(Desembre del 1979/Gener del 1980)
Publicat originalment com a Why
The Soviet Bureaucracy is not a New Ruling Class a «Monthly
Review», 31. 1979/80 (3), pp. 63-86.
Transcrit per
Sally Ryan per marxists.org el 2000.
Paul Sweezy ha començat finalment a discutir la tradició marxista—que, com reconeix, és representada en gran part pel trotskisme—en relació a la revolució russa i el seu destí posterior. Certament, encara refusa aquella interpretació. Però almenys està diposat a discutir-la, i els seus primers comentaris publicats a MONTHLY REVIEW (octubre del 1978) són d'una natura provisional. En respondre les qüestions posades, esperam contribuir a un debat constructiu—tant amb Paul Sweety, els editors de MONTHLY REVIEW, i els lectors d'aquesta revista—sobre allò que roman com un aspecte clau pel futur del moviment obrer internacional.
Sweezy ens encarrega la tasca de repetir—quaranta anys després de l'anàlisi de Trockij del 1939—la tesi que el destí de la Unió Soviètica i, per tant, la qüestió de la natura de la burocràcia encara no s'ha aclarida. Trockij, segons Sweezy, té sentit perquè posà la qüestió en una perspectiva a curt termini. Mandel, continua, simplement repeteix Trockij sense adonar-se que la pròpia escala temporal de la qual parla mina la credibilitat de la teoria.
El punt que Sweety sembla oblidar és que ço implicat en els problemes posats per Trockij no era una qüestió de temps, sinó de les tendències bàsiques de desenvolupament del món contemporani. Això esdevé clar si reproduïm de nou els dos passatges de l'article de Trockij «La URSS i la guerra», citat per Sweezy:
Si, amb tot, es concedeix que l'actual guerra provocarà no la revolució sinó el declivi del proletariat, aleshores queda una altra alternativa: la posterior caiguda del capitalisme monopolístic, la fusió posterior amb l'estat i la substitució de la democràcia on reste encara pel règim totalitari. La incapacitat del proletariat per prendre la direcció de la societat podria realment dur sota aquestes condicions al creixement d'una nova classe explotadora a partir de la burocràcia feixista bonapartista.
I de nou:
Si contra tota probabilitat la revolució d'octubre cau durant el curs de l'actual guerra, o immediatament després, per trobar continuïtat en qualsevol dels països avançats; i si, al contrari, el proletariat és refusat arreu en tots els fronts—aleshores hauríem indubtablement de revisar les nostres concepcions de l'època present i les seues forces directrius. En aquest cas no seria qüestió de posar un títol diferent a la URSS o a la colla estalinista sinó de reevaluar la perspectiva històrica mundial per les properes dècades, si no segles: hem entrat en l'època de la revolució social i de la societat socialista, o al contrari en l'època de la societat decadent de burocràcies totalitàries?
Ara bé, Sweezy insisteix en què no hi ha hagut cap victòria d'una revolució proletària en cap país avançat, ni en el curs de la Segona Guerra Mundial ni immediatament després. Això és indubtablement cert. Però Sweezy oblida la segona part de la qüestió posada per Trockij: hi ha hagut un «declivi del proletariat»? En nombre? En preparació? En nivells d'organització o de militància? Com es poden defensar tesis com aquestes després del maig del 1968, on veièrem tres vegades més obrers que ocupaven fàbriques a França en relació al nivell màxim assolit en el juny del 1936? Després de l'autumni del 1969 a Itàlia, on veièrem vuit vegades més obrers que ocupaven fàbriques en relació a la famosa onada vaguista del novembre del 1920? Després dels primers sis mesos del 1976 a Espanya, on veièrem tres vegades més vaguistes que en el cim revolucionari del 1936? Això a banda de Gran Bretanya, Japó, els petits països europeus, Portugal i arreu, on la lluita de la classe obrera de la darrera dècada ha depassat de molt els nivells d'abans de la guerra.
Ha sigut el proletariat «refusat arreu en tots els fronts»? Ha sigut la democràcia (burgesa), a tot arreu on restava el 1939-40, substituïda per règims totalitaris? De nou, òbviament no. Així que no és fruit del rutinisme o del respecte exagerat al «mestre» que encara ens adherim als termes de les tesis de Trockij del 1939. Arribam a aquesta conclusió perquè ens basam en un balanç sobri de ço que ha passat en els darrers quaranta anys.
