13. Capítol. Maquinària i gran indústria. Part II | Índex | 14. Capítol. Plus-vàlua absoluta i relativa

CAPÍTOL TRETZÈ. PART III (SECCIONS 8 A 10)
Maquinària i gran indústria

8. La revolució de la manufactura, dels oficis i del treball domèstic amb la gran indústria

a) Abandonament de la cooperació basada en els oficis i de la divisió del treball

Hom ha vist com la maquinària fa abandonar la cooperació basada en els oficis i la manufactura basada en la divisió del treball artesanal. Un exemple de la primera mena és la segadora mecànica que substitueix la cooperació dels segadors. Un exemple frapant de la segona mena és la màquina per la fabricació d’agulles. Segons Adam Smith en el seu temps 10 homes mitjançant la divisió del treball feien diàriament 48.000 agulles. Una única màquina ofereix per contra 145.000 en una jornada laboral de 11 hores. Una dona o una noia supervisa de mitjana 4 d’aquestes màquines i produeix per tant amb la maquinària diàriament unes 600.000, i en una setmana més de 3.000.000 d’agulles.(246) Una única màquina de treball, quan ocupa el lloc de la cooperació o de la manufactura, pot servir de fonament d’una activitat artesanal. Amb tot, aquesta reproducció de l’artesania que comporta la maquinària és tan sols una transició a la mecanització, que com a regla s’introdueix tan bon punt que la força motriu de la màquina s’obté del vapor o de l’aigua, per comptes de fer que els músculs humans la posen en moviment. Esporàdicament i en tot cas tan sols transitòriament una petita activitat pot vincular-se a una força motriu mecànica, mitjançant el lloguer del vapor, com en algunes manufactures de Birmingham, mitjançant l’ús de petites màquines calòriques, com en certes branques del tèxtil, etc.(247) En els telers de seda de Convetry s’hi desenvolupà espontàniament l’experiment de les «fàbriques-cottage». En mig d’un plaça rodejada per fileres de cottages s’hi construïa una anomenada engine house per la màquina de vapor, que es conectava amb eixos amb els telers dels cottages. En tots els casos el vapor es llogava, per exemple a 2¹/2 xílings per teler. Aquesta renda de vapor es pagava setmanalment, tant si els telers funcionaven com no. Cada cottage posseïa de 2 a 6 telers, propietat del treballador, o comprats a crèdit, o llogats. La lluita entre la fàbrica de cottages i la fàbrica pròpiament dita durà més de 12 anys. Finalitzà amb la completa ruina de 300 cottages fabrils.(248) Quan la natura del procés no implicava la producció a una escala superior, per regla general les noves indústries sorgides en les darreres dècades, com la fabricació d’envelops, de plomes d’acer, etc., han passat primer per una activitat artesanal i després per una de manufacturera com a fases efímeres de transició cap a l’activitat fabril. Aquesta metamorfosi resta molt difícil quan la producció manufacturera de l’article no consisteix en etapes d’un procés de desenvolupament, sinó en un gran nombre de processos dispars. Això constituí, per exemple, un gran obstacle per a les fàbriques de plomes d’acer. Tot i així fa una dècada i mitja s’inventà un autòmata que realitzava 6 processos diferents en un colp. L’artesania lliurava les primeres plomes d’acer el 1820 a 7 lliures i 4 xílings, la manufactura les lliurava el 1830 a 8 xílings, i la fàbrica les lliura avui a l’engròs a entre 2 i 6 penics.(249)

b) Reacció del sistema fabril basat en la manufactura i el treball domèstic

Amb el desenvolupament del sistema fabril i la revolució que li acompanya en l’agricultura, no tan sols s’amplia el nivell de producció en totes les altres branques industrials sinó que s’altera el llur caràcter. El principi de la mecanització d’analitzar el procés de producció en les fases que el constitueixen i de resoldre els problemes plantejats mitjançant l’aplicació de la mecànica, de la química, etc., en breu de les ciències naturals, esdevé determinant a tot arreu. La maquinària s’escola en les manufactures en un procés parcial rere un altre. La sòlida cristal·lització que les integra, fonamentada en l’antiga divisió del treball, es dissol i deixa pas a continus canvis. A banda d’això es transforma radicalment la composició del treballador col·lectiu o del personal laboral combinat. En oposició al període manufacturer el pla de la divisió del treball es fonamenta en l’ús del treball femení, del treball d’infants de totes les edats, de treballadors no qualificats, en breu de «cheap labour», treball barat, com els anglesos el denominen característicament. Això no val únicament per tota la producció combinada a gran escala, empre maquinària o no, sinó també per la denominada indústria domèstica, ja tinga lloc en les cases privades dels treballadors o en petits tallers. Aquesta denominada indústria domèstica moderna no té res en comú, llevat del nom, amb l’antiga indústria domèstica, l’existència de la qual presuposa oficis urbans independents de la pagesia i, per damunt de tot, una cada pel treballador i la seua família. Aquesta s’ha transformat ara en un departament exterior de la fàbrica, de la manufactura o del magatzem. A banda dels treballadors fabrils, els treballadors manufacturers i els artesans, que es concentren espaialment en grans masses i sota comandament directe, el capital també posa en moviment, per fils invisibles, un altre exèrcit, el dels treballadors de les indústries domèstiques, que viuen en les grans ciutats i que també són escampats pel país. Exemple: la fàbrica de camises dels senyors Tillie de Londonderry, Irlanda, que empren 1.000 treballadors fabrils i 9.000 treballadors domèstics dispersos pel camp.(250)

L’explotació de la força de treball barata i immadura esdevé en la manufactura moderna més lamentable que en la fàbrica pròpiament dita, ja que ací hi ha els fonaments tènics per la substitució de la força muscular amb màquines i l’alleugeriment del treball, mentre que allà hu manquen en gran mesura, i alhora cossos femenins o encara immadurs són sotmesos a la influència de substàncies perjudicials, etc., amb tota despreocupació. Esdevé en l’anomenat treball domèstic més lamentable que el manufactura, perquè la resistència del treballador s’esvaeix amb la dispersió, perquè tota una sèrie de paràsits expoliadors s’escolen entre el comanador de treball pròpiament dit i el treballador, perquè el treball domèstic ha de lliutar arreu amb la mecanització o, si més no, amb la manufactura, en les mateixes branques de producció, perquè la misèria arrabassa al treballador les condicions laborals més necessàries, l’espai, la llum, la ventilació, etc., perquè la irregularitat de l’ocupació creix, i perquè finalment en aquests darrers refugis de les masses que la gran indústria i l’agricultura fan «supèrflues», la competència pel treball assoleix necessàriament un màxim. L’economització dels mitjans de producció, inicialment duta a terme sistemàticament en el sistema fabril, coincideix, des del principi, amb l’expoli més desvergonyit de força de treball, i de l’arrabassament de les condicions que són un requisit normal del treball, i com més aquesta economització mostra ara el seu costat antagònic i homicida en una branca de la indústria, menys es desenvolupen el potencial productiu social del treball i la base tècnica d’una combinació de processos en aquesta mateixa branca.

c) La manufactura moderna

Ara presentaré uns exemple dels principis abans esmentats. El lector coneix de fet ja el munt de dades donades en la secció de la jornada laboral. Les manufactures metal·lúrgiques de Birmingham i voltants empren en gran part per treballs força durs 30.000 infants i joves al costat de 10.000 dones. Hom els troba en insanes fundicions, fàbriques de botons, vidreries, galvanitzadores i bernisadores.(251) L’excés de treball per adults i no-adults ha distingit impremptes de diaris i de llibres de Londres amb el famós nom de «escorxadors».(251a) Els mateixos excessos es cometen en l’enquadernació, les víctimes dels quals són principalment dones, noies i infants. Treball feixuc per a menors en les cordades i en el treball nocturn de les mines de sal, les manufactures d’espelmes i d’altres de químiques; ús homicida de joves en els telers de seda, quan el mecanisme de girar els telers no es fa mecànicament.(252) Un dels treballs més infames, bruts i pitjor pagats, on joves i dones són emprats amb preferència, és en el destriatge de residus. Hom sap que Gran Bretanya, a banda dels seus propis residus impagats, constitueix l’empori del comerç de retalls de tot el món. Hi aflueixen per tant del Japó, dels estats més remots de Sud-amèrica i de les Illes Canàries. Les fonts principals són, però, Alemanya, França, Rússia, Itàlia, Egipte, Turquia, Bèlgica i Holanda. Serveixen d’adob, per la fabricació de borrissol (per matalassos), de shoddy (llana artificial) i com a matèria primera de paper. Les destriadores de residus serveixen com a mitjà per la difusió de la verola i d’altres malalties infeccioses, de les quals en són les primeres víctimes.(253) Com a exemple clàssic d’excés de treball, de treball feixuc i insuportable, i per tant d’efectes brutalitzadors en el treballadors des de la infantesa, no el donen únicament les mines de carbó i les mineres en general, sinó també l’elaboració de maons i teules, en la indústria dels quals la maquinària recentment inventada tan sols s’ha introduït a Anglaterra esporàdicament (1866). Entre el maig i el setembre el treball dura de 5 del matí fins a les 8 del vespre, i, allà on l’assecat té lloc a l’aire lliure, sovint dura de 4 del matí fins a les 9 del vespre. La jornada laboral de 5 del matí fins a les 7 del vespre es titlla de «reduïda», «moderada». S’empren infants de tots dos sexes, de 6 i de fins a 4 anys d’edat. Treballen les mateixes hores i sovint més que els adults. El treball és dur i la calor estival augmenta encara més l’esgotament. En una maonera de Mosley, per exemple, una noia de 24 anys feia 2.000 maons diaris, amb l’ajut de dues noies menors com a assistents, que li diuen l’argila i que apilaven els maons. Aquestes noies alçaven diàriament 10 tones de les fosses laterals d’argila, des d’una fondària de 30 peus, i després d’una distància de 210 peus.

«És impossible per un infant de passar pel purgatori d’una maonera sense una gran degradació moral... El llenguatge ordinari, que s’acostumen a sentir des de la més tendra edat, els costums bruts, indecents i desvergonyits, en el mig dels quals, inconscients i mig salvatges, creixen, els fan en la vida posterior deslleials, abandonats, dissoluts... Una font paorosa de desmoralització és la forma de vida. Cada maoner, que és sempre un treballador especialitzat, i el cap d’un grup, forneix als seus 7 subordinats amb allotjament en les cabanes. Siguen membres de la seua família, els homes, nois i noies dormen tots en la cabana, que conté generalment dues i, excepcionalment, 3 cambres, totes en el pis de sota, i mal ventilades. Aquesta gent es troba tan esgotada després d’una jornada de dura feina que ni les normes de salut, de neteja ni de decència són observades. Moltes d’aquestes cabanes són model de desordre, brutícia i pols... El pitjor del sistema que empra noies joves en aquesta mena de feina consisteix en el fet que, com a norma general, les encadena des de la infantesa fins a tot la resta de la vida al més gran dels abandonaments. Es transformen en nois rudes i malparlats (rough, foulmouthed boys) abans que la natura els haja ensenyat que són dones. Vestides amb escassos i bruts draps, les cames nues des de ben amunt els genolls, el cabell i la cara tenyits de brutícia, aprenen a tractar tots els sentiments de decència i de vergonya amb menyspreu. Durant els àpats jeuen tot el llargues que són en el camp, o miren els nois que es banyen en un canal proper. En completar la feixuga jornada laboral es posen millor roba i acompanyen els homes a les tavernes».

Que una manca de modera siga prevalent des de la infantesa en tota aquesta classe de persones és ben natural

«El pitjor de tot és que els fabricants es desesperen. Bé podríeu, deia un de la millor mena a un capellà de Southallfield, provar d’aixecar i millor el dimoni com a maoner, senyor!» («You might as well try to raise and improve the devil as a brickie, Sir!»)(254)

De l’economització capitalista de les condicions de treball en la manufactura moderna (en la qual incloc tots els tallers de gran escala, tret de les fàbriques pròpiament dites) hom troba material oficial i abundant en els «Public Health Report» IV (1861) i VI (1864). La descripció dels workshops (locals de treball), especialment d’impressos i sastres de Londres, supea les fantasies més repulsives dels nostres novel·listes. La influència en la salut del treball és evident. El doctor Simon, càrrec mèdic superior del Privy Council i editor oficial dels «Public Health Reports», diu entre d’altres coses:

«En el meu quart report» (1861) «mostri com és pràcticament impossible pels treballadors d’insistir en allò que és el seu primer dret sanitari, és a dir, el dret que, amb independència del treball pel qual el patró els aplega, la feina, en la mesura que d’ell depenga, siga lliure de qualsevol condició feixuga evitable. He assenyalat que, si bé els treballadors són pràcticament incapaços d’assolir aquesta justícia sanitària, tampoc no poden aconseguir cap suport efectiu de les administracions a sou de la política sanitària... La vida de miríades de treballadors i treballadores és ara inútilment torturada i abreujada per un patiment físic inacabable que comporta la llur simple ocupació».(255)

Per il·lustrar la influència que els locals de treball tenen en l’estat de salut donc la següent llista de mortalitat del Dr. Simon:

(256)

d) El treball domèstic modern

Passi ara a l’anomenat treball domèstic. Per tal de fer-se una idea dels horrors d’aquesta esfera, on el capital realitza la seua explotació en el rerafons de la indústria mecànica moderna, hom ha d’anar al negoci aparentment idílic de la confecció de claus, que té lloc en uns pocs i remots pobles d’Anglaterra.(257) N’hi haurà prou ara amb uns exemples de branques com la fabricació de cintes o el trenatge de palla, que encara no es duen a terme amb l’ajut de maquinària, i que per tant no han de competir amb manufactures ni màquines.

De les 150.000 persones ocupades en la producció anglesa de cintes, uns 10.000 cauen sota la jurisdicció de la llei fabril del 1861. La majoria aclaparadora de les 140.000 persones restants són dones, joves i infants de dos sexes, per bé que el sexe masculí tan sols hi apareix de forma feble. L’estat de salut d’aquests «barats» materials d’explotació la dóna la següent declaració del doctor Trueman, metge en el General Dispensary de Nottingham. De 686 pacients que feien llaços, la majoria entre els 17 i els 24 anys, el nombre que patien consumpció eren:

Amb aquest progrés en la taxa de consumpció n’haurien de tindre prou els progressistes més optimistes i els adinerats lliurecanvistes alemanys més perpetradors de mentides.

La llei fabril del 1861 regula pròpiament l’elaboració de cintes, en la mesura que es faça amb maquinària, i aquesta és la norma general a Anglaterra. Les branques que examinarem breument ara, únicament en relació als treballadors que fan feina a casa, i no els qui treballen en manufactures, tallers, etc., es divideixen en dos, 1. els de finishing (darrers tocs finals a cintes confeccionades mecànicament, una categoria que inclou a més nombroses subdivisions), 2. cintes de coixí.

