«Declaration
of War – On the History of the Eastern Question»
escrita el 28 de març del 1854;
Publicada originàriament
al New-York Daily Tribune, April 15;
Signada: Karl
Marx;
Transcripció d’Andy Blunden; Traducció
de la secció catalana del MIA.
Londres, dimarts, 28 de març del 1854
La guerra ha estat declarada finalment. El missatge reial es llegia ahir en totes dues Cambres del Parlament; per Lord Aberdeen en la dels lords, i per Lord J. Russell a la dels comuns. Descriu les mesures que s’han de prendre com a «passes actives per oposar-se a les agressions de Rússia damunt Turquia». Demà The London Gazette publicarà la notificació oficial de guerra, i el divendres la resposta al missatge esdevindrà matèria dels debats parlamentaris.
Simultàniament a la declaració anglesa, Louis Napoléon ha comunicat un missatge similar al Senat i Corps Législatif.
La declaració de guerra contra Rússia ja no podia endarrerir-se, després que el capità Blackwoord, portador de l’ultimatíssim anglo-francès al tsar, hagués retornat, dissabte passat, amb la resposta que Rússia no donaria a aquell paper cap resposta. La missió del capità Blackwood, però, no ha estat del tot gratuïta. Ha atorgat a Rússia el mes de març, l’època més perillosa de l’any per a les forces russes.
La publicació de la correspondència secreta entre el tsar i el govern anglès, per comptes de produir un esclat d’indignació pública contra el darrer, suposà – incredibile dictu – el senyal per a la premsa, setmanal i diària, de congratular Anglaterra per la possessió d’un ministeri tan veritablement nacional. Entenc, però, que es convocarà una trobada amb l’objectiu d’obrir els ulls a un públic britànic cec quant a la conducta real del govern. Tindria lloc el proper dijous en el Music Hall, Store-st.; i s’espera que Lord Ponsonby, Mr. Layard, Mr. Urquhart, etc., prendran part en la sessió.
El Hamburger Correspondent diu el següent:
«Segons consells de St. Petersburg, que hi arribaren el 16 del present, el govern rus proposa de publicar diversos documents addicionals quant a la qüestió oriental. Entre els documents destinats a la publicació hi ha diverses lletres escrites pel príncep Albert.»
És un fet curiós que el mateix vespre que el missatge reial era pronunciat en els Comuns, el govern patís la primera derrota en l’actual sessió; la segona lectura del Decret de Colonització i Desallotjament de Pobres, malgrat els esforços del govern, ha estat endarrerida al 28 d’abril, per un vot de 209 a 183. La persona a la qual el govern deu aquesta derrota no és cap altre el meu Lord Palmerston.
«La seua senyoria,» diu The Times d’avui, «ha aconseguit de posar-se ell i els seus col·legues entre dos focs (els tories i el partit irlandès) sense gaire perspectiva de permetre’ls de posar-se d’acord entre ells.»
Se’ns informa que el 12 del present se signà una triple aliança entre França, Anglaterra i Turquia, però que, malgrat la gestió personal del soldà davant el gran muftí, el darrer, amb el suport del cos d’ulemes, va refusar d’emetre una fàtua sancionadora de l’estipulació quant als canvis en la situació dels cristians de Turquia, en tant que és en contradicció amb els preceptes de l’Alcorà. Aquesta informació cal veure-la com de suma importància, ja que ha causat que Lord Derby fes l’observació següent:
«Tan sols expressaré la meua crida més sincera a què el govern declare si hi ha cap veritat en el report que ha circulat en els darrers dies que en aquesta convenció acordada entre Anglaterra, França i Turquia, hi ha articles que seran d’una natura que establirà un protectorat de la part nostra tan censurable com el que hem denunciat de la part de Rússia.»
The Times d’avui, si bé declara que la política del govern s’oposa directament a la de Lord Derby, afegeix:
«Hauríem de lamentar-nos profundament si la intolerància del muftí o dels ulemes reeixís a oposar qualsevol resistència seriosa a aquesta política.»