De fet, la qüestió de la tendència secular és i roman igual com la posà Trockij en el seu article del 1939. Amb tot, l'escala temporal era òbviament errònia. I degut a això, s'abandonà una variant «intermèdia» que explicava precisament per què la qüestió encara no s'ha decidida històricament. Hi hagué un ascens de la revolució mundial durant i després de la Segona Guerra Mundial. Hi hagué una ascensió i no un major declivi de les lluites de la classe obrera. Però degut als efectes de la consciència mitjana de la classe obrera de vint anys de derrota i de revolució, aquest ascens fou únicament parcial i pogué per tant canalitzar-se en general per la força política de les burocràcies del moviment obrer tradicional (el Partit Laborista britànic, els partits comunistes francès, italià, grec, el titisme, el maoïsme, etc.).
En qualques països semicolonials això no evità noves revolucions socialistes victorioses, si bé foren distorsionades burocràticament des d'un principi (Iugoslàvia, Xina, Vietnam). En els països imperialistes, d'altra banda, on la burgesia és molt més poderosa i per tant cal un major nivell de consciència i de decisió del proletariat per una victòria revolucionària, dugué a la castració del potencial anticapitalista de la lluita de masses, però no sense que les classes obrers guanyassen noves i importants reformes dins la societat burgesa, i que això previngués que la burgesia recorrés a dictadures obertes.
Per raons que no podem analitzar ací, aleshores hi seguí un nou període de creixement econòmic accelerat en els països imperialistes, que dugué a un nou creixement del proletariat. Això al seu torn posà la base d'un nou potencial revolucionari a occident—l'explosió del maig del 1968 en fou la primera expressió. En altres paraules, no hi hagué cap «retirada del proletariat en tots els fronts» sinó un ascens, insuficient per enderrocar el capitalisme, però suficient per evitar una desplaçament cap a «la societat decadent de la burocràcia totalitària». Però després de la «llarga onada d'expansió» del capitalisme de postguerra, el gir dels darrers anys 1960 inaugurà ràpidament un nou període de crisi profunda i prolongada que reafirma el problema en els termes de Trockij.
Afegim que l'article de Trockij del 1939 era sols un primer esquema de la perspectiva històrica en relació a la Segona Guerra Mundial. En un document més programàtic—el seu testament polític real—«El manifest de la Conferència d'Emergència de la Quarta Internacional» (maig del 1940), Trockij posa la qüestió dels temps d'una forma molt més realista:
No serà
de nou traïda la revolució, quan hi ha dues
Internacionals al servei de l'imperialisme, mentre els elements
revolucionaris genuïns constitueixen una petita minoria?... Per
tal de respondre correctament aquesta qüestió, cal
posar-la correctament. Naturalment tal o tal aixecament pot acabar, i
segurament ho farà, amb una derrota, degut a la immaduresa de
la direcció revolucionària. Però no és
qüestió d'un únic aixecament. És qüestió
de tota una època revolucionària.
Cal preparar-se
per llargs anys, si no dècades, de guerra, aixecaments, breus
interludis de treva, noves guerres i nous aixecaments. Cal que un
jove partit revolucionari es base en aquesta perspectiva. La història
li dóna prou oportunitats i possibilitats per provar, per
acumular experiència i per madurar. (Documents
de la Quarta Internacional, pp. 345-346)
En aquest sentit, en l'escala temporal de la postguerra que Sweezy oposa a les tesis de Trockij, és precisament en el qual Trockij dissenyà una formulació més programàtica i menys propagandística de la qüestió. Però, cal demanar-se, que té a veure tot això amb la natura de classe de la burocràcia soviètica? En respondre això, som en el cor històric del «trotskisme» és a dir, del marxisme revolucionari contemporani. Els obrers i els camperols pobres, segons Trockij, haurien de prendre el poder sempre que en tinguen l'oportunitat. En l'època de l'imperialisme l'oportunitat pot presentar-se en un país poc desenvolupat abans de presentar-se en els més avançats. Però la presa de poder (i la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció) és sols una precondició necessària però tota sola insuficient per la construcció del socialisme. Aquest procés sols pot assolir-se a una escala internacional. (S'hauria d'iniciar, és clarm allà on el poder s'arrabassàs als capitalistes).
