«Een
Ander Europa! Een andere wereld!», redactat el 1993.
Font:
Rood, volum 24, 6 d’octubre del 1993
HTML:
Marxists Internet Archive, juliol 2005. Traducció del MIA,
abril del 2007
El 12 de juny del 1993 restarà com una data d’importància en la memòria de l’esquerra europea. Aquell dia París acollí la primera Trobada per una altra Europa. 1.500 persones hi participaren. Trenta organitzacions de quinze països hi eren representades. Què tenien en comú? La lluita contra el tractat de Maastricht en nom d’una alternativa internacionalista d’esquerres. La iniciativa l’assumien un grapat de personalitats de diferents tendències: Tony Benn (ala d’esquerres del Labour Party britànic), Jean Ziegler (ala d’esquerres del Parti Socialiste Suisse), Gregor Gysi (Partei des Democratiscben Sozialismus, Alemanya), Luciano Petinari (Partito della Rifondazione Comunista, Itàlia), Julio Anguita (Izquierda Unida, Espanya), així com els nostres camarades Emest Mandel, Alain Krivine i Francois Vercammen. En aquestes pàgines imprimim el discurs que Ernest Mandel va pronunciar en la clausura d’aquesta trobada.
L’Europa real existent no és simplement un conjunt de consells i institucions. No és tan sols anti-democràtica, tecnocràtica, elitista i arrogant
Consisteix en una Europa que serveix uns interessos particulars, que té una natura de classe particular: l’Europa del gran capital. I com que això és l’Europa de la gran burguesía, ha actuat a la recerca del benefici, i ho ha fet en l’actual clima econòmic que s’hi dóna en aquesta Europa de desocupació creixent, a banda de problemes conjuncturals.
Europa compta a hores d’ara amb vint milions de sense feina. En la imminent recessió amenaza de fer pujar la xifra fins a 28-30 milions.
Les autoritats europees admeten la impotència davant de l’augment de la desocupació. La gran burgesia es frega les mans. Perquè la desocupació i la por a la desocupació constituyesen instruments ideals per aplacar les reivindicacions laborals, per sotmetre el moviment obrer a un sentiment de deute, per retallar les llibertats dels treballadors, per afeblir o fins i tot ensorrar les organitzacions sindicals.
Pels volts de l’any 1930, un socialista extremadament moderat, Albert Einstein, pronuncià aquesta frase evident: «hom no pot lluitar efectivament amb el feixisme si no aconsegueix fer minvar la desocupació».
Avui veiem per tot Europa un augment de l’odi als forasters i del racisme, el desenvolupament de l’extrema dreta, casos de violencia neo-feixista. L’evidència dels mots d’Einstein és més que clara. Davant de la impotència o del menysteniment d’Europa per fer minvar la desocupació, hem de donar una prioritat absoluta a la lluita per una plena ocupació. És una lluita esencial per aturar l’ascens de la bèstia negra. Una lluita que va vinculada a una ràpida reducció de la setmana laboral fins a un màxim de 35 hores, sense reduccions salarials.
Però nosaltres som per una posició estratègica fonamental.
Els partits socialdemòcrates i els llurs aliats d’esquerres, dels quals depenen part dels governs, es declaren partidaris entusiastes de l’Europa ‘real existent’. Es pleguen davant Delors. Però en arribar a una estrategia econòmica de resistencia contra la crisi i davant l’augment de la desocupació, defensen el manteniment de la competitivitat de cada país per separat, per comptes de fer-ho en una escala europea. Acepten el consens amb la patronal per una política d’austeritat a costa dels treballadors.
Això no és tan sols un plegament cap al proteccionisme. És una via que condueix a l’augment de la desocupació a tot arreu.
Europa es troba sota el domini de multinacionals que es comporten amb indiferència respecte dels estats. D’aquesta forma cada àmbit nacional es fa inefectiu a Europa. Les multinacionals, però, sempre troben un país on les remuneracions i la protecció social són més febles, on les subvencions i les exencions d’impostos són més altes. Ja que ni tan sols han de traslladar realment els centres de producció. Soviet n’hi ha proa amb el xantatge d’un trasllat imminent per fer-se amb un bon botí.
L’única desposta efectiva contra l’Europa dels trusts és per tant la lluita per l’Europa socialista.
La lluita per una Europa socialista va de la mà de la lluita comuna dels assalariats que sostenen l’escala de la pròpia multinacional en l’àmbit europeu i mundial. O col·laboració de classe amb la patronal de cada país, o cooperació entre els treballadors de tots els països contra la patronal de tots els països. Vet ací la tria a fer. Això serveix per responsabilitzar a la socialdemocràcia de dretes, alhora que a les dictadures estalinistes, del fet que la demanda del socialisme s’haja desacreditat als ulls de les masses.