El finishing de cintes es fan com a treball domèstic en les anomenades «mistresses houses» o en les llars les pròpies dones, individualment amb l’ajut dels llurs infants. Les dones que mantenen les «mistresses houses» són elles mateixes pobres. El local de treball constitueix una part de la llar. Reben comandes de fabricants, propietaris de magatzems, etc., i empren tantes dones, noies i infants com caben en l’espai de la cambra i ho permeten la demanda fluctuant d’ocupació. El nombre de treballadores ocupades varia de 20 a 40 en uns casos, de 10 a 20 d’altres d’aquests locals. L’edat mitjana a la qual comencen els infants és de 6 anys, però moltes vegades ja ho fan abans dels 5. El temps de treball habitual dura de les 8 del matí a les 8 del vespre, amb 1¹/2 hores per l’àpat, que es prenen en intervals irregulars i sovint en les atapaïdes sales de treball. Quan hi ha molta feina el treball dura sovint des de les 8 (i moltes vegades des de les 6) del matí fins a les 10, 11 o 12 de la nit. En les casernes angleses l’espai regulat per cada soldat es considera de 500-600 peus cúbics, en els hospitals militars de 1.200. En aquestes sales de treball s’arriba a 67-100 peus cúbics per persona. Al mateix temps la llum de gas consum l’oxigen de l’aire. Per mantindre netes les cintes, i encara que el terra siga nu, els infants són sovint obligats a descalçar-se, fins i tot en hivern.

«No és del tot estrany a Nottingham de troba de 14 a 20 infants amuntegats en una petita cambra de, potser, no pas més de 12 peus quadrats, i emprats 15 de les 24 hores en una feina que per si sola és esgotadora, per feixuga i monòtona, i que a banda es du a terme en les pitjors condicions possibles... Fins i tot els infants més petits treballen amb una atenció i una rapidesa que és astoradora, i amb prou feines deixen descansar els dits. Si se’ls fa una qüestió, mai no alcen els ulls de la feina per por de perdre ni que siga un moment».

El «pal llarg» el fan servir les «mistresses» com a mitjà d’estimulació en relació al perllongament del temps de treball.

«Els infants es cansen gradualment i s’intranquilitzen com ocells quan arriba la fi de la llarga detenció en una ocupació que és monòtona, esgotadora per la vista i cansada per la immobilitat en la posició del cos. És un treball d’esclaus». («Their work is like slavery».)(259)

Quan dones amb els llurs propis infants treballen a casa, és a dir en el sentit modern d’una cambra llogada, sovint en un passadís, la situació és, si cap, encara pitjor. Aquesta mena de feina es reparteix a un radi de 80 milles de Nottingham. Quan els infants ocupats en els magatzems surten a les 9 o 10 del vespre, sovint els donen un munt de llaços perquè se’ls duguen a casa i els acaben. El fariseu del capitalista representat per un dels seus sirvents assalariats l’acompanya en aquesta acció, és clar, amb la frase consabuda: «això per la mare», però sap molt bé que els pobres infants hauran de seure i ajudar.(260)

La indústria de cintes de coixí es realitza a Anglaterra principalment en dos districtes agrícoles, el districte de cintes de Honiton, que s’estén de 20 a 30 milles en la costa meridional de Devonshire, amb la inclusió d’uns pocs llocs de Nord-Devon, i un altre districte, la major part dels comtats de Buckingham, Bedford, Northampton i les parts adjacents d’Oxfordshire i Huntingdonshire. Els cottages dels jornalers agrícoles constitueixen habitualment els locals de treball. Molts senyors manufacturer empren més de 3.000 d’aquests treballadors domèstrics, principalment infants i joves, exclusivament de sexe femení. Les situacions referides en el finishing de cintes es repeteixen. Tan sols que en el lloc de les «mistresses houses» apareixen les «lace schools», mantingudes per dones pobres en les llurs cabanes. Des dels 5 anys, i moltes vegades abans, i fins als 12 o 15, els infants treballen en aquestes escoles, durant el primer any els més petits fan de 4 a 8 hores, i més tard ja treballen des de les 6 del matí fins a les 8 o 10 del vespre.

«Les cambres són generalment les sales d’estar ordinàries de petites cabanes, amb la ximeneia tancada per evitar corrents d’aire, els ocupants s’escalfen únicament amb la pròpia calor animal, i això fins i tot a l’hivern. En d’altres casos, aquestes denominades sales escolars són com petits magatzem sense llar de foc... L’atapeïment en aquestes densitats i el consegüent viciament de l’aire són sovint extrems. Afegim a això l’efecte perjudicial d’aigueres, excusats, substàncies en descomposició i d’altres brutícies habituals en l’interior de les petites cabanes».

En relació a l’espai:

«En una escola de cintes 18 noies i una mestre, amb 33 peus cúbics per persona; en una altra, on la pudor era insuportable, 18 persones i 24 1/2 peus cúbics per cap. Hom troba en aquesta indústria infants de 2 i 2 1/2 anys».(261)

On les cintes de coixí desapareixen en els comtats agraris de Buckingham i Bedford, comença el trenatge de palla. S’estén per gran part de Hertfordshire i per la part occidental i septentrional d’Essex. El 1861 en el trenatge de palla i en la confecció de barrets de palla hi eren ocupades 48.043 persones, de les quals 3.815 del sexe masculí de totes les edats, les altres de sexe femení, i de fet 14.913 menors de 20 anys, dels quals 7.000 infants. En el lloc de les escoles de cintes apareixen ací les «straw plait schools» (escoles de trenatge de palla). Els infants hi comencen la instrucció en el trenatge de palla als 4 anys, i molts entre els 3 i 4 anys. D’educació naturalment no en reben cap. Els mateixos infants denominen les escoles elementals «natural schools» (escoles naturals) per diferenciar-les d’aquestes institucions que els xuclen la sang, on simplement els tenen treballant a canvi d’unes 30 iardes diàries, que reben unes mares mig famolenques. Aquestes mares els fan sovint treballar a casa fins les 10, 11, 12 de la nit. La palla els talla dits i boca, amb la qual l’humitegen constantment. Segons l’opinió general, assumida pel doctor Ballard, dels funcionaris sanitaris de Londres 300 peus cúbics constitueixen l’espai mínim per cada persona en una cambra de descans o de treball. En les escoles de trenatge de palla l’espai es reparteix encara més gasivament que en les escoles de cintes, a 12²/3, 17, 18¹/2 i per sota de 22 peus cúbics per persona.

«Els nombres més petits», diu el comissari White, «representen menys espai que la meitat del que ocuparia un infant tancat en una capsa que mesuràs 3 peus en totes direccions».

Aquesta és la vida de la qual gaudeixen infants fins als 12 o 14 anys. Els pobres i desesperats pares no pensen en res més que en treure el màxim possible dels infants. Els infants, tan bon punt crèixer, no es preocupen naturalment gens dels pares i els abandonen.

«No és cap meravella que la ignorància i el vici abunden en una població així crescuda... La llur moralitat és en el punt més baix, ... un gran nombre de dones tenen fills il·legítims, i això a una edat tan immadura que fins i tot els més familiaritzats amb les estatístiques criminals s’astoren».(262)

I la terra pàtria d’aquestes famílies models és, segons diu el certament competent en cristianisme comte Montalembert, el país model de cristianisme d’Europa!

El salari laboral en les branques industrials abans esmentades, ja prou lamentable (el salari màxim, excepcional, dels infants en les escoles de trenatge de palla és de 3 xílings), es redueixen encara molt més per sota del valor nominal per la prevalença del sistema del pagament en espècie, sobretot en els districtes de cintes.(263)

e) La transició de la manufactura i el treball domèstic moderns cap a la gran indústria. Acceleració d’aquesta revolució mitjançant l’ús de les lleis fabrils en totes les empreses

L’abaratiment de la força de treball mitjançant el groller abús de la força de treball femenina i immadura, el groller expoli de totes les condicions normals de treball i de vida i la grollera brutalitat del treball excessiu i nocturn, topa finalment amb limitacions naturals insuperables, com també ho fa l’abaratiment de mercaderies i l’explotació capitalista en general sota aquests principis. Tan aviat s’arriba finalment a aquest punt, i això triga força, sona l’hora de la introducció de la maquinària i l’ara ràpida transformació del treball domèstic dispersat (o també de la manufactura) en un sistema fabril.

L’exemple més colossal d’aquest moviment l’ofereix la producció del «wearing apparel» (dels articles de vestir). Segons la classificació de la «Child. Empl. Comm.» inclou aquesta indústria la confecció de barrets de palla i de senyora, la confecció de gorres, els sastres, les milliners i dressmakers (264), la confecció de camises i les cosidores, la confecció de corsets, guants, sabates, al costat de moltes branques menors, com la fabricació de corbates, de colls, etc. El personal femení ocupat a Anglaterra i Gal·les en aquestes indústries arribava el 1861 a 586.298, de les quals 115.242 eren menors de 20 anys, 16.560 menors de 15. El nombre d’aquestes treballadores en el Regne Unit (1861): 750.334. El nombre de treballadors masculins ocupats en la mateixa època en la confecció de barrets, sabates, guants i vestits era de 437.969, dels quals 14.964 eren menors de 15 anys, 89.285 de quinze a vint anys, 333.117 més grans de 20 anys. Manquen en aquestes dades nombroses branques menors. Assumim, però, els nombres com se’ns presenten, de forma que per a Anglaterra i Gal·les únicament, segons el cens del 1861, hi havia una suma de 1.024.267 persones, gairebé tantes com les que absorbeix l’agricultura i la ramaderia. Hom comença a entendre que s’esdevé de les immenses quantitats de producte auxiliades per la maquinària, i de les enormes masses treballadores que la maquinària «allibera».

La producció de «wearing apparel» es realitza en manufactures en l’interior de les quals tan sols es reprodueix la divisió del treball dels membra disjecta prèviament disponibles; mitjançant petits mestres artesans, que ja no treballen com abans per consumidors individuals, sinó per manufactures i magatzems, de forma que sovint ciutats i comarques senceres s’especialitzen en una branca, com la sabateria, etc.; i també en gran mesura mitjançant els anomenats treballadors domèstics, que constitueixen un departament exterioritzat de manufactures, magatzems i dels propis petits mestres.(265) Les masses de material de treball, matèries primeres, productes mig acabats, etc., l’ofereix la gran indústria a la massa de material humà barat (taillable à merci et miséricorde), que consisteix en «alliberats» per la gran indústria i l’agricultura. Les manufactures d’aquestes esferes deuen l’origen principalment a la necessitat del capitalista de disposar d’un exèrcit ja equipat per fer front als moviments de la demanda.(266) Aquestes manufactures permeten, però, la coexistència de tallers artesanals i domèstics escampats com a ampli fonament. La gran producció de plus-vàlua en aquestes branques laborals, simultània a l’abaratiment progressiu dels llurs articles, es deu principalment al fet que els salaris laborals s’ajusten al mínim necessari per una vegetació miserable, unit a uns temps de treball ajustats al màxim de les possibilitats humanes. Fou fins i tot l’abaratiment de la suor i de la sang humanes transformades en mercaderies qui va fer que els mercats s’ampliassen contínuament i diària, i especialment per Anglaterra també el mercat colonial, on els costums i els gustos anglesos predominen. Finalment apareix un punt d’inflexió. El fonament de l’antic mètode, amb la simple explotació brutal del material laboral, més o menys acompanyada del desenvolupament sistemàtic de la divisió del treball, ja no n’hi ha prou per un mercat creixent i per la més ràpidament creixent competència dels capitalistes. L’hora de la maquinària sona. La màquina decisivament revolucionària, que ataca igualment innombrables branques d’aquestes esferes de producció, com el tall, la confecció, la sabateria, la costureria, la fabricació de barrets, etc., és la màquina de cosir.

L’efecte immediat en el treballador és similar al de tota la maquinària que en el període de la gran indústria ha conquerit noves branques d’ocupació. Els infants d’edats més tendres són allunyats. El salari dels treballadors mecànics puja relativament respecte el dels treballadors domèstics, molts dels quals pertanyen als «més pobres dels pobres» («the poorest of the poor»). El salari dels treballadors manuals més ben situats, amb els quals competeix la maquinària, s’arronsa. Les noves treballadores mecàniques són exclusivament noies i dones joves. Amb l’ajut de la força mecànica s’anorrea el monopoli del treballador masculí en les feines feixuges i foragiten en les més lleugeres les dones grans i els infants més petits. La competència aclaparadora esclafa els treballados manuals més febles. El creixement paorós de les morts per inanició (death from starvation) en Londres durant la darrera dècada corre en paral·lel amb l’extensió de les cosidores mecàniques.(267) Les noves treballadores de les màquines de cosir mouen les màquines amb mans i peus o únicament amb les mans, assegudes o dempeus, segons el pes, la grandària i l’especificitat de la màquina, esmercen gran força de treball. La llur ocupació és nociva per la salut durant tot el procés, per bé que la jornada és més breu que en l’antic sistema. En general, quan les màquines de cosir, ja siga sabates, corsets, barrets, etc., s’amunteguen en tallers atapeïts, augmenten les influències nocives en la salut.

«L’efecte», diu el comissari Lord, «en entrar en locals laborals de baix sostre on de 30 a 40 mans treballen en les màquines és insuportable... La calor, en part deguda a les estufes de gas emprades per escalfar els ferros, és horrible... Fins i tot quan les hores de treball són moderades, és a dir des de les 8 del matí fins les 6 del vespre, hi ha regularment 3 o 4 persones que es desmaien cada dia».(268)

La transformació dels sistemes socials, producte necessari de la transformació dels mitjans de producció, es realitza en una barreja grollera de formes de transició. Varien d’acord amb l’abast o el període que la màquina de cosir ha pres tal o tal branca industrial; amb la situació prèvia del treballador, a la preponderància del sistema manufacturer, artesanal o domèstic, amb el preu de lloguer dels locals de treball (269) etc. En la confecció, per exemple, on el treball ja era majoritàriament organitzat principalment mitjançant la cooperació simple, la màquina de cosir constituí inicialment tan sols un nou factor de manufactura. En el tall, la confecció de camises, de sabates, etc., totes les formes s’encreuen. Ací el sistema fabril pròpiament dit. Allà mitjancers reben la matèria primera del capitalista en chef i s’agrupen en «cambres» o «llotges», de 10 a 50 i encara més treballadors assalariats i màquines de cosir. Finalment, com en tota maquinària que no constitueix cap sistema organitzat, i que es pot emprar en un format reduït, artesans o treballadors domèstics, juntament amb la pròpia família o la contractació de treballadors aliens, empren també màquines de cosir de propietat llur.(270) De fet, el sistema que ara domina a Anglaterra és que el capitalista concentre un gran nombre de màquines en les seues instal·lacions i que després distribuesca el producte de les màquines per l’elaboració posterior entre els exèrcits de treballadors domèstics.(271) La diversitat de formes de transició no amaga, però, la tendència a la transformació en sistema fabril pròpiament dit. Aquesta tendència es nodreix del propi caràcter de la màquina de cosir, les aplicacions múltiples de la qual conviden a la concentració, sota un sostre i sota el comandament del mateix capital, de branques d’ocupació abans separades; per la circumstància que la feina de preparació de l’agulla i algunes altres operacions es realitzen de forma més adient davant de la màquina; finalment mitjançant l’expropiació irremeiable del treballador manual i domèstic, que produeixen les pròpies màquines. Aquest destí ja s’ha realitzat en part. La quantitat contínuament creixent de capital invertit en màquines de cosir (272) impulsa la producció i provoca la saturació de mercats, que constitueixen la senyal pels treballadors domèstics per vendre les màquines de cosir. La superproducció d’aquestes màquines força també a uns productors necessitats de sortida, d’oferir-les per un lloguer setmanal, la qual cosa provoca una competència mortal amb els petits propietaris de màquines.(273) Els canvis constants en la construcció i l’abaratiment de les màquines deprecien a més constantment els antics exemplars i permeten que siguen venudes massivament a preus absurds als grans capitalistes, que les empren profitosament. Finalment la substitució de la força humana per la màquina de vapor, ací com en tots els processos de transformació similars, suposa el colp definitiu. L’aplicació de la força de vapor topa al començament amb obstacles purament tècnics, com la inestabilitat de les màquines, les dificultats per dominar-ne la velocitat, el ràpid desgast de les màquines lleugeres, etc., obstacles que són superats per l’experiència.(274) Si d’una banda la concentració de moltes màquines de treball en grans manufactures condueix a l’aplicació de la força de treball, la competència del vapor amb els músculs humans anima a la concentració de treballadors i màquines de treball en grans fàbriques. Així Anglaterra viu actualment en l’esfera colossal de producció del «wearing apparel», així com en la majoria de la resta de sectors, la transformació de la manufactura, del treball manual i del treball domèstic en sistema fabril, d’acord amb el qual totes aquestes formes, completament alterades, fragmentades i desorganitzades sota la influència de la gran indústria, fa temps que reprodueixen, i fins i tot superen, tots els horrors del sistema fabril, sense participar en cap dels elements de progrés social que conté.(275)

Aquesta revolució industrial que té lloc espontàniament es veu impulsada artificialment per l’extensió de les lleis fabrils a totes les branques industrials on treballen dones, joves i infants. La regulació obligatòria de la jornada laboral segons durada, pauses, inici i final, el sistema de torns pels infants, l’exclusió de tots els infants per sota d’una determinada edat, etc., fa necessària d’una banda l’augment de maquinària (276) i la substitució dels músculs pel vapor com a força motriu.(277) D’altra banda, per tal de guanyar espai i recuperar la pèrdua de temps, té lloc una expansió dels mitjans de producció emprats comunament, forns, edificis, etc., i per tant en un mot s’esdevé una concentració superior de mitjans de producció i la corresponent conglomeració superior de treballadors. La principal objecció repetida apassionadament per cada manufactura amenaçada amb la llei fabril és la necessitat d’una més gran inversió de capital per proseguir el negoci a l’antiga escala. Però pel que fa a les formes intermèdies entre la manufactura i el treball domèstic i a aquest darrera, tan aviat es posen limitacions a la jornada laboral i al treball infantil, s’entra en un atzucac. L’explotació il·limitada de força de treball barata constitueix l’únic fonament de la llur capacitat de competir.

