Recordam de nou els trets del desenvolupament.
La història de l'assemblea nacional constituent d'ençà dels dies de juny és la història del domini i la dissolució de la fracció burgesa republicana, d'aquella fracció que hom coneix sota els noms de republicans tricolors, de republicans purs, de republicans polítics, de republicans formalistes, etc.
Sota la monarquia burgesa de Louis-Philippe es constituí l'oposició republicana oficial i per tant una part integrant reconeguda del món polític de llavors. Tenia representació a la cambra, i un cercle d'influència important en la premsa. L'òrgan parisí, el National, es reconeixia a la seua manera com tant respectable com el Journal des Débats. Aquesta posició en la monarquia constitucional es corresponia al seu caràcter. No era cap fracció de la burgesia unida per grans interessos comuns i demarcada per unes condicions pròpies de producció. Era una colla de burgesos de sentiment republicà, escriptors, advocats, oficials i funcionaris, la influència dels quals es devia a l'antipatia personal del país envers Louis-Philippe, als records de l'antiga república, a la fe republicana d'un nombre d'entusiastes, i per damunt de tot, però, al nacionalisme francès, l'odi del qual vers el Tractat de Viena i vers l'aliança amb Anglaterra el mantenien viu. Una gran part dels seguidors que el National havia tingut sota Louis-Philippe ho eren per aquest imperialisme amagat, que podria confrontar-lo en conseqüència, més tard, sota la república, com a competidor mortal en la persona de Louis Bonaparte. Combatia l'aristocràcia financera, com feia tota la resta de l'oposició burgesa. La polèmica contra el pressupost, que a França s'unia estretament a la lluita contra l'aristocràcia financera, li procurà una popularitat barata i un material inesgotable per leading article puritans que no desaprofitaria. La burgesia industrial li era agraïda per aquesta defensa servil del sistema proteccionista francès, que acceptava, però, més per raons naciolas que no d'economia nacional, i la burgesia en general li ho era per la denúncia esforçada del comunisme i del socialisme. Per la resta el partit del National era purament republicà, és a dir demanava una forma republicana del domini burgès per comptes d'una de monàrquica i la part del lleó d'aquest domini. Quant a les condicions d'aquesta transformació no les tenia gens clares. Era d'una claredat meridiana, per contra, que es reconeixia públicament en els banquets reformistes de la darrera època de Louis-Philippe, la seua impopularitat entre la petita burgesia democràtica i especialment entre el proletariat revolucionari. Aquests republicans purs, com hi correspon amb els republicans purs, eren a punt d'acontentar-s'hi inicialment amb una regència de la duquessa d'Orléans quan esclatà la revolució de febrer i assignà als seus representants més coneguts un lloc en el govern provisional. Naturalment gaudien inicialment de la confiança de la burgesia i d'una majoria en l'assemblea constituent. Els elements socialistes del govern provisional foren exclosos de la comissió executiva que formà l'assemblea nacional en constituir-se, i el partit del National emprà l'esclat de la insurrecció de juny per destituir també la comissió executiva i per tant desfer-se'n dels rivals més propers, els republicans petit-burgesos o demòcrates (Ledru-Rollin, etc.). Cavaignac, el general del partit burgès-republicà, que comandà la matança de juny, prengué el lloc de la comissió executiva amb una mena de poder dictatorial. Marrast, antic redactor en cap del National, esdevingué el president perpetu de l'Assemblea nacional constituent, i els ministeris, igual com la resta de llocs d'importància, correspongueren als republicans purs.
La fracció burgesa republicana, que s'havia considerat des de feia temps l'hereva legítima de la monarquia de juliol, trobà així colmats els ideals, però arribava al poder, no com havia somniat sota Louis-Philippe, a través d'una revolta liberal de la burgesia contra el tro, sinó a través d'un aixecament catàrtic del proletariat contra el capital. Ço que havia concebut com l'esdeveniment més revolucionari, es tornà en realitat com el més contrarevolucionari. El fruit li caigué a les mans, però li caigué de l'arbre del coneixement, i no de l'arbre de la vida.
El domini exclusiu dels republicans burgesos durà tan sols del 24 de juny fins al 10 de desembre del 1848. Es resumeix en la redacció d'una constitució republicana i en l'estat de setge de París.
