Publicat
originalment: “A
Scottish Communist Party” The Vanguard, December
1920
Transcripció
i indexació: Revolutionary
Communist Group, 30 March 1998 and David
Walters in 2003. Traducció del MIA
(2007). (En format .doc)
El reportatge sobre “una reunió de la Tercera Internacional a París” ens ofereix l’oportunitat de publicar el fet que convoquem amb anuncis, i no per circular, a tots aquells que a Escòcia són favorables a l’esperit dels “Vint-i-un Punts” a atendre en persona o per delegació a una conferència per constituir un Partit Comunista Escocès que represente el comunisme marxià a Escòcia, o una sèrie determinada de grups que cooperen o s’apleguen amb l’organització més decididament marxiana d’Escòcia, el Partit Laborista Escocès (SLP), que afortunadament té la seua seu central a Glasgow.
Som de l’opinió que el SLP no presentarà cap objecció vital a les condicions preliminars posades per la Internacional Bolxevic a Moscou. Fins que els “delegats reals” puguen tindre cap oportunitat de trobar-se amb els nostres camarades russos en conferència oberta i madura, els “punts” enumerats no són més que provisionals i no haurien de provocar cap discussió o animació inadequada. Ço principal és aplegar els revolucionaris amb el cap clar i honestament marxistes en un únic camp. A Escòcia no hem de permetre que ens facen ésser segon plat de cap organització amb seu central a Londres, no pas més que demanaríem Dublín de plegar-se a la voluntat de Londres.
Siga quina siga la cooperació que es puga establir entre les forces revolucionàries en els països que en l’actualitat integren el Regne “Unit”, aquesta cooperació s’ha de basar en les voluntats de les unitats nacionals lliures...
Param atenció al punt 17. “Cada partit haurà de canviar el seu antic nom pel de partit comunista de tal o tal país, secció de la Tercera Internacional”.
William Gallacher volta ridiculitzant la idea d’un Partit Comunista “Escocès” perquè ha estat a Rússia i es presenta com el gramòfon de Lenin. Res en el punt 17 impedeix la formació d’un partit escocès, ja que Escòcia és un país definit. L’exercici d’un breu pensament honest ho demostrarà. Ara bé, els marxians escocesos segurament que no acceptaran com a autoritat en marxisme un home que, com Gallacher, mai no ha estat marxià, sinó un anarquista obertament declarat. Lenin, Trockij i els bolxevics eren i són marxians ben rígids. Degut a la llur fidel adhesió als principis han triomfat i es mantenen amb un èxit sorprenent.
Un veritable partit revolucionari tan sols es pot establir a partir de Marx, i no de Bakunin, a través de marxistes plenament convençuts amb una trajectòria de llargs anys. Si Lenin ens diu d’unir-nos amb elements que són anarquistes, li hauríem de demanar que els bolxevics s’unissen amb els menxevics o els social-revolucionaris. Defensam el mètode marxià aplicat a les condicions britàniques. Com menys interferesquen els russos en els afers interns d’altres països en aquesta conjunctura millor serà per la causa de la revolució en aquests països. Les activitats de Rothstein feren fora Fairchild del BSP, i les topades que va tindre amb jo crearen una situació que obligà el BSP a conduir-me educadament a la porta. La direcció del BSP caigué llavors al tinent coronel Malone, membre del parlament, que el 1918 era a l’executiva de la Societat de Reconstrucció, l’organisme que inundava el país amb fulls que enverinaven la ment de la gent contra Rússia i la revolució russa.
Demanar-me que treballe amb Malone per la revolució és un acudit. A un home com ell no se l’hauria de permetre en un partit marxià revolucionari. Siguen quins siguen els arguments esgrimits contra Turati, Kautsky, Hilferding, Hilquit, Longuet i MacDonald, de ben segur que es podrien aplicar amb més força contra homes com Malone. Permetre Malone de dirigir un partit revolucionari després d’un historial com el seu és una alta traïció al comunisme. Pel mateix bé podríeu nomenar Churchill president “honorari” de la República Russa!
Si Anglaterra l’ha de dirigir Malone, llavors els marxians de Escòcia tirarem endavant amb una línia completament independent.
Escòcia és més ferma pel marxisme que cap altra part de l’imperi britànic. Els oradors de Clyde aconsegueixen audiències més grans i millors a Escòcia que els oradors de més enllà de la frontera, amb poques, i ben poques, excepcions. En altres mots, Escòcia esdevé més autosuficient que mai abans i cerca esperançada una direcció entre homes pujats i ensinistrats en aquesta banda de la frontera.
Els preparatius per emprar la costa escocesa i els nois escocesos en la lluita d’en John Bull amb l’Oncle Sam ens força a la línia de separació política completa d’Anglaterra. Per tant a un Partit Comunista Escocès. Vist a la llum de totes les circumstàncies que agermanen la fallida de l’imperi britànic i l’alliberament de l’energia revolucionària dels obrers, la proposta d’un Partit Comunista Escocès resta dreta davant l’impotent cinisme de poetes i demagogs i desertors de la causa arran de l’esclat de la guerra.