Condició essecial del sistema fabril, especialment tan aviat intervé la regulació de la jornada laboral, és una garantia raonable dels resultats, és a dir la producció d’una determinada quantitat de mercaderia o d’un cert efecte útil en un període donat de temps. Les pauses legislades de la jornada laboral regulada suposen que l’aturada sobtada i periòdica del treball no genera cap perjudici a l’article que es troba en procés de producció. Aquesta garantia de resultats i de la possibilitat d’interrompre el treball són naturalment més fàcil d’assolir en les obres mecàniques que no allà on juguen un paper processos químics i físics, com en la ceràmica, el blanqueig, els forns i la majoria de manufactures metal·lúrgiques. Allà on la jornada laboral és il·limitada, on hi ha treball nocturn i es desgast humà és lliure, qualsevol obstacle espontani es presenta com una «limitació natural» eterna de la producció. Cap verí no mata amb més seguretat les plagues com fa la lleia fabril amb aquestes «limitacions naturals». Ningú no va deplorar més les «impossibilitats» com els senyors de la ceràmica. El 1864 caigueren sota la llei fabril, i totes les impossibilitats s’esvairen en 16 mesos. La llei fabril provocà

«un mètode millorat de ceràmicai (slip) mitjançant pressió per comptes d’evaporació, la nova construcció de forns per assecar el gènere quan encara es tou, etc., són esdeveniments de grans importància en la tècnica de la cer`camica i constitueixen un avenç sense precedents en el darrer segle... La temperatura dels forns ha disminuït considerablement, amb un estalvi considerable del consum de carbó i un efecte més ràpid en el producte».(278)

Malgrat totes les profecies el preu de cost de la ceràmica no pujà, però si la quantitat de producte, de forma que les exportacions dels 12 mesos del desembre del 1864 fins el desembre del 1865 assoliren un benefici de 138.628 lliures esterlines, per damunt de la mitjana dels tres anys previs. En la fabricació de mistos es considerava llei natural que els joves, fins i tot mentre tenien a les mans el dinar, continuassen a sucar mistos en la barreja de fòsfor, el vapor verinós del qual els pujava fins a la vista. Amb la necessitat d’economitzar temps, la llei fabril (1864) imposà una «dipping machine» (màquina d’immersió), el vapor de la qual no podia arribar als treballadors.(279) Igualment en les branques de la manufactura de cintes que encara no es troben sota la jurisdicció de la llei fabril, se sosté que els temps dels àpats no es poden regular, degut als diferents períodes que els diferents materials requereixen en l’assecat, els quals van des dels 3 minuts fins a l’hora. A això responien els comissaris de la «Children's Employment Comm.»:

«Les circumstàncies en aquest cas són com en la impressió de paper pintat. Qualcuns dels principals fabricants del ram sostenien que, com a conseqüència de la natura dels materials emprats, i dels diversos processos, serien incapaços, si no era amb pèrdues serioses, de fer aturades pels àpats en cap moment. Però es veia com a evident que, amb un arranjament acurat i previ, la dificultat sostinguda s’esvairia: i d’acord amb l’article 6 de la secció 6 de la llei d’ampliació de la llei fabril aprovada en aquesta sessió del parlament, s’hi dóna un període de divuit mesos des de l’aprovació de la llei perquè esdevinguen obligatòries les hores dels àpats assenyalades per la llei fabril».(280)

Amb prou feines la llei havia rebut la sanció parlamentària, que els senyors fabricants descobrien:

«Els inconvenients que esperàvem de la introducció de la llei fabril, afortunadament, no s’han produït. No trobem que la producció s’haja vist interferida i, en breu, produïm més en el mateix temps».(281)

Hom copsa que el parlament anglès, al qual segurament ningú no li retreurà un excés de genialitat, s’ha vist dut per experiència a la conclusió que una simple llei obligatòria que restringesca i regule la jornada laboral és suficient per esvair tots els anomenats impediments que la natura oposa al procés. Amb la introducció de la llei fabril en una branca industrial s’hi dóna per tant un termini de 6 a 18 mesos, dins els quals correspon als fabricants eliminar tots els obstacles tècnics a la seua aplicació. L’«impossible» de Mirabeau, «ne me dites jamais ce bête de mot!», val particularment per la tecnologia moderna. Si, però, la llei fabril madurava artificialment els elements materials necessaris per la transformació del sistema manufacturer en fabril, accelera al mateix temps, en imposar la necessitat d’unes inversions de capital més grans, el declivi dels petits mestres i la concentració de capital.(282)

A banda dels obstacles purament tècnics i bandejables tècnicament, la regulació de la jornada de treball topa amb els costums irregulars del propi treballador, especialment on domina el pagament a preu fet i on la pèrdua de temps d’un dia o de part de la setmana es pot recuperar mitjançant un excés posterior de treball o amb treball nocturn, un mètode que brutalitza el treballador adult, i que arruina els seus companys immadurs i femenins.(283) Tot i que aquesta irregularitat en l’esmerçament de la força de treball és una crua reacció espontànua contra el tedi de la monotonia de l’esforç laboral, s’origina, amb tot, en un grau molt més gran de la pròpia anarquia de la producció, que per la seua banda presuposa l’explotació incontrolada de la força de treball pel capital. Al costat dels periòdics sotracs generals del cicle industrial i les fluctuacions particulars del mercat en cada branca de la producció, també apareix particularment l’anomenada saison, que depèn de la periodicitat de l’èpoques de l’any favorables a la navegació o de la moda, i del contractament sobtat de grans comandes que cal fer en un temps brevíssim. El costum d’aquestes comandes s’ha ampliat amb l’extensió del ferrocarril i de la telegrafia.

«L’extensió de la xarxa ferroviària», deia per exemple un fabricant londinenc, «per tot el país ha afavorit força el costum de les comandes urgents. Els compradors venen ara de Glasgow, Manchester i Edinburg una vegada cada 14 dies per anar a la venda a l’engròs dels magatzems de la City, als quals subministram les mercaderies. Fan comandes que s’han de satisfer immediatament, per comptes de comprar dels estocs, com era costum. Fa anys sempre treballàvem en la temporada baixa per tal de satisfer la demanda de la temporada següent, però ara hom no pot dir abans d’hora quinà serà després la demanda».(284)

En les fàbriques i manufactures que encara no són sota la jurisdicció de la llei fabril hi domina periòdicament el més temible sobretreball durant la denominada saison, com a conseqüències de comandes sobtades. En el departament exterior de la fàbrica, la manufactura i els magatzems, en l’esfera del treball domèstic, l’ocupació dels quals és en el millor dels casos irregular, on hom depèn completament en les matèries primeres i en les comandes dels capricis dels capitalistes, que en aquesta indústria no es veuen amenaçats en cap sentit per la depreciació d’edificis i maquinària, i no arrisquen res amb una aturada de la feina sinó és la pell del propi treballador, hom els posa sistemàticament a treballar per fer-ne un exèrcit industrial de reserva, que delmarà durant una part de l’any amb una pressió de treball inhumana, mentre que l’altra la deixarà caure en la manca de treball.

«Els patrons», diu la «Child. Empl. Comm.», «exploten la irregularitat habitual del treball domèstic, on sempre que cal un treball extra s’hi fa feina fins a les 11, les 12 o les 2 de la matinada, o com diu la frase habitual, tothora», i en locals on la fortor us faria caure (the stench is enough to knock you down), potser com a molt hom va a la porta, però es curà molt de no sortir-hi» (285) «Són homes curiosos», diu un dels testimonis, un sabater, «els qui creuen que a un noi no li fa cap mal treballa dur part de l’any si gairebé no fa res la resta». (286)

Així com els obstacles tècnics, aquests denomitats «costums comercials» («usages which have grown with the growth of trade») són proclamat per capitalistes interessats com a «limitacions naturals» de la producció en general, un lament preferit pels senyors cotoners de l’època que la llei fabril els amenaçava per primera vegada. Per bé que la llur indústria més que cap altra depèn del mercat mundial i per tant de la navegació, l’experiència n’ha revelat la mentida. D’ençà, tot pretès «obstacle comercial» ha sigut tractat pels inspectors fabrils com una buida farsa.(287) Les recerques profundament estudiades de la «Child. Empl. Comm.» demostren de fet que la regulació de la jornada laboral en determinades indústries ha dut a la dispersió de la quantitat de treball prèviament emprat d’una forma més uniforme al llarg de tot l’any (288), que aquesta regulació fou la primera brida racionals als capricis homicides i absurds de la moda (289), que el desenvolupament de la navegació oceànica i dels mitjans de comunicació en general, han agranat la base tècnica on recolzava el treball estacional (290), que totes les altres circumstàncies pretesament incontrolables s’esvaeixen davant edificis més amplis, maquinària addicional, augment del nombre de treballadors ocupats simultàniament (291) i davant els canvis que tot plegat produeix en el sistema del comerç a l’engròs.(292) El capital, però, no es reconcilia mai del tot amb aquests canvis, i això ho admeten els seus representants, «si no és sota la pressió d’una llei general del parlament» (293), que regule per força de llei la jornada laboral.

9. La legislació fabril (articles sanitaris i educatius)
La seua generalització a Anglaterra

La legislació fabril, aquesta primera reacció conscient i planificada de la societat davant la forma espontània del seu procés de producció és, com hom ha vist, un producte de la gran indústria tan necessari com el fil de cotó, les selfactines i el telègraf elèctric. Abans de passar a la seua generalització a Anglaterra, encara examinaren certs articles que contenen no relacionats amb la durada horària de la jornada laboral.

A banda de la redacció, que facilita als capitalistes l’evasió, els articles sanitaris són extraordinàriament magres i, de fet, es limiten a la neteja de parets i d’altres mesures d’higiene, a la ventilació i a la protecció contra la maquinària perillosa. Ens ocuparem de nou en el tercer llibre de la lluita fanàtica dels fabricants contra aquests articles, que els imposen una lleugera despesa en dispositius de protecció dels membres de les llurs «mans». Això evidencia i il·lumina clarament el dogma del lliure comerç, segons el qual en una societat d’interessos antagònica cada individu propicia necessàriament el bé comú en cercar únicament el propi avantatge personal. Amb un exemple n’hi ha prou. Hom sap que durant els darrers vint anys, la indústria del lli s’ha estès, i amb ella les scutching mills (fàbriques batre el lli) a Irlanda han augmentat força. Allà hi havia el 1864 1.800 d’aquestes mills. Periòdicament en autumni i en hivern, joves i dones, els fills, filles i dones dels petits pagesos veïns, individus del tot desacostumats a la maquinària, són apartats del treball al camp per alimentar de lli les rodes de les scutching mills. Els accidents són per nombre i gravetat completament insòlits en la història de la maquinària. Una única scutching mill de Kildinan (prop de Cork) comptà del 1852 al 1856 sis accidents mortals i 60 mutilacions greus, que es podrien haver evitat simplement amb dispositius pel preu d’uns pocs xílings. El doctor W. White, certifying surgeon de les fàbriques de Downpatrick, declara en un report oficial del 16 de desembre del 1865:

«Els accidents de les scutching mills són d’una natura paorosa. En molts casos una quarta part del cos és arrossegat. La mort o un futur d’incapacitat i de patiment miserables són el resultat habitual de les ferides. L’augment de les fàbriques en aquestes terres ampliarà naturalment aquests terribles resultats. Sóc convençut que amb una supervisió adient de les scutching mills es previndrien un gran nombre de pèrdues en membres i vides».(294)

Què podria caracteritzar millor el sistema de producció de capitalista que la necessitat que hi ha de forçar-lo, mitjançant la legislació estatal, a l’adopció dels dispositius més simples per mantindre la netedat i la salut?

«La llei fabril del 1864 ha rentat i netejat en les plantes de ceràmica més de 200 tallers, després d’un període d’abstinència d’aquestes operacions que en molts casos durava 20 anys, i de vegades, des de sempre» (això és, d’«abstinència» de capital!), «en llocs on eren ocupats 27.878 treballadors, que fins ara respiraven durant llargs dies i sovint nits una atmosfera mefítica, i que prenyava una ocupació, d’altra manera relativament inòcua, de malaltia i mort».(295)

Alhora aquesta secció de la llei fabril mostra de forma frapant que el sistema de producció capitalista per la seua pròpia essència exclou tota millora racional més enllà d’un cert punt. S’ha remarcat repetidament que els metges anglesos declaren amb una sola boca que 500 peus cúbics d’espai d’aire per persona són el mínim necessari per dur a terme un treball continuat. I aral! Si la llei fabril indirectament mitjançant les seues regulacions obligatòries accelera la transformació de tallers petits en fàbriques, i per tant indirectament ataca el dret de propietat dels petits capitalistes i assegura el monopoli als més grans, si garantís legalment l’espai d’aire necessari per cada obrer en el lloc de treball milers de petits capitalistes serien expropiats directament d’un colp! Atacaria l’arrel del sistema de producció capitalista, és a dir la pròpia expansió del capital, gran o petit, mitjançant la compra i consum «lliures» de força de treball. Davant d’aquests 500 peus cúbics d’aire la legislació fabril arriba a un atzucac. Els responsables sanitaris, els comissaris d’inspecció industrial, els inspectors fabrils repeteixen una vegada i una altra la necessitat dels 500 peus cúbics i la impossibilitat d’arrencar-los al capital. Declaren així de fet que la consumpció i d’altres malalties pulmonars del treball són condició vital pel capital.(296)

Per pobres que semblen els articles educatius de la llei fabril en general, proclamant l’educació elemental com a condició obligatòria del treball.(297) L’èxit es demostrà per primera vegada amb la possibilitat de lligar l’educació i la gimnàstica (298) amb el treball manual, i igualment el treball manual amb l’educació i la gimnàstica. Els inspectors fabrils descobriren aviat amb converses amb els mestres d’escola que els infants de les fàbriques, per bé que tan sols rebien la meitat d’educació que els escolars que assistien regulament de forma diària, aprenien el mateix i sovint més.

