Redacció:
(Een
revolutionaire strategie in het huidige kapitalisme) Transcripció
d'una ponència de formació a Dordrecht, el 16 i 17 de
març, amb la participació de S. J., Politeia, del
Moviment d'Estudiants Socialistes Flamencs i de la Jove Guàrdia
Socialista.
Aquesta versió: d'acord amb
la publicada per De Militant, Sint Kwintensberg 46, Gent.
[1]
Transcripció:
Adrien Verlee, el juliol del 2004
HTML: Maarten
V, pel Marxists Internet Archive, el juliol del 2004.
Continguts
Els trets principals del capitalisme
1. La polarització
de la societat en classes antagòniques
2.
La burgesia té el monopoli de la possessió dels mitjans
de producció
(a) augment
inconfusible dels ingressos mitjans del treballador
(b)
el capitalisme no pot satisfer les necessitats creixents
3. El caràcter cíclic de l'economia capitalista
1. Un desenvolupament tecnològic accelerat
(a) els
kondratievs
(b) la cursa armamentística
permanent
2. Una tendència creixent a la planificació i programació econòmiques
(a) programació
econòmica
(b) programació social
3. Les crisis s'atenuen en recessions
(a) la protecció
social dels ingressos
(b) les inversions
estatals
La sociologia del capitalisme madur
1. diferenciació
del treball productiu
2. diferenciació
del consum
Problemes d'una estratègia socialista revolucionària
1. La consciència
socialista
2. Els punts de trencament en la
societat capitalista
(a) les crisis
estructurals periòdiques
(b) la tensió
entre l'ús col·lectiu i individual
(c)
l'economia de mercat versus l'economia de l'abundància
(d)
l'estructura interna de les empreses
(e) la
joventut davant els problemes internacionals
Quan parlam del capitalisme actual en l'Europa occidental, ens ocupam de fet de dues coses diferents:
- d'una estructura que s'ha mantingut invariable en grans línies d'ençà dels inicis de la forma de producció capitalista;
- dels canvis que han tingut lloc en aquesta estructura durant els darrers vint anys o encara menys.
Em sembla ben important mantindre junts aquests dos aspectes, i no extreure dels canvis ocorreguts la conclusió que la pròpia estructura ha canviada, ja que això ens duria inevitablement a treure'n conseqüències polítiques parcials que ens impedirien d'entendre correctament l'evolució dels darrers anys en el camp de l'economia i de la societat.
Quan dic que l'estructura del capitalisme és fonamentalment encara l'estructura clàssica de la societat burgesa, vull dir amb això que el capitalisme conserva intactes els seus trets principals.
Això suposa:
1. que encara hi ha una—sempre creixent—majoria de la població que es veu forçada a vendre la seua força de treball perquè no és capaç d'aconseguir d'una altra manera els mitjans de vida elementals i necessaris;
2. que es veu forçada a vendre la força de treball a una petita classe social que té el monopoli de la possessió dels mitjans de producció;
3. i que el sistema econòmic encara es basa en la iniciativa particular i es troba amenaçada per un nombre com més va més petit de grups capitalistes, però que resta d'altra banda caracteritzada per decisions descentralitzades en el camp de les inversions. I d'aquesta descentralització en darrer terme provenen els cicles econòmics, on se succeeixent períodes de creixement i de crisis, que hom anomena ara recessions, però que en realitat encara són crisis econòmiques.
Aquests tres trets principals de la forma de producció capitalista es presenten avui de forma similar a com ho feien fa cinquanta o cent anys, i en certa forma són més vàlids encara avui que abans. L'esquema clàssic de la societat capitalista com l'explica Marx a El capital, anticipà en un cert sentit la situació actual. En la crítica burgesa o petit-burgesa del marxisme hom afirma avui sovint que les concepcions econòmiques de Marx són del segle XIX. Crec que seria molt més correcte afirmar que l'anàlisi social que féu Marx, s'avançà a la realitat del seu temps i respon molt més a la realitat present. Revisam breuement aquests tres tres principals.
Començarem primer amb la divisió de la població en una banda d'un nombre sempre creixent d'assalariats que es veuen forçats a vendre la seua força de treball, i de l'altra un nombre sempre minvant de grans societats capitalistes, que posseeixen els mitjans de producció. Aquesta fenomen ja arribà en els primers 30-40 anys a un desplegament complet. En la majoria de països capitalistes—amb l'excepció potser de la Gran Bretanya i en certa forma de Bèlgica—encara hi havia després de la primera guerra mundial una part força important de la població, petits pagesos, artesans, comerciants, independent (en el sentit d'ésser propietaris dels propis mitjans de distribució). Aquesta part de la població suposava en gairebé tots els països de l'Europa occidental un 30, 40 i de vegades un 45% de la població treballadora. Fa tan sols 40, 30, 20 anys el procés d'industrialització en el seu sentit literal realizà un enorme desplegament, de forma que aquesta part de la població es reduí a un 20, 15, de vegades no pas més d'un 10% de la població, com és avui el cas dels països capitalistes més desenvolupats, en primer lloc dels Estats Units, Alemanya occidental, Gran Bretanya, etc.
Us haureu adonat que no he considerat la misèria de la població, els baixos salaris, o les llargues jornades laborals entre els trets del sistema capitalista de producció. Crec que això segueix l'anàlisi tradicional marxista que no assum les proporcions en la distribució, ni la divisió de la renda nacional, ni criteris morals d'allò que hom coneix en la història com a ‘miserabilisme’, sinó que assum criteris científics objectius d'estructures de classe i divisions en classe per caracteritzar el sistema capitalista. I en El capital van Marx, en una obra ja madura, trobam la fórmula definitiva:
“Si els salaris són ara baixos o alts, això no és el més important, el més important és que el treball assalariat existeix, i que el treball assalariat du a una polarització de la població, a l'enriquiment d'uns pocs a costa de la riquesa creada per deu vegades més gent».
I així arribam a una descripció més detallada de la segona condició per l'existència d'un sistema de producció capitalista, és a dir el monopoli dels mitjans de producció en les mans d'un nombre força petit de grans societats capitalistes, bancs, grups capitalistes, trusts monopolístics i les famílies que el dominen.
