1971
Text (Rosa Luxemburg et la social-démocratie allemande), publicat el 25 de febrer del 1971.
Durant trenta anys, la tàctica de la socialdemocràcia alemanya,, «die alte bewahrte Taktik» (la vella tàctica comprovada), dominà completament el moviment obrer internacional. En veritat, feta abstracció de l'experiència, llevat dels casos aïllats de la Comuna de París i de qualques sectors del moviment obrer internacional amb predomini anarquista, és mig segle d'història de les lluites de classe qui resta marcat amb el segell de la socialdemocràcia. Aquesta influència era fins aital punt preponderant que fins i tot aquells qui, com Lenin i la fracció bolxevic, havien trencat a la pràctica amb aquesta tradició en el pla nacional, continuaven a referir-se religiosament el model alemany com un model de tàctica universalment valuós.
La «vella tàctica comprovada» tenia títols de noblesa evidents per citar en la seua defensa. Durant els quinze darrers anys de la seua vida Friedrich Engels, malgrat importants vacil·lacions [1], se'n feu defensor acarnissat, fins al punt de fer-ne un veritable certificat en el seu «testament polític», la introducció que redactà el 1895 a la nova edició alemanya de l'obra de Karl Marx, «Les lluites de classes a França» (1848-1850). Els passatges més cèlebres d'aquesta introducció se citaren innombrables vegades, en totes les llengües d'Europa, entre el 1895 i el 1914.
Els socialdemòcrates seguiren aquesta rutina entre el 1918 i el 1929, fins que la crisi econòmica mundial i la crisi de la pròpia socialdemocràcia posaren fi a aquests exercicis estèrils:
«Arreu hom ha imitat
l'exemple alemany de la utilització del dret de vot, de la
conquesta de tots els càrrecs que ens siguen accessibles,
arreu el desencadenament sense preparació de l'atac s'ha
deixat en segon terme (...)
Els dos milions d'electors que
(la socialdemocràcia alemanya) obté en l'escrutini,
inclosos els joves i les dones que hi són darrera en qualitat
de no-electors, constitueixen la massa més nombrosa, la més
compacta, el «grup de xoc» decisiu de l'exèrcit
proletari internacional.
Aquesta massa constitueix ja
ara més d'un quart dels vots emesos... El seu creixement es
produeix tan espontàniament, tan constantment, tan
irresistiblement, i, alhora tan tranquil·lament com un procés
natural. Totes les intervencions governamentals per impedir-ho s'han
mostrat impotents. Des d'avui, podem comptar amb dos milions i quart
d'electors. Si continuam endavant així, conquerirem d'ací
a la fi del segle la més gran part de les capes mitjanes de la
societat, petit-burgesos i petits pagesos, i creixerem fins a
esdevindre la potència decisiva en el país, davant la
qual caldrà que s'inclinen totes les altres potències,
ho vulguen o no. Mantindre sense defalliment aquest creixement, fins
que per aquest mateix esdevinga més fort que el sistema
governamental en el poder, no emprar pas en els combats d'avantguarda
aquest «grup de xoc» que es reforça de dia en dia,
sinó conservar-lo intacte fins al dia decisiu, vet ací
la nostra tasca principal». (Marx-Engels, (Œuvres
choisies, tome I, pages 131, 133, Moscou, Éditions du Progrès,
1955).
Certament sabem avui que els dirigents socialdemòcrates alemanys havien estrafet escandalosament el text d'Engels i n'havien desnaturalitzat el sentit, en eliminar tot ço qui restava fermament revolucionària del vell lluitador, company de Marx [2]. Però això no és pas l'essencial! El passatge que tot just hem citat és autèntic. Justifica plenament «la vella tàctica comprovada»: organitzar el màxim de membres, educar el màxim de treballadors, obtindre el màxim de vots en les eleccions, menar bones vagues per augmentar els salaris i conquerir lleis socials (per damunt de tot la reducció de la setmana laboral)—la resta vindrà tota sola, automàticament: «caldrà (sic) que totes les altres potències s'incilinen davant nostre, el nostre ascens és irresistible, cal conservar intactes les nostres forces fins al dia decisiu».
Més convincent que la benedicció del degà venerable del socialisme internacional era el veredicte dels fets. Aquests fets donaven la raó als Bebel, Vandervelde, Victor Adler, i altres pragmàtics que es conformaven de seguir aquesta rutina d'ara en endavant consagrada. Els vots creixien d'una elecció a l'altra. Si hi havia de vegades un retrocés inesperat (les «eleccions hotentots» a Alemanya, el 1907), era seguit d'una revenja particularment triomfant: en les eleccions del Reichstag del 1912, la socialdemocràcia aconseguí un terç dels vots.
Les organitzacions obreres es reforçaven contínuament, s'estenien en tots els dominis de la vida social, s'articulaven en una veritable «contra-societat» que permetia un desenvolupament continu de la consciència de classe. Els salaris augmentaven, les lleis de protecció obrera s'acumulaven; la misèria retrocedia sense desaparèixer del tot. La pujada semblava fins aital punt irresistible que embriagava no tan sols els convençuts sinó fins i tot els adversaris.
Com sempre la consciència anava darrera ja de la realitat. Tot aquest «augment irresistible» havia sigut el reflex d'un esclat del capitalisme mundial, d'una reducció secular de «l'exèrcit industrial de reserva» a Europa especialment per l'emigració d'una sobrexplotació creixent dels països colonials i semi-colonials pel capitalisme imperialista. A principis del segle XX, els recursos que alimentaven aquesta atenuació temporal de les contradiccions socio-econòmiques a Occident començaven a esgotar-se. D'ara endavant, era l'agreujament i no l'atenuació de les contradiccions socials qui era a l'ordre del dia. Ço que esperava darrera la porta, no era una era de progrés pacífic, sinó l'era de les guerres imperialistes, de les guerres d'alliberament nacional i de les guerres civils. A una llarga fase de millora hi anaven a succeir dos decenis d'estagnació i de reculada dels salaris reals. L'època de l'evolució es cloïa; l'època de les revolucions anava a començar.
