Pròleg a la primera edició | Índex | Pròleg i epíleg a l'edició francesa

Epíleg a la segona edició

He de començar per informar els lectors de la primera edició dels canvis fets en la segona edició. La més clara divisió del llibre salta a la vista. Les notes afegides s'assenyalen arreu com a notes a la segona edició. En relació amb el propi text el més important:

En el capítol I, 1, la derivació del valor mitjançant l'anàlisi de les equacions per la qual s'expressa cada valor d'intercanvi s'ha elaborat amb el més gran rigor científic, així com la connexió entre la substància del valor i la determinació de la quantitat de valor pel temps de treball socialment necessari, que tan sols s'al·ludia en la primera edició, i que ara es remarca explícitament. El capítol I, 3 (La forma del valor) s'ha reelaborat completament, cosa necessària, si més no, per la doble exposició, deguda, siga dit de passada, pel meu amic el doctor L. Kugelmann de Hannover. M'hi vaig trobar a casa seua la primavera del 1867, quan les primeres proves d'imprempta arribaven d'Hamburg, i em va convèncer que la majoria de lectors necessitarien una explicació suplementària més didàctica de la forma del valor. - La darrera secció del primer capítol, «El fetitxisme de les mercaderies, etc.» s'ha alterat en gran mesura. El capítol III, 1 (La mesura del valor), s'ha revisat amb cura, perquè en la primera edició aquesta secció s'havia tractat amb negligència, i es referia el lector a l'explicació ja donada a la «De la crítica de l'econ. polit.», Berlin 1859. El capítol VII, en particular la part 2, s'ha reelaborat de forma important.

Fóra inútil entrar en totes les alteracions textuals particulars, que sovint són purament estilístiques. S'esten per tot el llibre. Amb tot, trob ara, en la revisió de la traducció francesa que ha aparegut a París, que diverses parts de l'original alemany necessiten d'una remodelació força profunda, que d'altres requereixen una correcció estilística força profunda, i que encara unes altres necessiten de l'eliminació de repeticions ocasionals. Però no n'hi hagué temps. Ja que no se m'informà fins l'autumni del 1871, quan era en mig d'altres obres urgents, que el llibre s'havia esgotat i que la impressió de la segona edició anava a començar el gener del 1872.

L'atenció que «El Capital» trobà ràpidament en amplis cercles de la classe obrera alemanya és la millor paga pel meu treball. Un home amb un punt de mira burgès en l'economia, el senyor Mayer, fabricant vienès, en un pamflet publicat durant la guerra germano-francesa exposava acertadament la idea que el gran sentit teòric, que es considerava un bé hereditari dels alemanys, ha desaparegut gairebé completament entre les anomenades classes educades d'Alemanya però que, al contrari, hi ha una revifalla en la seua classe obrera.

L'economia política resta a Alemanya en aquesta hora com una ciència forastera. Gustav von Gülich ha examinat abastament a «Descripció històrica del comerç, de la indústria, etc.», especialment en els dos primers volums de la seua obra, publicats el 1830, les circumstàncies històriques que impediren el desenvolupament del sistema de producció capitalista entre nosaltres, i per tant també el creixement de la societat burgesa moderna. Mancava per tant el terreny vital de l'economia política. S'havia d'importar com a mercaderia acabada d'Anglaterra i França; els seus professors alemanys restaven com a escolar. L'expressió teòrica d'una realitat aliena es convertia en les llurs mans en una col·lecció de dogmes, interpretats en el sentit del seu món comercial petit-burgès, i per tant malinterpretat. El sentiment d'impotència científica, no del tot reprimible, i la consciència incòmoda d'haver de tractar una esfera que els hi era de fet aliena, no fou més que amagat imperfectament, bé sota una demostració d'erudició literària i històrica, o per una barreja de material aliè, prestat de les anomenades ciències «de cambra», una barreja de coneixements, purgatori per on havia de passar l'esperançat <3. i 4. Auflage: desesperat> candidat de la burocràcia alemanya.

