2. Capítol. El procés d'intercanvi | Índex | 4. Capítol. La transformació dels diners en capital
TERCER
CAPÍTOL
Els diners i la circulació de
mercaderies
En tot aquest escrit, per simplificar, assum l'or com a mercaderia monetària.
La primera funció de l'or consisteix en oferir el món de les mercaderies del material que n'expressa el valor, o representar els valors de les mercaderies com a quantitats d'una mateixa denominació, qualitativament igual i quantitativament comparable. Així funciona com a mesura universal dels valors, i tan sols per aquesta funció l'or esdevé la mercaderia equivalent específica, els diners.
No és pels diners que les mercaderies es fan commensurables. Al contrari. Com que totes les mercaderies com a valors són realitzacions de treball humà, i per tant són commensurables entre elles, se'n poden mesurar els valors amb una mateixa mercaderia específica i aquesta es transforma en la llur mesura social del valor o diners. Els diners com a mesura del valor és la forma necessària d'aparença de la mesura immanent del valor de les mercaderies, el treball.(50)
L'expressió del valor d'una mercaderia en or – x de mercaderia a = y de mercaderia monetària – n'és la forma monetària o preu. Amb una única equació, com 1 tona de ferro = 2 unces d'or n'hi ha prou ara per expressar el valor del ferro d'una forma socialment vàlida. Ja no cal que l'equació siga membre d'una filera d'equacions de valor de les altres mercaderies, perquè la mercaderia equivalent, l'or, posseeix ja el caràcter de diners. La forma relativa general del valor recupera per tant ara la forma d'un valor relatiu simple o individual. D'altra banda l'expressió relativa generalitzada del valor o la sèrie inacabable d'expressions relatives del valor esdevé la forma relativa específica del valor de la mercaderia monetària. Aquesta sèrie és, però, ara ja socialment reconeguda en els preus de les mercaderies. Hom llig les citacions d'una llista de preus a la inversa i troba la quantitat de valor dels diners expressada en totes les possibles mercaderies. Els diners, contràriament, no tenen cap preu. Per tal d'expressar-ne la forma relativa pròpia del valor respecte de les altres mercaderies, hom ha de comparar-lo amb el propi equivalent.
El preu o la forma monetària de les mercaderies és, com la llur forma del valor en general, diferent de la forma material real, i per tant tan sols és una forma ideal o mental. El valor del ferro, de la tela de lli, del gra, etc., existeix, per bé que invisible, en aquestes pròpies coses; es percep idealment mitjançant la llur comparació amb l'or, una relació amb l'or que tan sols existeix en la ment. El custodi de la mercaderia, per tant, ha de moure la llengua o col·locar-hi una etiqueta abans que el preu en siga comunicat al món exterior.(51) Com que l'expressió del valor de les mercaderies en or és ideal, podem emprar per aquesta operació també únicament or mental o ideal. Qualsevol custodi de mercaderies sap que és lluny de convertir les seues mercaderies en diners, quan n'expressa el valor en un preu o en una forma mental d'or, i que això no necessita gens ni mica d'or real, per estimar en aquest metall milions de valors de mercaderia. En la llur funció de mesura del valor els diners serveixen per tant tan sols com a diners mentals o ideals. Aquesta circumstància ha permès les més arrauxades teories.(52) Per bé que tan sols els diners mentals serveixen aquesta funció de mesura de valor, el preu depèn completament del material monetari real. El valor, és a dir la quantitat de treball humà que hi ha continguda en una tona de ferro, s'expressa en una quantitat mental de mercaderia monetària, que conté una quantitat igual de treball. Per tant, segons si l'or, l'argent o el coure serveixen com a mesura de valor, el valor de tona de ferro s'expressarà de formes ben diferents o es pensarà en quantitats del tot diferents d'or, d'argent o de coure.
Per tant, si dues mercaderies diferents, com ara l'or i l'argent, serveixen al mateix temps com a mesures de valor, totes les mercaderies posseeiran una doble expressió de preu, el preu en or i el preu en argent, que es mantindran una al costat de l'altra mentre la relació de valor de l'argent amb l'or reste sense canvis, per exemple = 1:15. Tota alteració d'aquesta relació de valor afecta, però, la relació entre el preu d'or i el preu d'argent de les mercaderia i això mostra de fet que la duplicació de la mesura del valor contradiu la seua funció. (53)
Les mercaderies amb preu determinat es presenten així totes amb la forma: a de mercaderia A = x d'or, b de mercaderia B = z d'or, c de mercaderia C = y d'or, etc., on a, b, c determinen quantitats de les menes de mercaderia A, B, C, x, y, z determinen quantitats d'or. El valor de les mercaderies es canvia per tant en la imaginació per quantitats d'or de diferent magnitud, de forma que, malgrat la confosa diversitat de mercaderies físiques, es canvien per quantitats d'una mateixa mena, quantitats d'or. Com a quantitats diferents d'or es comparen i mesuren entre elles, i s'hi desenvolupa tècnicament la necessitat de fixar una quantitat d'or amb a unitat de mesura. Aquesta unitat de mesura per la divisió posterior en parts alíquotes esdevé la patró. Abans d'esdevindre diners, l'or, l'argent, el coure ja posseeixen aitals patrons pel seu pes en metàl·lic, de forma que, per exemple, una lliura servia d'unitat de mesura i es podia dividir més en unces, etc., o es podia combinar en mesures superiors.(54) En tota circulació de metalls, per tant, els noms preexistents de mesures de pes s'empren en els noms donats a les monedes o en la mesura dels preus.
Com a mesura de valor i com a mesura de preu els diners realitzen dues funcions completament diferents. La mesura del valor és com l'encarnació social del treball humà, la mesura del preu és com el pes consolidat del metall. Com a mesura del valor serveix per transformar els valors de les diferents mercaderies en preus, en quantitats mentals d'or; com a mesura del preu avalua aquestes quantitats d'or. La mesura del valor pren les mercaderies com a valors, la mesura del preu ho fa, contràriament, com a quantitats d'or a partit d'una unitat, i no com el valor d'una quantitat d'or respecte el pes d'una altra. Per què siga la mesura del preu cal fixar un determinat pes d'or com a unitat de mesura. Ací, com en totes les altres determinacions de mesura per quantitats de la mateixa denominació, la solidesa de la relació de mesura és cabdal. Com menys variable siga la mateixa quantitat d'or que serveix d'unitat de mesura, millor acomplirà la seua funció de mesura del preu. L'or pot servir com a mesura del valor perquè ell mateix és un producte del treball i per tant és capaç de variar de valor.(55)
En primer lloc és clar que un canvi del valor d'or no afecta de cap manera la seua funció de mesura. Varie com varie el valor d'or, les diferents quantitats d'or resten en la mateixa relació de valor entre elles. Encara que caigué el valor de l'or en un 1.000%, 12 unces d'or encara tindrien 12 vegades més valor que una de sola, i en els preus tan sols es tracta de la relació entre diferents quantitats d'or. D'altra banda, com que de cap manera una caiguda o pujada del valor d'una unça d'or no altera el seu pes, no s'alteren tampoc els de les seues parts alíquotes, i així l'or sempre serveix com a mesura fixa del preu, per molt que varie de valor.
Un canvi de valor de l'or tampoc no impedeix la seua funció de mesura de valor. Afecta totes les mercaderies al mateix temps, i en deixa per tant inalterats caeteris paribus els valors relatius entre ells, per bé que ara els expressen tots en preus superiors o inferiors.
Igual com en l'expressió del valor d'una mercaderia per valor d'ús de qualsevol altra mercaderia, en l'estimació de les mercaderies en or, s'assum tan sols que la producció d'una determinada quantitat d'or costa per un període donat una certa quantitat de treball. Pel que fa al moviment dels preu de les mercaderies en general s'hi donen les lleis anteriorment desenvolupades per l'expressió senzilla relativa del valor.
El preu de les mercaderies tan sols pot augmentar de forma general, o per un augment dels valors de les mercaderies mentre el valor dels diners resta constant, o per una caiguda del valor dels diners mentre el valors de les mercaderies resten constants. I al contrari. El preu de les mercaderies tan sols pot augmentar de forma general, o per una caiguda dels valors de les mercaderies mentre el valor dels diners resta constant, o per un augment del valor dels diners mentre els valors de les mercaderies resten constants. Per tant no se segueix de cap manera que un augment en el valor dels diners comporte necessàriament una caiguda proporcional dels preus de les mercaderies i una caiguda del valor dels diners, un augment proporcional dels preus de les mercaderies. Això tan sols val si les mercaderies no varien de valor. Si les mercaderies, per exemple, augmenten de valor al mateix temps que augmenta el valor dels diners, es mantenen els mateixos preus. Si el llur valor augmenta més lentament o més ràpidament que el valor dels diners, la caiguda o l'augment en els preus serà determinada per la diferència entre el llur moviment de valor i el dels diners, etc.
Tornam de nou a l'examen de la forma de preu.
Hi ha discrepàncies entre els noms monetaris dels diferents pesos metàl·lics i els noms originaris dels pesos, que tenen un origen històric: 1. Introducció de diners aliens en els pobles menys desenvolupats, com ara a l'antiga Roma on les monedes d'argent i d'or circularen primer com a mercaderies forasteres. Els noms d'aquestes monedes alienes es diferencia dels noms dels pesos autòctons. 2. Amb el desenvolupament de la riquesa el metall menys noble és bandejat en la funció de mesura del valor pel més noble. El coure per l'argent, l'argent per l'or, tot i que aquesta sèrie puga contradir totes les cronologies poètiques.(56) La lliura era llavors, per exemple, el nom monetari d'una lliura real d'argent. Quan l'or bandejà l'argent com a mesura del valor, s'aplicà el mateix nom a potser 1/15 lliura d'or, d'acord amb la relació del valor de l'or i de l'argent. La lliura com a nom monetari es diferencia ara del nom més habitual del pes de l'or.(57) 3. La devaluació secular dels diners pels prínceps arribà fins al punt que dels pesos originaris de les monedes no hi restà de fet més que els noms.(58)
Aquests processos històrics fan de la separació dels noms monetaris dels pesos metàl·lics dels noms tradicional del pes un fet consuetudinari. Com que la mesura dels diners és d'una banda purament convencional, i de l'altra ha de tindre una acceptació general, és regulada a la fi per la llei. Un pes determinat d'un metall noble, com ara una unça d'or, esdevé oficialment divisible en parts alíquotes, que prenen noms legals com ara lliura, tàler, etc., que esdevenen pròpiament unitats de mesura dels diners, i que es subdivideixen en altres parts alíquotes amb noms legals com xíling, penic, etc.(59) Però tan abans com després resten com a mesures de pes de metalls nobles. Allò que canvia és la divisió i la denominació.
Els preus, o la quantitat de diners, amb els quals els valors de les mercaderies canvien idealment, s'expressen ara així en noms monetaris o en els noms jurídics legalment vàlids de les mesures d'or. Així, per comptes de dir, un quart de gra és igual a una unça d'or, hom a Anglaterra diu que és igual a 3 lliures esterlines, 17 xílings i 101/2 penics. Les mercaderies es diuen així en noms monetaris quan valen, i els diners serveixen com a diners legals quan és qüestió de fixar els valors en la forma monetària.(60)
El nom d'una cosa és del tot aliè a la seua natura. No sé res d'un home si sé que se'n diu Jacobus. Desapareixen igualment en els noms monetaris lliura, tàler, franc, ducat, etc. tota espurna de relacions de valor. La confusió provocada pel misterio d'aquests símbols cabalístics és tan gran perquè els noms monetaris expressen en valor de les mercaderies i alhora parts alíquotes d'un pes de metall, de mesures de diners.(61) D'altra banda és necessari que el valor, per tal de poder-lo diferenciar de les diverses formes materials del món de les mercaderies, prenga aquest material i significat, però que alhora siga una forma purament social.(62)
El preu és el nom monetari del treball realitzat en la mercaderia. L'equivalència de la mercaderia i de la quantitat de diners, el nom de la qual n'és el preu, és per tant una tautologia (63), de la mateixa forma que en general l'expressió relativa del valor d'una mercaderia és l'expressió de l'equivalència de dues mercaderies. Tot i que el preu, com a exponent de la quantitat de valor de la mercaderiam és exponent de la seua relació d'intercanvi amb l'or, no se segueix inversament que l'exponent de la seua relació de bescanvi amb l'or siga necessàriament l'exponent de la seua quantitat de valor. Suposam dues quantitats iguals de treball socialment necessari que són representades per 1 quart de gra i per dues lliures esterlines (gairebé 1/2 unça d'or). Les 2 lliures esterlines són l'expressió monetària de la quantitat de valor del quart de gra, o el seu preu. Si ara les circumstàncies permeten que el preu augmente a 3 lliures, o el redueixen a 1 lliura, llavors tot i que 1 lliura i 3 lliures siguen massa petites o massa grans per expressar la quantitat de valor del gra, en són amb tot el preu, ja que són, en primer lloc, la forma sota la qual apareix el seu valor, diners, i en segon lloc l'exponent de la seua relació d'intercanvi amb els diners. Si les condicions de producció o la productivitat del treball resten iguals s'ha d'esmerçar en la reproducció d'un quart de gra la mateixa quantitat de temps de treball social abans i després del canvi de preu. Aquesta circumstància no depèn ni de la voluntat del productor de gra ni de la dels altres propietaris de mercaderies. La quantitat de valor d'una mercaderia expressa per tant una relació necessària, immanent al seu procés de creació, amb el temps de treball social. Amb la transformació de la quantitat de valor en preu aquesta relació necessària apareix com una relació d'intercanvi entre una mercaderia i una altra d'aliena, la mercaderia monetària. En aquesta relació s'hi pot expressar tan la quantitat de valor de la mercaderia, com una de més o meny gran segons circumstàncies alienes. La possibilitat d'una incongruència quantitativa entre el preu i la quantitat de valor, o la desviació del preu de la quantitat de valor, rau per tant en la pròpia forma de preu. Això no és cap mancança d'aquesta forma, sinó que al contrari la fa una forma adequada per un sistema de producció les lleis inherents de les quals s'imposen tan sols mitjançant irregularitats aparentment cegues que es compensen mútuament.
La forma de preu no tan sols es compatible, però, amb la possibilitat d'una incongruència quantitativa entre la quantitat de valor i el preu, és a dir entre la quantitat de valor i la seua pròpia expressió monetària, sinó que pot comportar una contradicció qualitativa, de forma que el preu en general deixa d'expressar valor, per bé que els diners siguen tan sols la forma de valor de les mercaderies. Coses que en sí no són cap mercaderia, com ara la consciència, l'honor, etc., poden els llurs posseïdores oferir-les per diners i adquirir així mitjançant el preu la forma de mercaderia. Una cosa pot tindre per tant un preu sense tindre un valor. L'expressió del preu en aquest cas és imaginària com certes quantitats matemàtiques. D'altra banda la forma imaginària de preu pot també comportar una relació de valor directa o indirecta, com ara el preu de terra sense cultivar, que no té cap valor perquè no hi ha realitzat cap treball humà.
Com la forma relativa del valor en general, el preu expressa el valor d'una mercaderia, com ara una tona de ferro, en assenyalar que una determinada quantitat d'equivalent, com ara una unça d'or, és bescanviable directament per ferro, però de cap manera a la inversa, que el ferro, per la seua banda, és directament bescanviable per or. Així, perquè a la pràctica puga actuar com a valor d'intercanvi, una mercaderia ha d'abandonar el seu cos natural, i ha de transformar-se d'or imaginari en or real, per bé que aquesta transubstànciació pot ésser «més aspra» que no pas la del «concepte» hegelià de la transició de la necessitat a la llibertat o la d'un bogavant que mude de cuirassa, o l'aparició del vell Adam segons el pare de l'església Jerònim.(64) Al costat de la seua forma real, per exemple ferro, la mercaderia pot posseir en el preu una forma de valor ideal o d'or imaginari, però no pot ésser alhora ferro real i or real. Per establir-ne el preu, n'hi ha prou amb la comparació amb l'or imaginari. Cal substituir-lo per l'or, per tant, perquè lliure al seu posseïdor el servei d'equivalent general. Si el propietari de ferro, per exemple, hagués d'anar al de qualsevol altra mercaderia ofertada, i s'hi hagués de referir al preu del ferro com a prova que ja és forma monetària, tindria la mateixa resposta que donava sant Pere a Dante en el cel després que li recitàs el credo:
«Assai
bene è trascorsa
D'esta moneta già la lega e'l
peso,
Ma dimmi se tu l'hai nella tua borsa».
