llur producte excedentari. Ací els diners serveixen tan sols per a esmerçar-los com a ingressos en mitjans de consum, que retornen els capitalistes en la mateixa mesura que els han avançat per al bescanvi de les mercaderies respectives; hi apareixen els mateixos diners, però amb una funció alterada. Els A's i els B's (I) s'ofereixen mútuament els diners per a la conversió del producte excedentari en capital monetari virtual addicional i es llencen mútuament el capital monetari de nova formació com a mitjà de compra en la circulació.

L'única assumpció que s'hi feia és que la massa monetària que es troba en el país (prenent com a constants la velocitat del cicle, etc.) hauria d'ésser suficient tant per a la circulació activa com per a l'atresorament de reserves – per tant la mateixa assumpció, com hem vist, que s'havia d'acomplir també en la circulació simple de mercaderies. Tan sols hi difereix la funció del tresor. També la massa monetària disponible ha d'ésser més gran, 1. perquè en la producció capitalista tots els productes (amb excepció dels metalls nobles de nova producció i els pocs productes consumits pels mateixos productors) es produeixen com a mercaderies, i han de passar per l'estat de crisàlide monetària; 2. perquè damunt d'una base capitalista la quantitat de capital-mercaderia i el seu abast de valor no és tan sols absolutament més gran, sinó que creix amb una velocitat incomparablement més gran; 3. un capital variable sempre més estès s'ha de reposar sempre en capital monetari; 4. perquè amb l'ampliació de la producció manté el ritme la formació de nou capital monetari, de forma que també ha d'haver-hi el material de la seua forma de tresor. - Això val generalment per a la primera fase de producció capitalista, quan fins i tot el sistema de crèdit s'acompanya principalment de circulació metàl·lica, i val fins i tot per a la fase més desenvolupada del sistema de crèdit, en la mesura que la circulació metàl·lica en roman la base. D'una banda, la producció addicional de metalls nobles, que tan aviat pot fluctuar entre més rica o més esparsa, exerceix una influència pertorbadora en el preu de les mercaderies no tan sols a llarg termini, sinó a curt; d'altra banda, tot el mecanisme de crèdit s'ocupa constantment en reduir la circulació real de metall mitjançant operacions de tota mena, mètodes, institucions tècniques, fins a fer-la arribar a un mínim relatiu, que sempre disminueix – amb la qual cosa l'artificialitat de tota la maquinària i els riscos de pertorbacions damunt del curs normal augmenten en la mateixa proporció.

Els diferents B, B´, B´´ etc. (I), el nou capital monetari virtual dels quals entra com a actiu en l'operació, poden comprar-se mútuament els llurs productes (part del producte excentari) i vendre'ls els uns als altres. Pro tanto reflueixen els diners avançats per a la circulació del producte excedentari – en el curs nomal – als diferents B's, en la mateixa proporció que els havien avançat per a la circulació de les mercaderies respectives. Si els diners circulen com a mitjà de pagament, llavors hi són tan sols balanços en la mesura que les compres i vendes mútues no es cobreixen. Però és important, en general, com també ací, assumir primerament la circulació metàl·lica en la forma més simple i originària, perquè llavors el flux i el reflux, la igualació de balanços, en breu tots els moments que apareixen conscientment regulats en el sistema de crèdit, que es presenten independents del sistema de crèdit, apareixen en la forma natural i primitiva, per comptes de la forma reflectida posterior.

3. El capital variable addicional

Fins ara hem tractat tan sols amb capital constant addicional, i ara passam a la consideració del capital variable addicional.

En el Llibre I s'ha exposat àmpliament com la força de treball, damunt la base de la producció capitalista, és sempre disponible i com, quan és necessari, sense augmentar el nombre de treballadors ocupats o la massa de força de treball es pot fer fluir més treball. Per tant, no és necessari entrar-hi de nou, sinó que més aviat assumirem que la part de capital monetari de nova formació transformable en capital variable troba sempre la força de treball en la qual s'ha de convertir. En tot cas, en el Llibre I s'ha explicat com un capital donat, sense acumulació, pot ampliar dins uns certs límits el seu abast productiu. Ací, però, es tracta d'acumulació de capital en el sentit específic, de forma que l'ampliació de la producció es condiciona a la transformació de plus-vàlua en capital addicional, i per tant també a la base ampliada de capital de la producció.

El productor d'or pot acumular una part de la seua plus-vàlua daurada com a capital monetari virtual; tan aviat assoleix l'abast necessari, la pot transformar directament en nou capital variable, sense haver de vendre abans el seu producte excedentari; igualment la pot transformar en elements de capital constant. Però en el darrer cas ha de trobar els elements materials del seu capital constant; és indiferent, en la presentació fins ara assumida, que cada productor treballe a magatzem i després duga les mercaderies acabades al mercat, o que treballe a comanda. L'ampliació real de la producció, és a dir el producte excedentari, s'assum en tots dos casos, en el primer com a realment disponible, i en l'altre com a virtualment disponible, lliurable.

II. Acumulació en el departament II

Hem assumit fins ara que A, A´, A´´ (I) venen el llur producte excedentari a B, B´, B´´ etc., que pertanyen al mateix departament I. Posam, però, que A (I) monetaritza el seu producte excedentari amb la venda a un B del departament II. Això tan sols pot passar si després que A (I) haja venut a B (II) mitjans de producció, no compre després mitjans de consum; per tant tan sols mitjançant una venda unilateral per la seua banda. Ara bé, en la mesura que IIc no es pot convertir de la forma de capital mercaderia a la forma natural del capital constant productiu si no és que no tan sols Iv, sinó també si més no una part de Ip es bescanvien per una part de IIc, el qual IIc existeix en forma de mitjans de consum; ara bé, A monetaritza el seu Ip en no acomplir aquest bescanvi, sinó que el nostre A més aviat retira diners de la circulació amb la venda del seu Ip a II, per comptes de bescanviar-los per la compra de mitjans de consum IIc – es troba de fet per part de A (I) la formació de capital monetari virtual addicional; però de l'altra banda una part del capital constant de B (II) d'un abast de valor igual es troba en forma de capital mercaderia, sense poder-lo convertir a la forma natural de capital constant productiu. En altres mots: una part de les mercaderies de B (II), i de fet prima facie una part una part sense la venda de la qual no pot reconvertir el seu capital constant totalment en forma productiva, esdevé invendible; en relació a això s'hi dóna doncs una sobreproducció que en qualsevol cas en relació amb ella impedeix la reproducció – fins i tot a la mateixa escala.