Per tal d’entendre tant la natura de les relacions entre el govern turc i les autoritats espirituals de Turquia, i les dificultats en les quals el primer es veu involucrat en l’actualitat, respecte a la qüestió d’un protectorat damunt els súbdits cristians de la Porta, una qüestió que aparentment és al rerafons de totes les actuals complicacions d’orient, cal fer una ullada retrospectiva a la història i al desenvolupament passats.
L’Alcorà i la legislació musulmana que hi emana redueixen la geografia i l’etnografia dels diversos pobles a la distinció simple i convenient de dues nacions i de dos països; els dels fidels i els dels infidels. L’infidel és «harbi», és a dir, l’enemic. L’islamisme proscriu la nació dels infidels, constituint un estat d’hostilitat permanent entre el musulmà i el no-creient. En aquest sentit els vaixells corsaris dels estats berbers eren la flota santa de l’islam. Com, doncs, s’ha de reconciliar l’existència dels súbdits cristians de la Porta amb l’Alcorà?
«Si una ciutat», diu la legislació musulmana, «es rendeix per capitulació, i els habitants consenten d’esdevindre raiàs, és a dir, súbdits d’un príncep musulmà sense abandonar la llur fe, han de pagar la kharatx (contribució de capitació), quan obtenen una treva amb els fidels, i no es permet ni de confiscar-los les propietats ni de prendre’ls les cases... En aquest cas les antigues esglésies formen part de la llur propietat, amb permís per pregar-hi. Però no se’ls permet d’eregir-ne de noves. Tenen tan sols autoritat per reparar-les, i per reconstruir-ne les porcions demolides. En certes èpoques comissaris delegats pels governadors provincials fan una visita a les esglésies i santuaris dels cristians, per tal d’assegurar-se que no s’hi han afegit nous edificis sota el pretext de reparacions. Si una ciutat es conquereix per la força, els habitants retenen les esglésies, però únicament com a llocs d’habitatge o refugi, sense permís de pregar-hi.»
Com que Constantinopla es rendí per capitulació, tal com va fer la major part de la Turquia europea, els cristians hi gaudeixen del privilegi de viure com a raiàs, sota el govern turc. Aquest privilegi el tenen exclusivament en virtut d’acceptar la protecció musulmana. És, doncs, degut a aquesta única circumstància, que els cristians accedeixen a ésser governats pels musulmans d’acord amb la llei musulmana, que el patriarca de Constantinopla, llur cap espiritual, n’és alhora el representant polític i el cap de justícia. Sempre que, en l’Imperi Otomà, trobam una aglomeració de raiàs grecs, els arquebisbes i bisbes són per llei membres dels consells municipals, i, sota la direcció del patriarca, supervisen el repartiment de les contribucions imposades als grecs. El patriarca és responsable davant la Porta de la conducta dels seus correligionaris. Investit del dret de jutjar els raiàs de la seua església, delegat aquest dret als metropolitans i bisbes en els límits de les llurs diòcesis, i les sentències són d’obligatori compliment per als oficials executius, kadís, etc., de la Porta. Els càstigs que tenen dret de pronunciar són multes, empresonaments, bastonades, i exili. A banda, la pròpia església els dóna el poder d’excomunicar. Independentment del producte de les multes, reben contribucions variables dels processos civils i comercials. Cada escala jeràrquica entre el clergat té preu monetari. El patriarca paga al divà una alta contribució per tal d’obtindre’n la investidura, però ven, al seu torn, els arquebisbats i els bisbats al clergat de la seua fe. Els darrers s’indemnitzen amb la venda de dignitats subalternes i del tribut que extreuen dels popes. Aquests, de nou, venen al detall el poder que han comprat als superiors, i trafiquen amb tots els actes del ministeri, com ara bateigs, casaments, divorcis, i testaments.
És evident d’aquesta exposició que aquesta xarxa de teocràcia damunt dels cristians grecs de Turquia, i tota l’estructura de la societat, té la pedra de toc en la subjecció dels raiàs sota l’Alcorà, que, al seu torn, en tractar-los com a infidels – és a dir, com una nació tan sols en un sentit religiós – sancionava el poder espiritual i temporal combinat dels sacerdots. Llavors, si aboliu la subjecció sota l’Alcorà a través d’una emancipació civil, cancelau alhora la subjecció al clergat, i provocau una revolució en les relacions socials, polítiques i religioses que, en primera instància, han de lliurar-los inevitablement a Rússia. Si substituïu l’Alcorà amb un codi civil, heu d’occidentalitzar tota l’estructura de la societat bizantina.
