20. Capítol. Diferenciació nacional del salari | Índex | 22. Capítol. Transformació de la plus-vàlua en capital

Setena secció
El procés d’acumulació del capital

__________

La transformació d’una suma monetària en mitjans de producció i força de treball és el primer moviment que realitza una quantitat de valor que ha de funcionar com a capital. Això té lloc en el mercat, en l’esfera de la circulació. La segona fase del moviment, el procés de producció, es completa tan bon punt els mitjans de producció es transformen en mercaderia, el valor de la qual depassa el valor dels seus components, i per tant conté el capital originàriament avançat més una plus-vàlua. Aquestes mercaderies han de llençar-se llavors de nou a l’esfera de la circulació. S’hi han de vendre perquè el llur valor es realitze en diners, diners que es transformen de nou en capital, i així successivament. Aquest moviment circular de les mateixes fases successives constitueix la circulació del capital.

La primera condició de l’acumulació és que el capitalista aconseguesa de vendre les seues mercaderies i de reconvertir en capital la part més gran possibles de diners ingressats. En el que segueix s’assumirà que el capital acompleix el seu procés de circulació d’una forma normal. L’anàlisi detallada d’aquest procés correspon al segon llibre.

El capitalista que produeix plus-vàlua, és a dir que bombeja treball impagat directament dels trebaladors i el fixa en mercaderies, és de fet el primer que se n’apropia, però de cap manera el darrer propietari d’aquesta plus-vàlua. Ha de compartir-la amb capitalistes que realitzen altres funcions en la producció social, amb els terratinents, etc. La plus-vàlua es reparteix per tant en diferents porcions. Els seus fragments cauen en diferents categories de persones i mantenen formes diferents, mútuament independents, com ara el profit, l’interès, el guany comercial, la renda agrària, etc. Aquestes formes alterades de la plus-vàlua es podran tractar ja en el tercer llibre.

Assumim ací per tant d’una banda que el capitalista ven pel seu valor la mercaderia que ha produït, i deixam de banda tant les noves formes que puga prendre el capital en l’esfera de la circulació com les condicions concretes de reproducció que hi ha al darrera. D’altra banda, consideram el productor capitalista com el propietari de tota la plus-vàlua o, si hom vol, com el representant de tots els copartíceps del seu botí. Tractam per tant primerament l’acumulació de forma abstracta, és a dir com un simple moment del procés ininterromput de producció.

En la mesura que l’acumulació té lloc, el capitalista ha d’haver reeixit en la venda de les mercaderies produïdes i la reconversió dels diners esmerçats en capital. És més: la descomposició de la plus-vàlua en diferents fragments no n’altera la natura ni tampoc les condicions necessàries sota les quals esdevé un element de l’acumulació. Siga quina siga la proporció de plus-vàlua que el productor capitalista es queda ell mateix o cedeix a d’altres, és ell qui se l’apropia en primera mà Per tant, en la nostra suposició de l’acumulació no s’assum més que l’inici real. D’altra banda la forma fonamental simple del procés d’acumulació queda amagada pel repartiment de la plus-vàlua i pel moviment esglaonat de la circulació. La seua simple anàlisi requereix per tant deixar de banda provisionalment tots els fenòmens que oculten el joc intern del seu mecanisme.

VINT-I-UNÈ CAPÍTOL
Reproducció simple

Siga quina siga la forma social del procés de producció, ha de passar contínuament, o periòdicament de nou, pels mateixos estadis. Una societat que no pot deixar de consumir, no pot deixar de produir. Considerada com un ensems connectat i amb flux permanent de renovació, tot procés social de producció és per tant alhora un procés de reproducció.

Les condicions de producció són alhora les condicions de reproducció. Cap societat no pot produir contínuament, és a dir reproduir, sense reconvertir contínuament una part del seu producte en mitjans de producció o elements de nova producció. Sota condicions constants, l’única forma de reproduir o mantindre la seua riquesa en el mateix nivell, és mitjançant la substitució dels mitjans de producció, és a dir mitjans de treball, matèries primeres, materials auxiliars, consumits en el curs de l’any per una quantitat igual d’articles de la mateixa mena, els quals cal separar de la massa anual de productes, i llençar-los de nou al procés de producció. Una determinada quantitat del producte anual pertany per tant a la producció. Destinats des d’un origen al consum productiu, existeixen en gran mesura en formes naturals que els exclouen del consum individual.

