11. Capítol. Teories sobre capital fix i circulant | Índex | 13. Capítol. El temps de producció

DOTZÈ CAPÍTOL
El període laboral

Assumim dues branques industrials, amb una mateixa durada de la jornada laboral, digam d’un procés laboral de deu hores, com per exemple la filatura de cotó i la fabricació de locomotores. En una d’aquestes branques s’ofereix diàriament, setmanalment, una certa quantitat de producte acabat, fil de cotó; en l’altra el procés laboral s’ha de repetir potser durant tres mesos per confegir un producte acabat, una locomotora. En un cas el producte és de natura discreta, i diàriament o setmanalment comença de nou el mateix treball. En l’altre cas el procés laboral es és continuat, s’estén per un nombre superior de processos laborals diaris, la connexió dels quals, en la continuïtat d’operacions, ofereix després d’una pausa més llarga un producte acabast. Encara que la durada del procés laboral diari hi és la mateixa, s’hi troba una diferència força més important en la durada de l’acte de producció, és a dir en la durada del procés laboral reiterat que es requereix per oferir el producte acabat, per trametre’l com a mercaderia en el mercat, i per tant per convertir-lo de capital productiu en capital-mercaderia. La diferència entre capital fix i circulant no hi té res a veure. La diferència indicada existiria encara que en totes dues branques industrials s’emprassen justament les mateixes proporcions de capital fix i circulant.

Aquestes diferències en la durada de l’acte de producció es troben no tan sols entre les diferents esferes de la producció sinó també dins de les mateixes esferes de producció, segons l’abast del producte lliurat. Un habitatge corrent es construeix en un temps més breu que una fàbrica més gran i requereix per tant un nombre inferior de processos laborals continuats. Si la construcció d’una locomotora costa tres mesos, la d’un vaixell cuirassat costa un any o més. La producció de blat assum aproximadament un any, la producció de bestiar de banya diversos anys, l’explotació forestal pot abastar de 12 a 100 anys; un camí de terra es construeix en uns mesos, quan una via fèrria demana anys; una catifa corrent potser una setmana, una gobelina anys, etc. Les diferències en la durada de l’acte productiu és inacabablement múltiple.

La diferència en la durada de l’acte productiu ha de generar evidentment una diferència en la velocitat del recanvi entre investiments de capital equivalent, i per tant en els terminis d’avançament d’un determinat capital. Suposam que la filatura mecànica i la fàbrica de locomotores apliquen la mateixa quantitat de capital, que la divisió entre capital constant i variable és la mateixa, i que també ho la que hi ha entre els components fix i fluid del capital, i finalment que la jornada laboral és de la mateixa durada i que ho és igualment la divisió entre treball necessari i treball excedentari. Per bandejar addicionalment totes les circumstàncies que deriven del procés de circulació i que són alienes a a aquest cas, volem assumir que tots dos productes, fil i locomotora, es fabriquen sota comanda i es paguen amb el lliurament del producte acabat. Després del cap de setmana, amb el lliurament del fil acabat, el fabricant de fil rep (deixant-hi de banda la plus-vàlua) el capital circulant invertit i igualment el desgast del capital fix, que cobreix el valor del cotó. Pot repetir doncs amb el mateix capital el mateix cicle de nou. N’ha completat el recanvi. El fabricant de locomotores ha d’esperar, per contra, tres mesos i setmana rere setmana ha d’invertir nou capital en salaris i matèries primeres, i no és fins després de tres mesos, amb el lliurament de la locomotora, que el capital circulant que de mentres s’ha acumulat gradualment en un mateix acte productiu i en una mateixa mercaderia, existeix de nou en una forma que pot renovar el cicle; igualment el desgast de la maquinària durant aquests tres mesos es compensa ara. L’investiment del primer es fa cada setmana, i el de l’altre és la despesa setmanal multiplicada per 12. Si totes les altres circumstàncies s’assumeixen equivalents, un ha de tindre dotze vegades més capital circulant a la seua disposició que l’altre.