En aquest cas, el capital monetari virtual addicional de la banda de A (I) és de fet la forma monetaritzada del producte excedentari (plus-vàlua); però el producte excedentari (plus-vàlua) considerat com a tal és ací un fenomen de reproducció simple, no encara de reproducció a escala ampliada. I(v+p), on en quaselvol cas val per a una part de p, s'ha de bescanviar finalment per IIc, per tal que la reproducció de IIc es faça a una escala constant. A (I), mitjançant la venda del seu producte excedentari a B (II), li ha ofert una part corresponent de valor de capital constant en forma natural, però alhora mitjançant la retirada de diners de la circulació – en no haver complementat la seua venda amb la compra subsegüent – fa invendible una part de les mercaderies de B (II) d'un valor igual. Si revisam doncs la reproducció social global – que inclou en la mateixa mesura els capitalistes I i II – la conversió del producte excedentari d'A (I) en capital monetari virtual expressa la no-reconvertibilitat d'un capital mercaderia del mateix abast de valor de B (II) en capital productiu (constant); per tant no una producció virtual a escala ampliada, sinó un obstacle a la reproducció simple, i per tant un dèficit en la reproducció simple. Com que la formació i la venda del producte excedentari d'A (I) són ells mateixos fenòmens normals de la reproducció simple, tenim ja damunt dels fonaments de la reproducció simple els següents fenòmens que es condicionen mútuament: formació de capital monetari addicional virtual en la classe I (per tant subconsum des del punt de mira de II); consolidació d'estocs de mercaderies en la classe II, que no són reconvertibles en capital productiu (i per tant sobreproducció relativa en II); capital monetari excessiu en I i dèficit en la reproducció en II.

Sense deturar-nos més temps en aquest punt, remarcarem tan sols: en la representació de la reproducció simple s'assum que tota la plus-vàlua I i II s'esmerça com a ingressos. De fet, però, una part de la plus-vàlua s'esmerça com a ingressos, i una altra part es converteix en capital. L'acumulació real tan sols pot donar-s'hi sota aquesta assumpció. Que l'acumulació s'acomplesca a costa del consum és una il·lusió, que contradiu l'essència de la producció capitalista, que assum que l'objectiu i força motriu és el consum, i no l'extracció de plus-vàlua i la seua capitalització, és a dir acumulació.

__________

Consideram ara l'acumulació en el departament II més detingudament.

La primera dificultat en relació a IIc, és a dir la seua reconversió d'un component del capital-mercaderia de II a la forma natural de capital constant II, afecta la reproducció simple. Prenguem l'esquema següent:

(1.000v + 1.000p) I es bescanvien per:

2.000 IIc.

Ara bé, si per exemple la meitat del producte excedentari I, per tant ^1.000/2 p o 500 Ip es reincorpora com a capital constant del departament I, llavors aquesta part de producte excedentari retinguda en I no reposa cap part de IIc. Per comptes d'això es converteix en mitjans de consum (i ací, en aquest departament, troba la circulació entre I i II – a diferència de la reposició realitzada pel treballador I de 1.000 IIc per 1.000 Iv – un bescanvi realment mutu, per tan un canvi en dos sentits de mercaderies), que s'ha de fer servir en I com a mitjà de producció addicional. No pot realitzar aquesta funció simultàniament en I i II. El capitalista no pot esmerçar el valor del seu producte excedentari en mitjans de consum i simultàniament consumir productivament el mateix producte excedentari, és a dir incorporar-lo al seu capital productiu. Per comptes de 2.000 I(v+p) són doncs tan sols 1.500, és a dir (1.000v + 500p) I les bescanviables en 2.000 IIc; hi ha doncs 500 II de la llur forma de mercaderies que no es poden reconvertir en capital productiu (constant) de II. Hi hauria doncs en II una sobreproducció, d'un abast exactament corresponent a l'abast de l'ampliació corrent de la producció en I. La sobreproducció de II més aviat reaccionaria força damunt I, de manera que el mateix retorn dels 1.000 esmerçats pels treballadors d'I en mitjans de consum de II tindria lloc tan sols parcialment, de manera que aquests 1.000 no retornarien en forma de capital monetari variable a les mans dels capitalistes d'I. Aquests darrers es trobarien així obstaculitzats fins i tot en la reproducció a escala constant, i això de fet pel mer intent d'ampliar-la. I així cal tindre present que en I no tan sols es dóna de fet reproducció simple, i que els elements que trobam en l'esquema tan sols s'agrupen de manera diferent amb vistes a una expansió en el futur, diguem l'any vinent.

Hom podia intentar d'evitar aquesta dificultat – així: les 500 IIc, que es manté en el magatzem dels capitalistes i que no són bescanviables immediatament en capital productiu, sinó que cal alienar-les per tal que siga sobreproducció, que represente inversament un element necessari de la reproducció, que fins ara hem negligit. Hom veu que l'estoc monetari s'acumula en molts punts, i per tant cal retirar-lo de la circulació, en part per fer possible la formació de nou capital monetari dins del mateix I, en part per consolidar transitòriament en forma monetària el capital fix que es consum gradualment. Com que en la presentació de l'esquema tots els diners i totes les mercaderies es troben d'entrada exclusivament en les mans dels capitalistes I i II, i ni mercader, ni canvista, ni banquer, ni classes consumidores que no participen directament en la producció de mercaderies no hi existeixen – en tot cas la formació constant de magatzems de mercaderies, ací en les mans dels respectius productors, és indispensable per mantindre la maquinària de la reproducció en funcionament. Les 500 IIc, que romanen en el magatzem dels capitalistes II, representen doncs l'estoc de mercaderies en mitjans de consum, que permeten la continuïtat del procés de consum inclòs en la reproducció, i ací doncs el traspàs d'un any a l'altre. El fons de consum, que ací es troba encara en les mans dels seus venedors i alhora productors, no pot reduir-se enguany a zero, per començar l'any vinent a zero, de la mateixa que això no pot ésser el cas en la transició d'avui a demà. Com que s'ha de donar la nova formació constant d'aquests magatzems de mercaderies, ni que siga d'abast variable, els nostres productors capitalistes II han de tindre un capital de reserva monetari que els permete de continuar el prodicés de producció, encara que una part del llur capital productiu es congele transitòriament en forma de mercaderia. Combinen, segons l'assumpció, tot el negoci comercial amb el negoci productiu; han de disposar doncs de capital monetari addicional que, en la separació de funcions individuals del procés de reproducció entre diferents tipus de capitalistes, es troba en les mans dels comerciants.