Aquest monopoli recolza principalment en el fet que el capital mínim que es necessita per accedir als negocis, ha augmentat enormement en el curs dels darrers 30-40 anys. En l'actualitat hom ha d'invertir en la majoria d'indústries de processament de l'Europa occidental 50.000 £ per treballador per poder obrir una petita empresa. Hom ha de dedicar així 1.000.000 £ per poder establir una companyia industrial força petita amb tan sols vint treballadors, i quan hom arriba a una companya mitjana amb dos-cents treballadors i la resta de personal, hom arriba a xifres que un treballador o un empleat comuns mai no veuran d'una sola vegada.
És de gran importància entendre això, adonar-se de com s'esvaeix en realitat l'augment d'ingressos de la gent comuna.
El desenvolupament del sistema de producció capitalista, que sens dubte és parell amb el desplegament de la tècnica i de la civilització—un fenomen en el qual Marx ja insistia força, molt més fortament que els apologetes dels capitalisme del seu temps—, ha tingut una conseqüència ambígua pels obrers i empleats dels països capitalistes.
D'una banda ha produït un cert augment dels ingressos mitjans, com a resultat de les circumstàncies particularment favorables del mercat mundial, és a dir degut a la reserva industrial que hi havia al costat d'occident per reproduir-se en els països colonials, amb la conseqüencia que fou allà, i no ací, on es produí la pressió en els salaris. Així el moviment sindical modern va aconseguit a teavés de la lluita de classe obrera uns salaris més alts i unes milliors condicions laborals.
D'altra banda, però, el mateix desplegament de les forces de producció força un nivell de vida més alt pels treballadors a occident—en part a costa dels països colonials i semi-colonials—, mentre que el mateix desplegament de la tècnica i de la civilització també augmenta les necessitats de la població. En cert sentit és un factor que actua permanentment. En un sistema de producció coordinat per una economia de mercat és inevitable que els empresaris vulguen vendre els llurs productes i així contínuament proven d'estimular amb reclams i altres mitjans l'aparició de noves necessitats entre les masses de la població. Hom pot afirmar que l'augment d'ingressos en la població d'occident és lent a escala històrica—és a dir, 60-70 anys—, en relació a aquest augment de les necessitats. D'això en resulta que el treballador tot i veure en augment el seu nivell de vida, continua sense esdevindre posseidor de reserves monetàries amb les quals podria independitzar-se, és a dir que continua així com a proletari.
Pel tercer element de la definició del sistema de producció capitalista no ens cal, crec, esmerçar gaires mots, després de les experiències dels darrers anys que posaren fi a les il·lusions que havien perdurat en aquest sentit uns 15 anys. Ens mostraren com encara som sota la influència de les fluctuacions de les inversions privades, i que els temps de les crisis econòmiques encara no han desaparegut del capitalisme. Potser ens pot consolar pensar que Marx ja va escriure fa 100 anys, que en cada cicle industrial els capitalistes diuen haver après la lliçó del passat i que ja no ha de vindre cap més crisi, per adonar-se uns anys després que aquesta previsió no s'ha de complir.
Hem tingut en els anys 1950-1965 un bombardeig ideològic d'aquestes il·lusions, en primer lloc a l'Alemanya occidental, on de fet no ha aparegut cap involució absoluta de la producció industrial, de forma que hom deia: ara els capitalistes han après gràcies a la intervenció estatal, etc., a evitar les crisis econòmiques. Fins que vam experimentar la recessió del 1966-67, que ha afectat més o menys a la pràctica tots els països de l'Europa occidental—amb l'excepció d'Itàlia, i que generà a Europa occidental unes desocupacions que depassaren el llindar dels 3 milions en certs moments.
Cal assenyalar especialment que les causes d'aquesta recessió no eren en la política monetària i financera dels bancs centrals, ni en les restriccions dels crèdits, com qualcuns pensen, sinó en els fenòmens clàssics del cicle industrial sota el capitalisme, i especialment en el potencial creixent de sobreproducció que ara hom denomina «capacitat redundant». Aquesta sobrecapacitat ha crescut de forma continuada des de l'inici dels anys seixanta a Alemanya occidental fins a un 10-20% de la capacitat total de producció, i tard o d'hora ha de dur inevitablement a un escurçament de les inversions, ja que els empresaris a la fi no continuaran a comprar més màquines, quan les ja presents no poden treballar a ple ritme. Els bancs centrals han accelerat aquesta recessió inevitable amb la llur política de restricció de crèdits, amb l'objectiu d'atenuar-la més que no ho seria si es deixàs desenvolupar espontàniament fins a la fi. Si els bancs no haguessen actuat, llavors aquesta recessió hauria esclatat un o dos anys més tard, però hauria adoptat formes molt més dures.
Així val, força resumit i simplificat, pels qui vivim encara en una societat capitalista, on per tant s'hi dóna una gran concentració de poder en un pol de la societat, i de l'altra banda una manca gairebé total de possessió.
Finalment vull insistir en aquest sentit en un altre punt, que és una llegenda que la possessió es divideix en l'actualitat de forma més democràtica que abans. Hi ha hagut certament un anivellament força restringit dels ingressos en els darrers 30-40 anys, és a dir que la part correponent a les famílies d'ingressos inferiors ha augmentat d'un 50 o 55% en uns pocs punts (3 o 4). Contràriament no hi ha la més petita prova per l'afirmació que la distribució de la propietat en l'actualitat siga més uniforme que en el passat.
Quan consideram les estatístiques que tenim (no hi ha gaire sobre això, ja que és un dels aspectes misteriosos i foscos de la societat capitalista que hom no deixa alegrement a la vista), llavors hauríem de constatar que la concentració de la possessió no ha disminuït a llarg termini ni el més mínim, i que en tots els grans països occidentals, un 1, 2, 3, com a molt un 4% de la població té a le mans aproximadament la meitat de tota la possessió privada de béns mobles i immobles.