Si la producció té una forma capitalista, també la té la reproducció. Així com en el sistema de producció capitalista el procés laboral tan sols apareix com a mitjà pel procés d’ampliació del valor, també la reproducció és tan sols un mitjà per reproduir el valor avançat com a capital, és a dir com a valor ampliat. La màscara econòmica del capitalista resta adherida a un home tan sols perquè els seus diners funcionen contínuament com a capital. Si, per exemple, una suma avançada de 100 lliures esterlines es transforma en capital aquest any i produeix una plus-vàlua de 20 lliures esterlines, ha de repetir la mateixa operació l’any següent. Com a increment periòdic del valor del capital, o fruit periòdic del capital en procés, la plus-vàlua adquireix la forma d’un ingrés originat pel capital.(1)

Si aquests ingressos serveixen al capitalista tan sols com a fons de consum o es consumeixen tan periòdicament com es guanyen, hom troba, sota circumstàncies constants, una reproducció simple. Per bé que la darrera és ara la mera repetició del procés de producció en la mateixa escala, aquesta mera repetició continuïtat del procés expressa un cert nou caràcter o més aviat provoca la desaparició del caràcter aparent del seu inici individualitzat.

El procés de producció és precedit per la compra de força de treball per un temps determinat, i aquest preludi es renova continuament, tan aviat el termini de compra del treball s’exhaureix i per tant es compleix un determinat període de producció, una setmana, un mes, etc. Al treballador no se li paga fins que ha exercit la seua força de treball i ha realitzat en mercaderies tant el seu propi valor com una plus-vàlua. Ha produït alhora que la plus-vàlua, que consideram tan sols de moment com un fons de consum del capitalista, el fons del seu propi pagament, el capital variable, abans que se li retorne en forma de salari, i tan sols se l’ocupa mentre el reprodueix contínuament. D’ací la fórmula dels economistes, esmentada com a II en el setzè capítol, on el salari s’expressa com a porció del propi producte.(2) És una part del producte contínuament reproduït pel treballador, ço que li retorna contínuament en la forma de salari. El capitalista li paga certament el valor de la mercaderia en diners. Aquests diners no són, però, res més que la forma alterada del producte del treball. Mentre el treballador converteix una part dels mitjans de producció en producte, una part del seu producte anterior es reconverteix en diners. És el seu treball de la setmana anterior o del darrer mig any, el que li paga el treball d’avui o del proper mig any. La il·lusió que mostra la forma monetària s’esvaeix tan bon punt es considera, per comptes del capitalista individual i el treballador individual, la classe capitalista i la classe treballadora. La classe capitalista dóna a la classe treballadora contínuament comandes en la forma monetària una porció del producte que aquesta produeix i que aquella s’apropia. Aquestes comandes els treballadors les retornen contínuament a la classe capitalista i d’aquesta forma obtenen la part que els hi pertoca del llur propi producte. La forma de mercaderia del producte i la forma monetària de la mercaderia recobreixen la transacció.

El capital variable és per tant tan sols una forma d’aparença històrica particular del fons de mitjans de vida o de fons laboral, que el treballador requereix pel seu manteniment i reproducció i que en tot sistema de producció social cal produir i reproduir. El fons laboral li arriba contínuament en forma de mitjans de pagament del seu treball tan sols perquè el seu propi producte li és alienat contínuament en forma de capital. Però aquesta forma d’aparença del fons laboral no altera el fet que és el treball materialitzat pel propi treballador allò que li avança el capitalista.(3) Prenguem un serf. Treballa amb els seus propis mitjans de producció el seu propi camp, per exemple, 3 dies a la setmana. Els altres tres dies de la setmana realitza treball servil en les propietats senyorials. Reprodueix contínuament el seu propi fons laboral, i no l’obté mai sota la forma de mitjans de pagament avançats pel seu treball per un tercer. D’altra banda tampoc mai el seu treball forçat impagat pren la forma de treball voluntari i pagat. Si un matí el senyor s’apropia del camp, de les bèsties, de les llavors, en breu, dels mitjans de producció del serf, aquest haurà de vendre ara la seua força de treball al senyor. Sota les mateixes circumstàncies treballa com abans 6 dies a la setmana, 3 dies per ell mateix, 3 dies per l’ex-senyor, que ara es transforma en assalariador. Com abans utilitza els mitjans de producció com a mitjans de producció i en transfereix el valor al producte. Com abans una part determinada del producte entra en la reproducció. Però com que el treball servil ha pres la forma de treball assalariat, el fons laboral, que ell produeix i reprodueix com abans, pren la forma d’un capital avançat pel senyor. L’economista burgès la ment estreta del qual és incapaç de separa la forma d’aparença de la cosa que l’adopta, tanca els ulls al fet que no és més que en la superfície de la terra que el fons laboral sorgeix en la forma de capital.(4)