La nova constitució era en el fons tan sols l'edició republicana de la carta constitucional del 1830. El restringit vot censitari de la monarquia de juliol, que excloïa fins i tot una gran part de la burgesia del domini polític, era incompatible amb l'existència de la república burgesa. La revolució de febrer havia proclamat en el lloc d'aquest cens el dret universal al sufragi directe. Els republicans burgesos no podien desoir aquest esdeveniment. Van haver de limitar-se a afegir la provisió restrictiva d'un domiciliació de sis mesos en la circumscripció electoral. L'antiga organització de l'administració, del sistema municipal, dels tribunals, de l'exèrcit, etc., restava intocada, o allà on la constitució els alterava, el canvi consistia en el registre de continguts, i no en el contingut, en el nom, i no en la cosa.
La inevitable enunciació general de les llibertats del 1848, la llibertat personal, les llibertats de premsa, d'expressió, d'associació, de reunió, d'ensenyament i de religió, etc. rebé un uniforme constitucional que les feia invulnerables. Cadascuna d'aquestes llibertats es proclama explícitament com el dret incondicional del ciutadà francès, però sempre amb la constant nota al marge que és ilimitada en la mesura que no la limiten els «drets iguals dels altres i la seguretat pública» o les «lleis» que cerquen d'harmonitzar les llibertats individuals entre elles i amb la seguretat pública. Per exemple: «Els ciutadans tenen el dret d'associar-s'hi, de reunir-s'hi pacíficament i desarmada, de expressar-s'hi a través de peticions i opinions en la premsa o per altres mitjans. L'ús d'aquests drets no té cap altra limitació que els drets iguals dels altres i la seguretat pública». (Cap.II de la constitució francesa, § 8.) – «La instrucció és lliure. La llibertat d'instrucció es gaudirà sota les condicions fixades per la llei i sota la supervisió de l'estat». (A.a.O., § 9.) – «La llar de cada ciutadà és inviolable tret de les formes previstes per la llei». (Cap. II, § 3.) Etc. etc. – La constitució es refereix per tant constantment a futures lleis orgàniques, que duran a la pràctica aquestes notes al marge el regularan l'exercici d'aquestes llibertats ilimitades d'una manera que ni toparan entre elles ni tampoc amb la seguretat pública. I finalment aquestes lleis orgàniques foren dutes a la vida pels amics de l'ordre i totes aquestes llibertats res regularen de forma que la burgesia en gaudeix sense cap restricció per part dels drets iguals de les altres classes. Allà on prohibeix completament aquestes llibertats «als altres» o en permet el gaudiment únicament sota condicions que no són més paranys policials, ho fa tan sols en interès de la «seguretat pública», és a dir de la seguretat de la burgesia, com prescriu la constitució. Totes dues bandes apel·len com a conseqüència d'això amb tot el dret a la constitució, tant els amics de l'ordre, que anul·laren aquestes llibertats, com els demòcrates que les reivindicaven. Cada paràgraf de la constitució conté la pròpia antítesi, la pròpia casa alta i baixa, és a dir la llibertat en la frase general, i la privació de llibertat en la nota al marge. En la mesura que el nom de la llibertat es respecte i únicament es limite l'exercici real, d'una manera legal, la presència constitucional de la llibertat resta intacte, inviolada, per molts colps mortals que rebe en la presència comuna.
