Burocràcia i producció de mercat
1987
Publicat originalment («Bureaucratie et Production Marchande») a «Quatrième Internationale», n. 24, abril del 1987.
L'URSS apareix en primer lloc sota la forma de la hipertròfia, de l'omnipotència de l'estat. La primera qüestió que es posa aleshores per un marxista és la següent: quins són els fonaments materials de l'estat i quin és el seu lloc en les societats humanes?
Marx i Engels havien establert clarament la relació general entre la penúria, la divisió social del treball, l'alienació de determinades funcions socials en benefici d'un grup d'homes separats – de la burocràcia – i els orígens així com l'experiència contínua de l'estat:
«Durant molt temps el treball humà era tan poc productiu que no deixava gaires excedents en relació a les necessitats, i el creixement de les forces productives, l'extensió dels bescanvis, el desenvolupament de l'estat i del dret, la fundació de les arts i de les ciències no eren possible més que amb una divisió del treball excedentari, que havia de tindre com a fonament la gran divisió del treball entre les masses que forneixen el simple treball manual i els pocs privilegiats que s'ocupen de la direcció del treball, del comerç, dels afers de l'estat i més tard de l'art i de les ciències [1]».
«El segon tret distintiu de l'estat, és la institució del poder públic que es relaciona més directament amb la població, que s'organitza en força armada. Aquest poder públic especial és indispensable perquè l'organització espontània de la població en armes s'ha fet impossible d'ençà de la divisió de la societat en classes... Aquest poder públic existeix en tots els estats. No inclou tan sols els homes armats sinó també els accessoris materials, les presons i les institucions coercitives de tota mena que ignorava la societat gentilícia [2]».
I. Divisió social del treball: estat i penúria
La desaparició de l'estat i de les classes socials – processos paral·lels als ulls de Marx i d'Engels – presuposa un nivell de desenvolupament de les forces productives universal que fa possible la superació de la penúria i el desenvolupament integral de tots els individus. A partir d'aleshores, la submissió d'aquests individus a la tirania de la divisió social del treball ja no és inevitable. O, per parafrasejar Engels, els «afers comuns de la societat» els poden dur d'ara en endavant tots i totes i ja no a través d'un aparell especial.
«És tan sols l'enorme creixement de les forces productives, fet possible per la gran indústria, qui permet de repartir el treball entre tots els membres de la societat, sense cap excepció, i reduir així el temps de treball de tots d'aital forma que cadascú dispose de més lleure per participar en els afers comuns [generals] de la societat – tan teòrics com pràctics [3]». I Engels precisa explícitament que aquests «afers comuns de la societat» inclouen totes les funcions que pertoquen a l'estat en la societat de classes. La desaparició de l'estat és doncs el retorn a l'exercici per la pròpia societat d'aquestes funcions, sense l'existència d'aparells especialitzats pel llur exercici, és a dir sense burocràcia.
A La ideologia alemanya, Marx i Engels ja havien precisat que el comunisme tenia com a precondició «un gran creixement de la força productiva», així com el seu caràcter universal (mundial): «car sense ell, és la penúria qui esdevindria general juntament amb la necessitat, i també es reiniciaria la lluita per ço necessari, i hom recauria fatalment en la mateixa vella m...[4]». D'aquesta tesi fonamental del materialisme històrica se'n deriva que l'absència del socialisme en tant que primer estadi inferior del comunisme en la Unió soviètica i en les altres societats similars té tres causes materials, a saber: 1. el nivell insuficient de desenvolupament de les forces productives; 2. l'aïllament d'aquestes societats en relació a les nacions industrials hegemòniques i 3, la resurrecció de la lluita per la satisfacció de les necessitats materials que necessàriament en resulta o el retorn a la «mateixa vella m...». Trockij ho ha expressat de la forma més clara a La revolució traïda: «si l'estat, en lloc de desaparèixer, esdevé més i més despòtic, si els mandataris de la classe obrera es burocratitzen, alhora que la burocràcia s'erigeix per damunt de la nova societat, no és pas per raons secundàries com les supervivències psicològiques del passat, etc. És degut a la necessitat inflexible de formar i de mantindre una minoria privilegiada, en la mesura que no és possible d'assegurar la igualtat real. (...) L'autoritat burocràtica té com a base la pobresa en articles de consum i la lluita de tothom contra això que en resultat. Quan hi ha prou mercaderies al magatzem, els veïns poden anar-hi en qualsevol moment. Quan hi ha poques mercaderies, els compradors es veuen obligats a fer cua a la porta. Si la cua es fa massa llarga, la presència d'un agent de policia s'imposa per mantindre l'ordre. És aquest el punt de partida de la burocràcia soviètica. «Sap» a qui donar i qui s'ha d'esperar [5]...».
L'estat com a controlador, executor, dels «afers comuns de la societat» (l'acumulació d'una part de l'excedent social; l'administració territorial; els afers militars; el respecte de les normes de cohabitació entre ciutadans i ciutadanes; la creació i el manteniment de les infrastructures, etc.) diferents de les activitats econòmiques immediates (producció i repartiment) s'encarna en una sèrie d'aparells qui, com refereix Engels a l'Anti-Dühring, es fan autònoms de la societat, es transformen de servidors en mestres d'aquesta. Quan els portantveus de Solidarnosc es refereixen a aquesta situació de fet de Polònia, són marxistes sense saber-ho i sense voler-ho – i marxistes ben millors que els dirigents del POUP qui proven de negar aquesta realitat manifesta.
A la Unió Soviètica i a les altres formacions socials similars, és evident que l'estat no ha començat a desaparèixer. Continua al contrari a estendre's com una força independent puixant erigida per damunt de la societat. Els dirigents del PCUS proclament obertament el seu reforçament continu (cf. el nou programa del PCUS del 1986). Això prova que som encara molt lluny d'una societat socialista sense classe, que hi ha fortes tensions socials i que la regulació d'aquestes contradiccions socials exigeix l'existència de la hipertròfia dels aparells burocràtics: «l'estat no representa únicament una força imposada des de fora de la societat (...) L'estat és un producte de la societat en una determinada etapa del seu desenvolupament. Constitueix la prova que aquesta societat es troba atrapada en una contradicció insoluble amb ella mateixa, que s'escindeix en antagonisme inconciliables dels quals és impotent per deslliurar-se'n [6]».
Els marxistes-revolucionaris no acusen la fracció estaliniana i els seus successors dels «partits comunistes» en el poder d'haver «provocat» el creixement monstruós de l'estat i de la burocràcia per «traïció» o per «errors polítics». És tot al contrari. Els marxistes-revolucionaris expliquen la victòria, la línia política i la ideologia de la fracció estaliniana i dels seus successors per les condicions materials i socials dibuixades més amunt. A la fracció estaliniana i als seus successors, hom els hi pot retreure (en la mesura que pel socialisme científics els «retrets» juguen un paper en la política) això: 1. Que amaguen la realitat social que justifica la burocràcia amb una ideologia específica, una «falsa consciència» i, degut a això, abandonen el marxisme i el materialisme històric en la interpretació de la societat. Amb això, entabanen la classe obrera del propi país i del món sencer i difonen mentides. 2. Que en nom del «comunisme» i del «marxisme», han desencadenat processos d'explotació i de repressió a gran escala contra els treballadors, la joventut, les dones i les minories nacional, i això constitueix un crim contra el socialisme i el proletariat. 3. Que amb la llur pràctica política, no han limitat la penúria i els excessos burocràtics al mínim possible, sinó que els han desenvolupament fora mides. Això vol dir que no han actuat i que no actuen en interès del socialisme i del proletariat com a classe, sinó que subordinen aquests interessos als interessos específics de la burocràcia privilegiada.
La qüestió general posada per aquesta explicació marxista de la hipertròfia de l'estat i de la burocràcia a la Unió Soviètica és la següent: els menxevics no tenien doncs raó, contra Lenin i Trockij, en oposar-se a la revolució d'octubre amb l'argument que Rússia no era madura pel socialisme? La resposta històrica a aquesta qüestió és que el procés de la revolució socialista mundial s'ha de separar conceptualment del de la construcció acabada d'una societat socialista sense classe. De fet, Rússia no era certament «madura» per l'establiment d'aital societat. Fins el 1924, aquest fou el punt de vista comú de tots els marxistes revolucionaris: no sols de Lenin, Trockij, Rosa Luxemburg, Bukharin, Zinov'ev, Lukacs, Gramsci, Thalheimer, Korsch, Radek, etc., sinó també d'Stalin. Però el món era madur pel socialisme. De fet, ja a l'Anti-Dühring, Engels ho tenia com un fet cert.
Ço que ja era ver el 1875 ho era incomparablement més el 1917. A més, l'apropiació dels mitjans de producció per l'estat obrer és un acte polític, que no és solament vinculat a condicions materials prèvies sinó també a condicions subjectives prèvies. Damunt la base de la descoberta de la llei del desenvolupament desigual i combinat, Trockij fou en condicions de predir des del 1905-1906 que, en el marc del món imperialista, i donat la seua única combinació de retard socio-econòmica i de maduresa política, el proletariat de determinats països menys desenvolupats com Rússia tindria la possibilitat d'agafar el poder estatal del capital abans que aquesta eventualitat no es produís en les nacions industrials més desenvolupades. L'imperialisme impedeix simultàniament el ple desenvolupament de les condicions objectives del socialisme en els països endarrerits (el desenvolupament complet del capitalisme) i de les condicions subjectives pel socialisme en els països altament industrialitzats (el ple desenvolupament de la consciència de classe proletària). Però és precisament la combinació d'aquests dos processos d'on emergeix la forma concreta de la revolució socialista mundial que pot començar en països com Rússia, però que no arribarà al ple desenvolupament d'una societat socialista si no és per la seua expansió a les nacions industrials més avançades. Rosa Luxemburg ho expressava succintament: «a Rússia, el problema no es podia més que posar: no podia resoldre's més que a Rússia. I és en aquest sentit que el futur pertany en tot al 'bolxevisme' [7]». Tota la tragèdia del segle XX es conté en aquestes previsions confirmades per la història.
La revolució d'octubre, no pas com a mitjà pel «desenvolupament del socialisme com un sol país» sinó com a motor de la revolució socialista mundial: aquesta fou, des del principi, la justificació històrica que Lenin, Trockij, Luxemburg i els llurs camarades li donares. Escoltam una vegada més Rosa (hom hi podria afegir desenes de citacions de Lenin, Trockij, Bukharin, Zinov'ev): «els socialistes governamentals d'Alemanya bé poden cridar que la dominació dels bolxevics a Rússia és una caricatura de la dictadura del proletariat. Que ho haja sigut o que ho siga, no és més que un producte de l'atitud del proletariat alemany, que és una caricatura de la lluita de classe socialista. Vivim tots sota la llei de la història i l'ordre social socialista no es pot establir absolutament menys que internacionalment. Els bolxevics han demostrat que poden tot ço que un partit veritablement revolucionari és en situació de donar en els límits de les possibilitats històriques. No poden fer miracles. Car una revolució proletària exemplar en un país aïllat, esgotat per la guerra, estrangulat per l'imperialisme, traït pel proletariat internacional, seria un miracle. Ço qui importa és distingir en la política dels bolxevics l'essencial i l'accessori, la substància de l'accident. En aquest darrer període on hi som al llindar de batalles decisives en el món sencer, el problema més important del socialisme ha sigut i és encara la brillant qüestió del dia: no pas tal o tal detall tàctic, sinó la capacitat d'acció del proletariat, la força d'acció de les masses, la voluntat de conquerir el poder pel socialisme en general. En aquest sentit, Lenin i Trockij, amb els llurs amics, han sigut els primers qui s'han anticipat al proletariat mundial amb el llur exemple: són simplement els únics qui poden exclamar amb Ulrich von Hutten: 'He gosat fer-ho!' [8]».
Amb la primera guerra mundial, esclatà una sèrie de revolucions virtualment ininterrompuda deguda a les contradiccions internes de l'imperialisme i del sistema de producció capitalista, intensificades per la guerra. Aquestes revolucions foren fortament estimulades per la revolució d'octubre i per la fundació de l'estat soviètic però no foren pas causades per aquestes. El procés real de la revolució socialista mundial, amb la possibilitat de la victòria de la revolució en els països industrials avançats com Alemanya i Itàlia, fou afavorida per l'existència de l'estat soviètic. Durant aquest període, la possibilitat de la realització del socialisme a escala mundial progressà, malgrat la impossibilitat de realitzar el socialisme a Rússia. La revolució d'octubre es justificà doncs plenament des del punt de vista històric.