A això es podria respondre: 1. aquesta formació d'estocs i la seua necessitat val per a tots els capitalistes, tant I com II. Considerats com a mers venedors de mercaderies, es diferencien tan sols en el fet que venen mercaderies de diferents menes. L'estoc en mercaderies II pressuposa un estoc anterior en mercaderies I. Si negligim aquest estoc des d'una banda, hem de fer-ho també des de l'altre. Si prenem en consideració, però, totes dues bandes, el problema no canvia. - 2. De la mateixa que enguany des de la banda de II tanca amb un estoc de mercaderies per al següent, començà amb un estoc de mercaderies des de la mateixa banda, traspassat de l'any anterior. En l'anàlisi de la reproducció anual – reduïda a l'expressió més abstracta – hem de descomptar-ho en totes dues ocasions. Si deixam a enguany tota la seua producció, inclosa també ço que lliurarà a l'any vinent com a estoc de mercaderies, i assumim, però, també d'altra banda descomptam l'estoc de mercaderies procedent de l'any anterior, tenim davant nostre de fet el producte global d'un any mitjà com a objecte de l'anàlisi. - 3. La senzilla circumstància que la dificultat, que ens hauria d'assaltar, i que no se'ns presentà en la consideració de la reproducció simple, demostra que es tracta d'un fenomen específic, que no es deu tan sols a diferents agrupacions (en consideració a la reproducció) d'elements I, un agrupament alterat sense el qual no es podria donar en general cap reproducció a escala ampliada.

III. Representació esquemàtica de l'acumulació

Consideram ara la reproducció segon l'esquema següent:

Hom remarca primer que la suma global del producte social anual = 8.252 és més petita que en primer esquema, on era = 9.000. Podem igualment prendre una suma molt més gran, com ara decuplicada. S'ha triat una suma més petita com en l'esquema I, precisament per fer ben visible que la reproducció a escala ampliada (que ací abasta tan sols la producció realitzada amb un investiment més gran de capital) no té res a veure amb la mida absoluta del producte, i que una certa quantitat de mercaderies suposa tan sols una disposició diferent o un destí funcional diferent dels diferents elements d'aquest producte, de manera que per abans de valor és doncs inicialment tan sols reproducció simple. No és la quantitat, sinó el destí qualitatiu dels elements determinats de la reproducció simple allò que canvia, i aquest canvi és la precondició material de la reproducció posterior que segueix a escala ampliada.(58)

Podem presentar l'esquema de manera diferent amb relacions diferents entre capital variable i constant; per exemple:

Sembla com disposat per a la reproducció a escala simple, de manera que la plus-vàlua s'esmerça tota com a ingrés, i no s'acumula. En tots dos casos, sota a) i sota b) tenim un producte anual del mateix abanst, tan sols que en una ocasió sota b) amb una agrupació funcional tal que la reproducció a la mateixa escala es condiciona de nou, mentre que sota a) es crea la base material de la reproducció a escala ampliada. Sota b) es reposen particularment (875v + 875m) I = 1.750 I(v+p) sense cap excedent respecte 1.750 IIc, mentre sota a) (1.000c + 1.000p) I = 2.000 I(v+p) en substitució de 1.500 IIc es deixa un excedent de 500 Ip per a l'acumulació en classe I.

Ara passam a una anàlisi més detinguda de l'esquema a). Suposam que tan en I com en II una meitat de la plus-vàlua, per comptes d'esmerçar-se com a ingressos, s'acumula, és a dir, es converteix en elements de capital addicional. Com que la meitat de 1.000 Ip = 500 s'acumula d'una o altra forma, s'investeix com a capital monetari addicional, és a dir s'ha de transformar en capital productiu addicional, de forma que tan sols (1.000v + 500p) I s'esmerça com a ingrés. Com a mida normal de IIc tan sols hi figuren també 1.500. El bescanvi entre 1.500 I(v+p) i 1.500 IIc no s'investiga més, ja que s'ha presentat com a procés de reproducció simple; tampoc no entra en consideració 4000 Ic, ja que la seua disposició per a la reproducció recomençada (que aquesta vegada tindrà lloc a una escala ampliada) es discutí igualment com a procés de reproducció simple.

Ço que hi roman tan sols per investigar és: 500 Ip i (376v + 376p) II, en la mesura que es considera d'una banda la relació interna tant d'I com II, d'altra banda el moviment entre les dues. Com que s'assum que en II en tot cas la meitat de la plus-vàlua s'ha d'acumular, s'hi han de transformar en capital 188, dels quals ¹/4 en variable = 47, diguem el nombre rodó de 48; romanen 140 a transformar en constant.

Topam ací amb un nou problema, la mera existència del qual ha de semblar meravellosa, segons la visió habitual que les mercaderies d'una mena es bescanvien per les d'una altra, és a dir mercaderies per diners i els mateixos diners per mercaderies d'una altra mena. Els 140 IIp poden tan sols convertir-se en capital productiu, en substituir-les per una part de les mercaderies Ip pel mateix import de valor. S'entén per ell mateix que la part de IIp bescanviada per Ip ha de consistir en mitjans de producció, que bé poden entrar en la producció de I com en la de II, o exclusivament, però, tan sols en la de II. Aquesta reposició tan sols es pot efectuar mitjançant la compra unilateral per part de II, ja que tot el producte excedentari considerat de 500 Ip ha de servir internament a l'acumulació, i per tant no s'ha de bescanviar per mercaderies de II, en altres mots, no es pot simultàniament acumular i consumir per part d'I. II ha de comprar 140 Ip amb diners al comptat, sense que li refluesquen aquests diners després de la venda subsegüent de la seua mercaderia a I. I de fet aquest és un procés que repeteix constantment, en cada nova producció anual, en la mesura que hi haja reproducció a escala ampliada. D'on sorgeix així la font monetària en II?

Semblaria, contràriament que II seria un camp poc rendible per a l'acumulació real que acompanya i que, en la producció capitalista, condiciona la formació de nou capital monetari, que de fet es presenta inicialment com a atresorament simple.

Primerament tenim 376 IIv; el capital monetari de 376, avançant en força de treball, retorna mitjançant la compra en mercaderies de II constantment com a capital variable en forma monetària als capitalistes II. Aquesta alienació i retorn constantment repetits cap al punt de partida – la butxaca dels capitalistes – no augmenta de cap manera en aquest cicle els diners que hi roden. Aquesta, doncs, no és cap font d'acumulació monetària; els diners no poden retirar-se d'aquesta circulació per tal d'atresorar-los, per forma capital monetari nou virtual.