L'estalinisme, la victòria de la burocràcia en la Unió Soviètica, és el resultat de la derrota parcial de la revolució mundial. La revolució mundial no es difongué als països avançats. Però ni fou derrotada fins al punt que el capitalisme pogués ésser restaurat a la Unió Soviètica (els imperialistes ho provaren amb força el 1918-21, el 1941-44, i de nou, per bé que més indirectament, el 1948-51). El destí final de la URSS depèn del resultats de la lluita mundial entre el capital i el treball. Si el proletariat mundial és derrotat de forma decisiva, aleshores la burocràcia esdevindrà una classe dirigent (bé capitalista o una de nova, això és una altra qüestió). Si, d'altra banda, la revolució socialista triomfa a Occident o la revolució política triomfa a l'Europa oriental, aleshores no costarà gaire enderrocar el règim burocràtic de la URSS abans que la burocràcia tinga l'oportunitat d'esdevindre una classe dirigent.
Insistim: «o la revolució política triomfa a l'Europa oriental». Ja que l'altre argument de Sweezy—la idea que la classe dirigent dels països estalinistes accepta el règim, per bé que a contracor—la contradiuen els espectaculars esdeveniments que no arriba a tractar: l'aixecament obrer a la República Democràtica d'Alemanya el 1953, la revolució hongaresa del 1956, la primavera de Praga del 1968, i els repetits aixecaments de masses dels obrers polonesos. De fet, no té la idea «abstracta» de revolució política, proposada per Trockij i la Quarta Internacional fa 45 anys, un contingut «concret» real en aquests esdeveniments històrics?
La hipòtesi que la burocràcia soviètica és una nova classe dirigent no es correspon a una anàlisi seriosa del desenvolupament real i de les contradiccions reals de la societat i de l'economia soviètiques dels darrers cinquanta anys. Aquesta hipòtesi ha d'implicar, des del punt de vista del materialisme històric, que ha emergit un nou sistema d'explotació en aquell país. Si fos així, ens enfrontaríem, per primera vegada en la història, amb una «classe dirigent» de la qual el comportament i els interessos privats (que òbviament dicten aquell comportament) anirien en contra de les necessitats i la lògica interna del sistema socioeconòmic vigent. De fet, una de les principals característiques de l'economia soviètica és la impossibilitat de reconciliar les necessitats de planificació, d'optimització del creixement econòmic (no des d'un punt de vista «absolut» sinó des de la lògica del propi sistema) amb el propi interès material de la burocràcia.
Totes les reformes econòmiques exitoses introduïdes a la URSS sota la burocràcia—des de la reintroducció de la responsabilitat empresarial de les despeses (khozrazhot) sota Stalin, fins a l'experiment de Kruscev dels sovnarkhoz, fins al projecte de Liberman de l'ús dels beneficis com a indicador del funcionament econòmic global, i la introducció de Kosijgin dels «indicadors mixtos» per mesurar aquest funcionament—s'han dissenyat per superar aquella contradicció, però sense resultats duradors. Hom pot explicar fàcilment aquesta paradoxa aparent tot insistint en la natura parasitària de la burocràcia que actua contra la lògica del sistema. Hom també pot afegir que la planificació social sols pot funcionar planerament sota la gestió per productors associats, materialment interessats en un «dividend social» i no en els diferents guanys que posen fàbrica contra fàbrica, ciutat contra ciutat, sector contra sector i regió contra regió. Però tot això implica precisament que la burocràcia—que cerca aquells guanys particulars—no és una nova classe dirigent, que governa un nou sistema de producció, sinó un càncer en una societat de transició entre el capitalisme i el socialisme. La gestió burocràtica no és sols cada vegada més malbaratadora. També evita que el sistema de l'economia planificada, basat en la propietat socialitzada, opere efectivament. I aquest fet innegable és incompatible amb la caracterització de la burocràcia com a nova classe dirigent i de la URSS com un nou «sistema explotador de producció» dels qual mai no s'han especificat «les lleis de moviment».