II. Penúria i producció de mercat
La contradicció entre la producció de mercat i una societat de productors associats, és a dir una societat socialista com a fase inferior del comunisme, figura entre els elements de base del materialisme històric. Per Marx i Engels, el camp d'acció de la producció de mercat no fou limitat de cap manera al sistema de producció capitalista. «L'economia política comença amb la mercaderia, amb el moment on els productes són bescanviats els uns amb els altres, ja siga per individus, ja siga per comunitats primitives [9]». O, en el capítol I del primer volum del Capital, Marx precisa que els productes no esdevenen mercaderies si no resulten de treballs privats executats independentment els uns dels altres. A partir del moment que el treball perd el seu caràcter privat, quan esdevé immediatament social, quan el seu repartiment entre els diversos sectors d'activitat ja no resulta de decisions espontànies individuals, d'unitats de producció o de companyies, sinó de decisions preses a priori per la societat sencera, la producció de mercat desapareix: «en una societat cooperativa, fundada en la propietat comuna dels mitjans de producció, els productors no es bescanvien llurs productes; el treball esmerçat en aquests productes ja no apareix com el valor d'aquests productes (...) ja que ara, al contrari de la societat capitalista, els treballs individuals fan part directament del treball global [social] i no tan sols indirectament (...). De ço que es tracta ací és de la societat comunista, no pas tal com es desenvolupa a partir de la pròpia base, sinó al contrari tal com sorgeix tot just de la societat capitalista, i així doncs encara marcada des de tots els punts de vista, econòmicament, moralment, espiritualment pels estigmes de la vella societat del si de la qual prové. D'aquest fet, cada productor rep encara exactament de la societat ço que ell hi dóna – considerades les deduccions [10]».
Alhora que la persistència i la hipertròfia de l'aparell d'estat burocràtic, la persistència de la producció de mercat és doncs una prova concloent que, des del punt de vista del materialisme històric, a la Unió Soviètica i a les altres formacions socials similars, no hi ha una economia o una societat socialistes, cap socialització plenament desenvolupada dels mitjans de producció o del procés de producció. Apòlegs de la burocràcia soviètica (amb el suport dels somriures benèvols dels ideòlegs burgesos i petit-burgesos d'Occident) responen de dues maneres aquesta posició. D'una part, diuen que Marx i Engels s'equivocaren en el «moviment real» del socialisme i que la pràctica hauria provat que el socialisme pot coincidir amb un «estat fort» i amb la producció de mercat. Recorden en aquest context que els dos mestres repetiren tothora que el comunisme no és pas un objectiu a assolir sinó el moviment real que aboleix «l'estat actual de les coses», a saber la propietat privada. Aquest punt de vista reductor es basa en la falsificació manifesta d'una citació de La ideologia alemanya: «(...) una vegada abolida la base, la propietat privada, i instaurada la reglamentació comunista de la producció, qui aboleix entre l'home el sentiment d'ésser davant el seu propi producte com quelcom aliè, el poder de la relació de la oferta i la demana es redueix a un no res, i els homes reprenen en poder llur el bescanvi, la producció, el llur sistema de comportament recíproc. El comunisme no és per nosaltres ni un estat que cal crear, ni un ideal d'acord amb el qual calga regular la realitat. Anomenam comunisme el moviment real qui aboleix l'estat actual. Les condicions d'aquest moviment resulten de premisses actualment existents [11]».
Marx i Engels diuen doncs justament que l'abolició de «l'estat existent de coses» no s'ha de limitar a la simple abolició de la propietat privada dels mitjans de producció. Cal que incloga com a mínim: 1. L'abolició de la producció de mercat i la desaparició dels diners («el poder de la relació de l'oferta i de la demanda es reduït a no res»). 2. L'abolició del bescanvi dels béns de consum, si més no dins la comuna. 3. El control dels productors dels productes del llur treball i de les llurs condicions de treball, la qual cosa inclou, entre d'altres, el poder dels productors associats de disposar de mitjans de producció i de béns de consum. 4. El control per la pròpia gent del «llur sistema de comportament recíproc», la qual cosa exclou l'existència d'un aparell repressiu separat de la societat.
No cal enumerar nombroses dades empíriques per provar que la Unió Soviètica i les altres formacions similars són lluny d'haver acomplert aquestes condicions. No hi ha hagut encara moviment real qui, en cap part del món, haja abolit «l'estat existent de coses». No hi ha cap part de societat socialista. D'altra banda, els apòlegs de la burocràcia acusen els marxistes revolucionaris i d'altres «crítics d'esquerra» d'«elevar» conscientment les exigències del socialisme de forma que es puga demostrar que a la Unió Soviètica i als altres llocs la realitat no ha assolit «l'ideal» [12]. Segons ells, això seria substituir amb «idealisme històric», «utopia normativa» i «moralisme» les categories del materialisme històric.
A això hi responem que el materialisme històric implica precisament que les categories científiques (incloses les «normes») són els productes de relacions socials reals i no productes de «raonaments falsos» o d'un «anticomunisme» diabòlic. La base material de les «categories» de mercaderia, valor, diners, a la Unió Soviètica i a les altres societats similars, és l'absència d'una socialització suficient de la producció. El treball no té encara completament un caràcter immediatament social. No hi ha encara un accés directe dels productors als mitjans de producció i als béns de consum. Alhora, aquests productors no són encara productors associats. No hi ha doncs una abolició total del treball privat i de la propietat privada.
En altres termes: no és perquè les condicions socials a l'URSS no siguen conformes a les «normes» de Marx que són «no-socialistes» i «malaltes». Aital raonament seria en efecte idealista i «normatiu». És perquè abundants proves empíriques proven que aquestes funcions són «malaltes», és a dir encara parcialment explotadores, massa opressores i alienants, que són «no-socialistes». El fet que no siguen conformes a la definició del socialisme de Marx confirma que les normes de Marx foren correctes quant a ço que havia d'ésser el socialisme. Aquestes «normes» pròpies del socialisme es revelen no com a projeccions «idealistes» ni conceptes utòpics, sinó com a condicions necessàries per l'esdeveniment d'una societat sense classes no explotadora i no opressora. Ni a la Unió Soviètica ni a altres llocs, hom troba un «socialisme realment existent». La burocràcia, la burgesia internacional i els llurs ideòlegs respectius afirmen tot el contrari perquè aital afirmació correspon als llurs interessos. L'interès dels uns és d'amagar o d'excusar la desigualtat, els privilegis materials i el monopoli del poder que hi ha a l'URSS. L'interès dels altres és de desacreditar el socialisme als ulls dels obrers d'Occident, en presentar la situació real de la Unió Soviètica i d'altres llocs... com a «socialisme realment existent».
Els apòlegs menys instruït hi afegeixen: les crítiques «oportunistes d'esquerra» de la societat soviètica confonen el socialisme amb el comunisme. Ço que s'exigeix d'una societat socialista no és possible més que en una societat comunista. Aquests apòlegs obliden la clara caracterització de Lenin: «és aquesta societat comunista qui acaba de sortir de les costelles del capitalisme i qui du en tots els dominis els estigmes de la vella societat, que Marx anomenava la «primera» fase o fase inferior de la societat comunista. Els mitjans de producció no són ja propietat privada d'individus. Pertanyen a tota la societat. Cada membre de la societat que realitza una determinada part del treball socialment necessari rep de la societat un certificat que constata la quantitat de treball que ha fornit [13]...»
Obliden que aquesta definició del socialisme es troba igualment en les citacions abans esmentades de Marx i Engels, i que tota la tradició marxista del 1875 al 1928, amb l'excepció possible de Karl Kautsky, es basà en la mateixa definició. El propi Stalin ho repetia fins el juny del 1928! Una simple qüestió de definició? Certament, no. Hom no pot mantindre que la producció de mercat i la llei del valor continuen a funcionar en una societat socialista si no refusa tot el volum 1 del Capital de Marx, la seua anàlisi de la mercaderia, del valor, del valor d'intercanvi (forma-valor) i de la llei del valor. Això implica no tan sols el refús de la definició del socialisme de Marx sinó també el refús de tota la seua anàlisi del capitalisme i dels orígens de les classes i de l'estat, és a dir el refús del materialisme històric tot sencer. Cadascú té el dret de pensar que la història ha refutat aquestes teories de Marx. Però ningú no té el dret de fer-se dir «marxista», és a dir de pretendre que s'adhereix a les descobertes científiques de Marx, i d'avançar alhora teories de l'essència i de la dinàmica de la producció de mercat, del valor i de la llei del valor, dels diners, del capitalisme i del socialisme, que són en contradicció total amb les de Marx.
La remarca de Marx d'acord amb la qual el «dret burgès» subsisteix encara sota el socialisme (la primera fase inferior del comunisme) no pot implicar de cap manera l'existència de la producció de mercat i de la llei del valor. La citació abans esmentada de la Crítica del programa de Gotha de Marx afirma explícitament el contrari. Malgrat la desaparició de la producció de mercat i del valor sota el socialisme, el dret burgès continua a dominar, perquè hi ha tan sols una igualtat formal (bescavi de quantitats equivalents de treball individual, reconegut immediatament com a treball social). Com que individus diferents tenen necessitats diferents i capacitats diferents per produir quantitats de treball, uns poden satisfer bé les llurs necessitats i d'altres no. Ço que hi ha avui a la Unió Soviètica, no és justament la igualtat formal en la distribució dels béns de consum a la qual s'hi refereix Marx amb la fórmula «dret burgès» sinó una desigualtat formal enorme i creixent. A canvi de les set hores de treball, un treballador manual no qualificat rep X béns de consum; un alt buròcrata rep per les mateixes set hores de treball 10 o 20 X béns de consum (si no es pren únicament en consideració el salari en diners sinó també la distribució de la natura dels béns i dels serveis).
Aquest «dret burgès» va ben lluny de la noció de Marx en relació a la primera fase socialista del comunisme. I d'això se'n deriva, com se'n deriva de l'existència persistent de la producció de mercat i del valor, que la «lluita per l'existència», la lluita general per l'enriquiment personal, el càlcul fred dels «avantatges personals», l'egoïsme, el carrerisme, la corrupció continuen a dominar la societat (i tant se val si és en un grau inferior al capitalisme). Aquesta dinàmica social no resulta principalment dels «residus de la ideologia capitalista» o de «la influència d'Occident», sinó principalment de l'estructura socio-econòmica existent de la pròpia URSS.
Ens hi trobam novament la mateixa penúria, el mateix desenvolupament insuficient de les forces productives que ha serví per explicar la supervivència i la hipertròfia de l'estat i de la burocràcia. La distribució, les relacions jurídiques i les condicions de poder no es poden trobar a un nivell qualitativament superior a ço que permet el nivell de desenvolupament de les forces productives. La forma d'organització de la distribució, que determina qui la regula i com la regula depèn finalment de quant es pot distribuir, és a dir de quant s'ha produït. La voluntat més forta, les intencions més lloables, l'idealisme més elevat no hi poden canviar res a llarg termini. Mentre la societat de la Unió Soviètica no es puga sumar amb els sectors industrials més avançats del món (Europa occidental, Amèrica del Nord, Japó), no hi haurà socialisme. La sort del socialisme continua a dependre de la sort del capitalisme internacional, de la victòria o de la desfeta del proletariat mundial, és a dir del futur de la revolució mundial.
Això ens lliura d'un altre malentès en relació a l'atitud dels marxistes-revolucionaris en relació a l'URSS. El fet que els marxistes subratllen que les relacions de mercat que persisteixen a la Unió Soviètica i a altres llocs proven que no hi ha encara una societat socialista no vol dir que «exigeixen» que el partit o la classe obrera pose fi «immediatament» a la producció de mercat i als diners, que abolesquen «immediatament» l'estat o altres absurditats similars. La producció de mercat i el valor no es poden «abolir» arbitràriament, de la mateixa forma que l'estat no es pot «suprimir» artificialment. No poden més que desaparèixer progressivament. El fet que a la Unió Soviètica, més que no desaparèixer, continuen a crèixer és un element indispensable d'una anàlisi científica, marxista objectiva d'aquestes societats, una prova irrefutable de la inexistència del socialisme. Però això no és un fonament de suggeriments irresponsables i irracionals. En les condicions internes i externes que s'hi donen, la supervivència de la producció de mercat i de la circulació monetària és inevitable, de la mateixa forma que la de l'estat obrer. Si «s'abolissen» d'un dia per l'altre, se'n seguiria una desintegració encara més ràpida de les relacions de producció existents no en favor del socialisme sinó a fi de comptes més aviat en favor de la restauració del capitalista.