Però ull! no hi ha ací per treure'n un profit?

No hem d'oblidar que la classe II posseeix un avantatge damunt de la classe I, que els treballadors que empra han de comprar-li de nou mercaderies produïdes per ells mateixos. La classe II és compradora de força de treball i alhora venedora de mercaderies als posseïdors de la força de treball que ella empra. La classe II pot doncs:

1. i això ho té en comú amb els capitalistes de la classe I, senzillament deprimir els salaris per sota del seu nivell normal. Amb això una part dels diners que funcionen com a forma monetària del capital variable són allibertats, i si aquest procés es pot repetir constantment això pot constituir una font normal d'atresorament, i per tant també de formació de capital monetari addicional virtual en la classe II. No tractam ací amb el benefici accidental extorquidor naturalment, ja que parlam de la formació normal de capital, no de crear-lo. Però no s'ha d'oblidar que els salaris normals realment pagats (que ceteris paribus determinen la mida del capital variable) no es paguen de cap manera amb béns dels capitalistes, sinó que s'han de pagar sota certes condicions. Així es bandeja aquesta explicació. Si assumim 376v com el capital variable que ha d'esmerçar la classe II, no hauríem, per explicar un problema que sorgeix de nou, de subscriure sobtadament la hipòtesi que ha d'avançar tan sols 350v i no 376v.

2. D'altra banda, la classe capitalista, considerada com una totalitat, com s'ha dit, té l'avantatge respecte de la classe I que és alhora compradora de força de treball i igualment revenedora de les llurs mercaderies als propis treballadors. I com pot explotar-se això – com nominalment es pagues salaris normals, però de fet se'n substrau una part sense l'equivalent corresponent de mercaderies, és a dir es roba; com mitjançant el sistema de pagament en espècies, en part mitjançant la falsificació (potser d'una manera massa dissimulada per a la llei) del mitjà circulant – hi ha dades palpables en cada país industrial, per exemple a Anglaterra i als Estats Units. (En aquesta ocasió s'hi poden afegir exemples pertinents). Aquesta és la mateixa operació que sota 1., tan sols que recoberta i executada amb un viarany. Cal refusar-la com aquella. Es tracta ací de salaris pagats realment, no nominal.

Hom veu que amb l'anàlisi objectiva del mecanisme capitalista hi ha certes taques que s'adhereixen amb tan extraordinària tenacitat que no es poden utilitzar com a subterfugi per al bandejament de dificultats teòriques. Però curiosament la gran majoria dels meus crítics burgesos em retragueren que, per exemple, en el llibre I del “Capital” presentàs als capitalistes pagant el valor real de la força de treball, cosa que la gran majoria no fan, i els mateixos capitalistes tindrien a tort! (Ací podria critar Schäffle amb la magnanimitat que m'acompanya).

Amb els 376 IIv no podem assolir l'objectiu esmentat.

Però encara més precària sembla la situació dels 376 IIp. Ací tan sols es confronten capitalistes de la mateixa classe, que mútuament es venen i es compren els uns als altres els mitjans de consum que han produït. Els diners necessaris per a aquest bescanvi funcionen tan sols com a mitjà de circulació i en el curs normal han de refluir als participants en la mesura que els han avançat a la circulació, per tal de cobrir la mateixa ruta constantment.

La retirada d'aquests diners de la circulació per a la formació de capital monetari addicional virtual sembla tan sols possible per dues vies. Bé una part dels capitalistes II estafen als altres i així s'enduen un robatori monetari. Per a la formació de nou capital monetari, com sabem, no cal cap ampliació prèvia del medi circulant; cal que siguen retirats els diners de certes parts de la circulació i s'acumulen com a tresor. Que els diners puguen robar-se, i per tant la formació de capital addicional sota una part dels capitalistes II es puga vincular amb la pèrdua positiva de diners d'una altra part, no canvia gens la qüestió. La part estafada dels capitalistes II hauria de viure un poc menys alegrement, però això seria tot.

O, però, una part de IIp representada en mitjans de vida necessaris es convertiria directament en nou capital variable dins del departament II. Com s'esdevé això s'examinarà al final d'aquest capítol (sota Nr. IV).

1. Primer exemple

A) Esquema de reproducció simple

B) Esquema inicial per a la reproducció a escala ampliada

Si assumim que en l'esquema B la meitat de la plus-vàlua d'I, per tant 500, s'acumula, obtenim primerament (1.000v + 500p) I oder 1.500 I(v+p) a substituir per 1.500 IIc; romanen doncs en I: 4.000c + 500p, les darreres de les quals per acumular. La substitució de (1.000v + 500p) I per 1.500 IIc és un procés de reproducció simple i ja s'ha examinat darrerament.

Suposam que de les 500 Ip 400 s'han de convertir en capital constant, 100 en variable. El bescanvi dins I de les 400p, que s'haurien de capitalitzar, ja s'ha discutit; poden doncs annexionar-se sense més a Ic, i obtenim doncs per a I:

4.400c + 1.000v + 100p (que s'han de substituir en 100v).

Per la seua banda II compra amb finalitats d'acumulació d'I les 100 Ip (existents en mitjans de producció), que ara constitueixen capital constant addicional de II, mentre que les 100 en diners, amb les quals es paguen, es converteixen en forma monetària de capital variable addicional d'I. Tenim doncs per a I un capital de 4.400c + 1.100v (els darrers en diners) =5.500.

II té ara per a capital constant 1.600c; ha d'avançar per fer-los treballar 50v més en diners per a la compra de nova força de treball, ja que el seu capital variable creix de 750 a 800. Aquesta ampliació tant de capital constant com de variable de II per un total de 150 és extreta de la seua plus-vàlua; de les 750 IIp romanen tan sols doncs 600p com a fons de consum dels capitalistes II, el producte anual dels quals es reparteix ara com segueix:

II. 1.600c + 800v + 600p (fons de consum) = 3.000.

Els 150p produïts en mitjans de consum, que s'han substituït en (100c + 50v) II, entren en la forma natural completament en el consum dels treballadors: 100 es consumeixen pels treballadors I (100 Iv) i 50 pels treballadors II (50 IIv), com s'ha explicat abans. De fet, en II, el producte global del qual s'ha elaborat en una forma necessària per a l'acumulació una part més gran de 100 de la plus-vàlua s'ha de reproduir en forma de mitjans de consum necessaris. Si la reproducció comença realment a escala ampliada, llavors les 100 de capital monetari variable d'I li retornen mitjançant les mans de la seua classe treballadora; mentre per contra les 100p en l'estoc de mercaderies es transfereixen a I i alhora 50 de l'estoc de mercaderies a la seua pròpia classe treballadora.