El capital variable certament sols perd el sentit de valor avançat del propi fons del capitalista (4a), quan consideram el procés de producció capitalista en el flux continu de la seua renovació. Però ha de començar d’una manera o altra. Des del nostre punt de mira actual sembla per tant probable que el capitalista, tard o d’hora, esdevé propietari d’uns diners mitjançant una acumulació independent de l’impagament de treball aliè, i que fou així, per tant, com va poder aparèixer al mercat com a comprador de força de treball. Siga com siga, la mera continuïat del procés de producció capitalista, o reproducció simple, exerceix encara altres canvis particulars, que no afecten tan sols la porció variable del capital, sinó el capital global.

Si un capital de 1.000 lliures genera periòdicament, per exemple anualment, una plus-vàlua de 200 lliures esterlines i si aquesta plus-vàlua es consum anualment, és clar que després d’una repetició quinquenal del mateix procés la suma de plus-vàlua consumida = 5 × 200 és igual al valor del capital originàriament avançat de 1.000 lliures esterlines. Si tan sols es consumís parcialment la plus-vàlua anual, per exemple tan sols la meitat, s’hi obtindria el mateix resultat després de deu anys de repetició del procés de producció, ja que 10 × 100 = 1.000. Generalització: el valor del capital avançat dividit per la plus-vàlua consumida anualment, dóna el nombre d’anys o el nombre de períodes de reproducció al final del qual el capital originàriament avançat pel capitalista s’ha consumit i per tant esvaït. La concepció del capitalista és que, en consumir el producte de treball aliè, la plus-vàlua, manté el valor del capital originari, però això no altera de cap manera els fets. Després d’un lapse d’un cert nombre d’anys el valor apropiat del capital és igual a la suma de la plus-vàlua apropiada sense equivalent durant aquest nombre d’anys i la suma de valor consumida és igual al valor del capital originari. Certament que té en la mà un capital la quantitat del qual no s’ha alterat, i del qual una part, construccions, màquines, etc., ja era disponible quan el seu negoci arrencà. Però ací no tractam el valor del capital i no els seus components materials. Quan qualcú aconsegueix tota la seua propietat a través de l’assumpció d’un deute que iguala el valor d’aquesta propietat, tota la propietat representa tan sols els seus deutes. I igualment, quan el capitalista ha consumit l’equivalent del seu capital avançat, el valor d’aquesta capital representa tan sols la suma global de la plus-vàlua apropiada sense compensació. Ja no existeix cap àtom de valor del seu antic capital.

Ben a banda de tota acumulació, la simple continuïtat del procés de producció, o la reproducció simple, transforma necessàriament qualsevol capital en un període més breu o més llarg en capital acumulat o plus-vàlua capitalitzada. Fins i tot si aquell capital d’entrada era propietat elaborada personalment de qui l’emprava en el procés de producció, tard o d’hira esdevindrà valor o materialització apropiada sense equivalent de treball aliè impagat, ja siga en forma monetària o d’altres.

Vam veure en el quart capítol: per tal de transformar diners en capital, no n’hi ha prou amb la presència de la producció de mercaderies i la circulació de mercaderies. Cal primerament, ací un propietari de valor o de diners, allà un propietari de substància creadora de valor; ací un propietari de mitjans de producció i de vida, allà un propietari de no res més que força de treball, que interactuen com a comprador i venedor. La separació entre el producte del treball i el propi treball, entre les condicions objectives de treball i la força de treball subjectiva, fou per tant el fonament factual i el punt de partida del procés de producció capitalista.

Però allò que inicialment no era més que el punt de partida esdevé mitjançant la simple continuïtat del procés, la reproducció simple, el propi resultat constantment produït de nou i perpetuat de la producció capitalista. D’una banda el procés de producció transforma contínuament la riquesa material en capital, en mitjans d’ampliació de valor i de gaudi pel capitalista. D’altra banda el treballador surt constantment del procés tal com havia entrat –font personal de riquesa, però desprovist de tot mitjà per realitzar aquesta riquesa tot sol. Com que abans de la seua entrada en el procés el seu propi treball li havia estat alienat, apropiat pel capitalista i incorporat en capital, s’ha de materialitzar en el procés constantment en producte aliè. Com que el procés de producció és alhora el procés de consum de la força de treball pel capitalista, el producte del treballador es transforma contínuament, no tan sols en mercaderies, sinó en capital, en valor que absorbeix la força creadora de valor, mitjans de vida, que compren les persones, mitjans de producció, que empren els productors.(5) El treballador produeix de fet per tant constantment riquesa objectiva com a capital, que li és un poder aliè que el domina i l’explota, i el capitalista produeix igualment constantment la força de treball com a font subjectiva de riquesa, separada dels objectes amb els quals i a través dels quals pot únicament realitzar-se; en breu produeix el treballador però com a treballador assalariat.(6) Aquesta reproducció constant o perpetuació del treballador és el sine qua non de la producció capitalista.