Els suggeriments concrets fets per una reforma de l'economia i de la societat soviètica (1922-1933), juntament amb el programa per una revolució política elaborada pels marxistes-revolucionaris no ha cridat mai a la «suspensió» immediata de la producció de mercat. Més aviat ha cridat a la seua inclusió òptima en un sistema de producció i de planificació socialitzades que preveia simultàniament un desenvolupament òptim a llarg termini de les forces productives i de les relacions de producció realment socialistes. L'un no es pot separar arbitràriament de l'altre [14].
Sense un creixement de les forces productives existents, no hi ha socialisme. Però sense l'aparició d'unes veritables relacions de producció socialistes, la construcció del socialisme és igualment impossible. No es pot tractar de produir «en primer lloc» tantes tones d'acer, de ciment o tal quantitat d'automòbils, d'habitatges, etc., fins que els productors(ores) esdevinguen bruscament (per quin miracle?) senyors i senyores de les llurs condicions de treball i de vida. Simultàniament, i per un procés d'interacció constant, hom ha de progressar en el front de la producció i de la productivtat del treball d'una banda, i en l'impuls de l'autogestió dels treballadors en l'economia i en l'estat (el poder efectiu dels consells, de la democràcia socialista) d'altra banda. Sense un progrés decisiu en l'autogestió obrera, en la igualtat social i la democràcia política, les fonts d'un desenvolupament ulterior de les forces productives s'esgotaran gradualment, una després de l'altre. Alhora, és completament fora de lloc, com feia Lukacs, d'acusar els crítics marxistes-revolucionaris de la tesi estaliniana de la «construcció d'un sol país», de defensar com a solució de recanvi: «el socialisme a través de la guerra revolucionària o el retorn a les circumstàncies d'abans del 7 de novembre, és a dir al dilema entre l'aventurerisme o la capitulació. En relació a aquest dilema, la història no justifica una rehabilitació de Trockij. En relació a les qüestions estratègiques decisives de l'època, Stalin tenia tota la raó [15]».
Aquesta falsificació de la història accepta les llegendes de la burocràcia termidoriana, qui són refutades directament per tots els documents relacionats amb les discussions al si del PCUS i de la Komintern del 1923 al 1933. Lluny d'haver sigut presoners del dilema descrit per Lukacs, Trockij i l'oposició d'esquerres sostenien – inicialment contra Stalin i Zinov'ev, més tard contra Stalin-Bukharin, i finalment únicament contra la fracció estaliniana, en esdevindre el PCUS monolític – que els comunistes havien de realitzar simultàniament dues tasques. Calia accelerar la industrialització de la Unió Soviètica, introduir la planificació econòmica, elevar la base tècnica de l'agricultura (amb l'ajut de la industrialització) i reorganitzar-la en un marc cooperatiu, però únicament amb l'acord lliurement consentit dels camperols. Alhora, havien d'engrandir la revolució en el pla internacional segons les lleis i les exigències internes de la lluita de classes de cada país (i no segons la necessitat conjunctural de la defensa de la Unió Soviètica). Aquesta línia refusava igualment la capitulació com l'aventurerisme, com s'indica en la crítica de Trockij del programa de la Komintern: «durant aquest congrés [el tercer de la IC], hem repetit desenes de vegades als esquerranosos imapcients: no us afanyau a salvar-nos, no faríeu més que perdre'ns, a vosaltres i a nosaltres; seguiu el camí de la lluita sistemàtica per conquerir les masses, per arribar a la presa del poder; ens cal la vostra victòria i no un combat menat en condicions desfavorables; nosaltres, a la Rússia soviètica, amb la NEP, ens mantindrem en les nostres posicions i anirem una mica endavant; encara podreu vindre en el nostre ajut d'aquí a un cert temps, si preparau les vostres forces i us aprofitau d'una situació favorable [16]».
Finalment, en el marc de la teoria de la revolució permanent, la comprensió de les lleis del desenvolupament desigual i del desenvolupament combinat no implica en absolut que els pobles dels països menys industrialitzats no puguen fer res pel llur propi alliberament i que hagen d'esperar la victòria del proletariat de les nacions industrialitzades avançades per crear la base de la construcció reeixida del socialisme. Al contrari, Trockij arribà a la conclusió que tan sols la revolució socialista en els països endarrerits els podria alliberar de l'herència bàrbara dels passat que hi pesa damunt. En l'època de l'imperialisme, el capitalisme és incapaç de netejar les quadres com féu en gran part d'Occident. Amb aquesta raó n'hi ha prou per justificar plenament les revolucions socialistes en el tercer món. Tan sols elles poden resoldre les tasques incomplertes del desenvolupament del socialisme. Però aquest procés no es pot acomplir damunt les bases econòmiques i socials massa estretes d'aquests països tots sols. Cal engrandir als països industrialitzats dirigents aleshores la conjunctura que la lluita de classes permet.
III. La combinació híbrida de l'economia de mercat i del despotisme burocràtic
Resulta de la nostra anàlisi que, degut al desenvolupament insuficient de les forces productives a la Unió Soviètica, la burocràcia s'ha esdevingut una classe dirigent: o bé una «classe capitalista-d'estat» o bé una «nova classe»? Certament no. Refutar aquesta tesi mecanicista implica examinar de més a propi la imbricació contradictòria entre la producció de mercat i el funcionament de la llei del valor d'una banda i la dominació burocràtica de l'altra. Aquesta relació contradictòria (qui mena a relacions de producció específiques i híbrides que, històricament, no es poden reproduir automàticament) cal inserir-la en la problemàtica més general de les societats de transició entre els sistema de producció històrics «progressius», per reprendre la cèlebre fórmula de Marx.
Ja ho hem dit: la restricció del funcionament de la producció de mercat a tan sols l'època del capitalisme contradiu les tesis del materialisme històric desenvolupades per Marx i Engels. El valor de bescanvi i la producció de mercat, i amb això també el joc de la llei del valor existien segles abans de l'aparició del sistema de producció capitalista. Ço que diferencia les diferents formes de la petita producció de mercat del capitalisme, és el fet que és tan sols sota el capitalisme que la producció de mercat i de valor es generalitzen. No és sinó al si d'aquest sistema de producció que els mitjans de producció i la força de treball esdevenen en general mercaderies. Així com el capital, el capitalisme i les llurs contradiccions ja eren presents embrionàriament en la petita producció de mercat, i no ho són més que en estadi d'embrió. Per tal de desenvolupar-se plenament, s'hi havien de crear tota una sèrie de condicions econòmiques i socials suplementàries per permetre que aquest embrió cresqués i maduràs. A Occident i a les grans civilitzacions d'Orient, aquest procés necessità 2.500 anys. En els països menus desenvolupats, encara no s'ha acomplit en l'actualitat.
Els obstacles en el camí d'aquest procés són enormes. Per esmentar-ne un de sol: la necessitat de separar els productors, la gran majoria d'ells camperols, de tot accés directe a la terra. Sense aquesta condició, el ple desenvolupament del sistema de producció capitalista i la transformació dels productors directes en assalariats són impossibles. Però la separació dels camperols dels llurs mitjans de producció i de subsistència elementals exigeix una gran transformació de les relacions de propietat en el camp [17]. La plantació d'esclau i les finques estatals, així com les comunitats camperoles originals amb poder d'accés de fet a la terra pels camperols (ja siga en el marc del «sistema de producció asiàtica» o del feudalisme «pur») són obstacles enormes per aital transformació. Cal anular-los. També són necessàries transformacions econòmiques, socials i polítiques suplementàries en la producció i el comerç, en la ciutat i en el camp. La lentitud de la llur maduració conduí, fins i tot en les regions avançades de l'Europa occidental, a la coexistència durant llargs períodes de la petita producció de mercat, de relacions de producció predominantment no capitalistes i de relacions de producció capitalistes que emergien progressivament.
Aquesta fase de transició del feudalisme al capitalisme produïa una combinació híbrida de producció de mercat i de producció de valors-usos. La llei del valor funcionava en l'esfera de la producció de mercat, sota una forma pròpia d'aquesta societat de transició. Però durant un llarg període, funcionava poc o no del tot en el camp. Un camperol europeu durant l'alta edat mitjana, un camperol indià o xinès del segle XVIII, un camperol mexicà o africà de mitjans del segle XIX, no canvia pas el volum o la natura de la seua producció segons les fluctuacions del preu de mercat, ja que en gran part aquesta producció la destina bàsicament a la subsistència. Les contribucions i rendes, la guerra o les fams poden augmentar o disminuir (de vegades dràsticament) la part de la totalitat de valors-usos produïts que li resta pel seu propi consum. Però aquest fet no el transforma en productor de mercaderies, dependent del mercat, és a dir de la llei del valor. Perquè això és produesca, cal una transformació de les relacions de propietat en el camp (de les relacions de propietat enteses no tan sols en un sentit jurídic sinó econòmic). Cal una separació de fet del camperol amb lliure accés a la terra. Definim la lògica d'aital societat híbrida amb la fórmula: la llei del valor funciona en aitals societats de transició però no hi domina. La distribució dels recursos productius socialment disponibles entre les diferents branques no la determina la llei del valor sinó més aviat la costum i les tradicions, les necessitats del camperols, les llurs tècniques de producció, els llurs hàbits, la llur organització comunitària, etc. L'anàlisi que Marx féu d'aquest estat de coses és ben coneguda.
Aitals relacions de producció híbrides no menen necessàriament a l'estagnació de les forces productives i de la societat. S'hi desenvolupa lentament una contradicció entre l'economia tradicional i la producció de mercat, inclosa l'expansió de l'usura i del capital comercial i manufacturer. Pot produir a llarg termini una dinàmica econòmica i social que mene finalment al predomini de la llei del valor i del sistema de producció capitalista. Noresmenys, es tracta d'un procés històric concret, que cal estudiar concretament i la realitat del qual cal demostrar empíricament. No es pot deduir de sil·logismes abstractes de la mena: aparició de la producció de mercat – predomini automàtic de la llei del valor – capitalisme – domini de la classe capitalista.
L'analogia amb l'estructura econòmica i social de la Unió Soviètica i d'altres societats similars és frapant. Com a les societats precapitalistes, la producció de mercat persisteix en la societat de transició entre el capitalisme i el socialisme. Però es tracta en aquests dos casos d'una producció de mercat no generalitzada i únicament parcial. Els béns de consum i els mitjans de producció bescanviats entre les cooperatives agrícoles i les empreses estatals són mercaderies, així com els productes inserits en el comerç exterior. Però la massa dels grans mitjans de producció no són mercaderies. La major part de la força de treball ja no ho és [18]. Per a la majoria de la maquinària, les matèries primeres o la força de treball, ja no hi ha un mercat pròpiament dit.
La distribució dels recursos socials entre les diferents branques de producció no s'efectua en base a la llei del valor. Les màquines i la força de treball no es desplacen per les branques en trobar una «taxa de benefici» inferior cap a les branques amb una taxa de benefici superior. Els preus, els «beneficis» (d'altra banda purament comptables, i d'on es deriven preus arbitraris) no són els signes que determinen o reorienten la inversió. No és la llei del valor sinó l'estat, és a dir la burocràcia, qui decideix en darrera instància les proporcions de producte social que s'invertiran i les que es consumiran, així com la dinàmica de l'economia considerada globalment. L'economia soviètica no és una economia de mercat generalitzada. És una economia de distribució central dels recursos, una economia planificada centralment.
No és doncs una economia de distribució «pura». És una combinació híbrida d'economia de distribució i de producció de mercat en la qual la llei del valor no predomina però continua en funcionament. I aquesta influència de la llei del valor limita en darrera instància el despotisme burocràtic i li fixa fronteres infranquejables. Això no ho admeten Sweezy i Magdoff que refusen – correctament – l'existència de preteses «lleis econòmiques del socialisme» però que en dedueixen erròniament la possibilitat d'un despotisme econòmic més o menys il·limitat de la burocràcia.
D'una part, l'arbitratge de la burocràcia és circumscriu per limitacions objectives internes, és a dir pels límits dels recursos materials que l'economia pot aportar. En efecte, la burocràcia pot determinar de forma despòtica que certes branques industrials reben de forma prioritària recursos rars, per exemple tècnicament avançats. Pot així concedir en conseqüència la prioritat a la indústria pesada, a la indústria d'armaments, a la navegació espaial, als gasoductes cap a Europa, etc. Però no es pot lliurar de les lleis de la reproducció engrandida [19]. Cada partida desproporcionada de recursos en benefici d'una branca diferent de l'economia du a desproporcions generals que minen la productivitat del treball, fins i tot en la indústria pesada i en la d'armament, i que desvien per exemple una part dels recursos econòmics soviètica a la importació de productes alimentaris per comptes d'importar màquines, tecnologia moderna, etc. Això no és, d'altra banda, més que un aspecte del problema. Mil lligams uneixen els sectors aliens al mercat amb les relacions mercaderies-diners, malgrat tot el terror, tota la pressió i tot el despotisme de la burocràcia.