La disposició modificada amb l'objectiu de l'acumulació es troba ara com segueix:

Dels quals són capital:

Mentre que la producció començà amb:

Si l'acumulació real procedeix en aquesta base, és a dir, si es produeix realment amb aquest capital augmentat, obtenim al final de l'any següent:

Ara sota I l'acumulació continua en la mateixa proporció; per tant 550p s'esmercen com a ingressos, 550p s'acumulen. Primerament llavors 1.100 Iv es reposen amb 1.100 IIc, fa més encara 550 Ip s'han de realitzar en un import igual de mercaderies de II; per tant plegades 1.650 I(v+p). Però el capital constant de II a substituir és tan sols = 1.600, les altres 50 s'han de completar de 800 IIp. Si deixam inicialment de banda els diners, tenim com a resultat d'aquesta transacció:

I. 4.400c + 550p (que s'han de capitalitzar); al costat de fons de consum de capitalistes i treballadors de 1.650(v+p), realitzats en mercaderies IIc.

II. 1.650c (és a dir amb 50 afegits com abans de IIp) + 800v + 750p (fons de consum dels capitalistes).

Si però l'antiga relació de v respecte c roman en II, cal per a 50c investir 25v addicionals; aquests es poden prendre de 750p; obtenim doncs:

II. 1.650c + 825v + 725p.

Sota I s'han de capitalitzar 550p; si roman la relació anterior, 400 formen capital constant i 110 capital variable. Aquestes 110 s'han de crear eventualment de 725 IIp, és a dir de mitjans de conusm per valor de 110 que consumeixen treballadors I per comptes de capitalistes II, els quals són doncs forçats a capitalitzar aquests 110p, que no poden consumir. Això deia de les 725 IIp un romanent de 615 IIp. Si, però, II converteix aquestes 110 en capital constant, requereix a més un capital variable addicional de 55; això ho ha de posar de nou de la seua plus-vàlua; substrets de 615 IIp això deixa les restants 560 per al consum dels capitalistes II, i obtenim ara, després de realitzar tots les transferències actuals i potencials, un valor de capital:

Si la qüestió hagués de procedir normalment, l'acumulació en II hauria de realitzar-se més ràpidament que en I, perquè la part de I(v+p) que s'ha de substituir amb mercaderies IIc creixeria altrament més ràpid que IIc, l'única amb la qual es pot substituir.

Si la reproducció continuà damunt d'aquest fonament i amb circumstàncies altrament constant, obtindríem a la fi de l'any següent.

Amb una taxa de divisió constant de la plus-vàlua s'ha d'esmerçar primerament com a ingressos d'I: 1.210v i la meitat de p = 605, plegats = 1.815. Aquest fons de consum és de nou més gran per 55 que IIc. El 55 es dedueixen de 880p, romanent 825. Es converteixen 55 IIp en IIc, la qual cosa implica a més la deducció de IIp per a un capital variable corresponent = 27¹/2; romanen per a consumir 797¹/2 IIp.

S'han de capitalitzar ara en I: 605p; dels quals 484 en constant i 121 en variable; els darrers es dedueixen de IIp, que ara encara són = 797¹/2, es deixen 676¹/2 IIp. II reconverteix doncs 121 més en capital constant i empra d'aquesta manera més capital variable - 60¹/2; que pren igualment de 676¹/2; romanen 616 per a consum.

Tenim llavors un capital:

I. Constant 4.840 + 484 = 5.324

Variable 1.210 + 121 = 1.331.

II. Constant 1.760 + 55 + 121 = 1.936.

Variable 880 + 27¹/2 + 60¹/2 = 968.

I a la fi de l'any en producte:

Amb la repetició del mateix càlcul i l'arrodoniment de les fraccions obtenim en concloure l'any següent un producte de:

I en conclure l'any que el segueix:

En el curs de la reproducció quinquennal a escala ampliada el capital global d'I i II puja de 5.500c + 1.750v = 7.250 auf 8.784v + 2.782v = 11.566, per tant en proporció de 100 : 160. El valor global era originàriament 1.750, i ara és 2.782. La plus-vàlua consumida era al començament de 500 per I i de 600 per a II, en total = 1.100; era en el darrer any de 732 per a I i de 745 per a II, total = 1.477. Ha crescut doncs en una proporció de 100 : 134.

2. Segon exemple

Prenguem ara el producte anual de 9.000, que es troba plegat com a capital mercaderia en les mans de la classe capitalista industrial, en una forma en la qual la proporció mitjana general del capital variable i constant és de 1 : 5. Això pressuposa: ja un desenvolupament important de la producció capitalista i, en correspondència, de la productivitat del treball social; una ampliació considerable, ja iniciada prèviament, de l'escala de producció; finalment, un desenvolupament de totes les cirscumstàncies que produeixen una superpoblació relativa en la classe treballadora. El producte anual, després d'arrodonir les fraccions, es reparteix com segueix:

Suposam ara que la classe capitalista I consum la meitat de la plus-vàlua = 500, i acumula l'altra meitat. Llavors serien (1.000v + 500p) I = 1.500 substituïts en 1.500 IIc. Com que ací IIc és tan sols = 1.430, s'ha d'afegir una plus-vàlua de 70; això es retira de 285 IIp i la deixa en 215 IIp. Obtenim doncs:

I. 5.000c + 500p (per capitalitzar) + 1.500(v+p) en fons de consum dels capitalistes i treballadors.

II. 1.430c + 70p (per capitalitzar) + 285v + 215p.

Com que els 70 IIp s'annexionen ací directament a IIc, es requereix, per posar en moviment aquest capital constant addicional, un capital variable de ⁷⁰/5 =14; aquests 14 han de provindre doncs de 215 IIp; romanen 201 IIp, i tenim:

II. (1.430c + 70c) + (285v + 14v) + 201p.

El bescanvi de 1.500 I(v+1/2p) per 1.500 IIc és un procés de reproducció simple, i en aquest sentit s'ha resolt. Amb tot, cal remarcar-hi encara certes peculiaritats, que deriven del fet que en la reproducció acumuladora I(v+1/2m) no se substitueix del tot amb IIc sinó amb IIc més una part de IIp.

