4. Capítol. Les tres figures del procés cíclic | Índex | 6. Kapitel. Die Zirkulationskosten

CINQUÈ CAPÍTOL
El temps de circulació⁽⁸⁾

El moviment del capital mitjançant l’esfera de la producció i les dues fases de l’esfera de la circulació es completa, com hom ha vist, en una seqüència seriada temporal. La durada del seu viatge en l’esfera de la producció constitueix el temps de producció, el de l’esfera de la circulació el seu temps de traspàs o de circulació. El temps global, en el qual descriu el cicle, és, així doncs, la suma dels temps de producció i de circulació.

El temps de producció inclou naturalment el període del procés laboral, però hi queda circumscrit. Primerament, hom recordarà que una part del capital constant existeix en mitjans de treball, com màquines, construccions, etc., que serveixen fins a l’esgotament del cicle vital els mateixos processos laborals sempre repetits de nou. La interrupció periòdica del procés laboral, per exemple de nit, interromp de fet la funció d’aquests mitjans de treball, però no el llur trànsit en el lloc de producció. Hi pertanyen no tan sols quan funcionen sinó també que no funcionen. D’altra banda el capitalista ha de disposar d’un determinat estoc de matèries primeres i material auxiliar, per tal que el procés de producció tinga lloc a una escala prèviament determinada durant un segment més breu o més perllongat, sense dependre dels accidents diaris de l’oferta del mercat. Aquest estoc de matèries primers, etc., es consum tan sols productivament de mica en mica. Hi ha per tant una diferència entre el seu temps de producció (9) i el temps de funcionament. El temps de producció dels mitjans de producció inclou en general d’aquesta manera 1. el temps durant el qual funcionen com a mitjans de producció, i per tant serveixen en el procés de producció, 2. les pauses, durant les quals s’interromp el procés de producció, i per tant també la funció dels mitjans de producció que l’incorporen, 3. el temps durant el qual es mantenen prèviament de fet com a condicions del procés, i per tant ja representen capital productiu, però no emprenen encara el procés de producció.

La diferència fins ara considerada és en cada cas una diferència entre el temps de trànsit del capital productiu en l’esfera de la producció i el del procés de producció. Però el procés de producció mateix pot condicionar interrumpcions del procés laboral i per tant del temps de treball; intervals en els quals l’objecte de treball és sotmès a l’acció de processos físics sense més intervenció de treball humà. El procés de producció, i per tant la funció dels mitjans de producció, perdura en aquests casos, per bé que el procés laboral, i per tant la funció dels mitjans de producció com a mitjans de treball s’interromp. Així, per exemple, el gra que s’ha sembrat, el vi que fermenta al celler, el material de treball de moltes manufactures, com les assaoneries, que s’exposa a processos químics. El temps de producció hi és més gran que el temps de treball. La diferència entre els dos consisteix en un excés de temps de producció per damunt del temps de treball. Aquest excés sorgeix sempre que el capital productiu es troba de forma latent en l’esfera de la producció, sense funcionar ell mateix en el procés de producció, o quan funciona en el procés de producció sense trobar-s’hi en el procés laboral.

La part del capital productiu latent es manté llest tan sols com a condició per al procés de producció, com el cotó, el carbó, etc., en la filatura, no actua com a constituïdor ni de producte ni de valor. És capital aturat, per bé que la seua aturada constitueix una condició per al flux ininterromput del procés de producció. Els edificis, aparells, etc., necessaris per al manteniment de l’estoc productiu (el capital latent) són condicions del procés de producció i constitueixen així porcions del capital productiu avançat. Completen la funció de preservadors de la porció productiva en estadi preliminar. En la mesura que siguen necessari processos laborals en aquest estadi, encareixen la matèria primera, etc., són, però, treball productiu i constitueixen plus-vàlua, perquè una part d’aquest treball, com tot altre treball assalariat, no es paga. La interrupció normal de tot el procés de producció, i per tant l’interval en el qual el capital productiu no funciona, no produeix ni valor ni plus-vàlua. D’ací la pruïja per fer treballar també de nit. (Llibre I, Cap. VIII, 4.) - Els intervals en el temps de treball pels quals l’objecte de treball ha de passar durant el propi procés de producció, no constitueixen ni valor ni plus-vàlua; però requereixen el producte, en constitueixen una part de la vida, un procés pel qual ha de passar. El valor dels aparells, etc., es transfereix al producte en relació a tot el temps durant el qual funcionen; el producte es posa en aquest estadi mitjançant el propi treball, i l’ús d’aquests aparells és igualment condició de la producció, com ho és la trituració d’una part del cotó que no entra en la producció, però que hi transfereix el seu valor. L’altra part del capital latent, com els edificis, màquines, etc., és a dir els mitjans de treball, la funció dels quals tan sols s’interromp per les pauses regulars del procés de producció – interrupcions irregulars com a conseqüència d’una restricció de la producció, crisis, etc., són pura pèrdua -, hi afegeix valor sense entra en la formació del producte; el valor global, que s’afegeix al producte el determina la durada mitjana; perd valor perquè perd valor d’ús, tant en el temps que funciona, com també en el temps que no funciona.