D'altra banda, l'arbitratge de la burocràcia el restringeix la pressió del mercat capitalista mundial. En el mercat mundial, és la llei del valor qui domina. Allà, no hi ha en definitiva més que una única estructura de preus, determinada per la llei del valor. Tot el comerç exterior del bloc soviètic (inclòs el comerç en l'interior del COMECON) es tradueix en definitiva en la base dels preus del mercat mundial.
La natura híbrida de la societat de transició a l'URSS es reflecteix clarament en l'estructura dualista dels preus. Una sèrie de preus es determinen per la llei del valor. Una altra sèrie de preus es fixen arbitràriament per les autoritats del pla. El segon grup de «preus» domina encara a la Unió Soviètica. Això és perquè l'economia soviètica és encara una economia de distribució centralitzada – protegida pel monopoli estatal del comerç exterior -, és adir una economia planificada. Però com més gran és el pes del comerç exterior al si del producte nacional brut d'un país del bloc soviètic, més augmenten les pressions del mercat mundial, i més influeix la llei del valor en els preus «planificats». Això influeix en la distribució dels recursos fins i tot al si del sector estatal de l'economia. Per aquest fet, la possibilitat socio-material de l'economia planificada, és a dir de la distribució centralitzada dels recursos econòmics decisius, es troba restringida. El conflicte entre l'ala «política» i l'ala «tecnocràtica» de la burocràcia, entre les instàncies de planificació «central» i els gestors d'empreses, són en darrera anàlisi reflexos d'aquestes contradiccions objectives.
Per bé que l'existència persistent de la producció de mercat i la dominació despòtica de la burocràcia es deriven del mateix origen (l'aïllament de la revolució socialista en una part del món relativament endarrerida en el pla industrial), aquest despotisme resta lligat a la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, a l'economia planificada i al monopoli estatal del comerç exterior. La producció de mercat i el funcionament de la llei del valor no poden generalitzar-se a la llarga sense esborrar el despotisme de la burocràcia.
Ens hi trobam la raó decisiva per la qual la burocràcia no ha esdevinguda una classe dominant. No ho pot esdevindre en evolucionar a una «nova» classe dominant sinó tan sols en transformar-se en una classe capitalista «clàssica». Perquè puga sorgir un «nou» sistema de producció «burocràtic» no capitalista, la burocràcia soviètica s'hauria de lliurar definitvament de la influència de la llei del valor. Això exigiria no tan sols la dissolució de les relacions de distribució basades en el bescanvi a l'interior de la Unió Soviètica sinò que exigiria també l'emancipació total de l'URSS en relació al mercat mundial, és a dir l'eliminació del capitalisme a escala mundial, si més no en les nacions industrials més importants [20], la qual cosa depèn al seu torn del resultat final de la lluita de classes entre el capital i la classe obrera a escala mundial. Mentre aquesta lluita no es concloga de forma definitiva, és a dir mentre que no arribam o bé a la victòria de la revolució socialista mundial, o a l'autodissolució de la burgesia i de la classe obrera en una nova barbàrie o sota la pols radiactiva, la sort de la Unió Soviètica resta indecisa.
Una nova classe dominant presuposa un nou sistema de producció, amb la seua pròpia lògica interna, amb les seues pròpies lleis motrius. Fins ara, ningú no ha sigut capaç ni tan sols de fer un esborrany de les lleis motrius d'aquest «nou sistema de producció burocràtica» - per la simple raó que no existeix. D'altra banda, ens ha sigut possible determinar les lleis motrius específiques de la societat de transició entre el capitalisme i el socialisme, congelada en una fase intermèdia per la burocràcia. Les dades empíriques dels darrers trenta anys confirmen àmpliament el funcionament d'aquestes lleis motrius [21].
Els partidaris de la noció de «classe burocràtica» llencen escuma quan maleeixen la burocràcia. Però alhora són obligats a admetre que aquests «assassins, criminals, lladres, tirans» juguen un paper parcialment progressiu. No és cap accident: en la història, cada classe dominant ha jugat en efecte un paper progressiu a l'albada del seu domini. Pels marxistes-revolucionaris, els aspectes parcialment progressius incontestables del paper interior i exterior de l'estat soviètic deriven precisament del fet que es tracta encara d'un estat obrer, tot i que siga un estat obrer burocratitzat. La classe obrera és i resta avui com l'única força social progressiva a escala mundial, l'única que pot resoldre la crisi de la humanitat, la crisi del segle XX. Quant als aspectes no proletaris de l'estat obrer burocratitzat, en tot allò que es relaciona amb els interessos particulars i amb la natura específica de la burocràcia com a capa social (el seu antagonisme envers la classe obrera, la seua apropiació d'una part de l'excedent social, el seu paper conservador en l'arena internacional), són profundament i totalment reaccionaris [22].
En la història, les classes dirigents han sigut capaces de mantindre el llur domini a llarg termini amb l'única base de la propietat (en el sentit econòmic del terme: el poder de disposar de l'excedent social i dels mitjans de producció). La sort dels funcionaris d'estat en el sistema de producció asiàtica és força significativa en aquest sentit.
A Xina, durant les fases inicials de cada dinastia, la funció objectiva de la burocràcia fou protegir l'estat i la pagesia de les pretensions de la noblesa terratinent (gentry) per tal de permetre la reproducció engrandida (treballs d'irrigació, centralització de l'excedent, garantia de la productivitat del treball adequada en el camp, etc.), ço que permetia el pagament – sovint molt generós – de la burocràcia per l'estat, a través de l'excedent social centralitzat. Però el buròcrata restava dependent de l'arbitratge de l'estat (de la cort, de l'emperador). La seua posició no era mai segura [23]. No podia garantir que el seu fill o el seu nebot obtinguessen la mateixa bona posició de buròcrata que ell. És per això que durant la segona meitat de cada cicle dinàstic, s'hi donava generalment una integració progressiva de la noblesa terratinent (gentry) i de la burocràcia. Els buròcrates esdevenien propietaris privats, inicialment de diners i de valors mobles, de terres (era sovint un procés formalment «il·legal», comparable a l'apropiació de reserves de matèries primeres i de productes acabats pel «mercat negre» a la Unió Soviètica). En la mesura que els buròcrates d'estat es fonien en la noblesa terratinent, la centralització de l'excedent social fou minat, el poder estatal afeblit, la pressió damunt la pagesia reforçada, els ingressos dels camperols reduïts. La productivtat del treball agrícola disminuïa. L'èxode rural, les revoltes camperoles, el bandolerisme, les insurreccions es generalitzaven. Finalment la dinastia s'ensorrava. Una nova dinastia – sovint originària de la pagesia – sorgia i restaurava la independència relativa de l'estat i de la seua burocràcia en relació a la noblesa terratinent.
Un procés anàleg s'ha desenvolupat durant els darrers decennis al si de la societat soviètica. Mentre hi persistí la penúria absoluta dels béns de consum – és a dir en general del 1929 al 1950 -, la necessitat de satisfer les llurs necessitats immediates impulsà els buròcrates a forçar els treballadors a doblar o triplicar esforços. Quan aquestes necessitats immediates foren assegurades, l'economia soviètica s'enfrontà al problema que caracteritza totes les societats precapitalistes. Les classes o capes (castes, etc.) dominants, els privilegis de les quals són en general reduïts als avantatges del consum privat, no tenen cap interès objectiu a llarg termini en el creixement durador de la producció [24]. És per això que el creixement de la producció i del consum de luxes anaven de la mà amb el malbaratament, el luxe insensat, la decadència individual (alcoholisme, orgies, estupefaents). En aquest sentit, la conducta de la noblesa de l'imperi romà, de la noblesa cortesana francesa del segle XVIII, de la noblesa otomana del segle XIX, de la noblesa tsarista just abans de la revolució russa és gairebé idèntica.
El paral·lelisme amb les fraccions de les capes superiors de la burocràcia soviètica, així com amb les capes rendistes parasitàries sota el capitalisme monopolístic, és evident. Tan sols la classes dels capitalistes emprenedors és forçada per la pressió de la competència (és a dir de la propietat privada i de la producció de mercat generalitzades) a comportar-se de manera fonamentalment diferent. Si la competència s'afebleix, el capitalisme tendeix a l'estagnació, deia Marx. Però la competència es deriva de la propietat privada (una vegada més en el sentit econòmic del terme). Sens una, l'altra perd tot el sentit.
En el curs dels anys cinquanta, els crítics de la nostra tesi segons la qual l'URSS continua a ésser una societat de transició cridaven a plena veu que en aquest país prevalia «la producció per la producció», que duia permanentment a una taxa de creixement excepcionalment elevada. La nostra anàlisi ens permeté de predir que anava a arribar el contrari, donada la natura particular de la burocràcia. La història ho ha aclarit ja.
D'això la dinàmica empíricament verificable de l'economia soviètica. Com més s'enlenteix el creixement econòmic soviètic, més pressiona una part de la burocràcia a una descentralització del control dels mitjans de producció i de l'excedent social, en nom del creixement dels «drets dels directors», així com una apropiació il·legal dels recursos per la producció privada i el benefici privat. Això saboteja progressivament la planificació central. Això condueix al reforçament del funcionament de la llei del valor i du en definitiva a una tendència de restauració del capitalisme. Paral·lelament a aquest procés, hom hi assisteix a una divisió creixent al si de la burocràcia, i especialment a l'oposició creixent de la classe obrera [25]. Car les obrers constaten a la pràctica que l'apropiació privada i la propietat privada no es poden imposar si no és en detriment de la plena ocupació i al preu d'una desigualtat sempre més gran. Els exemples de Polònia i de la Unió Soviètica confirmen que la classe obrera es bat acarnissadament per la plena ocupació i contra la desigualtat social [26]. És per això que l'autogestió obrera, combinada amb una pretesa «economia de mercat socialista», no fa més que emmascarar la contradicció en lloc de resoldre-la. No hi ha cap veritable poder de decisió dels col·lectius obrers (i per tant de veritable autogestió) si la llei del valor els pot imposar tancaments d'empreses. No hi ha una veritable «economia de mercat» si els col·lectius obrers poden impedir efectivament les fluctuacions de l'ocupació.
Breument, si hom assisteix a la Unió Soviètica i a les societats similars a una transformació embrionària de part de la burocràcia en una «classe dirigent» no es tracta d'una «nova classe dirigent burocràtica», sinó de l'embrió de la bona i antiga classe de capitalistes i de propietaris privats dels mitjans de producció. Si això s'ha de realitzar, aquesta transformació dels buròcrates en capitalistes reflectiria el procés per la qual la llei del valor passaria finalment a dominar l'economia soviètica per comptes d'influir-la. Aital procés exigeix una generalització de la producció de mercat, és a dir una transformació dels mitjans de producció i de la força de treball en mercaderies. Per reeixir, aquest procés hauria de destruir la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, la plena ocupació institucionalment garantida, la planificació central dominant i el monopoli estatal del comerç exterior. Això no pot passar simplement en el terreny econòmic i exigiria una nova desfeta històrica de la classe obrera soviètica a nivell econòmic i social. Aquesta desfeta encara no ha tingut lloc [27].
Les forces que afavoreixen una revolució política antiburocràtica (i que, a llarg termini, són més fortes que les que duen a la restauració de la propietat privada i del capitalisme) impulsen la societat soviètica en la direcció oposada: la d'una retallada en el funcionament de la llei del valor, del reforçament de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, de la limitació decidida del camp d'activitats de la burocràcia i de la desigualtat social, de la desaparició de l'estat. Actuen objectivament en favor d'un nou progrés decisiu cap al socialisme i la revolució mundial.
La revolució d'octubre i la dominació burocràtica que en resultà del seu aïllament no es poden explicar més que per una combinació dels límits específics dels «desenvolupament intern» rus (un capitalisme «bàrbar» en un estat semi-feudal, sota forta influència exterior imperialista; una feble burgesia «indígena»; una classe obrera relativament més forta, més concentrada i més conscient) i del desenvolupament prodigiós del capitalisme mundial i del proletariat mundial en l'època imperialista. Per aquesta mateixa raó, la burocràcia russa no es pot transformar en «classe dirigent» mentre la sort del capitalisme no es decideix internacionalment d'una forma o d'una altra. Per aquesta mateixa raó, la «mateixa vella m...» que sorgí de nou a l'URSS després de la victòria de la revolució no podia prendre la forma d'una nova societat de classe sinó la d'una burocratització de la societat de transició entre el capitalisme i el socialisme.