«La qüestió és simple. En restar a l’escola tan sols la meitat del dia, sempre són frescs, i gairebé sempre disposats i volenterosos a rebre instrucció. El sistema en el qual treballen, meitat de treball manual i meitat d’escola, fa de cadascuna descans i relleu de l’altra; en conseqüència, totes dues s’adiuen més a l’infant que no pas si es dedicàs constantment a una. És ben clar que un infant que ha estat a l’escola tot el matí, no pot competir (especialment quan fa calor) amb el qui ve fresc i lluent de la feina».(299)

Més informació hom troba en el discurs de Senior en el Congrés de Sociologia d’Edinburgh del 1863. Mosta ací també, entre d’altres coses, com de monòtones i inútils són les llargues hores d’escola pels infants de les classes altes i mitjanes, afegides inútilment a la feina del mestre, «mentre no tan sols malbarata infructuosament el temps, la salut i l’energia dels infants, sinó també d’una forma absolutament perjudicial» (300). Del sistema fabril, com hom pot deduir amb detall en Robert Owen, sorgeix la llavor de l’educació del futur, que per infants de totes les edats combinarà el treball productiu amb l’educació i la gimnàstica, no tan sols com un dels mètodes per guanyar eficiència en la producció, sinó com l’únic mètode per produir éssers humans plenament desenvolupats.

Hom ha vist que la gran indústria agrana tècnica la divisió manufacturera del treball amb la seua annexió vitalícia de tot un ésser humà a una operació concreta, mentre que alhora la forma capitalista de la gran indústrai reprodueix aquesta divisió del treball d’una forma encara més monstruosa en la fàbrica pròpiament dita, mitjançant la transformació del treballadora en un membre conscient d’una màquina especialitzada, i igualment fa a fora, en part mitjançant l’ús esporàdic de màquines i de treball mecànic (301), en part mitjançant la introducció de treball femení, infantil i no-especialitzat com a nous fonaments de la divisió del treball. La contradicció entre la divisió manufacturera del treball i l’essència de la gran indústria es fa sentir poderosament. Es manifesta, entre d’altres coses, en el fet paorós que una gran part dels infants ocupats en les fàbriques i manufactures modernes, des de la més tendra edat són lligats a les manipulacions més simples, i són explotats durant anys sense aprendre cap treball que els puga fer útils més tard ni tan sols en la mateixa manufactura o fàbrica. En les impremptes angleses de llibres, per exemple, s’hi donava abans un sistema que es corresponia a l’antiga manufactura i a l’artesania de transició dels aprenents dels treballs més simples als més complexos. Feien un aprenentatge a la fi del qual eren impressors ferms. Llegir i escriure eren per tothom un requeriment de l’ofici. Tot això canvià amb la impressora mecànica. Empra dues menes de treballadors, un treballador adult, el supervisor de la màquina, i uns joves, la majoria d’11 a 17 anys, l’ofici dels quals consisteix exclusivament en col·locar fulls de paper damunt la màquina o retirar els fulls impressos. Realitzen, principalment a Londres, aquesta monotonia 14, 15, 16 hores ininterrompudament durant cada dia de la setmana i sovint 36 hores seguides amb tan sols dues hores de descans per menjar i dormir!(302) Una gran part no sap llegir i, com a norma general, són complets salvatges i criatures anòmales.

«Per ésser capaços de la feina no els hi val preparació intel·lectual de cap mena; hi ha poca oportunitat d’adquirir destresa i encara menys judici; els salaris, per bé que relativament alts per uns joves, no augmenten proporcionalment a mesura que creixen i la gran majoria no té cap oportunitat d’entrar en els llocs més ben pagats i de més responsabilitat de supervisió de la maquinària, perquè cada màquina requereix tan sols un supervisor i sovint 4 joves».(303)

Tan aviat com es fan grans pel llur treball infantil, com a més tard als 17 anys, hom els acomiada de la imprempta. Esdevenen reclutes del crim. Intents de proporcionar-los unes altres ocupacions fracassen, per la llur ignorància o brutalitat, o per la llur degradació corporal i mental.

Ço que val per la divisió manufacturera del treball dins el taller, val per la divisió del treball dins la societat. Mentre l’artesania i la manufactura constitueixen el fonament general de la producció social, la subjecció del productor a una branca exclusiva de la producció, l’esquinçament de la multiplicitat originària de la seua ocupació (304), són un moment necessari en el desenvolupament. Damunt aquest fonament cada branca particular de la producció pren empíricament la forma tècnica que li correspon, la perfecciona lentament i tan aviat com arriba a un cert grau de maduresa hi cristal·litza. Ço que ací i allà provoca canvis és, a banda de nous materials de treball que ofereix el comerç, l’alteració gradual dels instruments de treball. La forma corresponent que adquireixen per l’experiència es petrifica també, com demostra el fet que sovint s’hi dóna una transmissió mil·lenària de les mans d’una generació a la següent. És característic que fins i tot entrat el segle XVIII els oficis particulars fossen denominats mysteries (mystères)(305), en els secrets dels quals tan sols els iniciats empíricament i professional hi podien penetrar. La gran indústria esquinçà el vel que amagava als humans el propi procés social de producció i convertia les diverses branques de la producció, espontàniament dividides, en tants altres enigmes, no tan sols pels llecs, sinó fins i tot pels iniciats. El seu principi de resoldre tot procés de producció en els seus elements constitutius, sense cap consideració de la possibilitat d’executar-los a través de mans humanes, creà la completament moderna ciència de la tecnologia. Les variades, aparentment desconnectades, i petrificades formes del procés social de producció es resolien en aplicacions conscients i sistemàtiques de la ciència natural a l’assoliment de determinats efectes útils. La tecnologia descobria així per tant les poques grans formes fonamentals del moviment que pren tota acció productiva del cos humà malgrat la multiplicitat dels instruments emprats, de la mateixa forma que la mecànica veu en la més gran complexitat de la maquinària no res més que repetició contínua de les potències mecàniques simples. La indústria moderna mai no considera ni tracta la forma present d’un procés com a definitiva. La seua base tècnica és per tant revolucionària, mentre que tots els sistemes de producció anteriors eren essencialment conservadors.(306) Mitjançant la maquinària, processos químics i d’altres mètodes modifica contínuament, juntament amb els fonaments tènics de la producció, les funcions del treballador i les combinacions socials del procés laboral. Revoluciona per tant igualment de forma continuada la divisió del treball dins la societat i mou sense aturador masses de capital i masses de treballadors d’una branca de la producció a l’altra. La natura de la gran indústria condiciona així els canvis de treball, el flux de funcions, la mobilitat generalitzada de treballadors. D’altra banda reprodueix en la seua forma capitalista l’antiga divisió del treball amb les seues particularitats petrificades. Hom ha vist com aquesta contradicció absoluta entre les necessitats tècniques de la gran indústria i el caràcter social inherent a la seua forma capitalista, esvaeix tota immobilitat, solidesa i seguretat de les condicions de vida del treballador, com constament l’amenaça, en prendre-li els mitjans de treball, de treure-li de les mans els mitjans de vida (307) i amb la supressió de la seua funció concreta de fer-lo superflu; hem vist, també, com aquest antagonisme condueix a la creació d’aquella monstruositat que és l’exèrcit industrial de reserva, mantingut en la misèria per ésser sempre a la disposició del capital; com aquesta contradicció condueix al sacrifici ininterromput de la classe treballadora, l’expoliació més desmesurada de la força de treball i la desvastació de l’anarquia social. Aquest és l’aspecte negatiu. Però si bé ara el canvi en el treball es manifesta a la manera d’una llei natural aclaparadora, i amb l’acció destructivament cega d’una llei natural que topa amb obstacles per totes bandes (308), la gran indústria amb les seues catàstrofes imposa la necessitat de reconèixer com a llei fonamental de la producció el canvi en el treball, i en conseqüència la capacitat del treballador per una feina variada, i en conseqüència el desenvolupament més gran possible de les seues variades aptituds. Fa una qüestió de vida o mort l’adaptació del sistema de producció al funcionament normal d’aquesta llei. La gran indústria de fet obliga la societat sota pena de mort a substituir el treballador especialitzat d’avui, marcat per una repetició vitalícia d’una única operació trivial, i reduït així a un simple fragment humà, per un individu completament desenvolupat, apte per una diversitat de feines, disposat a encarar qualsevol canvi de producció, i pel qual les diferents funcions socials que realitza no són més que formes diverses d’expressar les seues capacitats naturals i adquirides. Un pas espontàniament desenvolupat pel fonament de la gran indústria cap a aquest procés revolucionat són les escoles politècniques i agronòmiques, i un altre ho són les «écoles d’enseignement professionnel», on els infants dels treballadors reben una certa instrucció en la tecnologia i la manipulació pràctica de diferents instruments de producció. Per bé que, amb la legislació fabril, aquesta primera i magra concessió arrabassada al capital es limita a la combinació d’educació elemental amb el treball a la fàbrica, no hi ha dubte que quan la classe obrera arribe al poder polític, com s’esdevindrà inevitablement, la instrucció tècnica, tan teòrica com pràctica, prendrà el lloc que li pertoca en les escoles obreres. No hi ha tampoc pas dubte que aquestes iniciatives revolucionàries, el resultat final de les quals és l’abolició de l’antiga divisió del treball, s’oposen diametralment a la forma capitalista de producció, i a la corresponent situació econòmica del treballador. El desenvolupament de la contradicció d’una forma de producció social és, però, l’únic camí raonable de resoldre-la i donar-li nova forma. «Ne sutor ultra crepidam!», el nec plus ultra de la saviesa artesanal esdevé una niciesa evident des del moment que el rellotger Watt inventà la màquina de vapor, el barber Arkwright la llençadora i el tallador de joies, Fulton el vaixell de vapor.(309)

Mentre la legislació fabril regula treball en fàbriques, manufactures, etc., apareix inicialment tan sols com una interferència en el dret d’explotació del capital. Tota regulació de l’anomenat treball domèstic (310) es presenta contràriament com un atac directe a la patria potestas, és a dir a com s’interpreta modernament l’autoritat paterna, davant de la qual el sensible parlament anglès va dubtar de fer cap passa. La força dels fets el forçà, però, finalment a reconèixer que la gran indústria, en capgirar el fonament econòmic de l’antic sistema familiar, i el treball famíliar que li correspon, havia dissolt alhora les relacions familiars. Calia proclamar el dret dels infants.

«Malauradament», deia en el report de conclusió del 1866 la «Child. Empl. Comm.», «tota l’evidència mostra que contra cap altres persones requereixen més protecció els infants de tots dos sexes com contra els llurs pares». El sistema de l’explotació desmesurada del treball infantil en general i del treball domèstic en particular «es manté únicament perquè els pares són capaços, sense cap control, d’exercir aquest poder arbitrari i nociu damunt la jove i tendra descendència... Els pares no haurien de posseir un poder absolut per convertir els infants en màquines de guanyar tant salari setmanal... Els infants i els joves, per tant, en tots els casos, exigeixen justificadament de la legislació, com a dret natural, que se’ls garantesa una exempció per evitar una destrucció prematura de la força física i una degeració en l’escala d’ésser intel·lectuals i morals».(311)

No era però l’abús del poder patern qui creà directament o indirectament l’explotació pel capital de força de treball immadura, sinó contràriament el sistema d’explotació capitalista que, en agranar la base econòmica del poder patern, va fer que el seu exercici degeneràs en un abús nociu de poder. Per terrible i repugnant que ara semble la dissolució de l’antic sistema familiar dins el sistema capitalista, la gran indústria, amb tot, en assignar una part important del procés de producció fora de l’esfera domèstica a dones, a joves i a infants de tots dos sexes, crea un nou fonament econòmic per una forma superior de família i de relacions entre els dos sexes. És naturalment igual d’absur sostindre que la forma cristiano-germànica de família és absoluta com fer-ho de l’antiga forma romana, o de l’antiga forma grega, o de l’oriental, les quals a més, considerades plegades, constitueixen una sèrie històrica de desenvolupament. A més és patent que el fet que el col·lectiu laboral es compose d’individus de tots dos sexes i de diferents edats és una font de desenvolupament humà, per bé que s’haja originat d’una forma brutalment espontània i capitalista, on el treballador existeix pel procés de producció, i no el procés de producció pel treballador, i que això el faça ara una font pestilent de corrupció i esclavatge.(312)

La necessitat d’una generalització de la llei fabril, de transformar-les d’una llei excepcional de filadores i telers, aquestes primeres creacions de la mecanització, en una llei de tota la producció social, sorgeix, com hom ha vist, del camí històric de desenvolupament de la gran indústria, al darrera de la qual la forma tradicional de manufactura, d’artesania i de treball domèstic es capgirava completament, la manufactura esdevenia fàbrica, l’artesania manufactura i finalment l’esfera de l’artesania i del treball domèstic esdevenien en un espai de temps sorprenentment breu un àmbit deplorable, on l’explotació capitalista té via lliure per cometre els excessos més salvatges. Són dues les circumstàncies que giren finalment l’escala, de primera l’experiència contínuament repetida que el capital tan aviat com es troba sotmès al control legal ho compensa de forma implacable en altres punts (313), en segon lloc el lament dels capitalistes vers la igualtat en les condicions de competència, és a dir limitacions iguals en l’explotació laboral.(314) Sentirem ara dos laments que trenquen el cor. Els senyors W. Cooksley (fabricants de claus, cadenes, etc., de Bristol) introduiren voluntàriament la regulació fabril en el llur negoci.