La forma de preu inclou la bescanviabilitat de les mercaderies per diners i la necessitat d'aquest bescanvi. D'altra banda l'or funciona tan sols com a mesura ideal de valor perquè ja s'ha establert en el procés de bescanvi com a mercaderies monetària. En la mesura ideal del valor s'hi amaguen els durs diners.
a) La metamorfosi de les mercaderies
Hom va veure que el procés d'intercanvi de les mercaderies inclou condicions contradictòries i mútuament excloents. El desenvolupament de les mercaderies no elimina aquestes contradiccions, però genera una forma amb la qual poden coexistir. En general aquest és el mètode amb el qual les contradiccions reals es resolen. És, per exemple, una contradicció que un cos caigue damunt d'un altre i alhora s'hi allunye. L'el·lipse és una de les formes de moviment amb les quals aquesta contradicció tan es realitza com es resol.
En la mesura que en el procés d'intercanvi, les mercaderies van de mans, per les quals no són valors d'ús, a mans per les quals esdevenen valors d'ús, es tracta d'un canvi social de material. El producte d'una forma útil de treball substitueix un altre. Una vegada cau en una posició on serveix com a valor d'ús, cau la mercaderia en l'esfera del consum des de l'esfera del bescanvi de mercaderies. Però ara ens interessa la primera. Hem de considerar per tant tot el procés des d'un aspecte formal, per tant tan sols des del canvi formal o la metamorfosi de les mercaderies, mitjançant la qual té lloc el canvi social de material.
La comprensió d'aquest canvi formal és força incompleta, a banda de per la manca de claredat en els propis conceptes del valor, per la circumstància que cada canvi formal d'una mercaderia resulta de l'intercanvi de dues mercaderies, una mercaderia comuna i la mercaderia monetària. Si hom resta en aquest moment material del bescanvi de la mercaderia per or, se li passa per alt allò que hauria de veure, és a dir què hi ha de la forma. Hom oblida que l'or com a simple mercaderia no és monetària i que les altres mercaderies expressen el preu en or com la forma monetària pròpia.
Les mercaderies entren inicialment en el procés d'intercanvi tal com són, sense daurar ni ensucrar. Es produeix després una duplicació de la mercaderia en mercaderia i diners, una oposició externa que es corresponen a l'oposició immanent del valor d'ús i del valor. En aquesta oposició les mercaderies com a valors d'ús topen amb els diners com a valor d'intercanvi. D'altra banda totes dues cares oposades són mercaderies, per tant unitats de valor d'ús i valor. Però aquesta unitat de diferències es manifesta en dos pols oposats i en cadascun d'ells amb els conceptes canviats. La mercaderia és valor d'ús real, l'essència del qual tan sols apareix idealment en el preu, on es compara amb l'or oposat com a forma real del valor. Contràriament el material monetari s'hi presenta tan sols com a materialització de valor, com a diners. És per tant el valor d'intercanvi real. El seu valor d'ús apareix tan sols de forma ideal en la sèrie d'expressions relatives del valor, en les quals s'oposa a les mercaderies com la suma de les seues formes reals d'ús. Aquestes formes oposades de mercaderies són les formes reals del moviment del llur procés d'intercanvi.
Acompanyam ara qualsevol propietari de mercaderies, com ara el nostre vell conegut teixidor de lli, a l'escenari del procés d'intercanvi, al mercat. La seua mercaderia, 20 colzes de tela de lli, té un preu determinat. El seu preu és de 2 lliures esterlines. La canvia per 2 £ i com a home, i com a home de la vella collita, canvia de nou les dues lliures per una bíblia familiar del mateix preu. La tela de lli, que per ell tan sols era una mercaderia, un reservori de valor, l'aliena per or, la seua forma de valor, i després aliena aquesta forma per una altra mercaderia, la bíblia, la qual, però, ha d'arribar a la casa del teixidor com a objecte d'ús i per satisfer una necessitat edificant. El procés d'intercanvi de les mercaderies es realitza així per tant en dues metamorfosis de caràcter oposat i mútuament complementari – la conversió de la mercaderia en diners i la reconversió dels diners en mercaderia.(65) Els moments de la metamorfosi de les mercaderies són igualment transaccions dels posseïdors de mercaderies—venda, bescanvi de la mercaderia per diners; compra, bescanvi dels diners per una mercaderia, i la unitat de tots dos actes és la venda per la compra.
Com a resultat final de la transacció, el teixidor de lli posseeix ara una bíblia per comptes de la tela de lli, per comptes de la seua mercaderia original en té una altra del mateix valor però d'utilitat diferent. De manera similar adquireix els seus altres mitjans de vida—i de producció. Des del seu punt de mira tot el procés no és més que l'intercanvi dels seus productes de treball amb productes de treball aliè, un intercanvi de productes.
El procés d'intercanvi de mercaderies es realitza així per tant pel següent canvi formal:
mercaderia –
diners – mercaderia.
m - d - m.
El contingut material del qual és el moviment m – m, el bescanvi d'una mercaderia per una mercaderia, el canvi material de treball social, que constitueix el resultat del propi procés.
M – d. Primera metamorfosi de la mercaderia o venda. La migració del valor de la mercaderia del cos de la mercaderia al cos dels diners, és, com he dit en una altra ocasió, el salto mortale de la mercaderia. Si fa curt, encara que de fet la mercaderia no pren mal, sí en pren el propietari. La divisió social del treball fa que el seu treball siga parcial mentre les seues necessitats són múltiples. Per això el seu producte li serveix tan sols de valor d'intercanvi. Però tan sols conté la forma equivalent socialment vàlida com a diners, i aquests diners es troben en una butxaca aliena. Per tal de fer-los sortir, la mercaderia abans de res ha de tindre un valor d'ús pel propietaris dels diners, i per això el treball esmerçat siga d'una forma socialment útil, és a dir com a part de la divisió social del treball. Però la divisió del treball és un organisme espontani, que apareix contínuament damunt l'esquena dels productors de mercaderies. Potser la mercaderia és producte d'una nova forma de treball, que pretén satisfer noves necessitats o fins i tot crear-ne de pròpies. Una única funció que feia part de les moltes funcions d'un mateix productor de mercaderies, pot separar-se d'aquest conjunt i establir-se com a branca particular del treball i vendre el seu producte incomplet en el mercat com una mercaderia independent. Les circumstàncies poden ésser madures o no per aquest procés de diferenciació. El producte satisfà avui una necessitat social. Demà pot ésser substituït completament o parcial per un producte adient. També el treball del nostre teixidor de lli, tot i que siga un membre patent de la divisió social del treball, no garanteix de cap manera el valor d'ús dels seus vint colzes de tela de lli. Quan la necessitat social de la tela de lli, com la de qualsevol altre producte, es veu saturada pels productes de teixidors rivals, els del nostre amic esdevenen excessius, superflus i, per tant, inútils. Tot i que hom no mira la boca d'un cavall regalat, el nostre amic no va al mercat per fer presents. Però suposau que el seu producte resulta un valor d'ús i que per tant és una mercaderia que atrau diners. Ara, però, la qüestió és, quants diners? La resposta ja és anticipada en el preu de la mercaderia, en l'exponent de la seua quantitat de valor. Passam de llarg el càlcul merament subjectiu del propietari de la mercaderia, que és corregit aviat de forma objectiva pel mercat. Suposam que hi ha esmerçat tan sols el temps de treball socialment necessari per produir-lo. El preu de la mercaderia és per tant únicament el nom monetari de la quantitat de treball social que hi ha realitzat. Però sense la seua participació i a esquenes del nostre teixidor de lli les condicions acostumades de producció del teixit de lli canvien. El temps de treball socialment necessari sens dubte per la producció d'un colze de tela de lli, deixa d'ésser-ho avui, un fet que el propietari dels diners percep aviat pels preus dels competidors del nostre amic. Malauradament per ell hi ha molts teixidors al món. Suposam finalment que no hi ha disponible cap peça de tela de lli al mercat que no continga més treball del socialment necessari. Malgrat això tot la suma d'aquestes peces contenen un treball esmerçat superfluament. Si el mercat no pot absorbir tota la quantitat de tela de lli al preu normal de 2 xílings per colze, això mostra que s'hi ha esmerçat una porció massa gran del treball social total sota la forma de teixit de lli. L'efecte és el mateix que si cada teixidor de lli individual hagués esmerçat més temps de treball en el seu producte particular que el socialiment necessari. Es podria dir: enxampats plegats, penjats plegats. Tota la tela de lli en el mercat compta tan sols com un article comercial, del qual cada peça n'és tan sols una part alíquota. I de fet el valor de cada colze individual és tan sols la materialització de la mateixa quantitat socialment determinada d'una mateixa mena de treball humà.
Hom veu doncs que la mercaderia s'estima els diners, però que «the course of true love never does run smooth». Amb la mateixa espontaneïtat que es realitza la compartimentació qualitativa de l'organisme social de producció, s'hi realitza la compartimentació quantitativa, que s'expressa en els seus membra disjecta del sistema de divisió del treball. El nostre propietari de mercaderies descobreix per tant que la mateixa divisió del treball que el fa un productor privat independent, també fa independents el procés social de producció i les seues relacions en aquest procés de la voluntat dels productors, i que l'aparent independència mútua dels individus s'acompanya d'un sistema de dependència material, general i mútua.
La divisió del treball converteix el producte del treball en una mercaderia i per tant fa necessària la seua conversió en diners. Alhora fa força accidental l'assoliment d'aquesta transubstanciació. Ací tan sols consideram el simple fenomen, i suposam la seua progressió normal. A més, si es realitza a la fi, si la mercaderia és per tant comercialitzable, el canvi material pot fer-se tot i que el preu siga anormalment baix o per sota de la quantitat de valor.
Un propietari de mercaderia aconsegueix or per la seua mercaderia i l'altre mercaderies pels seu or. El fenomen sensible és el canvi de mans o de posició de la mercaderia i de l'or, de 20 colzes de tela de lli i de 2 lliures esterlines, és a dir el llur intercanvi. Però amb què es canvia la mercaderia? Amb la seua pròpia forma general de valor. I amb què l'or? Amb una forma particular del seu valor d'ús. Per què esdevé l'or diners per la tela de lli? Perquè el seu preu de 2 lliures esterlines o el seu nom monetari ja es compara amb l'or com a diners. L'alienació de la forma originària de la mercaderia es realitza per l'alienació de la mercaderia, és a dir en l'instant que el seu valor d'us atrau realment l'or que tan sols existia imaginàriament en el preu. La realització del preu o de la forma del valor merament ideal de la mercaderia és per tant alhora inversament la realització del valor d'ús merament ideal dels diners, la transformació de la mercaderia en or i alhora la transformació dels diners en mercaderia. Un procés que és un procés doble, des del pol del propietari de mercaderies és una venda, des del pol oposat del propietari de diners és una compra. O la venda és una compra, m – d i alhora d - m.(66)
Fins ara no hem conegut cap relació econòmica dels humans a banda de la de propietaris de mercaderia, una relació en la qual s'apropien del producte del treball aliè amb l'alienació del propi. Perquè un propietari de mercaderies es puga troba amb un propietari de diners, cal que el producte del treball del darrer siga de la natura de la forma monetària, i per tant material monetari com or, etc., o bé que la seua pròpia mercaderia ja s'haja despullat de la forma d'ús originària. Per funcionar com a diners, l'or, naturalment, ha d'entrar en un punt qualsevol del mercat. Aquest punt rau en la seua font de producció, allà on es bescanvia com a producte immediat del treball amb altres productes del treball del mateix valor. Però des d'aquest instant representa el preu realitzat d'una mercaderia.(67) A banda dels bescanvi de l'or per mercaderies en la seua font de producció, l'or en mans de qualsevol propietari de mercaderies és la forma aliena de la seua mercaderia alienada, el producte de la venda o primera metamorfosi de la mercaderia m - d.(68) L'or esdevé diners ideals o mesura del valor, perquè totes les mercaderies hi mesuren el valor i en contrasten idealment la llur forma d'ús i en fan la llur forma de valor. Esdevé diners reals perquè les mercaderies en la llur alienació general canvien realment les llurs formes naturals com a formes d'ús i esdevenen així en realitat formes de valor. En la llur forma de valor, les mercaderies es despullen de tota espurna de valor espontani d'ús i de treball útil concret, al qual deuen l'origen, per tal de mudar en la materialització socialment uniforme del treball humà indiferenciat. Hom no veu per tant en els diners, quina és la mercaderia que s'hi ha transformat. En la forma monetària totes s'hi veuen iguals. Els diners poden per tant ésser bruts, per bé que la brutícia no és diners. Assumirem que les dues monedes d'or per les quals el nostre teixidor de lli ha alienat la seua mercaderia són la forma mudada d'un quart de gra. La venda de tela de lli, m – d, és igualment compra, d - m. Però com a venda de la tela de lli comença en aquest procés un moviment que acaba amb el seu contrari, amb la compra de la bíblia; com a compra de la tela de lli acaba un moviment que començà amb el seu contrari, amb la venda de gra. M – d (tela de lli – diners), que és la primera fase de m - d – m (tela de lli – diners – bíblia), és igualment d – m (diners – tela de lli), la darrera fase d'un altre moviment m – d -m (gra – diners – tela de lli). La primera metamorfosi d'una mercaderia, la seua transformació de la forma de mercaderia a diners, és igualment la segona metamorfosi oposada d'una altra mercaderia, la reconversió de la forma monetària a mercaderia.(69)
D – m. Segona o darrera metamorfosi de la mercaderia: compra. - Perquè els diners són la forma aliena de totes les altres mercaderies o el producte de la llur alienació general, la mercaderia absolutament alienable. Llig tots els preus cap endarrere i es reflecteix així en tots els objectes de mercaderia com el material de la seua pròpia realització. Alhora els preus, els donadors de vida, defineixen els límits de la convertibilitat de les mercaderies, és a dir la seua pròpia quantitat. Com que la mercaderia desapareix en la seua conversió en diners, hom no veu en els diners com ha anat a parar a les mans dels seu propietari o amb què s'ha canviat. Non olet, siga quin siga l'origen. Si representa d'una banda una mercaderia venuda, també de l'altra representa una mercaderia comprable.(70)
D – m, la compra és igualment la venda, m – d; la darrera metamorfosi d'una mercaderia és per tant igualment la primera metamorfosi d'una altra mercaderia. Pel nostre teixidor de lli conclou la vida de la seua mercaderia en la bíblia, en la qual ha reconvertit les 2 lliures esterlines. Però posam que el venedor de bíblies transforma les 2 lliures esterlines perdudes pel teixidor de lli en aiguardent de blat. D – m, la fase final de m – d – m (tela de lli – diners – bíblia), és igualment m – d, la primera fase de m – d – m (bíblia – diners – aiguardent de blat). Com que el productor de mercaderies ofereix tan sols un producte concret, el ven sovint en grans quantitats, mentre que les seues múltiples necessitats el forcen a dividir el preu realitzat o suma de diners aconseguida en nombroses compres. Una venda du per tant a nombroses compres de diverses mercaderies. La metamorfosi final d'una mercaderia constitueix així una suma de metamorfosis inicial d'altres mercaderies.
Si consideram ara la metamorfosi general d'una mercaderia, com ara la tela de lli, veiem primerament que consisteix en dos moviments oposats i mútuament complementaris, m – d i d – m. Aquestes dues mutacions oposades de la mercaderia es realitzen en dos processos oposats dels propietaris de mercaderies i es reflecteixen en dos actors econòmics oposats. Com a agent de la venda esdevé venedor, com a agent de compra, comprador. Però com que cada mutació mutació de la mercaderia en les dues formes, la forma de mercaderia i la forma monetària, existeixen al mateix temps, tan sols que en pols oposat, de forma que al mateix propietari de mercaderies com a venedor s'hi oposa un altre comprador i com a comprador, un altre venedor. Com la mateixa mercaderia passa successivament per les dues mutacions contràries, de mercaderia a diners i de diners a mercaderia, igualment canvia el mateix propietari de mercaderies del paper de venedor al de comprador. No són per tant gens sòlids, sinó que dins la circulació de mercaderies les persones canvien de paper.
La metamorfosi general d'una mercaderia inclou en la forma més simple quatre extrems i tres personae dramatis. Primer la mercaderia s'enfronta amb els diners com a forma de valor, i que existeix amb tota la seua dura realitat material en una butxaca aliena. Així s'enfronta el propietari de la mercaderia amb un propietari de diners. Tan bon punt ara la mercaderia s'ha transformat en diners, els darrers n'esdevenen la forma equivalent transitòria, el valor d'ús o contingut del qual existeix en altres mercaderies materials. Com a punt final de la primera mutació de mercaderies, els diners són igualment el punt de partida de la segona. Així el venedor del primer acte esdevé el comprador en el segon, on apareix un tercer propietari de mercaderies com a venedor.(71)
Les dues fases oposades del moviment de la metamorfosi de les mercaderies constitueixen un cicle: la forma de mercaderia, abandonament de la forma de mercaderia, retorn a la forma de mercaderia. Certament la pròpia mercaderia s'hi determina de forma oposada. En el punt de partida no és un valor d'ús, i en el punt final és un valor d'ús pel seu propietari. Així els diners apareixen primer com una cristal·lització sòlida de valor, en el qual s'hi transforma la mercaderia, per dissoldre's com a simple forma equivalent després.