El consum del treballador és doble. En la pròpia producció consumeix mitjançant el seu treball mitjans de producció i els transforma en producte d’un valor superior al capital avançat. Aquest és el seu consum productiu. És alhora consum de la seua força de treball pel capitalista, que l’ha comprada. D’altra banda el treballador transforma els diners que li han pagat per la compra de força de treball en mitjans de vida: aquest és el seu consum individual. El consum productiu i l’individual del treballador són per tant totalment diferents. En el primer actua com a força motriu del capital i pertany al capitalista; en la segona es pertany ell mateix i realitza les funcions vitals fora del procés de producció. El resultat d’un és la vida del capitalista, el de l’altre és la vida del propi treballador.

En considerar la «jornada laboral», etc., s’hi mostrà que el treballador és sovint forçat a fer del seu consum individual un simple incident del procés de producció. En aquest cas li arriben mitjans de vida que mantenen llesta la seua força de treball, de la mateixa forma que a la màquina de vapor li arriba carbó i aigua, a la roda oli, etc. Els seus mitjans de consum són per tant simples mitjans de consum d’un mitjà de producció, el seu consum individual és directament consum productiu. Això no sembla un abús que siga essencial al procés de producció capitalista.(7)

La qüestió pren un altre caire quan consideram no el capitalista individual i el treballador individual, sinó la classe capitalista i la classe treballadora, no el procés de producció individual d’una mercaderia, sinó el procés de producció capitalista en el seu flux i en el seu abast social. - Quan el capitalista substitueix una part del seu capital en força de treball, augmenta el valor del seu capital global. Mata dos ocells d’un tret. Es beneficia no tan sols del rep del treballador, sinó també d’allò que li dóna. El capital que s’aliena a canvia de la força de treball es transforma en mitjans de vida, que serveixen al consum de músculs, nervis, ossos, cervell dels treballadors disponibles i per la reproducció de nous treballadors. Dins dels límits de la necessitat absoluta, per tant, el consum individual de la classe treballadora és la reconversió dels mitjans de vida lliurats pel capital a canvi de la força de treball en nova força de treball explotable pel capital. És la producció i la reproducció d’un mitja de producció indispensable pel capitalista, el propi treballador. El consum individual del treballador resta per tant convertit en un moment de la producció i reproducció del capital, ja siga dins o fora del taller, fàbrica, etc., dins o fora del procés laboral, del tot gual com passa amb la neteja de les màquines, tan si es fa durant el procés laboral o en pauses determinades. No hi fa res que el treballador realitze el seu consum individual per ell mateix i no pel capitalista. El consum d’una bèstia de càrrega no és més que un moment necessari del procés de producció, encara que la bèstia gaudesca del que menja. El manteniment i la reproducció continuats de la classe treballadora resta una condició contínua de la reproducció del capital. El capitalista pot cedir-ne el compliment a l’instint de preservació i propagació del treballador. Tan sols s’ocupa de restringir-ne el consum individual tot el que siga possible, i això l’allunya un cel d’aquella brutalitat sud-americana que força al treballador a prendre els aliments més substanciosos per comptes dels que ho són menys.(8)

Per tant tant el capitalista com el seu ideòleg, l’economista polític, consideren productiva tan sols la part del consum individual del treballador que es requereix per la perpetuació de la classe treballadora, i que de fet s’ha de consumir perquè el capital puga consumir força de treball; ço que el treball puga consumir de més pel seu gaudi és consum improductiu.(9) Si l’acumulació del capital provocàs una elevació dels salaris i per tant un augment dels mitjans de consum del treballador, sense un augment en el consum de la força de treball pel capital, el capital addicional es consumiria improductivament.(10) De fet: el consum individual del treball és per ell mateix improductiu, ja que tan sols reprodueix l’individu ncessari; és productiu pel capitalista i per l’estat, ja que és la producció és el poder de produir amb la riquesa aliena.(11)