«Com que l’antic sistema desregulat perdura en els tallers veïns, es veuen sotmesos al desavantatge de no poder fer que els llurs nois continuen la feina a un altre lloc després de 6 del matí. ‘Això’, diuen naturalment, ‘és una injustícia i una pèrdua per nosaltres, ja que esgota una part de la força dels nois de la qual podríem tindre ple benefici».(315)

El senyor J. Simpson (paper-box bag maker, Londres) declara als comissaris del «Children Empl. Comm.»:

«Signaria qualsevol petició per introduir la llei fabril. Sempre s’havia sentit inquiet de nit (he always felt restless at night), després de tancar el seu taller, pel pensament que d’altres continuaven a treballar i li arrabassarien comandes».(316) «Seria injust», diu la «Child. Empl. Comm.» com a resum, «pels grans empresaris que les llurs fàbriques fossen sotmeses a regulació mentre en la pròpia branca les empreses més petites quedassen fora de tota limitació legal del temps de treball. A la injustícia d’unes condicions desiguals de competència pel que fa a les hores de treball que hom crearia si els tallers més petits fossen fora de la legislació, caldria afegir el desavantatge pels grans fabricants de trobar l’oferta de treball juvenil i femení arrossegada cap a tallers exempts de la legislació. Finalment s’hi donaria un impuls a l’augment de petits tallers, que gairebé sempre són els més desfavorables per la salut, confort, educació i benestar del poble».(317)

En el report de conclusió la «Children's Employment Commission» demana de posar sota la llei fabril 1.400.000 infants, joves i dones, dels quals la meitat són explotats en petites empreses i treball domèstic.(318)

«Si,», diu, «el parlament adoptàs la nostra proposta en tot l’abast, és indubtable que posar tot aquest gran nombre d’infants, joves i dones sota la legislació protectiva... això tindria l’efecte més beneficiós, no tan sols entre els joves i les febles, que són els seus objectes més immediats, sinó damunt el cos encara més gran dels treballadors adults, que en totes aquestes ocupacions, tan directament o indirecta, començarien a notar-ne la influència. Se’ls aplicaria un horari regular i moderat; faria que els llocs de treball es trobassen en un estat saludable i net; curaria i milloraria aquesta reserva de força física de la qual tan depén el propi benestar i el del país; estalviaria a la generació que puja aquell sobreesforç a una edat primerenca que mina constitucions i que condueix a una decadència prematura; finalment, els asseguraria –si més no fins a l’edat de 13 anys– l’oportunitat de rebre els elements d’educació i posaria fi a aquesta extrema ignorància... tan fidelment exposada en els reports dels nostres comissaris auxiliars, i que es pot considerar sense el dolor més profund, i un sentit profund de degradació nacional».(319)

El ministeri tory anuncià en el discurs del tron del 5 de febrer del 1867 que havia formutat les propostes (319a) de la comissió d’inspecció industrial en «bills». Per això havien calgut uns altres vint anys d’experimentum in corpore vili. Ja l’any 1840 s’havia nomenat una comissió parlamentària d’inspecció del treball infantil. El seu report del 1842 desplegava segons els mots de N. W. Senior

«el quadre més paorós d’avarícia, egoisme i crueltat dels capitalistes i dels pares, i de misèria, degradació i corrupció dels infants i dels joves mai presentat... Hom podria suposar que descriu els horrors d’un temps passat. Però hi ha la trista prova que aquests horrors continuen tan intensos com abans. Un pamflet publicat per Hardwicke fa 2 anys afirma que els abusos denunciats el 1842, són en plena vigència en l’actualitat. És una demostració estranya de la negligència general de la moral i la salut dels infants de la classe treballadora que aquest report restàs ignorat durant 20 anys, durant els quals els infants ‘elevats sense el signe més remot de comprensió del significat del terme moral, no tenien ni coneixement, ni religió ni afecte natural, se’ls permetia ésser pares de la present generació’».(320)

Mentres la situació social havia canviat. El parlament no podia arriscar-se a soterrar les demandes de la comissió del 1862 com ho havia fet amb la comissió del 1842. Per tant, el 1864, quan la comissió encara no havia publicat més que una part dels reports, les indústries de terra cuita (inclosa la ceràmica), la fabricació de paper pintat, de mistos, de cartutxos, barrets i fulles de tallar foren posats sota les lleis vigents per la indústria tèxtil. En el discurs del tron del 5 de febrer del 1867 el govern tory de llavors anunciava noves bills basades en les propostes finals de la comissió, que havia completat els treballs pel 1866.

El 15 d’agost del 1867 la Factory Acts Extension Act i el 21 d’agost la Workshops' Regulation Act rebien sanció reial; la primera llei regulava les grans instal·lació i la segona les petites.

La Factory Acts Extension Act regulava els alts forns, els tallers de ferro i de coure, les fundicions, les fàbriques de màquines, les fàbriques de guttapercha, de paper, de vidre, de tabac, les impremptes i les enquadernadores i en general tots els tallers industrials d’aquestes menes, on 50 o més persones fossen ocupades simultàniament durant si més no 100 dies a l’any.

Per fer-se una idea de l’extensió de l’esfera abastada per aquestes lleis, citam ací unes de les definicions emprades:

«Treball manual significarà» (en aquesta llei) «qualsevol treball manual exercit per ofici amb objectius de guany, o en relació a la confecció de cap article o part d’article, o a l’alteració, reparació, ornamentació, acabat o d’altres adaptació per la venda de cap article».

«Taller significarà qualsevol instal·lació o local, a l’aire lliure o a cobert, on qualsevol treball manual siga dut a terme per un infant, jove o dona, i en el qual la persona que emprar aquest infant, jove o dona, hi té dret d’accés i de control».

«Ocupat significarà ocupat en un ‘treball manual’, per salari o no, sota un patró o sota el pare tal com s’ha determinat abans».

«Pare significarà pare, mare, tutor o qualsevol altra persona que tinga la custòdia o el control de qualsevol... infant o treballador juvenil».

L’article 7 de penalització de l’ocupació d’infants, treballadors juvenils i dones contra les disposicions d’aquesta llei, estableixen penes pecuniàries no tan sols al titular del taller, siga el pare o no, sinó també a

«el pare o altra persona que en trega cap benefici directe del treball, o que en tinga el control, de l’infant, jove o dona».

La Factory Acts Extension Act, que afecta els grans establiments, deroga de la llei fabril un munt de disposicions excepcionals i de covards compromisos amb els capitalistes.

La Workshops' Regulation Act, ruinosa en totes les seues particularitats, restava lletra morta en mans de les autoritats municipals i locals encarregades d’introduir-la. Quan el parlament els retirà el 1871 aquest poder, per tal de traspassar-lo als inspectors fabrils, en l’àrea de supervisió dels quals s’afegien d’un sol colp més de 100.000 tallers i 300 bòbiles, s’hi tingué cura de no afegir més de vuit assistents al seu personal, ja prèviament insuficient.(321)

Ço que ens sobta, per tant, d’aquesta legislació anglesa del 1867, és d’una banda la necessitat que imposaven les classes dirigents al parlament d’adoptar mesures en principi tan extraordinària, i a una escala tan gran, contra els excessos de l’explotació capitalista; d’altra banda el dubte, la resistència i la mala fides amb la qual es dedicava a la tasca d’aplicar en la vida real aquestes mesures.

La comissió d’inspecció del 1862 defensava igualment una nova regulació de la indústria minera, una indústria que es diferencia de les altres per la característica excepcional que els interessos dels terratinents i dels capitalistes industrials van de la mà. L’antagonisme d’aquestes dos interessos havia sigut favorable a la legislació fabril, mentre que amb l’absència d’aquesta antagonisme n’hi ha prou per explicar els retards i la cicateria de la legislació minera.

La comissió d’inspecció del 1840 havia fet revelacions tan terribles, tan indignants, i creat tal escàndol per tot Europa que per salvar la consciència el parlament aprovà la llei minera del 1842, que es limitava a prohibir l’ocupació subterrània en les mines d’infants menors de 10 anys d’edat i de dones.

Després arribava el 1860 la Mines’ Inspection Act, segons la qual les mines serien inspeccionades per funcionaris públics especialment designats, i que els nois entre 10 i 12 anys no serien ocupats si és que no tenien un certificat escolar, o assistien a escola un cert nombre d’hores. Aquesta llei restà completament lletra morta degut al nombre ridículament petit d’inspectors, l’escassedat de poders, i d’altres causes que s’evidenciaran mentre avançam.

Un dels llibres blaus més recents sobre mines és el «Report from the Select Committee on Mines, together with ... Evidence, 23 July 1866». És l’obra d’un comitè de membres de la cambra baixa amb plens poders per aplegar i escoltar testimonis; és un dens llibre en folio, del qual el «Report» tan sols ocupa a aquests efectes cinc línies: que el comitè no té res a dir i que cal escoltar més testimonis!

La forma d’examinar els testimonis recorda la cross examination dels tribunals anglesos, on l’advocat prova mitjançant qüestions impúdiques, inesperades, equívoques i complexes de confondre, intimidar, sorprendre i embolicar els testimonis, i de donar un significat forçat a les respostes que en treu. Els advocats ací són els propis examinadors parlamentaris, i entre ells cal trobar tant propietaris de mines com explotadors; els testimonis són treballadors miners, la majoria de mines de carbó. Tota la farsa és massa característica de l’esperit del capital com per no citar uns pocs extractes d’aquest report. Per concisió els he resumit. També he d’afegir que cada qüestió i resposta es numeren d’acord amb els blue books anglesos.

1. Ocupació de joves de 10 anys en endavant a les mines. El treball en les mines, inclòs el camí obligat d’anada i tornada, dura com a norma de 14 a 15 hores, de vegades fins i tot més, des de les 3, 4, 5 del matí fins a les 4 i 5 del vespre. (n. 6, 452, 83). Els obrers adults treballen en dos torns o 8 hores, però no hi ha cap alternança entre els nois, degut a la despesa; els més grans s’ocupen de feines més dures, de transportar el carbó, etc. (n. 80, 203, 204). Els nois més joves s’ocupen principalment d’obrir i tancar les portes de ventilació de les diferents parts de la mina. (n. 122, 739, 740). Treballen sota terra aquestes llargues hores fins als 18 o 22 anys, quan entren pròpiament en la feina de miners. (n. 161). Els infants i joves són en l’actualitat pitjor tractats i treballen més durament que en cap període anterior. (n. 1663-1667). Els miners demanen gairebé unànimament una llei del parlament que prohibesca l’ocupació en les mines d’infants de menys de 14 anys. I ara demana Hussey Vivian (explotador de miners):

«No dependria l’opinió del treballador de la misèria de la seua família?» - I el senyor Bruce: «No creieu que seria un cas ben dut que allà on un progenitor ha resultat ferit, o jeu malalt, o on el pare ha mort, i hi ha únicament una mare, d’impedir que un infant entre 12 i 14 anys guanye 1 xíling i 7 penics diaris pel bé de la família?... Heu d’establir una norma general?... Sou disposats a recomanar una legislació que impediria l’ocupació d’infants de menys de 12 o 14 anys, siga quina siga la situació dels pares?» Resposta: «Sí». (n. 107-110.) Vivian: «Si suposam que s’ha aprovat una disposició que impedeix l’ocupació d’infants de menys de 14 anys, no seria probable que... els pares dels infants cercassen ocupació per ells en altres instàncies, per exemple, en la manufacura». «Com a norma general, no». (n. 174). Treballador: «Part dels nois són porters?». «Sí». «No sembla una tasca massa esgotadora cada vegada que s’obre o es tanca una porta?» «Sí que ho és». «Sembla una cosa molt senzilla, però de fet és ben feixuga». «S’hi veu empresonat com si fos en una cel·la o una masmorra». El burgès Vivian: «Si el jove rep una llanterna no pot llegir?» «Sí que pot, si troba llum... Supòs que li tindrien a mal si el trobassen llegint; hi és per posar atenció a la feina, té un deure a realitzar, i ha d’atendre’l en primer lloc, i no crec que li permetessen de baixar més a la mina». (n. 139, 141-160).

2. Educació. Els miners volen una llei per l’educació obligatòria dels llurs infants, com en les fàbriques. Declaren els articles de la llei del 1860, que requereixen un certificat escolar abans d’emprar nois de 10 a 12 anys d’edat, com força il·lusoris. L’exam dels testimonis en aquesta qüestió és certament penós.

(n. 115.) «És la llei més requerida contra els patrons o contra els pares?» «Es requereix contra els dos, crec» «No podeu dir que es requereix més contra els uns que contra els altres?» «No; no puc respondre aquesta qüestió» (ns. 115, 116). «Sembla haver-hi cap desig per aprt dels patrons que els nois tinguen més hores per poder anar a escola?» «No; les hores mai no es redueixen amb aquest objectiu». (n. 137). Senyor Kinnaird: «Diríeu que els nois milloren per norma general l’educació; teniu exemples d’homes que, d’ençà que començaren a treballar, hagen millorat enormement l’educació, o no és cert que tornen enrera, i perden tot avantatge que puguen haver aconseguit?» «Generalment empitjoren: no milloren; adquireixen mals hàbits; comencen a beure i a jugar i coses similars, i s’arruinen completament». (n. 21.1). «Han fet cap intent (de proporcionar instrucció) com ara tindre escoles nocturnes?» «Hi ha pocs llocs on hi haja escoles nocturnes, i potser hi van pocs nois; però es troben tan físicament esgotats que no té cap sentit que hi vagen». (n. 454). «Sou, per tant», conclou el burgès, «contra l’educació?» Certament, no, però», etc. (n. 442). «Però a nosaltres (els patrons) no ens obliguen a demanar-los (certificats escolars)?» «Per llei, sí, però no sóc conscient que els patrons els demanen». «Llavors sou de l’opinió que aquesta disposició de la llei de requerir certificats no es du generalment a terme en les mines?». «No és dur a terme» (ns. 443, 444). «Tenen els homes gran interès en aquesta qüestió (educativa)?» «La majoria no» (n. 717). «Es preocupen gaire de veure la llei aplicada?» «La majoria sí» (n. 718). «Creieu que en aquest país qualsevol llei que s’aprove... pot realment dur-se a terme si la pròpia població no ajuda a posar-la en funcionament? «Molts homes voldrien protestar de la contracció de nois, però potser en resultarien marcats» (n. 720). «Marcats per qui?» «Pels seus patrons». (n. 721). «Creieu que els patrons trobarien cap falta en un home que obeís la llei...?» «Crec que sí» (n. 722). «Heu sentit mai de cap obrer que protestàs de la contractació d’un noi de 10 a 12 anys que no sàpigues llegir i escriure?». «No els hi queda més opció» (n. 123). «Demanaríeu la intervenció del parlament?» «Crec que si s’ha de fer res efectiu en l’educació dels infants miners s’hauria de fer amb una obligatorietat legal del parlament» (n. 1634). «Deixaríeu aquesta obligació en mans dels miners tan sols, o de tots els treballadors de Gran Bretanya». «Parl en nom dels miners» (n. 1636). «Per què els diferenciaríeu dels altres nois» «Perquè crec que són l’excepció de la regla». (n. 1638). «En quin sentit?». «En un sentit físic». (n. 1639). «Per què seria més valuosa per ells l’educació que per altres classes de nois?» «No sé si és més valuosa, però amb el sobresforç de les mines hi ha menys oportunitats pels nois per rebre educació, bé siga a les escoles dominicals o a les escoles diàries». (n. 1640). «És impossible de mirar una qüestió d’aquesta mena completamen deslligada?» (n. 1644). «Hi ha prou escoles?» - «No»... (n. 1646). «Si l’estat fos obligat a que cada infant hi anàs a escola, hi hauria prou escoles perquè hi anassen?» «No; però crec que si les circumstàncies fossen propícies, hi arribarien les escoles». «n. 1647). «Alguns d’ells (els nois) no saben llegir ni escriure gens, supòs?». «La majoria no en sap. La majoria dels homes tampoc». (ns. 705, 725).

3. Treball femení. Les treballadores, d’ençà del 1842, ja no treballen sota terra, però s’ocupen en la superfície de carregar el carbó, etc., en conduir la càrrega als canals i als vagons ferroviaris, en destriar, etc. L’ús ha augmentat força en els darrers 3-4 anys. (n. 1727). Són majoritàriament les dones, filles i vídues dels miners, des de 12 fins a 50 i 60 anys d’edat. (n. 647, 1779, 1781).