D'ençà del 1848 la producció capitalista s'ha desenvolupat ràpidament a Alemanya i a hores d'ara floreix vertiginosament. Però els nostres professionals resten amb la mateixa habilitat. Quan podien tractar directament l'economia política, hi mancaven les condicions econòmiques modernes en la realitat alemanya. Quan aquestes relacions han entrat a la vida, ho fan sota circumstàncies que ja no els permeten d'investigar-les realment i imparcial, lligats a l'horitzó burgès. Mentre siga burgesa, és a dir mentre l'ordre capitalista es vege com la forma absolutament final de la producció social, per comptes d'una fase històrica transitòria de la seua evolució, l'economia política restarà com a ciència tan sols mentre la lluita de classes siga latent o es manifeste tan sols en fenòmens aïllats i esporàdics.

Prenguem Anglaterra. La seua economia política clàssica es correspon al període d'una lluita de classes encara no desenvolupada. El seu darrer i més gran representant, Ricardo, fa conscientment a la fi de l'antagonisme dels interessos de classe, dels salaris laborals i dels beneficis, dels beneficis i de la renda, el punt de partida de les seues recerques, i pren innocentment aquest antagonisme com a llei social de la natura. Per tant, però, la ciència burgesa de l'economia havia assolit els límits que ja no podia depassar. Encara en vida de Ricardo, i oposat a ell, topava amb la crítica en la persona de Sismondi. (1)

L'època posterior, del 1820-1830, fou notable a Anglatera per l'activitat científica en l'esfera de l'economia política. Era el període la vulgarització i ampliació de la teoria de Ricardo, així com de la seua lluita amb la vella escola. S'hi feren capgiraments esplèndids. Ço que s'hi féu llavors és poc conegut al continent europeu, ja que la polèmica es realitzà en gran part en articles de revistes, en literatura del moment i pamflets. El caràcter sense prejudicis d'aquesta polèmica—tot i que la teoria ricardiana ja serveix excepcionalment com un arma ofensiva contra l'economia burgesa—s'explica per les circumstàncies de l'època. D'una banda, la pròpia gran industria tan sols sorgia de la seua infantesa, com ja ho demostra que amb la crisi del 1825 s'obrís per primera vegada el cicle periòdic de la vida moderna. D'altra banda resta arraconada la lluita de classes entre el capital i el treball, políticament per l'enfrontament entre els governs i l'aristocràcia feudal aplegada al voltant de la Santa Aliança i les masses populars dirigides per la burgesia, econòmicament pel combat del capital industrial amb la propietat agrària aristocràtica, que a França s'amagà rera l'antagonisme de la propietat parcera i la gran possessió agrària, i a Anglaterra esclatà obertament d'ençà de les lleis del gra. La literatura de l'economia política a Anglaterra de tot aquest període ens recorda el període econòmic de tempesta i violència a França després de la mort del doctor Quesnay, però tan sols com un estiuet ens recorda la primavera. Amb l'any 1830 arribà per sempre més la crisi decisiva.

La burgesia havia conquerit el poder polític a França i Anglaterra. Per això la lluita de classes, pràctica i teòrica, s'evidenciava més i més i amb formes amenaçadores. Sonava el toc de mort de l'economia científica burgesa. Ja no es tractava ara de si tal o tal teorema era cert, sinó si era útil al capital o perjudicial, adient o no adient, perillós políticament o no. En lloc d'investigadors sense interessos propis hi havia mercenaris ben pagats, en lloc de recerques científiques sense prejudicis la mala consciència i l'acció roïna de l'apologètica. Amb tot fins i tot els tractats abstrusos amb els quals l'Anti-Corn-Law Leaghe, amb els fabricants Cobden i Bright al capdavant, enganyaven el món, si bé no tenen cap interès científic, encara tenen un d'històric per la llur polèmica contra l'aristocràtica terratinent. La legislació lliurecanvista d'ençà de sir Robert Peel també ha privat l'economia vulgar d'aquesta darrera espina.

La revolució continental del 1848 també acabà a Anglaterra mb un retrocés. Els homes que encara mostraven una posició científica i que aspiraven a quelcom més que ésser simples sofistes i sicofantes de les classes dirigents, cercaren d'harmonitzar l'economia política del capital amb les reivindicacions del proletariat, que ja no es podien ignorar. D'ací un sincretisme sense ànima, del qual John Stuart Mill n'és el millor representant. És una declaració de bancarrota de l'economia «burgesa», que el gran estudiós i crític rus N. C'ernijsc'evskij ha il·luminat magistralment en la seua obra «Resum de l'economia política segons Mill».

