Introducció a «Revolució i contrarevolució a Espanya» (1936-1938) de Felix Morrow

Ernest Mandel

1 de març del 1977

Revolució i contrarevolució a Espanya, de Felix Morrow, resta com la millor anàlisi marxista de la revolució espanyola del 1936-1937 i del seu tràgic resultat. D’altres obres escrites de llavors ençà i que es refereixen a documentació nova i més fornida fan un relat més detallat dels esdeveniments i dels combats (socials i polítics) que marcaren aquells anys dramàtics i cap a on han conduït [1].

Però cap d’ells no iguala el llibre de Morrow en ço que concerneix l’anàlisi del moviment fonamental de les classes socials, del caràcter inevitable del llur enfrontament i del resultat del conflicte determinat per l’absència d’una direcció revolucionària i d’una consciència política clara del costat de les masses treballadors. Morrow explica els episodis clau de la revolució i de la contrarevolució espanyola en termes de forces socials.

Confirma plenament el diagnòstic format per Marx segons el qual l’estratègia dels estalinians, dels llurs diversos aliats i partidaris («primer guanyar la guerra, després dur a bon terme la revolució»), que ignoren la realitat del combat de classe i cerquen a substituir-la per la manipulació política, no podia més que menar al desastre: a l’escanyament de la revolució primer, a la desfeta militar després.

Els múltiples testimonis que han sigut publicats des de la publicació del llibre de Morrow han llençat a la llum nous elements que reforcen l’anàlisi fonamental de Morrow. La responsabilitat essencial de Stalin i de la burocràcia soviètica que imposaren la llur línia contrarevolucionària al PC espanyol ha estat confirmada per testimonis que pertanyien a la direcció d’aquest partit [2].

Hom coneix ara amb tots els sòrdids detalls els esforços de la GPU per exportar a Espanya les seues tècniques de detencions massives, de tortures, de morts i de procesos fabricats de tota mena contra els revolucionaris acusats d’ésser la cinquena columna de Franco. Hom coneix també el fracàs d’aquestes maniobres. Ningú no cregué les calúmnies estalinianes. Els treballadors eren impotents pel terror polític, i Franco pogué aprofitar la terrible desmoralització així creada en els rengles republicans. Quan els supervivents de la direcció del POUM foren finalment processats, no foren pas condemnats com a agents de Franco, sinó pel «crim» d’haver preconitzat... la dictadura del proletariat.

És interessant remarcar que fins i tot a la Unió soviètica, i malgrat el control ben estret exercit per la burocràcia sobre les activitats intel·lectuals en tots els dominis de les ciències socials, hom es qüestió –certament en termes prudents– la política de la Comintern i del PCE en el període 1935-1939 [3].

Aquesta orientació, com la teoria del social-feixisme i la pràctica que en deriva, en fornir una contribució decisiva a l’ascensió de Hitler al poder a Alemanya, és un dels més grans crims de Stalin. La història ja ha pronunciat un veredicte irrevocable a aquest subjecte. Aquest crim es col·loca en el mateix pla que la política de col·lectivització forçada que, durant més de trenta anys, provocà una crisi ininterrompuda de l’agricultura soviètica, en el mateix pla que les purgues massives de 1936-1938 on foren assassinats tots els quadres supervivents del partit bolxevic i l’elit de comandament de l’Exèrcit vermell, obrint així la via als desastres militars de l’estiu i de l’autumni del 1941, que menaren l’URSS a dos dits de l’esfondrament militar.

La desfeta de la revolució espanyola no fou pas un incident menor en un camp de batalla secundari. Fou l’esdeveniment clau que conduí a la segona guerra mundial i a l’escampament del feixisme en tot el continent europeu, fins a les portes de Leningrad, Moscou i Stalingrad. La conquesta del poder a Alemanya per Hitler començà a fer caure la balança en el costat de la contrarevolució a Europa. Perpetrà un colp mortal a la fracció més forta, la més ben organitzada i més conscient del proletariat europeu. Però la victòria de Hitler no era en cap cas irreversible, i la conquesta d’Europa pels seus exèrcits no era d’entrada inevitable. El sorgiment formidable de la combativitat revolucionària de la classe obrera espanyola el 1936, acompanyat d’una onada de vagues generals a França i a Bèlgica, per una radicalització, en el món sencer, dels combats de la classe obrera (que afectaren fins i tot els Estats Units amb les grans vagues que conduiren a la CIO), hauria pogut barrar la porta a Hitler. L’estiu del 1936, el seu exèrcit era encara massa feble, no d’una talla que es pogués mesurar amb l’Exèrcit vermell. Una revolució espanyola victoriosa, en estendre’s a França, hauria provocat un ressò creixent en la classe obrera d’Itàlia i d’Alemanya [4].