Que assumim acumulació, que I(v+p) és més gran que IIc i no igual a IIc, com en la reproducció simple, s'entén per ell mateix; ja que 1. I incorpora una part de la seua plus-vàlua en el seu propi capital productiu i converteix doncs ⁵/6 en capital constant, i per tant no pot reposar aquests ⁵/6 simultàniament amb mitjans de consum II; 2. I ha de fornir del seu producte excedentari el material per al capital constant necessari per a l'acumulació dins de II, exactament com II ha de fornir I del material per al capital variable, que ha de posar en moviment la part del seu producte excedentari aplicada com a capital addicional constant. Sabem: que el capital variable real consisteix en força de treball, per tant també l'addicional. No és el capitalista I qui compra de II un estoc de mitjans de vida necessaris o qui els acumula per a la força de treball addicional que ha d'emprar, com havia de fer el propietari d'esclaus. Són els mateixos treballadors els qui tracten amb II. Això no impedeix, però, que des del punt de mira dels capitalistes els mitjans de consum de la força de treball addicional siguen tan sols mitjans de producció i de manteniment de la seua eventual força de treball addicional, i per tant la forma natural del seu capital variable. La seua pròpia operació immediata, ací d'I, consisteix tan sols en acumular el nou capital monetari necessari per a la compra de la força de treball necessària. Tan aviat com aquesta s'incorpora, els diners esdevenen mitjà de compra de mercaderies II per a aquesta força de treball, que ha de trobar doncs els seus mitjans de consum.

A més a més. El senyor capitalista, com la seua premsa, és sovint insatisfet amb la manera com la força de treball esmerça els seus diners, i amb les mercaderies II en les quals es realitza aquesta mateixa. En aquesta oportunitat filosofa, culturitza i filantropitza, com per exemple el senyor Drummond, secretari de l'ambaixada anglesa a Washington: "The Nation" duia el passat octubre del 1879 un interessant article, que deia entre d'altres coses:

“Els treballadors no s'ha mantingut en cultura al ritme del creixement de les invencions, i se'ls ha inundat de coses que no saben utilitzar, i per la qual cosa no en són mercat”. - {Tot capitalista desitja naturalment que el treballador compre les seues mercaderies.} “No hi ha cap raó per la qual el treballador no desitge el mateix confort que el clergue, l'advocat i el metge, que guanyen la mateixa renda que ell.” {Aquesta mena d'advocats, clergues i metges han de conformar-se de fet amb el desig de molt confort!} “Però no ho fa. Roman el problema de com elevar-lo com a consumidor amb processos racionals i saludables, tasca gens senzilla, ja que la seua ambició no va més enllà d'una disminució de les hores de feina, amb els demagogs incitant-lo més en aquest sentit que en elevar la seua condició amb la millora de les seues capacitats mentals i morals”. (“Reports of H. M.'s Secretaries of Embassy and Legation on the Manufactures, Commerce etc. of the Countries in which they reside”, London 1879, p. 404.)

Llargues hores de feina semblen el secret dels processos racionals i saludables que han d'elevar la situació del treballador amb una millora de la seua capacitat intel·lectual i moral i així fer-ne un consumidor racional. Per tal d'esdevindre un consumidor racional de mercaderies del capitalista, primer de tot – però el demagog li ho impedeix! – ha de començar per deixar consumir la seua pròpia força de treball de manera irracional i antisaludable al seu propi capitalista. Ço que el capitalista entén per consum racional es demostra quan és prou condescendent com per dedicar-se directament al comerç de consum del seu treballador – en el truck system, que inclou també l'oferiment d'habitatge al treballador, de manera que el seu capitalista n'és alhora el seu llogater, seria una branca de moltes.

El mateix Drummond, la bella ànima del qual batega pels intents capitalistes d'elevar la classe treballadora, relata en el mateix report entre d'altres coses sobre les fàbriques exemplars de cotó de Lowell i Lawrence Mills. Les cases a pensió completa per a les noies fabrils pertanyen a la societat d'accions que és la propietària de la fàbrica; les supervisores d'aquestes cases són al servei de la mateixa societat, que els prescriu normes comportament; cap noia no pot arribar a la casa després de les 10. Però ara la perla: una policia especial de la societat patrulla la zona, per impedir la violació d'aquest ordre domèstic. Després de 10 del vespre cap noia no hi pot entrar o sortir. Cap noia no pot allotjar-se en altre lloc que en terreny propietat de la societat, i de cada casa treu aproximadament 10 dòlars en lloguers setmanals; i ara veiem en plena glòria les consumidores racionals:

“Com que l'omnipresent piano es troba en moltes de les millors cases d'allotjament per a treballadors, tocar música, cantar i ballar tenen un important rol si més no en aquelles que, després d'un treball continuat de deu hores en els telers necessiten més canviar la monotonia que no pas un descans real.” (p. 412.)

El secret cabdal, però, per fer del treballador un consumidor racional, no arriba encara. El senyor Drummond visita la fàbrica de ganivets de Turner's Falls (Connecticut River), i el senyor Oakman, el tresorer de la societat d'accions, després de relatar que particularment els ganivets de taula americans superen els anglesos en qualitat, continua:

“També superarem Anglaterra en preus; som ara ja per davant en qualitat, com es reconeix; però hem d'abaixar preus i ho farem tan bon punt adquirim el nostre acer més barat i davallem el nostre treball!" (p. 427.)

Reducció de salaris i més hores de feina, aquesta és l'essència dels processos racionals i saludables que han d'elevar els treballadors a la dignitat de consumidors racionals, de manera que creen un mercat per a la quantitat d'objectes que la civilització i l'avenç de les invencions els fan constantment a mans.

__________

Com així doncs I ha de fornir el capital constant addicional de II del seu producte excedentari, II ha de fornir en aquest sentit el capital variable addicional per a I. II acumula per a I i per a ell mateix, en la mesura que el capital variable entra en consideració, en reproduir una gran part de la seua producció global, i per tant també especialment del seu producte excedentari, en forma de mitjans de consum necessaris.

I(v+p) ha s'ésser igual en la producció sota la base d'un capital creixent a = IIc més la part del producte excedentari que es reincorpora com a capital, més la part addicional de capital constant necessari per a l'ampliació de la producció en II; i el mínim d'aquesta ampliació és aquell sense el qual l'acumulació real, és a dir l'extensió real de la producció en I, no seria realitzable.