La «vella tàctica comprovada» perdia tot el sentit en aquesta nova era; d'un principi d'organització s'anava a transformar en una trampa desastrosa pel proletariat europeu. La immensa majora dels contemporanis no ho havia entès abans del 4 d'agost del 1914. Fins i tot Lenin no ho comprenia pels països a l'oest de l'imperi tsaris; Trockij vacil·lava. El mèrit de Rosa, és d'haver sigut la primera a copsar clarament i sistemàtica la necessitat d'una modificació fonamental de l'estratègia i de la tàctica del moviment obrer occidental, cara al canvi de les condicions objectives, cara a l'era imperialista que s'obria [3].
Certament que la nova realitat objectiva fou copsada parcialment pels marxistes més perspicaços des de la fi del segle XIX. Els fenòmens de l'extensió dels imperis colinials, els inicis de l'imperialisme com a política d'expansió del gran capital, s'analitzen. Hilferding erigeix aquest monument remarcable que és el Capital financier. Hom registra l'aparició dels càrtels, dels trusts, dels monopolis (els revisionistes se'n serviren d'altra banda per proclamar que el capitalisme s'organitzarà més i més, i així, les seues contradiccions s'atenuaran més i més: no hi ha certament res de nou sota el sol).
A partir del congrés de la Internacional realitzat a Stuttgart, la malfiança de Lenin, de l'esquerra holandesa i polonesa, de l'esquerra belga i italiana, davant les concessions de Kautsky als revisionistes, cresqué, especialment en el domini de la lluita contra la guerra imperialista. L'oportunisme electoralista, els pactes «tàctics» amb la burgesia liberal de tal o tal grup regional o nacional (els «Badoi» d'Alemanya; la majoria del POB belga; els jauressistes a França, etc.) reberen dures crítiques: però tot resta parcial i fragmentari, i a més no du a substituir la «vella tàctica comprovada»—més que mai tabú—per una estratègia i una tàctica de recanvi.
L'única temptativa empresa en aquest sentit durant el període 1900-1914, a l'oest de Rússia, és la de Rosa. Aquest mèrit excepcional no es deu tan sols al seu geni innegable, a la seua lucidesa, a la seua adhesió absoluta a la causa del socialisme i del proletariat mundial. S'explica per damunt de tot per les condicions històriques i geogràfiques, és a dir socials, en les quals neixen i s'hi desenvolupen la seua acció i el seu pensament.
La seua posició excepcional de membre dirigent de dos partits socialdemòcrates, el partit polonès i el partit alemanya, la posà en un lloc d'observació que facilità l'enregistrament de dues tendències contradictòries en la socialdemocràcia internacional: d'una banda l'esllavissament perillós en una rutina burocràtica i més i més conservadora a Alemanya; d'altra banda l'ascens de noves formes i mètodes de lluita en l'imperi tsarista. Podia així operar, en el pla de la tàctica del moviment obrer, el mateix capgirament audaç que Trockij hi havia operat en les perspectives revolucionàries. Ja no era necessàriament el país «avançat» qui mostrava al país «retardatari» la imatge del seu propi futur. Era al contrari el moviment obrer del país «retardatari» (Rússia, Polònia), qui mostrava als països avançats d'Occident l'adaptació tàctica urgent que calia aplicar.
Certament que també en aquest sentit hi ha precursors. Parvus publicà des del 1896 un llarg estudi a la Neue Zeit, on preveu l'ús de l'arma de la «vaga política de masses» contra una amenaça de cop d'estat que suprimís el sufragi universal [4]. Aquest estudis s'inspirava de fet en una moció que Kautsky havia presentat, el 1893, a la comissió del congrés socialista de Zürich quant a la resposta a les amenaces contra el sufragi universal; Engels havia presentat una amenaça implícita anàloga. Però tots aquests globus sonda restaren aïllats. No donaren lloc a cap elaboració estratègica o tàctica sistemàtica.
En tindre una gran familitaritat amb els moviments obrers polonès i rus, Rosa fou d'altra banda ajudada per un estudi aprofundit de dues crisis polítiques que sacsejaren l'Europa occidental cap a la fi del segle; la crisi provocada per l'afer Dreyfus a França i la vaga guerra del 1902 pel sufragi universal a Bèlgica. D'aquesta doble experiència acumulà una profunda repugnància en relació al cretinisme parlamentari i una convicció creixent que la «vella tàctica comprovada» aturaria el «dia decisiu», si les masses no eren educades, amb molt de temps, en l'acció política extra-parlamentària tant bé com la rutina electoral i la pràctica de les vagues econòmiques
Però l'experiència de la revolució russa de 1905 fou l'esdeveniment que permeté a Rosa de reunir els elements dispersos d'una crítica sistemàtica de la «vella tàctica comprovada» de la socialdemocràcia occidental. Retrospectivament, és sens dubte l'any 1905 qui marca la fi del paper essencialment progressiu de la socialdemocràcia internacional i inicia la fase d'ambigüitat, que combina trets progressius que es perllonguen i influències reaccionàries que apareixen i es reforcen, per dur al desastre del 1914.
Per comprendre la importància de la revolució russa del 1905, cal recordar primer que tot que fou la primera explosió revolucionària a gran escala que Europa coneixia després de la Comuna de París, és a dir després de 34 anys! Era natural que una revolucionària apassionada com Rosa Luxemburg n'estudiàs acuradament totes les manifestacions i tots els trets particulars, per tal de treure'n conclusions quant al destí de les revolucions futures a Europa, com Marx i Engels havien fet en relació a les revolucions del 1848 i a la Comuna.