La història hauria seguit un curs enterament diferent. -Derrotada la revolució espanyola, les mobilitzacions de la classe obrera a França, a Bèlgica i arreu eren abocades a la reculada i a la desmoralització. La victòria de la contrarevolució a Espanya obria la porta a la conquesta d’Europa per Hitler.

En aquest sentit, la política estaliniana, en sacrificar la revolució espanyola al seu joc diplomàtic amb els imperialistes francesos i anglesos no pot considerar-se de cap altra manera com la subordinació de la revolució mundial als «interessos nacionals» de la Unió soviètica. En trair la revolució espanyola, inflingí també un potent colp als interessos immediats de la defensa militar de l’URSS. Aquesta política era el reflex del conservadurisme fonamental de l’estrat dirigent privilegiat de la societat soviètica, del pànic que la posseïa tan bon punt un desenvolupament important de la revolució mundial capgirava l’statu quo internacional i nacional entre les forces socials, statu quo que determinava la passivitat política de la classe obrera soviètica, base fonamental de la dominació de la burocràcia.

Stalin i els seus successors manifestaren la mateixa hostilitat davant tota revolució obrera, onsevol que es presentàs –Iugoslàvia, Xina, Cuba... Els comunistes vietnamites han sigut el relleu, els darrers de moment, de la continuïtat d’aquesta sòrdida política. La diferència fonamental entre ço que passà a Espanya el 1936 i ço que ha passat després de la guerra en ocasions similars es deu a la modificació de les relacions de força internacionals entre les classes. El canvi essencial tendeix a que els moviments revolucionaris siguen prou forts com perquè els esforços de la burocràcia soviètica per escanyar-los com va fer a Espanya se salden de vegades en fracàs. Això no resulta pas únicament de les modificacions de la relació internacional de forces, sinó també del fet que qualques partits comunistes nacionals o forces revolucionàries independents es mostren disposades a trencar a temps, i de manera decisiva, amb l’estratègia menxevic de l’estalinisme.

La revolució espanyola fou igualment el testimoni històric més irrefutable contra el punt de mira espontaneïsta que considera que amb un moviment de masses poderós n’hi hauria prou per conduir a la victòria de la revolució socialista.

Mai la història no havia fornit l’exemple d’un aixecament generalitzat semblant al que conegué Espanya el juliol del 1936, quan els treballadors agranaren la insurrecció de l’exèrcit feixista en pràcticament totes les grans ciutats del país i en una bona part del camp. Mai encara les masses no s’han fet espontàniament amb fàbriques, serveis públics, grans propietats agràries, com ho feren llavors a Espanya.

I per tant, la revolució no va prevaldre. Les masses treballadors no troben en lloc cap òrgan de poder unificat i centralitzat. Confrontades a qüestions claus que es posen en tota revolució, els dirigents anarquistes –que havien educat les masses en l’esperit de la doctrina de la «supressió» immediata de l’estat– jugaren un paper decisiu per impedir que les masses revolucionàries llargament influïdes per l’anarco-sindicalisme es dotassen de les llurs pròpies estructures d’estat obrer. Acceptaven així de facto el resurgiment de l’estat burgès i del seu aparell repressiu. El fet que els mateixos dirigents anarquistes fossen disposats a participar en el resurgiment d’aquest estat en participar en un govern de coalició amb la burgesia, abans que els propis militants anarquistes n’esdevinguessen les víctimes d’una repressió que els llurs dirigents havien contribuït a fer possible, no fa més de subratllar les lliçons essencials de juliol del 1936. La combativitat anticapitalista, l’energia revolucionària i l’heroïsme de masses poden en certes circumstàncies anar més enllà de les previsions dels propis revolucionaris. Però si hom no destrueix realment l’aparell d’estat de la burgesia per substituir-lo per un nou estat obrer, la revolució socialista no pot en cap cas prevaldre-hi. I aquest nou estat obrer no es pot construir sense direcció centralitzada, al fil de lluites espontànies.

