Originàriament «Juristen-Sozialismus», redactat entre novembre i començament de desembre del 1886, i publicat a «Die Neue Zeit», Heft 2, Jahrgang 1887.
La cosmovisió de l’edat mitjana era essencialment teològica. La unitat del món europeu, que no existia de fet cap a l’interior, era contra l’altre, contra l’enemic universal sarraí, fabricat pel cristianisme. La unitat del món europeu occidental, que constituïa un grup de pobles en desenvolupament i en contínua interrelació, es resumia en el catolicisme. Aquest resum teològic no era tan sols ideal. Existia realment, no tan sols en el Papa, llur centre monàrquic, sinó per damunt de tot en l’església organitzada feudalment i jeràrquica, que en casa país era posseïdora de vers un terç de la terra, la qual cosa li donava una poderosa posició de força en l’organització feudal. L’església, amb una propietat agrària feudal, era el lligam real entre els diferents països, i l’organització feudal de l’església donava a l’ordre estatal secular-feudal la justificació religiosa. El clergat era, a més, l’única classe educada. Era, doncs, comprensible que el dogma de l’església fos el punt de partida i la base de tot pensament. Dret, ciència natural, filosofia, tot es considerava d’acord si el contingut coincidia o no amb les doctrines de l’església.
Però en el clos de la feudalitat es desenvolupava el poder de la burgesia. Una nova classe apareixia al davant dels grans propietaris agraris. La burgesia urbana eren per damunt de tot i de forma exclusiva els productors de mercaderies i els tractants de mercaderies, mentre que el sistema de producció feudal consistia essencialment en l’autoconsum dels productes generats dins d’una àrea restringida – en part pels productors, en part pels perceptors feudals de tributs. La cosmovisió catòlica, adaptada al feudalisme, no podia satisfer aquesta nova classe i les condicions corresponents de producció i de bescanvi. No obstant, restaren encara per molt de temps dins dels vincles de la teologia totpoderosa. Les mateixes reformes i les lluites a les que conduïren sota una firma religiosa, des del segle XIII fins el XVII, no són, des d’un aspecte teòric, més que intents repetits dels burgesos, dels plebeus urbans i, finalment, dels pagesos que s’hi rebel·len al costat de tots dos, d’adaptar l’antiga cosmovisió teològica a les condicions econòmiques alterades i a la situació vital de la nova classe. Però això no reeixí. La bandera religiosa onejà per darrera vegada a l’Anglaterra del segle XVII, i poc més de cinquanta anys després apareix a França la nova cosmovisió que ha d’esdevindre la clàssica de la burgesia, la cosmovisió jurídica.
Era una secularització de la teològica. Per comptes del dogma, del dret diví, apareix el dret humà, per comptes de l’església l’estat. Les relacions econòmiques i socials que hom abans sancionava per l’església, que hom imaginava creades per l’església i el dogma, hom les posa ara com fonamentades en el dret i creades per l’estat. Com que el bescanvi de mercaderies es trobava en una mesura social i en ple desenvolupament, particularment a través d’avançaments i de crèdits, es generaven paral·lelament relacions contractuals desenvolupades i que requerien regles vàlides universalment, que tan sols podia oferir la comunitat – normes jurídiques fixades per l’estat -, i per això hom s’imaginava que aquestes normes jurídiques no es corresponien a fets econòmiques, sinó que derivaven de la consolidació formal a través de l’estat. I com que la competència, la forma de comerç fonamental del productor lliure de mercaderies, és la més gran igualadora, la igualtat davant de la llei esdevingué el principal mot d’ordre de la burgesia. El fet que la lluita d’aquesta nova classe emergent contra els senyors feudals i contra la monarquia absoluta que llavors el protegia, com tota lluita de classe, fos una lluita política, una lluita per la possessió de l’estat, per la consecució de reivindicacions jurídiques, havia de consolidar la cosmovisió jurídica.
Però la burgesia produïda el propi duplicat negatiu, el proletariat, i amb ell sorgia una nova lluita de classe, abans fins i tot que la burgesia hagués conquerit completament el poder polític. Com en el seu temps la burgesia en lluita contra la noblesa havia sostingut la cosmovisió teològica encara per un temps fins a alliberar-se’n, el proletariat contemplava inicialment l’enemic des d’una visió jurídica, i hi cercava les armes contra la burgesia. Les primeres formacions proletàries de partit, igual que el precursors teòrics, resten doncs en el «terreny jurídic del dret», tot edificant un altre terreny jurídic diferent del de la burgesia. D’una banda la reivindicació de la igualtat s’amplia, ja que la igualtat jurídica es complementa amb la social; d’altra banda, a partir de la frase d’Adam Smith, segons la qual el treball és la font de tota riquesa, s’entenia que el producte del treballador s’havia de repartir amb el propietari de la terra i el capitalista, amb la qual cosa s’arribava a la conclusió que aquesta divisió era injusta i que calia abolir-la o bé modificar-la en benefici del treballador. La sensació, però, era que aquesta limitació de la qüestió al simple «terreny jurídic del dret» no era de cap manera un bandejament dels mals generats pel sistema de producció burgès-capitalista, i particularment per la gran indústria moderna, la qual cosa ja conduïa les ments més importants dels primers socialistes – Saint-Simon, Fourier i Owen – a abandonar completament l’esfera jurídica-política i a declarar que tota lluita política era infructífera.
Totes dues opinions eren igualment insatisfactòries per expressar corresponentment i per aplegar conjuntament els esforços emancipatoris de la classe treballadora generats per la situació econòmica. La reivindicació de la igualtat no queia menys que el ple rendiment del treball en contradiccions insolubles, tan aviat com se les havia de formular jurídicament i individual, i deixaven el nucli de la qüestió, el capgirament del sistema de producció, més o menys intacte. El rebuig de la lluita política pels grans utòpics era simultàniament un rebuig de la lluita de classes, i per tant de l’única forma possible d’activar la classe en defensa dels seus interessos. Totes dues opinions s’abstreien del rerefons històric al qual agraïen l’existència; totes dues apel·laven al sentiment; l’una al sentiment del dret, l’altra al sentiment humanitari. Totes dues revestien les reivindicacions en forma de desitjos pietosos, que tant es podien aconseguir ara com mil anys abans o mil anys després.