Des del punt de mira social és per tant la classe treballadora, fins i tot fora del procés laboral immediat, és un apèndix més del capital com ho són els instruments morts de treball. Fins i tot el seu consum individual és dins d’uns certs límits tan sols un moment del procés de reproducció del capital. El procés, però, té cura d’impedir que aquests instruments conscients de producció se n’aprofiten, i per això els arrabassa el producte contínuament del llur pol al pol oposat del capital. El consum individual procura d’una banda el propi manteniment i reproducció, de l’altra l’anihilació dels mitjans de vida per tal que puguen reaparèixer contínuament en el mercat laboral. L’esclau romà era lligat amb cadenes, el treballador assalariat tan sols és lligat al seu propietari per fils invisibles. L’aparença d’independència es manté mitjançant un canvi constant de patrons individuals i per la fictio juris del contracte.

Abans el capital recorria a la legislació quan li semblava necessari per fer prevaldre els seu dret de propietat damunt el treballador lliure. Per exemple, l’emigració de treballadors mecànics a Anglaterra fou prohibida fins el 1815 sota dures penes.

La reproducció de la classe treballadora inclou igualment el manteniment i la superació de la destresa d’una generació a l’altra.(12) Fins a quin punt el capitalista compta la presència d’aquesta classe treballadora qualificada entre les condicions de producció que li pertanyen, i com la considera de fet l’existència real del seu capital variable, ho mostra tan bon punt una crisi amenaça de perdre-la. Com a conseqüència de la guerra civil americana i la fam del cotó que l’acompanyà, la majoria dels treballadors cotoners, com és sabut, quedaren al carrer a Lancashire, etc. Tant de la pròpia classe treballadora, com d’altres estrats socials, s’elevà la demanda d’ajut estatal o d’una col·lecta nacional voluntària, per tal de fer possible l’emigració dels «excedentaris» a les colònies angleses o als Estats Units. Llavors el «Times» (24 de març del 1863) publicà una lletre d’Edmund Potter, ex-president de la Cambra de Comerç de Manchester. La seua lletra fou anomenada justament a la Cambra Baixa «el manifest dels fabricants».(13) Donam ací uns passatges característics on s’expressen sense embuts els títols de propietat del capital damunt de la força de treball.

«Li poden dir al treballador cotoner que l’oferta de treballadors és massa gran... i que... cal reduir-la de fet un terç, potser, i que llavors hi haurà una bona demanda pels dos terços restants... L’opinió pública... defensa l’emigració... El patró no pot veure de bon grat que li retiren la seua oferta de treball; pot pensar, i potser justament, que és tan erroni com inaudit... Però si els fons públics s’han de destinar a ajudar l’emigració, té dret de fer-se sentir, i potser de protestar».

El mateix Potter mostra llavors com d’útil és la indústria del cotó, com «aquest negoci ha absorbit indubtablement la població excedentària d’Irlanda i dels districtes agrícoles», com d’immensa és la seua extensió, i com l’any 1860 va contribuir a 5/13 de totes les exportacions angleses i com, després d’uns anys, s’expandirà de nou per l’extensió del mercat, particularment del mercat indià, i per aconseguir un subministrament abundant de cotó a 6 penics per lliura. Després continua:

«De vegades... un, dos o tres anys, potser, produirem la quantitat de... La qüestió que posaria doncs és aquesta – Paga la pena de mantindre el negoci? Paga prou com per mantindre la maquinària» (és a dir les màquines laborals vivents) «en ordre, i no seria una gran follia pensar en desprendre-se’n? Crec que ho és. Admet que els treballadors no són cap propietat; no són propietat de Lancashire i dels patrons; però en són la força; són el poder mental i ensinistrat que no es pot substituir amb una generació; la mera maquinària amb la qual treballen es podria substituir de forma profitosa i, encara més, millorada, en dotze mesos».(14) Encoratjau o permeteu (!) l’emigració de la força de treball, i què serà del capitalista? (Encourage or allow the working power to emigrate, and what of the capitalist?)».

Aquesta expressió recorda al mariscal de camp Kalb.