El joc diplomàtic de Stalin –llargament fonamentat en il·lusions– fou la causa immediata de la derrota de la revolució espanyola. Són els interessos de la burocràcia soviètica com a estrat social parasitari els qui, en darrera anàlisi, constitueixen la base material d’aquesta política contra-revolucionària. Però la teoria menxevic de la «revolució per etapes» aplicada a Espanya (sota la forma de la seua variant «antifeixista») no solament pels principals homes de la Comintern sinó també per més d’un dels llurs aliats socialdemòcrates –per no parlar dels polítics burgesos «liberals» que avalaren aquesta teoria amb gran entusiasme– jugà el paper d’una mediació important entre aquests interessos materials i la política contra-revolucionària. Com que Espanya era un país endarrerit, era la revolució democràtica-burgesa la que calia posar en l’ordre del dia. Així, hom considerava que es tractava exclusivament de defendre la democràcia burgesa, la república democràtica, contra el feixisme, la monarquia i les «propietats agràries semi-feudals», i no pas de conduir a la seua eixida lògica la lluita d’obres i de camperols contra l’explotació i l’opressió per un procés de revolució permanent que dugués a la instauració del poder dels treballadors, que resolgués de passada aquelles tasques de la revolució democràtica burgesa que la història particular del capitalisme espanyol havia deixat inacabades.

Avui, més de trenta-cnc anys després de la fi de la guerra civil, davant el franquisme en liquidació, el PC espanyol així com els diversos grups centristes s’adhereixen tothora desesperadament a la mateixa estratègia fonamental. S’hi aferren més fermament que mai a la llur concepció de la «revolució per etapes». La primera etapa hauria d’ésser la restauració de la «democràcia». De fet, el PC és fins i tot disposat a abandonar el concepte d’una república democràtica i a acceptar la restauració de la monarquia sempre que això permeta la restauració de les llibertats democràtiques. De seguida vindrà una etapa de democràcia parlamentària durant la qual el PC i «d’altres forces democràtiques» lluitaran per reformes. No és fins que d’aquesta forma s’haja guanyat la «majoria» del poble espanyol (a través d’eleccions) que la lluita pel socialisme podrà posar-se en l’ordre del dia, passant per una nova etapa intermediària, la de la «democràcia avançada».

L’esperança secreta del PCE era que, de la mateixa forma que els propis capitalistes «liberalitzen» la dictadura bonapartista senil que, en absència de tota base petit-burgesa de masses, havia perdut de tota manera el seu caràcter feixista. És per això que el PCE es pronuncia a favor de l’entrada d’Espanya en el Mercat Comú, igual com els social-demòcrates espanyols que comparteixen les mateixes esperances i les mateixes il·lusions. La democràcia atorgada des de dalt reclama com a màxim una «pressió» des de sota, amb lluites sàviament fragmentàries i entretallades per negociacions de totes les forces «democràtiques», inclosos els monàrquics liberals, amb la monarquia post-franquista. Com el 1936, maniobres polítiques aparentment sàvies substitueixen a una avaluació sensata de quines són les forces socials fonamentals en presència, les llurs oposicions d’interessos, la llur dinàmica immediata i històrica.

Seria absurd negar que la societat espanyola ha canviat considerablement des de la guerra civil de 1936-1939. Després de nombrosos anys d’aïllament, el capitalisme espanyol es troba lligat en el curs dels anys 1950 en el gran boom de post-guerra de l’economia imperialista de l’Europa occidental. Gràcies al desenvolupament considerable del turisme i a l’emigració massiva d’habitants de ciutats i del camp sense treball absorbits per l’economia de l’Europa occidental, el mercat nacional espanyol s’ha pogut engrandir, i hom assisteix a un important procés d’industrialització. Avui Espanya ha esdevingut essencialment un país industrial on la majoria absoluta de la població viu en les ciutats i on la classe obrera industrial ha esdevingut la classe social més important numèricament de la societat.