Finalment, el valor de la part constant de capital que continua en el procés de producció, encara que s’interrompe el procés laboral, apareix de nou en el resultat del procés de producció. Mitjançant el propi treball els mitjans de producció se situen sota condicions en les quals passen ells mateixos per certs processos naturals, el resultat dels quals és un determinat efecte útil o una forma alterada del llur valor d’ús. El treball transfereix sempre el valor dels mitjans de producció al producte, en la mesura que els consum realment d’una forma deliberada com a mitjans de producció. No s’hi altera gens pel fet que el treball, per provocar aquest efecte, haja d’actuar contínuadament a través dels mitjans de treball damunt l’objecte de treball, o si tan sols li cal donar l’impuls per posar els mitjans de producció sota condicions en les quals els mitjans de producció poden patir sense intermediació del treball, per ells mateixos, a conseqüència de processos naturals, l’alteració desitjada.

Siga quina siga la raó de l’excés de temps de producció per damunt del temps de treball – bé que els mitjans de producció constituesquen únicament capital productiu latent i es troben encara en un nivell previ al procés de producció, o que dins del procés de producció la llur pròpia funció siga interrompuda per pauses, o que finalment el procés de producció mateix condicione la interrupció del procés laboral -, en cap d’aquests casos funcionen els mitjans de producció com a absorbidors de treball. No absorbeixen cap treball, i així tampoc cap treball excedentari. No s’hi dona, doncs, cap ampliació de valor del capital productiu mentre es troba en la part del seu temps de producció que excedeix el temps de treball, per molt indestriables que puga ésser l’acompliment del procés d’ampliació de valor d’aquestes pauses. És clar que com més es cobreixen el temps de producció i el temps de treball, més gran és la productivitat i l’ampliació de valor d’un determinat capital productiu en un espai de temps determinat. D’ací la tendència de la producció capitalista d’abreujar l’excés del temps de producció per damunt del temps de treball el màxim possible. Però mentre el temps de producció del capital pot depassar el seu temps de treball, sempre l’inclou, i l’excés mateix és condició del procés de producció. El temps de producció és doncs sempre el temps durant el qual el capital produeix el valor d’ús i s’amplia de valor ell mateixa, i funciona així com a capital productiu, encara que incloga temps en el qual és latent o produesca sense revaloritzar-se.

Dins l’esfera de circulació el capital sura com a capital-mercaderia i capital monetari. Els seus dos processos de circulació consisteixen d’aquesta manera en convertir-se de la forma de mercaderia a la forma monetària i de la forma monetària en forma de mercaderia. La circumstància que la conversió de la mercaderia en diners siga alhora la realització de la plus-vàlua incorporada en la mercaderia, i que la conversió dels diners en mercaderia siga alhora la conversió o reconversió del valor de capital en la forma dels seus elements de producció, no altera gens que aquests processos, com a processos de circulació, són processos de metamorfosi simple de mercaderies.