Des del punt de vista de l'elaboració d'una estratègia i d'una tàctica de recanvi de la socialdemocràcia internacional en relació a la del SPD un tret particular de la revolució russa del 1905 juga un paper decisiu. Durant decenis, el debat entre anarquistes i sindicalistes d'una banda i socialdemòcrates de l'altre, havia enfrontat els partidaris de l'acció directa minoritària amb els partidaris de l'acció de masses organitzada, essencialment «pacífica» (electoral i sindical).
Però la revolució russa del 1905 féu aparèixer una combinació imprevista de les dues parts: l'acció directa de les masses, però de masses que, lluny de complaure's en l'estat de desorganització i d'espontaneïtat, s'organitzen precisament com a conseqüència de l'acció i en vista a accions futures encara més audaces. Lenin i Rosa assenyalen el fet, poc comprès a Occident, que la revolució del 1905 era el toc de morts pel sindicalisme revolucionari a Rússia, quan durant molt de temps els sindicalistes revolucionaris havien oposat el mite de la vaga general a l'electoralisme socialdemòcrata, i en un moment on la vaga general triomfava per primera vegada en tot Europa! Haurien d'haver-se unit a Lenin qui no comprengué fins el 1914 que aquest crepuscle dels sindicalistes revolucionaris a Rússia s'explica pel fet que la socialdemocràcia russa i polonesa (o si més no la seua ala radical), lluny d'oposar-se a la vaga de masses o de frenar-la de qualsevol forma, n'esdevingué l'organitzadora i la propagandista entusiasta, és a dir que superà definitivament el vell dualisme: «acció gradual-acció revolucionària [5]».
Rosa quedà enlluernada per l'experiència de la revolució del 1905, experiència que tingué profundes repercussions al sei del proletariat de diversos països a l'oest de l'imperi dels tsars, per començar a Àustria on provocà una vaga general que conquerí el sufragi universal. Els 14 anys que li restaren de vida no foren més que un esforç ininterromput per transferir aquest ensenyament fonamental al proletariat alemany: cal abandonar el gradualisme, cal preparar-se de nou per lluites de revolucionàries de masses. L'esclat de la primera guerra mundial, de la revolució russa del 1917, de la revolució alemanya del 1918, confirmaren ço que havia vist just després del 1905.
L'1 de febrer del 1905, escrigué:
«Però també
per a la socialdemocràcia internacional, l'aixecament del
proletariat rus constitueix un fenòmen nou, que cal
primerament assimilar espiritualment. Tots nosaltres, per dialèctic
que siga el nostre pensament, restam metafísics incorregibles
adherits a la immutabilitat de les coses, en els nostres estats de
consciència immediats... És tan sols en l'explosió
volcànica de la revolució que hom percep aquell treball
ràpid i aprofundit que el jove talp havia executat. I com
alegrement és a les portes de minar el terreny sota els peus
de la societat burgesa de l'Europa occidental. Voler mesura la
maduresa política i l'energia revolucionària latent de
la classe obrera amb l'ajut d'estatístiques electorals i de
xifres de membres de seccions locals, és voler mesurar el Mont
Blanc amb l'ajut amb una agulla de sastre».
L'1 de maig del 1905, continua:
«L'essencial és
això: cal comprendre i assimilar que la revolució
actual en l'imperi dels tsars provocarà una colossal
acceleració de la lluita de classe internacional, que ens
confrontarà també en els països de la "vella"
Europe, en un termini no gaire llarg, amb situacions revolucionàries
i noves tasques tàctiques».
I el 22 de setembre del 1905, en el congrés de Jena, enfrontada als sindicalistes reformistes del tipus de Robert Scmidt, exclamà indignada:
«Els qui hagen sentit els discursos pronunciats ací fins ara quant a la vaga política de masses, certament es duran les mans al cap i es demanaran: Vivim de debò en l'any de la gloriosa revolució russa, o bé encara som deu anys abans que sorgís? Llegiu tots els dies els relats als diaris de la revolució, llegiu els comunicats, però sembla que no teniu ulls per veure ni orelles per sentir... Robert Schmidt no veu que arriba el moment que els nostres grans mestres, Marx i Engels havien previst, el moment on l'evolució es transforma en revolució? Veiem la revolució russa i seríem ases si no n'aprenem res d'ella». [6]
Retrospectivament en som segurs que tenia raó. Així com la victòria de la revolució russa del 1917 hauria sigut infinitament més difícil sense l'experiència de la revolució del 1905 i sense l'enorme aprenentatge revolucionari que representà pe desenes de milers de quadres obrers russos, una victòria de la revolució alemanya el 1918-1919 hauria sigut enormement facilitada amb les experiències de lluites de masses polítiques, extra-parlamentàries, pre-revolucionàries o revolucionàries, abans del 1914.
Hom no pot aprendre a nedar sense ficar-se a l'aigua; hom no pot adquirir una consciència revolucionària sense experiència d'accions revolucionàries. Si a Alemanya entre el 1905 i el 1914 era impossible d'imitar el 1905, era perfectament possible transformar de fons la pràctica quotidiana de la socialdemocràcia, de reorientar-la cap a una pràctica i una educació més i més revolucionàries, per preparar les masses a enfrontar-se amb la classe burgesa i l'aparell de l'estat. En refusar de realitzar aquest canvi, en aferrar-se a fórmules que perdien més i més tot sentit real, quant a la victòria «inevitable» del socialisme, la reculada «inevitable» de la burgesia i de l'estat burgès davant la «força tranquil·la i pacífica» dels treballadors, els dirigents del SPD sembraren, en el curs d'aquests anys decisius, la llavor que produí les collites amargues del 1914, del 1919 i dels 1933.
