Article publicat originàriament al New-York Daily Tribune, n. 4783, el 18 d’agost del 1856, com a article de portada. En el New-York Weekly Tribune, n. 780, del 23 d’agost del 1856 aparegué amb el títol «The Spanish Revolution Closed»
Sarragona es rendí l’1 d’agost, a les 1.30 de la vesprada, i així s’esvaïa el darrer centre de resistència a la contra-revolució espanyola. Hi havia, des d’un punt de mira militar, poca probabilitat d’èxit després de les derrotes de Madrid i Barcelona, la feblesa de la diversió insurreccional a Andalusia, i l’avançament convergent de forces aclaparadores des de les Províncies Basques, Navarra, Catalunya, València i Castella. Fos quina fos la probabilitat fou paralitzada per la circumstància que era l’antic ajuda de camp d’Espartero, el general Falcón, qui dirigia les forces de resistència; que «Espartero i Llibertat» fou pronunciat com a crit de batalla; i que la població de Saragossa s’havia assabentat del fiasco incommensurablement ridícul d’Espartero a Madrid. A banda, hi ha ordres directes de la plana major d’Espartero als seus fidels de Saragossa que deposassen tota resistència, com es veurà del següent extracte del Diari de Madrid del 29 de juliol:
«Un dels ex-ministres esparteristes prengués part en les negociació entre el general Dulce i les autoritats de Saragossa, i el membre esparterista de les Cortes, Juan Martínez-Alonso, acceptà la missió d’informar els líders insurgents que la Reina, els seus ministres i els seus generals, eren animats per un esperit molt conciliador».
Erl moviment revolucionari era ben estès per tot Espanya. Madrid i La Mancha a Castella; Granada, Sevilla, Málaga, Cádiz, Jaén, etc., a Andalusia; Murcia i Cartagena a Murcia; València, Alacant, Alzira, etc., a València; Barcelona, Reus, Figueres, Girona, a Catalunya; Saragossa, Teruel, Huesca, Jaca, etc., a Aragón; Oviedo a Asturias; i Corunha a Galícia. No hi hagué moviments a Extremadura, León i Castella la Vella, on el partit revolucionari havia estat sotmès dos mesos abans, sota els auspicis conjunts d’Espartero i O’Donnell – les Províncies Basques i Navarra també romangueren tranquil·les. Les simpaties d’aquestes darreres províncies, però, eren amb la causa revolucionària, encara que no es podien manifestar en vista de l’exèrcit francès d’observació.. Això és ben remarcable si es considera que fa vint anys aquestes mateixes províncies formaven el baluart del carlisme – llavors amb el suport de la pagesia d’Aragó i Catalunya, però que, aquesta vegada, s’arrengleraven ben apassionadament amb la revolució; i que s’haurien demostrat un element formidable de resistència si la imbecil·litat dels líders a Barcelona i Saragossa no hagués impedit que les llurs energies fossen tingudes en compte. Fins i tot el The London Morning Herald campió ortodox del protestantisme, que trencava llances pel Quixote de l’auto-da-fe, Don Carlos, fa vint anys, ha caigut en aquest fet, cosa que és prou mereixedora de reconeixement. Aquest és un dels molts símptomes de progrés revelats per la darrera revolució a Espanya, un procés la lentitud del qual astorarà tan sols els no familiaritzats amb els costums i maneres peculiars d’un país on «a la mañana» és el mot d’ordre de la vida quotidiana, i on tothom és disposat a dir-vos que «els nostres ancestres necessitaren vuit segles per foragitar els moros».