Les dues metamorfosis són el cicle d'una mercaderia i constitueixen alhora les metamorfosis parcials invertides de dues altres mercaderies. La mateixa mercaderia (tela de lli) obre la sèrie de la pròpia metamorfosi i conclou la metamorfosi general d'una altra mercaderia (el blat). Mentres, en la primera mutació, la venda, juga aquests dos papers personalment. Com a cristàlida d'or, contràriament, culmina el propi camí vital i completa alhora la primera metamorfosi d'una tercera mercaderia. El cicle de la sèrie de metamorfosis de cada mercaderia es fa indestriable dels cicles d'altres mercaderies. El procés general constitueix la circulació de mercaderies.
La circulació de mercaderies es diferencia no tan sols formalment, sinó també essencialment, del bescanvi directe de productes. Tan sols cal que hom considere el decurs del procés. El teixidor de lli ha canviat de fet la tela de lli per la bíblia, una mercaderia pròpia per una d'aliena. Però aquest fenomen és tan sols cert per ell. El tractant de bíblies, que prefereix l'escalfor a la fredor, no era més conscient de canviar la bíblia per tela de lli que el teixidor de lli del fet que la seua pròpia tela de lli s'havia canviat per gra, etc. La mercaderia de B substitueix la mercaderia d'A, però A i B no canvien mútuament les mercaderies. Pot passar de fet que A i B es compren mútuament l'un a l'altre, però aquests contactes particulars no són de cap manera la relació general de la circulació de mercaderies. D'una banda hom hi veu com l'intercanvi de mercaderies trenca totes les restriccions individuals i locals de l'intercanvi directe de productes i desenvolupa el canvi material del treball humà. D'altra banda s'hi desenvolupa una esfera general de relacions socials espontànies, incontrolable per les persones implicades. El teixidor tan sols pot vendre tela de lli perquè el pagès ha venut gra, Nascalent tan sols ven la bíblia perquè el teixidor ven tela de lli, el destil·lador tan sols ven aiguardent perquè l'altre ha venut l'aigua de la vida eterna, etc.
El procés de circulació no conclou així tampoc, a diferència del bescanvi directe de productes, en el canvi de posicions o de mans de valors d'ús. Els diners no desapareixen perquè deixen finalment la sèrie de metamorfosis d'una mercaderia. Cauen constantment de nou en circulació a través d'altres mercaderies. Per exemple en la metamorfosi general de la tela de lli: tela de lli – diners – bíblia, primer cau de la circulació la tela de lli, i els diners continuen a lloc, cau després la bíblia de la circulació, i els diners continuen a lloc. La substitució d'una mercaderia per una altra deixa igualment en una tercera mà la mercaderia monetària.(72) La circulació traspua diners contínuament.
No hi ha res més innocent que el dogma que diu que, com que la circulació de mercaderies implica necessàriament un pes igual de vendres i de compres, perquè cada venda és una compra i vice versa. Si això vol dir que el nombre de vendres reals és igual al nombre de compres, això és una simple tautologia. Però allò que vol dir és que el venedor du el seu propi comprador al mercat. La venda i la compra són un acte idèntic com a relació de canvi entre dues persones diametralment oposades, el propietari de mercaderies i el propietari de diners. Constitueixen dos actes diametralment oposats quan els realitza la mateixa persona. La identitat de la venda i de la compra implica per tant que la mercaderia és inútil si no és convertida amb el recurs alquimista de la circulació en diners, si no la pot vendre el seu propietari, i per tant no la compra el propietari de diners. Aquesta identitat suposa a més que el procés, si té lloc, constitueix un punt de repòs, una etapa vital de la mercaderia, més llarga o més curta. Com que la primera metamorfosi de la mercaderia és igualment venda i compra, aquesta part del procés és igualment un procés independent. El comprador té la mercaderia, el venedor té els diners, és a dir una mercaderia amb una forma que pot circular, per bé que tard o d'hora aniran de nou al mercat. Ningú no pot vendre sense que un altre compre. Però ningú necessita immediatament comprar perquè ha venut. La circulació salta totes les limitacions temporals, espaials i individuals del bescanvi de productes, i ho fa amb l'escissió de la identitat directa anterior entre l'alienació d'allò propi i l'adquisició del producte del treball aliè, amb l'oposició de la venda i la compra. Que processos oposats mútuament independents constitueixen una unitat interna, és el mateix que dir que aquesta unitat interna condueix a una oposició externa. Si la dependència externa esdevé una independència interna per la mútua separació, la unitat s'afirma mitjançant – una crisi. L'oposició immanent en la mercaderia del valor d'ús i el valor, del treball privat, que s'ha d'expressar alhora com treball social directe, de treballs concrets particulars, que s'hi donen alhora tan sols com a treball general abstracte, de la personificació de les coses i de la cosificació de les persones – aquestes contradiccions immanents apareixen en les oposicions de la metamorfosi de les mercaderies i hi desenvolupen les seues formes de moviment. Aquestes formes impliquen per tant la possibilitat, però no pas més que la possibilitat de crisis. El desenvolupament d'aquesta possibilitat en realitat sorgeix de tota una sèrie de relacions, que des del punt de mira de la circulació senzilla de les mercaderies encara no existeixen.(73)
Com a mitjà de la circulació de mercaderies recau en els diners la funció de mitjà de circulació.
El canvi formal en el qual es completa el canvi material dels productes del treball, m – d – m, requereix que el mateix valor que, com a mercaderia, constitueix el punt de partida del procés ha de retornar al mateix punt com a mercaderia. Aquest moviment de mercaderies és per tant un cicle. D'altra banda aquesta mateixa forma implica el cicle dels diners. El seu resultat és l'allunyament continu dels diners des del seu punt de partida, no el seu retorn. Mentre el venedor s'aferra a la forma mutada de la seua mercaderia, els diners, aquesta mercaderia es troba en l'estadi de la primera metamorfosi i tan sols ha completat la primera meitat de la circulació. Quan es compleix el procés de venda i de compra, també els diners de nou s'allunyen de les mans del seu propietari original. Certament que, quan el teixidor de lli, després de la compra de la bíblia, ven noves teles de lli, li tornen els diners a les mans. Però aquest retorn no es deu a la circulació dels primers 20 colzes de tela de lli, ja que allò més aviat els allunyà de les mans del teixidor de lli cap a les del venedor de bíblies. El retorn tan sols es deu a la renovació o repetició del mateix procés de circulació per mercaderia nova i acaba amb el mateix resultat d'abans. Dla forma de moviment directament impulsada pels diners mitjançant la circulació de les mercaderies és per tant el seu allunyament constant des del punt de partida, el seu pas de mans d'un propietari de mercaderies a un altre, o el seu curs (currency, cours de la monnaie).
El curs dels diners és la repetició constant i monòtona del mateix procés. La mercaderia sempre es troba al costat del venedor, els diners al costat del comprador, com a mitjà de compra. Funciona com a mitjà de compra, perquè realitza el preu de la mercaderia. En realitzar-se, sostrau la mercaderia de les mans del venedor, mentre al mateix temps s'allunya de la mà del comprador cap a la del venedor, on repeteix el mateix procés amb una altra mercaderia. Que aquesta forma unidireccional del moviment monetari sorgesca del moviment formal bidireccional de la mercaderia no és patent. La pròpia natura de la circulació de les mercaderies provoca l'aparença oposada. La primera metamorfosi de la mercaderia és visible no tan sols com a moviment de diners, sinó també com a moviment propi, però la segona metamorfosi és tan sols visible com a moviment de diners. En la primera meitat de la seua circulació la mercaderia canvia de lloc pels diners. Per tant queda igualment fora de la circulació la forma d'ús cap al consum.(74) La seua forma de valor o larva monetària apareix en el seu lloc. La segona meitat de la circulació ja no es fa sota la seua pròpia forma natural, sinó sota la forma d'or. La continuïtat del moviment depèn per tant del tot de la banda dels diners i el mateix moviment que en relació a la mercaderia consisteix en dos processos oposats, és, pel que fa al propi moviment dels diners, el mateix procés, un canvi continuat de lloc amb altres mercaderies. El resultat de la circulació de mercaderies, la substitució d'una mercaderia per una altra, no sembla deure's al propi canvi formal, sinó a la funció dels diners com a mitjà de circulació, que fa circular unes mercaderies sense moviment propi, i les passa de mans on no són un valor d'ús a mans on sí ho són, i en una direcció contrària a la del seu propi desplaçament. Allunyen les mercaderies contínuament de l'esfera de la circulació, i contínuament les allunyen alhora mentre circulen del punt de partida. Així doncs, tot i que el moviment dels diners és tan sols l'expressió de la circulació de mercaderies, sembla que, contràriament, la circulació de mercaderies és tan sols el resultat del moviment de diners.(75)
D'altra banda els diners adopten la funció de mitjà de circulació tan sols a través dels valors independents de les mercaderies. El seu moviment com a mitjà de circulació és per tant únicament de fet el propi moviment formal de les mercaderies. Això s'ha de reflectir clarament en el desplaçament dels diners. Per exemple, la tela de lli transforma la seua forma de mercaderia en forma monetària. L'extrem final de la seua primera metamorfosi m – d, la forma monetària, esdevé llavors l'extrem inicial de la darrera metamorfosi d – m, la reconversió en la bíblia. Però cadascun d'aquests dos canvis formals es realitza mitjançant un bescanvi entre mercaderia i diners, mitjançant un canvi mutu de posicions. Les mateixes monedes van com a formes alienades de la mercaderia a les mans del venedor i les deixen com la forma absolutament alienable de la mercaderia. Canvien dues vegades de posició. La primera metamorfosi de al tela de lli du aquestes monedes a la butxaca del teixidor, la segona les treu de nou. El dos canvis formals oposats de la mateixa mercaderia es reflecteixen així en el canvi doble de posició dels diners en sentits oposats.
Si tan sols s'hi donen metamorfosis parcials de mercaderies, simples vendes o simples compres, els mateixos diners també canvien de lloc únicament una vegada. El seu segon canvi de posició expressa sempre la segona metamorfosi de les mercaderies, la seua reconversió a partir dels diners. En la repetició contínua de canvis de posició de les monedes no s'hi reflecteix tan sols la sèrie de metamorfosis d'una única mercaderia, sinó també l'entrelligament general d'innumerables metamorfosis del món de les mercaderies. És clar que tot això és aplicable a la circulació simple de mercaderies, l'única forma que consideram ara.
Tota mercaderia, en del seu primer pas en la circulació, en el seu primer canvi formal, abandona la circulació per ésser substituïda per una nova mercaderia. Els diners, contràriament, com a mitjà de circulació resideixen contínuament en l'esfera de la circulació i s'hi mouen contínuament. Apareix per tant la qüestió de quants diners absorbeix contínuament aquesta esfera.
En un país s'hi donen cada dia una nombrosa sèrie de metamorfosis parcials de mercaderies al mateix temps i en llocs propers, o dit en uns altres mots, simples vendes d'una banda, simples compres de l'altra. En els preus s'hi comparen les mercaderies en unes quantitats determinades d'or imaginari. Com que tan sols s'hi considera la forma immediata de circulació, les mercaderies i els diners contacten físicament les unes amb els altres, les primeres com el pol de les vendres, i els altres com el pol oposat de les compres, pel procés de circulació del món de les mercaderies la massa de mitjans de circulació la determina la suma de preus de les mercaderies. De fet els diners representen únicament de forma real la suma de preus de les mercaderies que s'expressaven idealment en la suma d'or. La igualtat d'aquestes sumes és per tant evident. Sabem, però, que si els valors de les mercaderies són constant els llurs preus varien amb el valor de l'or (el material monetari), augmentant proporcionalment, quan cau, i caient quan augmenta. Si la suma de preu de les mercaderies augment o cau, la massa de diners en circulació ha d'augmentar o caure amb mateixa mesura. El canvi en la massa de mitjans de circulació s'origina ací de fet pels propis diners, però no per la seua funció de mitjans de circulació, sinó per la seua funció de mesura del valor. El preu de les mercaderies varia inversament respecte el valor dels diners, i per això varia directament la massa de mitjans de circulació amb el preu de les mercaderies. Un fenomen del tot igual s'escauria quan, per comptes de caure el valor de l'or, l'argent el substituís com a mesura del valor, o si per comptes d'augmentar el valor de l'argent, l'or el substituís en la funció de mesura del valor. En un cas hi hauria de circular més argent que no pas anteriorment or, en l'altre menys or que no pas anteriorment argent. En tots dos casos el valor del material monetari varia, és a dir la mercaderia que funciona com a mesura del valor, i per tant l'expressió del valor de les mercaderies, i per tant la massa dels diners en circulació, que serveix de realització d'aquests preus. Hom ha vist que l'esfera de circulació de les mercaderies té una porta per la qual entra l'or (l'argent, en breu, el material monetari) com a mercaderia amb un valor determinat. Aquest valor ja és determinat abans que els diners comencen a funcionar com a mesura del valor, com a determinadors del preu. Si ara, per exemple, cau el valor de mesura del valor, això apareix inicialment com un canvi de preus de les mercaderies que són bescanviades directament en les fonts de producció dels metalls nobles. Especialment en les etapes menys desenvolupades de la societat burgesa una gran part de les altres mercaderies mantenen durant molt de temps el valor antic, ara il·lusori, de la mesura del valor. Però una mercaderia infecta l'altra mitjançant la llur relació de valor, de forma que el preu d'or o d'argent de les mercaderies s'iguala progressivament amb les proporcions determinades pels llurs valors comparatius, fins que els valors de totes les mercaderies s'estimen en els termes del nou valor del metall monetari. Aquest procés d'igualació s'acompanya d'un augment continu en la quantitat de metalls nobles, un augment provocat pel llur flux de substitució dels articles directament bescanviats amb ells en les fonts de producció. En la mateixa mesura, per tant, que les mercaderies adquireixen els llurs preus reals, els llurs valors s'estimen d'acord amb el valor disminuït del metall noble i, en la mateixa proporció, s'aporta la quantitat de metall necessària per realitzar aquests nous preus. Una observació parcial dels fets que seguiren a la descoberta de noves fonts d'or i d'argent, dugué en el segle XVII i especialment en el segle XVIII a la falsa conclusió que els preus de les mercaderies havien augmentat com a conseqüència de l'augment de la quantitat de l'or i de l'argent que funcionava com a mitjà de circulació. A partir d'ara quan haguem d'estimar el preu de la mercaderia ho farem amb el valor de l'or ja establert.
Sota aquesta presuposició, per tant, la massa de mitjans de circulació la determina la suma de preus a realitzar de les mercaderies. Si ara suposam establert el preu de cada mena de mercaderia, la suma de preus de les mercaderies depèn de la massa de mercaderies que es troben en circulació. No cal trencar-se gaire la closca per comprendre que si 1 quart de gra costa 2 lliures esterlines, 200 quarts, 400 lliures esterlines, etc., amb l'augment de la massa de gra cal augmentar la massa monetària amb la qual es compra aquest gra.
Si la massa de mercaderies resta constant, la massa dels diners en circulació flueix amb els canvis de preu de les mercaderies. Augmenta i disminueix perquè la suma de preus de les mercaderies varia d'acord amb els preus. No cal per això de cap manera que els preus de totes les mercaderies pugen o baixen alhora. El canvi de preu d'un determinat nombre d'articles cabdals ja pot augmentar o davallar la suma de preus a realitzar de totes les mercaderies en circulació, i per tant augmentar o disminuir els diners en circulació. Que el canvi de preus de les mercaderies es corresponga al canvi real de valors o merament a fluctuacions del preu de mercat, no canvia l'efecte de la massa de mitjans de circulació.