I quan examinam la concetració dels béns mobles—i això és decididament el més important, perquè de la propietat immoble que consisteix en mansions milionaris, que en realitat són béns de consum perdurables, no s'hi treuen mitjans de producció—llavors la concentració és encara molt més gran, i veiem com, per exemple, als Estats Units s'hi dóna una situació on més de la meitat de tots els ingressos de les societats anònimes americanes són a mans d'un 0,1% de la població.
Quins són així els nous elements que s'han desenvolupat damunt el fonament d'aquesta estructura capitalista clàssica i que s'hi han entrelligat? Hem limitaré als principals, que ens poden donar un concepte del desenvolupament socio-econòmic objectiu de l'Europa occidental i guiar en una estratègia socialista pel moviment obrer de l'Europa occidental.
En primer lloc s'hi observa una acceleració innegable del desenvolupament tecnològic, i per tant una acceleració dels processos econòmics fonamentals que en darrera instància determina la societat capitalista amb la renovació tecnològica. Al meu parer aquesta acceleració coincidex fonamentalment amb dues alternacions, de les quals una no és permanent, però l'altra malauradament actuarà per un període força llarg.
El primer és ço que hom anomena en la història de l'economia capitalista un llarg cicle de creixement expansiu, que va començar a la fi dels anys trenta, i que probablement es troba ja a les acaballes. Aquest nou cicle seria determinat per una nova revolució industrial.
La millor anàlisi en aquesta àrea prové de l'economista rus Kondratiev. El gran economista burgès austríac, després americà, Schumpeter tracta també aquest problema en una de les seues obres principals, Business Cycles. Però també els marxistes, el propi Marx, Trockij i altres han escrit sobre aquests llargs cicles de la història del capitalisme.
S'ha reconegut sens dubte que és millor parlar del cicle industrial a mig termini, el cicle fonamental per tant de l'economia capitalista, com un cicle de 7 a 10 anys (és a dir en temps de Marx—en l'actualitat de 5 a 7 anys), un cicle per tant que inclou el creixement conjunctural, la crisi, la depressió, la recuperació, etc.
Però quan examinam la història del capitalisme de més a prop, descobrim que hi ha períodes de més llarga durada, de 20 a 25 anys, durant els quals o les crisis són més fortes, o el creixement conjunctural més breu, o bé, en el cas contrari, les crisis més breus i febles i el creixement conjunctural de més llarga durada i abast més gran.
La determinació de llargs cicles o bé d'estagnació, o de tendència fonamentalment expansiva, depèn en darrera instància d'un moviment rítmic de la tecnologia, és a dir que en la qüestió de si ens trobam en un període de llarg termini on s'introdueixen massivament noves tècniques, o si de l'altra banda ens trobam en un període de llarg termini on les noves tècniques són per dir-ho així ‘digerides’, aplicades, més que no pas introduïdes.
No tornaré als inicis del sistema capitalista de producció per mostrar l'existència d'aquests períodes, però vull recordar breument que:
1. un període amb una tendència fonamental expansiva començà vers el 1849-50, després de la crisi del 1846-47, i arribà fins als inicis dels anys ‘70, un període que coincidí amb la gran construcció de línies fèrries i l'aplicació de la màquina de vapor en la majoria d'indústries de processament d'Occident—a l'Europa central, i a Amèrica del Nord;
2. un període amb una tendència fonamental d'estagnació, des del 1873 fins als inicis dels anys noranta, el conegut període d'estagnació de llarga durada, com el descrigué Engels;
3. deprés de nou un període amb una tendència fonamental expansiva, des dels inicis dels anys noranta fins a la primera guerra mundial; aquest és el període del motor elèctric, del petroli, de l'automòbil, i per tant de la segona gran revolució industrial;
4. després un període amb una tendència fonamental d'estagnació, des del 1913 fins al llindar de la segona guerra mundial;
5. i de llavors ençà coneixem un període amb tendència fonamental expansiva, que probablement ara s'acaba.
Aquesta afirmació és força controvertida, tant entre els marxistes com entre els no-marxistes, però al meu parer forneix molts elements per copsar millor què ha passat en els darrers 25 anys.
Hi ha però encara un altre element que pot explicar perquè aquesta renovació tecnològica té lloc més ràpidament que en el passat, precisament la cursa armamentística permanent que ha conegut l'economia occidental d'ençà de la segona guerra mundial, una cursa lligada a un sistema econòmic que no és capitalista, ni lligada als problemes de valorització (bescanvi capitalista) i de guany que ha d'aconseguir el capital invertit, i per tant capaç d'aplicar en l'armament tota innovació tecnològica, i en fer-ho obliga el capitalisme a fer el mateix. Mentre que aquests invencions temps enrera restaven congelades per aplicar-les després de la completa obsolescència de les màquines existents o, en temps de guerra, per introduir-les massivament i simultània, mentre que en el passat hi havia la tendència d'aplicar més o menys, ara hom es troba que, sota la cursa armamentística permanentment en funcionament, s'han d'aplicar immediatament, primer en el sector militar de l'economia, i després en les altres branques industrials.
I una acceleració de la renovació tecnològica suposa d'una banda: un cicle més curt (les recessions als Estats Units que han tingut lloc en el 1949, el ‘53, el ‘57, el ‘60—o les del ‘66-‘67 que encara no és del tot clara—, suposen que en aquest període el cicle s'ha reduït ara de 7-10 anys, a 5-7 anys), i d'altra banda: un creixement conjunctural més perllongat, una activitat inversora superior, que suposa per tant un nivell mitjà més elevat de l'activitat econòmica que en períodes amb unes inversions inferiors. La renovació tecnològica accelerada és per tant un dels trets principals del capitalisme madur, i ens du a un segon fenomen obligat, que té un profund impacte en el capitalisme madur.
En la mesura que és possible en el marc de l'economia capitalista. El canvi tecnològic accelerat suposa un termini més breu per la depreciació del capital fix: les màquines no poden ara durar més de deu anys, però es paguen completament en, posam, cinc anys. Com a resultat la pressió damunt el capitalista per planificar ben precisament els costos sorgeix a llarg termini.