Que els capitals avançats setmanalment siguen iguals és ací, però, una circumstància indiferent. Amb independència de la quantitat de capital avançat, en un cas ho és tan sols per una setmana, i en l’altre per dotze setmanes, abans d’operar de nou, de repetir la mateixa operació i poder començar doncs de bell nou.

La diferència en la velocitat del recanvi o del termini en el qual cal avançar el capital individual abans de poder fer servir el mateix valor de capital en un nou procés laboral o d’ampliació de valor, sorgeix de:

Assumim que la construcció de la locomotora o de qualsevol màquina requereix 100 jornades de treball. En relació als treballadors ocupats en la filatura i la construcció de màquines les 100 jornades de treball constitueixen en la mateixa mesura una quantitat discontínua (discreta), que consisteix segons la suposició de 100 procés laborals successius i separats de deu hores. Però en relació al producte – la màquina – les 100 jornades laborals constitueixen una quantitat contínua, una jornada laboral de 1000 hores de treball, un acte productiu únic i interdependent. A una d’aquestes jornades laborals, constituïdes per la successió de jornades laborals més o menys nombroses i interdependents, l’anomén un període de treball. Parlam de jornada laboral, de forma que volem dir la durada del temps de treball durant el qual el treballador esmerça diàriament la seua força de treball, i hi ha de treballar diàriament. Parlam paral·lelament de període laboral per referir-nos a la sèrie de jornades laborals interdependents que es requereixen en un determinat sector per lliurar un producte acabat. El producte de cada jornada laboral és ací tan sols un producte parcial, que es perllonga de dia en dia fins que a la conclusió d’un període més llarg o més breu de temps de treball rep un aspecte acabat, quan és un valor d’ús acabat.

Interrupcions, pertorbacions del procés social de producció, per exemple a conseqüència de crisis, actuen doncs de forma força diferent en productes de treball que són de natura discreta respecte d’aquells que requereixen per a la producció d’uns períodes més llargs i interdependents. A la producció actual d’una determinada quantitat de fil, carbó, etc., no segueix en un cas demà cap producció nova de fil, carbó, etc. Altrament, però, s’esdevé amb vaixells, edificis, ferrocarrils, etc. No tan sols el treball s’interromp sinó que s’interromp un acte productiu interdependent. Si l’obra no es reprén, els mitjans de producció i el treball consumits fins llavors en la seua producció s’ha esmerçat inútilment. Fins i tot si es reprén, sempre hi ha deteriorament en l’interval.

Al llarg de tota la durada del període de treball s’acumula gradualment la part de valor que el capital fix cedeix diàriament al producte fins a la maduració. I ací es mostra alhora la diferència de capital fix i circulant en la importància pràctica. El capital fix s’avança en el procés de producció en un termini més perllongat, i no cal renovar-lo fins potser un interval de diversos anys. La circumstància que fa que la màquina de vapor transferesca valor diàriament al fil, producte d’un procés laboral discret, o durant tres mesos a una locomotora, producte d’un acte productiu continuat, no altera gens l’investiment per al capital necessari per a la compra de la màquina de vapor. En un cas el valor retorna en petites dosis, és a dir setmanals, en l’altre en quantitats més elevades, és a dir trimestrals. Però en tots dos casos la renovació de la màquina de vapor no s’efectua fins després de 20 anys. En la mesura que cada període individual en el qual el valor retorna mitjançant la venda del producte és més breu que el propi període d’existència durant el qual continua la mateixa màquina de vapor, funciona en el procés de producció durant diversos períodes laborals.