En segon lloc, ens enfrontaríem, de nou per primera vegada en la història, amb una classe dirigent sense la capacitat de perpetuar-se mitjançant el funcionament del propi sistema socio-econòmic. No hi ha cap garantia per un buròcrata de romandre com a buròcrata. Encara hi ha menys garantia que els seus fills o filles romanguen buròcrates. Estem d'acord que la mobilitat vertical de la societat soviètica—una de les principals vàlvules d'escapament sota Stalin—ha disminuït significativament durant la darreres dècades. La «gerontocràcia» del Presídium és un símbol de ço que passa en tota la societat soviètica. La «seguretat de la tinença» dels buròcrates ha augmentat indubtablement. Però això sols du a augmentar la tensió social (com ara, la pressió per l'accés a l'educació superior), i no a una solució real del problema de la incapacitat dels buròcrates per garantir la permanència de la llur posició de poder i privilegi. És més, aquestes posicions continuen lligades essencialment a funcions particulars que depenen de decisions polítiques (és a dir, la famosa nomenklatura) i no a un paper específic en el procés de la producció social. Així la pressió dels buròcrates per obtindre lligams permanents amb fàbriques, empreses i consorcis específics (és a dir, restaurar la propietat privada en el sentit econòmic de la paraula abans de restaurar-la en el sentit jurídic). D'ací la pressió coherent de grans capes de la burocràcia per adquirir una major grau d'autonomia a nivell de fàbrica o de sector (és a dir, escapar al marc de ferro d'un pla centralitzat). D'ací la llur tendència cap a l'acumulació de capital privat, mitjançant soborns, corrupció, operacions en el mercat negre i «gris», especulació amb divises i or, etc. D'ací també la tendència cap a una creixent «simbiosi» amb els companys d'Occident, inclòs l'establiment de comptes corrents en bancs occidentals (especialment visibles en les «democràcies populars»).
Tot això assenyala en la direcció de la potencial aparició d'una «nova classe dirigent»—no d'una «nova» sinó d'una antiga i bona classe capitalista, basada en la propietat privada. Però abans que aquest procés puga arribar a port, s'han de superar dos obstacles formidables: la resistència de la classe obrera, que tendiria a perdre en el curs d'aital restauració molt d'allò que ara més valora (de fet, probablement l'única cosa que valora): la seguretat d'un lloc de treball, és a dir, el dret de treballar, la plena ocupació, i, derivat d'això, un ritme de treball no tan accelerat com a Occident; i la resistència de sectors claus de l'aparell estatal (guaitau com Tito annul·là els «bilionaris» iugoslaus dels primers anys setanta, quan el perill de la «restauració» es féu real). Així dir que hi ha una nova classe dirigent és una malinterpretació de les lluites socials reals que es donen en aquells països. Assum com ja decidida en el passat una lluita que encara és oberta.
En tercer lloc, ens enfrontaríem, també per primera vegada en la història, amb una «classe dirigent» representant d'un «sistema de producció», l'«enderrocament» del qual deixaria intacta l'estructura econòmica bàsica. En un passatge ben conegut del tercer volum del Capital, Marx escriu que cada sistema de producció es caracteritza per una forma específica d'apropiació de l'excedent social. Actualment a la URSS, l'excedent social es apropiat d'una forma dual: en la forma de valors d'ús, que es composen en la major part d'equipament addicional i de matèries primeres; i en la forma de mercaderies, que es composen minoritàriament de béns de luxe (i serveis especials) que compra la burocràcia amb els seus ingressos privilegiats. Però després de l'enderrocament de la dictadura burocràtica, aquesta forma dual d'apropiació de l'excendent social no canviaria—ja que certament els obrers soviètics no transformarien els mitjans de producció en mercaderies (la qual cosa suposaria restaurar el capitalisme!), però tampoc no serien capaços de suprimir l'aspecte de mercat de la natura dels béns de consum d'una forma ràpida (una nova revolució a la URSS no permetria la construcció del socialisme en un sol país). Similarment, ni la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció, ni la planificació centralitzada, ni el monopoli estatal del comerç exterior serien canviats per una revolució així (raó per la qual preferim d'anomenar-la política). Si hom reuneix tots aquests factors, hom es troba òbviament amb una estructura econòmica que roman bàsicament igual.