Aquesta constitució que d'una manera tan assenyada es feia inviolable era vulnerable com Aquil·les en un punt, no en el taló, sinó en el cap, o més aviat en els dos caps: l'assemblea legislativa d'una banda, el president de l'altra. Si hom fa una ullada a la constitució hi trobarà que tan sols els paràgrafs on es defineix la relació del president amb l'assemblea legislativa, són absoluts, positius, sense contradicció ni manipulació possibles. Ací es tractava d'una qüestió de seguretat pels republicans burgesos. Els articles 45-70 de la constitució es redacten de forma que l'assemblea nacional pot destituir el president constitucionalment, mentre que el president tan sols pot bandejar l'assemblea nacional inconstitucionalment, tan sols si bandeja la mateixa constitució. Exigeix per tant la pròpia anul·lació forçosa. No tan sols santifica la divisió de poders, com la Carta del 1830, sinó que l'amplia fins a una contradicció insuportable. La funció dels poders constitucionals, com Guizot designà el joc parlamentari entre els poders legislatiu i executiu, es continuava a jugar en la constitució del 1848 va banque. D'una banda hi ha 750 representants del poble elegit per sufragi universal i reelegibles, que formen una assemblea nacional incontrol·lable, indissoluble i indivisible, una assemblea nacional que gaudeix d'omnipotència legislativa, que decideix en darrera instància sobre la guerra, la pau i els tractats comercials, que posseeix tota sola el dret d'amnistia i que per lka permanent controla la part davantera de l'escenari. D'altra banda el president, amb tots els atributs del poder reial, amb autoritat per designar i destituir els ministres amb independència de l'assemblea nacional, amb tots els mitjans del poder executiu a les mans, en control de tots els càrrecs i per tant en disposició a França de l'existència de, si més no, 1 milió i mig de persones, ja que en depenen dels 500.000 funcionaris i oficials de tota graduació. Té totes les forces armades al darrera. Gaudeix del privilegi de perdonar criminals individuals, de suspendre guàrdies nacionals, de destituir, amb la participació del Consell d'Estat, els consells generals, cantonals i municipals elegits pels propis ciutadans. Se li reserva la iniciativa i la direcció en tots els tractats amb l'exterior. Mentre que l'assemblea es reuneix constament i s'exposa a les crítiques públiques diàries, du una vida reclosa en els Camps Elisis, i que amb l'article 45 de la constitució al davant el cor li crida diàriament: «Frère, il faut mourir!». El poder se li exhaureix el segon diumenge del preciós mes de maig del quart any de l'elecció! Llavors la glòria arriba a la fi, la peça ja no es representa una segona vegada, i si teniu deutes, vigilau de pagar-los dels 600.000 francs atorgats per la constitució, si és que no preferiu anar a Clichy el segon diumenge del preciós mes de maig! – Quan la constitució assigna el poder fàctic al president, cerca d'assegurar el poder moral a l'assemblea nacional. A banda del fet que és impossible de crear un poder moral amb paràgrafs legals, la constitució s'anul·la de nou una vegada més en fer que el president l'elegesquen tots els francesos per sufragi directe. Mentre que els vots de França es divideixen en 750 membres de l'assemblea nacional, es concentren contràriament en aquest cas en un individu. Mentre que cada representant individual del poble tan sols representa tal o tal partit, tal o tal cap de pont, o tan sols la necessitat d'elegir un entre els set-cents cinquanta sense examinar gairebé de prop ni la causa ni l'home, ell és l'elegit de la nació i l'acte de la seua elecció és el triomf que el poble sobirà s'hi juga cada quatre anys. L'assemblea nacional s'hi troba en una relació metafísica, però el president electe té una relació personal amb la nació. L'assemblea nacional apareix en els seus representants nacional com els aspectes múltiples de l'esperit nacional, però el president l'encarna. Posseeix una mena de dret diví, per gràcia del poble.
Tetis, la dea marina, havia profesitzat a Aquil·les que moriria en la flor de la juventut. La constitució que té un punt feble, com Aquil·les, té també un presentiment, com Aquil·les, que haurà d'encarar una mort prematura. En tenien prou els republicans purs constituents en apartar els ulls dels cels de la llur república ideal i posar-los en el món profà, per reconèixer com l'arrogància dels reialistes, dels bonapartistes, dels demòcrates, dels comunistes i el llur propi descrèdit augmentaven diàriament, en la mateixa mesura que s'apropaven a la culminació de la llur gran obra d'art legislativa, sense que Tetis en aquest sentit hagués d'eixir del mar per comunicar-los el secret. Cercaren enganyar el destí tot aferrant-se a la constitució, que d'acord amb l'article 111, requeria per a qualsevol revisió del redactat el suport de si més no tres quartes parts dels vots, emesos en tres debats successius, amb tot un mes entre cadascun d'ells, i amb la provisió que no pas menys de 500 membres de l'Assemblea hi havien de votar. Amb això feien tan sols un intent impotent de continuar a exercir el poden com a minoria parlamentària, cosa que ja tenien en ment profèticament, un poder que llavors, quan dirigien una majoria parlamentària i tenien tots els mitjans del poder governamental, se'ls hi escapava de en dia de les febles mans.
Finalment la constitució es confiava ella mateixa, en un paràgraf melodràmatic, a «la vigilància i el patriotisme de tot el poble francès i de cada francès individuals», després que s'hagués confiat prèviament en un altre paràgraf al «vigilant» i «patriòtic» fins a la tendresa Alt Tribunal, l'«haute cour» inventat per aital objectiu.
Aquesta era la constitució del 1848, que el 2 de desembre del 1851 no fou enderrocada per cap cap, sinó que més aviat va caure per una barretada; certament, era el tricorni del barret napoleònic.