La classe treballadora que, per la transformació del sistema de producció feudal en capitalista es desproveí de tota propietat damunt dels mitjans de producció i que pel mecanisme del sistema de producció capitalista sempre reprodueix aquest estat hereditari d’expropiació, no pot expressar la seua condició vital en les il·lusions jurídiques de la burgesia. Tan sols pot reconèixer aquesta situació vital completament quan veu les coses en realitat, sense les lluentors acolorides del dret. Per això Marx contribuí amb la seua visió històrica materialista a demostrar que totes les concepcions jurídiques, polítiques, filosòfiques, religioses, etc., de les persones són en darrera instància degudes a les condicions de vida econòmiques, que les produeixen a la llur manera, i que se’n separen com a productes. Amb això les condicions de vida i de lluita del proletariat rebien la corresponent cosmovisió; l’expropiació del treballador tan sols es podia correspondre a la desil·lusió dels caps. I aquesta cosmovisió proletària feia ara el viatge cap al món.
Comprensible perdura la lluita de totes dues cosmovisions; no tan sols entre el proletariat i la burgesia, sinó també entre els lliure pensadors i encara en els treballadors dominats per l’antiga tradició. En general l’antiga visió es defensada pels polítics habituals amb arguments difosos. Ara hi ha, però, a més, els denominats juristes científics, que fan del dret un ofici propi.(1)
Fins ara aquests senyors havien estat massa enlairats per implicar-se en l’aspecte teòric del moviment obrer. Hauríem d’expressar una gran gratitud quan finalment, per una vegada, un professor de dret de debò, el senyor doctor Anton Menger es dedica a elaborar una història del socialisme des del punt de mira de «la filosofia del dret», per «il·luminar-ne de més a prop els aspectes dogmàtics».(2)
De fet, els socialistes fins ara han anat pel camí equivocat. Han ignorat precisament allò que importava.
«Tan sols quan les idees socialistes abandonen les inacabables discussions d’economia nacional i filantròpiques... se simplifiquen i es converteixen en sobris conceptes jurídics» (p. III), tan sols quan tota la «faramalla de l’economia nacional» (p. 37) es bandeja, pot «l’elaboració jurídica del socialisme... la tasca més important de la filosofia del dret del nostre temps» [p. III]
arribar-nos a les mans.
Ara es tracta d’«idees socialistes», precisament de relacions d’economia nacional, que són per damunt de tot relacions entre el treball assalariat i el capital, i per tant de discussions d’economia nacional, que segons sembla, no són més que una «faramalla» fàcilment soluble. També l’economia és una ciència, per dir-ho així, i de cap manera no és menys científica que la filosofia del dret, perquè s’ocupa amb fets, mentre que la darrera tracta de meres concepcions. Però el jurista queda completament indiferent davant d’aquest fet. Les investigacions econòmiques són posades al mateix nivell que les declamacions filantròpiques. Fiat justitia, pereat mundus. |La llei s’ha de complir, encara que el món s’enfonse.|
A més, la «faramalla d’economia nacional» a Marx – i això és de difícil digestió pels nostres juristes – no és merament investigació econòmica. És essencialment històrica. Demostra el curs del desenvolupament social, des del sistema de producció feudal de l’edat mitjana fins l’actual sistema capitalista desenvolupat, el trànsit de les classes i oposicions de classe anteriors i la formació de noves classes amb noves oposicions d’interessos, que s’expressen, entre d’altres coses, també en noves reivindicacions jurídiques. Això també sembla al nostre jurista una pèrdua de temps quan, a la p. 37, descobreix que l’actual
«filosofia del dret... no és, essencialment, res més que una imatge de la situació jurídica històricament heretada», que l’home «reconeix com la filosofia burgesa del dret» i que pot tindre «en el socialisme una filosofia del dret de les classes populars desposseïdes».
Però si això és així, quina és la causa? D’on prové doncs el «burgès» i les «classes populars desposseïdes», cadascuna de les quals posseeix una filosofia del dret que es correspon a una posició de classe particular? Del dret o del desenvolupament econòmic? I Marx ens diu entre d’altres coses que les opinions jurídiques d’una gran classe social en particular s’adrecen a la posició actual de classe? Com Menger es col·loca entre els marxistes?
Però això és tan sols una distracció, un reconeixement involuntari del poder de la nova teoria, que ha escapat als juristes estrictes i que tan sols nosaltres registram. Contràriament, allà on el nostre home perd el seu propi terreny jurídic, és despectiu envers la història econòmica. La decadència de l’Imperi Romà és el seu exemple favorit.
«Encara que mai els mitjans de producció no havien estat tan centralitzats», ens explica, «com en l’època en la qual la meitat de la província africana era sota la propietat de sis persones... mai abans el patiment de les classes treballadores havia estat tan gran com en l’època on gairebé tot treballador productiu era un esclau. No es percebia tampoc – particularment entre els pares de l’Església – uns forts crítics de la situació social existent, que es poden mesurar amb els millors autors socialistes del present, que a conseqüència de l’ensorrament de l’Imperi Romà d’Occident no havia d’aparèixer el socialisme, sinó l’ordre jurídic de l’edat mitjana» (p. 108). I per què s’esdevingué això? Perquè «la nació no tenia una imatge lliure i clara de tota l’exuberància que li reservaven les condicions futures».
El senyor Menger opinava que en l’època de la decadència de l’Imperi Romà es veien les precondicions econòmiques del socialisme modern, però que hi mancava la formulació jurídica. Amb la qual cosa aparegué en el lloc del socialisme el feudalisme, i la visió històrica materialista es redueix ad absurdum!