Naturalment, Espanya resta un país marcat per trets d’endarrerment important si hom la compara amb països imperialistes com l’Alemanya de l’Oest, Gran Bretanya, França o Itàlia. La seua indústria és encara incapaç d’ésser realment competitiva en el mercat mundial. Els productes que exporta són encara essencialment productes agrícoles. El sud i l’oest del país resten fortament marcat pels sots-desenvolupament. La qüestió nacional, particularment al País Basc, a Catalunya i a Galícia, continua com un càncer incurable en el règim capitalista. Malgrat això, si el punt de mira que dels qui consideraven que Espanya era a les portes d’una revolució democràtica-burgesa en el 1936 era ja totalment errònia, un punt de mira igual és avui simplement grotesc.

Després d’una llarga son, deguda alhora a la terrible repressió que seguí a la victòria de Franco i que fou tant mortífera com la pròpia guerra civil, i deguda també a la manca de perspectiva i d’autoconfiança, la classe obrera espanyola s’ha llençat a noves lluites des de l’inici dels anys 60. Innombrables vagues i manifestacions de carrer han començat a formar una nova avant-guarda militant en les fàbriques, els barris i les universitats.

Al començament, els capitalistes s’esforçaren per mantindre aquestes lluites en el marc de reivindicacions purament econòmiques. Però la pròpia natura de la dictadura ha condemnat al fracàs aquesta estratègia. La nova combativitat de la classe obrera conduiria per força a la lluita per l’alliberament dels presoners polítics (lluita per l’aministia)–; a la lluita per sindicats lliures i la lluita per la legalització de tots els partits obrers; per la lluita per la llibertat de premsa, la llibertat de manifestació, la lluita per l’autodeterminació de les nacions oprimides. Així, les reivindicacions polítiques i econòmiques es trobaren estretament lligades. Després de certs alts i baixos, i malgrat l’estat d’emergència proclamat per la dictadura des del 1969, onades successives de vagues generalitzades s’han deixat notar al País Basc, en la regió de Barcelona, a Madrid, a Astúries i fins i tot en regions endarrerides de Galícia. Els moviments de solidaritat contra la repressió han contribuït a polititzar un moviment vaguista que, el 1976, baté tots els records històrics amb més de 100 milions de jornades de vaga.

En aquestes lluites, el pes de la classe obrera és absolutament decisiu; a més, ha entrat en lluita per defendre els seus propis interessos de classe, i és doncs totalment irrealista esperar que limitarà voluntàriament els seus objectius a una primera etapa que seria la restauració de la democràcia burgesa. Els treballadors que es posen a ocupar les fàbriques, que aprenen a enfrontar-se a la policia i a l’exèrcit, no s’implicaran en una demostració decisiva de força amb un adversari ferotge de classe, pel plaer de recol·locar gentilment el fruit de la llur victòria entre les mans dels llurs explotadors. Inevitablement, la revolució espanyola que ve tindrà un caràcter socialista i proletari d’embàlum, és a dir que es lliurarà del seu caràcter d’accions de la classe obrera i dibuixarà la possibilitat de la conquesta del poder pel proletariat.

Això no significa pas que les reivindicacions democràtiques no puguen jugar un paper important per estimular la revolució. Això no significa pas que no puga haver-hi cap període intermediari entre la substitució del règim de «democràcia autoritària» i «d’estat fort» post-franquista, i l’establiment de la dictadura del proletariat. Això significa simplement que la direcció de la classe obrera serà cada vegada més –com el 1936– el factor decisiu pel resultat del procés revolucionari.

Un interregne democràtic-burgès pot aparèixer en el curs de la lluita de masses que sacseja, descomposa i agrana successivament el règim franquista i el seu hereu monàrquic. Però això no serà pas perquè la situació no siga pas «madura» per la conquesta del poder per la classe obrera. Això no faria més que reflectir el fet que les organitzacions de masses que els treballadors segueixen encara (i en primer lloc el PC) han reeixit provisionalment a fer refluir l’inici d’una onada revolucionària socialista vers els canals de la democràcia burgesa.