Quan la renovació del capital fix té lloc en deu anys, i hi ha un any de mala conjunctura, això es pot estendre a un 5-10% de depreciació en els anys següents. Però quan això té lloc en cinc anys, es pot estendre en un percentatge superior en els anys següents, i asoleix una xifra massa alta, com a resultat de la qual apareix l'amenaça d'un esquema de depreciació completa. No és casual que l'ex-comissari general de la Comissió Planificadora de França, Mossé, haja publicat un llibre sota el títol Le plan, ou l'anti-hasard. Els capitalistes ja no es poden permetre sota aquestes circumstàncies el luxe de l'atzar.
Hem de tractar així amb una planificació de costos a llarg termini, com un intent de programació per fer front a la depreciació del capital fix a llarg termini.
(Sota el capitalisme monopolístic això du a un nou fenomen en el camp del sistema de preus. Explica perquè els preus mai no cauen. Sota el capitalisme clàssic de la lliure competència els preus en períodes de mala conjunctura baixaven, perquè la llei de l'oferta i de la demanda actuava d'una forma clàssica. En els temps del capitalisme monopolístic amb preus de cost planificats i esquemes de depreciació a llarg termini, on per tant cada gran empresa pot tindre uns certs costos mínims, una caiguda en les vendes du paradoxalment a un augment dels preus, perquè els ingressos bruts necessaris de l'empresa es divideixen entre una sèrie d'entitats menors. Veiem aquest fenomen ben clarament, per exemple, en la indústria automobilística, tant en l'americana com en l'europea occidental. Tenim una prova suficient en els darrers anys: la venda de la indústria automobilística de l'Alemanya occidental ha retrocedit en 10-20%, però això no ha suposat una reducció dels preus, sinó contràriament un augment, perquè el mínim previst cal cobrir-lo pels grans trusts).
Aquesta planificació de costos a llarg termini, que és conseqüència de l'acceleració de la renovació tecnològica, té dos impactes importants que afecten la política socio-econòmica. Du inevitablement d'una banda a un intent de
per generalitzar. Així veiem per exemple la introducció de les diferents tècniques macro-econòmiques per la programació econòmica a la majoria de països capitalistes occidentals: els Països Baixos amb la seua Oficina de Planificació fou la primera en aquesta àrea, França, Suècia, Itàlia els seguiren, i Alemanya occidental ara desenvolupa també intents en aquesta direcció. Bèlgica els ha superat a la fi amb els vint anys que ha passat amb la seua oficina de programació. D'altra banda també tenim una tendència a
Es diu que qui planifica els costos de producció a gran termini, acaba per planificar els costos salarials, que de mitjana suposen d'un 35 a un 40% dels costos de producció. I planificar els costos salarials suposa la fi de la lliure determinació dels salaris mitjançant la discussió i la lluita oberta entre empresaris i sindicats. Suposa per tant un intent de posar-los sota la política d'ingressos del govern, com ha sigut el cas en primer lloc dels Països Baixos i de Suècia, i que ara s'estèn gradualment a tots els països de l'Europa occidental.
Hem de fer, però, ara una distinció ben clara entre aquesta tendència a la programació econòmica, tal com apareix en el sistema capitalista, i una planificació econòmica autènticament socialista. Com que el capitalisme es caracteritza per la iniciativa particular i la propietat privada dels mitjans de producció, es fan impossibles una planificació realment imperativa i una coordinació de totes les inversions. Hom pot aconsellar els capitalistes invertir o no en determinats sectors, accelerar o frenar les inversions, però hom no pot forçar-los a actuar en un sentit o altre.
En tota economica l'objectiu real de la planificació és sempre una funció de control real que exerceix l'autoritat planificadora damunt els mitjans de producció. Com més ens allunyam per tant del nivell de l'empresa, menor és la força efectiva de la planificació en una economia capitalista.
Dins el marc d'una empresa s'hi pot fer una planificació absoluta, perquè qui planifica és també qui posseeix els mitjans de producció i els controla. Dins el marc d'un país o un grup d'estats, com la UE, es pot planificar, sota unes condicions capitalistes, d'una forma molt menys efectiva, perquè els qui planifiquen no són els qui realment posseeixen i controlen els mitjans de producció. Aquesta programació econòmica bàsicament no és res més que un intent de coordinar els programes d'inversió dels principals projectes industrials. No té per tant una importància i seguretat absolutes, i ni tan sols l'efectivitat que té en una economia socialista, però és de força utilitat pels capitalistes. És naturalment interessant pel productor d'acer saber quins són els plans d'inversió pels propers cinc anys de totes les empreses dels sectors que processen acer, és a dir dels seus propis consumidors. Aquesta mena de coordinació comporta avantatges pels empresaris capitalistes i per aquesta raó veiem que entre els empresaris hi ha una menor capacitat en aquestes pràctiques.
Una altra conseqüència d'aquest desenvolupament tecnològic accelerat sota les dimensions del capitalisme madur, és que els costos i l'abast de les crisis són limitats. Això no suposa, però, que hi haa un augment estable i continu de l'economia, ja que això és impossible sota les condicions capitalistes. Això tan sols vol dir que no podem ja esperar grans crisis com la del 1929, perquè ja no s'hi donaran mai més sota el capitalisme madur.
L'abast de les crisis es limita per dos factors:
En primer lloc per la legislació social, la disminució de la capacitat adquisitiva dels consumidors es redueix en relació a l'abast de la desocupació i de la caiguda econòmica. Abans, per la legislació social existent, quan un terç dels treballadors es quedava sense feina, el poder adquisitiu de la població treballadora se'n resentia, i provocava una ràpida generalització de la crisi econòmica. Una caiguda en el poder adquisitiu d'un terç dels treballadors i empleats suposa una caiguda d'un terç en la venda de béns de consum, i per tant una caiguda d'un terç de les comandes que arriben del petit comerç als fabricants de béns de consum, i per tant una caiguda d'un terç de la producció del sector de béns de consum, amb la qual cosa es redueixen per la seua part les comandes al sector de mitjans de producció, etc., i d'aquesta forma la crisi avança com una bola de neu.