Suposam
que un nombre de metamorfosis parcials o vendes té lloc
simultàniament i en llocs propers, per exemple, d'1 quart de
gra, de 20 colzes de tela de lli, d'1 bíblia, de 4 gal·lons
d'aiguardent de blat. Si el preu de cada article és de 2
lliures esterlines, llavors la suma de preus a realitzar és de
8 lliures, de forma que cal la circulació d'una massa
monetària de 8 lliures. Aquestes mateixes mercaderies
constitueixen d'altra banda membres d'una determinada sèrie de
metamorfosis: 1 quart de gra – 2 lliures esterlines – 20
colzes de tela de lli – 2 lliures esterlines – 1 bíblia
– 2 lliures esterlines – 4 gal·lons d'aiguardent
de blat – 2 lliures esterlines, de forma que les 2 lliures
esterlines permeten la circulació per les diferents
mercadèries de la sèrie, d'acord amb els llurs preus, i
per tant la suma de preu de les 8 lliures esterlines els realitza
fins a concloure en les mans del destil·lador. Així
realitzen quatre desplaçaments. Aquest canvi repetit de les
mateixes monedes es correspon a doble canvi formal de les
mercaderies, al llur moviment a través de dos estadis oposats
de circulació i a l'entrelligament de les metamorfosis de
diferents mercaderies.(76)
Les fases contradictòries
i mútuament complementàries que constitueixen aquest
procés poden no coincidir en l'espai, sinó succeir-se
temporalment. L'interval de temps constitueix per tant la mesura de
la seua durada, o siga que el nombre de desplaçaments de les
mateixes monedes en un temps determinat es mesura per l'itinerari que
han fet. El procés de circulació de cadascuna de les
quatre mercaderies dura, per exemple, un dia. D'això en
resulta la suma de preus a realitzar: 8 lliures esterlines, el nombre
de desplaçaments de les mateixes monedes durant el dia: 4 i la
massa de diners en circulació: 2 lliures esterlines, o que per
un determinat interval de temps del procés de
circulació:
(Suma
de preus de les mercaderies)/(Nombre de desplaçaments d'una
mateixa moneda) = Massa de diners que funcionen com a mitjà de
circulació. Aquesta llei és general. El procés
de circulació d'un país en un determinat interval de
temps es divideix de fet d'una banda en nombroses metamorfosis
parcials o vendes (i alhora compres) simultànies i properes,
on la mateixa moneda tan sols canvia de lloc una vegada o realitza un
únic desplaçament, i d'altra banda en nombroses sèries
de metamorfosis que són parcialment properes i parcialment
coincidents, on cada moneda fa uns desplaçaments més o
menys nombrosos. El nombre total de desplaçaments fet per
totes les mateixes monedes que es troben en circulació ens
porta al nombre mitjà de desplaçaments de les monedes
individuals o velocitat mitjana dels desplaçaments monetaris.
La massa monetària que entra en circulació al
començament de, posam, un dia del procés de circulació
la determina naturalment la suma dels preus de totes les mercaderies
que circulen simultàniament i a prop. Però dins del
procés una moneda es fa responsable, per dir-ho així,
de les altres. Si una augmenta la seua velocitat de desplaçament,
l'altra l'endarrereix, o cau completament de l'esfera de la
circulació, ja que tan sols s'hi pot absorbir
una massa d'or, que, multiplicada pel nombre mitjà de
desplaçaments dels seus elements individuals, siga igual a la
suma de preus que realitza. Si augmenta per tant el nombre de
desplaçaments de les monedes, disminueix la massa en
circulació. Si disminueix el nombre de desplaçaments,
n'augmenta la massa. Com que la massa de diners que pot funcionar com
a mitjà de circulació depèn de la velocitat
mitjana, tot el que val per treure uns quants sobirans de la
circulació és llençar-n'hi el mateix nombre de
bitllets d'una lliura, una maniobra ben coneguda per tots els
banquers.
De la mateixa forma que el moviment de diners es considera en general tan sols un reflex del procés de circulació de les mercaderies, és a dir del cicle de metamorfosis oposades, també la velocitat dels moviments monetaris reflecteixen la velocitat dels llurs canvis formals, l'entrelligament continu de sèries de metamorfosis, l'afany dels canvis materials, la ràpida desaparició de les mercaderies de l'esfera de la circulació i la igualment ràpida substitució per noves mercaderies. En l'acceleració del moviment monetari apareix per tant la unitat fluctuant de fases oposades i complementàries, la conversió de la forma d'ús en forma de valor i la reconversió de la forma de valor en forma d'ús, o els dos processos de la venda i la compra. Contràriament, en la desacceleració del moviment monetari hi ha la divisió d'aquests dos processos en fases aïllades i oposades, l'estancament del canvi formal i per tant del canvi material. L'origen d'aquest estancament no l'aclareix la pròpia circulació. Tan sols demostra el fenomen. La sensació popular que veu, simultàniament amb la desacceleració del moviment monetari, que els diners apareixen i desapareixen menys sovint en tots els punts de la perifèria de la circulació, atribueix naturalment aquesta desacceleració a una manca quantitativa de mitjans de circulació.(77)
La quantitat total de diners que funcionen en cada interval de temps com a mitjà de circulació el determina d'una banda la suma de preus del món de les mercaderies en circulació, i d'altra banda el flux més lent o més ràpid dels processos oposats de circulació, de la qual depèn la proporció de la suma de preus que pot realitzar la mateixa moneda. La suma de preus de les mercaderies depèn, però, tant de la massa com dels preus de cada mena de mercaderia. Els tres factors: el moviment de preus, la massa de mercaderies en circulació i finalment la rapidesa del moviment monetari, poden varia, però, en sentits i proporcions diferents, segons la suma de preus a realitzar, i per tant segons la massa necessària de mitjans de circulació i les força nombroses combinacions resultants. Tan sols enumerarem ara les més importants en la història dels preus de les mercaderies.
Si els preus de les mercaderies resten constants, la massa de mitjans de circulació pot crèixer perquè la massa de mercaderies es reduesca o es desaccelere la velocitat de moviment dels diners o per totes dues coses alhora. La massa dels mitjans de circulació pot contràriament disminuir amb un decreixement de la massa de mercaderies o per un augment en la velocitat de circulació.
Si els preus de les mercaderies augmenten de forma general la massa de mitjans de circulació pot restar igual quan la massa de les mercaderies en circulació disminueix en la mateixa proporció que cauen els preus, o quan la velocitat de moviment dels diners augmenta al mateix ritme que els preus mentre que la massa de mercaderies en circulació resta constant. La massa de mitjans de circulació pot caure perquè la massa de mercaderies disminueix ràpidament o perquè la velocitat de moviments augmenta més ràpidament que els preus.
Si els preus de les mercaderies cauen de forma general la massa dels mitjans de circulació pot restar igual quan la massa de mercaderies augmenta amb la mateixa proporció que cau el preu, o quan la velocitat de moviments monetaris dismuneix com els preus. Pot crèixer si la massa de mercaderies creix més ràpidament o si disminueix més ràpidament la velocitat de circulació, que no pas cauen els preus de les mercaderies.
Les variacions dels diversos factors poden compensar-se mútuament de forma que, tot i la continuada inestabilitat, la suma de preus a realitzar i la quantitat de diners en circulació siga constant, i per tant també la massa monetària en circulació. Hom troba així, especialment quan considera períodes llargs, que les desviacions del nivell mitjà constant, o de la massa monetària en circulació de cada país són més petites que no s'esperaria en un principi, a banda de les perturbacions més fortes que originen periòdicament les crisis industrials i comercials o, menys sovint, les fluctuacions en el valor dels diners.
La llei segons la qual la quantitat de mitjans de circulació la determina la suma de preus de les mercaderies en circulació i la velocitat mitjana dels desplaçaments monetaris (78), pot expressar-se també com que, donada una certa suma de valor de mercaderies i una certa velocitat mitjana de les llurs metamorfosis, la quantitat de diners en moviment o de material monetari depèn del seu propi valor. La il·lusió que contràriament el preu de les mercaderies el determina la massa de mitjans de circulació i que aquesta depèn al seu torn de la massa de material monetari que es troba en un país (79), data dels postuladors originaris de la hipòtesi absurda que les mercaderies no tenen preu i els diners no tenen valor en entrar en el procés de circulació, i que després s'hi bescanvia una part alíquota del pot de mercaderies per una part alíquota del pot dels metalls.(80)
c) Les monedes. El símbol del valor
De la funció dels diners com a mitjà de circulació sorgeix la seua forma monetària. El pes de l'or imaginat en els preus o en els noms monetaris de les mercaderies s'hi ha de trobar en la circulació com a peces d'or homogènies o monedes. Com l'establiment dels patrons de preus, l'encunyament de moneda pertoca a l'estat. En els diversos uniformes nacionals que porten l'or i l'argent com a monedes, i amb els quals surten al mercat mundial, assenyalen la separació entre les esferes interna o nacional de la circulació de les mercaderies i la seua esfera del mercat mundial.
La moneda d'or i la barra d'or es diferencien per tant únicament per la figura, i l'or és constantment transformable d'una forma a l'altra.(81) L'emissió de la moneda és, però, igualment la via cap a la barreja. En els diferents desplaçaments de les monedes d'or, unes van més lluny i altres menys. El títol d'or i la substància d'or, la forma nominal i la real comencen el llur procés de diferenciació. Monedes d'or amb el mateix nom passen a tindre valors diferents perquè pesen diferent. L'or com a mitjà de circulació es desvia de l'or com a patró de preus i per tant deixa d'ésser l'equivalent real de les mercaderies amb el qual es realitzen els preus. La història d'aquesta confusió constitueix la història monetària de l'edat mitjana i de la moderna fins el segle XVIII. La tendència espontània del procés de circulació de transformar l'essència d'or de les monedes en aparença d'or o les monedes en un símbol de la llur forma metàl·lica oficial la reconeixen les pròpies lleis més modernes sobre el nivell de pèrdua de metall que pot patir una peça d'or fins restar igual o desmonetaritzar-se.
Quan el propi desplaçament monetari separa la forma real de la moneda de la norminal, substitueix la seua presència metàl·lica per la seua presència funcional, de forma que es fa latent la possibilitat que el diner metàl·lic siga substituït en la seua funció monetària per marcs fets d'un altre material o per símbols. Les dificultats tècniques d'encunyar pesos extremadament diminuts d'or o d'argent, i la circumstància que el metall inferior acaba per substituir l'originari com a mesura de valor, l'argent per l'or, el coure per l'argent, i per tant circulen com a diners fins l'instant que el metall més noble els destrona, s'esclareix històricament el paper dels marcs d'argent i de coure com a substituts de les monedes d'or. Substitueixen l'or en els àmbits de la circulació de mercaderies on les monedes circulen més ràpidament i per tant pateixen més desgast, és a dir la compra i la venda continuada a petita escala. Per impedir la consolidació d'aquests succedanis en el lloc del propi or, es determina legalment una proporció inferior, a partir de la qual s'han de rebre obligatòriament com a pagament per comptes de l'or. Els àmbits particulars on es mouen les diferents menes de monedes es limiten naturalment entre ells. Les monedes separades apareixen al costat de l'or en el pagament de fraccions de la moneda d'or més petita; l'or apareix constantment en la circulació al detall, però contínuament hi és allunyat per les monedes separades.(82)
La forma material dels marcs d'argent o de coure la determina la llei arbitràriament. Amb el desplaçament es desgasten més ràpidament encara que les monedes d'or. La llur funció monetària esdevé per tant de fet del tot independent del llur pes, és a dir de tot valor. La presència monetària de l'or es diferencia completament de la seua substància de valor. Coses relativament poc valuoses, com els bitllets de paper, poden per tant funcionar en el seu lloc com a monedes. En els marcs monetaris en metàl·lic el caràcter purament simbòlic és encara emmascarat. En el paper moneda apareix descaradament. Hom veu: ce n'est que le premier pas que coûte.
Ací es tracta tan sols del paper moneda oficial de curs legal. Creix directament de la circulació metàl·lica. Els diners de crèdit implica contràriament relacions que des del punt de mira de la circulació senzilla de les mercaderies ens són del tot desconegudes. Podem remarcar, amb tot, en general, que igual com el propi paper moneda sorgeix de la funció dels diners com a mitjà de circulació, els diners de crèdit arrelen naturalment de la funció dels diners com a mitjà de pagament. (83)
Els bitllets de paper, que expressen noms monetaris com ara 1 lliura esterlina, 5 lliures, etc., els aliena l'estat en el procés de circulació. En la mesura que circulen realment en el lloc de sumes d'or homònimes, reflecteixen en el llur moviment únicament les lleis del desplaçament monetari. Pot sorgir una llei específica de la circulació dels bitllets tan sols per la llur relació de representació amb l'or. I aquesta llei és simplement que l'emissió de paper moneda no ha d'excedir la quantitat que hauria de circular realment d'or (o d'argent) sense tindre'n en compte els símbols. Ara bé, la quantitat d'or que de fet pot absorbir l'esfera de circulació fluctua constantment per damunt o per sota d'un cert nivell mitjà. Amb tot, la massa de mitjans circulants en un determinat país mai no disminueix per sota d'un cert mínim, que s'hi evidencia empíricament. Que aquesta massa mínima canvie contínuament les seues components, és a dir per unes altres monedes, no n'altera naturalment la quantitat ni el flux constant de l'esfera de circulació. Se la pot substituir per tant per símbols en paper. Si d'altra banda avui tot els canals de circulació fossen omplerts amb paper moneda fins al límit d'absorció, demà podrien sobrar com a conseqüència d'una fluctuació de la circulació de mercaderies. S'hi perdria tota mesura. Si els papers superassen la seua mesura, és a dir la quantitat de monedes d'or de la mateixa denominació que poden circular, a banda del perill d'un descrèdit general, representarien tan sols la qauntitat d'or que d'acord amb les lleis immanents del món de les mercaderies és necessària, i per tant el màxim de la quantitat d'or representable. Si la massa de bitllets fos, per exemple, de 2 unces d'or per comptes d'1, llavors, per exemple, 1 lliura seria el nom monetari de 1/8 unces per comptes de 1/4 unces. L'efecte seria el mateix que si s'hagués alterat l'or en la seua funció de mesura de preus. El mateix valor que abans s'expressava amb el preu d'1 lliura, s'expressa ara amb el preu de 2.
El paper moneda és un símbol d'or o de diners. La seua relació amb els valors de mercaderies consisteix per tant únicament en què les expressa idealment en la mateixa quantitat d'or que es respresenten en un sentit simbòlic en els papers. Tan sols en la mesura que el paper moneda representa quantitats d'or, que, com totes les altres quantitats de mercaderia, són també quantitats de valor, és un símbol de valor.(84)
Per acabar hi ha la qüestió de per què l'or es pot substituir simplement per símbols sense valor? Però, com hem vist, tan sols és substituïble en la seua funció aïllada o independent de moneda o de mitjà de circulació. Ara bé, les monedes d'or també presenten de fet altres funcions a banda d'aquesta, per bé que això sembla d'acord amb les monedes d'or que continuen en circulació. Cada peça d'or és una simple moneda o mitjà de circulació mentre es trobe efectivament en moviment. Però això val tan sols per la moneda d'or individual amb una massa mínima que es pot substituir amb paper moneda. Aquesta resta contínuament en l'esfera de la circulació, funciona sempre com a mitjà de circulació i existeix per tant exclusivament per cobrir aquesta funció. El seu moviment representa per tant únicament la successió continuada dels processos inversos de la metamorfosi de les mercaderies m – d – m, on les mercaderies entren en contacte amb les llurs formes de valor únicament per desaparèixer a continuació. La presència independent del valor d'intercanvi de la mercaderia és acú tan sols un moment transitori. Després la substitueix de nou una altra mercaderia. Per tant n'hi ha prou amb la simple existència simbòlica dels diners per un procés on s'allunyen contínuament d'unes mans a les altres. La seua presència funcional absorbeix per dir-ho així la seua presència material. Reflex objectiu i momentani del preu de les mercaderies, funciona tan sols com a símbol de si mateix i per tant el pot substituir també un símbol.(85) Tan sols cal que el símbol dels diners tinga una validesa social objectiva pròpia, i això ho adquireix el símbol en paper mitjançant el curs legal. Tan sols dins les fronteres d'una comunitat o en l'esfera interna de circulació s'hi dóna aquest curs estatal, però és tan sols ací que els diners realitzen completament la seua funció de mitjans de circulació o de monedes i per tant pot lliurar-se de la seua substància metàl·lica en el paper moneda i tindre una existència simplement funcional.
La mercaderia que funciona com a mesura del valor i, per tant, personalment o per un representant, com a mitjà de circulació, és el diner. L'or (o l'argent) són per tant diners. Funcionen com a diners, d'una banda quan han d'aparèixer amb la seua encarnació daurada (o argentada), i per tant com a mercaderia monetària, en cap cas d'una forma merament ideal, tant com a mesura de valor irrepresentable, i com a mitjà de circulació; d'altra banda també en la funció, ara ja en persona o mitjançant un representant, de fixar l'única forma de valor o l'única presència adequada del valor d'intercanvi de totes les altres mercaderies, que hi són simples valors d'ús.
El cicle continuat de les dues metamorfosis oposades de les mercaderies o la successió fluïda de vendes i compres apareixen en el desplaçament indeturable dels diners o en la seua funció de perpetuum mobile de la circulació. S'immobilitzen o es transformen, com diu Boisguillebert, de meuble en immeuble, de monedes en diners, quan la sèria de metamorfosis s'interromp, quan la venda ja no es completa en una compra posterior.