(n. 648.) «Què pensen els miners de l’ocupació de dones en les mines?» «Crec que en general ho condemnen» (n. 648). «Quina objecció hi veieu?» «Crec que és degradant pel sexe» (n. 649). «Hi ha peculiaritat de roba» «Sí... és més aviat un vestit masculí, i crec que en certs casos abandona tot sentit de decència». «Fumen les dones?» «N’hi ha que sí». «I suposau que és una feina molt bruta?». «Molt bruta». «S’ennegreixen?». «Tan com els que baixen a les mines... Crec que una dona que té infants (i n’hi ha un munt que en tenen) no pot complir el deure envers ells». (ns. 650-654, 701). «Creieu que aquestes vídues podrien aconseguir feina enlloc més, on aconseguissen els mateixos salaris (de 8 a 10 xílings setmanals)?» «No puc dir-ne res». (n. 709). «Seríeu disposats» (quin cor de pedra, nano!) «a impedir que es guanyassen la vida amb aquests mitjans?» «Sí» (n. 710). «Quin és el sentiment general en el districte... pel que fa a l’ocupació de dones?» «El sentiment és que és degradant; i voldríem com a miners tindre més respecte pel sexe dèbil com per no veure-les al costat de la mina... Part de la feina que fan és molt dura; algunes d’aquestes noies eleven fins a 10 tones de material diàriament». (ns. 1715, 1717). «Creieu que les dones ocupades en les mines són menys morals que les dones ocupades en les fàbriques?» «...el percentatge de dolentes potser és una mica més alt... que entre les noies de les fàbriques». «n. 1237). «Però en sou satisfets de l’estat moral de les fàbriques?». «No». (n. 1733). «Prohibiríeu l’ocupació de les dones en les fàbriques també?» «No, no ho faria». (n. 1734). «Per què no?» «Crec que és una ocupació més honorable per elles». (n. 1735). «No és encara perjudicial per la llur moral?». «No tant com treballar al costat de la mina; però és més una qüestió de posició social; no posaria això únicament en qüestions morals. La degradació, pel que fa a l’estat social de les noies, és extremadament deplorable. Quan aquestes 400 o 500 noies esdevinguen dones de miners, els homes patiran enormement de la llur degradació, i fa que abandonen la llar i beguen». (n. 1736). «Us veuríeu obligat a aturar l’ocupació de dones en la siderúrgia també, o no, si ho aturasseu en les mines?» «No puc parlar per altres rams». (n. 1737). «Podeu veure cap diferència en les circumstàncies de les dones ocupades en la siderúrgia, i les circumstàncies de les dones ocupades en superfície a les mines?» «No ho he pogut comprovar». (n. 1740). «Podeu veure res que distingesca una classe de l’altra?» «No he pogut comprovar-ho, però sé de visites a cases que hi ha una situació deplorable en el nostres districte...» (n. 1741). «Interferiríeu en tot cas on l’ocupació de dones fos degradant» «Seria una injúria no fer-ho, perquè els millors sentiments dels anglesos s’han aconseguit amb la instrucció materna... (n.1750). «Això val igualment a les ocupacions agrícoles, no?» «Sí, però aquestes tan sols ocupen dues estacions, i nosaltres hem de treballar totes quatre». (n.1751). «Sovint treballen dia i nit, ben xopes, amb una constitució que és minada i una salut arruinada». «Potser no heu investigat prou la qüestió? «Certament he pres nota del que he vist, i certament no he vist res comparable als efectes de l’ocupació de les dones al costat de les mines... És el treball d’un home... d’un home fort». (ns. 1753, 1793, 1794). «El vostre sentiment en tota aquesta qüestió és que la mllor classe de miners que volen elevar-se i humanitzar-se, per comptes de rebre l’ajut de les dones, les fan fora?» «Sí» (n. 1808).

Després que el burgès fes encara més qüestions de cap i per avall, arriba finalment al secret de la seua «compassió» per les vídues, les famílies pobres, etc.:

«El propietari del carbó nomena certs cavallers per la supervisió i la llur política és situar-ho tot en la base més econòmica possible, i aquests noies són ocupades a 1 xíling o a 1 xílings i 6 penics diaris, mentre un home en rebira 2 xílings i 6 penics». (n. 1816.)

4. Exam forense.

(n. 360.) «En relació a les investigacions forenses del nostre districte, confien els treballadors en els exams judicials d’accidents? - No, no gens». (n. 361-375.) «Per què no?» «Especialment perquè els homes que habitualment són escollits són gent que no sap res de mines ni de res semblant». «No són convocats treballadors en tots els jurats». «Mai si no és com a testimonis que jo sàpiga». «Quina és la gent que convoquen en aquests jurats?» «Habitualment viatjants del veïnat... que per les llurs circumstàncies de vegades són sotmesos a la influència dels patrons... els propietaris de les mines. Són habitualment gent sense coneixement, i amb prou feines poden entendre els testimonis que se’ls hi presenten ni els termes que s’utilitzen». «Faríeu que els jurats fossen integrats per persones ocupades en la mineria?» «Sí, en part sí... ells (els treballadors) creuen que el veredicte no s’adiu en general amb les proves presentades». (ns. 361, 364, 366, 368, 371, 375). «Una gran problema seria convocar un jurat que no fos imparcial, no?» «Sí, així ho crec». «Creieu que els jurats serien imparcials si els integrassen en un nombre considerable obrers?» «No puc veure cap motiu pel qual els obrers haguessen d’actuar parcialment... necessàriament tenen un coneixement millor de les operacions relacionades amb la mina». «Creieu que hi hauria una tendència per part dels obrers de pronunciar veredictes injustament severs». «No, no ho crec». (ns. 378, 379, 380).

5. Falsificació de mesures i pesos, etc. Els treballadors demanen pagues setmanals per comptes de quinzenals, i avaluades per pes per comptes de per volum de càrrega, així com protecció contra l’ús de pesos falsificats, etc.

(n. 1071.) «Si les càrregues fossen fraudulentament augmentades, deixaríeu de treballar amb un avís previ de 14 dies?». «Però si s’hi va a un altre lloc, passa el mateix». (n.1071). «Però pot abandonar el lloc on s’ha comés el tort?». «En general, vaja on vaja, cal sotmetre-s’hi». (n.1072). «Podria un home abandonar la feina amb un avís previ de 14 dies». (n.1073) «Sí».

I no queden satisfets!

6. Inspecció de mines. Els treballadors no pateixen tan sols d’accidents deguts a l’explosió de gasos.

(n. 234 sqq.) «Els nostres homes s’han queixat molt de la lamentació de les galeries... la ventilació és tan dolenta en general que els homes amb prou feines poden respirar-hi; són del tot inadequades per qualsevol ocupació una vegada s’hi ha treballat; de fet, just en la part de la mina on treball, els homes s’han vist obligats a deixar la feina i a tornar a casa coma conseqüència d’això... alguns han quedat fora de la feina durant setmanes precisament com a conseqüència del mal estat de la ventilació allà on no hi ha gasos explosius... hi ha un munt d’aire habitualment en els passadissos principals, però no s’hi fa cap esforç per fer arribar l’aire a les zones on treballen els homes». «Per què no protestau davant l’inspector». «Per dir la veritat hi ha molts homes que són porucs en aquest punt; hi ha hagut casos d’homes que s’han sacrificat i perdut la feina per haver protestat davant l’inspector». «Per què se l’ha marcat per haver protesta?» «Sí... i troba difícil aconseguir feina en cap altra mina?». «Sí». «Creieu que les mines del vostre veïnat s’inspeccionen prou com per assegurar el compliment de les disposicions de la llei?». «No, no se les inspecciona gens... l’inspector tan sols ha baixat a una galeria, i d’això fa set anys... En el meu districte no hi ha prou inspectors. Tenim un home gran de més de 70 anys per inspeccionar més de 130 galeries». «Voldríeu tindre una classe de sots-inspectors?». «Sí» (ns. 234, 241, 251, 254, 274, 275, 554, 276, 293). «Però creieu que seria possible pel govern mantindre un exèrcit així, amb un nombre d’inspectors suficients per fer tot el que voleu, sense poder obtindre informació dels homes?». «No, crec que seria gairebé impossible...». «Seria desitjable que els inspectors fessen visites més sovint?». «Sí, i sense haver de demanar-los». (n. 280, 277). «Creieu que l’efecte de tindre aquests inspectors examinant les galeries tan sovint seria traslladar la responsabilitat (!) de garantir una ventilació adient dels propietaris de les galeries als oficials governamentals?». «No, no ho crec, crec que la llur feina seria fer aplicar les lleis ja existents». (n. 285). «Quan parlau de sots-inspectors, voleu dir homes amb menys salari, i de menor vàlua que els inspectors actuals?». «No els tindria per inferiors, si es pogués evitar». (n. 294). «Voleu simplement més inspectors, o voleu una classe inferior d’homes com a inspectors?». «Un home que hi toque, i que faça que les coses siguen correctes; un home que no tinga por d’ell mateix». (n. 295). «Si aconseguissiu el vostre desig de tindre una classe inferior d’inspectors, creieu que no hi hauria un perill en la manca de destresa, etc?». «No ho crec, crec que el govern procuraria de posar-hi els homes adients» (n. 297).

Aquesta mena d’exam esgota finalment al propi president del comitè d’investigació.

«N’hi ha prou», l’interromp, «voleu una classe d’homes que estiga per tots els detalls de la mina, i que vaja per tots els forats i racons, i aprofundesca en els fets reals... que ho reporte a l’inspector en cap, que posaria el seu coneixement científic a l’anàlisi dels fes exposats». (n. 531.) «No comportaria grans despeses que totes aquestes àrees fossen ventilades» «Sí, hi hauria despeses, però també hi hauria un estalvi de temps».

(n. 581.) Un miner del carbó protesta contra la secció 17 de la llei del 1860:

«En l’actualitat, si l’inspector de mines troba que una part de la mina no és adient per treballar-hi, ha de reportar-ho al propietari de mines i al secretari d’interior. Després de fer-ho, s’hi dóna al propietari 20 dies per examinar la qüestió; al final dels 20 dies té el poder de refusar fer cap obra en la mina; però, quan ho refusa, el propietari de mines escriu al secretari d’interior, alhora que nomena cinc enginyers, i d’aquests cinc enginyers que nomena el mateix propietari, el secretari d’interior designa un, crec, com a arbitrador, o nomena arbitradors entre ells; ara pensau que en aquest cas el propietari de mines nomena el seu propi arbitrador». (n. 581).

(n.586). L’examinador burgès, ell mateix propietari de mines:

«Aquesta és una pura objecció especulativa». (n. 588.) «Teniu doncs una opinió molt pobre de la integritat dels enginyers de mines?». «És ben certament injusta». (n. 588). «No posseeixen els enginyers de mines una mena de caràcter públic, i no creieu que són per damunt de fer les decisions parcials que sosteniu?». «No vull respondre una qüestió quant al caràcter personal d’aquests homes. Crec que en molts casos actuarien ben parcialment, i que no hauria d’ésser en mans llurs decisions que juguen amb la vida humana». (n. 589).

El mateix burgès no té vergonya de demanar:

«Que potser pensau que el propietari de mines no pateix les pèrdues d’una explosió?».

Finalment (n. 1042.):

«No sou capaços els treballadors de Lancashire de curar dels vostres propis interessos sense demanar l’ajut del govern?» «No». (n. 1042).

L’any 1865 hi havia 3.217 mines de carbó en Gran Bretanya i 12 inspectors. Un propietari de mines de Yorkshire («Times», 26 de gener del 1867) calcula per ell mateix que, a banda de les tasques merament burocràtiques que l’absorbeixen tot el temps, no podria visitar cada mina més que una sola vegada en 10 anys. No és cap meravella que les catàstrofes hagen augmentat en els darrers anys (particularment el 1866 el 1867) progressivament en nombre i abast (moltes vegades amb el sacrifici de 200-300 treballadors). Aquestes són les belleses de la «lliure» producció capitalista!

En qualsevol cas la llei del 1872, per deficient que siga, és la primera que regula les hores de treball dels infants ocupats en les mines i fa responsables en cert grau explotadors i propietaris de mines dels denominats accidents.

La comissió reial del 1867 per investigar l’ocupació d’infants, joves i dones en l’agricultura ha publicat reports força importants. S’han fet diversos intents per aplicar els principis de les lleis fabrils, en una forma modificada, en l’agricultura, però fins ara han fracassat completament. Ací vull remarcar l’existència d’una tendència irresistible vers l’aplicació general d’aquests principis.

Si la generalització de la legislació fabril com a mitjà de protecció física i mental de la classe obrera és inevitable, això generalitza i accelerada, d’altra banda, com s’ha assenyalat abans, la transformació dels processos laborals dispersats en un procés laboral combinat a una escala socialment més gran, i per tant a la concentració de capital i al predomini del règim fabril. Esmicola totes les formes antigues i de transició darrera de les quals el domini del capital encara s’amaga en part, i les substitueix pel control directe i obert del capital. Generalitza per tant també la lluita directa contra aquest domini. Mentre que en cada taller individual imposa la uniformitat, la regularitat, l’ordre i l’economització, augmenta per l’impuls inoït que la limitació i regulació de la jornada laboral dóna a la tècnica, l’anarquia i les catàstrofes de les producció capitalista en general, la intensificació del treball i la competència de la maquinària amb el treballador. Amb les esferes de la petita empresa i del treball domèstic anorreades, també cauen els darrers refugis dels «excedentaris» i per tant la darrera vàlvula de la seguretat de tot el mecanisme social. Amb les condicions materials i la combinació social del procés de producció maduren les contradiccions i antagonismes de la seua forma capitalista, i per tant simultàniament els elements constitutius de nous moments que capgiren l’antiga societat.(322)

10. Gran indústria i agricultura

La revolució provocada per la gran indústria en l’agricultura i en les relacions socials dels seus agents productors es presentarà més tard. Ací n’hi ha prou amb anticipar breument uns pocs resultats. Si l’ús de la maquinària en l’agricultura és en gran mesura lliure d’inconvenients físics, tal com s’esdevé en el treballador fabril (323), hi actua de forma més intensiva i amb menys resistència com a «excedentaritzador» de treballadors, com hom veurà després amb més detall. En els comtats de Cambridge i Suffolk, per exemple, l’àrea de terra cultivada s’ha estès molt en els darrers vint anys, mentre que en el mateix període la població rural no tan sols no ha augmentat relativament, sinó que ha disminuït de forma absoluta. En els Estats Units de Nord-amèrica les màquines agrícoles tan sols han substituït virtualment els treballadors, és a dir, que permeten als productors el cultiu d’una superfície més gran, però sense foragitar realment els treballadors ocupats. A Anglaterra i Gal·les el nombre de persones ocupades el 1861 en la fabricació de màquines agrícoles arribava a 1.034, mentre que el nombre de treballadors agrícoles ocupats en les màquines de vapor i de treball tan sols arribava a 1.205.