«Eliminau la crema dels treballadors, i el capital fix es depreciarà en un alt grau, i el flotant no entrarà en lluita davant de la curta oferta de treball inferior... Ens diuen que els obrers ho volen» (l’emigració). «És molt natural que ho vulguen... Reduïu, comprimiu la indústria cotonera enduguent-vos la seua força de treball i reduint la despesa salarial, diguem una cinquena part, o cinc milions, i què li passarà llavors a les classe superior, els petits botiguers; i què passarà amb els lloguers... Imaginau els efectes fins al petit pagès, el propietari acomodat d’habitatges i... el terratinent, i digueu si pot haver-hi cap suggeriment més suïcida per totes les classes del país que afeblir una nació exportant el millor de la seua població manufacturadora, i destruint el valor del capital i l’enriquiment més productius... Aconsell un prèstec (de cinc o sis milions d’esterlines) ... que s’estenga potser durant dos o tres anys, administrat per comissaris especials adjunts al Consell de Guardians en els districtes cotoners, sota regulacions legislatives especials, proveint una ocupació o treball, com a mitjà de mantindre si més no el nivell moral dels receptors del prèstec... pot haver res de pitjor pels terratinents o els patrons que arrabassar-los els mllors treballadors, i desmoralitzar i decebre la resta amb una extensa emigració buidadora, un buidatge de capital i de valor en tota una província?».

Potter, l’òrgan escollit dels fabricants cotoners, diferencia dues «maquinàries», cadascuna de les quals pertany al capitalista i de les quals una resta en la seua fàbrica, l’altra s’allotja de nit i els diumenges a fora en cottages. Una és mort, l’altra viva. La maquinària morta no tan sols es desgasta i devalua de dia en dia, sinó que la massa existent envelleix en gran part per les contínues millores tècniques, i per tant cal substituir avantatjosament en pocs mesos amb nova maquinària. La maquinària viva millora contràriament com més dura, a mesura que s’acumula la destresa de generació en generació. El «Times» respongué al magnat fabrical, entre d’altres coses, això:

«El senyor E. Potter és tan impressionat amb la importància extraordinària i absoluta dels patrons cotoners que, per tal de mantindre la classe i perpetuar l’ofici, mig milió de la classe treballadora hauria de restar confinat contra la seua voluntat en un gran taller moralitzador. Val la pena retindre aquesta indústria? es demana el senyor Potter. Certament sí per tots els mitjans honestos, responem. Cal mantindre en ordre la maqunària? demana de nou el senyor Potter. Ací dubtam. Per ‘maquinària’ el senyor Potter vol dir maquinària humana, ja que més endavant afirma que no vol emprar-la com a propietat absoluta. Hem de confessar que no creiem ‘valuós’ o ni tan sols possible, mantindre la maquinària humana en ordre –és a dir tancar-la i mantindre-la engreixada fins que se la necessite. La maquinària humana es fa mal bé sota la inacció, per molt oli i fregues que rebe. És més, la maquinària humana, com hem vist, trobarà sortides per ella mateixa, i s’aplegarà en les nostres grans cutats. Com diu el senyor Potter, caldrà un temps per reproduir els obrers, però, si tenim mecànics i capitalistes a propi, sempre podrem trobar un munt d’homes durs i industriosos que improvisen més manufacturers de patrons dels que pugam imaginar. El senyor Potter parla d’una indústria que reviscolarà ‘en un, dos o tres anys’, i ens demana de no ‘encoratjar o permetre (!) que la força de treball emigre’. Diu que és molt natural que els obrers desitgen emigrar; però creu que malgrat aquest design, la nació hauria de mantindre aquest mig milió de treballadors amb els seus 700.000 dependents, tancats en els districtes cotoners; i com a conseqüència necessària, ha de pensar és clar que la nació haja de reprimir el llur descontentament amb la força, i de retindre’ls amb cadenes –i si per un casual els patrons cotoners un dia els volen... Ha arribat el moment que la majoria de l’opinió pública d’aquesta illes ha d’actuar per salvar aquesta ‘força de treball’ dels qui la tracten com si tractassen amb ferro, i carbó, i cotó». (to save this 'working power' from those who would deal with it as they deal with iron, coal and cotton).(15)

L’article de «Times» era tan sols un jeu d’esprit. La «majoria de l’opinió pública» era de fet de l’opinió del senyor Potter, que els treballadors fabrils són part dels béns mobles de les fàbriques. Se n’impedí l’emgiració.(16) Hom els tancà en els «tallers moralitzadors» dels districtes cotoners, i formaren com a abans, «la força (the strength) dels patrons cotoners de Lancashire».