Tot i la difusió general de pronunciamientos, la revolució a Espanya es limità tan sols a Madrid i Barcelona. Al sud fou trencada per la cholera morbus, al nord per les morenes d’Espartero. Des d’un punt de mira militar, les insurreccions a Madrid i Barcelona ofereixen pocs trets interessants i escassament nous. D’una banda – l’exèrcit – tot era preparat amb antelació; de l’altra tot era extemporani; l’ofensiva ni un sol moment canvià de bàndol. D’una banda, un exèrcit ben equipat, que es movia fàcilment des dels fils dels generals en comandament; de l’altra, líders llençats a desgrat per l’empenta d’un poble imperfectament armat. A Madrid els revolucionaris d’entrada cometeren l’error de bloquejar-se en les parts internes de la vila, en la línia que connectava els extrems oriental i occidental – extrems comandats per O’Donnell i Concha, que es comunicaven mútuament i la cavalleria de Dulce a través dels bulevards externs. Així el poble se separava i s’exposava a l’atac concèntric preconcertat per O’Donnell i els seus col·laboradors. O’Donnell i Concha tan sols hagueren d’efectuar la llur connexió i les forces revolucionàries foren dispersades als barris del nord i sud de la vila, i privades de tota cohesió posterior. Fou un tret distintiu de la insurrecció de Madrid que les barricades s’utilitzaren escadusserament i tan sols en cantonades prominents, mentre que les cases foren convertides en els centres de resistència; i – cosa inoïda en la lluita al carrer – atacs amb baioneta reberen les columnes assaltants de l’exèrcit. Però, si els insurgents aprofitaren l’experiència de les insurreccions de París i Dresden, els soldats no n’havien après menys. Les parets de les cases foren aterrades una rere l’altra, i els insurrectes quedaren atrapats, mentre que les sortides als carrers eren agranades a canonades. Un altre tret diferenciat d’aquesta batalla de Madrid fou que Pucheta, després de la connexió de Concha i O’Donnell, quan fou empès cap al barri sud (Toledo) de la vila, trasplantà la guerra de guerrilles de les muntanyes d’Espanya als carrers de Madrid. La insurrecció, dispersada, confrontada sota l’arc d’una església, en un carreró estret, en les escales d’una cada, s’hi defensà fins a la mort.
A Barcelona el combat fou encara més intens, en no haver-hi lideratge de cap mena. Militarment, aquesta insurrecció, com tots els aixecaments previs a Barcelona, perí pel fet que la ciutadella, el Castell de Montjuïc, romangué en mans de l’exèrcit. La violència de la lluita la caracteritza la crema de 150 soldats en les casernes de Gràcia, un suburbi que els insurgents disputaren ardentment, després d’haver estat desallotjats de Barcelona. Mereix esment que, mentre a Madrid, com hem mostrat en un article previ, els proletaris eren traïts i abandonats per la burgesia, els teixidors de Barcelona declararen des d’un bon començament que no tenien res a veure amb un moviment muntat per esparteristes, i insistiren en la declaració de la República. En ésser refusat això, amb l’excepció d’alguns que no pogueren resistir la pudor de pólvora, romangueren espectadors passius de la batalla, que fou així perduda – totes les insurreccions a Barcelona les decideixen els seus 20.000 texidors.
La revolució espanyola del 1856 es distingeix de totes les seues predecessores per la pèrdua de tot caràcter dinàstic. És sabut que el moviment del 1808 al 1814 fou nacional i dinàstic. Malgrat que les Cortes del 1812 proclamaren una Constitució gairebé republicana, ho feren en el nom de Ferran VII. El moviment del 1820-23, tímidament republicà, fou del tot prematur i tingué en contra les masses al suport de les quals apel·lava, masses lligades del tot a l’Església i a la Corona. Tan fermament arrelada era la reialesa a Espanya que la lluita entre la societat antiga i la moderna, per fer-se seriosa, necessità un testament de Ferran VII, i la encarnació dels principis antagonistes en dues branques dinàstiques, la carlista i la cristina. Fins i tot per combatre per un nou principi l’espanyol volia un penó secular. Sota aquestes banderes es menà la lluita, del 1833 al 1843. Llavors s’aturà la revolució, i la nova dinastia fou posada a prova del 1843 al 1854. En la revolució del juliol del 1854, hi havia necessàriament implícit un atac a la nova dinastia; però la innocent Isabel fou coberta per l’odi concentrat envers la seua mare, i el poble es revelà no tan sols per a la pròpia emancipació sinó també per a la d’Isabel de la seua mare i la camarilla.