Amb el primer desenvolupament de la circulació de mercaderies s'hi desenvolupa també la necessitat i el desig de fer-se amb la forma alterada de la mercaderia, la cristàlida daurada.(86) Les mercaderies es venen, no tan sols per comprar mercaderies, sinó per substituir la forma de mercaderia per forma monetària. De simple mitjà de canvi material aquest canvi forma n'esdevé el propi objectiu. S'impedeix que la forma alienada de la mercaderia en siga la forma absolutament alienable o que funcione únicament com a forma monetària transitòria. Els diners es petrifiquen per tant en tresor, i el venedor de mercaderies esdevé tresorer.
Just en els inicis de la circulació de mercaderies tan sols es transformen en diners l'excedent de valors d'ús. L'or i l'argent esdevenen pròpiament expressions socials de l'excedent o de la riquesa. Aquesta forma ingènua d'atresorament continua en els pobles on el sistema de producció tradicional s'adreça a un cercle limitat i fix de necessitats. Així és entre els asiàtics, especialment entre els indians. Vanderlint, que s'imagina que el preu de les mercaderies el determina la massa d'or i d'argent que es troba en un país, es demana per què les mercaderies indianes són tan barates? Resposta: perquè els indians soterren els diners. Del 1602 al 1734, remarca, soterraren 150 milions de lliures esterlines, procedents d'Amèrica a través d'Europa.(87) Del 1856 al 1866, per tant en 10 anys, Anglaterra exportà cap a Índia i Xina (la major part del metall exportat a Xina retorna a Índia) 120 milions de lliures esterlines en argent, que s'havien canviat abans per or australià.
Amb la producció de mercaderies més desenvolupada tot productor de mercaderies ha d'assegurar-se del nervus rerum, de les «demandes socials».(88) Les seues necessitats es renoven contínuament i demanen una compra continuada de mercaderies alienes, mentre que la producció i la venda de la seua pròpia mercaderia costa temps i depèn de les circumstàncies. Per comprar sense vendre, abans ha d'haver venut sense comprar. Aquesta operació, duta a una escala generalitzada, apareix com a contradictòria. En les fonts de producció els metalls nobles es canvien encara directament amb altres mercaderies. Hi trobam vendes (de part dels propietaris de mercaderies) sense compres (de part dels propietari d'or o d'argent).(89) I les vendes posteriors sense compres successives permeten simplement la posterior distribució dels metalls nobles entre tots els propietaris de mercaderies. Per tots els punts del comerç s'acumulen diferents tresors d'or i d'argent. Amb la possibilitat d'emmagatzemar una mercaderia com a valor d'intercanvi o valor d'intercanvi com a mercaderia, neix la fal·lera de l'or. Amb l'extensió de la circulació de les mercaderies creix la força dels diners, la forma social absoluta sempre a punt de la riquesa.
«L'or és una cosa meravellosa! Qualsevol que el posseesca, és senyor de tot. Mitjançant l'or hom pot fins i tot fer que entren ànimes en el paradís». (Colom, en lletra des de Jamaica, 1503).
Com que l'or no mostra què hi ha transformat, tot es transforma, mercaderia o no, en diners. Tot es pot comprar i vendre. La circulació esdevé el gran recurs social, on tot s'hi llença, per retornar de nou com a cristall monetari. Res no es resisteix ni una sola vegada a aquesta alquímica, ni els ossos de sants ni menys encara altres res sacrosantae, extra comercium homini.(90) Així com en els diners es perd tota diferència qualitativa de les mercaderies, de la mateixa anul·la per la seua banda com el leveller més radical tota diferència.(91) Els diners són, però, una mercaderia, una cosa alienable, que pot esdevindre la propietat privada de cadascú. La força social esdevé així la força privada de persones privades. La societat antiga denunciava per tant les diferents monedes com un atac a l'ordre econòmic i moral.(92) La societat moderna, que ja des de la infantesa aixeca Plut pels cabells des de les entranyes de la terra (93), saluda en el graal daurat l'encarnació brillant dels seus propis principis vitals.
La mercaderia com a valor d'ús satisfa una necessitat particular i constitueix un element particular de riquesa material. Però el valor de la mercaderia mesura el grau de la seua força d'atracció envers tots els elements de riquesa material, i per tant la riquesa social dels llurs propietaris. Pel simple bàrbar propietari de mercaderies, i fins i tot per un pagès de l'Europa occidental, el valor és indestriable de la forma del valor, i un augment del tresor d'or i d'argent és per tant un augment de valor. Certament que el valor dels diners varien, de vegades per un canvi del propi valor, altres per un canvi del valor de les mercaderies. Això no impedeix, però, d'una banda que 200 unces d'or continguen encara més valor que 100, 300 més que 200, etc., i d'una altra banda encara, que la forma natural metàl·lica d'aquestes coses reste com la forma equivalent general de totes les mercaderies, l'encarnació social immediata de tot el treball humà. La tendència a atresorar no té naturalment cap mesura. Els diners no tenen qualitativament o en la seua forma cap límit, és a dir és el representant general de la riquesa material, perquè són directament substituïbles per qualsevol mercaderia. Però igualment cada suma real de diners és quantitativament limitada, i per tant també com a mitjà de compra tan sols té una eficàcia limitada. Aquesta contradicció entre el límit quantitatiu i la il·limitadesa qualitativa dels diners empeny l'atresorador al treball sisifià de l'acumulació. Li passa com al conqueridor del món que amb cada nou país conquereix únicament una nova frontera.
Perquè l'or es consolide com a diners i per tant com a element d'atresorament, cal impedir que circule o que s'esvaesca com a mitjà de compra o de gaudi. L'atresorador ofereix per tant al fetitx daurat la seua luxúria corporal. Actua rectament amb l'evangeli de l'abstinència. D'altra banda no pot treure més diners de la circulació que les mercaderies que hi ha llençades. Com més produeix, més pot comprar. Laboriositat, estalvi i avarícia constitueixen les seues virtuts cardinals, vendre molt, comprar poc és la suma de la seua economia política.(94)
Al costat de la forma immediata del tresor hi rau la seua forma estètica, la possessió de mercaderies d'or i d'argent. Creix amb la riquesa de la societat burgesa: «Soyons riches ou paraissons riches» (Diderot). Es constitueix així d'una banda un mercat creixent per l'or i l'argent, independentment de la llur funció monetària, i de l'altra una font latent de subministrament de diners, especialment per recòrrer-hi en períodes de tempesta social.
L'atresorament compleix diferents funcions en l'economia de circulació metàl·lica. La principal funció sorgeix de les condicions de desplaçament de les monedes d'or i d'argent. Hom ha vist com amb les contínues fluctuacions de la circulació de mercaderies quant a moviments, preus i velocitats, la massa corrent de diners puja i baixa sense parar. Per tant ha de poder contreure's i expandir-se. De vegades cal atreure diners com a moneda, i de vegades cal repel·lir les monedes com a diners. Per tant que la massa monetària en moviment efectiu es corresponga al grau de saturació de l'esfera de la circulació, cal que la quantitat d'or o d'argent d'un país supere la destinada a la funció monetària. Aquesta condició s'acompleix a través de la forma de tresor dels diners. Les reserves atresorades serveixen com a canals de retirada o de subministrament dels diners en circulació, que així mai no anega els seus canals de moviment.(95)
En la forma immediata considerada fins ara de la circulació de les mercaderies la mateixa quantitat de valor se'ns presenta doblement, com a mercaderia en un pol, com a diners en el pol oposat. Els propietaris de mercaderies entre en contacte tan sols com a representants respectius d'equivalents disponibles. Amb el desenvolupament de la circulació de mercaderies es desenvolupen ja les relacions on l'alienació de les mercaderies se separa temporalment de la realització dels llurs preus. N'hi ha prou a assenyalar la més simple d'aquestes relacions. Una mena de mercaderia requereix una durada més o menys llarga per la seua producció. La producció de les diferents mercaderies varia d'acord amb les diferents èpoques de l'any. Una mercaderia neix en el seu lloc de mercat, l'altra cal dur-la a un mercat allunyat. Un propietari de mercaderies pot per tant aparèixer com a venedor, abans que l'altre ho faça com a comprador. En el comerç repetit de les mateixes transaccions sota les mateixes persones les condicions de venda de les mercaderies es regulen d'acord amb les condicions de producció. D'altra banda l'ús d'una certa mena de mercaderia, com ara un casa, es compra per un determinat període de temps. Tan sols a la fi del termini el comprador ha rebut el valor d'ús de la mercaderia. Per tant compra abans de pagar. Un propietari de mercaderies ven una mercaderia existent, l'altre compra com a simple representant dels diners o com a representant de diners futurs. El venedor esdevé creditor, el comprador deutor. Com que la metamorfosi de les mercaderies o el desenvolupament de la llur forma de valor canvia, també els diners guanyen una altra funció. Esdevenen mitjans de pagament.(96)
El caràcter de creditor o de deutor s'origina de la simple circulació de mercaderies. El canvi formal imprimeix aquest nou segell al venedor i al comprador. Originàriament, per tant, aquests papers els realitzen els mateixos agents de la circulació de forma transitòria i alternada com els de venedor i comprador. Però l'oposició ara ja no és tan amable i és més capaç de cristal·litzar-se.(97) Els mateixos caràcter es poden assumir, però, amb independència de la circulació de mercaderies. La lluita de classes del món antic, per exemple, marxà principalment sota la forma d'una lluita entre creditors i deutors i acabà a Roma amb l'enfonsament dels deutors plebeus, que foren substituïts pels esclaus. A l'edat mitjana acabà la lluita amb l'enfonsament dels deutors feudals, que perderen el llur poder polític amb la llur base econòmica. Amb tot, la forma monetària—i la relació del creditor i el deutor posseeix la forma d'una relació monetària—reflecteix tan sols ací l'antagonisme de les condicions de vida econòmiques dels oponents.
Retornam a l'esfera de la circulació de mercaderies. L'aparició simultània dels equivalents, mercaderies i diners, en els dos pols del procés de venda ha desaparegut. Els diners funcionen ara primer com a mesura de valor en la determinació del preu de la mercaderia venuda. El preu fixat contractualment mesura l'obligació del comprador, és a dir la suma de diners que ha d'aportar en un termini determinat. Funciona en segon lloc com a mitjà ideal de compra. Per bé que tan sols existeix en la promesa monetària del venedor, efectua el canvi de mans de la mercaderia. No és fins a la fi del termini de pagament que els mitjans de pagament entren efectivament en circulació, és a dir que passen de mans del comprador a les del venedor. El mitjà de circulació es transforma en tresor perquè el procés de circulació s'atura amb la primera fase o perquè la forma alterada de la mercaderia abandona la circulació. El mitjà de circulació entra en la circulació únicament quan la mercaderia l'ha abandonada. Els diners ja no medien el procés. Més aviat el clouen, com a presència absoluta del valor d'intercanvi o mercaderia general. El venedor transforma la mercaderia en diners per satisfer una necessitat mitjançant els diners, l'atresorador per preservar la mercaderia en forma monetària, el comprador en deute per poder pagar. Si no paga es trobarà amb la venda forçosa dels seus béns. La forma de valor de la mercaderia, els diners, és per tant ara el propi objectiu de la venda, per una necessitat social que sorgeix de les relacions del propi procés de circulació.
El comprador transforma els diners de nou en mercaderies, abans de transformar les mercaderies en diners, o completa la segona metamorfosi de les mercaderies abans de la primera. La mercaderia del venedor circula i realitza el seu preu, únicament, però, en un títol de dret privat sobre diners. Es transforma en valor d'ús abans que s'hi transforme en diners. La realització de la seua primera metamorfosi té lloc posteriorment.(98)
Les obligacions exhaurides en cada període de terminat de temps del procés de circulació representen la suma de preu de les mercaderies, la venda de les quals les originà. La massa monetària necessària per la realització d'aquesta suma de preu depèn en primer lloc de la velocitat dels mitjans de pagament. Això ho marquen dues circumstàncies: la cadena de relacions dels creditors i deutors, de forma que A, quan rep diners del seu deutor B, els passa al seu creditor C, etc.—i la durada temporal entre els diferents terminis de pagament. La cadena successiva de pagaments o de primeres metamorfosis endarrerides es diferencia essencialment de la successió abans considerada de la sèrie de metamorfosis. En el moviment dels mitjans de circulació la connexió entre venedor i comprador no tan sols hi és expressada. La pròpia connexió sorgeix primer i existeix en el moviment monetari. Contràriament el moviment de mitjans de pagament expressa una connexió social que s'hi dóna prèviament.
La simultaneïtat i la proximitat de les vendes limiten la substitució de la massa monetària per la rapidesa de moviment. Contràriament això constitueix un nou impuls a l'economia dels mitjans de pagament. Amb la concentració dels pagaments en un mateix lloc s'hi desenvolupa espontàniament instàncies i mètodes propis per la llur resolució. Així, per exemple, els virements a Lió en l'edat mitjana. Els deutes d'A per B, de B per C, de C per A, etc., tan sols cal confrontar-los, per anul·lar-ne mútuament fins a un determinat punt les quantitats positives i negatives. Així resta tan sols un balanç de deutes per saldar. Com més massiva és la concentració dels pagaments, més relativament petit n'és el balanç, i per tant la massa de mitjans de pagament en circulació.
La funció dels diners com a mitjà de pagament implica una concentració directa. En la mesura que els pagaments s'anul·len, funcionen tan sols idealment com a diners jurídics o mesura dels valors. En la mesura que s'han de realitzar pagaments efectius, no entren com a mitjà de circulació, com a simple forma transitòria i intermediària del canvi material, sinó com a encarnació individual del treball social, presència independent de valors d'intercanvi, de mercaderia absoluta. Aquesta contradicció esclata en els moments de crisi de la producció i del comerç, dites crisis monetàries.(99) Aquestes apareixen allà on s'hi ha desenvolupat completament una cadena successiva de pagaments i un sistema artificial de liquidacions. Amb la fallida generalitzada d'aquest mecanisme, siga quin siga l'origen, els diners es transformen sobtadament i directa de la forma merament ideal de diners jurídics en diners en metàl·lic. Ja no els poden substituir mercaderies profanes. El valor d'ús de les mercaderies perd el valor, que desapareix davant la seua pròpia forma de valor. Encara abans de l'esclat, el burgès declara embriac de prosperitat que els diners són pura imaginació. Tan sols les mercaderies són diners. Tan sols els diners són mercaderia! s'hi crida ara per tot el mercat mundial. Com els cèrvols corren a la recerca d'aigua fresca, així corre la seua ànima rere els diners, l'única riquesa.(100) En la crisi l'oposició entre les mercaderies i la llur forma de valor, els diners, assoleix una contradicció absoluta. Tan se val ací, per tant, la forma d'aparença dels diners. La fam de diners resta igual, ja es pague en or o en diners de crèdit, bitllets de banca, etc.(101)
Si consideram ara la suma total de diners en moviment en un cert període de temps, trobarem que, per una certa velocitat dels mitjans de circulació i de pagament, és igual a la suma de preus de mercaderies a realitzar més la suma de pagaments pendents, menys els pagaments anul·lats, menys, finalment, el nombre de moviments on la mateixa moneda funciona com a mitjà de circulació i com a mitjà de pagament. Per exemple, el camperol ven els seus cereals per 2 lliures esterlines, que serveixen de mitjà de circulació. El dia de venciment paga per tant la tela de lli, que el teixidor li havia ofert. Aquestes 2 lliures funcionen ara com a mitjà de pagament. El teixidor compra ara una bíblia—funcionen de nou com a mitjà de circulació—etc. Pels mateixos preus, velocitat dels moviments monetaris i economia de pagaments, la massa monetària en moviment i la massa de mercaderies en circulació per un període, posam un dia, ja no es corresponen. Els diners en moviment representen mercaderies que ja fa temps abandonaren la circulació. Les mercaderies en moviment apareixen abans que el llur futur equivalent monetari. D'altra banda els pagaments contrets cada dia i els que el mateix dia vencen són quantitats del tot incommensurables.(102)
Els diners de crèdit sorgeixen directament de la funció dels diners com a mitjà de pagament, en circular certificats de deute per les mercaderies venudes per traspassar-ne els deutes corresponents. D'altra banda, mentre s'estén el sistema de crèdits, també ho fa la funció dels diners com a mitjà de pagament. Com a tals adquireixen formes d'existències pròpies, amb les quals s'allotgen en l'esfera de les grans transaccions comercials, mentre les monedes d'or i d'argent es retrauen principalment a l'esfera del petit comerç.(103)
Quan la producció de les mercaderies arriba a un cert grau i extensió arrenca la funció dels diners com a mitjà de pagament més enllà de l'esfera de la circulació de mercaderies. Esdevé la mercaderia general dels contractes.(104) Rendes, contribucions, etc., es transformen d'ofrenes naturals en pagaments monetaris. Com de fortament aquesta transformació depèn de la situació general del procés de producció ho demostra, per exemple, el fet que l'imperi romà fracassà dues vegades en aquest intent de transformar tots els tributs en diners. La misèria inoïda de la població agrària francesa sota Lluís XIV, que denunciaren tan vivament Boisguillebert, el mariscal Vauban, etc., no es devia tan sols a les altes contribucions, sinó també a la transformació de les contribucions naturals en contribucions monetàries.(105) Quan d'altra banda la forma natural de les rendes agràries a Àsia suposa l'element principal de les contribucions estatals, això es deu a les relacions de producció que reprodueixen la regularitat de les relacions naturals, i aquesta forma de pagament manté l'antiga forma de producció. Això constitueix un dels secrets de la conservació de l'imperi turc. Si el comerç exterior que Europa ha forçat al Japó condueix a la transformació de les rendes naturals en rendes monetàries, arrossegarà la seua exemplar agricultura. Les seues estrictes condicions econòmiques d'existència s'esvaïran.