Ço que els juristes del Baix Imperi romà havien considerat tan bell en un sistema que no era feudal, sinó el dret romà, era que era el dret d’una societat de productors de mercaderies. Com que segons el senyor Menger és de l’opinió que el concepte jurídic és la força motriu de la història, presenta ací els juristes romans amb la reivindicació monstruosa d’oferir, per comptes del sistema jurídic de la societat romana existent, el seu directe contrari, és a dir «una imatge lliure i clara de tota l’exuberància» d’unes condicions socials fantàstiques. Aquesta és doncs la filosofia jurídica de Menger aplicada al dret romà! Absolutament horrorosa és, però, l’afirmació de Menger que encara mai no han estat les condicions econòmiques tan favorables per al socialisme com en l’Imperi Romà. Els socialistes que Menger vol refutar veuen la garantia de l’èxit del socialisme en el desenvolupament de la pròpia producció: d’una banda el desenvolupament de gran empresa mecanitzada en la indústria i en l’agricultura, amb una producció més socialistzada i amb una elevació de la productivitat del treball; això mena a l’abolició de les diferències de classe i a la superació de la producció de mercaderies en empreses privades en favor de la producció directa per i per a la societat. D’altra banda, el sistema modern de producció genera la classe que rep força d’una maera creixent i l’interès de fer factible aquest desenvolupament, un proletariat lliure i treballador.
Que hom ho compare ara amb la situació de la Roma imperial, on no s’hi pot parlar de gran producció mecanitzada en la indústria ni en l’agricultura. Certament hom troba una concentració de la propietat agrària, però hom ha d’ésser jurista per equiparar-ho amb el desenvolupament del treball conduït socialment en la gran empresa. Si el senyor Menger ens posàs tres exemples de propietat rural: un landlord irlandès que posseeix 50.000 acres, que cultiven 5.000 pagesos en petites explotacions de 10 acres de mitjana; un landlord escocès que ha convertit 50.000 acres en terreny de cacera, i una granja gegant americana de 10.000 acres, en la qual es cultiva blat a una escala de gran indústria, ens declararia que en tots dos casos la concentració de mitjans de producció és cinc vegades més elevada que en el darrer.
El desenvolupament de l’agricultura romana de l’època imperial conduí d’una banda a l’extensió del pasturatge per enormes extensions i al despoblament del país, i d’altra banda a la divisió de finques en petites parcel·les, que es lliuraven a colons, i per tant apareixien els petits camperols que serien els precursors dels serfs posteriors, i per tant un sistema de producció que ja contenia la llavor del sistema de producció de l’edat mitjana. I entre d’altres coses, el valuós senyor Menger afirma que al món romà li seguí «l’ordre jurídic mitjaval». Certament que hi havia èpoques en certes províncies amb grans empreses agràries, però no una producció mecànica amb treballadors lliures, sinó plantacions amb esclaus, bàrbars de diverses nacionalitats, que sovint no s’entenien entre ells. Aquests contrastaven amb els proletaris lliures, però no treballadors, sinó lumpenproletaris. La societat actual, basada cada vegada més en el treball dels proletaris, els fa indispensables; els lumpenproletaris romans eren paràsits, no tan sols sense ús sinó perjudicial per a la societat i per tant sense un poder ferm.
Al senyor Menger, però, li sembla que el sistema de producció i el poble no han estat mai tan madurs per al socialisme com en l’època imperial! Hom veu quines avantatges es poden aconseguir si hom allunya de la «faramalla» econòmica.
Volem examinar els pares de l’església, aquests «crítics de la situació social existent» i que «es poden mesurar amb els millors autors socialistes del present». Els pares de l’església ens forneixen moltes dades interessants de la societat romana en decadència, però no pas una crítica en sentit estricte, sinó que es limiten a expressar condemnes específics, de fet en un llenguatge tan fort que, en comparació, el llenguatge més violent dels socialistes moderns i fins i tot el clam dels anarquistes sembla tou. Vol dir el senyor Meger que això és una «superació»?
Amb el mateix menyspreu dels fets històrics que hem remarcat abans, Menger diu en p. 2 que les classes privilegiades no corresponien als llurs ingressos amb cap servei personal a la societat. Que les classes dominants realitzen en la fase ascendent del llur desenvolupament funcions socials força determinades i que per això, justament, són dominants, li és quelcom de completament desconegut. Mentre els socialistes reconeixen la justificació històrica temporal d’aquestes classes, Menger declara ací que l’apropiació de la plus-vàlua era un robatori. Això tan sols pot meravellar quan es troba en les p. 122, 123, que aquestes classes perdien diàriament més el poder, el dret a la protecció dels ingressos. Que aquest poder consistia en la realització de funcions socials i que amb la decadència d’aquestes funcions amb el desenvolupament posterior s’esvaïen, cosa que en aquest gran pensador és un pur misteri.
Prou. El senyor professor es dedica ara a tractar el socialisme d’acord amb la filosofia del dret, la qual cosa vol dir reduir-lo a un parell de breus fórmules jurídiques, segons el «dret fonamental» socialista, una nova edició dels drets humans per al segle XIX. Aquest dret fonamental té de fet tan sols
«una petita eficàcia pràctica», però «en l’àrea científica no deixa d’ésser útil» com a «consignes» (p. 5, 6).
Per tant ara que ja hem arribat, ens fa saber que tan sols tractam amb consignes. La connexió i el contingut històrics del moviment present es bandeja per donar pas a una mera «filosofia del dret», i després es redueix aquesta filosofia del dret a consignes, que en darrer terme no tenen cap valor! Això valia la pena, fet i fet.
El senyor professor descobreix ara que tot el socialisme es resum jurídicament en tres mots d’ordre, en tres drets fonamentals. Aquests són:
1. el dret al ple rendiment del treball,
2. el dret
a l’existència,
3. el dret al treball.