Temps de circulació i temps de producció s’exclouen mútualment. Durant el seu temps de circulació el capital no funciona com a capital productiu i no produeix doncs ni mercaderies ni plus-vàlua. Si consideram el cicle en la forma més simple, de manera que el valor global de capital passa cada vegada d’un colp d’una fase a l’altra, és palpable que el procés de producció s’interromp, i per tant també l’autovalorització del capital, mentre dura el seu temps de circulació, i que segons la seua perllongació la renovació del procés de producció es fa més ràpida o feixuga. Contràriament, si les diferents parts del capital creuen successivament el cicle, de forma que el cicle del valor global de capital es completa successivament en els cicles de les diferents porcions, és clar que com més llarg siga el viatge continu de les seues parts alíquotes en l’esfera de la circulació, més petita ha de ser contínuament la part que funciona en l’esfera de la producció. L’expansió i la contracció del temps de circulació actua per tant com a restricció negativa a la contracció o expansió del temps de producció o a l’abast amb el qual un capital d’unes dimensions determinades funciona com a capital productiu. Com més les metamorfosis de circulació del capital són únicament ideals, és a dir com més el temps de circulació = 0 o s’apropa a la nul·litat, més funciona el capital, i més gran esdevé la seua productivitat i autovalorització. Si un capitalista treballa, per exemple, sota comanda, de forma que amb el lliurament del producte rep el pagament, i si el pagament s’efectua en els seus propis mitjans de producció, més s’apropa el temps de circulació a zero.

El temps de circulació del capital restringeix, doncs, en general, el seu temps de producció i per tant el seu procés de valorització. I de fet el restringeix en relació a la seua durada. Aquesta pot augmentar o disminuir d’una manera força diferent, i restringir així en un grau força diferent el temps de producció del capital. Ço que veu l’economia política és ço aparent, és a dir l’efecte del temps de circulació en el procés d’ampliació de valor del capital en general. Assum aquest efecte negatiu com a positiu, perquè les seues conseqüències són positives. S’adhereix més i més fort a aquesta aparença perquè sembla fornir la prova que el capital posseeix una font mística d’ampliació de valor independent del seu procés de producció i per tant de l’explotació del treball, que flueix des de l’esfera de la circulació. Veurem més tard com la pròpia economia científica s’ha deixat enganyar per aquesta aparença. Diversos fenòmens, com mostrarem després, la consoliden: 1. el sistema capitalista de comptabilització del benefici, on la causa negativa figura com a positiva, ja que per capitalista en diferents àrees d’inversió, que tan sols difereixen pel temps de circulació, un temps de circulació més llarg actua com a fonament d’una elevació de preus, en breu, com un dels fonaments de la igualació de beneficis 2. El temps de circulació constitueix tan sols un moment del temps de recanvi; el darrer, però, inclou el temps de producció o temps de reproducció. Ço que es deu al darrer sembla deure’s al temps de circulació. 3. La substitució de les mercaderies en capital variable (salari) la condiciona la conversió prèvia en diners. En l’acumulació de capital, doncs, la substitució en capital variable addicional té lloc en l’esfera de la circulació, o durant el temps de trànsit. D’aquesta forma, sembla que l’acumulació donada es deu a la darrera.

Dins l’esfera de la circulació el capital passa bé per una o l’altra de les sèries – les dues fases oposades M – D i D – M. El seu temps de circulació es reparteix per tant també en dues parts, el temps que empra per convertir-se de mercaderies en diners, i el temps que empra per convertir-se de diners en mercaderies. Hom ja sap de l’anàlisi de la circulació simple de mercaderies (Llibre I, Cap. III) que M – D, la venda, és la part més difícil de la seua metamorfosi i que, per tant, sota circumstàncies habituals, constitueix la major part del temps de circulació. Com a diners, el valor es troba en la seua forma sempre substituïble. Com a mercaderia s’ha de convertir abans en diners per adquirir aquesta forma de bescanviabilitat immediata i per tant d’efectivitat sempre disponible. Amb tot, en el procés de circulació del capital, la fase D – M tracta de la conversió en mercaderies, que constitueixen els elements determinats del capital productiu en una inversió concreta. Els mitjans de producció no són potser disponibles en el mercat, sinó que s’han de produir primer, o s’han d’obtindre de mercats allunyats, o hi ha fallides en l’oferta habitual, variacions de preu, etc., en breu, una massa de circumstàncies que no es poden conèixer en el canvi formal simple D – M, però que de totes formes requereixen també per a aquesta part de la fase de circulació més o menys temps. Així com M – D i D – M poden separar-se temporalment, també es poden separar espaialment, i el mercat de compres i el mercat de vendes situar-se en mercats espaialment diferents. En les fàbriques, per exemple, compradors i venedors són sovint persones separades. La circulació és tan necessària en la producció de mercaderies com la pròpia producció, i per tant els agents de circulació són tan necessaris com els agents de producció. El procés de reproducció inclou totes dues funcions del capital, i per tant també la necessitat de representació d’aquestes funcions, siga mitjançant el propi capitalista, o mitjançant treballadors assalariats, agents seus. Això no és, però, de cap manera, un fonament per confondre els agents de la circulació amb els agents de la producció, com no és cap raó per confondre les funcions del capital-mercaderia i del capital monetari amb les dels capital productiu. Els agents de circulació s’han de pagar amb els agents de la producció. Si els capitalistes, però, que es compren i es vénen mútuament, no generen a través d’aquests actes ni producte ni valor, tampoc no ho altera el fet, quan l’abast del llur negoci ho fa factible i necessari, que deriven aquesta funció a uns altres. En molts negocis als compradors i als venedors se’ls paga amb un percentatge del benefici. La frase que se’ls paga a través del consumidor no ajuda gens. Els consumidors tan sols poden pagar en la mesura que ells mateixos produeixen com a agents de la producció un equivalent en mercaderia o se n’apropien com a agents de la producció a partir d’un títol legal (com el d’associés, etc.), o per serveis personals.