Però la durada d’aital interregne serà encara més restringida que entre el 1931 i 1936. El desenvolupament industrial que Espanya ha conegut de llavors ençà no ha fet més que tornar més explosives les contradiccions socials. La misèria dels llogaters, dels camperols pobres, de les víctimes de la crisi econòmica no deixaren pas d’unir-se amb la força crescuda de la classe obrera per sacsejar la societat burgesa fins els fonaments. La classe capitalista no trigarà pas a adonar-se que no té els mitjans per neutralitzar les forces socials revolucionàries a colps de reformes. La repressió de masses esdevindrà de nou ràpidament l’estratègia de base de la classe dominant. La classe obrera, dotada de les seues pròpies organitzacions independents, no se sotmetrà pas sense topar amb aquesta repressió, com ja no ho va fer el 1934 o el 1936.

La variant més probable, en tot estat de causa, és que aquestes lluites de masses culminen en una vaga general. Una situació de doble poder sorgiria d’aquest moviment generalitzat. La qüestió d’una Federació de repúbliques obreres de la península ibèrica es posaria així en l’ordre del dia. Conscient del caràcter probable d’aquest encadenament d’esdeveniments, la burgesia espanyola continua aferrada a un aparell de repressió heretat del franquisme, i que no és pas disposada a sacrificar sota el pretext d’una credibilitat democràtica.

Una nova generació de revolucionaris espanyols s’aixeca avui, producte de quinze anys de foment de lluites de masses obreres, estudiantils, femenines, nacionals. Aquesta generació és a punt d’assimilar les lliçons de la guerra civil de 1936-1939. És encara feble en relació a les tasques immenses que li assigna la història. Però és infinitament més forta que el grapat de trotskistes que es trobaven a Espanya durant les setmanes i els mesos decisius que el descriu el llibre de Morrow. La revolució espanyola que ve jugarà un paper decisiu en el desenvolupament de la revolució socialista a l’Europa occidental, procés en el qual el maig del 68 de França ha donat el colp de sortida. Ajudar els marxistes-revolucionaris espanyols a construir un partit leninista de masses sòlid, a construir una potent secció de la Quarta Internacional, és avui una de les tasques més urgents pels revolucionaris del món sencer. La reedició d’aquest llibre arriba en el seu moment per contribuir en aquesta tasca.

Ernest MANDEL
1 de març del 1977

Notes

[1] Per exemple, Pierre Broué et Emile Témime, la Révolution et la guerre d'Espagne, Paris 1961; Hugues Thomas, la Guerre civile espagnole (Livre de poche, 2 vol.).

[2] Un antic membre del buró polític del Partit comunista espanyol durant la guerra civil, Jesús Hernández, publicà el 1953 una violenta requisitòria contra les immiscions de Stalin i de la GPU en els afers del PCE durant la guerra civil, intitulat «Jo era ministre de Stalin». A fi de destruir una llegenda tenaç, fa subratllar el paper infame jugar per Togliatti en qualitat de principal representant de la Comintern a Espanya; aquest paper consistí alhora en imposar al PCE la línia dretana de la «revolució per etapes» (cf. el seu article sobre les particularitats de la revolució espanyola, reproduït en els seus textos escollits: Sul Movimento operaio internationale, Roma 1964) i a organitzar pràcticament el terror de la GPU a Espanya. Aquesta anàlisi ha sigut confirmada per un altre ex-dirigent eminent del PCE, Fernando Claudín, en el seu llibre la Crisi del moviment comunista internacional (Maspero).

[3] Veure per exemple: K. L. Maidanik, el Proletariat espanyol en la guerra nacional-revolucionària (Moscou 1960). L’autor reconeixia que el juliol del 1936, els treballadors havien començat efectivament a prendre el poder i havien arribat més enllà dels límits d’una revolució democràtica-burgesa. El seu llibre fou sotmès al foc d’una violenta crítica a l’URSS.

[4] Hi hagué efectivament desercions, no solament entre les tropes italianes destinades a Espanya contra els republicans, sinó fins i tot entre els pilots seleccionats de l’exèrcit de l’aire hitlerià enviat al costat de Franco, la Legió Còndor. Cf. Walter Görlitz, Der Deutsche Generalstad, Frankfurt, p. 442.