Retornant ara al cas considerat abans, tenim la particularitat que IIc és més petit que I(v+1/2p), que la part del producte d'I que s'esmerça com a ingressos, de forma que en bescanviar les 1.500 I(v+p), una part del producte excedentari de II = 70 es realitza llavors. Pel que fa a IIc = 1.430, cal substituir-lo, sota condicions constants, per I(v+p) amb un mateix import de valor, amb la qual cosa es podria donar reproducció simple en II, i en aquest sentit no cal fer-hi més consideració. És diferent amb els 70 IIp complementaris. Ço que per a I era la mera substitució d'ingressos per mitjans de consum, un mer bescanvi de mercaderies adreçades al consum, no és per a II – dins de la reproducció simple – una mera reconversió del seu capital constant de la forma de capital mercaderia a la seua forma natural, sinó un procés directe d'acumulació, conversió d'una part del seu producte excedentari de forma de mitjans de consum a la de capital constant. Si I compra amb 70 lliures esterlines en diners (reserva monetària per al bescanvi de plus-vàlua) les 70 IIp, i II no compra amb 70 Ip, sinó que acumula les 70 lliures esterlines com a capital mercaderia, llavors això darrer és de fet una expressió de producte addicional (justament de producte excedentari de II, de qui és alíquota), encara que no és producte que entre de nou en la producció; però llavors aquesta acumulació monetària en la banda de II és alhora expressió de 70 Ip invendibles en mitjans de producció. S'hi dóna doncs una sobreproducció relativa en I, corresponent a una no-expansió simultània de la reproducció en la banda de II.

Però deixant això de banda: durant el període fins que les 70 en diners, que provenien d'I, retornen o no retornen tan sols parcialment amb la compra de 70 Ip per part de II a I, les 70 figuren en diners completament o parcial com a capital monetari virtual addicional en les mans de II. Això val per a cada bescanvi entre I i II, fins que la reposició mútua de mercaderies per totes dues bandes realitza el reflux de diners al seu punt de partida. Però els diners, en el curs normal de coses, hi figuren tan sols transitòriament en aquest paper. En el sistema de crèdit, però, en el qual tots els diners alliberats addicionalment de manera momentània han de funcionar activament com a capital monetari addicional, tan sols es pot consolidar el capital monetari lliure transitori, per exemple per servir a una nova empresa sota I, mentre hauria hagut de fer fluir el producte addicional d'altres empreses. Cal remarcar a més que l'annexió de 70 Ip al capital constant II requereix alhora l'ampliació del capital variable II per un import de 14. Això suposa – de manera similar com a I amb la incorporació directa de producte excedentari Ip en capital Ic -, que la reproducció en II ja és en marxa amb la tendència a una capitalització ulterior; que, així doncs, l'ampliació de part del producte excedentari consisteix en mitjans de vida necessaris.

__________

El producte de 9.000 en segon exemple, amb finalitat de reproducció, com hem vist, ha de prendre la següent distribució, si s'han de capitalitzar500 Ip. Prenem consideració merament de les mercaderies i negligim la circulació monetària.

I. 5.000c + 500p (per capitalitzar) + 1.500(v+p) fons de consum = 7.000 en mercaderies.

II. 1.500c + 299v + 201p = 2.000 en mercaderies. Suma global de 9.000 en producte-mercaderia.

La capitalització es fa ara com segueix:

En I les 500p, que es capitalitzen, es divideixen en ⁵/6 = 417c + ¹/6 = 83v. Les 83v retiren un import igual de IIp, que compra elements de capital constant, i per tant s'afegeixen a IIc. Un augment de IIc en 83 condiciona un augment de IIv per ¹/5 de 83 = 17. Tenim així doncs després del becanvi:

El capital en I ha crescut de 6.000 a 6.500, per tant en ¹/12. En II de 1.715 auf 1.899, i per tant no arriba a ¹/9.

La reproducció damunt d'aquests fonaments en el segon any genera a final d'any un capital:

I. (5.417c + 452p)c + (1.083v + 90p)v = 5.869c + 1.173v = 7.042.
II. (1.583c + 42p + 90p)c + (316v + 8p + 18p)v =1.715c + 342v = 2.057

i a la fi del tercer any un producte:

Si I acumula ací com abans la meitat de la plus-vàlua, genera I(v+1/2p) 1.173v + 587(1/2p) = 1.760, que és així més gran que el global 1.715 IIc, i de fet en 45. Això s'ha d'equilibrar de nou amb la transferència d'un import igual de mitjans de producció de IIc. IIc creix doncs en 45, condicionant un creixement de ¹/5 = 9 en IIv. A més, es divideixen els 587 capitalitzats en ⁵/6 i ¹/6 en 489c i 98v; aquests 98 condicionen en II una nova addició al capital constant de 98 i això de nou un augment del capital variable de II per ¹/5 = 20. Tenim llavors:

En tres anys de reproducció creixent el capital global d'I ha crescut de 6.000 a 7.629, i el de II de 1.715 a 2.229, mentre el capital global social passa de 7.715 a 9.858.

3. Substitució de IIc en l'acumulació

En el bescanvi de I(v+p) amb IIc es troben doncs diferents casos.

En la reproducció simple tots dos s'han d'ésser iguals i reposar-se mútuament, ja que altrament la reproducció simple no podria continuar sense pertorbació.

En l'acumulació cal considerar primer de tot la taxa d'acumulació. En els casos anteriors assumíem que la taxa d'acumulació en I era = ¹/2 p, i que igualment romania constant en els diferents anys. Deixàvem canviar tan sols la proporció en la qual es dividia el capital acumulat en variable i constant. Per tant hi havia tres casos:

1. I(v+1/2p) = IIc, que és per tant més petit que I(v+p) Això ha d'ésser així sempre, ja que altrament I no acumularia.

2. I(v+1/2p) és més gran que IIc. En aquest cas la substitució s'efectua amb l'addició a IIc d'una part corresponent de IIp, de manera que aquesta suma = I(v+1/2p). Ací la substitució per a II no és la reproducció simple del seu capital constant, sinó ja acumulació, augment de la part del seu producte excedentari, que canvia per mitjans de consum I; aquest augment conclou alhora amb un creixement corresponent del seu capital variable a partir del seu producte excedentari.

3. I(v+1/2p) és més petit que IIc. En aquest cas II no es reprodueix completament amb el bescanvi del seu capital constant, sinó que ha de reposar el dèficil amb la compra d'I. Això no obliga a cap acumulació addicional de capital variable de II, però, ja que el seu capital constant es reprodueix completament amb aquesta operació. D'altra banda, la part de capitalistes d'I que mitjançant aquest bescanvi acumulen tan sols capital monetari addicional, ja han completat una part d'aquesta mena d'acumulació.