El dret al treball és tan sols una reivindicació provisional, «aquesta primera fórmula incompleta que recull les aspiracions revolucionàries del proletariat» (Marx) i no es tracta ací d’aquesta manera. Paral·lelament, s’oblida la reivindicació de la igualtat, que dominà en tot el socialisme revolucionari francès, des de Babeuf fins a Cabet i Proudhon, que el senyor Menger troba difícil, però, de formular jurídicament, malgrat o potser justament perquè és la més jurídica de tots els esmentats. Resta com a quintessència tan sols les pobres frases 1 i 2, que no es corresponen encara amb allò que Menger descobreix finalment a la p. 27, però que no amaguen de cap manera que tot sistema socialista s’ha de moure (p. 6). És, però, palpable que la forja de les diferents doctrines socialistes dels diferents països i estadis de desenvolupament es redueix falsament en aquests dos «mots d’ordre». La particularitat de cada doctrina individual, que justament deriva de la importància històrica, esdevé ací tan sols un afegit, perquè els mots d’ordre de partida la falsegen.
En l’obra present tan sols es tracta del n. 1, el dret al ple rendiment del treball.
El dret del treballador al ple rendiment del treball, és a dir de cada treballador individual al seu rendiment especial del treball és en aquesta definició tan sols la doctrina proudhoniana. Completament diferent és la reivindicació que els mitjans de producció i els productes han de pertànyer a la comunitat treballadora. Aquesta reivindicació és comunista i, com Menger descobreix a la p. 48, no li fa cap vergonya de posar-la sota la reivindicació n. 1. Els comunistes tan aviat es troben doncs classificats sota el n. 2, com el dret fonamental n. 1 es gira i doblega fins a poder-los cobrir. Això passa a la p. 7. Ací es pressuposa que, després de l’abolició de la producció de les mercaderies, ja no persistirien. Al senyor Menger li sembla completament natura que també en una societat socialista hi haja valor d’intercanvi, i per tant es produesquen mercaderies per a la venda, i que el preu del treball persistiria, de forma doncs que la força de treball, com abans, es vendria com a mercaderia. L’única qüestió que tracta és si el preu del treball històricament lliurat en la societat socialista resta convertit en un premi, o si apareix «una forma completament nova de determinació del preu del treball». Això darrer representari segons la seua opinió que la societat s’apropa més a la introducció de l’ordre social socialista! Aquesta confusió és comprensible ja que el nostre mestre parla d’una teoria socialista del valor, de manera que s’imagina patrons reconeguts que apliquen la teoria marxiama del valor per a la distribució de la societat futura. Sí, en la p. 56 es relata que tot el rendiment del treball no és una quantitat definida, ja que es poden comptar, si més no, tres mesures diferents, i finalment en la p. 161, 162, ens assabentem que el «principi de divisió natural», que no és tan sols possible en una societat amb propietat comuna, sinó també en una societat amb úsdefruit particular, no és avui la meta de cap socialista individual! Un dret jurídic paorós! I una filosofia del dret de la classe treballadora paorosa!
Així és com Menger fa senzilla la representació «crítica» de la història del socialisme. Tres mots que aprens de memòria i que després surten de la boca, de forma que són completament suficients per a l’exam de maduresa que s’aplica als socialistes. Per tant, doncs, Saint-Simon, present, Proudhon, present, Marx, present, i tots ells volen dir: jurem pel n. 1, o pel n. 2, o pel n. 3? Entram-hi finalment, i qui se’n vagi i deixarà atrapar en la faramalla de l’economia nacional i de la filantropia!
Es tracta tan sols de trobar qui s’adhereix primer a aquests tres drets fonamentals del socialisme aportats per Menger; el primer qui presente aquesta fórmula, és el gran home. Ell mateix ho examina a través d’aquest aparell teòric. Així creu que, en els saint-simonians, els oisifs, els posseïdors i els travailleurs s’entenen com les classes treballadors (p. 67) i de fet en el títol de l’obra saint-simoniana: «Les oisifs et les travailleurs. - Fermages, loyers, intérêts, salaires» (els ociosos i els treballadors – mas, lloguer, interès, salari), ja s’ensenya que és millor l’absència del profit. A la mateixa pàgina Menger cita un passatge corresponent del «Globe», l’òrgan del saint-simonisme, on al costat dels erudits i els artistes, els industrials, és a dir els fabricants en oposició als oisifs són lloats com a benefactors de la humanitat, i on tan sols es demana l’abolició dels tributs als oisifs, que vol dir als rendistes, que els reben en forma de renda, lloguer, interès. El profit s’exclou aquesta vegada de la llista. El fabricant asum en el sistema saint-simonià una posició predominant, com a agent poderós i tot-pagador de la societat, i el senyor Menger estudia de propi aquesta posició, per tal d’elaborar-la d’acord amb la filosofia del dret.
En la pàgina 73 sentim que Proudhon a les «Contradictions économiques» ofereix «certament d’una forma fosca, una nova solució als problemes socials» del manteniment de la producció de mercaderies i de la competència. Ço que el senyor professor en 1886 encara considera una forma fosca, ja ho veia Marx en el 1847, quan podia preveure d’antuvi la fallida de Proudhon, experimentada en el 1849.
Però ja n’hi ha prou. Tot el que s’ha tractat fins ara és tan sols col·lateral per al senyor Menger i també per al seu públic. Si hagués escrita una història del dret n. 1, la seua obra hauria passat sense deixar rastre. La història és el mer pretext de l’obra, que té com a objectiu refutar Marx. I tan sols perquè tracta de Marx és que es llegeix. Des de fa uns temps no és tan fàcil criticar-lo, d’ençà que la comprensió del seu sistema ha pres en amplis cercles i que els crítics no poden especular tant amb la ignorància del públic. Tan sols hi resta una cosa: capgirar Marx, que hom allunye els altres socialistes de les seues aportacions, la importància política i científica de les quals ningú no ha pogut negar. D’aquesta manera hom espera bandejar al fundador de la cosmovisió socialista abans que es consolide. El senyor Menger té una intenció. Hom no és professor per no res. Hom vol oferir també quelcom.
La qüestió es fa molt senzilla.