En cada país s'han fixat certs terminis generals de pagament. Depenen en part, a banda d'altres cicles de la reproducció, de condicions naturals de producció lligades a la successió de les estacions de l'any. Regulen igualment els pagaments que no s'originen directament de la circulació de les mercaderies, com les contribucions, les rendes, etc. La massa monetària requerida per realitzar els pagaments pendents d'una societat en uns determinats dies de l'any provoca perturbacions periòdiques, per bé que superficials, en l'economia dels mitjans de pagament.(106)
De la llei sobre la velocitat dels mitjans de pagament se segueix que la massa de mitjans de pagaments necessària per tots els pagaments periòdics, siga quina siga la font és inversament proporcional a la durada dels períodes de pagament.(107)
El desenvolupament dels diners com a mitjà de pagament fa necessària l'acumulació de diners pels terminis de venciment de les sumes degudes. Mentre que l'atresorament és una forma independent d'enriquiment, que desapareix amb l'avenç de la societat burgesa, contràriament hi creix la formació de fons de reserva de mitjans de pagament.
Amb l'abandonament de l'esfera interna de la circulació els diners es lliuren de les formes locals que assum com a mesura de preus, moneda, moneda petita i símbol de valor, i retorna a la forma original de barra de metall noble. En el comerç mundial les mercaderies expressen universalment el llur valor. La forma independent del valor les confronta per tant com a moneda universal. És tan sols en el mercat mundial que els diners funcionen plenament com la mercaderia la forma natural de la qual és igualment la forma social efectivament immediata de treball humà in abstracto. La seua presència s'adequa al seu concepte.
En l'esfera interna de circulació, tan sols una mercaderia pot servir de mesura de valor i per tant com a diners. En el mercat mundial hi domina una doble mesura del valor, l'or i l'argent.(108)
La moneda universal funciona com a mitjà general de pagament, com a mitjà general de compra i com a materialització social absoluta de la riquesa en general (universal wealth). La funció com a mitjà de pagament, per equilibrar les balances internacionals, hi domina. D'ací la consigna del sistema mercantil—balança de comerç!(109) L'or i l'argent serveixen essencialment de mitjans de compra internacionals, i especialment en els períodes on l'equilibri habitual de canvis materials entre nacions diferents s'altera sobtadament. Finalment serveix com a materialització socialment absoluta de la riquesa, sempre que no es tracte ni de comprar ni de vendre, sinó de passar la riquesa d'un país a un altre, i sempre que aquesta transferència ja no és possible en la forma de mercaderies, ja siga per conjunctures del mercat mundial o pel propi objectiu a assolir.(110)
Igual com cada país necessita per la seua circulació interna d'un fons de reserva, també en cal per la circulació del mercat mundial. Les funcions d'atresorament sorgeixen per tant en part de la funció dels diners com a mitjà intern de circulació i de pagament, i en part de la seua funció de moneda universal.(110a) En el darrer paper cal la mercaderia monetària efectiva, l'or i l'argent en persona, i en aquest sentit James Steuart, per diferenciar-los dels llurs simples representants locals, els caracteritza explícitament de money of the world.
El moviment dels corrents d'or i d'argent és doble. D'una banda s'escampa des de les seues fonts per tot el mercat mundial, d'on els absorbeixen les diferents esferes nacionals de circulació en diferents proporcions, per omplir-ne els canals interns de moviment, substituir les monedes d'or i d'argents desgastades, i per fornir el material de les mercaderies de luxe i consolidar-se en tresors.(111) Aquest primer moviment es realitza a través del bescanvi directe del treball nacional realitzat en les mercaderies pel treball realitzat en els metalls nobles dels països productors d'or i d'argent. D'altra banda l'or i l'argent es mouen cap endavant i cap endarrere entre les diferents esferes nacionals de circulació, un moviment que segueix inevitables oscil·lacions en el curs del canvi.(112)
Els països on la producció burgesia és més desenvolupada limiten els tresors concentrats en massives reserves bancàries fins al mínim requerit per la llur funció específica.(113) Amb certes excepcions, quan les reserves atresorades superen el llur nivell mitjà indiquen un estancament de la circulació de mercaderies o una interrupció del flux de metamorfosis de les mercaderies.(114)
Notes
(50) La qüestió, per què els diners no representen directament temps de treball, de forma que, per exemple, una nota de paper indique x hores de treball, equival simplement a la qüestió de per què, pels fonaments de la producció de mercaderies, els productes del treball han de presentar-se com a mercaderies, ja que la presentació com a mercaderies inclou el desdoblament en mercaderies i en mercaderia monetària. O per què el treball privat no es pot tractar com a treball social directe, com al seu contrari. He examinat detingudament en un altre lloc l'utopisme d'uns «diners laborals» fonamentats en la producció de mercaderies.(l.c.p. 61 sqq.). Ací remarcaré, però, que, per exemple, els «diners laborals» d'Owen no són més «diners» que una entrada al teatre. Owen suposa un treball directament socialitzat, una forma de producció diametralment oposada a la producció de mercaderies. El certificat de treball constata tan sols la participació individual del productor en el treball comunitari i el seu dret al consum d'una determinada part del producte comunitari. Però Owen, en presuposar la producció de les mercaderies, i alhora jugar amb els diners, mai no cau en provar d'eludir les seues condicions necessàries. <=
(51) Els salvatges o els mig-salvatges utilitzen la llengua de forma diferent. El capità Parry remarca, per exemple, dels habitants del litoral occidental de la badia de Baffin: «En aquest cas» (en el bescanvi de productes) «...la llepen» (l'oferta) «dues vegades amb la llengua, amb la qual cosa semblen considerar que s'ha conclòs el tracte». Igualment s'hi llepen entre els esquimals orientals els articles rebuts en bescanvi. Quan la llengua s'utilitza així en el nord com a òrgan de reconeixement, no és cap meravella que el ventre servesca d'òrgan d'acumulació de la riquesa, i que els cafres estimen la riquesa d'un home per la seua cintura. Que els cafres saben què volen dir ho mostra que, mentre que el report oficial britànic del 1864 descobria la mancança en una gran part de la classe obrera de substàncies engreixedores, un Dr. Harvey, no, però, qui descobrí la circulació de la sang, anunciava el mateix any receptes per reduir l'excés de greix de la burgesia i l'aristocràcia. <=
(52) Vegeu Karl Marx, «Zur Kritik etc.», «Theorien von der Maßeinheit des Geldes», p. 53 sqq. <=
(53) Nota a la 2a edició. «Allà on l'or i l'argent actuen legalment com a diners, és a dir com a mesura del valor, sempre s'hi tractat, debades, de considerar-los com un mateix material. Si hom presuposa que el mateix temps de treball s'ha d'incorporar invariablement amb la mateixa proporció relativa en l'or i l'argent, hom preuposa de fet que l'argent i l'or són el mateix material i que una determinada massa del metall menys valuós, l'argent, constitueix una fracció inalterable d'una determinada massa d'or. Des del regnat d'Edward II fins a l'època de George II, la història dels afers monetaris anglesos consisteix en una sèrie prolongada de perturbacions provocades per la col·lisió entre la relació del valor fixada per la llei entre l'or i l'argent i les oscil·lacions periòdiques reals. De vegades l'or pujava, de vegades l'argent. El metall de menys vàlua era retirat de la circulació, fos i exportat. La relació de valor de tots dos metalls era de nou alterada legalment després, però el nou valor nominal entrava en el mateix conflicte que l'anterior amb la relació real del valor. - En els nostres propis dies la lleugera i transitòria caiguda en valor de l'or respecte l'argent, conseqüència de la demanda indo-xinesa d'argent, produïa a França el mateix fenomen a una escala molt superior, exportació d'argent i la seua expulsió de la circulació per l'or. Durant els anys 1855, 1856, 1857 l'excés d'importacions d'or a França per damunt de les exportacions arribà a 41.580.000 lliures esterlines, mentre que l'excés d'exportacions d'argent per damunt de les importacions arribava a 14.704.000 lliures esterlines. De fet, en els països on tots dos metalls són mesures legals de valor, i per tant hom pot fer els pagaments en qualsevol dels dos, s'hi prefereix el metall que puja de valor que, com qualsevol altra mercaderia, mesura el preu en el metall puixant, el qual és en realitat qui fa de patró de valor. Tota l'experiència històrica en aquesta esfera es redueix simplement a que, allà on dues mercaderies realitzen legalment la funció de mesures del valor, a la pràctica tan sols una sosté principalment aquest paper». (Karl Marx, l.c.p. 52, 53) <=
(54) Nota a la 2a edició. La particularitat que l'unça d'or a Anglaterra no participe en part alíquota com a unitat del patró monetari, s'aclareix així: «El nostre sistema monetari s'adaptà originalment a partir de l'ús exclusiu de l'argent—per tant una unça d'argent es pot dividir en una determinada quantitat alíquota de monedes; però quan l'or fou introduït posteriorment en un sistema monetari on tan sols hi participava l'argent, una unça d'or no podia donar lloc a una quantitat alíquota de monedes». (Maclaren, «History of the Currency», London 1858, p. 16.) <=
(55) Nota a la 2a edició. En els autors anglesos la confusió entre la mesura del valor (measure of value) i el patró del preu (standard of value) és inefable. Les funcions i per tant els noms es canvien contínuament. <=
(56) A banda tampoc no té una validesa històrica general. <=
(57) Nota a la 2a edició. Així la lliura anglesa consigna menys d'un terç del seu pes original, la lliura escocesa abans de la unió tan sols 1/36, la livre francesa 1/74, el maravedí espanyol menys d'un 1/1000, el rei portuguès una proporció encara inferior. <=
(58) Nota a la 2a edició. «Les monedes que avui són ideals, són les més antigues de cada nació, i totes foren en un temps reals, i perquè eren reals amb elles s'hi comptava». (Galiani, «Della Moneta», l.c.p. 153.) <=
(59) Nota a la 2a edició. El senyor David Urquhart remarca en el seu «Familiar Words» sobre el fet inoït (!), que la lliura actual (£ St.), la unitat del patró monetari anglès, siga igual a vora 1/4 unça d'or: «això és la falsificació d'una mesura i no la fixació d'un patró». [p. 105.] Troba en aquesta «falsa denominació» del pes d'or, com ja en tota la resta, la mà falsificadora de la civilització. <=
(60) Nota a la 2a edició. «Quan hom li demanà a Anacarsis, per què els hel·lens empraven diners, hi respongué: per comptar». (Athen[aeus], «Deipn.», l. IV, 49, v. 2 [p. 120], ed. Schweighäuser, 1802.) <=
(61) Nota a la 2a edició. «Com que els diners com a patró de preus apareix amb el mateix nom que els preus de les mercaderies, i per tant tant unça d'or com el valor d'una torna de ferro s'expressen en 3 lliures 17 xílings i 101/2 penics, hom ha denominat preu monetari a aquests noms. D'això sorgeix la noció meravellosa que l'or (o l'argent) s'estima en el seu propi material i que a diferència de totes les altres mercaderies, el seu preu el fixa l'estat. Hom confonia la fixació dels noms de determinats pesos d'or amb la fixació del valor d'aquests pesos». (Karl Marx, l.c.p. 52.) <=
(62) Vegeu «Theorien von der Maßeinheit des Geldes» a «"Zur Kritik der Pol. Oekon. etc.», p. 53 sqq. Les fantasies sobre la pujada o la baixada dels «preus monetaris», que consisteixen en traspassar els noms monetaris legals de quantitats legalment fixades d'or i d'argent de pesos superiors a inferiors per part de l'estat, com ara 1/4 d'unça d'or per comptes de 20 künftig a 40 xílings—aquestes fantasies, en la mesura que no s'adrecen a complexes operacions financeres contra els creditors, tant privats com públic, sinó al «tractament miraculós» de sotracs econòmics, les ha tractades tan exhaustivament Petty a «Quantulumcunque concerning Money. To the Lord Marquis of Halifax, 1682», que ja els seus successors immediats, sir Dudley North i John Locke, per no esmentar-ne de posteriors, tan sols podien imitar-lo. «Si la riquesa d'una nació», deia, «es pugués duplicar per decret, resultaria estrany que els nostres governadors no hagen promulgat aitals decrets ja fa temps». (l.c.p. 36.) <=
(63) «O bé, cal consentir en dir que un valor d'un milió en argent val més que un valor igual en mercaderies» (Le Trosne, l.c.p. 919), per tant «que un vallor val més que un valor igual». <=
(64) Quan Jerònim va haver de lluitar en la seva juventut tant amb la carn material, com mostra la seua lluita al desert amb les aparicions de dones precioses, com en la vellesa amb la carn espiritual. «M'imaginava», deia, «en esperit davant el senyor del món». «Qui ets?» demanava una veu. «Sóc un cristià». «Menteixes», tronava el senyor del món. «Ets tan sols un ciceronià!» <=
(65) «Del foc, però, sorgeix tot, deia Heràclit, i el foc de tot, igual com l'or dels béns i els béns de l'or». (F. Lassalle, «Die Philosophie Herakleitos des Dunkeln», Berlin 1858, Bd. I, p. 222.) La nota de Lassalle a aquest passatge, p. 224, n. 3, declara incorrectament els diners com un simple símbol del valor. <=
(66) «Tota venda és compra» (Dr. Quesnay, «Dialogues sur le Commerce et les Travaux des Artisans», [in] «Physiocrates», éd. Daire, I. Partie, Paris 1846, p. 170), o, com deia Quesnay en les seues «Maximes Générales»: «Vendre és comprar». <=
(67) «El preu d'una mercaderia no es pot pagar més que amb el preu d'una altra mercaderia». (Mercier de la Rivière, «L'Ordre naturel et essentiel des sociétés politiques», [in] «Physiocrates», éd. Daire, p. 554.) <=
(68) «Per tindre aquests diners, cal haver venut». (l.c.p. 543.) <=
(69) Constitueix una excepció, com s'ha remarcat abans, el productor d'or o d'argent, que bescanvia el seu producte, sense haver de vendre abans. <=
(70) «Si els diners representen en les nostres mans les coses que podem desitjar comprar, representa també les coses que hem venudes per aquestes diners». (Mercier de la Rivière, l.c.p. 586.) <=
(71) «Hi ha doncs quatre termes i tres contractants, dels quals un intervé dues vegades». (Le Trosne, l.c.p. 909.) <=
(72) Nota a la 2a edició. Per palpable que siga aquest fenomen, no l'observen la majoria d'economistes polítics, especialment el lliure-canvista vulgaris. <=
(73) Vegeu les meues observacions sobre James Mill, «Zur Kritik etc.», p. 74-76. Dos punt hi són característiques pel mètode de l'apologètica econòmica. Primer la identificació de la circulació de mercaderies amb el bescanvi directe de productes mitjançant la simple abstracció de les llurs diferències. Segon l'intent d'explicar les contradiccions del procés de producció capitalista en reduir les relacions dels seus agents de producció a les originades per la circulació de mercaderies. La producció i la circulació de mercaderies són, però, fenòmens que tenen lloc en els més diferents sistemes de producció, per bé que amb diferents graus d'intensitat. Si hom no contempla per tant res més que les categories abstractes de la circulació de mercaderies, no podem copsar res de les diferentia specifica d'aquests sistemes de producció, ni pronunciar cap judici sobre ells. En cap ciència a banda de l'economia política no domina un embolic tan gran de tòpics elementals. Per exemple J. B. Say es presenta com a jutge de crisis perquè sap que una mercaderia és un producte. <=