En l’esfera de l’agricultura la gran indústria ha actuat fins ara d’una forma més revolucionària, en anorrear el «pagès», aquell baluart de l’antiga societat, i substituir-lo pel treballador assalariat. La necessitat de canvi i els antagonismes socials del camp s’igualen amb els de la ciutat. En el lloc del sistema consuetudinari i irracional impulsa l’aplicació conscient i tecnològica de la ciència. Mitjançant el sistema de producció capitalista completa l’esquinçament dels lligams familiars originaris de l’agricultura i la manufactura, que en la forma infantil i subdesenvolupada les mantenia unides. Genera, però, igualment les precondicions materials d’una nova síntesi superior, la unió de l’agricultura i la indústria, amb un fonament superior a les formes elaborades durant la separació. Amb la preponderància contínuament creixent de la població urbana, que s’aplega en grans centres, la producció capitalista d’una banda concentra la força motriu social de la societat, i de l’altra banda pertorba la circulació de matèria entre els humans i la terra, és a dir el retorn dels mitjans de nutrició i d’indumentària dels humans als components del sòl, i per tant trenca una condició natural eterna per la perdurabilitat de la fertilitat de la terra. Destrueix per tant alhora la salut física del treballador urbà i la vida intel·lectual del treballador rural.(324) Però en provocar alhora la destrucció de les circumstàncies originades espontàniament d’aquesta circulació material, demana imperiosament que se’l restaure com a sistema, com a llei reguladora de la producció social, i sota una forma adient al ple desenvolupament humà. En l’agricultura, com en la manufactura, la transformació capitalista del procés de producció apareix alhora com a martirologi de productors, els mitjans de treball com a mitjans de subjugació, mitjans d’explotació i mitjans d’empobriment del treball, la combinació social del procés de producció com a submissió organitzada de les seues activitat, llibertat i independència individuals. La dispersió dels treballadors rurals per grans àrees els trenca alhora la força de resistència, mentre que la concentració dels treballadors urbans l’augmenta. De la mateixa forma que en les indústries urbanes, en l’agricultura moderna l’augment de la productivitat i de la quantitat de treball que es posen en moviment es compren segons el desgast i el consum de la pròpia força de treball. I cada avenç de l’agricultura capitalista és una avenç no tan sols en l’art d’espoliar el treballador, sinó també d’espoliar el sòl; tot progrés en augmentar la fertilitat del sòl a curt termini, és un progrés vers l’anorreament de les fonts darreres d’aquesta fertilitat. Com més aviat comença un país a basar el desenvolupament en la gran indústria, com els Estats Units, per exemple, més ràpid és aquest procés de destrucció.(325) Per tant, la producció capitalista desenvolupa tan sols la tècnica i la combinació del procés social de producció per sabotejar alhora les fonts de tota riquesa: la terra i el treballador.

Notes

(246) «Ch. Empl. Comm., III. Report», 1864, p. 108, n. 447. <=

(247) En els Estats Units aquesta mena de reproducció d’obradors basada en la maquinària és freqüent. La concentració, camí inevitable del sistema fabril, marxa, en comparació amb Europa i amb la pròpia Anglaterra, amb les botes de set llegües. <=

(248) Vegeu «Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1865», p. 64. <=

(249) El senyor Gillott aixecà a Birmingham la primera manufactura de plomes d’acer a gran escala. Lliurava ja el 1851 més de 180 milions de plomes i consumia anualment 120 tones d’acer. Birmingham, que monopolitza aquesta indústria en el Regne Unit, produeix ara anualment milers de milions de plomes d’acer. El nombre de persones ocupades d’acord amb el cens del 1861: 1.428, dels quals 1.268 són treballadores de 5 anys en endavant. <=

(250) «Ch. Empl. Comm., II. Rep.», 1864, p. LXVIII, n. 415. <=

(251) I ara força infants van a les talladores de Sheffield! <=

(251a) «Ch. Empl. Comm., V. Rep.», 1866, p. 3, n. 24; p. 6, n. 55, 56; p. 7, n. 59, 60. <=

(252) l.c.p. 114, 115, n. 6-7. El comissari remarca justament que tan aviat les màquines ocupen el lloc dels homes, els joves substitueixen literalment les màquines. <=

(253) Vegeu el report sobre comerç de residus i nombrosos detalls a «Public Health, VIII. Report», Lond. 1866. Appendix, p. 196-208. <=

(254) «Child. Empl. Comm., V. Report», 1866, p. XVI-XVIII, n. 86-97 i p. 130 bis 133, n. 39-71. Vegeu també ib., III Report, 1864, p. 48, 56. <=

(255) «Public Health, VI. Rep.», Lond. 1864, p. 29, 31. <=

(256) l.c.p. 30. El doctor Simon remarca que la mortalitat entre els sastres i impressors londinencs entre els 25 i 35 anys d’edat és de fet molt més gran perquè els empresaris de Londres contracten al camp un gran nombre de joves de fins a 30 anys d’edat com a «aprenents» i «improvers» (que van a l’obrador per perfeccionar-se). Aquests figuren en el cens com a londinencs i inflen els nombres amb els quals els calcules les taxes de mortalitat londinenques, sense adir-se proporcionalmet al nombre de morts. La gran part d’ells retornen al camp, i especialment en cas de malalties greus. (l.c.) <=

(257) Es tracta ací dels claus martellats en oposició als claus fabricats i tallats mecànicament. Vegeu «Child. Empl. Comm., III. Report», p. XI, p. XIX, n. 125-130; p. 52. n. 11; p. 113-114, n. 487; p. 137, n. 674. <=

(258) «Child. Empl. Comm., II. Report», p. XXII, n. 166. <=

(259) «Child. Empl. Comm., II. Report», 1864, p. XIX, XX, XXI. <=

(260) l.c.p. XXI, XXII. <=

(261) l.c.p. XXIX, XXX. <=

(262) l.c.p. XL, XLI. <=

(263) «Child. Empl. Comm., I. Rep.», 1863, p. 185. <=

(264) La millinery consisteix pròpiament únicament en l’elaboració de complements, com ara mantells de dona i mantilles, mentre que les dressmakers s’identifiquen amb les nostres modistes. <=

(265) La millinery i el dressmaking anglès es realitzen majoritàriament en les instal·lacions de l’empresari, en part per treballadores que hi viuen, en part per treballadores assalariades que viuen fora. <=

(266) El comissari White visità una manufactura de roba militar que ocupava de 1.000 a 1.200 persones, gairebé totes del sexe femení, una manufactura de sabates amb 1.300 persones, dels quals gairebéla meitat eren infants i joves, etc. («Child. Empl. Comm., II. Rep.», p. XLVII, n. 319.) <=

(267) Un exemple. El 26 de febrer del 1864 el report setmanal de mortalitat del Register General contenia 5 casos de mort per inanició. El mateix dia el «Times» reportava un nou cas de mort per inanició. Sis víctimes de la fam en una setmana! <=

(268) «Child. Empl. Comm.», II. Rep., 1864, p. LXVII, n. 406-409; p. 84, n. 124; p. LXXIII, n. 441; p. 68, n. 6; p. 84, n. 126; p. 78, n. 85; p. 76, n. 69; p. LXXII, n. 438. <=

(269) «El preu de lloguer dels locals de treball sembla l’element que en darrer terme determina la decisió; i en conseqüència és en la metròpoli que l’antic sistema de donar feina a petits empresaris i família s’ha mantingut per més temps, i el primer on s’ha fomentat de nou». (l.c.p. 83, n. 123). La conclusió esmentada es refereix exclusivament a la sabateria. <=

(270) En la confecció de guants, etc., on la situació del treballador amb prou feines es diferencia de la dels pobres, això no té lloc. <=

(271) l.c.p. 83, n. 122. <=

(272) Únicament en la confecció de botes i sabates a l’engròs de Leicester hi havia el 1864 ja 800 màquines de cosir en funcionament. <=

(273) l.c.p. 84, n. 124. <=

(274) Així en el dipòsit de roba de l’exèrcit de Pimlico, Londres, en la fàbrica de camises de Tillie i Henderson de Londonderry, i la fàbrica de roba de la companyia Tait de Limerick, que empra 1.200 «mans». <=

(275) «La tendència del sistema fabril». (l.c.p. LXVII.) «Tota l’ocupació es troba en l’actualitat en una situació de transició i passa pel mateix canvi viscut en el ram de les cintes, del tèxtil, etc.». (l.c., n. 405). «Una completa revolució». (l.c.p. XLVI, n. 318). En l’època de la «Child. Empl. Comm.» del 1840 la confecció de mitjons era encara un treball manual. D’ençà del 1846 s’han introduït diferents menes de maquinària, ara impulsades per vapor. El nombre total de persones, de tots dos sexes i totes les edats des dels 3 anys, ocupades en les mitjoneries angleses el 1862 arribava a les 120.000 persones. D’aquestes tan sols 4.063, segons la resposta parlamentària de l’11 de febrer del 1862, es trobaven sota la jurisdicció de la llei fabril. <=

(276) Així, per exemple, en la ceràmica la companyia Cochran de la «Britannia Pottery, Glasgow» reporta: «Per mantindre les nostres quantitats hem introduït extensivament màquines manegades pel treball no-qualificat, i cada dia que passa ens convenç que podem produir una quantitat més gran que amb el mètode antic». («Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1865», p. 13). «L’efecte de les lleis fabrils és l’impuls de noves introduccions de maquinària». (l.c.p. 13, 14). <=

(277) Així després de la introducció de la llei fabril en les ceràmiques hi ha hagut un gran augment de power jiggers per comptes dels handmoved jiggers.

(278) «Rep. Insp. Fact., 31st Oct. 1865», p. 96 i 127. <=

(279) La introducció d’aquestes i d’altres maquinàries en la fabricació de mistos va fer que en un departament substituissen 230 joves amb 32 nois i noies de 14 a 17 anys. Aquest estalvi de treballadors fou superat el 1865 amb l’aplicació de la força de vapor. <=

(280) «Child. Empl. Comm., II. Rep.», 1864, p. IX, n. 50. <=

(281) «Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1865», p. 22. <=

(282) «Cal tindre en ment que aquestes millores, per bé que aplicades completament en alguns establiments, no són de cap manera general, i que no es poden introduir en moltes de les antigues manufactures sense una despesa de capital que va més enllà dels mitjans de molts dels actuals empresaris. No puc deixar de gaudir del fet que malgrat la desorganització temporal que segueix inevitablement a la introducció de les lleis fabrils, en darrer terme pose remei als mals que pretenia sanar». (l.c.p. 96, 97.) <=

(283) En els alts forns, per exemple, «la feina al final de la setmana augmenta molt general en durada com a conseqüència dels homes de fer festa el dilluns i habitualment durant part o tot el dimarts». («Child. Empl. Comm., III. Rep.», p. VI). «Els petits patrons fan habitualment horaris molt irregulars. Perden dos o tres dies, i després treballen tota la nit per recuperar-ho... Sempre empren els propis fills, si és que en tenen». (l.c.p. VII). «La manca de regularitat en l’assistència a la feina és encoratjada per la possibilitat i la pràctica de recuperar les hores després». (l.c.p. XVIII). «A Birmingham... s’hi perd una enorme quantitat de temps... en restar sense fer res part dels temps, i sobresforçar-se la resta». (l.c.p. XI). <=

(284) «Child. Empl. Comm., IV. Rep.», p. XXXII. «L’extensió del sistema ferroviari sembla haver contribuït enormement a aquest costum de fer comandes sobtades, i la presa consegüent, l’eliminació de les pauses per menjar, i que s’hi treballe fins a altes hores». (l.c.p. XXXI.) <=

(285) «Child. Empl. Comm., IV. Rep.», p. XXXV, n. 235 i 237. <=

(286) l.c.p. 127, n.56. <=

(287) «Pel que fa a les pèrdues de negoci per no completar les comandes a temps, record que aquest era l’argument favorit dels patrons fabrils el 1832 i el 1833. Res que es puga presentar ara en aquesta qüestió podria tindre la força que tenia llavors, abans que el vapor hagués escurçat totes les distàncies i establert noves normes de trànsit. Feia aigües llavors com a prova quan se l’examinava, i de nou certament farà aigües si se l’examina ara». («Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1862», p. 54, 44.) <=

(288) «Chil. Empl. Comm., III. Rep.», p. XVIII, n. 118. <=

(289) John Bellers remarcava ja el 1699: «La incertesa de la moda augmenta el nombre de pobres de solemnitat. Comporta dos grans torts: 1. els jornalers pateixen l’hivern per manca de treball, els comerciants i els mestres tèxtils no gosen d’oferir els estocs als jornalers que empren abans de l’arribada de la primavera i sàpiguen quina serà la moda; 2. en la primavera no n’hi ha prou jornalers i els mestres tèxtils han d’aconseguir prou aprenents com per cobrir la demanda del regne en tres mesos, la qual cosa priva l’arada de mans, drena el camp de treballadors, i en una gran part omple la ciutat de pidolaires, i mata gana uns quants a l’hivern amb massa vergonya com per pidolar». («Essays about the Poor, Manufactures etc.», p. 9). <=

(290) «Child. Empl. Comm., V. Rep.», p. 171, n.34. <=

(291) Així s’expressen, per exemple, les evidències d’exportadores de Bradford: «Sota aquestes circumstàncies sembla clar que no hi ha cap necessitat que els nois treballen més enllà de 8 del matí fins a 7 o 7.30 del vespre en la confecció. És simplement una qüestió de mans i de producció extra. Si alguns patrons no fossen tan avariciosos, els nois no haurien de treballar fins tard; una màquina extra costa tan sols 16 o 18 lliures esterlines; gran part del temps extra es fa per una manca d’instruments i una manca d’espai». (l.c.p. 171, n.35, 36 i 38.) <=

(292) l.c.[p. 81, n.32.] Un fabricant londinenc, que per la resta respecta la regulació forçosa de la jornada laboral, que considera un mitjà de protecció dels treballadors contra els fabricants i dels propis fabricants contra el comerç a l’engròs, diu: «La pressió en el nostre ram la provoquen els fletadors, que volen vendre les mercaderies per mar per tal que arriben al destí en una determinada època, i alhora volen cobrir la diferència en rapidesa entre un veler i un vapor, o triar el primer de dos vapors per tal d’arribar al mercat exterior abans que els competidors». <=

(293) «Això es podria evitar», diu un fabricant, «a costa d’una ampliació dels tallers sota la pressió d’una llei general del parlament». (l.c.p. X, n. 38.) <=

(294) l.c.p. XV, n .72 sqq. <=

(295) «Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1865», p. 127. <=

(296) Hom ha trobat experimentalment que en cada respiració d’intensitat mitjana d’un individu sa mitjà es consumeixen aproximadament 25 polsades cúbiques d’aire, i que es fan aproximadament 20 respiracions per minut. El consum d’aire d’un individu en 24 hores dóna per tant 720.00 polsades cúbiques o 416 peus cúbics. Hom sap, però, que una vegada l’aire ha sigut respirat ja no pot servir pel mateix procés sinó és purificat en el gran taller de la natura. Segons els experiments de Valentin i Brunner sembla que un home sa lliura aproximadament 1.300 polsades cúbiques d’àcid carbònic per hora; això dóna aproximadament 8 onzes de carbó sòlid que són expulsades pels pulmons en 24 hores. «Tothom hauria de tindre si més no 800 peus cúbics». (Huxley).