Mentre els republicans burgesos en l'assemblea s'esforçaven en dissenyar aquesta constitució, en discutir-la i en votar-la, Cavaignac fora de l'assemblea mantenia l'estadi de setge de París. L'estadi de setge de París era l'alcavota de la Constituent en els esforços de creació republicana. Si la constitució més tard fou foragitada del món amb baionetes, cal no oblidar que fou igualment amb baionetes, que apuntaven al poble, que la van haver de protegir en el ventre matern i amb baionetes la van dur a aquest món. Els pares precursors dels «honests republicans» havien enviat el llur símbol, la tricolor, de ronda per Europa. Per la pròpia banda també ells feren una invenció, que troba camí per tot el continent, però que retornà a França amb un amor renovat fins que ara s'ha naturalitzat en la meitat dels seus departaments, l'estat de setge. Una invenció esplèndida, emprada periòdicament en cada següent crisi del curs de la revolució francesa. A més de la caserna i el bivac, que hom periòdicament llença per damunt del cap de la societat francesa, per oprimir-li el cervell i calmar-la; del sabre i el mosquet, que periòdicament jutgen i administren, custodien i censuren, fan de policies i de serens; bigoti i uniforme, que hom periòdicament saluda com la més elevada saviesa de la societat i com a rectors de la societat – però no havien la caserna i el bivac, el sabre i el mosquet, el bigoti i l'uniforme, de fer-se finalment la idea que havien la societat d'una vegada per sempre i proclamar el propi règim com la societat burgesa més alta i més alliberadora, sense la preocupació de governar-se ella mateixa? La caserna i el bivac, el sabre i el mosquet, el bigoti i l'uniforme havien arribat a aquesta idea i cada vegada esperaven un millor pagament per tan alt servei, mentre que del simple periòdic estat de setge i dels rescats transitoris de la societat amb l'atac de tal o tal fracció burgesa, ben poc en treien de substàncies llevat d'uns quants morts i ferits i unes quantes amistats burgeses. No havien els militars de jugar a la fi també amb l'estat de setge en interès i profit propis, i alhora asetjar les butxaques burgeses? Hom no hauria d'oblidar, cal assenyalar de passada, que el coronel Bernhard, el mateix president de la comissió militar que sota Cavaignac havia deportat sense judici 15.000 insurgents, era en aquest moment de nou el cap de les comissions militars actives a París.
Si els honests republicans purs crearen la bressola on els pretorians del 2 de desembre del 1851 havien de crèixer, cal lloar-los d'altra banda pel fet que, per comptes d'exagerar el sentiment nacional com sota Louis-Philippe, ara, quan gaudien del poder nacional, s'arrossegaven davant l'exterior, i per comptes de fer lliure Itàlia, deixaven que la reconquerissen austríacs i napolitans. L'elecció de Louis Bonapartes com a president el 10 de desembre del 1848 posà fi a la dictadura de Cavaignac i a la Constituent.
En l'article 44 de la constitució s'hi diu: «El president de la república francesa no haver perdut mai la qualitat de ciutadà francès». El primer president de la república francesa, L.-N. Bonaparte no tan sols havia perdut la qualitat de ciutadà francès, no havia estat tan sols policia especial anglès, sinó fins i tot s'havia naturalitzat suís.
He desenvolupat en un altre lloc la importància de l'elecció del 10 de desembre. No hi retornaré de nou. N'hi ha prou a assenyalar que fou una reacció dels pagesos, que havien hagut de pagar els costos de la revolució de febrer, contra la resta de les classes de la nació, una reacció del camp contra la ciutat. Trobà una gran aprovació en l'exèrcit, que els republicans del National no havien fornit ni glòria ni cap augment de paga, entre la gran burgesia, que saludava Bonaparte com un pont a la monarquia, entre els proletaris i els petit-burgesos, que el rebien com un càstic per Cavaignac. Tindré oportunitat després per entrar més detingudament en les relacions dels pagesos amb la revolució francesa.