(74) Fins i tot quan la mercaderia es ven una vegada i una altra, un fenomen, que encara no existeix per nosaltres, cau amb la darrera venda definitiva de l'esfera de la circulació en la del consum, on serveix com a mitjà de vida o com a mitjà de producció. <=
(75) "Es" (das Geld) "hat keine andere Bewegung als die, die ihm durch die Produkte verliehen wird." (Le Trosne, l.c.p. 885.) <=
(76) «Són les produccions les que el posen en moviment i el fan circular... La velocitat del seu moviment substitueix la seua quantitat. Quan cal, no fa més que còrrer d'una mà a l'altre sense aturar-se un instant». (Le Trosne, l.c.p. 915, 916.) <=
(77) «Com que els diners... expressen la mesura general de la compra i la venda, tothom que té quelcom a vendre, però no pot trobar cap comprador, tendeix a pensar que la mancança de diners en el kingdom o en el país és la causa per la qual les seues mercaderies no troben cap sortida; per tant es generalitza el plany sobre la mancança de diners, la qual cosa és un gran error... Què volen aquesta gent, que imploren diners?... El granger es queixa... pensa que si hi hagués més diners en el país, podria aconseguir un preu pels seus béns... Per tant no li manquen aparentment diners, sinó un preu pel seu gra i pel seu bestiar, que hauria de vendre, però que no pot... Per què no pot aconseguir cap preu?... 1. O bé hi ha massa gra i massa bestiar en el país, de forma que la majoria que va al mercat, els urgeix de vendre, i a ben pocs, però, de comprar, o 2. la sortida habitual de l'exportació es tanca... o 3. el consum disminueix, com ara quan els individus, per la misèria, no gasten tant a la llar com abans. Per això no és l'augment de diners qui milloraria la perspectiva pels béns del granger, sinó l'eliminació d'una d'aquestes tres causes, la que realment enfonsa el mercat... El comerciant i el botiguer volen diners de la mateixa forma, és a dir, per la caiguda dels mercats, per la manca de sortida dels llurs productes amb els quals tracten... Una nació no es troba millor que quan els rics es freguen les mans». (Sir Dudley North, «Discourses upon Trade», Lond. 1691, p. 11-15 passim). Les fantasies de Herrenschwand no van més enllà, que la contradicció que sorgeix de la natura de les mercaderies i es reprodueix en la circulació de mercaderies es pot eliminar amb l'augment dels mitjans de circulació. De la il·lusió popular que l'estancament del procés de producció i de circulació es deu a la mancança real no se segueix que la mancança real de mitjans de circulació, per exemple per una potineria oficial en la «regulation of currency», no puga donar lloc per la seua banda a un estancament. <=
(78) «Hi ha una determinada mesura i relació de diners, necessària per sostindre el comerç d'una nació; una quantitat superior o inferior el perjudicaria. De la mateixa forma que cal una determinada quantitat de transaccions per mantindre el petit comerç al detall, hi ha canvis en les monedes d'argent que no es poden realitzar amb les peces més petites... Ara bé, de la mateixa manera que el nombre de transaccions neessàries pel comerç es dedueix del nombre de compradors, de la freqüències de les llurs compres, i també especialment del valor de les monedes d'argent més petites, els diners necessaris (monedes d'or i d'argent) pel nostre comerç es dedueix similarment de la freqüència de transaccions, i de la grandària dels pagaments». (William Petty, «A Treatise on Taxes and Contributions», Lond. 1667, p. 17). La teoria de Hume fou defensada contra J. Steuart i d'altres per A. Young en la seua «Political Arithmetic», Lond. 1774, on hi ha un capítol especial, «Prices depend on quantity of money», p. 112 sqq. Remarcava a «Zur Kritik etc.», p.149: «(A. Smith) elimina la qüestió de la quantitat de monedes en circulació, i tracta els diners de forma completament falsa com a simple mercaderia». Això val tan sols en la mesura que A. Smith ex officio tracta els diners. Ocasionalment, però, per exemple en la crítica dels sistemes anteriors d'economia política, assum correctament: «La quantitat de diners encunyats la regula en cada país el valor de les mercaderies que hi circulen per ells... El llur valor en un país dels gens comprats i venuts anualment requereix una certa quantitat de diners, per tal de circular i d'arribar als propis consumidors, però no pot assumir-ne més. El canal de la circulació arrossega necessàriament la suma que li cal per omplir-se, però mai no n'assum una de més gran». («Wealth of Nations», [vol. III,] l. IV, ch. I. [p. 87, 89.]) Similarment A. Smith obre el seu treball ex officio amb una apoteosi de la divisió del treball. Posteriorment, en el darrer llibre sobre les fonts d'ingressos estatals, reprodueix ocasionalment A. Ferguson, el seu mestre, en la denúncia de la divisió del treball. <=
(79) «Els preus de les coses segurament augmentaran en cada país si creix la quantitat d'or i d'argent entre els individus; també s'ha de seguir que, quan en un país disminueix l'or i l'argent, el preu de totes les mercaderies cau en resposta a la disminució dels diners». (Jacob Vanderlint, «Money answers all Things», Lond. 1734, p. 5). Una comparació més detinguda entre Vanderlint i els «Essays» de Hume no em deixa cap dubte que Hume coneixia i utilitzava l'important obra de V. La visió que la massa de mitjans de circulació determina els preus, també hi és en Barbon i en autors encara molt més antics. «Cap inconvenient», deia Vanderlint, «pot aparèixer per un comerç sense traves, sinó tan sols uns beneficis força grans, ja que si la per això disminuís la liquiditat de la nació, cosa que haurien d'impedir les mesures de prohibició, les nacions que rebessen la liquiditat certament trobarien augments en el preu de tot, i la liquiditat hi creixeria. I... les nostres manufactures i totes les altres mercaderies aviat esdevindrien prou moderades com per capgirar el balanç comercial en favor nostre i per tant ens retornarien els diners». (l.c.p. 43, 44.) <=
(80) Que cada mena individual de mercaderia constitueix pel seu preu un element de la suma de preus de totes les mercaderies en circulació, és evident. Però com valors d'ús que són incommensurables entre ells s'han de bescanviar en massa per la massa d'or o d'argent que es troba en un país, és del tot inconcebible. Si hom redueix el món de les mercaderies a una única mercaderia global, de la qual cada mercaderia no constitueix més que una part alíquota, arribam al bell exemple numèric: mercaderia global = x quantitat d'or. Mercaderia a = part alíquota de la mercaderia global = la mateixa part alíquota de x quantitat d'or. Això es troba solemnement a Montesquieu: «Si hom compara la massa de l'or i de l'argent que hi ha en el món amb la suma de mercaderies que s'hi venen és cert que cada gènere o mercaderia, en particular, es podra comprara a una certa porció de tota la massa. Suposam que no hi ha més que un sol gènere o mercaderia en el món, o que no n'hi ha més que un que es compre, i que es divideix com l'argent: aquesta part d'aquesta mercaderia respondrà a una part de la massa de l'argent; la meitat del total de l'una a la meitat del total de l'altre, etc... L'establiment del preu de les coses depèn sempre fonamentalment de la raó del total de coses pel total de signes». (Montesquieu, l.c., t. III, p. 12,13). Sobre el desenvolupament posterior d'aquesta teoria per Ricardo i els seus deixebles James Mill, lord Overstone, etc. vegeu. «Zur Kritik etc.», p. 140-146, und p. 150 sqq. El senyor J. St. Mill entèn, amb la seua habitual lògica eclèctica, com sostindre alhora la visió del seu pare J. Mill i l'oposada. Si hom compara el text del seu compendi «Princ. of Pol. Econ.», amb el prefaci (primera edició), on ell mateix s'anuncia com l'Adam Smith del moment, hom no sap si admirar més la innocència de l'home o la del públic, que el prengué amb fe i convicció per l'Adam Smith que anunciava que era, per bé que s'assembla tant a Adam Smith com ara el general Williams Kars von Kars al duc de Wellington. Les recerques originals del senyor J. St. Mill en l'esfera de l'economia política, que no són ni extenses ni profundes, es trobaran arrenglerades en la seua obra del 1844, «Some Unsettled Questions of Political Economy». Locke afirma directament la connexió entre l'absència del valor de l'or i l'argent i la determinació del seu valor per la quantitat. «Com que els humans han convingut a posar un valor imaginari en l'or i l'argent... el valor intern que hom veu en aquests metalls no és res més que la llur quantitat». («Some Considerations etc.», 1691, [in] «Works», ed. 1777, vol. II, p. 15.) <=
(81) Resta naturalment del tot a banda del meu objectiu, tractar detalls com ara la potestat emissora. Pel sicofanta romàntic Adam Müller, que admira la «magnífica liberalitat», amb la qual «el govern anglès encunya desinteressadament», va, però, el següent passatge de sir Dudley Norths: «L'argent i l'or tenen com les altres mercaderies pujades i baixades. Quan entrava un desembarcament d'Espanya,...era dut a la Tower i encunyat. No gaire després sorgia una demanda per fondre'l per l'exportació. Quan no n'hi ha cap de disponible, sinó que tot resta encunyat, què passa? Hom les fon de nou; no n'hi ha cap pèrdua, ja que la despesa d'encunyar-les no suposa res pel propietari. Així, però, la nació ha sigut enganyada, i se li ha fet pagar per exprèmer la palla que mengen els ases. Si el comerciant» (el mateix North era un gran comerciant de l'època de Charles II) «hagués de pagar el preu de l'encunyament, no hi hauria enviat el seu argent a la Tower sense pensar-s'ho, ja que la moneda encunyada sempre manté un valor per damunt de l'argent sense encunyar». (North, l.c.p. 18.) <=
(82) «Quan no hi ha disponible més diners en argent pels petits pagaments, no se'ls pot recollir en quantitats suficients pels pagaments més grans... L'ús de l'or pels grans pagaments implica necessàriament el seu ús també en el comerç al detall: dels qui ofereixen monedes d'or per petites compres i reben amb la mercaderia comprada una suma d'argent de volta; així l'excedent d'argent que d'altra manera ompliria el comerç al detall, és drenat i dispersat en la circulació general. Però si hi ha prou argent com per cobrir els petits pagaments independents de l'or, el comerciant al detall hauria de rebre doncs argent per les petites compres; i n'hauria d'acumular necessàriament a les mans». (David Buchanan, «Inquiry into the Taxation and Commercial Policy of Great Britain», Edinburgh 1844, p. 248, 249.) <=
(83) El mandarí de finances Wan-mao decidí presentar al Sol del Cel un projecte que secretament volia convertir els assignats imperials xinesos en notes convertibles de banc. En el report del Comitè d'Assignats de l'abril del 1854 s'hi conté una severa condemna. Si també va rebre l'acostumada flagel·lació de bambús no s'hi diu. «El Comitè», es llegeix en la conclusió del report, «ha examinat el seu projecte detingudament i troba que és completament favorable als comerciants i que no en resulta cap avantatge per la corona». («Arbeiten der Kaiserlich Russischen Gesandtschaft zu Peking über China». Aus dem Russischen von Dr. K. Abel und F. A. Mecklenburg. Erster Band, Berlin 1858, p. 54). Sobre la contínua desmetal·lització de les monedes d'or pel llur moviment diu un «governor» del Banc d'Anglaterra en presència del «House of Lord's Committee» (sobre «actes bancaris»): «Cada any una nova classe de sobirans (no els polítics, sinó els sobirans com a nom de la lliura esterlina) s'aprimen. La classe que un any passa amb el pes complet, perd prou pel desgast com per caure fora d'escala l'any següent». (H. o. Lords' Committee 1848, n. 429.) <=
(84) Nota a la 2a edició. Com de poc clar fins i tot entre els millors autors és la comprensió de l'essència dels diners en les diferents funcions, ho mostra, per exemple, el següent fragment de Fullarton: «Pel que fa al nostre bescanvi interior, totes les funcions monetàries que habitualment realitzen monedes d'or i d'argent, es poden realitzar igualment amb la circulació de bitllets convertibles que no paguen més valor que el valor fictici i convencional que es deriva de la llei, i això és un fet que no admet, segons crec, cap dubte. El valor d'aquesta descripció es pot emprar per respondre totes les suposicions de valor intrínsec, i fins i tot superar fins i tot la necessitat d'un estandar, sempre que la quantitat de les emissions siguen adientment limitades» (Fullarton, «Regulation of Currencies», 2. ed., London 1845, p. 21). Per tant, com que la mercaderia monetària que serveix com a diners és capaç d'ésser substituïda per simples símbols de valor, la seua funció com a mesura del valor i patró de preu és superflua! <=
(85) Com que l'or i l'argent com a monedes o en la funció exclusiva de mitjans de circulació, esdevenen símbols d'ells mateixos, això du Nicholas Barbon a deduir el dret dels governs «to raise money», és a dir donar a una quantitat d'argent el nom d'una quantitat d'argent més gran, com un dòlar, per així pagar als creditors amb elles per comptes d'amb dòlars. «Els diners moltes vegades es fan més lleugers mitjançant múltiples devaluacions... És el nom i el curs dels diners ço que consideren els individus en el comerç, i no la quantiat d'argent... És l'autoritat estatal la que fa del metall diners». (N. Barbon, l.c.p. 29, 30, 25.) <=
(86) «Una riquesa en diners no és més que... una riquesa en productes, convertits en diners». (Mercier de la Rivière, l.c.p. 573.) «Un valor en forma de productes tan sols ha canviat de forma». (ib., p. 486.) <=
(87) «Mitjançant aquesta mesura mantenen baixos els preus dels llurs béns i manufactures». (Vanderlint, l.c.p. 95, 96). <=
(88) «Els diners són un compromís» (John Bellers, «Essays about the Poor, Manufactures, Trade, Plantations, and Immorality», Lond. 1699, p. 13.) <=
(89) Comprar en un sentit categòric implica particularment que l'or o l'argent ja es troben com a transformació de la mercaderia o com a producte de la venda. <=
(90) Enric III, rei cristianíssim de França, expolià claustres i d'altres de relíquies, i les monetaritzà. Hom sap quin paper jugar l'expoli del tresor del temple dèlfic pels foceus en la història grega. Els temples dels antics servien de llar pels déus de les mercaderies. Eren «bancs sagrats». Pels fenicis, poble mercader par excellence, els diners eren la forma alienada de totes les coses. Hi era per tant, en l'ordenament, que les joves que es lliuraven als estranys en les festes de la dea de l'amor, oferissen a la dea les monedes aconseguides com a pagament. <=
(91)
«Or, groc, brillant, preciós or!
Tant de tu fa el
negre blanc, l'orat assenyat;
l'error bé, el vell jove,
el covard valent, el baix noble.
...Déus! Per què
això? Per què ell, déus;
Ha! Us arrabassa
servidors i sacerdots de l'altar;
fa vinclar els homes més
forts davant seu;
Aquest esclau groc dissol i
constitueix
lligams sagrats; segella juraments;
fa amable la
lepra; tria lladres,
i els ho dóna rang, respecte i
influència
en el consell dels senadors; aquests
condueixen
la vídua plena d'anys al matrimoni;
...
Metall condemnat,
puta comuna dels humans».
(Shakespeare,
«Timó d'Atenes»). <=
(92) «Perquè no
n'hi ha cap mal pitjor que el valor dels diners,
aixecat davant
dels homes: du les pròpies ciutats
al saqueig, i treu els
homes de la llar i la casa;
instrueix i transforma el sentit
noble
de la rectitud humana, en fets lamentables i
oprobiosos,
mostra el camí de l'astúcia roïna
als mortals,
i el constitueix en una obra odiosa als déus».