A Alemanya arribava per tant el sistema de producció capitalista després que el seu caràcter antagonista ja s'hagués manifestat de ple a França i Anglaterra mitjançant una lluita històrica, mentre el proletariat alemany havia assolit una consciència de classe teòrica més diferenciada que la burgesia alemanya. Quan ja semblava possible una ciència burgesa de l'economia política, esdevenia de nou impossible.

Sota aquestes circumstàncies els seus defensors es dividiren en dos sectors. Un, prudent, de bona renda, gent pràctica, s'aplegà al voltant de la bandera de Bastiat, el més superficial i per tant el més adient representant de l'apologètica de l'economia popular; l'altre, orgullós de la vocacionalitat de la seua ciència, seguí J. St. Mill en l'intent de reconciliar irreconciliables. Igual com en l'època clàssica de l'economia burgesa, els alemanys també en l'època de la seua decadència restaven com a simples escolars, imitadors i seguidors, delegacions al detall dels negocis a l'engròs de l'exterior.

El desenvolupament històric particular de la societat alemanya exclou per tant tota obra original de l'economia «burgesa», però no la llur crítica. Com que aquesta crítica representa principalment una classe, tan sols pot representar la classe que té com a aspiració històrica la transformació del sistema de producció capitalista i l'abolició definitiva de les classes—el proletariat.

Els defensors il·lustrats o no de la burgesia alemanya cercaren en un principi de silenciar «El capital», com ja havien aconseguit de fer amb els meus escrits anteriors. Quan comprovaren que aquesta tàctica ja no es corresponia a les condicions de l'època, escrigueren, sota el pretext de criticar el meu llibre, consells «per la tranquilització de la consciència burgesa», però es trobaren en la premsa alemanya—vegeu per exemple els articles de Joseph Dietzgen a «Volkstaat»--lluitadors que els superaven, als qual deuen fins ara una resposta. (2)

Una excel·lent traducció russa del «Capital» aparegué la primavera del 1872 a Peterburg. L'edició de 3.000 exemplars gairebé ja s'ha esgotat. Ja el 1871 el senyor N. Sieber, professor d'economia política a la Universitat de Kiiv, en el seu escrit: «La teoria del valor i del capital de D. Ricardo», s'hi referia a la meua teoria del valor, de la moneda i del capital en els llurs fonaments com una conseqüència necessària dels estudis smith-ricardians. Ço que sobta a l'europeu occidental en llegir el seu excel·lent llibre, és la solidesa conseqüent d'un punt de mira merament teòric.

Que el mètode emprat en el «Capital» s'ha entès poc, ja ho mostren les diverses i contradictòries concepcions que se n'han fet.

Així la «Revue Positiviste» de París em retrau, d'una banda, que tracte l'economia metafísicament, i de l'altra—figurau-vos-ho!—, que em limit a la simple consideració crítica dels fets, per comptes de descriure receptes (comtistes?) per les cuines-tallers del futur. Contra l'acusació de metafísica, el professor Sieber ha remarcat:

«Com que tracta la pròpia teoria, el mètode de Marx és el mètode deductiu de tota l'escola anglesa, les mancances i conquestes de la qual són comunes als millors economistes teòrics».

El senyor M. Block—«Les Théoriciens du Socialisme en Allemagne. Extrait du Journal des Économistes, juillet et août 1872»—descobreix que el meu mètode és analític, i diu:

«Par cet ouvrage M. Marx se classe parmi les esprits analytiques les plus éminents».
<«Per aquesta obra el senyor Marx es classifica entre els esperits analítics més eminents».

Les recensions alemanyes es limiten naturalment a la sofística hegeliana. El «Missatger europeu» de Petersburg, en un article que tracta exclusivament del mètode del «Capital» (número de maig del 1872, p. 427-436), troba el meu mètode de recerca força realista. Diu:

«A primer cop d'ull, si hom jutja segons la forma exterior de la presentació, Marx és el més gran filòsof idealista, i de fet en el sentit alemany, és a dir negatiu, del mot. De fet, però, és infinitament més realista que tots els seus precursors en l'elaboració de la crítica econòmica... Hom no pot anomenar-lo de cap manera idealista»

No puc respondre al senyor autor <I. I. Kaufmann> amb res millor que a través d'uns pocs extractes de la seua pròpia crítica, que poden interessar als lectors meus pels quals l'original rus siga inaccesible.

