El meu amic prematurament traspassat Joseph Weydemeyer [A] provà de publicar l'1 de gener del 1852 un setmanari polític a Nova York. Em convidà a aportar a aquest setmanari una història del coup d'état. Fins a mitjans de febrer li vaig escriure articles setmanals sota el títol El divuit de brumari de Louis Bonaparte. De mentres el pla originari de Weydemeyer fallí. Per contra començà a publicar la primavera del 1852 una revista mensual Die Revolution, el primer número de la qual consistia en el meu Divuit de brumari. Un centenar d'exemplars feren camí fins a Alemanya, sense arribar però pròpiament al mercat. Un llibreter alemany de pretensions inusitadament radicals a qui li vaig oferir la venda s'horroritzà virtuosament per una «pressumpció tan contrària als temps».
Hom veu en aquests fets que l'obra present pregué forma sota la pressió immediata dels esdeveniments i el material històrica no va més enllà del mes de febrer del 1852. La reedició present es deu en part a una demanda editorial i en part a una petició dels meus amics d'Alemanya.
Dels escrits elaborats en el mateix moment que el meu que tracten sobre el mateix objecte, n'hi ha tan sols dos de remarcables: Napoléon le petit de Víctor Hugo i Coup d’état de Proudhon.
Victor Hugo es limita a invectives amargues i enginyoses contra l'autor responsable del colp d'estat. El propi esdeveniment apareix com un llampec en l'aire. Hi veu per tant tan sols l'acte violent d'un individu aïllat. No se n'adona que fa gran aquest individu per comptes de petit en atribuir-li una capacitat personal d'iniciativa sense paral·lel en la història mundial. Proudhon per la seua banda cerca de representar el colp d'estat com el resultat d'un desenvolupament històric previ. De sota mà aquesta construcció històrica del colp d'estat es transforma en una apologia històrica de l'heroi del colp d'estat. Cau així en l'error dels nostres denominats historiadors objectius. Contràriament demostri com la lluita de classes a França creà les circumstàncies i relacions que feren possible que un personatge mediocre i grotesc jugàs el paper d'heroi.
Una reelaboració de l'obra present li hauria pres la coloració pròpia. Per tant m'he limitat a la mera correcció dels errors d'imprempta i aclarir al·lusions que ara ja no serien intel·ligibles.
La frase que concloïa la meua obra: «Però quan el mantell imperial finalment caiga damunt els muscles de Louis Bonaparte, l'estàtua de bronze de Napoléon caurà de dalt a baix de la Columna Vendôme», ja s'ha acomplit.
El coronel Charras obrí l'atac contra el culte de Napoléon en la seua obra sobre la campanya del 1815. De llavors ençà, i particularment en els darrers anys, la literatura francesa ha posat fi amb les armes de la recerca històrica, de la crítica, de la sàtira i de l'enginy a la llegenda napoleònica. Fora de França aquesta bretxa violenta en la fe popular tradicional, aquesta revolució mental inoïda, amb prou feines s'ha notat i encara menys entès.
Finalment esper que la meua obra contribuesca a bandejar la referència acadèmica que corre ara particularment a Alemanya sobre el denominant cesarisme. En aquesta analogia històrica superficial hom oblida el punt cabdal, que en l'antiga Roma la lluita de classes tenia lloc únicament dins una minoria privilegiada, entre els rics lliures i els pobres lliures, mentre la gran massa productiva de la població, els esclaus, eren merament el pedestal passiu on recolzava aquella lluita. Hom oblida la important frase de Sismondi: El proletariat romà vivia a costa de la societat, mentre la societat moderna viu a costa del proletariat. Amb una diferenciació tan completa entre les condicions materials i econòmiques de la lluita de classes antiga i de la moderna tampoc les figures polítiques no poden tindre entre ells res més en comú que allò que tenen l'arquebisbe de Canterbury i l'alt sacerdot Samuel.
A. Durant la guerra civil americana, com a comandant militar del districte de St. Louis.