L'època del 20 de desembre del 1848 fins a la dissolució de la constituent el maig del 1849 inclou la història de la caiguda dels republicans burgesos. Després d'haver fundat una república per la burgesia, haver fet fora del terreny el proletariat revolucionari i reduït la petita burgesia democràtic al silenci, foren abandonats per la massa de la burgesia, que amb dret veia aquesta república com a propietat seua. Aquesta massa burgesa era, però, reialista. Una part d'ella, els grans terratinents, havien dominat sota la restauració i eren per tant legitimistes. L'altra, l'aristocràcia financera i els grans industrials, havien dominat sota la monarquia de juliol i eren per tant orleanistes. Els grans càrrecs de l'exèrcit, de la universitat, de l'església, de la tribuna, de l'acadèmia i de la premsa es dividien entre els dos bàndols, per bé que en proporcions diferents. Ací, en la república burgesa, que no duia ni el nom de Bourbon ni tampoc el d'Orléans, sinó el nom del capital, hi havien trobat la forma d'estat, on podien dominar plegades. Ja la insurrecció de juny els havia unit en el «Partit d'Ordre». Ara calia en primer lloc bandejar la colla dels republicans burgesos, que encara ocupaven els escons de l'assemblea nacional. Igual de brutal com havien sigut aquests republicans purs contra el poble en l'abús de la força física, amb la mateixa covardia, duplicitat, corrupció, s'hi retiraven sense lluita, quan es tractava de mantindre el republicanisme i els drets legislatius contra el poder exectiu i els reialistes. No m'hi cal relatar la història vergonyosa de la dissolució. Desaparegueren, no caigueren. La llur història ha arribat per sempre a la fi, i tant dins com fora de l'assemblea figuraran en el període següent tan sols com a memòria, memòria que sembla guanyar vida sempre que el simple nom de la república entra de nou en el debat i tan sovint com el conflicte revolucionari amenaça d'arribar al nivell més baix. Remarc de passada que el diari que donà nom a aquest partit, el National, es convertí al socialisme en el període següent.
Abans de concloure aquest període, hem de fer encara una ullada a tots dos poders, un dels quals anorreà l'altre el 2 de desembre del 1851, mentre que d'ençà del 20 de desembre del 1848 fins a la fi de la constituent havien viscut en una relació marital. Volem dir Louis Bonaparte d'una banda i el partit dels reialistes coaligats, l'ordre, la gran burgesia de l'altra. En accedir a la presidència Bonaparte formà un ministeri del partit d'ordre, al capdavant del qual hi posà Odilon Barrot, notabene l'antic dirigent de la fracció més liberal de la burgesia parlamentària. El senyor Barrot havia aconseguit finalment el ministeri, l'espectre del qual el perseguia des del 1830, i encara més, la presidència d'aquest ministeri; però no, com imaginava sota Louis-Philippe, com a cap més avançat de l'oposició parlamentària, sinó amb la comanda de fer morir el parlament, i com a aliat dels seus antics arxienemics, els jesuïstes i els legitimistes. Es duia la núvia a casa a la fi, però tan sols després d'haver-la prostituïda. Bonaparte semblava eclipsar-lo completament. Aquest partit actuà per ell.
De la mateixa manera que el primer consell de ministres decidí l'expedició a Roma, hom acordà que s'havia d'emprendre amb el suport de l'assemblea nacional i els mitjans per aconseguir-lo es basarien en falsos pretexts. Així començaren a manipular l'assemblea nacional i a conspirar secretament amb els poders absolutistes de l'exterior contra la revolucionària república romana. Bonaparte preparava de la mateixa forma i amb les mateixes maniobres el seu colp del 2 de desembre contra el legislatiu reialista i la república constitucional. No oblidam que el mateix partit que el 20 de desembre del 1848 constituïa el ministeri de Bonaparte, el 2 de desembre del 1851 tenia la majoria en l'assemblea nacional legislativa.
La constituent havia de decidit l'agost de dissoldre's únicament despres d'haver elaborat i promulgat tota una sèrie de lleis orgàniques que havien de complementar la constitució. El partit d'ordre va presentar el 6 de gener del 1849 la moció, a través del representant Rateau, havia de deixar còrrer les lleis orgàniques i més aviat decidir la pròpia dissolució. No tan sols el ministeri, amb el senyor Odilon Barrot al capdavant, sinó alhora tots els membres reialistes de l'assemblea nacional afirmaren que la dissolució era necessària pel restabliment del crèdit, la consolidació de l'ordre i posar fi a la provisionalitat indeterminada i fonamentar una situació definitiva, que ara s'hi minava la productivitat del nou govern i que la mera continuació per rancúnia cansava el país. Bonaparte prengué nota de totes aquestes invectives contra el poder legislatiu, les aprengué de memòria i demostrà als reialistes parlamentaris el 2 de desembre del 1851, que les havia après d'ells. Repetí les mateixes consignes contra ells.