Després d'una citació del meu prefaci a la «Crítica de l'econ. Pol.», Berlín, 1859, p. IV-VII, on discutesc el fonament materialista del meu mètode, el senyor autor continua:

«Per Marx tan sols hi ha una cosa important: trobar la llei dels fenòmens, en la recerca dels quals s'hi ocupa. I no tan sols per ells és important la llei que els governa, en la mesura que tenen una forma sòlida i una connexió mútua en un determinat període històric. Per ell encara és més important la llei de la llur variació, del llur desenvolupament, és a dir la transició d'una forma a l'altra, d'un ordre de connexions a un altre. Una vegada ha descobert la llei, investiga amb detall les conseqüències, amb les quals es realitza en la vida social... En conseqüència Marx tan sols es preocupa d'una cosa: mostrar mitjançant una recerca científica rigorosa la necessitat de determinats ordres de condicions socials i de constatar tan imparcialment com siga possible els fets que li serveixen de punts de partida i fonament. Per això es conforma completament quan demostra alhora tant la necessitat de l'ordre present com la necessitat d'un altre ordre successor, al qual el primer ha de conduir irremeiablement, i tant és si els homes hi creuen o no, si en són conscients o no. Marx tracta el moviment social com un procés d'història natural, dirigit per llei, no tan sols independents a la voluntat, la consciència i el desig dels homes, sinó més aviat al contrari, que determinen la voluntat, la consciència i el desig... Quan l'element conscient juga un paper tan subordinat en la història cultural, llavors és evident que la crítica que té com a subjecte la pròpia cultura, no pot tindre com a fonament cap forma ni cap resultat de la consciència. Això és que no la idea, sinó el fenomen exterior pot servir com a punt de partida. La crítica es limitaria a la comparació i confrontació d'un fet no amb la idea, sinó amb un altre fet. Per ella tan sols és important que tots dos fets siguen investigats el més rigorosament possible i que realment un respecte de l'altre constituesquen diferents moments de desenvolupament, però per damunt de tot és important que no siga menys rigorosa l'anàlisi de la sèrie d'ordres, de les conseqüències i concatenacions en les quals els estadis de desenvolupament es diferencien. Però hom dirà que les lleis generals de la vida econòmica són les mateixes; del tot vàlides, tan si s'apliquen al present o al passat. Marx ho nega directament. Segons ell aitals lleis abstractes no existeixen... Segona la seua opinió cada període històric estableix les seues pròpies lleis... Quan la vida d'un determinat període de desenvolupament s'exhaureix, i passa d'un determinat estadi a un altre, comença a regir-se per unes altres lleis. En un mot, la vida econòmica ens ofereix un aspecte anàleg a la història del desenvolupament d'altres camps de la biologia... Els antics economistes desconeixien la natura de les lleis econòmiques quan les consideraven com les lleis de la física i de la química... Una anàlisi més profunda dels fenòmens mostra que els organismes socials es diferencien entre ells d'una forma tan fonamental com els organismes vegetals i animals... Sí, un mateix fenomen cau sota lleis ben diferents com a conseqüència de l'estructura diferent de cada organisme, de les variacions dels llurs òrgans individuals, de les diferències de les condicions de funcionament, etc. Marx nega, per exemple, que la llei de la població siga la mateixa en totes les èpoques i en totes les regions. Assegura al contrari que cada estadi de desenvolupament té la seua pròpia llei de població... Amb un desenvolupament diferent de les forces productives varien les condicions socials i les lleis que les regulen. Quan Marx es posa com a objectiu la tasca de desplegar i aclarir des d'aquest punt de mira l'ordre econòmic capitalista, tan sols formula d'una forma estrictament científica l'objectiu que tota recerca rigorosa de la vida econòmica ha de tindre... El valor científic d'aital recerca rau en l'esclariment de les lleis particulars que regulen l'aparició, existència, desenvolupament i mort d'un determinat organisme econòmic i la seua substitució per un altre de superior. I aquest és el valor que té de fet el llibre de Marx».