(297) Segons la llei fabril anglesa els pares no poden enviar els infants de menys de 14 anys en les fàbriques «controlades» sense permetre que reben alhora una instrucció elemental. El fabricant és responsable del compliment de la llei. «L’educació fabril és obligatòria i és una condició de treball». («Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1865», p. 111.) <=

(298) Pels avantatjosos resultats de lligar la gimnàstica (amb exercicis militars pels nois) amb l’educació obligatòria d’infants fabrils i escolars pobres vegeu el discurs de N. W. Senior en el 7è Congrés anual de la «National Association for the Promotion of Social Science» en el «Report of Proceedings etc.», Lond. 1863, p. 63, 64, i també el report dels inspectors fabrils del 31 d’octubre del 1865, p.118, 119, 120, 126 sqq. <=

(299) «Reports of Insp. of Fact.», l.c. p.118, 119. Un innocent fabricant de seda declara als comissaris d’investigació de la «Child. Empl. Comm.»: «Sóc del tot convençut que el veritable secret de produir treballadors eficaços es troba en unir educació i treball des de la infantesa. És clar que l’ocupació no ha d’ésser massa severa, ni arriscada ni insana. Però de l’avantatge de la unió no en tinc dubte. Tant de bo els meus propis fills poguessen tindre feina així com jocs per variar el llur ensenyament». («Child. Empl. Comm., V. Rep.», p. 82, n.36). <=

(300) Senior, l.c.p. 66. Com la gran indústria, en arribar a un cert grau, provoca la transformació del sistema de producció material i les relacions socials de producció, i capgira a més les ments, ho mostra de forma frapant una comparació entre el discurs de N. W. Senior i la seua filípica contra la llei fabril del 1833 o una comparació de les idees del congrés esmentat amb el fet que en certes àrees agràries d’Anglaterra els pares pobres veuen prohibida l’educació dels fills sota la pena de morir de gana. Així, per exemple, el senyor Snell reporta com a pràctica habitual a Somersetshire que, quan un pobre demana ajut parroquial, el forcen a treure els infants de l’escola. També explica el senyor Wollaston, pastor de Feltham, casos on es nega el subsidi a certes famílies «perquè envien els fills a l’escola!» <=

(301) Allà on les màquines artesanals, accionades per la força humana, competeixen directament o indirecta amb maquinària més desenvolupada i accionada mecànicament, s’esdevé un gran canvi en relació al treballador que acciona la màquina. Inicialment la màquina de vapor substitueix aquest treballador, i després ha de substituir la màquina de vapor. L’esforç i l’esmerçament de força de treball esdevé per tant monstruós, i encara més pel fet que són menors els que participen d’aquesta tortura! Així el comissari Longe troba a Coventry i rodalies nois de 10 a 15 anys ocupats en girar les files de telers, deixant de banda els nois més joves que han de girar els telers de més petites dimensions. «És una feina extraordinàriament fatigant. El noi és un simple substitut de la força de vapor». («Child. Empl. Comm., V. Rep. 1866», p.114, n.6). De les conseqüències homicides d’«aquest sistema d’esclavatge», com l’anomena el report oficial, l.c. sq. <=

(302) l.c.p. 3, n. 24. <=

(303) l.c.p. 7, n. 60. <=

(304) «En certes àrees de les Terres Altes d’Escòcia, no fa gaires anys, qualsevol pagès, segons el Report Estatístic, es feia les pròpies sabates de cuiro adobat per ell mateix. Molts pastors i caçadors també, amb dones i fills, apareixen a l’església en robes que no havien tocat cap mà que les pròpies, ja que eren xollades de les ovelles i collides del camp de lli. En la preparació s’hi afegia amb prou feines cap article comprat, tret del punxó, l’agulla, el didal i algunes poques peces de ferro emprades per teixir. Els tints, toci, els extreien principalment les dones dels arbres, arbuts i herbes». (Dugald Stewart, «Works», ed. Hamilton, vol. VIII, p. 327-328). <=

(305) En el famós «Livre des métiers» d’Etienne Boileau s’hi troben entre d’altres prescripcions que un oficial per tal d’ésser admès entre els mestres havia de jurar «estimar fraternalment els germans, ajudar-los en l’ofici, no trair-ne voluntàriament els secrets i, a més, en interès de tots, no recomanar la pròpia mercaderia cridant l’atenció del comprador als defectes dels articles fets per uns altres». <=

(306) «La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció i, per tant, les relacions socials. Ben al contrari, la conservació intacta de les velles formes de producció havia estat la primera condició d'existència de totes les classes industrials precedents. La transformació constant de la producció, la ininterrompuda commoció de totes les condicions socials , la inseguretat i el moviment eterns distingeixen l'època burgesa de totes les altres. Totes les condicions de vida encarnades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i opinions esdevingudes venerables per l'edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l'estabilitat socials s'evapora, és profanat tot allò que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques». (F. Engels und Karl Marx, «Manifest der Kommunistischen Partei», Lond. 1848, p. 5) <=

(307) «Em treieu la vida,
si em treieu els mitjans, amb els quals visc». (Shakespeare) <=

(308) Un treballador francès escriu al seu retorn de San Francisco: «Mai no hauria pogut creure que era capaç de treballar en les diverses ocupacions que vaig realitzar a Califòrnia. Era fermament convençut que no valia per res més que per impressor... Una vegada en mig d’aquest món d’aventurers, que canvien d’ocupació com de camisa, vaig fer com els altres. Com la mineria no era prou remunerada, la vaig deixar per la ciutat, on en successió vaig ser tipògraf, pissarrer, lampista, etc. Com a conseqüència de trobar que sóc capaç de qualsevol feina, em sent menys un mol·lusc i més un home». (A. Corbon, «De l'enseignement professionnel», 2ème éd. p. 50.) <=

(309) John Bellers, un veritable fenomen en la història de l’economia política, sostenia ja a la fi del segle XVII amb plena claredat la necessitat d’abolir l’educació actual i la divisió del treball, que generen hipertròfia i atròfia en tots dos extrems de la societat, en presentar-se en direccions oposades. Diu, entre d’altres coses: «Un aprenentatge ociós no és gaire millor que l’aprenentatge de l’ociositat... El treball físic és una institució primitiva de Déu... El treball és tan adient per la salut corporal com menjar per viure; els mals que l’home s’estalvie amb el descans, els trobarà en la malaltia... El treball afegeix oli a la lampada de la vida, mentre que el pensament la inflama... Una ocupació infantilment ximple» (una premonició contra els Basedow i els llurs moderns imitadors) «torna ximples les ments dels infants». («Proposals for raising a Colledge of Industry of all useful Trades and Husbandry», Lond. 1696, p. 12, 14, 16, 18). <=

(310) Això té lloc principalment en petit tallers, com hem vist en la manufactura de cintes i la confecció d’articles de palla, i com especialment es podria veure també en les manufactures del metall de Sheffield, Birmingham, etc. <=

(311) «Child. Empl. Comm., V. Rep.», p. XXV, n.162 und II. Rep., p. XXXVIII, n. 285, 289, p. XXV, XXVI, n. 191. <=

(312) «El treball fabril pot ésser tan pur i excel·lent com el treball domèstic, i potser encara més». («Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1865», p. 129.) <=

(313) l.c.p. 27, 32. <=

(314) Una massiva mostra d’això en «Rep. of Insp. of Fact». <=

(315) «Child. Empl. Comm., V. Rep.», p. X, n. 35. <=

(316) l.c.p. IX, n. 28. <=

(317) l.c.p. XXV, n. 165-167. Vegeu pels avantatges de les grans empreses en relació amb les petites «Child. Empl. Comm., III. Rep.», p. 13, n. 144; p. 25, n. 121; p. 26, n. 125; p. 27, n. 140 etc. <=

(318) Les branques industrials a regular són: manufactura de cintes, confecció de mitjons, manufactura de wearing apparel amb les llurs nombroses menes, confecció de flors artificials, fabricació de sabates, barrets i guants, sastreria, totes les fàbriques metal·lúrgiques, des dels alts forns fins a les fàbriques d’agulles, etc., fàbriques papereres, manufactura de vidre, manufactura de tabac, fabricació d’india-rubber, de trenats (per teixir), teixit manual de catifes, manufactura de paraigües i parasols, fabricació de filadores i carrets, impressió de llibres, enquadernament de llibres, manufactura d’objectes d’oficina (stationery, i per tant envelops, cartes, paper de colors, etc.), confecció de cordes, manufactura d’ornaments d’aixeta, confecció de maons, manufactura manual de seda, teixits de Coventry, la producció de sal, seu i ciment, la refineria de sucre, diferents treballs de fusta i d’altres de mixtos. <=

(319) l.c.p. XXV, n. 169. <=

(319a) La Factory Acts Extension Act fou aprovada el 12 d’agost del 1867. Regula totes les fundicions, forges i manufactures del metall, amb la inclusió de les fàbriques de maquinària, a més de les manufactures de vidre, paper, guttapercha, cautxú i tabac, les impremptes i enquadernadores de llibres, i finalment qualsevol taller que ocupe més de 50 persones. - La Hours of Labour Regulation Act, adoptada el 17 d’agost del 1867, regula els tallers més petits i l’anomenat treball domèstic. - Tornaré a aquestes lleis i de la nova Mining Act del 1872 en el segon llibre. <=

(320) Senior, «Social Science Congress», p. 55-58. <=

(321) El personal de la inspecció fabril consisteix en 2 inspectors, 2 inspectors ajudants i 41 sots-inspectors. Vuit sots-inspectors addicionals foren nomenats el 1871. El cost global de l’aplicació de les lleis fabrils a Anglaterra, Escòcia i Irlanda suposà el 1871/72 no pas més de 25.347 lliures esterlines, incloent-hi els costos judicials dels processos contra els infractors. <=

(322) Robert Owen, el pare de les fàbriques i botigues cooperatives, però que, com hem remarcat abans, no compartia de cap manera les il·lusions dels seus seguidors sobre la importància d’aquests elements aïllats de transformació, no tan sols basà els seus intents de fet en el sistema fabril, sinó que el declarà també teòricament com el punt de partida de la revolució social. El senyor Vissering, professor d’economia política en la Universitat de Leyden, sembla sospitar-ho quan en el seu «Handboek van Praktische Staathuishoudkunde», 1860-1862, que conté en la forma corresponent els tòpics de l’economia vulgar, defensa fermament l’artesania contra la gran indústria. - {A la 4 ed. - La «nova complicació jurídica», que la legislació anglesa ha provocat mitjançant unes Factory Acts, Factory Acts Extension Act i Workshops’ Act mútuament contradictòries, esdevingué finalment insuportable, i així arribà amb la Factory and Workshop Act del 1878 una codificació de tota la legislació aplicable. No es pot presentar ací una crítica detallada del codi industrial vigent a Anglaterra. N’hi haurà prou per tant amb els següents comentaris: la llei inclou 1. Fàbriques tèxtils. Ací resta tot com abans: jornada laboral permesa pels infants de més de 10 anys: 5¹/2 hores diàries, o bé 6 hores, i llavors el dissabte lliure; joves i dones: 10 hores en els cinc dies, i com a màxim 6¹/2 el dissabte. - 2. Fàbriques no-tèxtils. Ací les provisions s’apropen més a les del n. 1 que no pas abans, per bé que encara hi ha nombroses excepcions favorables als capitalites, que en molts casos es poden ampliar mitjançant permisos especials del ministeri d’interior. - 3. Tallers, definits aproximadament com en la llei anterior; pel que fa als infants, treballadors joves o dones que hi són ocupats, els tallers equivalen en general a les fàbriques no-tèxtils, i de nou hi ha més permissivitat. - 4. Tallers, en els quals no hi ha cap infant o treballador juvenil, sinó únicament persones dels dos sexes més grans de 16 anys; per aquesta categoria la permissivitat és encara més gran. - 5. Domestic Workshops, on tan sols s’ocupen membres de la família en la llar familiar; provisions encara més elàstics i alhora la restricció per la qual l’inspector tan sols pot entrar en les sales no emprades també com a habitatge si és que no té un permís especial del ministeri o d’un tribunal, i finalment llibertat sense restriccions per la confecció de barrets de palla, de cintes i de guants dins la família. Amb totes les mancances aquesta llei, al costat de la llei fabril federal suïssa del 23 de març del 1877, és de les millors en aquesta àrea. Una comparació amb l’esmentada llei federal suïssa és de particular interès perquè demostra clarament els avantatges i inconvenients de tots dos mètodes legislatius – l’ànglès, «històric», de cas a cas, i el continental, basat en les tradicions de la revolució francesa, amb un mètode més generalitzador. Malauradament el codi anglès en la seua aplicació en els workshops és en gran mesura encara lletra morta – degut a una insuficiència en el personal d’inspecció. - F. E.} <=

(323) Hom troba una exposició detallada de la maquinària emprada en el camp anglès a «Die landwirthschaftliche Geräthe und Maschinen Englands» del doctor W. Hamm. 2. ed., 1856. En el seu esquema del curs de desenvolupament de l’agricultura anglesa el senyor Hamm segueix acríticament el senyor Leonce de Lavergne. {A la 4 ed. - Ara naturalment superat. - F. E.} <=

(324) «Dividiu el poble en dos camps hostils de calets abufonats i nans emasculats. Bon cel! Una nació dividida en interessos agrícoles i comercials, que es fa dir sana, que es té per il·lustrada i civilitzada, no tan sols malgrat, sinó justament com a conseqüència d’aquesta divisió monstruosa i antinatural». (David Urquhart, l.c.p. 119). Aquest fragment mostra alhora la força i la feblesa d’una mena de crítica que sap jutjar i condemnar el present, però sense saber copsar-lo. <=

(325) Vegeu Liebig. «Die Chemie in ihrer Anwendung auf Agrikultur und Physiologie», 7. ed, 1862, especialment en el primer volum l’«Einleitung in die Naturgesetze des Feldbaus». El desenvolupament de l’aspecte negatiu de l’agricultura moderna, des del punt de mira de la ciència natural, és un de les contribucions immortals de Liebig. També el seu aperçu històric sobre la història de l’agricultura, per bé que no sense grans errades, conté moments il·luminadors. Cal lamentar que s’encamine en posicions arriscades com la següent: «Mitjançant una pulverització més acabada i una roturació més freqüent es promou la crculació de l’aire en l’interior del sòl porós, i la superfície de sòl exposada a l’acció de l’aire augmenta i es renova, per bé que és fàcil comprendre que la més gran productivitat del camp no es proporcional al treball que s’hi empra, sinó que puja en una relació inferior». «Aquesta llei», hi afegeix Liebig, «és original de J. St. Mill al seus ‘Princ. of Pol. Econ.’, v. I, p. 17, expressada de la següent forma: ‘Que el producte de la terra augmente caeteris paribus en una relació inferior a l’augment dels treballadors emprats’» (el senyor Mill repeteix ací en una fórmula incorrecta la llei de la escola de Ricardo segons la qual «the decrease of the labourers employes», la disminució de treballadors emprats, mantingué a Anglaterra un ritme coincident amb el de l’avenç de l’agricultura, una llei que trobada i dissenyada per a Anglaterra, si més no, allà no té cap aplicació), «‘és una llei universal de la indústria agrícola’, i és prou remarcable que en desconegués el fonament». (Liebig, l.c., Bd. I, p. 143 i notes). A banda de la interpretació errònia del mot «treball», pel qual Liebig entén quelcom de diferent al significat de l’economia política, és en tot cas «prou remarcable» que el senyor J. St. Mill pogués ésser el primer autor d’una teoria que publicà originalment James Anderson en l’època d’A. Smith i repetida en diferents obres fins a començaments del segle XIX, que Malthus, destacat mestre de plagis (tota la seua teoria de la població és un plagi desvergonyit), s’annexionà el 1815, que West desenvolupà en la mateixa època i de forma independent d’Anderson, que Ricardo el 1817 posà en contacte amb la teoria general del valor per després fer la volta al món sota el nom de Ricardo, que el 1820 fou vulgaritzada per James Mill (pare de J. St. Mill) i finalment fou repetida, entre d’altres, pel senyor J. St. Mill com un dogma acadèmic força universalitzat. És innegable que J. St. Mill deu en tot cas la seua autoritat «remarcable» gairebé tan sols a quidproquo similars. <=