El procés de producció capitalista reprodueix per tant des d’un començament la divisió entre força de treball i condicions de treball. Reprodueix i perpetua així les condicions d’explotació dels treballadors. Força contínuament el treballador a la venda de la seua força de treball per tal de viure, i permet el capitalista de comprar-la per enriquir-se continuadament.(17) Ja no és un accident que el capitalista i el treballador es troben en el mercat de mercaderies com a comprador i venedor. És la repetició del procés la que força al treballador a actuar de venedor de la seua força de treball en el mercat de mercaderies i a convertir el seu propi producte contínuament en mitjà de compra d’un altre. De fet el treballador pertany al capital abans que haja venut al capitalista. La seua pertinença econòmica (18) és mediada i alhora amagada per la renovació periòdica de la venda, pel canvi del seu senyor individual i per l’oscil·lació del preu de mercat del treball.(19)

El procés de producció capitalista, considerat globalment, o com a procés de reproducció, no produeix tan sols mercaderies, no tan sols plus-vàlua, sinó que produeix i reprodueix la pròpia relació del capital, d’una banda el capitalista, de l’altra el treballador assalariat. [20]

Notes

(1) «Però aquests rics, que consumeixen els productes del treball d’altres, no poden obtindre’ls més que amb bescanvis (compra de mercaderies). Semblen exposats a esgotar aviat els fons de reserva... Però en l’ordre social la riquesa ha adquirit la propietat de reproduir-se pel treball d’altres... La riquesa, com el treball, i pel treball, dóna un fruit anual que pot destruir-se cada anys sense que els rics esdevinguen més pobres. Aquest fruit és el benefici que neix del capital». (Sismondi, «Nouv. Princ. d'Écon. Pol.», t. I, p. 81, 82). <=

(2) «Els salaris, de la mateixa forma que els beneficis, s’han de considerar realment com una porció del producte acabat». (Ramsay, l.c.p. 142). «La part del producte que arriba al treballador en forma de salari». (J. Mill, «Elements etc.», Traduït per Parisot, París 1823, p. 33, 34). <=

(3) «Quan el capital s’empra per avançar al treballador el seu salari, no afegeix res als fons pel manteniment del treball». (Cazenove en una nota a la seua ed. de Malthus’ «Definitions in Polit. Econ.», London 1853, p. 22). <=

(4) «Els salaris del treball els avancen els capitalistes en menys d’una quarta part dels casos dels treballadors de la Terra». (Richard Jones, «Textbook of Lectures on the Polit. Economy of Nations», Hertford 1852, p. 36). <=

(4a) «Malgrat que el manufacturer» (i.e. el treballador manufacturer) «ha rebut el seu salari avançat pel patró, en realitat no li suposa cap despesa, ja que el valor d’aquests salaris s’ha reservat en general, juntament amb una part del benefici, en l’augment del valor de l’objecte en el qual s’hi esmerça el treball». (A. Smith l.c., Book II, ch. III, p. 355). <=

(5) «Aquesta és una propietat remarcablement peculiar del treball productiu. Tot allò que es consum productivament és capital i esdevé capital amb el consum». (James Mill, l.c.p. 242). J. Mill mai no arribà, però, a l’arrel d’aquesta «propietat remarcablement peculiar». <=

(6) «És cert de fet que inicialment la introducció d’una manufactura empra molts pobres, però no deixen d’ésser-ho i, a la llarga, en crea més». («Reasons for a limited Exportation of Wool», Lond. 1677, p. 19). «El granger afirma ara absurdament que manté els pobres. De fet els manté en la misèria». («Reasons for the late Increase of the Poor Rates: or a comparative view of the prices of labour and provisions», Lond. 1777, p .31). <=

(7) Si Rossi no hagués blasmat tan emfàticament aquest punt, hauria penetrat realment en el secret de la «productive consumption». <=

(8) «Els treballadors de les mines de Sud-amèrica, la tasca diària dels quals (potser la més dura en el món) consisteix en dur a la superfície damunt els muscles una càrrega de metall de 100 a 200 lliures, des d’una profunditat de 450 peus, viuen tan sols de pa i mongetes; per ells mateixos s’estimarien més tan sols el pa com a aliment, però els seus senyors, que han trobat no poden treballar tan fort amb pa tan sols, els tracten com cavalls i els obliguen a menjar mongetes; les mongetes són, però, proporcionalment molt més riques en terra òssia que el pa. (Liebig, l.c., 1. Theil, p. 194, Note). <=

(9) James Mill, l.c.p. 238 sqq. <=

(10) «Si el preu del treball pujàs tant que, amb independència de l’augment del capital, no se’n pugués emprar més, diria que aquest augment de capital es consumiria encara de forma improductiva». (Ricardo, l.c.p. 163). <=

(11) «L’únic consum productiu, pròpiament dit, és el consum o la destrucció de riquesa» (vol dir l’ús de mitjans de producció) «pels capitalistes amb vistes a la reproducció... El treballador... és un consumidor productiu per la persona que el contracta, i per l’estat, però no, en un sentit estricte, per ell mateix». (Malthus, «Definitions etc.», p. 30.) <=