Quan el senyor autor descriu ço que considera de fet com el meu mètode d'aquesta forma sorprenent i, en la mesura que afecta la meua aplicació personal, generosa, què cap altra cosa descriure que el mètode dialèctic?

És clar que la forma de presentació s'ha de diferenciar formalment de la forma de recerca. La recerca s'ha d'adreçar al material amb detall, analitzar-ne les diferents formes de desenvolupament i elaborar-ne la connexió interna. Tan sols després de completar aquesta feina, pot descriure de forma corresponent el moviment real. Si es reïx en això, si ara la vida del material es reflecteix idealment, llavors pot semblar com si tinguessem davant nostra una simple construcció a priori.

El meu mètode dialèctic fonamentalment no tan sols es diferencia de l'hegelià, sinó que n'és el contrari directe. Per Hegel és el procés mental que, sota el nom d'Idea es transforma en un subjecte independent, el demiürg de la realitat, que constitueix tan sols la seua aparença exterior. Per mi, al contrari, l'ideal no és res més que el material reflectit i traduït en els caps humans.

La cara mistificadora de la dialèctica hegeliana l'he criticat des de fa gairebé 30 anys, en una època on encara era de moda. Però mentre treballava en el primer volum del «Capital», es plaïen els malhumorats, arrogants i mediocres epígons, que ara diuen la darrera paraula a l'Alemanya educada, de tractar Hegel, com el genial Moses Mendelssohn tractava en temps de Lessing Spinoza, és a dir com un «gos mort». Em reconegué per tant obertament com a deixeble d'aquell gran pensador i vaig conquetejar ací i allà en el capítol de la teoria del valor amb les formes d'expressió que li eren pròpies. La mistificació que la dialèctica pateix en mans de Hegel, no l'impedeix de cap manera d'ésser el primer a presentar la forma general de moviment d'una manera entenedora i conscient. Amb ell era de cap per avall. Hom havia de capgirar-ho per tal de descobrir el nucli racional en la closca mítica.

En la seua forma mistificadora la dialèctica esdevingué la moda alemanya, perquè semblava glorificar ço existent. En la seua forma racional és el blasme i l'abominació de la burgesia i dels seus defensors doctrinaris, perquè inclou en la comprensió positiva ço existent igual com també la comprensió de la seua negació, la seua necessària transició, que cada forma determinada en el flux del moviment, i per tant també el seu aspecte transitori, no pas menys que la seua existència momentània, perquè no es deixa imposar res, i en la seua essència és crítica i revolucionària.

Tota la contradictorietat del moviment de la societat capitalista es fa notar en el burgès pràctic de forma més colpidora en els moments de canvi del cicle periòdic, pel quals passa la indústria moderna, i en el seu punt cabdal—la crisi general. De nou és a les envistes, per bé que encara en el primer estadi, i per la universalitat del seu escenari així com per la intensitat de la seua acció, fins i tot ressonarà la dialèctica en els jugadors afortunats del nou sacre imperi prussiano-alemany

Londres, 24 de gener del 1873

Karl Marx

Notes

(1) Vegeu el meu escrit «De la crítica etc.», p. 39. <=

(2) Els repapiejadors menja-farinetes de l'economia vulgar alemanya es planyien de l'estil i presentació del meu escrit. Ningú no pot sentir més les mancances literàries del «Capital» més fort que jo. Amb tot citaré, en profit i goig d'aquest senyors i del seu públic, una nota anglesa i una de russa. La sempre hostil a les meues posicions «Saturday Review» deia en la seua nota a la primera edició alemanya: La presentació «atorga a les qüestions econòmiques més feixugues un encant (charm)». El «St.-Petersburgskie Viedomosti» remarca en el seu número del 20 d'abril del 1872: «La presentació, amb l'excepció d'unes poques parts específiques es distingeix per ésser universalment entenedora, per la claredat i, malgrat l'alçada científica de la matèria, per una vitalitat inusual. En aquesta visió igualment l'autor no s'assembla... tampoc a la majoria d'estudiosos alemanys, que... escriuren llibres en un llenguatge tan eixut i fosc, que trenquen els caps dels mortals ordinaris». Els lectors de la literatura acadèmica germano-nacional-liberal actual es trenquen el cap amb quelcom del tot diferent. <=