Constitueix una diferència entre M – D i D – M que no té res a veure amb la diferenciació formal de mercaderia i diners, sinó que sorgeix del caràcter capitalista de la producció. En i per a si tant M – D com D – M són meres substitució d’un determinat valor d’una forma per l’altra. Però M’ - D’ és alhora la realització de la plus-vàlua continguda en M’. No és el cas de D – M. Per tant, la venda és més important que la compra, D – M és sota condicions normals un acte necessari per a l’ampliació del valor expressat en D, però no ho és per a la realització de la plus-vàlua; és la introducció per a la seua producció, no el seu epíleg.

Per a la circulació del capital-mercaderia M’ - D’ hi ha determinades restriccions d’acord amb la forma d’existència de la pròpia mercaderia, provocats per la seua presència com a valor d’ús. Són de natura perible. Si no entren, doncs, en un cert interval en el consum productiu o individual pel qual són destinats, si, en altres mots, no es venen en un determinat temps, es fan malbé i perden amb llur valor d’ús la propietat d’ésser portadors de valor d’intercanvi. El valor de capital en ells contingut, i la plus-vàlua que hi ha crescut, es perden. Els valors d’ús resten únicament portadors del valor perenne i ampliable de capital en la mesura que contínuament es renoven i es reprodueixen, que són substituïts per valors d’ús de la mateixa mena o d’una altra. La venda en forma acabada de mercaderia, i per tant l’entrada que això permet cap al consum productiu o individual, és, però, la condició sempre renovada per a la llur reproducció. Han de canviar en un temps determinat la vella forma d’ús per tal de persistir en una de nova. El valor d’intercanvi el retenen tan sols mitjançant aquesta renovació contínua del seu cos. El valor d’ús de diferents mercaderies es fa malbé més ràpidament o més lentament; així doncs, l’interval entre la producció i el consum es pot estirar més o menys; poden persistir, doncs, sense malbaratar-se, durant més o menys temps en la fase de circulació M – D com a capital mercaderia, suportar un temps de circulació com a mercaderia més breu o més perllongat. Els límits del temps de circulació del capital-mercaderia mitjançant el malbaratament de la mercaderia física són en ells mateixos els límits absoluts d’aquesta part del temps de circulació o del temps de circulació, durant el qual el capital-mercaderia es pot descriure com a capital-mercaderia. Com més perible siga una mercaderia, més immediatament s’ha d’emprar després de la seua producció, i per tant cal vendre-la abans, i menor serà la facultat de transportar-la des del lloc de producció, més restringida serà geogràficament la seua esfera de circulació, i més local serà la natura de la seua sortida de mercat. Com més perible siga per tant una mercaderia, més gran serà, com a conseqüència de les seues propietats físiques, la limitació absoluta del temps de circulació com a mercaderia, i menys apropiada serà com a objecte de la producció capitalista. Tan sols pot tindre espai en llocs d’alta densitat de població, o en la mesura que els mercats locals s’apleguen mitjançant el desenvolupament dels mitjans de transport. La concentració de producció d’un article en poques mans i un lloc d’alta densitat de població poden, però, crear un mercat relativament gran per articles d’aquesta mena, com s’esdevé amb les grans cerveseres, lleteres, etc.

Notes

(8) Des d’ací el manuscrit IV.

(9) El temps de producció s’hi entén activament: el temps de producció dels mitjans de producció no és ací el temps en el qual es produeixen, sinó en el qual participen en el procés de producció d’un producte de mercaderia. - F. E. <=