Altrament s’esdevé, paral·lelament, amb els components circulants del capital avançat. La força de treball comprada per aquesta setmana s’esmerça durant aquesta setmana i es materialitza en el producte. S’ha de pagar el cap de setmana. I aquest investiment de capital es repeteix en força de treball setmanalment durant res mesos, sense que l’esmerçament d’aquesta part de capital d’una setmana capacite el capitalista per a la compra de treball de la propera setmana. Ha d’esmerçar setmanalment nou capital addicional en el pagament de força de treball i, si deixam de banda tota relació de crèdit, el capitalista ha d’ésser capaç d’investir en salaris per un període de tres mesos encara que els pague únicament a dosis setmanals. Igualment s’esdevé amb l’altra part del capital circulant, la de les matèries primeres i auxiliars. Una capa de treball rere l’altra s’amuntega en el producte. No és tan sols el valor de la força de treball esmerçada sinó també la plus-vàlua la que es transfereix constantment durant el procés laboral en el producte, però en el producte inacabat, que encara no té l’aspecte de mercaderia acabada, no és capaç encara de circular. El mateix val pel valor de capital transferit gradualment al producte des de les matèries primeres i auxiliars.

Segons la durada més llarga o més curta del període laboral, que es correspon a la natura específica del producte o de l’efecte útil requerit per a la confecció, cal una cessió addicional de capital circulant (salaris, matèries primeres i auxiliars), del qual cap part no es troba en una forma circulable i no pot servir per tant per a la renovació de la mateixa operació; aquesta part és retinguda successivament com a component del producte naixent dins de l’esfera de la producció, lligada sota la forma de capital productiu. El temps de recanvi és però igual a la suma del temps de producció i del temps de circulació del capital. Un allargament del temps de producció disminueix per tant la velocitat de recanvi tant com un allargament del temps de circulació. En el cas present cal remarcar, però, quelcom doble:

Primer: l’estada allargada en l’esfera de la producció. El capital avançat, per exemple, en una setmana en treball, matèries primeres, etc., així com la part de valor cedida al producte pel capital fix, resta atrapada per tot el termini de tres mesos en l’esfera de producció i no pot entrar en la circulació com a mercaderia ja que s’incorpora un producte en procés, encara inacabat.

Segon: com el període laboral necessari per a l’acte productiu dura tres mesos, i constitueix de fet tan sols un procés laboral interdependent, cal afegir constantment cada setmana una nova dosi de capital circulant a les precedents. La quantitat de capital addicional successivament avançat creix doncs amb la durada del període laboral.

Hem assumit que els capitals investits en la filatura i en la fabricació de màquines són de la mateixa quantia, que aquests capitals es divideixen en proporcions equivalents de capital constant i variable, i en fix i circulant, que les jornades laborals són de la mateixa durada, en breu, que totes les circumstàncies són idèntiques, fora de la durada del període laboral. En la primera setmana l’investiment és equivalent en totes dues, però el producte del filador es pot vendre i amb el líquid es pot comprar nova força de treball i noves matèries primeres, etc., en breu continuar la producció a la mateixa escala. El fabricant de maquinària, per contra, no pot reconvertir en diners el capital circulant emprat en la primera setmana fins després de tres mesos, en completar el seu producte, i per tant fer-lo operar de nou. Hi ha per tant una primera diferència en el flux de retorn de la mateixa quantitat de capital investit. En segon lloc, però, durant els tres mesos s’empren capitals productius de la mateixa quantitat en la filatura i en la construcció de màquines, però la quantitat d’investiments de capital és diferents per al filador que per al constructor de màquines, perquè en un cas el mateix capital es renova ràpidament i la mateixa operació es pot repetir en conseqüència de nou; en l’altre es renova tan sols d’una manera relativament lenta i per tant cal afegir sempre noves quantitats de capital fins al moment de la renovació. Són doncs diferents tant el període en el qual es renova una porció determinada de capital, o la durada del temps d’avançament, com també la quantitat de capital que cal avançar (per bé que el capital emprat diàriament o setmanalment siga el mateix), segons la durada del procés laboral. Cal remarcar aquesta circumstància perquè la durada de l’avançament pot créixer, com en els casos considerats en el capítol següent, sense que augmente paral·lelament la quantitat de capital avançat. Cal avançar capital per més temps, i una quantitat de capital més elevada es lliga a la forma de capital productiu.