Certament, hi haura un canvi radical en el modus operandi del sistema. Les masses productores tindrien una veu decisiva en què és produeix i com es produeix. La desigualtat social seria radicalment reduïda. L'enorme malbaratament produït per la mala gestió burocràtica desapareixeria. L'organització del treball i la seua estructura jeràrquica serien radicalment transformats. Però la forma específica d'apropiació anteriorment descrita de l'excedent social romandria igual.
En quart lloc, la hipòtesi que la burocràcia és una nova classe dirigent du a la conclusió que, per primera vegada en la història, ens enfrontam amb una «classe dirigent» que no existeix com a classe i que amb tot governa. D'on prové? Sweezy respon: «La nova classe explotadora es desenvolupa per les condicions creades per la pròpia revolució». Però això realment no respon la qüestió. Les classes seriades són grups d'éssers humans implicats en relacions específiques que emanen del procés de producció («relacions de producció»). Les transformacions social poden transformar-les; però no poden crear-les ex nihilo. En realitat, una teoria coherent d'una «nova classe explotadora» a la Unió Soviètica sols té sentit si hom assum que sectors de la classe obrera (la burocràcia obrera i l'aristocràcia obrera) i de la intel·lectualitat (la petita burgesia i els alts funcionaris estatals) són potencialment una nova classe dirigents fins i tot abans de «prendre el poder», és a dir abans de «la revolució» [1] Però d'aquesta assumpció s'extraurien conseqüències formidables que implicarien pràcticament tots els aspectes de la lluita de classes contemporànica de tot el món, i una revisió de tots els elements constitutius de la teoria marxista. I sense aquesta assumpció, la noció d'una «nova classe dirigent» que hagués sorgir «dels processos històrics» esdevé completament absurda—després de tot, la burocràcia es féu amb el poder; com pot una capa socials «inexistent» fer-se amb el poder?
La idea que la burocràcia soviètica (com la burocràcia sindical a Occident) no ha tallat el seu cordó umbilical amb la classe obrera, i que els seus interessos específics i decisions polítiques poden ésser considerades dins el marc d'una especial relació parasitària amb el proletariat, du a la conclusió que la lluita de classes en els països capitalistes continua com a procés bipolar: capital contra treball (amb la burocràcia que operaria en general com a «terratinents obrers del capital»).
La idea que la burocràcia soviètica és una nova classe dirigent i la conclusió inevitable que els partits comunistes en l'oposició poden considerar-se—si més no pel que fa als aparells centrals—com a nuclis d'una nova classe explotadora, implica necessàriament revisar completament la forma de veure tota la història del segle XX. La lluita de classes ara esdevé una cosa de tres: capital contra treball contra la nova classe explotadora potencial.
No és simplement qüestió de modificar l'anàlisi històrica (que ja seria una tasca prou feixuga i, si més no per les proves que tenim, impossible). Té implicacions polítiques de gran i greu magnitud. Quedaríem aleshores amb l'elecció entre dos mals i tots dos ens durien a conclusions que lamentarien els defensors coherents de la teoria de la «nova classe explotadora» enfrontada contra la lluita de la classe obrera internacional per l'emancipació. Ja que sols hi ha dues formes possibles de considerar la reclamada nova «classe explotadora». Pot ésser, globalment i essencialment, progressiva en relació a la classe capitalista, és a dir, es troba en la mateixa relació amb la burgesia que la burgesia es trobava amb l'aristocràcia semifeudal abans i durant les revolucions burgeses. Aquesta hipòtesi seria òbviament perfectament coherent amb una dura crítica del seu caràcter explotadora. Però això suposaria que en tots els conflictes directes entre la burgesia i la «nova classe potencia», hom hauria de donar el mateix «suport crític» a la «nova classe» que el Manifest comunista propugnava per la burgesia revolucionària. I hom hauria de limitar-se—si més no parcialment, si no completa—a lluites antiburocràtiques de la classe obrera una vegada aquestes no interferissen la victòria de la burocràcia «progressiva» damunt la burgesia reaccionària.