Quan ara, però, la desocupació—i altres beneficis socials—suposa 2/3 o fins i tot 3/4 dels salaris, una desocupació del 30% no suposa més que una reducció de la capacitat adquisitiva d'un 10% i es posa així un cert sostre a aquest moviment acumulatiu i en allau de la crisi econòmica.
D'altra banda l'estat no tan sols ha pres una funció de protecció social dels ingressos en tgemps de crisis, sinó també una funció inversora. Les inversions estatals, especialment en el sector militar, però també en el sector civil augmenten en períodes de davallada econòmica i com a resultat d'això les inversions globals ja no se'n resenteixen tant com ho feien en els primers temps, en una econòmica capitalista purament lliure.
En totes dues bandes constatam per tant un cert esmorteïment del cicle industrial, però no podem veure-hi més. El capitalisme no es troba en la situació d'evitar les crisis a partir d'aquest esmorteïment. Per reduir l'abast del cicle, per limitar la profunditat de la crisi, el capitalisme madur ha de minar contínuament el poder adquisitiu de la moneda.
Tan sols a costa d'una inflació permanent es poden acotar les crisis dels temps actuals. És un preu obligat, que es paga perquè hom ja no es pot permetre avui crisis serioses, i aquest preu consisteix en una devaluació de la majoria de divises occidentals, que ha de dur a una crisi seriosa del sistema monetari internacional.
Amb una certa gosadia puc assenyalar els primers símptomes d'això (és a dir, la devaluació de la lliura i les dificultats del balanç de pagament de l'economia americana), ja que he predit des de fa set o vuit anys, fins i tot abans que els profetes del patró or com el senyor Rueff de França, que la crisi de sobreproducció tan sols es pot limitar amb la preparació d'una gran crisi monetària.
Em sembla que ens hauríem de limitar a qualques constatacions. Potser, abans d'entrar en la darrera part d'aquesta presentació, hauríem de fer encara una breu consideració social.
Ens podem demanar quin és l'impacte d'aquests diferents canvis en el marc del capitalisme, canvis que han dut precisament al capitalisme madur, i que en són els principals trets: una creixent intervenció estatal, garanties estatals pels beneficis capitalistes i especialment pels beneficis dels grans trusts monopolístics, programació econòmica, i una tendència creixent a la desconnexió dels sindicats en l'establiment dels salaris.
Ens podem demanar quin ha sigut l'impacte d'aquestes modificacions en l'estructura social del capitalisme madur, del capitalisme en declivi. (Hi ha un munt de fórmules per indicar la fase actual—uns parlen també de capitalisme monopolista d'estat, o de capitalisme organitzat—totes aquestes fórmules tenen pros i contres, però no és tan important parlar de terminologia, sinó dels fets i de l'estructura).
Quines són per tant les conseqüències del capitalisme madur en l'estructura social? Ens trobam ací amb dos desenvolupaments contradictoris, tant en el camp del procés de producció com en el camp del procés de consum. I com que en aquests problemes hi domina força confusió, vull aturar-m'hi un instant.
En el camp del procés de producció aquest desenvolupament contradictori és especialment clar. Com que d'una banda veiem una proletarització creixent de la societat, que no es pot negar estatísticament en absolut: el percentatge d'assalariats augment encara anualment, però d'altra banda ens enfrontam sens dubte a una diferenciació creixent dins els assalariats.
Quan parlam d'una diferenciació creixent, suposa això que els antagonismes observats en el camp de la consciència de les grans masses prenguen històricament una grandària superior a la d'abans? Crec que això no arriba al nucli de la qüestió. És un dels punts de disputa en l'actual moviment d'esquerres de l'Europa occidental, un dels arguments principals dels socialdemòcrates i dels reformistes en el sentit més ample del mot, inclosos els més simpàtics, com ara el meu amic, el professor Kruithof, pel qual sóc ací encara.
Crec que això no demostra una evolució històrica. Ho il·lustri sempre amb un estatística i amb una metàfora.
Una estatística: la tensió pels ingressos entre el treballador no-especialitzat i l'empleat de formació superior era abans de la primera guerra mundial sens dubte més gran que després—no parl naturalment de l'enginyer superior, que és una altra qüestió—, no precisament perquè el salari de l'empleat qualificat fos superior, sinó perquè el salari dels obrers pitjor remunerats era inferior. En aquest camp l'organització de la classe obrera en sindicats ha produït a llarg termini sens dubte avantatges pels pitjor remunerats.
I en segon lloc, quan volem definir això amb una metàfora, i entendre-ho d'una forma purament sociològica, llavors hem d'assenyalar que entre la closca del treballador no-especialitzat i el cap rodó de l'empleat superior d'abans de la primera guerra mundial hi havia una distància molt més gran que la que hi ha actualment entre els caps fluixos de l'un i de l'altre. No vull dir que ja no hi hagen closques—els caps rodons per desgràcia han desaparegut en gran part—però la distància sens dubte s'ha reduït.
Si consideram això, seria amb tot correcte emprar el terme ‘diferenciació’? Crec que hauríem d'examinar, però, que s'entén exactament sota aquest terme. Que suposa especialment que els canvis en el procés de producció han diferenciat encara més fortament l'essència del treball productiu.
En temps de Marx era una qüestió força simple, si bé hom no podia indicar-la amb una exactitud del 100%, qui fornia ara treball productiu i qui treball no-productiu. (Aquesta dificultat es fa patent en una contradicció entre la tercera i la quarta part de El capital, per tant entre el propi El capital i les Teories sobre el valor afegit). Però a banda d'un petit grup humà que s'hi podria discutir entre els marxistes, era en general força clar qui realitzava el treball productiu, és a dir qui contribuïa a la producció material fins a fer-la arribar al consumidor.