És en aquest context que cal examinar el debat sobre la «vaga de masses» desencadenat al si de la socialdemocràcia alemanya després de la revolució del 1905. Les etapes principals d'aquest debat les marquen el congrés de Jena del 1905 (en un cert sentit el congrés més «esquerranós» d'abans del 1914, sota la pressió evident de la revolució russa), el congrés de Mannheim del 1906, l'aparició el mateix any d'un pamflet de Kautsky i d'un pamflet de Rosa Luxemburg, consagrats tots dos al problema de la vaga de masses, el debat entre Rosa Luxemburg i Kautsky el 1910, el debat entre Kautsky i Pannekoek [7].
Esquemàticament hom podria resumir així el debat. Després d'haver combatut durant decenis la idea de vaga general com a «bestiesa general» («Generalstreik ist Gene ralunsinn»), sota el pretext que calia primer organitzar la gran majoria dels obrers abans que pogués reeixir una vaga general, els dirigents socialdemòcrates foren sacsejats per la vaga general belga del 1902-1903, però no emprengueren la revisió de les llurs concepciosn «pacifistes» més que d'una forma força vacil·lant [8]. El 1905, al congrés de Jena, esclata un conflicte entre els dirigents dels sindicats i els del partit, conflicte en el curs del qual els caps sindicals arribaren a suggerir que tots els partidaris de la vaga general anassen a posar les llurs idees en pràctica a Rússia i a Polòenia [9].
Amb reticència, però no sense vigor, Bebel baixà a l'arena per criticar els dirgents sindicals, i admeté la possibilitat d'una vaga política de masses «com a principi». Però s'elaborà un compromís entre el congrés de Jena i el de Mannheim. A Mannheim, el 1906, es restablí la pau al si de l'aparell. D'ara en endavant els caps dels sindicats seran reconeguts com a «competents» per «proclamar» la vaga, inclosa la vaga política de masses, després d'haver fet inventari de «l'organització», de la caixa, de les «relacions de forces», etc. Després del malaguanyat interval de la revolució russa, hom hi tornava tranquol a la «vella tàctica comprovada». Rosa fulmina, rossega els frens. Espera l'ocassió de fer un gran cop per la nova estratègia i la nova tàctica. El moment propici es presenta després que l'agitació per obtindre el sufragi universal a les eleccions del Parlament de Prússia es desencadena el 1910. Les masses reclamen acció.
Rosa fa una dotzena de trobades massives on hi assisteixen milers i milers de treballadors i de militants. Després d'unes esbatussades amb les «prohibicions» de la policia, una manifestació central, en el parc de Treptow de Berlín, reuneix 200.000 participants. Però a la direcció socialdemòcrata no li agrada aquest nou vestuari; ço que l'importa és preparar «bones eleccions» pel 1912. De nou l'agitació fou ofegada tant bon punt s'havia desencadenat.
I aquesta vegada, és el «guardià de l'ortodòxia», el propi Karl Kautsky, qui pren la iniciativa de la lluita teòrica i política de l'aparell contra l'esquerra, amb articles i pamflets pedants que demostren una incomprensió total de la dinàmica del moviment de masses [10].
A primer cop d'ull, sembla haver-se produït un capgirament d'aliances. A principis de segle, Rosa i Kautsky (l'esquerra i el centre) s'alien amb l'aparell del partit al voltant de Bebel i de Singer, contra la minoria revisionista aplegada al voltant de Bernstein. El 1905 en el congrés de Mannheim, l'aparell sindical es passà obertament al camp dels revisionistes i l'aliança Bebel-Kautsky-Rosa sembla reforçada i cimentada. Com explicar aquest brusc capgirament en l'espai de quatre anys (1906-1910)? En realitat les dades socials i ideològiques del problema diferien sensiblement de les aparences. Bebel i l'aparell del partit eren tan adherits a la «vella tàctica comprovada» el 1900 com el 1910.
Eren profundament conservadors, és a dir partidaris de l'statu quo al si del moviment obrer (sense per això haver abandonat les conviccions i àdhuc la passió socialistes, però orientades vers un futur indefinit). Bernstein i els revisionistes s'arriscaven a capgirar l'equilibri delicat entre la «vella tàctica comprovada» (és a dir la pràctica quotidiana reformista), la propaganda socialista, l'esperança i la fe de les masses en el socialisme, la unitat del partit, la unitat entre les masses i el partit.
Vet ací perquè Bebel i l'aparell del partit s'hi opsaren a fins essencialment conservadores, perquè res no hagués de canviar. Però després que la revolució russa del 1905—i les repercussions de l'era imperialista en les relacions de classes a la pròpia Alemanya—provocaren un agreujament de les tensions del moviment obrer, i que l'aparell socialdemòcrata no es trencàs en dos, a l'endemà del congrés de Jena, Bebel, Ebert, Scheidemann, preferiren la unitat de l'aparell a la unitat amb els obrers radicalitzats; és així com interpretaren la «primacia de l'organització». D'aleshores ençà l'aparell ensems trencà amb l'esquerra, ja que aquesta vegada era l'esquerra la qui reclamava que hom abandonàs la «vella tàctica comprovada», no solament la teoria, sinó més encara—pecat suprem—la pràctica rutinària. Els daus eren llençats.
L'única qüestió que restà oberta durant un cert temps fou la de l'arrenglerament de Kautsky: s'anava a arrenglerar al costat de l'aparell contra l'esquerra o del costat de l'esquerra contra l'aparell?