La pròpia idea d'una revolució socialista i de la conquesta del poder per la classe obrera esdevindria com a mínim qüestionable. De ben segur hom podria dir que el capitalisme decadent podria dur o bé al socialisme o a l'establiment d'un nou sistema de classes, progressiu en relació al capitalisme. Però en aquest cas totes les revolucions victorioses que han tingut lloc fins ara haurien de redefinir-se com «revolucions burocràtiques» i no proletàries. Aleshores, l'argument que la idea d'una transició directa del capitalisme al socialisme era un error conceptual utòpic de Marx i dels marxistes esdevindria molt creïble, per dir-ho suaument.
Si la «nova classe dirigent» és progressiva en relació al capitalisme, això implicaria que la societat de classes, contràriament a ço que pensava Marx, no hauria esgotat el seu potencial progressiu amb l'ascens del capitalisme; que un nou desenvolupament de les forces productives—que duen a llarg termini a un major desenvolupament de l'«individu social», és a dir de la llibertat humana—era encara possible sense abolir la societat de classes. El socialisme esdevindria aleshores simplement una preferència moral, no una necessitat històrica per evitar la barbàrie i el declivi de la civilització humana.
Així, tot i que començaria per condemnar la burocràcia com a nous explotadors, sangoneres, enemics morals de la classe obrera i de la llibertat humana, etc., etc.,—i sens dubte, el 99% de la motivació real de qualsevol autoproclamat marxista d'anomenar la burocràcia nova classe dirigent sorgeix d'una comprensible indignació moral més que no pas d'una freda anàlisi científica—hom acabaria paradoxalment per justificar històricament la pròpia burocràcia, si no directament per defensar-ne tots els crims.
No és cap accident. Dins el marc conceptual del marxisme clàssic, les classes—incloses les classes dirigents—són si més no per un temps de la llur existència històricament inevitables, és a dir, instruments necessaris d'organització social. Si la burocràcia soviètica és una nova classe dirigent, i progressiva en relació a la burgesia, aleshores la conclusió és ineludible: ha jugat, si més no temporalment, un paper necessari i progressiu en la societat soviètica. Així, després de donar molta volta, hom acabaria on començà. Molt bé, el gulag no era res de bo, el codi laboral més dur del món era difícil d'empassar, però hi havia realment cap altra elecció? Després de tot, Rússia s'havia d'industrialitzar i modernitzar, hom no pot fer una truita sense trencar ous—hom sols pot superar l'endarreriment per mètodes bàrbars. Ahir anomenàvem això construcció del socialisme «per mètodes bàrbars». Ara l'anomenam construcció d'una nova societat de classe per superar el capitalisme «per mètodes bàrbars». Però ara, com ahir, hem d'aprovar «objectivament» la burocràcia—tots els seus crims despòtics inclosos—com «històricament necessària». I així ad nauseam.
Aquesta ensulsiada és fàcilment evitada amb la interpretació marxista, és a dir, trotskista, de la història soviètica i del paper de la burocràcia. Tot allò que és progressiu en el desenvolupament de Rússia, Xina, etc., és producte de la revolució socialista. Tot allò que és reaccionari és producte del govern de la burocràcia. No hi ha un entrecreuament lògic sinó una clara contradicció entre tots dos. Això implica que la burocràcia no és una classe sinó un càncer parasitari en el cos proletari: que la societat soviètica no és nou sistema despòtic de producció, sinó una societat de transició entre el capitalisme i el socialisme, aturada en el seu desenvolupament progressiu—estabornida, congelada—per una dictadura burocràtica, que ha d'ésser enderrocada per reobrir la via cap al socialisme.
Però si l'assumpció és que la burocràcia, com a nova classe dirigent explotadora és progressiva en relació a la burgesia, du a conclusions greus, l'assumpció que és reaccionària en relació als capitalistes té implicacions deu vegades pitjors. Suposaria que quan ens enfrontam amb un conflicte entre la «nova classe» o la «nova classe» potencial, i la burgesia, hom hauria de donar un suport crític als darrers contra els primers.