Però en l'actualitat aquest concepte de ‘producció material’ s'ha diferenciat molt més que abans. En l'actualitat hi ha un gran problema d'allò que en la classificació de Serge Mallet s'anomena el flux d'activitats—i el flux posterior a la producció, per tant tot el treball de laboratori—tasca de recerca, construcció—i de reparació—deix fora de consideració la recerca de mercat, així com totes les altres activitats de distribució que depenen únicament de l'estructura capitalista de la societat i que per tant desapareixerien en una societat socialista. Em limit als problemes que hi hauria també en una societat socialista, on una sèrie de persones treballarien en laboratoris o tasques de recerca, i certament amb un nombre encara superior que en la societat capitalista, on la tendència a l'automatització seria encara més gran que en l'actualitat, de forma que la diferenciació del concepte de treball productiu seria encara més forta que no pas ara en el capitalisme.
Això suposa per tant que no tan sols l'astiller en el dic amb les mans i els forts músculs hi compta en el proletariat industrial, sinó que també tots aquells que directament o indirecta, són indispensables per l'organització de la producció material.
És per tant un concepte que inclou formes molt diferents de treball, però no necessàriament formes que es diferenciaran entre elles d'acord amb la retribució i la posició social. I necessàriament, com més avance l'automatització de la producció, l'èmfasi es posarà amb més força en aquesta composició més complexa del proletariat modern. Altrament ens arriscaríem a que el terme ‘proletariaat’ tan sols assenyalàs una porció sempre menor de la societat, amb les conclusions polítiques completament parcials que podríem extreure.
En el camp del consum veiem el mateix desenvolupament contradictori com a resultat del capitalisme madur i tots aquests fenòmens de la tercera revolució industrial. D'una banda hem d'assenyalar sens dubte un nivell de vida material sempre superior en la majoria de països occidentals altament industrialitzats. En termes marxistes això suposa simplement que la porció dels salaris ha crescut històricament en els temps recents en relació amb el mínim fisiològic. Aquest ràpid augment per la generació més gran de la classe obrera de l'Europa occidental és sens dubte una raó d'astorament, fins i tot de sorpresa que ha sigut un dels factors que expliquen perquè aquesta vella generació ha demostrat en els darrers vint anys tan poc entusiasme en la lluita pel socialisme.
Això prové del fet que la mateixa generació ha experimentat dues situacions històriques diferents, la situació dels anys trenta, que era encara força similar a la situació d'abans de la primera guerra mundial, on literalment encara hi havia manca de pa, i la situació dels anys cinquanta, on la qüestió del pa desaparegué de l'ordre del dia. Però aquesta nova situació ja no la viu la jove generació de la mateixa manera, i aquesta és una de les raons per les quals veiem arreu dels països occidentals entre la nova generació un radicalisme molt més fort.
La jove generació accepta el nou nivell de vida com un fet natural, no n'ha patit la impressió, ja que els obrers alemanys i britànics han gaudit ja de trenta anys de seguretat social. Això és un fet històric, conquerit per la generació anterior i considerat com quelcom obvi, mentre que no el consideraven tan natural els obrers dels temps de Marx en absolut.
Per la jove generació això suposa que el nou element històric en el nivell de vida és quelcom tan obvi com les altres conquestes de les generacions anteriors: ja no es veu confusa per aquesta exagerada sacietat material, que és més aviat marginal. Hem de tractar això amb molta cura, ja que és un argument força sospitós. Especialment quan surt de la boca dels fills de la burgesia que en parlar de sacietat material es refereixen a quelcom de ben diferent que els fills dels treballadors o dels petits empleats i funcionaris.
Veiem per tant d'una banda un augment del nivell material de vida. Però de l'altra banda tenim alhora un conflicte intern en l'economia capitalista de mercat, és a dir la necessitat del capitalisme de crear noves necessitats als consumidors—ja que un consumidor definitivament satisfet suposaria la fi de l'expansió capitalista, i en conseqüència la indústria capitalista s'ensorraria—, així com una consciència creixent de la manca d'equilibri entre l'ús individual i el col·lectiu, una manca que es resum de la forma més clara en el fenomen embogit d'un nombre sempre creixent d'automòbils, però una sempre superior necessitat de despesa per fer viable i possible aquest nombre creixent d'automòbils emprats.
Arribam així al problema d'un dels fenòmens més típics d'avui en el camp del consum, on ja les contradiccions del capitalisme s'expressen de la forma més aparent, com ara en el desenvolupament embogit de les ciutats a occident, un desenvolupament que arriba de la forma més clara en la fallida literal de totes les grans ciutats americanes: el país més ric del món, que es permet el luxe de gastar-se cada any 25 mil milions de dòlars en una guerra, a 15.000 km. de les seues fronteres, no pot trobar prous diners pels serveis de manteniment de les seues grans ciutats i té ara les ciutats més contaminades de tot el món, de vegades fins i tot tan sòrdides com les dels països en desenvolupament més pobres. Aquesta paradoxa absurda es relaciona amb els problemes fonamentals d'estructura del capitalisme madur, a tots els problemes que he enumerat i que duen a uns antagonismes ben forts en la societat capitalista.
I puc indicar-hi de passada potser simplement per vincular els antagonismes clàssics i nous de la societat capitalista en el sector de l'educació, les formes que pren el fenomen internacional de les protestes d'estudiants, que ara veiem per tot arreu.
D'una banda tenim la conseqüència inevitable de l'automatització, la tercera revolució industrials, els inevitables canvis en els costos de reproducció de la força de treball—aquest és el terme marxista clàssic i sabut per allò que en el llenguatge habitual s'anomena el ràpid augment del nombre d'estudiants universitaris. Aquest és un fenomen que podem constatar en tot el món, més de quatre milions d'estudiants als Estats Units, un i mig al Japó, mig milió a França, a Itàlia i a Alemanya occidental. De l'altra banda tenim que el sistema capitalista, tant pel que fa a l'estructura autoritària de l'educació universitària, com allò que a França s'anomena l'‘structure d'acceuil’ (l'estructura social de l'educació superior: allotjament, menjadors, etc.), no ha sigut de cap manera capaç de respondre al canvi en la composició de la població estudiantil.
I l'antagonisme entre aquests dos fenòmens, el fet que el sistema no puga aturar el reclutament d'estudiants universitaris perquè les empreses necessiten un nombre molt més gran de graduats que no pas abans, però que d'altra banda no és capaç de fer front a les necessitats administratives, intel·lectuals i socials d'aquest nombre superior d'estudiants, com demostren les protestes dels estudiants.