Després de la revolució del 1905, oscil·là un instant cap a l'esquerra. Però un incident significatiu anava a decidir la seua sort. El 1908, Kautsky redactà un pamflet titular «El camí del poder», on examinava precisament la qüestió, pendent d'ençà del famós prefaci d'Engels del 1895, de la transició de la conquesta de la majoria de les masses treballadores pel socialisme (l'objectiu esperat per la «vella tàctica comprovada») fins la conquesta del propi poder polític. Les seues fórmules eren sumament moderades i no implicaven cap agitació revolucionària sistemàtica; no s'hi entrava ni tan sols en la qüestió de la supressió de la monarquia (hom parlà púdicament de la «democratització de l'imperi i dels estats que el composen»). Però hi havia encara massa paraules «perilloses» en aquest pamflet per un Parteivorstand burocratitzat mesquí i conservador. Hom hi parlava de la possibilitat d'una «revolució». Hom hi deia igualment: «Ningú no serà prou innocent com per pretendre que passarem pacíficament i imperceptiblement de l'estat militarista a la democràcia». Aquestes fórmules eren «perilloses». Podien de fet «provocar un procés». El Parteivorstand decidí doncs de ficar el pamflet al calaix [11].
Se seguí una tragicomèdia que decidí la sort de Kautsky com a revolucionari i teòric. N'apelà a la comissió de control del partit que li donà la raó. Però Bebel deia tothora que no. Kautsky acceptà aleshores de passar sota les forques caudines de la censura del partit i de mutilar el seu propi text: tot ço que podia provocar escàndol ho eliminà. Pel text esdevingut aleshores anodí, Kautsky sortí d'aquest afer com un home sense caràcter ni espinada. La ruptura amb Rosa, el centrisme, el paper de servidor de l'aparell en el debat del 1910-1912, la capitulació innoble del 1914, etc., són continguts en llavor en aquest episodi.
No és pas per casualitat que la prova decisiva, per Kautsky i tots els centristes, fos la qüestió de la lluita pel poder, de la reinserció del problema de la revolució en una estratègia del tot fundada en la rutina reformista quotidiana. Era efectivament la qüestió decisiva per la socialdemocràcia internacional del 1905 ençà.
L'anàlisi de la primera versió del «Camí del poder» mostra que els elements centristes ja eren presents abans fins i tot que s'hi abatés la censura burocràtica. Car si, en aquesta primera versió, la descripció dels elements qui agreugen els antagonismes de classes (imperialisme, militarisme, expansió econòmica frenada, etc.) és perspicaç, hi resta la filosofia fonamental de la «vella tàctica comprovada»: la industrialització treballa per nosaltres; la concentració del capital treballa per nosaltres; el nostre ascens és irresistible, per molt que n'intervinga un accident. La hipòtesi de l'abandonament del fatalisme esperancista no s'enuncia llevat d'en el cas on «els nostres adversaris cometen una bestiesa»: un cop d'estat o la guerra mundial. En resum, hom s'hi troba tothora en el punt des d'on Parvus havia formulat el problema el 1896...
De «vagues revolucionàries», d'explosions de masses, no se'n parla gens a «El camí del poder». La revolució russa no s'invoca més que per demostrar que obre una nova era de revolucions a Orient (ço que és cert), que a través dels conflictes inter-imperialistes, aquesta era de revolucions orientals tindrà profundes repercussions en les condiccions d'Occident (ço que encara és cert) i exacerbarà incontestablement les tensions i la inestabilitat. Però no traspua res de les repercurssions de la revolució russa i d'aquesta inestabilitat en el comportament de les masses treballadores d'Occident. L'element actiu, el factor subjectiu, la iniciativa envers l'enemic, hi manquen completament. Guaitar la besties que podria cometre l'adversari, preparar-se per l'hora H per mitjans purament organitzatius, amb l'abandonament acurat de la iniciativa a l'enemic, vet ací en què es resum tota la saviesa centrista kautskiana, més tard perllongada per la dels austro-marxistes, la faillda dels quals esclatarà el 1934.
La superioritat de Rosa esclata aleshores en tots els dominis, en el curs d'aquest debat crucial. A les refèrencies ensopides, a les estatístiques amb les quals Kautsky justificava la seua tesi segons la qual «la revolució no pot mai esclatar de forma prematura», Rosa oposà una comprensió profunda de la immaduresa de les condicions que coneixerà cada revolució proletària en els seus inicis: «aquests atacs "prematurs" del proletariat constitueixen de fet un factor molt important, que crea les condicions polítiques de la victòria final, perquè el proletariat no pot esperar d'assolir el grau de maduresa política, que el farà capça d'efectuar el gran capgirament darrer, llevat de sota el foc de llargues i esforçades lluites [12]».
És del 1900 ençà que Rosa havia escrit aquestes línies, que havia formulat en realitat els primers elements d'una teoria de les condicions subjectives necessàries per una victòria revolucionària, aleshores que Kautsky resta ancorat en l'exam exclusiu de les condicions objectives, per arribar a negar que existís el problema presentar per Rosa! Amb el seu instint tan fi per la vida, les aspiracions, la temperatura i l'acció de les masses, Rosa, presenta d'ençà del debat del 1910 el problema-clau de l'estratègia obrera del segle XX, val a dir que serà debades esperar un ascens ininterromput de la combativitat de les masses, i que si es deceben per la manca de resultats i de directrius de les direccions, poden retornar a la passivitat [13].
Quan Kautsky afirma que el succés d'una vaga general «capaç d'aturar totes les fàbriques» depèn de l'organització prèvia de tots els obrers, exagera la «primacia de l'organització» fins a l'absurd. La història n'ha demostrat l'error i ha donat la raó a Rosa. Hem conegut nombroses vagues generals que han aconseguit plenament de paralitzar tota la vida econòmica i social de nacions modernes, quan tan sols una minoria de treballadors era organitzada. La vaga general francesa del maig del 68 no és més que la darrera confirmació d'una vella experiència.