IV. L'impacte concret de la política de la burocràcia en la realitat social.
La nostra interpretació marxista revolucionària de la Unió Soviètica no es basa en una concepció «objectivista» ni menys encara «economicista» de la història [28]. No afirmam en cap cas que el «factor subjectiu» (la línia política aplicada per la direcció de l'estat o del partit) i les seues relacions amb la consciència mitjana de classe del proletariat «nacional» i «internacional» tinguessen o tinguen un impacte purament marginal. Les circumstàncies objectives (el grau de desenvolupament de les forces productives) imposen certs límits estrictes a la políitca de l'estat i del partit. Fins i tot els millors revolucionaris a la Unió Soviètica no podrien ara (per no parlar del 1920, del 1927, del 1933 o del 1957) abolir completament la producció de mercat, l'economia monetària, l'estat i la burocràcia.
Però, dins uns certs límits objectius, la gama de polítiques possibles és més estesa que no pas hom creu generalment. Fa gairebé vint-i-cinc anys, provàrem d'explicar (en el capítol 16 del nostre Tractat d'economia marxista) la base teòrica fonamental d'aquestes variants polítiques possibles. Ningú fins ara hi ha donat cap rèplica teòrica ni ha refutat aquesta argumentació.
En cada societat on s'hi efectua una reproducció engrandida més o menys contínua del producte social, aquest es subdivideix en tres i no pas en dos sectors fonamentals: 1, el fons de consum productiu (A), que permet de econstituir la força de treball i els mitjans de producció emprats en el curs de la producció; 2, el fons d'acumulació (B), constituït per la suma dels mitjans de producció i de consum dels productors suplementaris, disposat gràcies a la reproducció engrandida, mesurada en valors-usos (en aquest context, no consideram evidentment les relacions de valor-intercanvi, car no parlam únicament del sistema de producció capitalista); 3, el fons de consum no productiu (C) (inclou també la producció d'armament) que no contribueix en res a la reproducció engrandida futura, de nou en termes de valors-usos [29]. La ideologia econòmica burocràtica (sostinguda per innombrables ideòlegs occidentals, inclosos pseudo- i semi-marxistes) insisteix en el fet que una limitació dels fons de consum productius és necessària per garantir un alt nivell d'acumulació pel creixement econòmic que asseguraria aleshores a llarg termini el «creixement òptim» del consum. Això explicaria la taxa d'acumulació elevada de l'economia soviètica (una mitjana d'un 25% de la renda nacional per any). Aquesta tesi és teòricament i pràcticament incorrecta, i per dues raons fonamentals: - oblida en primer lloc el fet que els fons de consum pels productors directes representa en realitat un fons de mitjans de producció indirectes. Cada retallada en relació això que consideren com a fonamental pel llur consum provoca una disminució relativa o fins i tot absoluta de la productivitat del treball. Les inversions suplementàries fetes possibles per aquesta caiguda relativa o absoluta del consum dels productors repercuteixen així en les taxes d'augment de la producció final. La taxa d'acumulació d'un 25% implica inicialment un creixement anyal d'un 7%, després d'un 5%, després d'un 4%, després d'un 3% tan sols. En aquest sentit economistes occidentals parlen d'un «coeficient del capital creixent» a l'URSS: els economistes soviètics oficials designen el mateix fenomen amb el concepte d'«enlentiment de la [durada de] la rotació dels fons fixos» [30]) – en segon lloc, aquesta ideologia oblida el fet que els productors que consumeixen menys que no voldrien, que consumeixen béns de pitjor qualitat, i que no són satisfets amb les llurs condicions de treball i de vida (inclosa la manca de drets polítics i civils) treballen de forma indiferent, sinó conscientment enlentida. Cal forçar-los doncs a treballar.
En una economia capitalista, això es realitza essencialment mitjançant el mercat de treball, és a dir amb les fluctuacions dels salaris, per la por de perdre la feina, per la desocupació massiva periòdica durant les crisis econòmiques i les depressions, etc. A la Unió Soviètica, aquestes restriccions tan sols funcionen marginalment o ni això: precisament no és del tot una societat capitalista. Per comptes de les lleis del mercat, són el control administratiu, la pressió i la repressió qui operen: el despotisme de la burocràcia. Aquestes circumstàncies expliquen precisament la hipertròfia dels controladors i dels policies de tota mena: la hipertròfia de la burocràcia i de l'estat. Això du al creixement enorme de la C abans esmentada (el fons de consum no productiu). A partir d'això, B disminueix més en el cas d'un augment raonable d'A. L'expansió de les despeses improductives redueix o suprimeix els beneficis de creixement que hom creia poder obtindre amb la limitació del consum dels productors (A).
Vet ací tot el secret de la política i de la història econòmica de la burocràcia, dels seus èxits inicials i dels seus fracassos cada vegada més aparents. A causa d'aquestes contradiccions internes de la seua gestió i de la seua planificació, la burocràcia frena com més va més l'expansió de les forces productives. Aquest obstacle en el camí del socialisme ha d'ésser eliminat per tal de reprendre la marxa cap endavant.
A la Unió Soviètica, la dimensió de la burocràcia, així com la de la producció de mercat, és molt més gran que no seria inevitable objectivament. La interacció entre la inevitabilitat objectiva i la política burocràtica (és a dir el producte dels interessos burocràtics específics) determina la realitat soviètica i la seua dinàmica. Les conseqüències d'aquesta interacció es poden resumir en una fórmula: un malbaratament enorme. Un cap recent de la burocràcia, Iuri Andropov, estimava que un terç de les hores de treball anyal són malbaratades. Hom no sabria trobar un judici més clar de la gestió de l'economia soviètica per la burocràcia.
Començant per Marx, els marxistes-revolucionaris han sigut sempre conscients del perill que la classe obrera, arribada al poder, fos oprimida de nou pels seus propis buròcrates. A La guerra civil a França, Marx dibuixava les mesures per les quals l'estat-comuna – la dictadura del proletariat – s'havia de distingir fonamentalment de l'estat burgès: elecció de tots els funcionaris per sufragi universal; revocabilitat a parer dels electors; limitació del llur pagament al salari de l'obrer mitjà. Marx hi afegeix: «la Comuna ha realitzat aquest mot d'ordre de totes les revolucions burgeses, el govern ha fet bé en abolir aquestes dues grans fonts de despeses: l'exèrcit permanent i el funcionariat estatal [31]».
En la introducció que escrigué a aquest pamflet de Marx, Engels afirmava explícitament: «la Comuna hagué de reconèixer tot d'una que la classe obrera, una vegada en el poder, no podia continuar l'administració amb la vella maquinària d'estat; per no perdre tot seguit el seu domini que tot just havia conquerit, aquesta classe obrera havia d'eliminar, d'una banda, la vella màquina d'opressió fins aleshores emprada contra ella mateixa però, d'altra banda, prendre garanties contra els seus propis mandataris i funcionaris en proclamar-los, en tot moment i sens excepció, revocables [32]». (cursiva nostre). A partir d'aquesta base, Lenin podria extreure'n la següent conclusió: «és cert que en la societat socialista una 'mena de parlament' composat per diputats obrers determinarà el règim del treball i supervisarà el funcionament de 'l'aparell'. Però aquest aparell no serà «burocràtic». Els obrers, després d'haver conquerit el poder polític, esborraran l'antic aparell burocràtic, el demoliran fins als fonaments, no en deixaran pedra damunt pedra i el substituiran per un nou aparell integrat per aquests mateixos obrers i empleats. Per impedir que aquests esdevinguen buròcrates, hom prendrà tot seguit mesures minuciosament estudiades per Marx i Engels [33]». (cursiva nostra).
Vers la fi de la seua vida conscient, Lenin reconeixia amb amargor que aquestes garanties no funcionaven a la Unió Soviètica. Per aquesta raó qualificava l'estat existent d'estat obrer amb deformacions burocràtiques, un estat obrer burocràticament deformat [34]. Aquesta fórmula no és una invenció de Trockij o de la IV Internacional. Prové de Lenin, qui l'emprava especialment per justificar les vagues a l'URSS. (D'altra banda, el dret de vaga ha sigut ratllat de la Constitució de la Unió Soviètica i de la de la República Popular Xinesa). Ja no es permetia de parlar de la «desaparició de la burocràcia». La burocràcia soviètica es veu del tot forçada a reconèixer que en la seua formació social i en les formacions socials similars hi ha contradiccions socials puixants [35]. Després del XX Congrés del PCUS, la derrota de la revolució cultural xinesa, i l'explosió de Solidarnosc a Polònia, seria difícil negar-ho. Però no es pot permetre que hom ret comptes de les seues contradiccions amb conceptes socials. S'ha de limitar a «explicacions» historitzants o fins i tot purament moralitzadores, ideològiques: «errors», «desviacions», «conducta malalta», «fraccionisme», «favoritisme de colla», «crims», absència de «moralitat comunista» (hom ja no diu: moralitat proletària), etc.
És cert que en ocasions un autor soviètic crític pot aventurar-se més lluny. Però aleshores ha d'encallar immediatament en contradiccions perquè no pot anar fins a la fi del seu pensament. S'exposa altrament a reprimendes violentes de part de les autoritats. Això ja ho havia previst d'altra banda el filòsof soviètic Butenko. Així arribà, després d'haver-ho denunciat, a la llum dels fets polonesos, «les deformacions» del sistema polonès a partir del 1948-1949, és a dir a partir dels seus propis inicis, és a dir durant més de trenta (!) anys. Així, escrigué que una deformació del socialisme podia consistir en que «la propietat comuna dels mitjans de producció... podia ésser substituïda... per la propietat de l'estat burocràtic, separat dels treballadors». A més, «els mecanismes del poder en interès dels treballadors i pels propis treballadors' [cursiva nosatra] podrien veure's substituïts per un 'mecanisme del poder dels treballadors però no en interès llur'». És que això val únicament per la República Popular de Polònia i no per l'URSS? No hem de respondre pas: de te fabula narratur? I què pensar de la següent conclusió: «l'anàlisi d'aquestes contradiccions és una tasca de responsabilitat feixuga [en efecte, en efecte, E. M. ] que pertoca als interessos dels grups més diversos [quins «grups»? Perquè aquesta forma de parlar gentil, tranquila, indulgent E. M.] i de la qual cada remarca imprecisa [tan sols cada im-precisió? Potser millor encara cada remarca precisa? E. M.] pot utilitzar-se en detriment de la societat [perquè els interessos de «grup» són sobtadament identificats amb els interessos de la societat, quan es contradiuen mútuament? E. M.] alhora que en perjudici del recercador en qüestió [vet ací el veritable problema! Qui el pot utilitzar? El proletariat com a classe dirigent? O els plenipotenciaris del partit, de l'estat i de la burocràcia?]».
Butenko arriba fins a presentar la conclusió: «aquestes manifestacions o deformacions del socialisme es produeixen cada vegada amb una base històrica concreta, que són normalment erupcions parasitàries en el procés real del creixement socialista, i que són mantingudes per grups determinats en interès propi... [cursiva nostra] [36]. Qui són aquests «grups determinats» misteriosos? Per què no se'ls anomena? Que no són precisament la burocràcia?
El mateix val pels apòlegs no-soviètics més «liberals». Així Georges Lukacs comença el seu comentari del XXè Congrés del PCUS amb el refús directe del «culte de la personalitat» com a explicació de l'estalinisme. Posa les bases gens tímides cap a una explicació social, materialista del fenomen. «La meua primera reacció, gairebé immediata, al XXè Congrés es dirigia més enllà de la persona, a l'organització: contra l'aparell burocràtic qui produí el culte de la personalitat i qui, tot seguit, cuallava com una reproducció permanent i expansiva [37]». Però la desviació vers l'idealisme històric s'efectua immediatament. Per comptes de lligar aquesta autonomia de l'aparell a un conflicte d'interessos socials, en la tradició i amb el mètode del materialisme històric, Lukacs explica els crims enormes d'Stalin – aquest tirà assassinà més comunistes que Hitler; ha costat uns quinze milions de persones al poble soviètic – per les idees falses d'Stalin. «No domin del tot la matèria. Però ja aquests comentaris passatgers i fragmentaris us poden mostrar que amb Stalin, no es tractava de cap manera d'errors aïllats, ocasionals, com molts volien creure durant molt de temps. Es tractava més aviat d'un sistema de percepcions falses, que es desenvolupà gradualment [38]». Altrament dit: la burocràcia no actuava en entronitzar el «culte de la personalitat» i «el sistema d'idees falses d'Stalin» al servei dels interessos materials que la feien afrontar la classe obrera com una força social aliena. La defensa cabuda del seu monopoli del poder no s'explica pel fet que aquest poder constitueix la base dels seus privilegis materials. No, les «idees falses» d'Stalin (que sorgeixen de la situació especial de la Unió Soviètica dels anys trenta) han produït l'autoritat total i l'arbitratge de la burocràcia. No és això una ruptura completa amb el materialisme històric? Ço que pot explicar aquesta ruptura en un marxista tan educat i intel·ligent com George Lukacs, és la seua voluntat de trobar una excusa per la dictadura burocràtica, més aviat que explicar-la científicament (i així de passada justificar la seua pròpia capitulació durant desenes d'anys davant aquesta dictadura).