Explica també per què un fenomen que s'ha donat sempre històricament, és a dir la capacitat dels estudiants en ciències socials de realitzar una crítica social més general que la del treballador comú, l'horitzó del qual es veu limitat per la seua baixa formació i el baix nombre de possibilitats de comunicació, ara es veu augmentat per una més gran competència en la crítica social degut a l'origen social dels estudiants i a la pròpia posició en la vida social que predomina d'una forma que mai abans, o tan sols sota circumstàncies ben excepcionals, s'havia donat, el pensament d'esquerres de les masses d'estudiants. Aquest antagonisme explica a més com en aquest moment s'uneixen els antagonismes socials que he citat fins ara amb una competència més gran dels estudiants per fer una crítica general de la societat per primera vegada d'ençà del 1848, i sorgeix un moviment entre els estudiants dels països capitalistes desenvolupats, que ofereix unes grans oportunitats per vincular el moviment estudiantil radical amb l'ala radical del moviment obrer.
En la darrera part d'aquesta presentació vull exposar breument unes conclusions al voltant de les possibilitats polítiques i estratègiques d'un moviment socialista revolucionari a l'Europa occidental. I en primer lloc vull fer una petita polèmica amb el meu amic el professor Kruithof, per tal d'eliminar un determinat mite.
Quan Kruithof diu: els obrers de l'actualitat no volen cap socialisme, té sens dubte raó si hom s'ho pren en el sentit més absolut del mot. I encara voldria anar més enllà: en aquest sentit no tan sols els obrers de l'actualitat no volen cap socialisme, sinó que tampoc no els salvatges obrers russos del 1917 no volien cap socialisme, ni els salvatges obrers xinesos del 1949 no volien cap socialisme ni els treballadors iugoslaus del 1945 ni els cubans del 1959.
Per què no? Perquè el socialisme com a teoria global del desenvolupament social demana un alt grau de coneixement científic i de consciència social, que tan sols una petita minoria d'assalariats pot aconseguir en base a un estudi individual o col·lectiu en organitzacions socialistes.
M'ha hagut de reconfortar el fet de trobar-me aquesta frase en una de les grans revistes marxistes de l'Europa occidental del període floreixent del moviment socialista internacional, és a dir immediatament abans i immediatament després de la primera guerra mundial. Quan hi reflexionau, arribau a resultats sorprenents. Aquesta revista era molt més petita que ara. Una revista com Die Neue Zeit, l'organ central del marxisme de l'Europa occidental i central, que tingué un important paper en la formació de Lenin, i que llegia i comprava tothom que era marxista en Europa, la sufragava un partit que comptava amb un milió de membres, i que era una publicació il·lustrada que, tret de certs volums anuals, no depassava els 5.000 exemplars.
Aquestes són les proporcions que hi havia llavors, i en aquest sentit Kruithof té tota la raó: la massa dels treballadors no és gens marxista. En la mesura que aquest profund estudi no els hi és necessari avui, ni els ho era ahir i no els ho serà demà, i probablement serà així encara per molt de temps, no ho serà.
Però s'equivoca naturalment del tot quan extrau d'això la conclusió que és impossible la lluita obrera concreta per dur a terme a la pràctica la revolució socialista de la societat. Això afecta un problema del tot diferent, és a dir el problema d'un mecanisme de transferència de la consciència. Hom ha d'assumir sens dubte la realitat tal com l'experimenten els homes corrents—no tan sols pels obrers siga dit de pas, sinó també els empleats i la majoria d'estudiants—és a dir hom s'ha d'adonar que s'orienten d'acord amb els problemes immediats i que això els pot orientar millor en les dificultats generals de totes les qüestions socials, inclosa la teoria. Hom ha d'assumir per tant aquestes aspiracions immediates de la classe obrera, mitjançant uns certs mecanismes polítics i organitzatius de transferència. I aquesta és la qüestió central d'una estratègia socialista: quins són els mecanismes de transferència, per fer que la classe obrera prenga consciència dels objectius socialistes que lliguen la lluita real.
Bé, podeu veure com en la revolució russa del 1917 el poder no es conquerí sota el crit de ‘socialització dels mitjans de producció’ o ‘establiment d'una societat sense classes’, sinó que el poder es conquerí sota els crits molt més a l'abast de ‘terra pels camperols’, ‘pau immediata’, i que la consigna industrial més radical fou: ‘control obrer de la producció’. Podeu veure com les reivindicacions immediates que oferiren a la revolució cubana la possibilitat de prendre el poder, eren: la lluita contra el capital imperialista, contra la corrupció, la dictadura, contra les enormes diferències de benestar entre la ciutat i el camp, la lluita contra el monocultiu, l'analfabetisme i tots els problemes possibles d'aquest estil.
Ço que ens resta per tant és examinar fins quin punt avui, sota les circumstàncies del capitalisme madur, en l'estructura social i econòmica existent, es poden descobrir punts de trencament immediats comprensibles per les masses més grans—no dic immediatament per la majoria—, que els puguen entendre i emprar com a objectius concrets per la lluita pràctica, per manifestacions, protestes, vagues generals, etc., però que alhora desenvolupen una dinàmica que per la seua evolució lògica faça sorgir una situació revolucionària amenaçadora per l'economia capitalista i l'estat burgès.
Aquest és el problema real d'una estratègia socialista a occident. No és cap debat teòric-acadèmic sobre la qüestió de si els treballadors volen el socialisme en abstracte o no, no és tampoc cap propaganda abstracta-revolucionària per objectius revolucionaris generals, perquè això ja s'ha fet des de fa seixanta anys de forma continuada, amb—hem d'admetre-ho—ben pocs resultats pràctics, sinó que és l'esforç concret per desenvolupar formes de lluita polítiques i organitzatives, que a la pràctica porten l'economia capitalista i l'estat burgès a una situació de crisi revolucionària, des de la qual podem assolir llavors una victòria socialista.