En haver descrit les relacions entre el musulmà i el seu súbdit cristià, sorgeix la qüestió de quines són les relacions entre el musulmà i el foraster no-creient?
Com que l’Alcorà tracta tots els forasters com a enemics, ningú no gosaria presentar-se en un país musulmà sense haver pres precaucions. Els primers mercaders europeus, doncs, que arriscaren la sort del comerç amb un poble així, maldaren per garantir-se un tractament i privilegis excepcionals originalment personal, però després estesos a tota la nació. D’ací l’origen de les capitulacions. Les capitulacions són diplomes imperials, lletres de privilegi, atorgades per la Porta a diferents nacions europees, i que autoritzen els súbdits d’entrar lliurement en el països mahometans, i de conduir-hi en tranquil·litat els llurs afers, i de practicar-hi la fe. Difereixen dels tractats en aquest punt essencial, ja que no són actes recíprocs contradictòriament debatuts entre les parts contractants, i acceptades amb la condició d’avantatges i concessions mútues. Al contrari, les capitulacions són concessions unilaterals de part del govern que les concedeix, i en conseqüència que pot revocar a plaer. La Porta ha anul·lat, de fet, diverses vegades, els privilegis concedits a una nació, en estendre’ls a unes altres; o els ha abolit directament en refusar de continuar-ne l’aplicació. Aquest caràcter precari de les capitulacions els feia una font eterna de disputes, de queixes de part dels ambaixaodrs, i d’un bescanvi prodigiós de notes i firmans contradictoris reviscuts al començament de cada nou regnat.
Fou d’aquestes capitulacions que sorgí el dret d’un protectorat de potències forasteres, no damunt dels súbdits cristians de la Porta – els raiàs – sinó dels correligionaris que visitaven Turquia o que hi residien com a forasters. La primera potència que obtingué aquest protectorat fou França. Les capitulacions entre França i la Porta otomana es feren el 1535, sota Solimà el Gran i Francesc I; el 1604 entre Ahmed I i Enric IV; i el 1673 entre Mohammed IV i Lluís XIV, foren renovades, confirmades, recapitulades, i augmentades en la compilació del 1740, anomenades «antigues i recents capitulacions i tractats entre la Cort de França i la Porta Otomana, renovades i augmentades l’any 1740 A. D. i 1153 de l’Hègira, traduïdes (la primera traducció oficial sancionada per la Porta) a Constantinopla per M. Deval; secretari intèrpret del rei, i primer dragó davant la Porta Otomana.». L’article 32 d’aquest acord constitueix el dret de França a un protectorat damunt de tots els monestirs que professen la religió franca tant se val a quina nació puguen pertànyer, i dels visitants francs dels Sants Llocs.
Rússia fou la primera potència que, el 1774, inserí la capitulació, imitada segons l’exemple de França, en un tractat – el tractat de Kainardji. Així, el 1802, Napoleó trobà adient de fer l’existència i manteniment de la capitulacuió subjecte d’un article de tractat, i de donar-hi el caràcter de contracte sinal·lagmàtic.
En quina relació es troba doncs la qüestió dels Sants Llocs amb el protectorat?
La qüestió dels Sants Llocs és la qüestió d’un protectorat damunt les comunitats religioses greco-cristianes establertes a Jerusalem, i damunt dels edificis que posseeixen en terra santa, i especialment damunt de l’Església del Sant Sepulcre. Cal entendre que possessió no hi vol dir propietat, cosa que és denegada als cristians per l’Alcorà, sinó tan sols el dret d’usdefruit. Aquest dret d’usdefruit no exclou de cap manera les altres comunitats de pregar-hi en el mateix lloc; els posseïdors no tenen cap altre privilegi més que el de guardar-ne les claus, de reparar i d’entrar als edificis, d’atendre la santa làmpada, de netejar les sales amb l’escombra, i d’estendre les catifes, que és un símbol oriental de possessió. De la mateixa manera en la que el cristianisme culmina en el Sant Lloc, la qüestió del protectorat hi troba l’ascensió més alta.