Si la societat burgesa no ha dut i no du—si més no en futur previsible—a revolucions proletàries sinó a «burocràtiques»; si en una dotzena de països no hi ha un estat obrer (tot i que fortament burocratitzat) sinó que una nova societat de classes despòtica ha substituït el capitalisme, aleshores, òbviament, quelcom de bàsicament erroni hi havia en els projeccions històriques i les perspectives de Marx i dels marxistes clàssics. És més, quelcom hi havia d'òbviament erroni en les llurs anàlisis socials, econòmiques i polítiques de la pròpia societat burgesa, de la natura de les seues contradiccions internes i especialment de la natura del proletariat modern.
El concepte de socialisme de Marx—que era compartit per gairebé tots els socialistes fins a finals dels anys 1920—era el d'una societat lliure de productors associats que es desenvolupava de les característiques econòmiques, socials, polítiques, culturals i àdhuc psicològiques de la classe obrera (la classe assalariada), esquematitzada en el Manifest comunista i posteriorment refinada en els escrits següents de Marx i Engels sobre la qüestió.
Si hom creu que el capitalisme pot dur a una nova societat de classes alhora que—o més aviat, en lloc de—el socialisme, que la classe obrera pot empènyer aquesta nova «classe dirigent explotadora» en lloc de dirigir el procés de l'emancipació general humana, aleshores es presenta la qüestió: no era aquesta anàlisi del potencial revolucionari i alliberador de la classe obrera moderna completament erroni des del començament? No són pocs els teòrics que han anat lluny en aquesta direcció, i el darrer capítol del Capital monopolístic de Baran i Sweezy és un dels primers i més notoris esforços en aquest sentit. Recentment, el comunista opositor germano-oriental, Rudolf Bahro ha enfosquit el seu llibre, per altra banda impressionant, L'alternativa—de lluny la crítica marxista més profunda que ha sorgit d'un país dominat per la burocràcia estalinista d'ençà de La revolució traïda de Trockij—per un judici d'aquesta mena encara més obert i directe: «El proletariat lluita espontàniament únicament per tal d'adoptar la forma de vida de la burgesia, o si més no de la petita burgesia que li és més propera». Herbert Marcuse, com era d'esperar, òbviament expressa el seu acord entusiasmat amb aquesta valoració.
No ens acovardim davant la qüestió de si aital refús de l'anàlisi marxista clàssica de la classe obrera—de l'occidental així com de la soviètica—implica o no que el socialisme o la societat sense classes han esdevingut impossibles. Els diversos intents de trobar un «subjecte revolucionari» substitut per comptes del proletariat modern—els camperols del Tercer Món, els estudiants revolucionari, la intel·lectualitat, o fins i tot els marginats—s'obliden del fet que el major avenç que Marx assolí pel moviment socialista fou que la natura de la societat que s'havia de crear si més no es correlaciona amb la natura social, el poder econòmic, el potencial socio-polític i els interessos materials del «subjecte revolucionari» i no pel grau d'indignació moral i de rebel·lia individual contra l'ordre existent de tal o tal grup de persones. Hom no pot demostrar com cap dels estrats socials abans esmentat pot desenvolupar cap de les condicions socials i materials necessàries per aconseguir una societat sense classes en un major grau que la classe obrera moderna. Però és cert que 150 anys de lluita de classes del proletariat modern (deixant de banda les revoltes famolenques dels períodes anteriors, que Bahro correctament deixa fora de la seua anàlisi i caracterització) no poden resumir-se en la fórmula de tendir «espontàniament... a adoptar tan sols la forma de vida burgesa—o petit burgesa»?
Com de cec pot hom arribar a ésser davant la rica, múltiple i apassionada història de les lluites de la classe obrera, on capítols de «conformisme» gris són al costat de capítols amb una capacitat corprenedora d'imaginació, d'innovació, d'heroïsme inigualat, per fer una generalització tan gratuïta! Els obrers de la Comuna de París, els obrers revolucionaris de Rússia el 1917-21, d'Alemanya el 1918-23, d'Espanya el 1936-37, de Iugoslàvia el 1941-45, d'Hongria l'octubre-novembre del 1956, de Cuba el 1959-65, de França el maig del 1968, de Praga el 1968-69, d'Itàlia l'autumni del 1969, de Portugal el 1975, d'Iran el 1979, simplement «tendien espontàniament a adoptar l'estil de vida de la burgesia»? I de nou: els obrers d'Espanya el 1975-76—on per primera vegada en la història fórem testimoni, davant un aparell repressiu feixista intacte, de diverses vagues generals polítiques, per aquelles típiques demandes «per un estil de vida burgès», com ara la defensa i l'alliberament dels presos polítics—es comportaren d'acord amb els preceptes de Bahro? I aquests són simplement els exemples més destacats que ens venen a la ment. Hom podria afegir dotzenes d'altres exemples a aquesta lluita—unes quantes també de la història de la classe obrera americana.