No puc endinsar-m'hi més—ja que és la matèria d'un dels vostres grups d'estudi—però crec que podem assenyalar cinc o punts principals diferents en aquest camp.
a) Podem assenyalar un punt de força en les crisis estructurals i ensulsiades econòmiques periòdiques, és a dir tot allò lligat a la desocupació, tancament de fàbriques, subdesenvolupament de determinades zones, problemes que el capitalisme no pot resoldre.
b) Podem trobar un punt de força en l'antagonisme entre el consum col·lectiu i l'individual, tot allò lligat a una democratització real de l'educació, bons preus o gratuïtat de serveis públics, etc.
c) Podem trobar un punt de força en les crisis estructurals de l'economia de mercat sota condicions d'abundància parcial. (En tots els països occidentals en l'actualitat hom podria obtindre pa gratuïtament, si examinam dades de la Comissió Europea més detingudament, arribam ben bé al punt on també es podria distribuir la llet sota unes circumstàncies d'abundància, és a dir que l'economia de mercat ja no funciona, perquè l'elasticitat marginal en qüestió s'ha anulat fins a dur-la a valors negatius, és a dir que el consum ja no augmenta quan els preus davallen, sinó que és estable o disminueix).
d) Un altre punt fort és el de l'estructura interna de les empreses, tot allò que es relaciona amb l'estructura jeràrquica de les empreses, que constitueix en l'actualitat un element força explosiu. A Anglaterra i a Itàlia hom ha calculat que en els darrers anys més de la meitat de les vagues no presentaven reivindicacions salarials, sinó que giraven a l'entorn de l'organització de la pròpia producció i que per tant hi ha una certa tendència espontània entre els treballadors per conquerir el control damunt les decisions laborals en la pròpia empresa.
Puc indicar de passada que els propis capitalistes han arribat a la conclusió que la productivitat del treball es molt superior quan els propis obrers controlen les condicions de producció. D'això hi ha un exemple clàssic als Estats Units, des de fa dos anys. Hom va arribar a la conclusió en una empresa electrònica vinculada a l'exploració espacial, i on s'ha de treballar amb una exactitud excecpional, que l'única forma d'aconseguir aquesta exactitud era amb l'eliminació de caps supervisors, si bé un dels propis obrers té unes responsabilitats especials en base a una elecció individual, de forma que també s'ha eliminat el control horari i el controlador, i ningú no els força a arribar a una determinada hora a la fàbrica o a abandonar-la i, en breu, únicament, s'hi deixava sentir el llarg braç del poder del capital damunt el treball de l'empresa. I hom hagué d'aturar aquest experiment, no perquè els resultats econòmics fossen dolents—eren contràriament fantàstics—, sinó perquè l'atracció que exercia l'èxit en altres empreses començava a suposar un perill per l'existència del sistema capitalista. Els capitalistes no es poden permetre perdre la sobirania damunt el treball, perquè es veurien amenaçats pel proper pas. Quan els treballadors controlen completament les llurs decisions laborals, es demanaran naturalment també la qüesió: «Què produïm ací i per qui, té sentit produir per l'exploració espacial i pel militarisme, o hauríem de produir d'una forma més racional?”, i s'adonarien que en el marc de les relacions de propietat capitalista aquest alliberament del treball no és possible. És un problemàtica que a llarg termini actuarà d'una forma indubtablement revolucionària.
e) Podem citar com a darrer punt de força tots els problemes que afecten la joventut, en especial, si bé no exclusivament, els estudiants, i tots els problemes internacionals que s'hi vinculen, totes les possibilitats de transferència de la revolució colonial, dels moviments revolucionaris en el pla internacional, en la consciència dels sectors més radicals de la població dels països imperialistes, possibilitats de transferència que són molt més gran que no pas es pensa habitualment.
No sé si el meu amic, el professor Kruithof té gaire contacte amb els estudiants de l'Alemanya occidental, però si de fet té aquest contacte, sabria que les concepcions marcusianes que sosté, ja han sigut superades en general entre el moviment estudiantil de l'Alemanya occidental, i que homes com Dutschke i els dirigents de l'ala radical del SDS no tan sols s'han adonat que hi ha d'haver una unitat d'acció entre els treballadors i els estudiants radicals, sinó que el moviment estudiantil radical tan sols té una oportunitat d'influència revolucionària real a llarg termini, si fa l'esforç de trobar contactes amb els sectors radicals del moviment obrer. I nosaltres amb els estudiants alemanys, que ho estudien i ho analitzen tot profundament, hem de formar grups d'estudi permanents per examinar quines empreses i quins sectors empresarials són els més factibles per contactar-hi. D'això han extret les llurs conclusions i el nostre amic Kruithof faria bé de treure conclusions anàlogues per Flandes i Bèlgica. Si el moviment estudiantil vol actuar revolucionàriament contra les estructures existents, tan sols ho podrà fer amb succés en relació amb un nombre creixent de treballadors, de la mateixa forma que el moviment obrer mantingué els seus objectius clàssics en transformar objectius immediats d'acció en objectius més i més socialistes i més i més revolucionaris.
[1] Aquest text és
una versió d'una gravació, és a dir que hi han
desaparegut les repeticions supèrflues i s'hi han introduït
modificacions estilístiques menors en el text, que ha sigut
dividit en capítols i paràgrafs. S'ha provat de
preservar tot el possible l'estil directe i pedagògic, i s'ha
restringit al mínim el vocabulari acadèmic i
especialitzat. Finalment adverteixen que el material numèric
no pretén l'exactitud, sinó que únicament indica
ordres de magnitud. Per la present edició el text fou de nou
examinat i revisat estilísticament.
En aquesta versió
pel MIA s'han corregit certs errors que restaven en el text. En la
versió assenyalada Mandel encara restava adherit al terme
neocapitalisme, i degut a la importància relativa dels termes,
s'hi empra ara el terme capitalisme madur. En la versió pel
MIA s'ha substituït neocapitalisme per capitalisme madur, entre
d'altres coses perquè l'argumentació serví a
Mandel pel prefaci del seu llibre Het Laatkapitalisme. —
Nota de la redacció