L’ordre social actual dóna al propietari rural i al capitalista un «dret» a un títol – el més gran – del producte generat pel treballador. El dret fonamental n. 1 diu que el dret és un no-dret i que al treballador li pertoca tot el rendiment del treball. Així tot el contingut del socialisme es fa patent sense posar en qüestió el dret fonamental n. 2. Qui ha dit doncs, primer, que el dret actual del posseïdor de la terra i dels altres mitjans de producció no té dret al rendiment del treball, és el gran home, el fundador del socialisme «científic»! I aquests foren Godwin, Hall i Thompson. Després de l’omissió de tota la faramalla inacabable de l’economia nacional Menger troba en Marx un residu legal d’aquesta afirmació. Seguidament Marx queda ocultat darrera dels vells anglesos, particularment de Thompson, i havia escrit sense referir la seua font. La demostració és completa.
Renunciem a qualsevol intent de fer que el jurista cabut comprengue que Marx enlloc afirma el «dret al ple rendiment del treball», que en les seues obres teòriques no presenta cap reivindicació legal de cap mena. Fins i tot el nostre jurista deixa entreveure la distància envers Marx quan l’acusa de «no fornir cap explicació fonamental del dret al ple rendiment del treball» (p. 98).
En les investigacions teòriques de Marx el dret jurídic apareix sempre en correspondència amb les condicions econòmiques d’una societat determinada, tan sols considerat d’una manera secundària; paral·lelament en primera línia la justificació històrica de certes condicions, dels sistemes d’apropiació, de les classes socials, que han tingut èpoques determinades, i la investigació de les quals l’interessa en primera línia, que en la història formen un camí de desenvolupament encreuat, però que mai, com en el segle XVIII, no presenten tanta barreja de bogeria i de brutalitat. Marx copsa la inevitabilitat, i per tant la justificació dels antics posseïdors d’esclaus, dels senyors feudals mitjavals, etc., com a palanca del desenvolupament humà per a un període restringit de la històrica; reconeix, doncs, també la justificació històrica temporal de l’explotació, de l’apropiació del producte del treball per part d’un altre; reconeix, però, també simultàniament, que aquesta justificació històrica no tan sols s’ha esvaït ara, sinó que la persistència de l’explotació en qualsevol forma, per comptes d’ésser requerida pel desenvolupament social, desenvolupa quotidianament cada vegada més col·lisions sempre més fortes. I l’intent de Menger de reduir aquestes investigacions històriques a unes conclusions jurídiques demostra una incapacitat total de copsar les coses més enllà d’un horitzó jurídic estret. El seu dret fonamental n. 1 no existeix per a Marx absoluta en aquesta formulació.
Però ara arriba!
El senyor Menger ha descobert en Thompson el mot plus-vàlua, surplus value. Sens dubte, Thompson és, doncs, el descobridor de la plus-vàlua, i Marx tan sols un miserable plagiari:
«Hom reconeix en aquesta expressió de Thompson la línia de pensament que es reflecteix posteriorment en tants socialistes, particularment també en Marx i en Rodbertus» (p. 53).
Thompson és doncs, innegablement, el «fundador precursor del socialisme científic» (p. 49). I que s’entén per aquest socialisme científic?
L’opinió «que la renda agrària i el guany de capital són deduccions que fan els propietaris de la terra i del capital del rendiment del treball no és de cap manera exclusiva del socialisme, ja que molts autors de l’economia nacional burgesa, per exemple Adam Smith, eren de la mateixa opinió. Thompson i els seus seguidors són tan sols originals en la mesura, que consideren la renda agrària i el guany de capital com a deduccions il·legítimes, que entren en contradicció amb el dret del treballador al ple rendiment del treball» (p. 53, 54).
El socialisme científic no consisteix, doncs, en descobrir un fet econòmic, ja que segons Menger els economistes anteriors ja s’hi ocupaven, sinó de declarar un fet il·legítim. Aquesta és l’opinió del senyor Menger. Si els socialistes ho han fet tan fàcil, el senyor Menger es podria haver estalviat els esforços d’aportar una filosofia del dret. Però és el que passa quan hom redueix un moviment de la història universal a consignes jurídiques, que hom acaba consignat.
Però ha robat Thompson la plus-vàlua? Per tant es comporta com segueix:
Thompson investiga en la seua «Inquiry into the Principles of Distribution of Wealth» etc. Cap. 1, Sect. 15,
«quina proporció del producte del treball hauria d’anar al treballador» («ought», literalment «deuria», i per tant «deuria segons el dret») «que els treballadors paguen articles per allò denominat capital al posseïdor, denominat capitalista»? Els capitalistes diuen que «sense aquest capital, sense maquinària, matèries primeres, etc., el mer treball seria improductiu, i que, per tant, seria senzillament just que el treballador pagàs per aquest ús». I Thompson continua: - «Sens dubte el treballador hauria de pagar per l’ús quan és tan malaurat com per no posseir-ne; la qüestió és quant producte del seu treball ha de lliurar per aquest ús (ought)» (p. 128 de l’edició parisenca del 1850).
Això ja no es veu segons el «dret al ple rendiment del treball». Al contrari, Thompson admet la disposició que el treballador lliure una part del rendiment del treball per l’ús del capital prestat. Es demana tan sols, quan? I que hi ha «dues mesures, la del treballador i la del capitalista». I quina és la mesura del treballador?
«El pagament d’una suma que substituir el desgast del capital, el seu valor, si es consum completament, i una compensació addicional al propietari i supervisor (superintendent), ja que aquests amb la mateixa comoditat serien ocupats més activament (more actively employed) per treballadors productius!»
Aquesta és segons Thompson la reivindicació del treballador, i qui ací no trobe «la línia de pensament que trobarà expressió en Marx», que passe amb el senyor Menger l’exam de filosofia del dret sense pèrdua de temps.
Però la plus-vàlua – on resta la plus-vàlua? Paciència, estimat lector, no ens perdrem.