(12) «L’única cosa que hom pot dir que és reservada i preparada d’entrada és l’ensinistrament del treballador... L’acumulació i la reserva de treball ensinistrat, operació de la més gran importància, s’acompleix, pel que fa a la gran massa de treballadors, sense cap mena de capital». (Hodgskin, «Labour Defended etc.», p. 12, 13). <=

(13) «Aquesta lletra es podria veure com el manifest dels fabricants». (Ferrand, Moció sobre la fam del cotó, sessió de la H. o. C. del 27 d’abril del 1863). <=

(14) Hom recordarà que aquest mateix capital espigola d’un altre forat sota circumstàncies ordinàries, quan es tracta de reduir salaris. Llavors «els patrons» declaren amb una veu (vegeu la quarta secció, nota 188, p.389): «Els treballadors fabrils haurien de tindre sempre present el fet que el llur és realment una baixa espècie de treball qualificat, i que no n’hi ha cap que siga més fàcilment adquirit, o la seua qualitat més àmpliament remunerada, o que, després d’un breu ensinistrament del menys expert, es puga adquirir més ràpidament, i alhora de la forma més abundant... La maquinària del patró» (que ara sabem que es pot substituir amb profit en 12 mesos) «juga realment un paper més important en la producció que el treball i la destresa de l’operari» (que no es pot substituir ara en 30 anys), «que es pot assolir amb sis mesos d’educació, i que pot aprendre un treballador comú». <=

(15) «Times», 24 de març del 1863. <=

(16) El parlament no votà ni una sola disposició en ajut de l’emigració, sinó que tan sols aprovà lleis que capacitaven les municipalitats de mantindre els obrers entre la vida o la mort, és a dir d’explotar-los sense el pagament de salaris normals. D’altra banda, tres anys després esclatà la pesta bovina, i el parlament trencà enèrgicament les etiquetes parlamentàries per votar amb urgència milions per indemnitzar els milionaris terratinents, els ramaders dels quals restaren indemnes degut a l’augment del preu de la carn. El mugit bestial dels propietaris rurals en l’obertura del parlament del 1866 mostra que hom pot adorar la vaca Sabala sense ésser hindú, i que pot transformar-se en bou sense ésser Júpiter. <=

(17) «El treballador demanava subsistència per viure, el cap demanava treball per guanyar». (Sismondi, l.c.p. 91). <=

(18) Una forma estúpidament pobletana d’aquest vincle existeix en el comtat de Durham. Aquest és un dels pocs comtats on les relacions no asseguren al granger el títol indiscutible de propietat sobre el jornaler rural. La indústria minera l’hi permet una tria. El granger, a diferència de la norma general, arrenda cottages als treballadors. El preu de lloguer del cottage constitueix part del salari. Aquests cottages s’anomenen «hind’s houses». Es lloguen als treballadors sota certes obligacions feudals i sota un contracte anomenat «bondage» (vincle) i el treballador, per exemple, es compromet pel temps que siga ocupat en un altre lloc, a trobar un substitut en la seua filla, etc. El propi treballador s’anomena bondsman, vinculat. Aquesta relació mostra també com el consum individual del treballador esdevé consum pel capital o consum productiu des d’un aspecte totalment nou: «És curiós observar que el propi manteniment del jornaler i del vinculat és el prerequisit del senyor previsor... i el senyor no permetrà cap particular tret dels seus propis de residir en el veïnat, i s’estimarà més de concedir un ajut ací i allà en forma d’horta que renunciar a cap part del seu dret senyorial». («Public Health. VII. Rep. 1864», p.188). <=

(19) Hom ha de recordar que, pel que fa al treball dels infants, etc., fins i tot la formalitat de l’autovenda desapareix. <=

(20) «El capital estableix així el treball assalariat, el treball assalariat estableix alhora capital. Es causen mútuament; es produeixen mútuament. Que produeix un obrer d'una fàbrica de cotó tan sols cotó? No, produeix capital. Produeix valor que serveix per una nova comanda del seu treball i per crear així nou valor». (Karl Marx, «Lohnarbeit und Kapital» in «N Rh Z» Nr. 266, 7. April 1849). Els articles publicats sota aquest títol a «N.Rh.Z.» són fragments de les conferències que vaig donar sobre aquest tema el 1847 a la Unió de Treballadors alemanys de Brussel·les, la impressió de les quals fou interrompuda per la revolució de febrer. <=