L'acompanyant de les tesis idealistes de Lukacs, és la interpretació «objectivista-historicista» a l'Elleinstein qui explica el fenomen estalinià per «circumstàncies històriques», per evadir una vegada més el fenomen social específic de la burocràcia.
En resum: aïllat en un país menys desenvolupat, la revolució socialista russa no podia anar en la direcció de la dictadura del proletariat i de la construcció de la societat socialista sense classe, com la teoria marxista clàssica ho havia previst. Una productivitat insuficient crea la penúria generalitzada. En aquestes condicions, i davant el modest nivell cultural del proletariat, perdé gradualment l'exercici directe del poder polític en benefici d'un aparell de funcionaris professionals: la burocràcia.
El proletariat internacional i rus fou alhora massa feble (bàsicament per raons subjectives pel que fa al primer, per raons objectives pel segon) per garantir la limitació progressiva de l'economia de mercat i monetària i l'extensió internacional victoriosa de la revolució cap als països més avançats. Però la crisi creixent de l'imperialisme i del capitalisme, unida a la força real del proletariat i a l'extensió parcial de la revolució impediren la restauració del capitalisme a l'URSS. D'això se'n extreu la forma específica del joc de la llei del valor i la nova divisió del treball, basada en la penúria, en la societat soviètica: no sota la forma de l'aparició d'una nova classe dominant, sinó per la hipertròfia d'una capa (casta) burocràtica no alliberada encara de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i de l'economia planificada centralment.
Aquesta capa burocràtica gaudí de privilegis materials creixents i d'un monopoli polític del poder per garantir-los. Però alhora es veu obligada a limitar els seus privilegis a l'esfera dels béns de consum. D'això les contradiccions insuperables al si de la societat i de l'economia soviètica. D'això la necessitat d'una segona revolució, política, antiburocràtica, única alternativa històrica a la desintegració de l'economia planificada i de la propietat col·lectiva per la transformació d'una part de la burocràcia en classe capitalista dominant.
En aquest marc, la política de la direcció del PCUS no és ni objectivament predeterminada ni sense influència quant a l'evolució del país i del món. Posseeix un marge d'autonomia evident. Davant l'engrandiment de la producció de mercat i l'expansió de la burocràcia, aquesta direcció pot estimular o combatre aquests desenvolupaments. Fins ara, els ha accelerat de forma significativa. Així ha disfressat les contradiccions socials. Lluny d'ésser una arma de les masses proletàries (del proletariat com a classe) contra la burocràcia, com ho esperava i ho volia Lenin, el partit s'ha transformat en instrument de l'autoritat burocràtica. Per comptes d'elevar el proletariat a la posició de classe dominant directa durant la dictadura del proletariat, el partit s'ha transformat com més va més en aparell burocràtic a banda, separat de la classe obrera. La burocratització del partit s'ha fos amb la burocratització de l'estat per oprimir de nou el proletariat.
És evident que tota aquesta problemàtica és molt lligada a la del termidor. Però és força menys conegut que, ja el 1921, Lenin havia posat el problema d'un termidor eventual a la Unió Soviètica en les seues notes per la 10a Conferència del partit: «Termidor? Raonablement hom ha de dir: és possible, no? Serà això qui vindrà? Ho veurem [39]».
V. La ideologia fetitxista de la burocràcia
L'evolució ideològica de la burocràcia estaliniana i post-estaliniana a l'URSS es correspon de forma frapant – diríem encara més: de forma sorprenent – amb aquesta realitat social híbrida i contradictòria de l'URSS, amb aquesta imbricació específica de despotisme burocràtic i de influència de la llei del valor.
La burocràcia no disposa d'una ideologia pròpia. Continua recolzada en una deformació sistemàtica del marxisme com a substitut d'aital ideologia. Però no és tracta pas d'una deformació fortuïta o exclusivament pragmàtica. A través del cinisme de la realpolitik que ha realitzar el Kremlin per imposar mil cabrioles conjuncturals determinades als seus malaurats ideòlegs oficials, sorgeixen de mica en mica trets més fonamentals.
El primer d'aquests trets és la fetitxització de l'estat, duta a l'extrem. A la Crítica del dret d'estat d'Hegel (Kritik des Hegelschen Staatsrecht), Marx havia ja presentat aquesta fetitxització com una característica ideològica de tota burocràcia. S'hi adiu en termes penetrants i brillants, vàlids amb totes les lletres per la burocràcia soviètica: «l'esperit burocràtic és un esperit del tot jesuïtic, teològic. Els buròcrates són els jesuïtes de l'estat, els teòlegs de l'estat. La burocràcia, és el clergat de la república (...) La burocràcia es considera com l'objectiu darrer de l'stat. Com que la buroràcia transforma els seus objectius [funcions] «formals» en contingut, entra completament en conflicte amb els objectius «reals». Es veu doncs obligada a presentar ço que és purament formal com a contingut, i ço que és contingut [real] com simplement formal. Els objectius de l'estat es transformen en objectius de les oficines, i els objectius de les oficines en objectius [reals] de l'estat. La burocràcia esdevé un cercle del qual no pot escapar-ne ningú. La seua jerarquia es presenta com una jérarquia de coneixements. La cúpula atribueix als cercles inferiors el coneixements dels detalls, aleshores que els cercles inferiors confien a la cúpula el coneixement en general [de la realitat global]: s'equivoquen mútuament. La burocràcia té l'estat, l'essència espiritual de la societat, com si el pertanyés com a propietat privada. L'esperit general de la burocràcia és el secret, és el misteri, conservat en el seu si per la jerarquia, i en relació a tercers per la seua aparició [acció] com a corporació tancada. L'esperit pública d'estat, i per tant també la convicció d'estat [la convicció política] apareixen d'aquest fet per la burocràcia com una transició d'aquest misteri. L'autoritat, vet ací el príncep dels seus coneixements, l'adoració de l'autoritat com la seua convicció [política]. En el seu propi si, l'espiritualisme es transforma en materialisme, el materialisme groller de l'obediència passiva, del boig (cec) en l'autoritat, del mecanisme d'una activitat fixa i formal, de prínceps, de conviccions i de tradicions cuallades. Pel que fa al buròcrata individual, l'objectiu de l'estat esdevé el seu objectiu privat, el de prova de conquerir els llocs més elevats, de fer carrera. (...) Alhora que la burocràcia és d'una banda aquest materialisme groller, el seu espiritualisme es manifesta no menys grollerament en cercar de fer tot, és a dir elevar la voluntat fins a fer-ne la causa prima [causa fonamental] de tot (...) ja que rep el seu contingut de l'exterior, i no pot provar [justificar] la seua existència sinó és amb la limitació d'aquest contingut. El buròcrata no veu en el món més que un simple objecte que tractar [de forma voluntarista] [40]».
Vejam que dóna això a la pràctica en els ideòlegs de la burocràcia soviètica: abans de res una doctrina que nega el parasitisme i el caràcter històricament limitat i transitori de l'estat. Sentim el doctor L. S. Mamut, autor particularment dotat: «des d'un punt de vista retrospectiu de la realitat de l'estat, hom s'adona que a l'escala de la història mundial, desenvolupa un nivell sempre més elevat de llibertat política per la societat i els seus subjectes socials (...) Segons Marx, la llibertat no es pot crear sinó és amb l'ajut d'institucions (d'estat); amb aquest fi, es transformen fonamentalment i, ço que és més important, cal situar-les sota el control efectiu dels treballadors de la nova societat (...) Després de la victòria dle proletariat revolucionari damunt la burgesia, la llibertat de la societat inclourà la llibertat de cada treballador. Una llibertat col·lectiva que no tinga com a condició prèvia la llibertat de cadascun dels individus associats és, segons Marx i Engels, simplement absurda. La societat no es pot alliberar sense alliberar cada individu [41]».
Amb l'excepció de les dues darreres frases, que són de Marx i Engels i no de l'ideòleg de la burocràcia soviètica, aquest fragment és teòricament i empíricament absurd. La «victòria del proletariat revolucionari damunt la burgesia» es produí a la Unió Soviètica fa seixanta-vuit anys. Cada treballador soviètic té avui la llibertat de crear independentment un sindicat, una organització política o una revista mensual, sense l'aprovació prèvia d'un organisme estatal? Que pot escriure i difondre sense censura un pamflet o un tractar que no plaga als «funcionaris»? Si ho prova de fer, no és dut immediatament a la comissaria, si és que no és dins un camp de treball o en un hospital psiquiàtric, i no perd immediatament el seu lloc de feina? És aquesta la llibertat de l'individu? La classe obrera soviètica controla efectivament el KGB? On? Com? Quan? Els cínics intel·ligents no tenen vergonya d'escriure aitals rucades? On és «el control dels treballadors soviètics» damunt els organismes estatals centrals, els mateixos organisme qui pretesament garanteixen «un nivell sempre més elevat de llibertat política per la societat i els subjectes socials»? Aquest control potser existeix en relació a la regulació de la circulació del metro o de la temperatura de la sopa de la cantina de la fàbrica (però ni això no és cert!). Però aital «control» existeix igualment sota diferents formes de democràcia burgesa: no és un pas «un nivell de llibertat política més elevat pel subjecte social».
Un sofista hi podria replicar: la «llibertat política» és menys important que la llibertat econòmica. Ho admetem. Però en què i per què s'hi oposen l'una amb l'altra? I doncs, que els treballadors soviètics són lliures de determinar les proporcions del pla econòmic estatal, de decidir la relació entre l'acumulació i el consum? Que són lliures de criticar en públic les decisions del Gosplan, de proposar proporcions alternatives per les despeses econòmiques, salarials o socials, per la política de sanitat i d'educació? Que no és això la «llibertat econòmica»? I com hi pot hom gaudir de la llibertat econòmica sense gaudir de llibertats polítiques, quan l'estat té els mitjans de producció i l'excedent social?
Que és compatible amb el marxisme pretendre que, encara que els treballadors controlassen efectivament els organismes estatals, transformarien així l'estat en un mitjà per garantir «la llibertat sempre més gran»? De cap manera. Engels escrivia: «En possessió del poder públic i del dret d'ingressar contribucions, els funcionaris [de l'estat] es presenten alhora com a òrgans de la societat per damunt de la societat. Amb el respecte lliure, benèvol, dels qual gaudien els òrgans de la societat gentilícia, ja no n'hi ha prou, tot i que el puguen obtindre: portadors d'un poder aliè de la societat, han d'obtindre el respecte amb lleis d'excepció, gràcies a les quals gaudeixen d'una santedat i d'una inviolabilitat particulars. [Vet ací ço que s'hi aplica meravellosament als buròcrates soviètics!]. L'agent de policia més baix de l'estat civilitzat té més «autoritat» que tots els òrgans de la societat gentilícia plegats; però el monarca més puixant i l'estadista o el cap militar més gran de la civilització poden ésser gelosos del més petit administrador de la societat gentilícia, donat el respecte sense límits i sense contestació que se'ls hi dedicava. És perquè aquest darrer es troba al bell mig de la societat, mentre que l'altra es veu obligat a representar quelcom de fora i per damunt ella. [42]».
Com de lluny és de «l'estat que», des del punt de vista de la història mundial, «desenvolupa com més va més llibertat» pels individus! Aquestes línies d'Engels resumeixen brillantment tota la teoria marxista de la burocràcia. I encara més, Engels escrivia a Bebel exactament el contrari de ço que Mamut deia de «l'estat com a garant de la llibertat». «Mentre el proletariat utilitza encara l'estat, l'utilitza no en interès de la llibertat, sinó per oprimir els seus adversaris i, una vegada pot ésser una eina de llibertat, l'estat com a tal deixa d'existir [43]».