«La mesura del capitalista seria el valor addicional que produeix la mateixa quantitat de treball com a conseqüència de la utilització de la maquinària o d’un altre capital; de forma que aquesta completa plus-vàlua la gaudirien els capitalistes, com a conseqüència d’una intel·ligència i habilitat superiors, en virtut de la qual acumularen el seu capital i l’han avançat al treballador o al seu ús». (Thompson, p. 128).
Aquest passatge, pres literalment, és purament incomprensible. Sense mitjans de producció no hi pot haver cap producció. Els mitjans de producció han assumit, però, la forma de capita, és a dir de propietat dels capitalistes. El treballador no pot produir gens sense «l’ús de la maquinària o d’altre capital», seria un impossible que hi produís. Produeix, però, amb l’ús del capital, de forma que tot el seu producte seria plus-vàlua. Vegem-ho, doncs, una vegada més. I llavors Thompson deixa dir al mateix capitalista en la p. 130:
«Abans de la invenció de la maquinària, del bastiment de tallers i de fàbriques, quin era el rendiment del producte, originat de les forces del treballador sense ajut? Tan alt com era el producte, en podia gaudir... però el bastiment d’edificis o de la maquinària, ha fet possible aquest bescanvi voluntari, de forma que tota la plus-vàlua de les mercaderies fabricades li recauen com a pagament», etc.
El capitalista Thompson parla ací tan sols de la il·lusió quotidiana del fabricant, segons les quals les hores de treball del treballador productor amb l’ajut de la maquinària, etc., són un valor superior al de les hores del treball manual simple previ a la invenció de la maquinària. Aquesta imaginació es nodreix de l’extraordinari «valor afegit», el que s’embutxaquen els capitalistes, com a conseqüència de màquines de nova invenció i que potser monopolitzen encara un parell d’altres capitalistes en relació a l’esfera corresponent al treball manual. El preu del producte manual determina ací el preu de mercat del producte global d’aquests sectors industrials; el producte mecànic costa potser tan sols una quarta part del treball, i per tant el fabricant aconsegueix un «valor afegit» del 300% del preu de cost.
Naturalment, la generalització d’aquesta mena de «valor afegit» desapareix amb la generalització de la nova màquina; però llavors el capitalista veu que en la mesura que el producte mercànic determina el preu del mercat, i que aquest preu es redueix més i més al valor real del producte mercànic, el preu del producte manual es redueix sempre sota el valor anterior, de forma que el treball mecànica en relació al treball manual sempre produeix encara una certa «plus-vàlua». Aquest autoengany completament habitual conduí Thompson a posar-lo en boca del seu fabricant. Com de poc ell mateix ho comparteix, ho diu immediatament després, en la p. 127, de forma explícita:
«Les matèries primeres, els edificis, els salaris, cap d’ells no pot afegir el propi valor; el valor addicional prové únicament del treball».
Demanam excuses als nostres lectors i ens comprometem a emprar exclusivament al senyor Menger en el que resta, per dir que aquest «valor addicional» de Thompson no és de cap manera la plus-vàlua marxiana, sinó el valor total que és la suma del valor que posa el treball a partir de les matèries primeres, i per tant la suma del valor de la força de treball i de la plus-vàlua en el sentit marxià.
Ara sí, després d’aquesta inevitable «faramalla d’economia nacional», podem avaluar l’astúcia del senyor Menger de forma completa, amb la p. 53 que diu:
«Segons l’opinió de Thompson... els capitalistes consideren... que no hi ha cap diferència entre les necessitats vitals dels treballadors i el rendiment real del treball que efectuen amb les màquines i d’altres aplicacions del capital com una plus-vàlua (surplus value, additional value), per damunt del valor que correspon al propietari de la terra i del capital».
Aquesta seria la interpretació alemanya «lliure» del passatge abans citat de Thompson de la p. 128. En Thompson els capitalistes parlen, però, únicament, de la diferència entre el producte de la mateixa quantitat de treball (the same quantity of labour), segons es treball amb ús de capital o sense ús de capital, la diferència entre el producte d’una mateixa quantitat de treball manual i de treball mecànica. Les «necessitats vitals del treballador» poden aparèixer de contraban en el senyor Menger, a través de la falsificació directa de Thompson.
Constatam, doncs, que la «plus-vàlua» del capitalista thompsonià no és la «plus-vàlua» o «valor addicional» de Thompson; encara menys cap de les dues és la «plus-vàlua» del senyor Menger; i de cap manera cap de les tres és la «plus-vàlua» de Marx.
Això no avergonyeix el senyor Menger de cap manera. Continua en la p. 53:
«Renda de la terra i guany de capital són, doncs, no res més que deduccions que el propietari de la terra i del capital poden fer com a conseqüència d’una posició legal de poder davant del ple rendiment del treball en perjudici del treballador i de la seua situació» - una frase que apareix sencera ja en Adm Smith – i crida després triomfalment: «Hom reconeix en aquesta opinió de Thompson la línia de pensament que es reconeix posteriorment en la forma d’expressar-se de tants socialistes posteriors, particularment de Marx i Rodbertus».
Amb altres mots: el senyor Menger ha descobert en Thompson el mot «surplus value» (també additional value), plus-vàlua, i tan sols mitjançant una ocultació directa, que surplus value o additional value en Thompson es troba en dos significats diferents, que són diferents del sentit que li donava Marx.
Aquest és tot el contingut de la poderosa descoberta! Quin guany lamentable amb l’anunci pompós del prefaci:
«En aquesta obra aport una demostració que Marx i Rodbertus prengueren les llurs teories socials més importants d’antics teòrics anglesos i francesos, sense esmentar les fonts de les llurs opinions».
Qui trista queda ara la comparació que precedeix a aquesta frase:
«Si algú trenta anys després de l’aparició de l’obra d’Adam Smith sobre la riquesa nacional ‘descobreix’ de nou la doctrina de la divisió del treball o si avui un autor volgués presentar la teoria del desenvolupament de Darwin com una propietat intel·lectual seua, hom seria titllat d’ignorant o de xarlatà. Tan sols en l’àrea de la ciència social, que no té encara una tradició històrica completa, són imaginables intents d’aquesta mena».