Parts dels Sants Llocs i de l’Església del Sant Sepulcre són posseïdes pels llatins, els grecs, els armenians, els abissinians, els sirians, i els coptes. Entre tots aquests diversos pretendents s’hi originà un conflicte. Els sobirans d’Europa que veieren en aquesta disputa religiosa una qüestió de les influències respectives a orient, s’adreçaren en primera instància als amos de la terra, als fanàtics i avariciosos paixàs, que abusaven de la posició. La Porta Otomana i els seus agents, adoptant un molt problemàtic système de basculea donaven sentència per torn favorables als llatins, grecs i armenians, demanant i rebent or de totes les mans, i riguent-se de tots i cadascú. Amb prou feines els turcs havien atorgat un firmà que reconeixia el dret dels llatins a la possessió d’un lloc disputat, quan els armenians es presentaven amb una bossa més plena, i obtenien instantàniament un firmà contradictori. Les mateixes tàctiques es feien en relació als grecs, els quals, a banda, com es registra oficialment en diferents firmans de la Porta i «hudjets» (sentències) dels seus agents, sabien com procurar-se títols falsos i apòcrifs. En altres ocasions les decisions del govern del soldà es frustraven pels capricis i mala voluntat dels paixàs i agents subalterns de Síria. Llavors es feia necessari de reprendre negociacions, de nomenar nous comissaris, i de fer nous sacrificis monetaris. Allò que la Porta anteriorment feia per consideracions pecuniàries, en els nostres dies ho fa per por, amb la idea d’obtindre protecció i favor. Després d’haver fet justícia a les reclamacions de França i dels llatins, s’afanyava a fer les mateixes condicions a Rússia i als grecs, provant així d’escapar d’una tempesta que se sentia impotent de resistir. No hi ha cap santuari, cap capella, cap pedra de l’Església del Sant Sepulcre, que no haja estat voltejada amb l’objectiu de constituir una baralla entre les diferents comunitats cristianes.
Al voltant del Sant Sepulcre trobam un ensamblatge de totes les diverses sectes del cristianisme, darrera de les pretensions religioses de les quals s’amaguen tantes altres rivalitats polítiques i nacionals.
Jerusalem i els Sants Llocs són habitats per nacions que professen religions: els llatins, els grecs, armenians, coptes, abissinians, i sirians. Hi ha 2.000 grecs, 1.000 llatins, 350 armenians, 100 coptes, 20 sirians, i 20 abissinians = 3.490. En l’Imperi Otomà trobam 13.730.000 grecs, 2.400.000 armenians, i 900.000 llatins. Cadascun d’aquests són de nou subdividits. L’església grega, de la qual he tractat abans, la que reconeix el Patriarca de Constantinopla, difereix essencialment de la greco-russa, l’autoritat espiritual en cap de la qual és el tsar; i dels hel·lens, dels quals el rei i el sínode d’Atenes són les autoritats principals. Similarment, els llatins se subdivideixen en catòlics romans, grecs uniates, i maronites; i els armenians en armenians gregorians i llatins – les mateixes distincions que són vàlides amb els coptes i abissinians. Les tres nacionalitats religioses que prevalen en els Sants Llocs són els grecs, els llatins, i els armenians. L’Església Llatina pot dir que representa principalment les races llatines, l’Església Grega les races eslava, turco-eslava i hel·lènica; i les altres esglésies, les races asiàtica i africana.
Imaginau tots aquests pobles en conflicte barallant-se pel Sant Sepulcre, una batalla conduïda pels monges, i que l’objecte aparent de la rivalitat és un estel de la gruta de Betlem, un tapís, una clau de santuari, un altar, una imatge, una cadira, un coixí – qualsevol precedència ridícula!
Per tal d’entendre aquesta croada monàstica és indispensable de considerar primerament la manera de viure i, en segon lloc, la forma d’habitar-hi.