Quan Kautsky respon a Rosa que «els moviments espontanis de masses inorganitzats són sempre impredictibles» i per aquesta raó perillosos per un «partit revolucionari», revela una mentalitat petit-burgesa de funcionari que s'imagina una «revolució» es desenvolupa segons un horari de ferrocarril precís. Rosa té raó mil vegades quan assenyala, contra ell, que un partit revolucionari com la socialdemocràcia russa i polonesa del 1905 es distingeix precisament per la seua capacitat de comprendre i de copsar tot ço que hi ha de progressiu en aquesta inevitable i saludable espontaneïtat de les masses, per concentrar-ne l'energia en el pla revolucionari que ha formulat i encarnat en la seua organització [14]. Ha calgut tot el conservadurisme nascut de la burocràcia estaliniana per reprendre contra Rosa l'acusació infundada que la seua anàlisi dels processos revolucionaris del 1905 atorga «massa importància» a l'espontaneïtat de les masses, «massa poca al paper del partit» [15].
Si Rosa és culpable d'una «teoria de l'espontaneïtat» (cosa que és lluny d'haver-se demostrat), no ho és certament pel seu judici del caràcter inevitable d'iniciatives espontànies de masses en el curs d'explosions revolucionària—en aquest pla té raó amb un 100%—, ni per qualsevol il·lusió que patís per remetre's a aquesta iniciativa espontània pel triomf de la revolució o, ço que és el mateix, perquè d'aquesta iniciativa sorgís l'organització que conduirà la revolució a la victòria, que aital teoria es manifesta. No fou mai culpable d'aquests infantilismes xarons dels espontaneïstes d'avui.
Ço que dóna a la «vaga política de masses» una importància excepcional en el disseny de Rossa, és que hi veu el mitjà essencial per educar i preparar les masses per les col·lisions revolucionàries venidores (més ben dit: per educar-les i per crear les condicions propícies perquè puguen realitzar aquesta educació per la pròpia acció). Sense haver elaborat una estratègia de reivindicacions transitòries, havia tret la conclusió de tota l'experiència passada que no aconseguia de posar fi a la pràctica quotidiana que es resum en les lluites electorals, les vagues econòmiques i la propaganda abstracta «pel socialisme». La «vaga política de masses» era, per ella, el mitjà essencial per depassar aquesta rutina.
Confrontació amb l'aparell d'estat, elevació de la consciència política de masses, aprenentatge revolucionari eren entesos en base a una perspectiva revolucionària clara que preveia crisis revolucionària amb un termini relativament curt. Si Lenin havia fundat el bolxevisme en la convicció de l'actualitat de la revolució a Rússia, si no ha estès aquesta noció a la resta d'Europa fins al 4 d'agost del 1914, és a Rosa a qui correspon el mèrit d'haver concebut per primera vegada una estratègia socialista fundada en aquesta mateixa imminència de la revolució, al propi Occident, des de l'endemà de la revolució russa del 1905. même, dès le lendemain de la révolution russe de 1905.
Que tenia una visió realista—i per tant profètica del paper que l'aparell burocràtic del moviment obrer podia jugar en aital crisi revolucionària—ho demostra el seu discurs al congrés de Jena, del setembre del 1905:
«Les revolucions anteriors, i particularment les del 1848, han demostrat que en el curs de situacions revolucionàries, no són les masses qui cal frenar, sinó els defensors parlamentaris, per impedir-los de traïr les masses [16]».
Després de l'experiència amarga que enregistrà entre el 1906 i el 1910, les seues paraules foren encara més clares quan retorna al mateix subjecte el 1910:
«Si la situació revolucionària arriba a desplegar-se completament, si les vagues de lluita ja s'han elevat prou alt, aleshores no hi haurà cap fre dels dirigents del partit que puga aturar gran cosa, aleshores la massa esbandirà simplement els seus dirigents qui vulguen oposar-se a la tempesa del moviment. Això podria produir-se un dia a Alemanya. Però jo no crec que des del punt de mira de l'interès de la socialdemocràcia, siga necessari i adient d'anar en aquesta direcció [17]».
En el context del «gran pla» de Rosa—dur la socialdemocràcia a abandonar la «vella tàctica comprovada» i preparar-se per les lluites revolucionàries que jutjava imminents—, la seua activa ensems adquireix una unitat manifesta.
L'anàlisi de l'imperialisme no es correspon tan sols a preocupacions teòriques autònomes, sinó que aquestes preocupacions havien sigut reals [18]. Tenia per objectiu de despullar una de les causes principals de l'agreujament de les contradiccions al si del món capitalista ensems, i al si de la societat alemanya (europea) en particular. Similarment l'internacionalisme no es concep simplement com un tema propagandístic més o menys platònic, sinó en base a dues exigències, la relacionada amb la internacionalització progressiva de les vagues, i la que es relacionava amb la preparació del proletariat per a la lluita contra la guerra imperialista que s'apropava. La campanya internacionalista sistemàtica que Rosa menà durant vint anys en la socialdemocràcia internacional era funció d'una perspectiva revolucionària i d'una tria estratègica, igual com la seua campanya per la «vaga política de masses» i la seua anàlisi profunda de l'imperialisme.
També val això per la seua campanya anti-militarista i anti-monàrquica. Contràriament a una idea fortament estesa, i que fins i tot comentaristes favorables a Rosa repeteixen de vegades [19], la campanya anti-militarista de Rosa no era tan sols deguda al seu «odi» (o la seua «por» a la guerra), sinó a una comprensió precisa del paper de l'estat burgès que calia abatre per fer triomfar la revolució socialista. El 1899, escrigué a la Leipziger Volkszeitung: «La potència i el domini, tant de l'estat capitalista com de la classe burgesa, es concentren en el militarisme».
Així com la socialdemocràcia representa l'únic partit polític que combat el militarisme per raons de principis, aquesta lluita de principis contra el militarism pertany a la pròpia natura de la socialdemocràcia. «Abandonar el combat contra el sistema militar duria a la pràctica a negar directament la lluita contra l'ordre social» [20].