Volem deixar de banda ací que Menger encara creu que Adam Smith «descobrí» la divisió del treball, quan ja Petty havia desenvolupat completament aquest punt vuitanta anys abans d’Smith. Ço que diu Menger en referència a Darwin té, però, un cert sentit. El filòsof jònic Anaximandre, tanmateix, presenta en el segle VI abans de la nostra era l’opinió que l’home es desenvolupà a partir d’un peix, i com sabem, aquesta és també l’opinió de la ciència natural evolucionista actual. Si ara algú aparegués i volgués declarar que hi ha una línia de pensament en la qual es reconeix la manera d’expressar-se de Darwin, i que Darwin no és més que un plagiari d’Anaximandre, que hauria ocultat la seua font, justament dient en relació a Darwin i Anaximandre ço que el senyor Menger diu en relació a Marx i Thompson, tindríem una experiència real. El senyor professor té raó: «tan sols en l’àrea de les ciències socials» hom es pot permetre aquestes ignoràncies i es fa «imaginable un intent reeixit d’aquesta mena».
Però com que posa tanta insistència en el mot «plus-vàlua», tant se val a quin concepte ho vincule, el gran coneixedor de la literatura socialista i econòmica traeix el secret que no apareixia ni tan sols en Ricardo, amb el mot surplus produce (en el capítol sobre el treball assalariat) ni tampoc en el mieux-value emprat per Sismondi per indicar la plus-vàlua de cada prima de valor, que no costa res al propietari de mercaderies, i que a França apareix des de temps immemorials en la vida quotidiana. En conseqüència sembla dubtós que el descobriment de Menger complemente la descoberta de la plus-vàlua per part de Thompson o, m´s aviat, pels capitalistes thompsonians, sinó que tan sols li dóna una validesa des de la filosofia del dret.
El senyor Menger, però, no ha acabat de tractar amb Marx. Hom sent:
«És característic que Marx i Engels citen fraudulentament aquesta obra fonamental del socialisme anglès» (és a dir, la de Thompson) «durant quaranta anys». (p. 50).
No n’hi ha prou amb el fet que Marx hagués begut d’aquesta seua Egèria secreta durant quaranta anys, sinó que, a més, la cita fraudulentament! I no tan sols una vegada sinó durant quaranta anys. I no tan sols Marx, sinó també Engels! Pobre Lujo Brentano, que has maldat des de fa vint anys en la recerca d’una única citació errònia de Marx, i que en aquesta cacera no tan sols t’has cremat els dits, sinó que també arrossegares a la dissort al teu crèdul amic Sedley-Taylor, de Cambridge – per haver de dir, Lujo, que no t’ho vas inventar. I en què consisteix aquesta falsificació «característica», continuada durant uns horribles quaranta anys, que assum, amb la col·laboració malèvola i sempre de quaranta anys d’Engels, el caràcter d’un complot dolós?
«... falsament citada, des de la mateixa primera edició de l’any 1827»
I el llibre ja apareix en 1824!
«Característica», de fet, per al senyor Menger. Aquesta no és, a més, l’única – alerta, Lujo! - citació falsa de Marx i Engels, que semblen esforçar-se en citar falsament d’una manera professional – potser fins i tot entre línies. En la «Misère de la philosophie», que aparegué el 1847, Marx confonia Hodgskin amb Hopkins, i quaranta anys després (en quaranta anys aquests homes malvats no ho havien fet ni una sola vegada) el mateix Engels ho admet en el prefaci a la traducció alemanya de la «Misère». En aquest sentiment de censura envers errors d’imprempta i de redacció hi ha de fet una pèrdua per a la humanitat, que el senyor professor no haja esdevingut corrector en una imprempta. Però no, nosaltres haurem de reprendre després aquest compliment. Al senyor Menger tampoc no li aniria malament un corrector, ja que també escriu equivocadament, i cita, doncs, fraudulentament. Això li passa no tan sols amb els títols anglesos, sinó també amb els alemanys. Així ho demostra, per exemple, en «la traducció d’aquesta obra d’Engels», és a dir la «Misère». Engels, segons la portada de l’obra, no hauria fet la traducció. El fragment de Marx amb Hopkins el cita Engels literalment en el prefaci que ens ocupa, i per tant es responsabilitza de l’error de citació, quan Marx nom volia citar equivocadament. Però aquests individus no poden fer res de bo a la primera com el senyor Menger.
Però n’hi ha prou de petiteses, en les quals el nostre filòsof del dret es condueix amb tanta habilitat. És «característic» per a l’home i per a tota la seua espècie, que ha conegut tota aquesta literatura en general tan sols a partir de Marx – no cita cap autor anglès individual que no haja estat ja citat per Marx, a banda, potser de Hall i d’individus mundialment coneguts com Godwin, el sogre de Shelley -, que se sent obligat a reconèixer per demostrar que coneix dos o tres llibres més que el Marx «dels quaranta anys anteriors» a l’any 1847. Qui amb els títols de les obres consultades per Marx i amb les actuals fonts auxiliars i les comoditats del Museu Britànic no aconsegueix cap altra descoberta en aquesta branca, com que la de la «Distribution» de Thompson aparegué en el 1824 i no en el 1827, no hauria veritablement fer-se mereixedor de la consideració d’expert bibliogràfic.
Ço que val per a molts dels altres reformadors socials de la nostra era, val també per al senyor Menger: grans mots i fets – quan n’hi ha – nuls. La demostració que prometia que Marx era un plagiari, demostra que un mot, el de «plus-vàlua» ja s’emprava abans de Marx, si bé en un altre sentit!
Passa el mateix amb el socialisme jurídic del senyor Menger. En el prefaci el senyor Menger declarava que ell per
«l’elaboració jurídica del socialisme», la «tasca més important de la filosofia del dret de la nostra era», segons deia. «La solució correcta contribuirà essencialment a les modificacions indefugibles del nostre ordenament legal en el camí d’una reforma pacífica. Tan sols quan les idees socialistes es convertesquen en sobris conceptes jurídics, els homes pràctics d’estat podran fer-se una idea de fins a quin punt cal reconstruir l’ordre jurídic en interès de les masses populars que pateixen».
