Pròleg i epíleg a l'edició francesa | Índex | Pròleg a l'edició anglesa

A la tercera edició

No era destinat Marx a enllestir aquesta tercera edició personalment. El poderós pensador, la grandesa del qual reconeixen ara fins i tot els seus oponents, morí el 14 de març del 1883.

Sobre meu, qui en Marx perdé el millor i més fidel amic que he tingut, i l'he tingut durant quaranta anys, l'amic a qui dec més d'allò que es pot expressar en mots, sobre meu recau ara el deure de contribuir a la publicació d'aquesta tercera edició, així com del segon volum que Marx havia deixat manuscrit. He de referir ara al lector la forma en la qual he realitzat la primera part de la tasca.

Marx tenia la intenció original de reescriure una gran part del text del primer volum per formular molts punts teòrics de forma més exactar, insertar de nous i actualitzar el material històric i estatístic. La seua malaltia i la urgència de realitzar la redacció final del segon volum l'induir a abandonar aquest pla. Tan sols s'hi han fet les alteracions més necessàries, tan sols les insercions que l'edició francesa («Le Capital. Par Karl Marx», Paris, Lachâtre 1873) ja contenia.

Entre el llegat hi havia un exemplar alemany que ell mateix havia corregit ací i allà i dotat de referències a l'edició francesa; també un de francès, on havia indicat els passatges exactes a utilitzar. Aquestes alteracions i adicions es limiten, amb poques excepcions, a la darrera part del llibre, la secció: El procés d'acumulació del capital. Ací és on l'anterior text seguia més l'esborrany original, mentre les seccions anteriors havien sigut molt més modificades. L'estil era per tant més viu, més d'una peça, però també més descurat, esquitxat d'anglicismes i ocasionalment poc clar; el desenvolupament tenia forats ací i allà, i aspectes individuals d'importància eren tan sols esmentats.

Pel que fa a l'estil, Marx havia revisat profundament la majoria de subseccions i per tant m'havia indicat, així com fet nombrosos suggeriments orals, fins quin punt podia anar en l'eliminació dels termes tècnics anglesos i en altres anglicismes. Marx en tot cas hauria anat més enllà de les addicions i dels texts suplementaris i hauria substituir el fi francès amb el seu propi ters alemany; havia de quedar satisfet, en transferir-ho, que quedàs amb la màxima harmonia amb el text original.

Per tant en aquesta tercera edició no s'havia canviat cap mot sense la meua ferma convicció que l'autor l'hauria canviat. No se m'hi hauria acudit mai d'introduir al «Capital» la jerga habitual amb la qual els economistes alemanys es plauen d'expressar-se, aquesta xerrameca on, per exemple, un que per una paga fa que uns altres li donen el llur treball rep el nom de donador de treball, i qui lliura el treball a canvi d'un salari, receptor de treball. També en francès travail s'empra en la vida ordinària en el sentit d'«ocupació». Amb justícia, però, els francesos considerarien boig qualsevol economista que anomenàs el capitalista donneur de travail, i al treballador receveur de travail.

Nogensmenys m'he permès de convertir les monedes, mesures i pesos anglesos que s'utilitzen per tot el text pels seus equivalents neo-alemanys. Quan la primera edició aparegué hi havia a Alemanya tantes menes de mesures i pesos com dies té l'any, a més hi havia dues menes de marcs (el marc imperial existia llavors tan sols en el cap de Soetbeer, qui l'havia inventat a la fi dels anys trenta), dues menes de florins i si més no tres menes de talers, entre ells una unitat que era el «nou dos terços». En les ciències naturals dominaven els pesos i mesures mètrics, i en el comerç mundial els anglesos. Sota aitals circumstàncies les unitats de mesura angleses eren naturals per un llibre que havia de prendre les seues proves factuals gairebé exclusivament de les relacions industrials angleses. I aquesta darrera raó resta encara avui decisiva, especialment perquè les relacions corresponents en el mercat mundial amb prou feines han canviat i els pesos i mesures anglesos dominen precisament de forma gairebé completa les indústries claus—el ferro i el cotó.

Finalment encara uns mots sobre la poca entesa forma de citar de Marx. En pures afirmacions o descripcions factuals, com ara les dels llibres blaus anglesos, les citacions serveixen és clar com a simples proves documentals. Altrament, però, és quan cita les opinions teòriques d'altres economistes. Ací la citació tan sols vol aclarir on, quan i qui concebé una idea econòmica en el curs del desenvolupament abans enunciat clarament. Així l'unica consideració és que la concepció econòmica en qüestió siga de certa importància per la història de la ciència, que siga una expressió més o menys adequada de la situació econòmica del seu temps. Però si aquesta concepció encara posseeix des del punt de mira de l'autor una validesa absoluta o relativa o si ja ha sigut completament superada és del tot independent. Per tant aquestes citacions tan sols són un comentari de passada del text, un comentari pres de la història de la ciència econòmica, i per establir les dates i els responsables d'alguns dels més importants avenços de la teoria econòmica. I això era quelcom ben necessari en una ciència en la qual els historiadors s'han distingit fins ara per la ignorància tendenciosa dels carreristes. Ara es podrà entendre per què Marx, en consonància amb l'epíleg de la segona edició, tan sols en casos molt excepcionals té l'oportunitat de citar economistes alemanys.

El segon volum podria aparèixer, esperam, en el curs de l'any 1884.

Londres, 7. Novbr. 1883

Friedrich Engels