Quant a la diferència entre l'estat burgès – i l'estat de totes les classes dominants anteriors – d'una banda, i l'estat proletari (la dictadura del proletariat) com Marx i Engels el concebien, Lenin fou encara més trencador i més radical. A L'estat i la revolució, escrivia, en referir-se a la Comuna de París i a la dictadura del proletariat: «reprimir la burgesia i agranar la seua resistència no és menys necessari... Però ací, l'organisme de repressió és contràriament la majoria de la població i no la minoria, com ha sigut el cas sempre... Ara, des del moment que és la majoria del poble la qui reprimeix tota sola els seus opressors, ja no cal una «forçe especial» de repressió! És en aquest sentit que l'estat comença a desaparèixer. Per comptes d'institucions especials d'una minoria privilegiada (funcionaris privilegiats, caps de l'exèrcit permanent), la majoria tota sola es pot encarregar directament d'aquestes tasques; i com més funcions del poder estatal són exercides per tot el poble, menys necessari esdevé aquest poder... Això és justament ço que apareix amb més de relleu com el capgirament que es dóna de la democràcia burgesa a la democràcia proletària, de la democràcia dels opressors a la democràcia de les classes oprimides, de l'estat com a «força especial» destinada a reprimir una classe determinada, a la repressió dels opressors per la força general de la majoria del poble [44]...». Lenin resumia la diferència entre l'estat burgès i la dictadura del proletariat en aquests termes succints i radicals: «el poder soviètic és un nou tipus d'estat, sense burocràcia, sense policia, sense exèrcit regular [45]».
Hi veiem de nou tot ço que separa l'estat obrer burocratitzat i el poder dels consells concebut per Marx, Engels i Lenin. La ironia vol que si qualcú publicàs i difongués avui a l'URSS aquesta citació de Lenin, rebria una pena de cinc a deu anys de treballs forçats al gulag pel crim d'«agitació antisoviètica» o de «difamació de les autoritats soviètiques». Pitjor encara, potser patiria anys d'internament en un hospital psiquiàtric, sotmès a tractaments de rentat de cervell. Efectivament hom ha d'ésser boig – tan boig com Lenin – per imaginar un estat soviètic sense buròcrates, sense policia i sense exèrcit permanent... El fetitxisme de l'estat esdevé grotesc quan ideòlegs de la burocràcia preveuen tranquil·lament el manteniment en una societat comunista «plenament desenvolupada» (sic) i sense estat, de la policia secreta, és a dir de la KGB: «l'estat desapareix però els òrgans hi resten»! Com preveure en efecte la seua pròpia desaparició com a grup social diferenciat i privilegiat sense negar-se? Hom no sabria trobar millor prova que els ideòlegs de la burocràcia són en darrera anàlisi els ideòlegs de la policia.
Però en la ideologia de la burocràcia, la fetitxització de l'estat es combina de forma alhora estranya i expressiva amb el fetitxisme clàssic de la mercaderia, característic de tota la societat de producció essencialment de mercat (parcial o total). Marx havia demostrat que la producció de mercat no existeix més que en funció del caràcter privat del treball, per tant de la propietat privada (una vegada més: parcial o total). No, responen els ideòlegs estalinians i post-estalinians. La llei del valor regna a l'URSS en funció d'una «necessitat objectiva»; és una «llei objectiva».
En prendre d'Engels una fórmula d'altra banda truncada, i en omplir-la d'un contingut del tot diferent al d'Engels, hi afegeixen: la llibertat no pot ésser més que el reconeixement de la necessitat. Però amb aquesta fórmula, Engels es refereix explícitament a les lleis de la natura. Pels ideòlegs estalinians i post-estalinians, la «llei del valor» tindria per tant la força d'una «llei de la natura», alhora que per a Marx i Engels, era una llei justament ni «natural» ni eterna, sinó estrictament vinculada a unes condicions socials particulars, limitades en el temps, que són precisament les de les societats on els productors treballen separadament els uns dels altres degut a la propietat privada, i on no entren en relacions mútues si no és pel bescanvi dels productes dels llurs treballs privats.
La combinació híbrida de la fetitxització de l'estat i de la fetitxització de la mercaderia en la ideologia de la burocràcia pren al seu torn la forma específica de justificació del propi paper i de la funció de la burocràcia com a tal. La burocràcia «utilitza» (el jove Marx diria: petrifica) les «lleis objectives» per dirigir l'economia. L'estat despòtic manipula «la llei del valor», és a dir la viola a cada passa. Però alhora la planificació burocràtica s'ha de vinclar davant «l'interès material» dels productors (de fet dels buròcrates), i no es pot fonamentar en la realització prioritària de les necessitats democràticament definides pels treballadors en termes de «valors-usos», car «la llei del valor ho prohibeix». «Regnarà» doncs, malgrat la sobirania de l'estat. L'arbitrarietat de la gestió burocràtica és així legitimada, i també ho és la seua disfunció malbaratadora, que seria un «fet» independent de la voluntat i de l'acció de la burocràcia. «Hom no hauria de caure en l'altre extrem: si la producció de mercat preval, alhora l'anarquia del mercat, la llei del valor amb una actuació espontània, la producció per un mercat desconegut i lliure serien inevitables, donat el paper regulador d'aquesta llei, etc. L'espontaneïtat és impedida per l'estat socialista, ja que es troba en situació de respondre als aspectes negatius [!] de les relacions mercaderies-diners i de subordinar els llurs instruments [?] a objectius conscientment planificats. Gràcies a la teoria del marxisme-leninisme i a la pràctica de la construcció del socialisme i del comunisme, el gran potencial econòmic de l'estat socialista com a subjecte i força d'organització del mecanisme econòmic ha sigut descobert [!] i demostrat. Seria, però, un error creure que en el socialisme, la determinació de la quantitat [de la mesura?] del treball i del consum depenen tan sols [!] de l'estat. En una mesura importat, aquesta funció és acomplerta per la llei del valor [46]».
Segons Marx, la llei del valor s'imposa en una economia de mercat de forma objectiva, damunt l'esquena d'home i de dones, i actua independentment de la llur voluntat. Determina a mig termini – no d'un dia per l'altre – el valor de les mercaderies, i per tant el valor de la mercaderia «força de treball», en tant que aquesta és una mercaderia. En la societat socialista, els fons de consum dels productors es determina per la llur decisió conscient de consagrar diguem un 75% de la producció a la dels béns de consum? No, respon el nostre professor no gaire vermell: l'estat socialista (i quid dels productors associats?) no és lliure de determinar tot sol el tamany d'aquest fons: «en una mesura important», aquesta funció és acomplerta per la llei del valor.
Així doncs la força de treball encara seria una mercaderia! Si no, com pot tindre un valor determinat per «la llei del valor»? Però si la força de treball és una mercaderia, com els mitjans de producció, com «l'estat socialista» pot impedir que «la llei del valor» - una llei objectiva, independent de la voluntat humana – determine el valor de totes les mercaderies, i per tant la dinàmica del creixement econòmic? És que «l'estat socialista» pot «respondre» a aquesta llei! Si aquest galimaties té un sentit, és el de demostrar que el desordre en la «teoria» de la burocràcia s'adiu amb el desordre de la seua gestió pràctica. Tot culmina en el concepte revisionista de la supervivència de l'estat no tan sols en la societat socialista sinó també en la societat comunista «no del tot acabada», i això malgrat la desaparició completa de les classes. A qui serveix aleshores aquest estrany estat? «La desaparició de l'estat dependrà en primer lloc del succés de l'eliminació de les restes del capitalisme de la consciència dels homes [47]».
En altres termes: cal un aparell de repressió, «de grups d'homes armats», per imposar exclusivament la disciplina (el monolitisme) ideològica! La policia es dedica a fer de policia de les idees, ja que no té res més a fer. Però cal alhora que sobrevisca per acomplir aquesta funció «vital». Que no és evident que som en presència d'una ideologia d'autojustificació que reflecteix l'existència material de la burocràcia com a aparell que s'apropia l'exercici de funcions que la societat havia exercides abans sense aparells especials, que podria demà exercir-les de la mateixa forma però que no és «autoritzada» a fer-ho perquè la burocràcia vol sobreviure com siga?
La funció històrica de la revolució política antiburocràtica, i la seua necessitat objectiva no poden copsar-se menys que a condició de comprendre alhora el paper objectiu de la burocràcia i la funció objectiva de la democràcia socialista a l'URSS. No es tracta d'aplicar-hi «normes ideals». Es tracta de necessitats socioeconòmics que deriven de contradiccions immanents de la societat soviètica.
D'ençà que l'estat pren el control de tots els grans mitjans de producció, s'apropia i distribueix centralment l'excedent social, la qüestió de la gestió dels uns i de l'altre esdevé decisiva per la dinàmica de la societat. Aquesta qüestió implica la del repartiment del producte social entre els tres grans fons esmentats amunt. Quan en absència de la democràcia efectiva dels consells, l'estat és dut a efectuar aquesta gestió sense una articulació efectiva amb les necessitats i les preferències de la gran massa dels productors i dels consumidors clarament reconegudes i expressades alhora, el despotisme social (és a dir l'opressió) i la disfunció econòmica són inevitables.
Per aquesta raó, el caràcter arbitrari-despòtic de l'economia de distribució central de la Unió Soviètica no reflecteix «l'essència» de la propietat col·lectiva i menys encara «l'essència» dels imperatius de la planificació econòmica. La burocràcia pot aplicar «reformes» per tal de corregir el seu caràcter arbitrari. Pot recòrrer a doses suplementàries d'economia de mercat. Però el centralisme burocràtic no resta menys despòtic i malbaratador; és condemnat a restar-ho. No hi ha més que una alternativa a l'arbitrarietat burocràtica: un sistema de gestió i de planificació en el qual la massa dels treballadors destinen centralment tots sols els recursos i en determinen democràticament les prioritats. Aital sistema exigeix que les pròpies masses articulen les llurs necessitats com a productores, consumidores i ciutadanes, alhora que esdevenen mestresses de les llurs condicions de treball i de vida, que es lliuren progressivament del despotisme, del diktat burocràtic, i del mercat (la tirania del portafolis).
No és més que així que hom pot vèncer immediatament la irresponsabilitat i la incompetència de la burocràcia. La solució satisfactòria de les relacions de producció/necessitats suposa el centralisme democràtic, és a dir l'administració autocentralitzada de l'economia i de l'estat, planificada i realitzada pels propis treballadors [48]. Això no és possible més que amb la restricció progressiva (no l'abolició immediata) tant de la producció de mercat com de la burocràcia, en el marc de la democràcia socialista dels consells.
Notes
[1] Friedrich Engels, Anti-Dühring, p, 168, Marx-Engels-Werke, MEW, t. 20. La nostra pròpia traducció.
[2] Friedrich Engels, Els orígens de la família, de la propietat privada i de l'estat, MEW, t. 21, p. 165-166.
[3] Friedrich Engels, Anti-Dühring, ibidem, p. 169,
[4] Karl Marx, La ideologia alemanya, Éditions Sociales, Paris, 1966, p. 51-53.
[5] Léon Trotsky, La revolució traïda, Paris, Grasset, 1937, p. 70, 131-132.
[6] Friedrich Engels, Els orígens de la família, de la propietat privada i de l'estat, ibidem, p. 165.
[7] Rosa Luxemburg, La revolució russa, Paris, Maspero, 1964, p. 71.
[8] Ibidem, p. 70.
[9] Friedrich Engels, «La Contribution à la Critique de l'Économie Politique de Karl Marx», in œuvres Choisies en 2 vol., t. 1, p. 390, Éditions du Progrès, Moscou, 1955.
[10] Karl Marx, Crítica del programa de Gotha, MEW, t. 19, p. 20.
[11] Karl Marx, La ideologia alemanya, op. cit., p. 53-54.
[12] Per exemple, Fedoseiev et al., Ensenyament marxista-leninista quant al socialisme i l'actualitat, Moscou, 1975, p. 97.
[13] V. I. Lenin, L'estat i la revolució, in V, 1. Lénine, œuvres, t. 25, Paris - Moscou, Éditions Sociales - Éditions du Progrès, 1971, p. 502. Cal assenyalar que Lenin parla de la quantitat de treball i no de la quantitat i la qualitat del treball.
[14] «Diem sovint que la nostra república és una república socialista. Significa això que ja hem realitzat el socialisme, eliminat les classes i l'estat, perquè la realització del socialisme significa la desaparició de l'estat? O és que això significa que les classes, l'estat, etc., sobreviuran sota el socialisme? És evident que no vol dir pas això». (J. V. Stalin, «Lletra a Kuc'tijsev», del 28 de desembre del 1928, a Werke, t. 11, p. 278. Traducció nostra de l'alemany.