La presumpció de reproducció simple, que I(v+p) siga = IIc, no és tan sols incompatible amb la producció capitalista, la qual cosa no exclou que en un cicle industrial de 10-11 anys un any presente sovint una producció global inferior a la del precedent, de forma que ni tan sols hi haja reproducció simple en relació a l'any anterior. Sinó que també, amb el creixement anual natural de la població, la reproducció simple tan sols es podria donar en la mesura que un nombre corresponentment gran de servidors improductius participen en el consum dels 1.500 que representen la plus-vàlua global. L'acumulació de capital, i per tant una producció capitalista real, seria contràriament impossible. El fet de l'acumulació capitalista exclou així que IIc = I(v+p). Amb tot, podria aparèixer el cas, fins i tot amb acumulació capitalista, que, com a conseqüència del curs pres pels processos d'acumulació acomplerts en els períodes de producció anteriors, IIc no fos tan sols igual, sinó superior a I(v+p). Això seria una sobreproducció en II i tan sols s'equilibraria amb un gran crac, a conseqüència del qual es transferaria capital de II a I. - No altera això tampoc res la proporció de I(v+m) respecte IIc, si una part del capital constant de II es reprodueix ella mateixa, com per exemple en l'agricultura per l'ús de les mateixes llavors generades. Aquesta part de IIc no entra de cap manera més en consideració en relació al bescanvi entre I i II que hi entra Ic. No altera tampoc res en la qüestió de si una part del producte de II és capaç per la seua banda d'ingressar en I com a mitjà de producció. Es cobreix amb una part dels mitjans de producció oferts per I, i aquesta part s'ha de deduir d'entrada de totes dues bandes, si volem examinar purament i sense obstacles el bescanvi entre totes dues grans classes de la producció social, els productors de mitjans de producció i els productors de mitjans de consum.

Per tant en la producció capitalista I(v+p) pot no ésser igual a IIc, o totes dues es poden cobrir en el bescanvi mutu. Per contra, si I^p/x és assumit com la part de Ip que és esmerçada com a ingressos pels capitalistes I, I(v+p/x) pot ésser igual, més gran o més petita que IIc; I(v+p/x) ja d'ésser més petita però que II(c+p), i de fet tan més petita com la part de IIp que la classe capitalista II ha de consumir ella mateixa sota tota circumstància.

Cal remarcar que en aquesta presentació l'acumulació de valor de capital constant, en la mesura que és part de valor del capital-mercaderia, que contribueix a aquesta producció, no és presenta de manera exacta. La part fixa del capital constant de nova acumulació entra tan sols gradualment i periòdica, segons la natura diferent d'aquests elements fixos, en el capital-mercaderia; quan matèries primeres i mig fabricats, etc., entren massiva en la producció de mercaderies, consisteixen en gran part de reposicions de components constant circulants i de capital variable. (El recanvi dels components circulants funciona, però, de manera que pot experimentar-ho; s'assum llavors que, dins de l'any, la part circulant juntament amb la part de valor transferida del capital fix es recanvia tan sovint que la suma global de les mercaderies ofertes és igual al valor del capital global que entra en la producció anual.) On, però, per a la maquinària tan sols entren materials auxiliars, i no cap matèria primera, l'element laboral = v ha de reaparèixer com a component majoritari en el capital-mercaderia. Mentre en la taxa de benefici la plus-vàlua es compta amb el capital global, amb independència de si els components fixos donen molt o poc valor periòdicament al producte, per al valor de qualsevol capital-mercaderia generat periòdicament el capital fix s'hauria de comptar tan sols en la mesura que pel desgast de mitjana dóna valor al mateix producte.

__________

IV. Annex

La font originària per a II és v + p de la producció d'or I, bescanviada per una part de IIc; tan sols en la mesura que la plus-vàlua del productor d'or s'acumula o es converteix en mitjans de producció I, per tant amplia la seua producció, no entra el seu v + p en II; d'altra banda, en la mesura que l'acumulació d'or, per part del mateix productor d'or, el condueix finalment a una reproducció ampliada, una part de la plus-vàlua de la producció d'or no gastada com a ingressos passa com a capital variable addicional del productor d'or a II, on promou nous atresoraments o forneix nous mitjans amb els quals comprar d'I, sense vendre-hi de nou directament. Dels diners derivats d'aquesta I(v+p) de la producció d'or cal deduir la part d'or que certes branques de la producció de II empren com a matèria primera, etc., en breu com a element de reposició del llur capital constant. Un element per a l'atresorament preliminar – amb l'objectiu d'una futura reproducció ampliada – es troba en el bescanvi entre I i II; per a I tan sols si una part de Ip es pot vendre d'una banda a II, sense fer-se una contra-compra i això serveix per a capital constant addicional de II; per a II, quan és el mateix cas per la banda d'I per a capital variable addicional; a més, si una part de la plus-vàlua esmerçada per I com a ingressos no es cobreix amb IIc, i per tant es compra una part de IIp i així se la converteix en diners. Si I(v+p/x) és més gran que IIc, llavors no cal que IIc, per a la seua reproducció simple, es repose mitjançant mercaderies d'I que I ha consumit de IIp. Sorgeix la qüestió de fins a quin punt pot donar-se atresorament dins del bescanvi de capitalistes II entre ells – un bescanvi que pot consistir tan sols en bescanvis mutus de IIp. Sabem que dins de II s'hi dóna acumulació directa, que una part de IIp es converteix directament en capital variable (exactament com en I una part de Ip es converteix directament en capital constant). En les diferents categories d'edat de l'acumulació dins de les diferents branques de negoci de II, i dins de cada branca de negoci individual per als capitalistes individuals, s'explica la qüestió, mutatis mutandi, exactament com sota I. Un es troben encara en estadi d'atresorament, venen, sense compra, els altres en el punt d'ampliació real de la reproducció, compren, sense vendre. El capital monetari variable addicional s'investeix de fet primerament en força de treball addicional; aquesta compra però mitjans de vida dels tenidors creadors de tresor de mitjans de consum, que entren en el consum dels treballadors. Dels darrers retornen pro rata al llur atresorament els diners fins el punt de partida, on s'acumulen.

Notes

(57) D'ací fins al final manuscrit VIII. <=

(58) Això posa fi d'una vegada per sempre a la querella sobre l'acumulació del capital entre James Mill i S. Bailey, que havíem discutit en el Llibre I (capítol XXII, 5, p. 634, nota 65) des d'un altre punt de mira, és a dir la disputa sobre l'extensibilitat d'operació del capital industrial amb una mida constant. Hi retornarem més tard. <=