Vol fer aquesta transformació mitjançant la presentació del socialisme com un sistema jurídic.
I quin és el procés d’aquesta elaboració jurídica del socialisme? En les «conclusions» es diu:
«No queda cap dubte que la formació d’un sistema jurídic, on aquestes idees jurídiques fonamentals» (drets fonamentals n. 1 i 2) «dominen completament, pertany a un futur llunyà» (p. 163).
Ço que en el prefaci semblava la tasca més important del «nostre temps», s’aplaça en la conclusió a un «futur llunyà».
«Els canvis necessaris» (de l’ordre jurídic vigent) «s’esdevenen en el camí d’un llarg desenvolupament històric, similar al del nostre ordre social actual que substituí i destruí el sistema feudal en el decurs dels segles, fins que finalment tan sols calga un impuls per bandejar-lo completament» (p. 164),
Molt ben dit, però on resta lllavors la filosofia del dret, quan el «desenvolupament històric» de la societat efectua els canvis necessaris? En el prefaci són els juristes els qui prescriuen el camí al desenvolupament social; ara, quan al jurista se li ha de prendre el mot, perd el coratge i murmura quelcom quant al desenvolupament històric, que tot ho fa tot sol.
«Ara bé, el nostre desenvolupament social s’oposa a la realització del dret al ple rendiment del treball o al dret al treball?»
El senyor Menger declara que no ho sap. Atorga ben poc valor ara als seus «drets fonamentals» socialistes. Però quan aquests drets fonamentals no són capaços de treure les castanyes del foc, quan no determinen i realitzen el desenvolupament social, sinó que hi són determinats i realitzats, a què obeeix l’esforç de reduir tot el socialisme als drets fonamentals? Per què l’esforç de desvestir el socialisme de la «faramalla» econòmica i històrica, quan haurem d’aprendre després que la «faramalla» n’és el contingut real? Per què no se’ns comunica fins al final que tota la investigació no té cap objectiu, ja que la finalitat del moviment socialista no s’assoleix mitjançant la conversió de les idees socialistes en conceptes sobris del dret, sinó tan sols mitjançant l’estudi del desenvolupament social per tal de conèixer-ne les causes motrius?
La saviesa del senyor Menger va finalment més enllà del fet que declare quina direcció pren el desenvolupament social, per tal de poder dir, sense seguretat, que «la feblesa del nostre ordre social actual no s’hauria d’elevar artificialment» (p. 166), i es dedicar a possibilitat el manteniment ulterior d’aquesta «feblesa» - el lliure comerç i l’endeutament creixent que produeix per part de l’estat i de les comunitats!
Aquests consells són tot el resultat palpable de la filosofia del dret de Menger, anunciada amb tant de soroll i autovaloració! Vergonya, que el senyor professor no es revele el secret de com els estats i les comunitats modernes sense la «contractació de deutes estatals i comunals» s’han de sostindre. Si posseís el secret, que no el guarde per a ell mateix. S’obriria el camí «cap a munt» en la cadira ministerial encara més ràpidament del que podria aconseguir a través dels seus serveis «filosòfico-jurídics».
Amb independència de la sortida que puga trobar aquesta «posició moderada», en tot cas creiem que hauríem de garantir que els socialistes del present i del futur reben del senyor Menger tots els seus drets fonamentals o hauríem de renunciar a tot intent de lluitar pel «ple rendiment del treball».
Això, naturalment, no vol dir pas que els socialistes hagen de renunciar a presentar determinades reivindicacions legals. Un partit socialista actiu, sense elles, seria impossible, com també qualsevol partit polític en general. Les reivindicacions que deriven dels interessos comuns d’una classe tan sols es desenvolupen si aquesta classe conquereix el poder polític i atorga a les reivindicacions un aspecte general en forma de lleis. Tota classe en lluita hauria de formular les reivindicacions en la forma de reivindicacions legals en un programa. Però les reivindicacions de qualsevol classe canvien en el curs de les transformacions socials i polítiques, són diferents en cada país, segons les seues característiques i el grau de desenvolupament social. Per tant, són també les reivindicacions legals d’un partit individual, en el marc de la determinació de l’objectiu final, i no idèntiques per a qualsevol època i per a qualsevol poble. Són un element mutable i es revisen de temps en temps, com hom ho pot observar en els partits socialistes dels diferents països. En aquestes revisions es tenen en compte les condicions reals; per contra, cap dels partits socialistes existents no ha introduït en el programa una nova filosofia del dret, i no ho hauria de fer tampoc en el futur. Si més no, ço que ha elaborat el senyor Menger en aquest camp, hauria de servir únicament per dissuadir-ho.
Aquest és l’únic aspecte aprofitable de la seua obra.
Notes
(1) Comparau-ho amb l’article de Fr. Engels sobre "Ludwig Feuerbach" en la «Neuen Zeit» IV, p. 206: «Entre els polítics de professió, entre els teòrics del dret públic i els juristes del dret privat es perd directament la connexió amb els fets econòmics. Perquè en cada cas individual els dets econòmics han de prendre la forma de motius jurídics, per tal d’ésser sancionats en forma de llei, i perquè també, comprensiblement, han de prendre en consideració el sistema legal ja vigent, de forma que ho atribueixen tot a la forma jurídica i no res al contingut econòmic. Dret públic i dret privat es tracten com a esferes autònomes, que tenen un desenvolupament històric independent, que en ells mateixos són aptes per a una presentació sistemàtica i que la requereixen, mitjançant l’eliminació consegüent de totes les contradiccions internes». <=
(2) Dr. Anton Menger, "Das Recht auf den vollen Arbeitsertrag in geschichtlicher Darstellung", Stuttgart, Cotta, 1886, X, S. 171. <=
Pendent: col·locar referència en Marx/Engels...