Davant aquest quadre real de la lluita de la classe obrera al llarg d'un segle, davant l'aclaparadora evidència històrica, la qüestió «per què no hi ha hagut una revolució socialista victoriosa a occident?» s'hauria de reformular en la forma històricament correcta: Per què no hi hagut encara aquesta victòria malgrat els intents espontanis i periòdics del proletariat per reconstruir la societat en una línia socialista—intents que òbviament confirmen la possibilitat d'aquesta victòria? Aleshores la resposta s'ha de fer en termes de la dificultat de l'empresa, del paper del factor subjectiu, la necessitat de tindre una direcció revolucionària, el desenvolupament desigual de la consciència de classe proletària, el paper de fre deliberat jugat per la socialdemocràcia primer (Alemanya, 1918-19), els partits estalinistes després (Espanya, 1936-37), és a dir, la dialèctica històrica real de les precondicions objectivas i subjectives pel socialisme mundials, que sols pot arribar com a empresa conscient per una societat objectivament i materialment capaç de realitzar-la No hi ha cap força d'aquesta mena en la societat burgesa a banda del proletariat modern.
Els marxistes no són gent religiosa. La nostra convicció en el potencial revolucionari del proletariat es basa en l'anàlisi científica i la comprobació acurada del registre històric—no en la fe irracional o en sil·logismes escolàstics. Si l'evidència històrica aclaparadora mostrà que les assumpcions de Marx són errònies, aleshores no hi hauria cap elecció que dir la veritat—en el propi esperit de Marx que no deia per dir la seua consigna favorita: de omnibus dubitandum.
Però constatam que l'evidència aportada per la història fins ara no exigeix aquesta generalització. Són alhora el capitalisme occidental i la dictadura de la burocràcia els que es troben en una crisi social profunda i insoluble en l'actualitat—no el marxisme. Si hom vol evitar de retirar-se a una simple racionalització o a la pròpia decepció per la lentitud relativa del procés històric, per la pròpia repulsió contra els maldirigents polítics, per la pròpia fatiga i desmoralització, aleshores hauria de conservar un sentit de la mesura i dir: esperau i veureu com els obrers lluitaran les properes dècades, o el proper mig segle. I no us esperau passivament sinó féu ço que pogueu per assegurar que aquestes lluites obreres acaben amb la revolució socialista victoriosa, abans de treure'n un balanç prematur i abans que la barbàrie s'instal·le.
Som de nou on començàrem, però amb una revenja. Sí, la qüestió de si la burocràcia soviètica és una nova classe dirigent està directament vinculada a la qüestió del futur de la revolució mundial i, per tant, al futur de la humanitat. Igualment està vinculada a la qüestió del potencial socialista revolucionari de la classe obrera, a la pròpia possibilitat del socialisme, és a dir al socialisme científic com a tal. Ja que aquestes qüestions són al centre de l'anàlisi de Marx i del «sistema marxista». I no hi ha cap evidència que suggeresca que aquest sistema ja no és tan sòlid o ferm com era abans.
[1] La presa del poder per la burocràcia no «es desenvolupa simplement de les condicions creades per la pròpia revolució»—una afirmació que evita prendre una posició davant les lluites polítiques concretes que tingueren lloc els anys vint a la URSS! Es desenvolupa d'una contrarevolució política victoriosa (una «contrarevolució dins la revolució» si hom vol, el precendent clàssic de la qual és el Termidor de la revolució francesa). Sota aquesta llum, Sweezy fa una gran injustícia a l'Oposició d'Esquerres en no esmentar que començà ja el 1923—potser un parell d'anys massa tard—una lluita coherent per la democràcia soviètica i més drets polítics per la classe obrera.