El 1856 la coberta havia caigut i la mateixa Isabel confrontà el poble amb un coup d’état que fomentà la revolució. Es demostrà com la merescuda, fredament cruel i covardament hipòcrita filla de Ferran VII, que era tan donat a mentir que malgrat la seua mentida pacata mai no assolí a convèncer-se ell mateix, fins i tot amb l’ajut de la Santa Inquisició, que personatges tan exaltats com Jesucrist i els seus apòstols havien dit la veritat. Fins i tot la massacre de Murat dels madrileños el 1808 empetiteix en un avalot insignificant al costat de les massacres del 14-16 de juliol, sota el somriure de la innocent Isabel. Aquells dies tocaren la campana de mort de la reialesa a Espanya. Tan sols els legitimistes imbècils d’Europa s’imaginen que caiguda Isabel, Don Carlos pot alçar-se. Sempre pensen que quan la darrera manifestació d’un principi es mor, és tan sols per donar a la seua manifestació primigènia un altre torn.
El 1856, la revolució espanyola havia perdut no tan sols el seu caràcter dinàstic, sinó també el militar. Per què l’exèrcit jugava un paper tan important en les revolucions espanyoles, es pot dir en uns pocs mots. L’antiga institució de les capitanies generals, que feia dels capitans els paixàs de les províncies respectives; la guerra d’independència contra França, que féu l’exèrcit no tan sols l’instrument principal de defensa nacional, sinó també la primera organització revolucionària i el centre d’acció revolucionària a Espanya; les conspiracions de 1814-19, totes emanades de l’exèrcit; la guerra dinàstica de 1833-40, que depenia dels exèrcits de tots dos bàndols; l’aïllament de la burgesia liberal que la forçava a emprar les baionetes de l’exèrcit contra el clergat i la pagesia en el camp; la necessitat de Cristina i la camarilla d’emprar baionetes contra els liberals, com els liberals havien emprat baionetes contra els pagesos; la tradició derivada de tots aquests precedents; aquestes eren les causes que imprimiren a la revolució a Espanya un caràcter militar, i i a l’exèrcit un caràcter pretorià. Fins el 1854, la revolució sempre s’originava en l’exèrcit, i les seues manifestacions diferents fins a l’època no oferien cap signe extern de diferència més enllà del grau en l’exèrcit on s’originaven. Fins i tot en el 1854 el primer impuls encara procedia de l’exèrcit, però hi ha el manifest de Manzanares d’O’Donnell per mostrar com de fina s’havia fet la base de la preponderància militar en la revolució. Sota quines condicions es permeté finalment a O’Donnell de mantindre la seua escassament equívocament promenade de Vicálvaro a les fronteres portugueses, i de tornar l’exèrcit a Madrid? Tan sols amb la promesa de reduir-lo immediatament, de substituir-lo per la Guàrdia Nacional, i de no permetre que els fruits de la revolució fossen compartits pels generals. Si la revolució del 1854 es limità així a l’expressió de la seua malfiança, tan sols dos anys més tard, es troba obertament i directament atacada per aquell exèrcit – un exèrcit que ha entrat ara merescudament en les llistes al costat dels croats de Radetzky, els africans de Bonaparte i els pomeranians de Wrangel. Fins a quin punt les glòries de la seua nova posició són apreciades per l’exèrcit espanyol, ho demostra la rebel·lió d’un regiment a Madrid, el 29 de juliol, que insatisfets amb els simples cigarros d’Isabel, es plantà per les peces de cinc francs, i les salsitxes de Bonaparte, i els aconseguí, també.
Aquesta vegada, doncs, l’exèrcit ha estat completament contra el poble o, de fet, tan sols ha combatut contra ell i els guàrdies nacionals. En breu, hi ha un final de la missió revolucionària de l’exèrcit espanyol. L’home en el qual se centrava el caràcter militar, dinàstic i burgès liberal de la revolució espanyola – Espartero – s’ha enfonsat encara més que la llei comuna del destí hauria permès als seus més íntims connoisseurs d’anticipar. Si, com es rumoreja generalment, i és ben probable, els esparteristes són a punt d’aplegar-se sota O’Donnelll, hauran confirmat el llur suïcidi amb un acte oficial propi. No se salvaran.
La propera revolució europea trobarà Espanya madura per cooperar-hi. Els anys 1854 i 1856 foren fases de transició que havia de passar per arribar a aquesta maduresa.