(Sòfocles, «Antígona»). <=
(93) «El desig de treure el propi Plutó de les entranyes de la terra». (Athen[aeus], «Deipnos»). <=
(94) «Fer crèixer tot el que es puga el nombre de venedors de qualsevol mercaderia, disminuir tot el que es puga el nombre de compradors, aquests són els punts cardinals al voltant dels quals giren totes les operacions de política econòmica». (Verri, l.c.p. 53, 53.) <=
(95) «Cal per dur a terme el comerç de la nació una determinada suma de diners específics que varien, de vegades per damunt, de vegades per sota, segons ho requerisquen les circumstàncies... Aquesta pujada i baixada de diners té lloc sense cap participació dels polítics... Les pales treballen alternativament, quan hi manquen els diners, s'encunyen barres; quan hi manquen barres, es fonen diners». (Sir D. North, l.c. [Postscript,] p.3). John Stuart Mill, durant molt de temps funcionari de la Companyia de l'Índia Oriental, constata que a Índia les joies d'argent encara funcionen directament com a tresor. Els «ornaments d'argent es treuen i s'encunyen quan hi ha una alta taxa d'interés, i de nou es repleguen quan la taxa d'interés cau». (J. St. Mills Evidence [in] «Repts. on Bankacts», 1857, n. 2084, 2101). Segons un document parlamentari del 1864 sobre les importacions i exportacions d'or i d'argent a Índia, el 1863 les importacions d'or i d'argent superaren les exportacions per 19.367.764 lliures esterlines. En els darrers 8 anys abans del 1864, l'excés d'importacions per damunt de les exportacions de metalls nobles era de 109.652.917 lliures esterlines. Mentre que en aquest segle s'han encunyat molt més de 200.000.000 lliures esterlines a Índia. <=
(96) Luther diferencia entre els diners com a mitja de compra i els diners com a mitjà de pagament. «En Previsor feu per mi un bessó, que ací no puc pagar ni allà puc comprar». (Martin Luther, «An die Pfaffherrn, wider den Wucher zu predigen», Wittenberg 1540.) <=
(97) Sobre les relacions entre deutors i creditors pels comerciants anglesos de començament del segle XVIII: «Entre els comerciants domina ací, a Anglaterra, un esperit de cruesa com no se'l troba en cap societat humana, ni en cap altre regne del món». («An Essay on Credit and the Bankrupt Act», Lond. 1707, p. 2.) <=
(98) Nota a la 2a edició. Per la següent citació d'una meua obra apareguda el 1859 hom veurà per què en el text no faig ni la menor consideració a una forma oposada: «Contràriament en el procés d – m, els diners es poden alienar com a mitjà real de compra i el preu de la mercaderia es pot realitzar abans que el valor d'ús dels diners es realitze i es lliure efectivament la mercaderia. Això ho trobam, per exemple, en la forma quotidiana del prepagament. O en la forma amb la qual el govern anglès compra l'opi dels ryots... Els diners, però, tan sols hi apareixen en la forma ja coneguda de mitjà de compra... El capital, naturalment, també avança en la forma de diners... Aquest punt de mira, però, no cau en l'horitzó de la circulació simple». («Zur Kritik etc.», p.119, 120. <Siehe Band 13, S.117>) <=
(99) La crisi monetària, que en el text es determina com una fase particular de tot crisi general de producció i de comerç, cal diferenciar-la de les menes especials de crisis que hom també anomena crisis monetàries, que pot originar-se de forma independent, i així afectar tan sols indirectament la indústria i el comerç. El centre de moviment d'aquestes crisis és el capital monetari, i per tant la llur esfera immediata és el banc, la borsa, les finances. (Nota de M. a la 3a ed.) <=
(100) «El pas sobtat del sistema de crèdit al sistema monetari posa la por teòrica al davant del pànic pràctic: i els agents de la circulació afectats tremolen davant el misteri impenetrable de les pròpies relacions». (Karl Marx, l.c.p. 126). «Els pobres no tenen cap feina, perquè els rics no tenen gens de diners per contractar-los, si bé posseeixen les mateixes terres i les mateixes forces de treball que abans, per obtindre'n mitjans de vida i roba: aquests constitueixen, però, la veritable riquesa d'una nació i no els diners». (John Bellers, «Proposals for raising a Colledge of Industry», Lond. 1696, p. 3, 4.) <=
(101) Moments així els aprofiten els «amis du commerce»: «En una ocasió» (1839) «un banquer vell i cobdiciós» (de la City) «en el seu despatx aixecà la tapa de l'escriptori, i mostrà a un amic un rotllo de bitllets; amb una intensa avarícia deia que eren 600.000 lliures esterlines, que els validarien, i que els posarien en curs a les 3 del mateix dia». ([H. Roy,] «The Theory of the Exchanges. The Bank Charter Act of 1844», Lond. 1864, p.81.) L'òrgan semioficial, «The Observer», remarcava el 24 d'abril del 1864: «Circulen rumors ben curiosos sobre els mitjans als quals s'ha recorregut per tal de crear una escasedat de bitllets... Per qüestionable que semble suposar que s'adoptaria trucs d'aquesta mena, la difusió ha sigut tan universal que realment mereix esmentar-ho».<=
(102) «La quantitat de compres o de contractes realitzats en el curs d'un determinat dia no afectaran la quantitat de diners en moviment d'aquell dia particular, sinó que, en la gran majoria de casos, es resoldran en acords diversos sobre quantitats de diners que entraran en circulació en dates posteriors més o menys distants... Les factures lliurades o els crèdits oberts avui no necessàriament ha de semblar-se, ni en nombre, ni en quantitat ni en durada als lliurats o aocrdats demà o depús-demà, sinó que més aviat moltes de les factures i crèdits d'avui, quan es liquiden, cauren amb una massa d'obligacions l'origen de les quals es remunta a un rang de dates anteriors i indefinides, les factures a 12, 6, 3 mesos o 1 sovint s'agreguen i inflen en les obligacions comunes d'un dia particular...» («The Currency Theory Reviewed; a letter to the Scotch people. By a Banker in England», Edinburgh 1845, p. 29, 30 passsim.) <=
(103) Com a exemple dels pocs diners reals que es necessiten en les operacions comercials pròpiament dites, ací va un esquema d'una de les cases de comerç més grans de Londres (Morrison, Dillon & Co.) sobre els seus rebuts i pagaments monetaris anuals. Les seues transaccions en l'any 1856, de diversos milions de lliures esterlines, s'hi redueixen al patró d'un milió.
|
Rebuts |
Lliures esterlines |
Lliuraments |
Lliures esterlines |
|
Canvis de banquers i comerciants pagables segons data |
553.596 |
Canvis pagables segons data |
302.674 |
|
Xecs de banquests, etc., pagables a requeriment |
357.715 |
Xecs als banquers de Londres |
663.672 |
|
Notes de la banca agrària |
9.627 |
Notes del Banc d'Anglaterra |
22.743 |
|
Notes del Banc d'Anglaterra |
68.554 |
Or |
9.427 |
|
Or |
28.089 |
Argent i coure |
1.484 |
|
Argent i coure |
1.486 |
||
|
Post Office Orders |
933 |
||
|
Suma total: |
1.000.000 |
Suma total: |
1.000.000 |
(«Report from the Select Committee on the Bankacts», July 1858, p. LXXI.) <=
(104) «El caràcter del comerç es transformà així del bescanvi de béns per béns, o el lliurament i l'adquisició, a la venda i el pagament, totes les transaccions... es troben als peus del príncep monetari». ([D. Defoe,] «An Essay upon Publick Credit», 3. ed., Lond. 1710, p. 8.) <=
(105) «Els diners han esdevingut els botxins de totes les coses». La tècnica financera és «l'alambic, que ha fet evaporar una quantitat esfereidora de béns i de mercaderies per fer aquest fatal extracte». «L'argent declara la guerra a tot el gènere humà». (Boisguillebert, «Dissertation sur la nature des richesses, de l'argent et des tributs», édit. Daire, «Économistes financiers», Paris 1843, t. I, p. 413, 419, 417, 418.) <=
(106) «La pentecosta del 1824», relata el senyor Craig davant el comitè d'investigació parlamentari del 1826, «hi havia una demanda tan inoïda de bitllets a Edinburgh, que a les 11 ja no tenien cap bitllet en custòdia. Anaren per tots els bancs per demanar-ne, però no en van poder aconseguir, i moltes de les transaccions s'acordaren en simples trossos de paper; amb tot a les tres tots els bitllers retornaren als bancs d'on havien sortit! Era una simple transferència de mà a mà». «Per bé que la circulació efectiva mitjana de bitllets a Escòcia és menor de tres milions d'esterlines, amb tot en certs dies de pagament, fins al darrer bitllet en possessió dels banquers, que sumen en total uns 7 milions de lliures esterlines, entra en activitat. En aquestes ocasions els bitllets tenen una única funció específica a realitzat, i tan bon punt l'han realitzada, retornen als diversos bancs d'on havien sortit». (John Fullarton, «Regulation of Currencies», 2nd. ed. Lond. 1845, p. 86, Nte). Com a explicació caldria afegir que a Escòcia en els temps de l'obra de Fullarton, no eren els xecs, sinó els bitllets, els que es feien servir per retirar dipòsits. <=
(107) A la qüestió de «si hi hagués l'ocasió de pujar-ho a 40 milions, els mateixos 6 milions» (d'or) «serien suficients per les revolucions i circulacions que el comerç requerís?» responia Petty amb la seua mestria habitual: «Responc que sí: ja que si la despesa fos de 40 milions, si les revolucions seguissen uns cercles així de curts, com ara setmanals, com passa entre els pobres artesans i treballadors, que reben i paguen cada dissabte, llavors 40/52 parts d'1 milió de diners cobririen aquestes necessitats, però si els cercles fossen quinzenals, d'acord amb el nostre costum per pagar els lloguers i cobrar les contribucions, llavors caldrien 10 milions. Així doncs, si suposam pagaments que, en general, siguen d'un cercle mixt entre una i tretze setmanes, llavors caldria afegir els 10 milions als 40/52, la meitats dels quals serien 5 ½, de forma que si tinguessem 5 ½ milions en tindríem prou». (William Petty, «Political Anatomy of Ireland. 1672», edit. Lond. 1691, p. 13, 14.) <=
(108) D'això l'absurditat de qualsevol llei que declare que els bancs d'un país formen reserves únicament del metall preciós que funcione en el país com a diners. Les «plaents dificultats» així generades pel propi Banc d'Anglaterra són conegudes. Sobre les grans èpoques històriques dels canvis relatius de valor de l'or i de l'argent vegeu Karl Marx, l.c.p. 136 sq. - Afegit a la 2a edició: Sir Robert Peel cercava en la seua llei bancària del 1844 superar la dificultat en permetre el Banc d'Anglaterra d'emetre bitllets referits a argent, sempre que la reserva d'argent no excedís mai més d'una quarta part de la reserva d'or. El valor de l'argent s'estimaria per aquest objectiu segons el seu preu de mercat (en or) al Mercat de Londres. {A la 4a edició – Ens trobam de nou en una època de forts canvis en el valor relatiu de l'or i de l'argent. Fa uns 25 anys la relació de valor de l'or amb l'argent era de 151/2: 1, ara és a la vora de 22: 1, i l'argent encara cau progressivament respecte l'or. Aquesta és la conseqüència essencial d'una transformació en les formes de producció de tots dos metalls. Abans l'or s'obtenia gairebé únicament del rentat de dipòsits aluvials aurífers, producte de la meteorització de roques auríferes. Ara aquest mètode ja no predomina i ha sigut bandejat pel processament dels propis fangs de quars, una forma d'extracció que abans tenia tan sols una importància secundària, per bé que era ja conegut pels antics (Diodor, III, 12-14). D'altra banda, no tan sols s'han descobert nous dipòsits d'argent a l'oest de les Rocalloses americanes, sinó que el ferrocarril les obre a elles i a les mines d'argent mexicanes a la introducció de maquinària moderna i de combustible, la qual cosa fa possible una mineria d'argent a més gran escala i amb costos inferiors. Hi ha, però, una gran diferència en la forma amb la qual es troben tots dos metalls en els fangs de quars. L'or és majoritàriament nadiu, però es troba disseminat en molt petites quantitats pel quars; tota la ganga s'ha de pulveritzar, i l'or o es renta o s'extrau mitjançant el mercuri. Sovint d'1.000.000 de grams de quars en surt amb prou feines 1-3, i força rarament fins a 30-60 grams d'or. L'argent rarament es troba en forma nadiua, però apareix en gangues separades dels fangs per mètodes relativament senzills i que contenen majoritàriament de 40-90% d'argent; o es troba, però, en quantitats menors, en minerals de coure, plom i d'altres que per si mateixos ja paga la pena treballar. Això ja mostra que el treball esmerçat en la producció d'or creix mentre que l'esmerçat en la producció d'argent ha disminuït decididament, la qual cosa explica força naturalment la caiguda en valor del darrer. Aquesta caiguda de valor s'expressaria en una caiguda encara més gran en preu si el preu de l'argent no fos sostingut fins i tot avui amb mitjans artificials. Però les reserves d'argent amb prou feines sí han estat tocades, i així les perspectives són que el valor d'aquest metall seguirà en caiguda durant molt de temps. Un factor que encara ha de contribuir-hi més és la disminució relativa de les necessitats d'argent per articles d'ús general i de luxe, per la seua substitució per mercaderies platejades, alumini, etc. Amb això ho hauria de copsar l'utopisme de la idea bimetal·lista que les disposicions internacionals faran pujar l'argent de nou a l'antiga relació de valor de 1: 151/2. És més probable que l'argent abandonarà més i més la seua qualitat monetària en el mercat mundial. - F. E.} <=
(109) Els contraris al sistema mercantil, que considerava el saldament del balanç comercial mitjançant l'or i l'argent com l'objectiu del comerç mundial, confongueren completament la funció del diner mundial. Com la concepció falsa de les lleis que regulen la quantitat de mitjans de circulació es reflecteix en la concepció falsa del moviment internacional dels metalls nobles, ho he demostrat amb l'exemple de Ricardo (l.c.p. 150 sqq.). El seu fals dogma: «Un balanç comercial desfavorable no pot sorgir de cap altra manera que per un excés de mitjans de circulació... L'exportació de monedes la causa la seua disponibilitat, i no és l'efecte, sinó la causa d'una balança desfavorable» hom el troba per tant ja a Barbon: «El balanç comercial, si se'n dóna un, no és la causa de sortida dels diners d'un país. La sortida és més aviat provocada per la diferència de valor dels metalls nobles en cada país». (N. Barbon, l.c.p. 59). MacCulloch a «The Literature of Political Economy: a classified Catalogue», Lond. 1845, lloa Barbon per aquesta anticipació, però prudentment passa per alt les formes innocents, amb les quals B. recobreix la suposició absurda on es basa el «currency principle». L'absència de crítica i fins i tot d'honestedat d'aquest catàleg culmina en les seccions sobre la història de la teoria monetària, perquè MacCulloch hi fa de sicofanta de Lord Overstone (l'ex-banquer Loyd), a qui anomena «facile princeps argentariorum». <=
(110) Per exemple en subsidis, préstecs monetaris per la realització de guerres o en la concessió als bancs de reprendre els pagaments, etc., és la forma monetària del valor i no cap altra la que es necessita. <=
(110a) Nota a la 2a edició: «No desitjaria, de fet, cap prova més convincent de la competència de la maquinària dels tresors en els països on els pagaments es realitzen en espècie de realitzar qualsevol funció necessària de l'ajustament internacional, sense cap ajut important de la circulació general, que la facilitat amb la qual França, quant tot just es recobrava del colp d'una invasió forastera destructora, completà en l'espai de 27 mesos el pagament de la seua contribució forçada de gairebé 20 milions a les potències aliades, i una proporció considerable de la suma en espècie, sense cap contracció o trastorn perceptible de la seua moneda domèstica, o ni tan sols cap fluctuació alarmant dels seus bescanvis». (Fullarton, l.c.p. 141). {A la 4a edició. - Un exemple encara més frapant el tenim en la facilitat amb la qual la mateixa França fou capaç de pagar en 30 mesos una contribució forçosa deu vegades més gran, i una part considerable també en espècie. - F. E.} <=
(111) «Els diners no es distribueixen entre les nacions relativament en la mesura que els necessiten... sempre arrossegats per les produccions». (Le Trosne, l.c.p. 916). «Les mines que donen contínuament or i argent, en donen prou com per fornir el balanç necessari de cada nació». (J. Vanderlint, l.c.p. 40). <=
(112) «Els canvis augmenten i cauen cada setmana, i en certes èpoques particulars de l'any van fortament contra una nació, i altres èpoques ho fan contra una altra». (N. Barbon, l.c.p. 39.) <=
(113) Aquestes diferents funcions poden entrar en un conflicte perillós, sempre que apareix la funció de fons per la conversió de bitllets. <=
(114) «Els diners que són d'una necessitat més absoluta pel comerç interior són el capital mort, que no comporta cap profit pel país que el posseeix, sinó que és transportat pel comerç o importat». (John Bellers, «Essays etc.», p. 13.) «Què passa si tenim massa monedes? Podem fondre'n les més pesades i convertir-les en l'esplendor de plates, vaixelles o utensilis d'or o d'argent, o vendre-les com a mercaderia allà on se les necessita o se les vol; o prestar-lo a un interès allà on l'interès és alt». (W. Petty, «Quantulumcunque», p. 39). «Els diners no són més que el greix del cos polític, on un revestiment massa gran sovint l'impedeix l'agilitat, així com massa poc el fa emmalaltir... ja que el greix lubrica el moviment dels músculs, l'alimenta quan necessita de vitualles, omple les cavitats desiguals, i embelleix el cos; així el revestiment monetari de l'estat fa més ràpida la seua actuació, l'alimenta des de l'exterior en temps eixorcs en l'interior, equilibra comptes... i embelleix el conjunt; per bé que molt especialment les persones particulars que el tenen en abundància». (W. Petty, «Political anatomy of Ireland», p. 14, 15.) <=