El ministeri Barrot i el partit d'ordre anaren més enllà. Cursaren peticions a l'assemblea nacional procedents de tot França on s'hi demanava amigablement que desaparegués. Així dirigiren les masses desorganitzades contra l'assemblea nacional, l'expressió constitucionalment organitzada del poble. Ensenyaren Bonaparte a cridar el poble contra les assemblees parlamentàries. Finalment el 29 de gener del 1849 arribava el dia que la constituent decidia la pròpia dissolució. L'assemblea nacional trobà l'edifici parlamentari ocupat militarment; Changarnier, el general del partit d'ordre, en les mans del qual hi havia el comandament unificat de la guàrdia nacional i de les tropes de línia, disposà una gran revista de tropes a París, com si fos imminent una matança, i els reialistes coalitzats declararen a la constituent que es recorreria a la força si no col·laboraven. Col·laborà i tan sols mercadejà per una perllongació de vida del tot breu. Què fou el 29 de gener si no un coup d'état del 2 de desembre del 1851, tan sols que dut a terme pels reialistes amb Bonaparte contra l'assemblea nacional francesa? Els cavallers no s'adonaren o no volgueren adonar-se que Bonaparte havia aconseguit que una part de les tropes marxàs davant ell en les Tulleries, i s'aferrà amb una avidesa a aquesta primera demostració pública del poder militar contra el poder parlamentaria que faria ombra a Calígula. Certament que ells tan sols hi veieren Changarnier.
Un motiu pel qual el partit d'ordre actuà tan particularment per retallar per la força la durada vital de la constituent eren les lleis orgàniques que completaven la constitució, com la llei de l'educació, la llei de cultes, etc. Pels realistes coaligats el més important era fer ells mateixos les lleis i no deixar que les fessen els republicans, que eren poc de fiar. Entre aquestes lleis orgàniques s'hi trobava també una llei sobre la responsabilitat del president de la república. El 1851 l'assemblea legislativa redactava aital llei quan Bonaparte anticipà aquest colp amb el colp del 2 de desembre. Què no haurien donat els realistes coaligats en la campanya parlamentària d'hivern del 1851 per tindre una llei de responsabilitat ja consolidada, i redactada per una assemblea republicana, hostil i poc de fiar!
Després del 29 de gener del 1849 la constituent havia llençat ja la darrera armada, el ministeri Barrota i els amics de l'ordre la caçaren a mort, no deixaren de fer res per humiliar-la, i lluitaren contra les lleis d'una assemblea impotent i desesperada que perdia així la darrera resta de respecte entre el públic. Bonaparte, ocupat en la idea fixa napoleònica, era prou agosarat com per explotar públicament aquesta degradació del poder parlamentari. Per exemple, quan l'assemblea nacional aprovà el 8 de maig del 1849 un vot de censura al ministeri pel setge de Civitavecchia per Oudinot i ordenava el retorn de l'expedició romana a l'objectiu pretès, Bonaparte publicà el mateix vespre a Moniteur una lletra a Oudinot, on el felicitava pels èxits heroics i en contrast als parlamentaris pixa-tinters s'hi presentava com el protector generós de l'exèrcit. Els reialistes se somreien. El veien simplement com el llur dupe. Finalment, quan Marrast, el president de la constituent, cregué per un instant que la seguretat de l'assemblea nacional perillava i, basant-se en la constitució, requisà un coronel i el seu regiment, el coronel s'hi negà, cità la disciplina en suport seu, i adreçà Marrast a Changarnier, que hi refusà sorneguer amb la remarca que no li agraven les bayonettes intelligentes. El novembre del 1851, quan els reialistes coaligats volien iniciar la lluita decisiva amb Napoléon, cercaren de basar-s'hi en el conegut Decret de Qüestors pel principi de la requisició directe de tropes pel president de l'assemblea nacional. Un llur general, Le Flô, havia signat el decret legal. Debades Changarnier hi votà pel decret i Thiers agraí la saviesa profunda de la desapareguda constituent. El ministre de guerra St-Arnaud li respongué com Changarnier havia respost a Marrast, i – sota l'aclamació de la Muntanya!
El propi partit d'ordre, quan encara no hi era l'assemblea nacional, quan hi era tan sols encara el ministeri, havia condemnat el règim parlamentari. I plora quan el 2 de desembre del 1851 desapareix de França!
Li desitgem un bon viatge.