[15] George Lukacs, «Lletra a Alberto Carocci», a Forum, revista mensual austríaca per la llibertat cultural, 10e année, Hefte 115-116, 117, 1963. Citada ací d'acord amb Lukacs, Schriften zur ldeologie und Politik, Luchterhand Verlang, 1967, p. 661.
[16] Trotsky, La internacional comunista després de Lenin, Paris, PUF, 1969, t. l, p. 188.
[17] Cf. Marx, «Formes que precedeixen la producció capitalista», im Grundrisse, p. 471-514, del paper de la propietat comuna com a obstacle de les relacions de producció capitalistes i àdhuc de la producció de valors d'intercanvi en el camp. «La seua primera tasca [la de la gran indústria] és incorporar el camp en tota la seua extensió en la producció no de valors-usos sinó de valors d'intercanvi». Els passatges més importants de Marx en aquesta qüestió es troben a El Capital, vol.I, in MEW, t. 23, p. 378-379.
[18] No podem analitzar-hi en detall el treball «assalariat» soviètic. El concepte de «salari» té en compte dos fenòmens (processos) que es combinen sota el capitalisme, però no en les societats pre- o post-capitalistes (o si més no amb la mateixa dinàmica). D'una banda, suposa l'accés indirecte als béns de consum, únicament a canvi d'uns ingressos monetaris i limitats per aquest. En aquest sentit, el treballador rus és certament encara un treballador assalariat. Però el treball assalariat suposa també l'existència d'un mercat de treball, l'obligació dels productors de vendre la llur força de treball en aquest mercat, i la determinació del preu de la mercaderia «força de treball» per l'oferta i la demanda d'aquest mercat, un preu que oscil·la al voltant d'un valor social objectiu d'aquesta mercaderia. Per tal que això es produesca, el treballador assalariat ha d'ésser privat de l'accés als mitjans de producció com a mitjans de subsistència. Això no existeix encara a la Unió Soviètica, en la mesura que el «dret del treball» és garantit no tan sols per la constitució sinó també a la pràctica. La força de treball (amb excepcions importants) no és doncs una mercaderia, i el treballador assalariat no és un treballador assalariat en el sentit capitalista.
[19] Això constitueix l'error teòric fonamental de Castoriadis i d'altres que pretenen que el sector armamentístic ha assolit una autonomia completa a l'URSS. Cornélius Castoriadis, Devant la guerre I, Fayard, 1981.
[20] Ignoram el «cas especial» irrealitzable on l'URSS assoliria aital avenç aclaparador en la productivitat del treball promig en relació al capitalisme internacional que es podria lliurar de forma «purament econòmica» de la llei del valor. En aquest cas, esdevindria un regne de l'abundància, és a dir una societat comunista on no hi hauria lloc objectiu per una «nova classe dirigent».
[21] Cf. entre d'altres el nostre assaig «Deu tesis de la societat de transició», a Probleme des Sozialismus und der Uebergangsgesellshaft, Suhckamp, 1972, així com «The Laws of Motion of the Soviet Economy», a Critique n° 12, 1970. Hem expressat aquest mateix punt de vista fonamental en el capítol dedicat a l'economia soviètica del Tractat d'economia marxista, escrit el 1960 i publicat per primera vegada el 1962.
[22] Cf. la nostra polèmica amb Paul M. Sweezy a Monthly Review, i amb L'Alternative de Rudolf Bahro. La fórmula «estat burocràtic» no té cap sentit. L'estat és «burocràtic» per definició! Representa aparells separats de la societat. Tot depén de la natura de classe de l'estat i per tant de la burocràcia. Hi ha burocràtics despòtics (els sotmesos al sistema de producció asiàtica), buròcrates esclavista, buròcrates feudals i semi-feudals (aquests darrers a les monarquies absolutes), buròcrates burgesos, buròcrates obrers, etc. Aparentment, la burocràcia soviètica és encara una burocràcia obrera, ço que no «justifica» ni endolceix de cap manera les seues característiques parasitàries, el seu enorme malbaratament dels recursos socials o els seus crims. Però una «burocràcia burocràtica», és una fórmula que no vol dir res.
[23] El paral·lelisme entre d'una banda el sistema de càrrecs estatals complicat, jerarquitzat i extremadament formalitzat a Xina, i la nomenklatura en la burocràcia soviètica d'altra banda (que es basen tots dos en exams, en el cas de l'URSS en exams teòrics i pràctica en «marxisme-leninisme») salta als ulls i és sociològicament molt significatiu.
[24] «(...) En part perquè en cada sistema de producció anterior, el propietari principal de l'excedent social... l'esclavista, el senyor feudal, l'estat, per exemple el dèspota oriental, representen els rics ociosos». Marx, El Capital, vol. lll, MEW, vol. XXV, p. 343.
[25] Totes les capes de la burocràcia – no solament la pretesa burocràcia «política» - que no tenen relacions directes amb els mitjans de producció, i que els poden «comandar» únicament de forma indirecta a través d'ordres, són sovint menys inclinades a abandonar l'economia de distribució central, l'imperatiu del pla, i la propietat col·lectiva dels mitjans de producció. Però això no significa de cap manera que siguen menys corruptes o menys interessades en l'enriquiment privat, inclosa l'acumulació privada d'or, de divises forasteres, de bijuteria, d'obres d'art, de comptes bancaris a Suïssa, etc. que les capes tecnocràtiques i administratives (en la fàbrica) de la burocràcia.
[26] Diferents observadors de la vida quotidiana soviètica, especialment el filòsof i satíric Aleksandr Zinov'ev ( cf. Aleksandr Zinov'ev, Le Communisme comme Réalité, l'Age d'Homme, Paris, 1981) però també, malauradament, el social-revolucionari opositor Ticktin afirmen que l'estabilitat de la Unió Soviètica reposa en una connivència tàcita entre la burocràcia i els treballadors (Ticktin, Critique n° 12, p. 132-135, et p. 129). La feblesa d'aquesta tesi ha sigut demostrada pels esdeveniments polonesos de l'estiu del 1980, i la lluita encarnissada dels treballadors polonesos per obtindre més igualtat social i econòmica. En darrer terme, es tracta d'una tesi apologètica de les condicions «realment existents», exactament com la tesi paral·lela del pretès «consens» entre els capitalistes i la «majoria silenciosa» a Occident. El «nucli racional» d'aquesta tesi deriva del fet que en «privat» (els sectors negres i grisos del mercat), els salaris a l'URSS poden ésser sis o set vegades més elevats que en el sector estatal. Però, a la Unió Soviètica, això no és possible precisament perquè aquests sectors són marginals i no tenen un pes decisiu al si de l'economia (en aquest sentit, circulen per Occident exageracions ridícules). No hi ha cap base material perquè el salari real mitjà puga ésser sis vegades més elevat a l'URSS que no ho és ara. Cf. les observacions de Marx a propòsit del paper de la producció esclavista al si del capitalisme. «No hi ha cap contradicció en què, en el si del sistema de producció burgesa, l'esclavatge siga possible en qualque regió. Però és possible perquè no hi és a tot arreu i apareix com una anomalia en relació al propi sistema burgès». Grundrisse, p. 368, edició alemanya.
[27] Bettelheim, Les lluites de classe a la Unió Soviètica, anàlisi en detall de les lluites dels treballadors que tingueren lloc a la Unió Soviètica en els anys vint i trenta. Però no prova enlloc que aquesta lluita s'haja acabat amb la resurrecció d'un mercat de treball, és a dir amb la transformació del proletariat en «treballadors assalariats lliures», és a dir amb una desfeta econòmica dels treballadors. Ço que hi demostra és la greu desfeta política i social de la classe obrera soviètica. Però això és una tesi que l'oposició d'esquerres soviètica – ignorada per Bettelheim – i més tard el moviment trotskista han defensat durant més de quaranta-cinc anys. Aquesta desfeta fou precisament el termidor soviètic. Com el termidor de la revolució francesa, conservà el fonament econòmic de la societat que fou creada en el curs de la revolució, per comptes de destruir-lo.
[28] Pels maoïstes ortodoxos, contenia una gran dosi d'inconsciència i de cinisme per acusar el proletariat xinès, i determinats sectors de la burocràcia xinesa després de la «revolució cultural xinesa», d'economisme, perquè demanaven un augment modest dels salaris. Aquest proletariat havia viscut durant més d'un decenni amb salaris monetaris estagnants i salaris reals en declivi. Alhora, les capes dirigents de la burocràcia – inclosa la fracció Mao en el sentit restringit del terme – vivien en l'abundància, tenien privilegis enormes, amb viles, cinemes privats, jardins i piscines privades i un munt de sirvents privats en aquestes viles luxoses. Aquest cinisme no fou tan sols compartit per la fracció dirigent de la República Popular sinó també pels intel·lectuals maoïstes més importants de fora Xina... Un cinisme que no es pot «excusar» més que per la llur ignorància flagrant de les condicions reals. Però pels intel·lectuals això no és una excusa, especialment quan aquesta ignorància infantil es manifesta de dues formes: de primer en relació a la realitat soviètic, després en relació a la realitat xinesa.
[29] Ernest Mandel, Tractat d'economia marxista, Paris, collection 10/18, 1969, t. 4, p. 84-149.
[30] Cf aussi A. Bagdarasov, S. Pervuc'in, «Productivitat del treball, reserves pel creixement», Kommunist n° 2, 1983. «Una causa major de les dolentes estatístiques quantitatives i qualitatives del creixement econòmic es deriva del fet que per comptes d'una economia real de treball damunt una base no-equivalent, es produí un bescanvi entre el treball viu i el treball mort, objectivat, en els termes del qual cada nova passa vers el creixement de la productivitat del treball es basava en una despesa més gran pel treball objectivat, que no es compensa amb una economia de les despeses del treball viu».
[31] Karl Marx, La guerra civil a França, in œuvres Choisies en 2 vol., op. cit., p. 555.
[32] ibidem, p. 512.
[33] Lenin, L'estat i la revolució, op. cit., p. 252.
[34] Lenin, Werke, t. 32, p. 7. Aleksandr Zimin (Le Stalinisme et son «socialisme réel», Paris, La Brèche, 1982) presenta una requisitòria implacable contra la tesi revisionista d'un «socialisme» que aniria de la par amb la supervivència persistent de diverses classes socials.
[35] En aquest sentit, cf. l'article de W. S. Semjonov, editor en cap del diari soviètic Voprossi Philosophii, «El problema de les contradiccions sota el socialisme», a n° 7, 1982, i A. Butenko, «Les contradiccions en el desenvolupament del socialisme com a ordre social», n° 10, 1982.
[36] A. Butenko, op. cit.
[37] George Luckacs, Lletra a Carocci, op. cit., p. 658.
[38] ibidem, p. 674.
[39] V. I. Lenin, Soc'inenija (obres completes en rus), t. 43, p. 403 de la cinquena edició.
[40] Karl Marx, Kritik des Hegelschen Staatsrecht, MEW t. l., p. 248-250.
[41] L. S. Mamut, Aspectes socio-filosòfics de la doctrina marxista de l'estat, a Voprossi Phiiosophii n° 2, 1982. La citació de Marx a MEW vol. XX, p. 273.
[42] Friedrich Engels, Els orígens de la família, de la propietat privada i de l'estat., op. cit., p. 166.
[43] Friedrich Engels, Lletra a Bebel del 18-28 de març del 1875, a MEW, t. 34, p. 129.
[44] Lenin, L'estat i la revolució, op. cit. p. 194-195.
[45] Lenin, Sämtliche Werke, primera edició, t. 22, p. 390.
[46] Professor A. I. Malijc', «Fragen der Ökonomischen Theorie in Friedrich Engels "Anti-Dühring"», in Marx-Engels Jahrb uch 2, Dietz-Verlag, Berlin, 1979, p. 103-104.
[47] Grundlagen der Marxistischen Philosophie (traducció alemanya d'una obra soviètica), Dietz-Verlag, Berlin, 1959, p. 584.
[48] L'experiència ha demostrat que sense el pluralisme polític, és a dir sense un sistema efectiu (i no únicament formal) de diferents agrupacions polítiques, eleccions lliures i de la possibilitat d'elegir i de revocar els dirigents fins i tot dels càrrecs més alts són impossibles en un estat obrer ja consolidat. Cf. les tesis adoptades quant a la «Dictatura del proletariat i la democràcia socialista» pel XIIè Congrés de la IV Internacional.