La miserable atitud de l’esquerra respectable davant dels immigrants i del dret d’asil reforça encara més aquesta bancarota. El passat ens ensenya a veure com de contraproduents són la xenofobia i el racisme. Des d’una posició xenòfoba sempre seran els xenòfobs més radicals els qui guanyen. Hom ha de presentar per tant una total resistencia valenta i radical contra el verí racista, en el pla ideològic, polític i en el carrer.
Pel que fa a l’actuació internacional la burgesia projecta malauradament una llarga ombra en l’esquerra. El més perillós de tot és que els perills emergents no es limiten a l’extrema dreta. Hi ha un augment universal de la pobresa, principalment en el Tercer Món – on hom compta mil milions de pobresa, on cada any moren més infants de fam i de malalties fàcilment guaribles que les morts escaigudes durant la segona guerra mundial. Però també hi ha un augment de la pobresa en l’Est i en els països imperialistas. També hi ha un augment universal d’epidèmies com a conseqüència de la pobresa: tuberculosi i còlera.
Hi ha l’aparició d’una societat dual, el desmantellament de la seguretat social. Hi ha un augment de l’amenaça bèl·lica, de catàstrofes ecològiques.
En front d’aquests perills ens trobam davant d’una tria fonamental: o una desolidarització gradual o una solidaritat universal.
També la classe obrera ha de tallar el nus. La fidelitat corporativa, l’egoïsme curt de vista dels qui treballen contra els sense-feina, dels ‘nacionals’ contra els forasters, de les regions més riques contra les més pobres... També en la classe obrera s’hi donen aquestes inclinacions. I la crisi de credibilitat del socialismo, l’absència d’un model creïble de societat alternativa no fa gens fácil de resistir-s’hi.
Tot això expressa encara més el nostre deure de lluitar contra totes les tendències a la desolidarització. El nostre deure de dedicar-nos a la defensa sistemàtica de la solidaritat sense límits.
Davant de l’Europa dels trusts, basada en estats forts, posam l’Europa del treball i de l’alliberament universal. L’Europa d’un autocontrol i d’una autogestió que s’amplien. L’Europa feminista. L’Europa ecologista. L’Europa que recolza en les comunitats cristianes de base però que resisteix contra el Vaticà, baluart de reacció i d’intolerància. L’Europa radicalment pacifista. L’Europa que fa front a tota violació dels drets humans. L’Europa solidària, en primer lloc amb els més pobres i desvalguts, en el Tercer Món i ací, amb els immigrants, els sense-feina, els marginalitzats. Una Europa dirigida a l’alliberament del jou del treball assalariat. Una Europa que ajuda veritablement els productors i que decideix democràticament què produir i com es divideix el producte. Una Europa que estableix la unitat de la democràcia pluralista majoritària de partits amb la democràcia econòmica. Una Europa que repara la unitat indestriable entre el socialisme i la llibertat.
No lluitam tan sols per una Europa alternativa, econòmica, política i social. Es tracta també d’una Europa basada en una altra visió de l’ésser humà. Una Europa del cor davant de la del càlcul fred. Una Europa de qualitat de vida per comptes d’una de l’estrés. Una Europa de l’esperança i de la fortuna per comptes de la del cinisme i la corrupció. La lluita per aquesta forma d’Europa serà llarga i dura. Venim de lluny. L’endarreriment que portam és considerable. Els obstacles són nombrosos. Hi haurà nous retrocesos parcials i noves derrotes parcials. Però també victòries parcials. I disposam de dos triomfos d’importància.
El primer triomf ja el citava el gran Engels del poeta Shelley. Un triomf que a llarg termini sempre preval: «We are many, they are a few». Això és avui més cert que mai. Trencam la disrupció, la desolidarització, la fragmentació dels assalariats. Aplegam-nos de nou en la lluita per objectius particulars que tots els assalariats consideren necessaris. Aquesta és de moment la tasca principal.
Segon triomf: una implicació moral. L’Europa que hem comparat amb la llur Europa és la de fermesa i la integritat moral contra l’Europa de la corrupció i del cinisme, i en contrast amb l’aparença el malestar de les masses contra la realpolitik rau ben enfons. Tan enfons com el llur menyspreu a la pròpia pràctica política i social. Que la nostra pràctica siga d’acord amb els postres principis. Mostram-los que és possible conduir la política d’una altra manera, i podrem comptar amb la complicitat de les masses.
Amunt els Estats Units d’Europa! Amunt la Federació Socialista Mundial! Contra l’Europa del gran capital: protestam, resistim, lluitam, vencen! Unitat en l’acció amb respecte per la diversitat i la identitat de totes les organitzacions implicades! Solidaritat sense límits!