I a «Reforma o revolució», repetirà l'any següent de manera resumida, els seus comentaris quant al servei militar obligatori, que si bé prepara els fonaments materials de l'armament general del poble, ho fa «sota la forma del militarisme modern, que expressa de la forma més frapant el domini del poble per l'estat militarista, el caràcter de classe de l'estat». Que hom compare aquestes fórmules d'una claredat lluminosa i hom veurà la distància que les separa, no tan sols de les elucubracions d'un Bernstein, sinó àdhuc de la fraseologia cabra de Kautsky de la «democratització (sic) de l'imperi».
Hom comprèn aleshores quina immensa còlera degué agafar Rosa quan veié que els propis reformistes, que li havien retret d'«arriscar-se a vessar la sang de les obrers» amb la seua tàctica aventurerista» [21], feien vessar la sang dels obrers després d'agost del 1914 a una escala mil vegades més gran, no per la llur pròpia causa, sinó per la dels llurs explotadors. És aquesta indignació que l'inspirà fórmules severes: «la socialdemocràcia no és més que un cadàver pudent», «els socialdemòcrates alemanys són els bandolers més grans i més infames que hagen viscut en aquest món [22]».
Precisament els seus errors són funció del gran disseny que dominà la seua vida. Si s'errà efectivament en l'apreciació recíproca dels bolxevics i dels menxevics a Rússia, si combaté l'«ultra-centralisme» de Lenin, mentre aprovava el règim de ferro ultra-centralista que Jogisches havia instaurat en el seu propi partit polonès clandestí [23], si s'inclinava a confiar massa en l'educació socialista de l'avantguarda obrera, si subestimà la necessitat de forjar quadres obrers capaços de guiar les masses més grans, entrades espontàniament a l'acció amb l'esclat de la revolució, si per aquesta mateixa raó abandonà la formació d'una tendència i d'una fracció d'esquerres organitzada al si del SPD des del 1906 (la formació d'un nou partit era impossible abans que la traïció dels dirigents no es concretàs amb actes comprensibles per les masses obreres), ço que costà car a la jove Spartakusbund i al jove KPD, que degué seleccionar una direcció en plena crisi revolucionària per comptes d'haver aprofitat el deceni anterior per arribar a aquest fi, és perquè era dominada per una malfiança creixent envers els aparells de funcionaris i secretaris professionals, dels quals va poder jutjar les malifetes a lloc, molt millor i molt abans que Lenin.
Lenin arriba a les mateixes conclusions que Rosa quant a la socialdemocràcia alemanya el 1914. En deduí que ço que és essencial pel proletariat, no és «l'organització» de totes totes, sinó l'organització de la qual el programa i la fidelitat pràctica, quotidiana, a aquest programa, garantesquen que serà un motor i no un fre a l'aixecament revolucionari de les masses. Rosa arribà a la mateixa conclusió que Lenin quant a la necessitat d'una organització separada de l'avantguarda revolucionària el 1918, quan havia entès a fons que no n'hi havia prou amb confiar a l'impuls de les masses o a la llur espontaneïtat per agranar el fre dels funcionaris socialdemòcrates d'ara en endavant contra-revolucionaris.
Però el mèrit que recau en Rosa en l'elaboració del marxisme revolucionari contemporani és immensa. Fou la primera en posar, i en començar a resoldre, el problema de l'estratègia i de la tàctica marxista revolucionària per tal de fer triomfar els aixecaments de masses en els països capitalistes altament industrialitzats.
Notes
[1] Així, quan el perill de guerra es precisà per primera vegada a principis dels anys 90, Engels afirmà que en cas de guerra, la socialdemocràcia es veuria obligada a prendre el poder, i expressava la temor que això acabàs malament. Expressà en la mateixa lletra a Bebel la seua convicció que «serem al poder abans de la fi del segle» (lletra del 24 d'octubre del 1891). En una lletra precedent, de l'1 de maig del 1891, s'hi rebel·la contra la censura que Bebel volia aplicar en la publicació de les crítiques del programa de Gotha, i fustigà la supressió de la llibertat de crítica i de discussió al si del partit. (August Bebel: Briefwechsel mit Friedrich Engels, Mouton et Co, 1965, pages 465, 417.)
[2] Engels escrigué a Kautsky l'1 d'abril del 1895: «Veig avui a Vorwärts un extracte de la meua introducció, reproduïda sense el meu coneixement i disposada de forma que hi aparec com un adorador plaent de la legalitat a tot preu. Així voldria per tant que “la introducció” aparegués sense retallades a la Neue Zeit, per tal que aquesta impressió vergonyosa rebés resposta». Sota el pretext de l'amenaça de persecucions legals, Bebel i Kautsky refusaren de fer-ho. Engels es deixà convèncer i no insistí més en una reproducció integral de «La Introducció». Això no tingué lloc fins després del 1918, per iniciativa de la Internacional comunista.
[3] Trockij havia expressat un avís anàleg al de Rosa Luxemburg a «Balanç i perspectives», redactat el 1906, on posava l'accent en el caràcter més i més conservador de la socialdemocràtica. Però en base a les lluites de fraccions en la socialdemocràcia russa i les posicions conciliadores que hi adoptà, s'apropà de nou a Kautsky el 1908, i li dóna suport contra Rosa en el debat de la «vaga política de masses». Lenin adopta una atitud més prudent en relació al conflicte Kautsky-Rosa el 1910, en voler impedir un «bloc» entre Kautsky i els menxevics. Al seu article «Dós mons», consagrat a la socialdemocràcia alemanya, afirmà que les divergències entre els marxistes (entre els quals hi comptava no tan sols Rosa i Kautsky sinó també Bebel) no són més que de natura tàctica i són del tot menors. Lloava la «prudència» de Bebel i justificava la tesi segons la qual és preferible d'abandonar a l'enemic la iniciativa que obrir les hostilitats (Œuvres, vol. XVI, pp. 322 à 330, Paris-Moscou).