En els nivells no-desenvolupats de la producció capitalista empreses que requereixen un període laboral llarg, i per tant es condicionen a investiments de capital elevats per temps més llargs, particularment quan es poden realitzar tan sols a gran escala, no s’emprenen capitalísticament, com per exemple carreteres, canals, etc. a costa del municipi o de l’estat (en temps més antics majoritàriament mitjançant treball obligatori, si consideram la força de treball). O aquells productes que condicionen la confecció a un període laboral més llarg, es fabriquen tan sols en una part ínfima a través de la riquesa dels capitalistes. Per exemple, en la construcció d’una casa, la persona privada paga per a la construcció de la casa uns avançaments parcials al constructor. Paga doncs de fet la casa a terminis, en la mesura que progressa el procés de producció. En l’era capitalista desenvolupada, on es concentren d’una banda capitals massius en mans individuals, i de l’altra al costat dels capitalistes individuals apareix el capitalista associat (les societats d’accions) i es desenvolupa simultàniament el sistema de crèdit, un constructor capitalista construeix encara únicament de forma excepcional per encàrrec de persones privades. Fa el negoci amb la construcció de sèries de cases i de barriades per al mercat, de la mateixa forma que capitalistes individuals fan un negoci de construir ferrocarrils com a contractistes.

Com la producció capitalista ha transformat la construcció de cases a Londres ens ho dóna el testimoni d’un constructor davant del comitè de banca del 1857. De jove, deia, les cases es construïen majoritàriament per encàrrec i el cost es pagava a l’empresari durant la construcció gradualment, mentre el completaven certs estadis de la construcció. Per especulació s’hi construïa ben poc; els empresaris s’ho permetien principalment per ocupar els treballadors amb regularitat i mantindre’ls així plegats. Des de fa 40 anys tot ha canviat. Per encàrrec s’hi construeix ara ben poc. Qui precisa una casa nova la cerca entre les construïdes per especulació o les que es troben encara en construcció. L’empresari ja no treballa per als clients sinó per al mercat; exactament com qualsevol altre industrial és forçat a tindre en el mercat mercaderies acabades. Mentre que abans un empresaria tenia potser tres o quatre cases simultàniament en construcció especulativa, ara ha de comprar un solar extens (és a dir, en expressió continental, de llogar-ho si més no per 99 anys), eregir-hi de 100 a 200 cases i així entrar en una empresa que els depassa la capacitat de vint a cinquanta vegades. El fons es procuren mitjançant l’assumpció d’hipoteques, i els diners es posen a disposició de l’empresari en la mesura que avança la construcció d’una casa individual. Si ve llavors una crisi que porta els pagaments dels avenços a una aturada, habitualment s’ensorra tota l’empresa; en el millor cas resten les cases incompletes fins un temps millor, en el pitjor arriben sota el martell i s’adjudiquen a meitat de preu. Sense construcció especulativa, i a una escala elevada, avui no podria reeixir cap empresari. El benefici de la pròpia construcció és extraordinàriament menor; el guany cabdal consisteix en l’elevació de la renda del sòl, amb la tria i ús dels solars. Per aquesta via d’especulació anticipadora de la demanda de cases s’ha construït gairebé tota Belgravia i Tyburnia i els innombrables milers de viles dels voltants de Londres. (Abreujat del «Report from the Select Committee on Bank Acts», Part I, 1857, Evidence, qüestions 5413 - 5418, 5435 - 5436.)

La conducció d’obres de període laboral considerablement llarg i de gran escala no recau completament en la producció capitalista fins que la concentració de capital ja és força considerable, i d’altra banda el desenvolupament del sistema de crèdit ofereix als capitalistes uns mitjans adients d’adquisició amb els quals avancen i per tant arrisquen capital aliè per comptes de propi. S’entén, però, que la circumstància que el capital avançat en la producció pertanye o no al qui l’empra no té cap influència en la velocitat i en el temps de recanvi.