«Tota la brossa religiosa de les diferents nacions», diu un viatger recent, «viu en Jerusalem separada una de l’altra, hostil i gelosa, una població nòmada, incessantment reclutada del pelegrinatge o delmada per la pesta i les opressions. L’europeu es mor o torna a Europa després d’uns anys; els paixàs i els guàrdies van a Damasc o a Constantinopla; i els àrabs fugen al desert. Jerusalem no és més que un lloc on tothom arriba per clavar-hi la tenda i on ningú no resta. Tothom en la ciutat santa es guanya la vida amb la religió – els grecs o armenians dels 12.000 o 13.000 pelegrins que visiten anualment Jerusalem, i els llatins dels subsidis i voluntats dels llurs correligionaris de França, Itàlia, etc.»
A banda dels monestirs i santuaris, les nacions cristianes posseeixen a Jerusalment diverses habitacions o cel·les, annexes a l’Església del Sant Sepulcre, i ocupades pels monges, que han de vigilar dia i nit que la santedat hi habite. En certs períodes aquests monges són rellevats en el deure pels llurs germans. Aquestes cel·les no tenen més que una porta, que s’obre a l’interior del Temple, mentre que els monges guardians reben aliment des de fora, a través d’una finestra. Les portes de l’Església són tancades, i guardades per turcs, que no les obren més que per dines, i les tanquen segons el caprici o avarícia.
Les baralles entre eclesiàstics són les més verinoses, deia Mazarino. Ara imaginau aquests eclesiàstics, que no tan sols en viuen, sinó que hi viuen, en aquests santuaris!
Per concloure el quadre, recordau que els pares de l’Església Llatina, gairebé exclusivament integrats per romans, sards, napolitans, espanyols i austríacs, són tots ells gelosos del protectorat francès, i que voldrien substituir-lo pel d’Àustria, Sardenya, o Nàpols, i els reis dels dos països assumeixen tots dos el títol de rei de Jerusalem; i que la població sedentària de Jerusalem es compta per 15.500 ànimes, de les quals 4.000 són musulmanes i 8.000 jueves. Els musulmans, que formen una quarta part del total, i que consisteixen en turcs, àrabs i moros, són, és clar, els amos en tots els sentits, ja que no són de cap manera afectats per la feblesa del llur govern a Constantinopla. Res no iguala la misèria i els patiments dels jueus a Jerusalem, que habiten el barri més brut de la ciutat, anomenat hareth-el-yahoud, el barri de la brutícia, entre el Sió i la Morià, on se situen les sinagogues – objecte constant de l’opressió i la intolerància musulmanes, insultats pels grecs, perseguits pels llatins, i que viuen tan sols de les almoines escadusseres que els transmeten els germans europeus. Els jueus, però, no són natius, sinó de països diferents i distants, i tan sols són atrets a Jerusalem pel desig d’habitar la Vall de Josafat, i de morir-e en els mateixos llocs on s’espera el llur redemptor.
«Esperant la mort», diu un autor francès, «pateixen i preguen. La vista se’ls gira a la muntanya de Morià, on una vegada d’alçava el temple de Salomó, i a on gosen d’apropar-se, vessen llàgrimes per la malaurança de Sió, i per la dispersió pel món.»
Per fer aquests jueus més miserables, Anglaterra i Prússia nomenaren, el 1840, un bisbe anglicà a Jerusalem, l’objecte pretès del qual n’era la conversió. Fou horrorosament expulsat el 1845, i burlat alhora per jueus, cristians i turcs. Pot, de fet, dir que ha estat la primera i única causa d’unió entre totes les religions a Jerusalem.
S’entendrà ara per què la pregària comuna dels cristians dels Sants Llocs es resol en una continuació de desesperades files irlandeses entre les diverses seccions dels fidels; però aquestes, d’altra banda, aquestes sagrades files merament amaguen una batalla profana, no tan sols de nacions sinó de races; i que el Protectorat dels Sants Llocs que sembla ridícul a Occident però tan important per als orientals és una de les fases de la qüestió oriental que incessantment es reprodueix, constantment s’infla, però mai no es resol.