[4] L'article titulat «Staatsstreich und politischer Massenstreike» fou publicat originalment a la Neue Zeit. Fou reproduït a l'antologia «Die Massenstreikdebatte», publicada per l'Europäische Verlagsanstalt (Frankfurt 1970), pages 46-95.
[5] A Reforma o revolució? Rosa ja escrivia: «Es reserva a Bernstein la consideració la baixesa del parlamentarisme burgès com l'organisme cridat a realitzar la transformació social més formidable de la història, val a dir el trànsit de la societat capitalista a la societat socialista». Tota aquesta crítica del parlamentarisme, tota aquesta anàlisi del declivi del parlament burgès, redactada el 1900, conserva una frescura i una actualitat sense cap comparació amb qualsevol anàlisi de cap autor marxista consagrat a l'Europa occidental posterior al 1914. Rosa explica en el mateix sentit el reforçament del sindicalisme revolucionari a França per la profunda decepció del proletariat francès amb el parlamentarisme jauressista (article aparegut a la Sachsische Arbeiterzeitung del 5-6 de desembre del 1904. R. Luxemburg : L'État bourgeois et la révolution, éd. de la Brèche, 1978).
[6] Aquestes citacions són extretes d'un article aparegut a la Neue Zeit «Nach dem ersten Akt», a la Sachsische Arbeiterzeitung, «lm Feuerscheine der Revolution», i del discurs pronunciat al congrés socialdemòcrata de Jena (veieu Rosa Luxemburg: Ausgewiihlte Reden und Schriften, tome Il, Dietz Verlag, Berlin 1955, pàgines 220-221, 234- 235 et 244).
[7] Un bon resum d'aquest debat el forneix la introducció d'Antonia Grunenberg a Die Massenstreikdebatte, op. cit., pàgines 5-44.
[8] Per exemple al seu article «Die Lehren des Bergerbeiter-steik» (Les lliçons de la vaga dels miners) aparegut a la Neue Zeit el 1903.
[9] Rosa Luxemburg: discurs del 21 de setembre del 1905 a Jena (Ausgewiihlte Reden und Schriften, II, pàgines 240-241).
[10] Veieu especialment el seu article «I ara?» (Neue Zeit, 1910), amb les seues distincions entre «vaga d'advertiment» i «vaga comminatòria» (una distinció que prové del llibre que Henriette Roland-Holst havia dedicat a la vaga de masses), «vagues econòmiques» i «vagues polítiques», «estratègia d'impuls» i «estratègia d'assalt», etc. (Die Massenstreikdebatte, pàgines 96-121).
[11] Veieu l'edició de Chemin du pouvoir, aux Éditions Anthropos (paris, 1969), amb una presentació i lletres a l'annex que aclareixen aquest trist afer.
[12] Rosa Luxemburg: Ausgewiihlte Reden und Schriften, II, pàgina 136.
[13] lbid., pàgines 325-326, 330. Es tracta d'extractes de l'article aparegut a la Dortmunder Arbeiterzeitung i titulat: «Was Weiter?».
[14] És una simple calúmnia propaganda pels estalinians (i «innocentment» repetida pels espontaneïstes d'avui) que Rosa havia atribuït «tot el mèrit» de la revolució del 1905 a les masses desorganitzades, sense esmentar el paper del partit socialdemòcrata. Vet ací, entre moltes d'altres, una citació que prova ço contrari: «I encara que, en un primer moment, la direcció de l'aixecament ha pogut vaure a mans de dirigents fortuïts, encara que l'aixecament puga aparentment complicar-se amb tota mena d'il·lusions i de tradicions, no és més que un resultat de l'enorme educació política que s'ha fet durant les dues darreres dècades amb l'agitació socialdemòcrata clandestina de dones i homes de les capes de la classe obrera. A Rússia com al món sencer, la causa de la llibertat i del progrés social és a mans del proletariat conscient» (8 febrer del 1905, a Die Gleichheit. Ausgewiihlte Reden und Schriften, 1, pàgina 216).
[15] Cf. la biografia de Rosa per Fred Oelssner, Dietz-Verlag, Berlin, 1951, especialment, les pàgines 50-53.
[16] Ausgewiihlte Reden und Schriften, 1, page 245.
[17] «Theorie und Praxis» (Neue Zeit, 1910, reproduïda a Die Massenstreikdebatte, op. cit., pàgina 231).
[18] Rosa escrigué que en redactar la seua «Introducció a l'economia política» topà amb una dificultat teòrica quan volgué demostrar les traves a la realització de la plus-vàlua. D'ací el seu projecte de redactar «L'acumulació del capital».
[19] Assenyaladament Antonia Grunenberg, al Prefaci («Einleitung») a Die Massenstreikdebatte (op. cit., pàgina 43), on afirma que en l'oposició de Kautsky i de Rosa, Pannekoek hauria formulat concepcions estratègiques quant a la conquesta del poder, en posar la qüestió de la lluita contra el poder de l'estat.
[20] Ausgewiihlte Reden und Schriften, I, pàgina 47.
[21] Ibid., pàgina 245.
[22] Discurs programàtic pronunciat per Rosa en el congrés de fundació del KPD (a Œuvres II, escrits polítics 1917-1918, ed. Maspero, p. 101). La seua ira era particularment forta quan després de l'armistici del 1918 els caps del SPD provaren d'utilitzar els soldats alemanys contra la revolució russa als països bàltics.
[23] Fa poc, Edda Werfel ha fet aparèixer a Polònia la correspondència Rosa Luxemburg-Leo Jogisches, que fornirà importants materials suplementaris per l'estudi de la pràctica i teoria de Rosa en la «qüestió organitzativa» al si del seu propi partit polonès. Hom anunciat una traducció parcial d'aquesta correspondència al francès per Éditions Anthropos i en alemany a l'Europäische Verlagsanstalt.