Les circumstàncies que augmenten el producte de la jornada laboral individual, com la cooperació, la divisió del treball, l’aplicació de la maquinària, escurcen alhora el període de laboral en els actes interdependents de producció. Així abreuja la maquinària el temps de construcció de cases, ponts, etc.; les màquines de moldre, etc., abreugen el període de treball requerit per convertir el gra madur en mercaderia acabada. La millora en la construcció de vaixells escurça amb una velocitat més elevada el temps de recanvi del capital investit en les drassanes. Aquestes millores, que escurcen el període de treball i per tant el temps amb el qual cal avançar el capital circulant, es vinculen, però, majoritàriament amb un investiment més elevat de capital fix. D’altra banda el període laboral en certes branques s’escurça mitjançant la mera extensió de la cooperació; la confecció d’un ferrocarril s’escurça amb la disposició d’enormes exèrcits laborals en el terreny i en emprendre l’obra des de múltiples punts de l’espai. El temps de recanvi s’hi escurça mitjançant l’augment del capital avançat. Més mitjans de producció i més força de treball s’han d’unir sota el comandament del capitalista.

Si l’escurçament del període laboral es vincula majoritàriament amb l’augment del capital avançat per a un temps més breu, en la mesura que el temps d’avançament s’abreuja, la quantitat de capital a avançat creix – de forma que cal recordar que, a banda de la massa disponible de capital social, es tracta de fins quin grau els mitjans de producció i de vida, és a dir la llur disponibilitat, es reparteixen o s’unifiquen en les mans dels capitalistes individuals, i així de l’abast ja assolit de la concentració de capitals. En la mesura que el crèdit permet, accelera i eleva la concentració de capital, contribueix a escurçar el període laboral i per tant el temps de recanvi.

En branques de la producció on el període laboral, bé continu o interromput, és prescrit per condicions naturals concretes, no hi pot haver cap escurçament pels mitjans esmentats.

«L’expressió recanvi més ràpid, no es pot aplicar a les collites de gra, ja que tan sols es pot fer un recanvi per any. Pel que fa als ramats, simplement ens demanarem com es pot accelerar el recanvi de bens de dos i tres anys, o de bous de quatre i cinc?». (W. Walter Good: «Political, Agricultural, and Commercial Fallacies», London 1866, p. 325.)

La necessitat de tindre liquidesa prèvia (és dir, per pagar despeses fixes com contribucions, lloguers, etc.) resolen aquesta qüestió, per exemple, amb la venda i sacrifici de bestiar abans d’haver assolit l’edat econòmica normal, en gran perjudici de l’agricultura; això provoca finalment una pujada del preu de la carn.

«Els homes que han criat principalment bestiar amb les pastures dels Midland counties en l’estiu i els estables dels comtats orientals en l’hivern... han quedat tant castigats per la incertesa i la migradesa dels preus del gra que són contents d’aprofitar els alts preus de la mantega i del formatge; la primera l’han de comercialitzar setmanalment per contribuir al pagament de les despeses corrents, i tiren de l’altre per qualque factor, que posa el formatge en moviment quan toca i, és clar, a gairebé el preu adient. Per aquesta raó, recordant que l’explotació agrària és governada pels principis de l’economia política, els vedells que solien anar al sud des dels comtats lleters per criar-s’hi, ara se sacrifiquen majoritàriament de vegades amb una setmana o deu dies de vida, en les rodalies de Birmingham, Manchester, Liverpool i altres grans ciutats veïnes. D’altra banda, si la malta no hagués estat taxada, no tan sols els grangers haurien tret més profit si haguessen pogut mantindre el bestiar jove fins que fos més gran i gros, sinó que la malta hauria fet servei per comptes de llet per a la cria de vedells entre els individus que no mantenien cap vaca; i l’actual mancança prement de bestiar jove hauria estat remediada en bona part. Hom sent ara a aquests petits individus, quant a la recomanació de la cria de vedells, dir que: ‘Sabíem prou bé que pagava la pena criar amb llet, però per això hauríem de posar-nos primer les mans a la butxaca, cosa que no podíem fer, i esperar-nos força temps a uns ingressos, per comptes d’aconseguir-ne de seguida amb la lleteria’». (Ibid., p. 11, 12.)

Si l’allargament del recanvi tingués aquestes conseqüències pels petits grangers anglesos, és fàcil de copsar quina perturbació provocaria entre els petits pagesos del continent.

Corresponentment a la durada del període laboral, i per tant també al període temporal fins a l’acabament d’una mercaderia capaç de circular, s’amuntega la part de valor que cedeix el capital fix gradualment al producte, i s’endarrereix el flux de retorn d’aquest part de valor. Però aquest endarreriment no provoca un investiment renovat en capital fix. La màquina continua a actuar en el procés de producció, per bé que la substitució del desgast fa un reflux més lent o més ràpida en forma monetària. Altrament es comporta el capital circulant. No tan sols s’ha de lligar capital per un termini superior en relació a la durada del període laboral, sinó que també cal avançar constantment capital nou en salaris, matèries primeres i auxiliars. El reflux endarrerir actua doncs de forma diferent entre tots dos. El reflux pot ésser més lent o més ràpid, que el capital fix ha de continuar en funcionament. El capital circulant, per contra, esdevé incapaç de funcionament en un reflux endarrerit, quan és una forma que no es pot vendre o completar, quan encara no conclou en un producte comercialitzable i no s’hi disposa de cap capital addicional que renovar in natura. -

«Mentre el pagès passa gana, alimenta el bestiar. Havia plogut força, i les pastures abundaven. El pagès indià passarà gana al costat d’un bou gras. Les prescripcions de la superstició semblen cruels envers els individus, però són preservadores per a la societat; la preservació del bestiar de càrrega assegura la continuació de l’agricultura, i amb ella de les fonts futures de subsistència i de riquesa. Pot sonar dur i trist, però és així: a Índia és més fàcil substituir una persona que un bou.» («Return, East India. Madras and Orissa Famine», Nr. 4, p. 44.)

Hom veu la frase del «Manava-Dharma-Sastra», cap. X, § 62:

«Retre la vida sense paga per tal de preservar un sacerdot o una vaca... pot assegurar la salvació d’aquestes tribus nascudes en la inferioritat.»

És naturalment impossible d’oferir una bèstia de cinc anys d’edat en menys de cinc anys. Ço que és possible, però, dins uns certs límits, és fer-la madurar per al seu objectiu en un temps més breu mitjançant un tractament modificat. Això ho assolí precisament Bakewell. Anteriorment, els bens angleses, com els francesos encara el 1855, no eren sacrificables fins als quatre o cinc anys. Segons el sistema de Bakewell es pot engreixar un be d’un any, i en tot cas fer-lo crèixer per complet en el decurs del segon any. Mitjançant una selecció acurada Bakewell, un pagès de Dishley Grange, reduí l’esquelet ossi del be al mínim necessari per a l’existència. Els seus bens s’anomenen New Leicester.

«El criador pot lliurar ara tres bens al mercat en el mateix temps que abans completava un, i si no són més alts, són més amples, robustos, i tenen un desenvolupament més elevat de les parts que generen més carn. D’ossos no tenen més que allò absolutament necessari per suportar-los, i gairebé tot el pes és carn pura.» (Lavergne, «The Rural Economy of England etc.», 1855, p. 20.)

Els mètodes que escurcen els períodes laborals són aplicables en diferents branques industrials tan sols que en un grau força diferent i no igualen les diferències en les durades dels diversos períodes laborals. Per restar en el nostre exemple, mitjançant l’aplicació de noves màquines instrumentals s’escurça absolutament el període laboral necessari per a la confecció d’una locomotora. Però mitjançant processos millorats en la filatura augmenta d’una manera desproporcionadament més ràpìda el producte acabat ofert diàriament o setmanal, de forma que la durada del període laboral en la fabricació de màquines ha augmentat relativament en comparació amb la filatura.